28 de desembre del 2018

SANTS INNOCENTS, MÀRTIRS

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

«Déu és llum, i en ell no hi ha foscor de cap mena». Però, hi ha el perill de posar-se a l’ombra i ofuscar-se en la foscor. Vint-i-dos nens han mort a Espanya aquest any per violència, segons una notícia publicada a La Vanguardia.

Encara hi ha innocents que sense saber encara distingir el bé del mal són assassinats sense poder defensar-se. Encara hi ha Herodes que s’ofusquen i es tanquen a la llum perquè no la suporten.

En Herodes hi ha foscor de tota mena, no vol reconèixer el seu pecat i vol eliminar la claror de la llum, l’únic que el pot salvar, Jesús.

Els nois innocents de Bet-Lèhem i de tot el seu terme , s’estenen avui arreu de tota la terra.

Aquesta celebració litúrgica ens fa palès el mal que hi ha quan manca la llum en el nostre món.

Seria bo que començant per nosaltres mateixos ens deixéssim guiar per la llum veritable. Jesús ha vingut, Jesús ha nascut per portar-nos la llum.

Reconeguem el nostre pecat i Jesús ens deixarà nets de tot mal. Visquem en la llum i intentem ser portadors de la llum en el nostre món. I, preguem per tots els infants innocents que sense cap culpa moren assassinats.

Demanem a Déu que la foscor de tota mena desaparegui del món i la seva llum esclatant en el seu Fill Jesús ens porti la pau i el consol.

26 de desembre del 2018

SANT ESTEVE, EL PRIMER MÀRTIR

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

«Senyor, confio el meu alè a les vostres mans». Això diu el salmista. I ens aniria bé de posar-ho en pràctica nosaltres. Ja que l’Evangeli avui ens presenta les dificultats que podem tenir com a seguidors del Crist. Però, davant de tota dificultat, hem de posar la confiança absoluta en Déu, no en nosaltres mateixos, perquè tard o d’hora erraríem, sinó en Déu. Déu ens donarà les paraules necessàries, perquè parlarà l’Esperit del Pare.

Deixem-nos portar per Déu, per configurar la nostra vida a la vida del Crist. Ahir celebràvem que Jesús ha vingut al món, al nostre món tant tancat per portar-nos al cel obert que ens espera.

Esteve va creure en aquest Jesús, el Salvador, el que s’ha encarnat en el nostre món tancat per obrir-nos els ulls, les oïdes i el cor per albirar el seu estatge diví. Esteve es va configurar al mateix Crist, Fill de Déu. Nosaltres encara estem en camí, en procés de configurar-nos a Crist Jesús.

Per això, Jesús ens demana constància en els sofriments, constància fins a la fi. Però la constància, la perseverança, no està de moda davant de la societat líquida. Ara bé, el cristià sap (o hauria de saber) que la constància en la fe és l’única possibilitat per anar més enllà d’aquest món que passa tan aviat.

Escolta Esteve, també nosaltres desitgem ser constants, com tu vas ser fins a la fi, per veure el cel obert i la glòria de Déu. Esteve, el teu testimoniatge d’amor i perdó ens dóna coratge per esdevenir testimonis davant dels altres germans en aquest món tan tancat.

Davant d’aquesta societat tan secularitzada, no tinguem por de ser cristians i recordem aquestes tres actituds a tenir en compte en la nostra vida: Confiança absoluta en Déu, configurar la nostra vida al Crist i constància fins a la fi. Així, arribarem al cel obert de bat a bat que ens espera.

25 de desembre del 2018

NADAL DEL SENYOR

MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 52,7-10; Sl 97; He 1,1-6; Jo 1,1-18

El qui és la Paraula s’ha fet home i ha plantat entre nosaltres el seu tabernacle. La tenda plantada entre nosaltres, qui acampa entre nosaltres, és Jesús, l’eterna Paraula de Déu que ja existia al principi, per la qual tot ha vingut a l’existència, la que té en ella mateixa la vida, la qui resplendeix en la foscor. Jesús, la Paraula feta carn, és la tenda, el tabernacle, el punt de trobada entre Déu i tota la humanitat. La seva encarnació provoca els crits dels sentinelles, els esclats de goig, els crits d’alegria; perquè ve a redimir al seu poble. Tot i haver-nos parlat Déu al llarg de la història de moltes maneres i en diverses ocasions, ara ho fa de manera definitiva mitjançant la Paraula feta carn, quan el plenament altre s’ha fet un de nosaltres. En Ell no hi ha ni un abans ni un després, ni el seu àmbit és com el nostre limitat i caduc, per això transcendeix els temps.

Prenent la nostra condició humana el qui és la Paraula ha vingut a acomplir el pla de Déu. En el pla de Déu, en mans de Déu hi ha la nostra vida, la nostra redempció; és perquè Jesús ha ressuscitat que podem dir i creure que la seva presència a la terra ha estat de part de Déu, que Ell ha vingut a acomplir la voluntat del Pare. Si amb la resurrecció confessem l’anunci de l’endinsament de Jesús en l’àmbit de Déu, ara, avui, es fa visible i constatable i s’endinsa en la nostra humanitat; perquè Crist és vertaderament Déu i vertaderament home. Ell que pertany plenament a Déu es fa un de nosaltres i morint a la creu i ressuscitant ens fa a nosaltres partícips de la seva divinitat. Ell un com nosaltres, llevat del pecat, va a Déu, torna a Déu i ens obre així el camí cap a Déu. Tot en Ell apunta a la revelació, Jesús no revela misteris ni arcans secrets, Ell mateix és la revelació, revela aquell que ningú ha copsat cara a cara, perquè a Déu, ningú no l’ha vist mai; el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l’ha revelat (Cf. Jn 1,18); no és pas que algú hagi vist el Pare, només l’ha vist el qui ve de Déu; aquest sí és el qui ha vist el Pare i aquets és Jesús.

