DIUMENGE III D’ADVENT (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
So 3,14-18a; Sl Is 12,2.3-4bcd.5-6; Fl 4,4-7; Lc 3,10-18

«Així, doncs, què hem de fer?»

El missatge del primer diumenge d’Advent era que el Senyor ha de venir, diumenge passat se’ns parlava de preparar el camí per rebre’l i aquest diumenge III d’Advent el missatge és la joia, joia perquè el Senyor ja és a prop. Ja ens agradaria estar certs de que el Senyor ha fet fugir els nostres enemics, de que no veurem mai més cap desastre, de que podem perdre la por sense por a perdre-la; tant més quan l’angoixa d’una pandèmia, de la crisi econòmica que l’acompanya i tantes situacions doloroses ens envolten. Però malgrat tot la fe s’ha de traduir en joia. Per aconseguir-ho cal que ens preguntem com aquella gent preguntava a Joan «Així, doncs, què hem de fer?» I a això ens responen Joan i també Pau, l’un en un sentit més pràctic i l’altre en un sentit més teològic.

«I nosaltres, mestre, què hem de fer?»

Aconseguir aquesta joia està en gran part a les nostres mans si ens deixem portar pel Déu que salva, si confiem de rebre d’ell la força i el triomf i no ens espantem a la primera dificultat. Massa sovint no estem contents perquè donem molts tombs a moltes coses, perquè ho fem com si tant sols nosaltres fóssim el centre de tot. Ens ho ha dit Joan el que podem fer: vestir al qui no té amb que vestir-se, donar de menjar al qui li manca aliment, no exigir més del que està establert, no forçar, ni maltractar, ni denunciar a ningú, mirar d’acontentar-nos amb el que tenim. Això és tenir dins al Senyor, com ens ha dit el profeta Sofonies, això és perdre la por a la mateixa joia, no tenir por d’estar contents perquè si la fe és esperança no hi pot haver esperança sense joia. L’alegria i l’esperança juntes, en la nostra vida, fan que quan estem en la tribulació, quan tenim problemes, quan sofrim, el dolor tot i continuant essent dolor, sigui viscut amb esperança i s’obri així la porta a la joia que sobrepassa el que podem entendre, com diu sant Pau als cristians de Filips.

«Què hem de fer també nosaltres?»

Ens sentim alegres quan tenim èxit en la nostra vida i ens sentim tristos quan fracassem o creiem no ser prou reconeguts. Al llarg de la nostra vida, potser fins i tot en un mateix dia, passem de la joia a la tristesa, del riure al plor amb molta facilitat. Pau ens diu per contra que sempre hem d’estar contents, perquè si tenim al Senyor a la vora qui o què ens pot fer por? La nostra no ha de ser doncs una joia fonamentada en paràmetres humans, en l’èxit o el fracàs tal com el concep la nostra societat que es fixa en valors efímers i caducs. La nostra joia està en relació directa amb la presència del Senyor, en la major o menor proximitat que creguem tenir amb Ell; quan més a prop més feliços, quan més allunyats més infeliços. Pau sap molt bé del que parla, és el que ens diu a la Carta als cristians de Roma quan es pregunta qui ens pot separar de l’amor de Crist i conclou que ni la tribulació, ni l’angoixa, ni la persecució, ni la fam, ni la nuesa, ni el perill, ni fins i tot la mort violenta no poden fer-ho perquè de tot això, en sortim plenament vencedors gràcies al Senyor que ens estima; perquè res no ens pot separar de l’amor de Déu que s’ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre. (Cf Rm 8,35-39).

Ja és a prop aquell qui batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc; ja és a prop aquell qui amb la seva pala ventarà el gra de la joia i l’esperança i el separarà de la palla del desencís i la tristor. Cada Advent ens preparem per recordar aquella primera vinguda del Senyor i ens preparem per preparar també la segona vinguda, la que viurem cadascun de nosaltres. El Nadal és molt sovint ocasió d’una alegria fingida, artificial i banal. La vertadera joia ha de venir de l’esperança en l’encontre amb el Senyor, dins nostre com ens deia el profeta Sofonies. Un encontre que ens ha de convertir en gent de bon tracte, com ens deia Pau, en missatgers de la bona nova com ens deia l’evangelista sant Lluc.