Paraules solemnes les del pròleg del quart Evangeli; ens hi recorda l’encarnació, el rebuig dels seus que no el van acollir, es a dir la passió, el triomf sobre la mort i la nostra adopció per Ell com a fills de Déu. Déu ens ha parlat, se’ns ha revelat en el Fill.

En Jesús de Natzaret, Déu visita realment al seu poble, visita a la humanitat d’una manera que va més enllà superant totes les expectatives, enviant al seu Fill fent-se home Déu mateix. Jesús no parla simplement del Pare, és la revelació de Déu, perquè és Déu i com a tal ens revela el rostre de Déu. El mateix quart Evangeli, ens narra que en apropar-se la Passió, Jesús intentà tranquil·litzar als seus, exhortant-los a no tenir por i a tenir fe. En un moment donat, l’apòstol Felip li demanà a Jesús que els hi mostres al Pare, Felip fou molt pràctic i concret; potser sigui el que també nosaltres voldríem dir, voler veure al Pare per no caldre ja res més. La resposta de Jesús, que s’adreça a Felip i a tots nosaltres ens introdueix en el cor de la fe en Crist. El Senyor afirma que qui l’ha vist a Ell ha vist al Pare (Cf. Jn 14, 9).

En aquesta resposta es clou aquella novetat que va aparèixer en l’establia de Betlem; Déu es pot veure, Déu ha manifestat el seu rostre, Déu s’ha fet carn i s’ha fet visible en Jesucrist. És el Déu amb nosaltres que vingué per compartir la nostra condició humana i restaurar-la. Vet aquí quina és la gran missió que espera a aquest petit infantó que avui recordem en una menjadora, demà venerarem clavat a la creu i lloarem finalment gloriosament ressuscitat vencent la mort, pujant al cel, retornant al pare de qui havia sortit i oferint-nos la vida vertadera.

NADAL DEL SENYOR

MISSA DE LA NIT

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 9,1-6; Sl 95; Tt 2,11-14; Lc 2,1-14

La nit és fosca i un xic freda, un silenci tranquil l’acompanya. Vora el foc un pastor mig dorm al ras, arraulit amb una orella atenta al ramat i als animals que el guarden i l’altre aixafada sobre el farcell que li fa de coixí. Ben a prop seu els altres pastors malden per reposar també un xic de la feixuguesa de la jornada. És una nit com tantes d’altres i endormiscat pensa el pastor que no és pas fàcil la vida que li ha tocat de viure, amunt i avall cercant pasturatge, dormint al ras, massa sovint lluny dels seus; molt treball, poc menjar i escassa setmanada; tot plegat molt esforç per portar un petit jornal a casa. De sobte una gran llum els envolta a tots trencant la foscor de la nit i un cant celestial omple llur silenci, ell i els seus companys que dormen com ell a la serena, desvetllats per aquesta sobtada albada s’esglaien i entre por i sorpresa escolten el que l’àngel els ha vingut a dir, que a la ciutat de David ha nascut el Salvador, que és el Messies, el Senyor. Un rere l’altre es van alçant tot fent tentines a causa del són interromput i van agafant aquí i allà ara una ovella, ara un grapat de fruits, ara una mica de mel, per portar-ho com a ofrena a tant gran Senyor.

Tot caminant, sense saber massa bé encara cap a on, al pastor li van venint al cap les profecies sentides, més que escoltades, a la sinagoga. Anunciaven els profetes que un dia una gran llum havia de resplendir pels qui viuen al país tenebrós, i pensa si no serà pas aquesta llum la que l’ha despertat enmig de la nit, perquè si fos així el treball que com un jou li pesa, l’estretor de la seva vida que com una barra du a l’espatlla i tanta nit al ras que com un agulló l’arria serà tot trossejat. Els qui com ell avançaven a les fosques han vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui viuen com nosaltres al país tenebrós. En arribar a l’estable hi troba un nadó enfaixat amb bolquers i col·locat en una menjadora, una dona que somriu però a qui se li veu encara a la cara el tràngol del part i un home que intenta com pot protegir a l’infant i a la dona del fred i de la inconfortabilitat del lloc. El pastor, recordant el que diu l’Escriptura, pensa com pot ser que aquest infant desvalgut i tendre sigui aquell príncep a qui Déu li ha posat el nom de conseller prodigiós, Déu heroi, pare per sempre i príncep de la pau. Però certament ho han trobat tot tal com l’àngel els hi havia anunciat, un nen en bolquers i posat en una menjadora.

Mentre humil, tímid i encara esporuguit el pastor deixa l’ovella als peus de l’infant; Maria ho observa tot encuriosida i preguntant-se encara com pot ser això; si ella fa tant sols uns mesos estava a casa seva a Natzaret esperant l’acompliment del seu prometatge amb Josep. Quan li fou anunciat per l’àngel que infantaria al Fill de l’Altíssim, aquell a qui Déu li donaria el tron de David i seria rei d’Israel per sempre; no s’imaginava pas que acomplerts els dies el duria al món en un estable després d’haver trucat a tantes portes cercant aixopluc i sense obri-se’ls-hi cap.

Enmig d’un silenci tranquil, en la humilitat d’un estable, tenint per tron una menjadora i per escorta un bou i una mula, ha vingut al món aquell qui ve a portar una pau sense fi al tron de David, aquell que te llur regne fonamentat sobre el dret i la justícia. Certament ha obrat el zel del Senyor, s’ha revelat l’amor de Déu en aquest infant que ha vingut perquè es compleixi feliçment la nostra esperança, perquè es manifesti la seva gloria; com en els humils pastors que ara s’omplen de goig i d’una alegria immensa.

No ha vingut pas el Messies acompanyat per les botes dels soldats, sinó que ha vingut a cremar-les en un foc que les devori per sempre més; no ha nascut en un palau ni s’ha fet proclamar a les places o davant dels poderosos. Ell ha vingut per a viure en aquest món una vida de sobrietat, de justícia i de pietat. Els àngels proclamen la glòria de Déu i anuncien la pau als homes que estima el Senyor. Jesús apunta en el silenci i en la senzillesa del pessebre el gran testimoniatge pasqual que donarà a Jerusalem. El Senyor estima als humils, ha vingut a anunciar la bona nova de la pau, als qui són lluny i als qui són a prop (Cf. Ef. 2,17). L’Esperit del Senyor, Déu sobirà, reposa sobre d’Ell, i el Senyor l’ungirà, perquè l’ha enviat a portar la bona nova als pobres, a curar els cors desfets, a proclamar als captius la llibertat i als presos el retorn de la llum (Cf. Is 61,1). La nit de fosca s’ha transformat en lluminosa, l’ambient de fred en escalfor de l’amor de Déu i el silenci tranquil que l’acompanyava en cants de joia; perquè avui ens ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. No tinguem por a acollir-lo als nostres cors; Ell ha vingut al món per portar a tot el poble una gran alegria, l’alegria de la salvació, que ja és aquí perquè el Fill de Déu s’ha fet carn.

24 de desembre del 2018

NADAL DEL SENYOR

MISSA VESPERTINA DE LA VIGÍLIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet a l'oratori de la infermeria
Is 62,1-5; Sl 88,4-5.16-17.27 i 29; Fets 13,16-17.22-25; Mt 1,1-25

Avui ha aparegut com un raig de llum el bé, un bé que serà vist per pobles i per reis. Jesús havia de néixer del llinatge de David, tal com ho havien anunciat els profetes; és segons l’ascendència de Josep, fill d’Abraham, el patriarca, i de David, el gran rei. Tres grups de catorze generacions per mostrar-nos que tota la història de la salvació arriba avui a la seva plenitud i des de sempre ha tingut la vista posada en aquest rei que avui neix, el regnat del qual durarà ja per sempre.

Dues figures marquen aquesta genealogia. Abraham amb qui començà la història de la salvació, el qui fou el pelegrí cap a la terra promesa, aquell que esperava aquella ciutat ben fonamentada que té a Déu mateix com arquitecte i constructor (Cf. He 11,10), aquell a qui el Déu d’aquest poble d’Israel elegí. I David el rei a qui s’havia promès un regne etern, aquell que fou un home com el desitjava el cor del Senyor i que havia de dur a terme tot el que Déu es proposava. Jesús assumeix així la història de la humanitat, el Fill de Déu, engendrat per obra de l’Esperit Sant en el sí de la Verge Maria, comparteix el llinatge humà; tot i no provenir de cap home. Ell essent encarnat, que no pas creat; vol fer-se home com qualsevol de nosaltres, llevat del pecat.

Els seus convilatans s’estranyaran i diran: «No és el fill del fuster? La seva mare, no és aquella que es diu Maria? Els seus germans, no es diuen Jaume, Josep, Simó i Judes? I les seves germanes, no viuen totes entre nosaltres? D’on li ve, tot això?» (Mt 13,55-56). Li ve de que el llinatge iniciat en Abraham i finalitzat en Jesús incorporà una transcendental novetat. Josep és l’espòs de Maria, i és d’ella de la qual nasqué Jesús, anomenat el Messies concebut per obra de l’Esperit Sant.

Fixem-nos en Josep, ell és l’home bo, aquell, qui vencent la por acull a Maria, la pren a casa seva com a esposa; i junts esperen el fill que ha de néixer sense haver tingut relacions matrimonials i al qui posaran el nom de Jesús. Josep viu a la llum del misteri de l’encarnació; no tant sols vivint-lo en la proximitat física, donant aixopluc a la mare i al fill, sinó acollint-lo en el seu cor. En ell no hi ha distinció entre fe i acció; ell creu i fa. La seva fe s’orienta de manera decisiva a l’acció i és actuant, assumint les seves pròpies responsabilitats, com col·labora amb el pla de Déu, perquè Déu tingui la llibertat de dur a terme la seva obra, sense obstacles. Josep és l’home just per antonomàsia, perquè la seva vida s’ajusta, s’acomoda a la voluntat de Déu.

Confiar-se a Déu no vol dir pas veure-ho i tenir-ho tot clar segons els nostres criteris, no significa imposar la nostra voluntat per implementar el que hem projectat per a nosaltres mateixos i per la nostra vida; vol dir confiar-se a Déu, refiar-se de Déu, buidar-nos del nostre egoisme, dels nostres propis volers, acceptant de restar en mans de Déu, l’únic just; conformant-nos a la seva voluntat, deixant que Déu actuï en nosaltres i obrint-nos a la seva gràcia. Despertant-nos també nosaltres per acomplir la voluntat del Senyor. Com ho feu Josep.

23 de desembre del 2018

DIUMENGE IV D’ADVENT (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Aquests dies, al voltant de la taula, hi ha dinars d’empreses, celebracions familiars i reunions d’amics. Hom prepara dinars i sopars amb certa elegància.

Nosaltres avui com a cristians també hem de preparar la taula, l’Eucaristia, l’acció de gràcies que se’ns mana celebrar pel bé de tothom.

Les lectures d’avui, quart diumenge d’Advent, ens serveixen per adonar-nos dels ingredients que ens convenen en aquest temps a les portes del Nadal del Senyor.

Per poder preparar una bona taula cristiana, per poder assaborir la presència de Jesús entre nosaltres ens cal renovar-nos. Millor dit, deixar-nos renovar, per poder veure amb claror la mirada de misericòrdia de Déu. Mirada que es fa present en Jesús, en el Nadal i ara en aquesta Eucaristia.

Un dels ingredients que mai pot faltar a la taula del cristià és la pau. Una pau que no ve de nosaltres mateixos, sinó que és un regal d’aquest Fill que anuncia el profeta Miquees: «Ell serà la pau». Si vivim en pau vol dir que hem acceptat la presència del Senyor enmig nostre.

Un altre ingredient i no pas menor a la taula que com a cristians hem de preparar és la voluntat, la bona voluntat clar. Però la carta als hebreus ens insisteix que Crist no a vingut a fer la seva voluntat sinó la del Pare. Nosaltres quina voluntat hem vingut a fer? Perquè els sacrificis, oblacions i expiacions no valen res davant de la donació total de la persona a la voluntat de Déu. Pensem si podem posar a la taula aquests dies el mateix que Crist diu: «Vinc a fer la vostra voluntat». Pensem si oferim la nostra vida completament a la voluntat de Déu.

Però, així com alguns monjos pregunten a la mare com arranja els ingredients d’algun plat per al dinar, en la taula del Nadal hem de preguntar a Maria, hem de girar la nostra mirada cap a Maria, per veure i adonar-nos com aplica els seus coneixements en certa elegància davant el Misteri.

Maria ha quedat gràvida perquè ha acceptat la voluntat de Déu. Però, Maria no es queda extasiada, es posa en camí, surt d’ella mateixa cap a la muntanya, cap a la casa de Zacaries i saluda Elisabet, una altra agraciada, que plena de l’Esperit Sant proclama la grandesa de Maria. Maria és gran per la fe, per haver acceptat la voluntat de Déu. La felicitat d’aquella que ha cregut en el Misteri i ha engendrat el Salvador que ve a fer la voluntat de Déu i a portar-nos la pau és la felicitat que ens arriba a nosaltres.

Mirem Maria, la plena de Gràcia, adonem-nos de la seva humilitat, de la seva fecunditat i posem-nos també nosaltres a l’escolta de la Paraula de Déu.

Perquè tal com Elisabet crida: ¿Qui soc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me? També nosaltres puguem exclamar: ¿Qui soc jo? ¿Qui soc jo, perquè no ja la mare, sinó el mateix Jesús vingui a visitar-me?

I si ens ve a visitar amb la Paraula tinguem en compte els ingredients per a la taula del Nadal: la pau, la voluntat de Déu i la felicitat de creure, ja que és una joia la fe. Preparem-nos que el Nadal és a prop.

21 de desembre del 2018

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Ct 2,8-14 o bé So 3,14-18a; Sl 32,2-3.11-12.20-21 (R.: 1a i 3a); Lc 1,39-45

«Qui soc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me?» Tot i que el verb «visitar», que hi ha introduït la traducció litúrgica catalana, no surt en el text, l’evangeli que acabem de proclamar és, sens dubte, per a tots nosaltres, l’evangeli de la Visitació.

«Visitar». Un verb que ens ajuda a aprofundir, jo diria d’una manera molt fina i delicada, molt humana també, el misteri de l’Adveniment de Déu que celebrem aquests dies. Diu Pompeu Fabra: Visitar: Fer una visita (a algú o a alguna cosa). Visita: Acció d’anar a veure algú a casa seva per amistat, per cortesia, per parlar d’un afer, etc... Per cortesia. Un Déu ben educat, gentil, que s’apropa, als seus, amb delicadesa.

Avui, crec, la gent ja no hi va de visita. Abans sí! Es visitaven els avis, els oncles, les amistats més de compromís... visitar volia dir fer-se present físicament a la casa de l’altre. D’una manera discreta, sense envair la intimitat de la persona visitada. Per la seva banda, la persona visitada t’obria les portes de casa seva, però també amb molta discreció, deixant-te entrar només una mica, com de puntetes, en l’àmbit de la seva intimitat.

És el que fa Déu amb nosaltres, amb el seu poble. S’hi apropa amb una discreció infinita, i ho veiem aquests dies, ho vèiem ahir —i sant Bernat ho va expressar tan bé!—, esperant la resposta lliure i responsable de la seva criatura. Per això no podia fer altrament que encarnar-se, fer-se història de la nostra història, carn de la nostra carn, assumint-nos des de la nostra llibertat, tan fràgil, però tan gran també.

El que fa Maria quan arriba a la casa de Zacaries és també d’una gran discreció. Saluda Elisabet, i resta en silenci, com expectant. Potser més que portar ella ajut a Elisabet, espera que Elisabet l’ajudi a ella a completar l’anunci de l’àngel, a submergir-se en la profunditat del misteri diví amb una contemplació joiosa, plena de fe. I és el que fa Elisabet, amb la benaurança més gran mai dita a tot l’evangeli: «Feliç tu que has cregut». És la paraula que necessitava Maria per poder confegir el cant del Magníficat. És la paraula que nosaltres necessitàvem, també, per a poder confegir el nostre, de cant.

És propi de Déu [i de Maria] visitar: «El poble va creure i, en sentir que el Senyor havia visitat els fills d’Israel i havia vist la seva aflicció, es van agenollar i van adorar» (Ex 4,31) llegim a l’Èxode.

És el que farem d’ací uns dies, si més no és el que hauríem de fer, senzillament, agenollar-nos i adorar. Que així sigui.

19 de desembre del 2018

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Jt 13,2-7.24-25a; Sl 70,3-4a.5-6ab.16-17 (R.: 8a); Lc 1,5-25

Acabem d’escoltar el relat de dues anunciacions sorprenents. Són la preparació per al relat de l’anunciació que escoltarem demà. Dos personatges singulars: Samsó i Joan, el primer amb la missió d’alliberar Israel de la plaga dels filisteus; el segon amb la missió de preparar el poble per a la trobada amb el seu Senyor. Provarem de contrastar, com vàrem fer amb Josies i amb Jesús, aquestes dues figures.

Hi ha alguns aspectes que els agermanen, tant en el naixement com en la mort, i també en la missió que se’ls encomana. El naixement, tal com hem escoltat, és anunciat per un missatger diví, que s’adreça a la mare i al pare, respectivament, del futur enviat. I el missatge és molt similar: en tots dos casos es tracta d’una missió d’alliberament: d’obrir per al poble la possibilitat, el camí d’un nou començament. A tots dos, en tant que consagrats, els empenyerà a aquesta missió el mateix Esperit del Senyor, i fins i tot en la manera d’explicitar la missió, s’assemblaran: Samsó i Joan parlen en enigmes. «Del fort en surt dolçor», deia Samsó. I Joan: «Jo us batejo només amb aigua ... Ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc ... Ja té la pala a les mans per ventar la seva era». S’assemblen, encara, en la manera de morir: Joan pel caprici de la perversa i astuta Herodies, i Samsó a mans de Dalila, sagaç i pèrfida també: Samsó (xemeix), que vol dir sol, mor a mans de Dalila, que vol dir nit: la nit talla els cabells de Samsó, els raigs de llum del sol.

El sol! Aquí hi ha la clau. Samsó és el sol, i de Joan es diu «que era una llàntia encesa i resplendent» (Jo 5,35) i que per un moment havia suscitat entusiasme amb la seva claror. Però ni Samsó ni Joan no eren la llum veritable. Per tal de fer reeixir la seva missió d’alliberament, Samsó haurà de morir a mans dels filisteus, el sol s’haurà d’apagar engolit per la tenebra. I també Joan ha de minvar, per tal que l’Espòs, el Crist, la Llum, el Sol veritable, creixi i resplendeixi, «perquè ell és la llum que resplendeix en la foscor i la foscor no ha pogut ofegar-la» (Jo 1,5). Aquesta és la missió i l’alegria de Joan i de Samsó! Minvar! Deixar de ser per obrir pas a una realitat nova.

L’Escriptura, avui, fa dialogar aquests dos personatges, Samsó i Joan, i tots dos apunten vers una altra realitat que els depassa, vers el Crist, que porta la joia veritable al seu poble: és aquell que cada matí, amb les paraules de Zacaries, cantem com el Sol que ve del cel a visitar-nos.

Minvem també nosaltres mentre ens disposem a acollir el Senyor, que ve a alliberar-nos com a rebrot d’una realitat nova. Amén.

17 de desembre del 2018

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Gn 49,2.8-10; Sl 71,1-2.3-4ab.7-8.17 (R.: 7); Mt 1,1-17

«Amon va ser pare de Josies, i Josies, de Jeconies i dels seus ger-mans, en temps de la deportació a Babilònia». Em fixaré, avui, en la figura d’aquest rei de Judà, Josies, que Mateu inclou en la seva genealogia reial del messies davídic. D’aquest rei la Sagrada Escriptura en fa un gran elogi: «Mai no hi havia hagut abans de Josies un rei que s’hagués convertit com ell al Senyor: amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb totes les forces, tal com diu la Llei de Moisès; i després d’ell tampoc no n’hi va haver cap d’igual» (2Re 23,25). Mirarem de trobar en la seva figura algun besllum que ens parli del Crist, que ens permeti aprofundir-ne la identitat —que és la finalitat de la genealogia que hem llegit.

Primer, el nom. Josies és Jesús, Ieshuà, que significa, ja ho sabem, «Déu salva». Josies, doncs, és un signe de la salvació de Déu en la història, un testimoni de l’obra de Déu que en Jesús troba el seu acompliment.

Segon, Josies és el rei que descobreix, amagat en el temple de Jerusalem, en un moment de decadència religiosa, el Llibre de la Llei. Aquest Llibre, trobat i proclamat —actualitzat— en el marc de la litúrgia, serà font de conversió i de renovació per al rei i, per tant, per a tot el poble. Jesús és el Llibre de la Llei, la Paraula viva, que uns pastors trobaran amagada en una cova, com pa a la menjadora, i uns savis escrutadors d’estrelles, la trobaran, bategant de joia i d’humilitat, amagada a la falda d’una dona, d’una verge, d’una mare, Maria.

Tercer, Josies, havent llegit la Llei, tocat per la Paraula, emprèn una reforma religiosa, una veritable i intensa purificació del temple, del culte, és a dir, de l’àmbit on el poble es relaciona amb Déu. També Jesús, en un tombant decisiu de la seva vida, purificarà el temple de Jerusalem, i s’autoproclamarà ell mateix com a Temple, com a punt de trobada de l’Home amb Déu.

Quart, Josies, finalment, com a fruit de la seva conversió, celebra de nou la Pasqua, el memorial de l’alliberament i del naixement del poble. Ho farà també Jesús, i de manera definitiva, a la Creu i al Sepulcre, quan contemplarem submergida en el Silenci aquella Paraula que a Betlem tot just començava a balbucejar.

Germans, aquests dies que ens disposem a viure, ens inviten a submergir-nos en l’Escriptura, a jugar, a dansar amb la Paraula, i això per aprendre quelcom de la persona de Jesús, per deixar-nos tocar, aconseguir per ell. Llegim-la amb saviesa, i fem-ne vida, com Josies, com Jesús. L’ha escrita per a nosaltres «la Saviesa que surt de la boca de l’Altíssim i abasta totes les coses, disposant-les vigorosament i amb bondat». O! Vine a ensenyar-nos el camí de la prudència! Amén.

16 de desembre del 2018

DIUMENGE III D’ADVENT (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
So 3,14-18; Sl, Is 12; Fl 4,4-7; Lc 3,10-18

Germans de la comunitat i els qui ens acompanyeu en aquesta celebració del Diumenge III d’Advent,

Acaba de ser proclamada la Paraula de Déu. Heu escoltat amb atenció del cor?

Acaben de llegir, de proclamar, un dels textos més bells de la Sagrada Escriptura. Permeteu-me’n una relectura: «Crida de goig. Alegra’t i celebra-ho de tot cor... El teu Déu, el tens a dintre. Tens dintre teu el Senyor. No tinguis por, no deixis caure les mans... El Senyor, el teu Déu està dins teu, com un Salvador poderós... s’omple d’alegria amb tu, i et renova amb el seu amor; dansa per tu amb crits d’alegria, com en dies de festa».

El mateix Papa Francesc recull aquest text en la seva Exhortació Apostòlica «L’alegria de l’Evangeli» quan escriu: «El profeta Sofonies ens mostra el mateix Déu com un centre lluminós de festa i d’alegria, que vol comunicar al seu poble aquest goig de la salvació. M’omple de vida rellegir aquest text: El teu Déu és enmig teu, et renova amb el seu amor i dansa per tu amb crits de viva alegria». «És l’alegria que es viu enmig de les coses petites de la vida quotidiana, com a resposta a la invitació del nostre Pare Déu: Fill, en la mesura de les teves possibilitats tracta’t bé... No et privis de passar un bon dia (Sir 14,11.14). Quanta tendresa paterna s’intueix darrere d’aquestes paraules!» (EG 4).

Aquest és el rostre que Déu vol mostrar a la humanitat en la festa del Naixement del seu Fill, el Messies; i l’Església, la litúrgia, considerant la importància d’aquesta presència viva de Déu al cor de la humanitat, al centre del teu cor de monjo, al centre del teu cor d’home, al centre del teu cor de dona... ens convida a viure aquest Diumenge III d’Advent i mirar si es va desvetllant aquesta joia singular en la nostra vida, gracies a la presència d’un Déu amic de la festa i de la dansa, per renovar cada dia el seu amor per nosaltres.

No és estrany, doncs que sant Pau ens repeteixi: «Germans, viviu sempre contents en el Senyor. Ho repeteixo: viviu contents. Que tothom us conegui com a gent de bon tracte».

Però pot succeir com a sant Agustí quan s’exclama: «Tard et vaig estimar, bellesa tan antiga i tan nova, tard et vaig estimar! Tu estaves dintre meu i jo estava fora i allà et buscava. Em vas cridar. Em vas cridar i vas trencar la meva sordesa. Refulgires, resplendires davant meu. Vas exhalar el teu perfum i vaig poder respirar. I ara sospiro per tu. Et vaig provar i ara sento fam i set de tu. Em vas tocar i em vaig cremar en la teva pau».

Potser us pugui venir a la ment la mateixa pregunta que es feia la gent que escoltava Joan Baptista: «Què hem de fer?»

Llavors segueixen sent molt vàlides avui per a tots les paraules de sant Pau als cristians de Filips: «El Senyor és a prop. No us inquieteu per res. Acudiu a la pregària i a la súplica, presenteu a Déu les vostres peticions amb accions de gràcies. I la pau de Déu que sobrepassa el que podem entendre guardarà els vostres cors».

Primer doncs, aquesta recerca del rostre de Déu, aquest buscar la melodia de Déu i la seva dansa dins del nostre cor. I després... doncs després, torno al profeta Sofonies que ens deia: «No deixis caure les mans».

¿I què farem amb les nostres mans?

Doncs la invitació a compartir el poc o el molt que tinguem: No exigir més del necessari, qui tingui dos vestits que en doni un a qui no té; qui tingui menjar que el comparteixi...

És a dir, tenir cura en les petites o en les grans coses de la nostra vida, de la relació amb els qui convivim; la relació a través de les petites coses, senzilles i concretes...

Podem percebre amb claredat que les lectures d’aquest tercer diumenge d’Advent ens poden ajudar a posar una base, un fonament seriós per celebrar amb veritable alegria la festa del Naixement de Déu, d’aquí a uns dies.

Ja ho veieu: el folklore ha de començar pel cor. Així ens ho suggereix per endavant el nostre Déu i Senyor. Tant de bo us ompli de vida, com al papa Francesc, rellegir aquest text del profeta Sofonies! Nadal comença amb l’albada al cor. Deixa que Déu dansi dintre el teu cor i et renovi el seu amor.

8 de desembre del 2018

CONCEPCIÓ IMMACULADA DE LA BENAURADA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 3,9-15.20; Sl 97,1.2-3ab.3c-4; Ef 1,3-6.11-12; Lc 1,26-38

Déu envià un àngel a un poblet, entrà a casa d’una noia, ella ja era promesa; l’àngel li portava un missatge, ella en escoltar-lo es torbà i pensava, l’àngel li digué de nou; ella li preguntà; l’àngel li respongué; ella va respondre i l’àngel es va retirar.

L’àngel era Gabriel, el nom de la noia era Maria, el promès era un descendent de David, que es deia Josep; el missatge era que Déu li havia concedit el seu favor i tindria un fill a qui posaria el nom de Jesús i que seria el messies promès al poble d’Israel. La pregunta de Maria era com podia ser això, si no tenia marit; l’àngel li anuncià que l’Esperit Sant vindria sobre d’ella i el poder de l’Altíssim la cobriria amb la seva ombra; la resposta de Maria fou «Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules». La senzillesa de l’escena emmarca el gran misteri de l’encarnació; Déu es feu home per obra de l’Esperit Sant en el sí de Maria. Déu l’elegí abans de crear el món, perquè fos santa i irreprensible als seus ulls; escollida per ser mare del Salvador, ella una jove jueva de Natzaret, encara verge i promesa amb un home anomenat Josep, descendent de David el gran rei, ella que no havia conegut encara cap home i tant sols havia estat promesa, era l’elegida per tenir un fill que anomenaran Fill de l’Altíssim, aquell qui tindrà el tron de David, que serà rei del poble d’Israel per sempre més, perquè el seu regnat no tindrà fi.

Tot això no pot ser d’altra manera que acomplint-se els plans de Déu mitjançant l’actuació de l’Esperit Sant. En ser elegida des de tota l’eternitat, Maria fou dotada amb els dons adequats per acomplir els designis de Déu; per això l’àngel Gabriel la saludà dient-li plena de gràcia i explicant-li que el Senyor era amb ella; perquè per poder donar el seu sí, el seu fiat, calia que la gràcia de Déu actués sobre d’ella, li donés les forces necessàries per afrontar la més bella tasca de la història de la humanitat i alhora la més feixuga missió; concebre aquell que vingué a salvar-nos morint a la creu i ressuscitant. Per a Déu res no és impossible; també Elisabeth, la cosina de Maria, havia concebut un fill a les seves velleses; Maria tot i ser verge en concebrà un altre; el d’Elisabeth serà el precursor, el de Maria el nou Messies tant esperat.

Maria ha estat escollida de la descendència d’Eva, ha estat preservada per aquesta missió des de sempre; verge en concebre, verge durant l’embaràs, verge en el part i verge després d’infantar; verge per sempre com escriu sant Agustí. I malgrat haver estat escollida per Déu, Maria és lliure per acceptar els plans del Senyor; per això es torba, per això pregunta i a la fi es confia plenament a que s’acompleixin en ella les paraules anunciades per l’àngel. Obeint, acceptant la voluntat de Déu, Maria es converteix en la nova Eva i a la vegada en la mare del nou Adam, Jesús el Crist l’home en plenitud que anuncia ja en la seva extraordinària concepció, la nostra adopció per l’Esperit, la nostra participació en la divinitat, la nostra filiació divina; perquè per Jesús i amb Jesús som fets fills en el Fill.

A través del sí de Maria l’esperança es fa realitat; el Fill que neix d’ella és l’esperança d’Israel, l’esperança del món. María es va inclinar davant la grandesa d’aquest misteri, va portar el Salvador al ventre i el va lliurar a tots els pobles. Anant amb alegria i ràpidament a les muntanyes de Judea visitant la seva cosina Isabel, Maria va portar l’esperança. Així es va convertir en la imatge de la futura Església, la missió de la qual és evangelitzar generant esperança. Però la vida de Maria no havia de ser pas una alegria sense dolor. El seu cor va ser travessat ben aviat per una profecia que la va marcar profundament, el seu cor seria travessat per una espasa de dolor. L’emigració a Egipte, la servitud de l’activitat pública de Jesús que s’imposà fins a deixar de costat als seus, l’hostilitat i el rebuig al Fill, veient-lo morir com un fracassat; foren cops molt durs per al cor de la seva mare. Però a l’hora de la creu, on l’esperança semblava morir amb la mort de Jesús, començava de fet la seva nova missió; convertir-se en mare d’una manera nova, mare de tots els que volem seguir a Jesús. La nova família de Jesús neix amb el misteri d’aquesta nova maternitat. Maria recordà en aquella hora vora la creu, probablement, les paraules que guardava en el seu cor, les paraules de l’àngel: «No tinguis por, Maria». El Regne anunciat per Jesús és diferent de les expectatives humanes; començà precisament en el moment suprem de la creu i no tindrà ja altre fi que la vinguda definitiva. Maria roman enmig dels deixebles de totes les èpoques com a mare, com a mare d’esperança (Spe Salvi, 50). Les paraules amb què Jesús des de la creu va donar Maria a Joan i Joan a Maria, revelen un aspecte particular de la confiança i la proximitat de Déu; Jesús ens encomana a ella, a la seva missió maternal. Maria ens porta a Déu mostrant-nos el seu rostre més afectuós. De l’anunciació al calvari, de Betlem al cenacle, Maria aprèn a no tenir por de Déu, a estar a la seva presència, fins i tot sentint-se petita i humil.

No tenim res a témer de Déu que ens ofereix la vida veritable que venç la mort. Maria és l’expressió de la proximitat de Déu i ens ajuda a alliberar-nos de la por d’apropar-nos a Ell, amb ella aprenem a llegir la nostra vida partint de la certesa de ser estimats per Déu; una certesa que genera esperança. La salutació de l’àngel a María en l’anunciació és una invitació a l’esperança. Portant l’àngel el missatge de Déu a Maria s’obri la porta de la nostra esperança; acceptant Maria la seva missió es confirmà i davallant sobre d’ella l’Esperit i cobrint-la el poder de l’Altíssim amb la seva ombra, la nostra salvació començà.

3 de desembre del 2018

DILLUNS DE LA SETMANA I D’ADVENT

ANIVERSARI DE L'ELECCIÓ ABACIAL

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 2,1-5; Sl 121,1-2.3-4a.4b-5.6-7.8-9; Mt 8,5-11

«Vindrà molta gent d’Orient i d’Occident», ja ho havia profetitzat també Isaïes «Totes les nacions hi afluiran, hi aniran tots els pobles.» Jesús s’admirà de la fe del centurió. L’Evangeli d’avui ens descriu la fe com una confiança absoluta en Jesús; el centurió no tant sols confiava en l’autoritat i el poder de les paraules de Jesús, sinó que també estava convençut que la seva presència no era necessària per guarir al seu servent, sols li calia a Jesús voler-ho, desitjar-ho. La major part de les persones que anaven a Jesús amb l’esperança de recuperar la seva salut intentaven de tocar-lo; però el centurió pensa diferent i el seu servent va ser guarit per Jesús a partir de la fe del centurió, no de la del mateix servent. Jesús no li va preguntar al centurió si el seu servent creia en Ell; si el criat es va curar, és per la fe del centurió. Una persona que ho necessita pot ser ajudada sobre la base de la fe d’una altra persona, sobre la base de la pregària d’altri. És cert que Jesús ens demana a tots que confiem personalment en Ell; però la realitat és encara molt més gran; el fet és que podem beneficiar de la intervenció divina sol·licitada per la fe d’aquells que preguem a Déu. I això ens ha d’animar a pregar pels altres, per tothom.

El Senyor va quedar sorprès per la gran fe del centurió. Jesús va obrir el cor a aquest centurió i el va acollir amb els braços oberts tot i que socialment era inacceptable que ho fes amb un ciutadà romà. El centurió sap per aquesta raó que no té dret a obtenir res de Jesús, que ni tan sols pot demanar-li que vagi a casa seva i confessa la seva petitesa davant de Jesús: «Senyor; jo no sóc digne que entreu a casa meva». El centurió, que també sap el què és tenir autoritat, coneix el poder que rau en la paraula de Jesús: «Digueu-ho només de paraula, i el meu criat es posarà bo». Creu que a Jesús ni tant sols li cal anar-hi en persona; tot i la seva disponibilitat a fer-ho quan diu «Vinc a curar-lo»; n’hi ha prou que doni una ordre. La fe del centurió és sobretot i per damunt de tot confiança en Jesús i en la seva Paraula.

L’Evangeli d’avui ens presenta la fe com allò que és l’únic necessari. És una fe molt concreta que viu en l’esperança i en la humilitat de sentir-se indigne d’estar en presència de Jesús. El centurió va veure a Déu en Crist; una fe tan gran que va provocar l’admiració del Senyor. «Us ho dic amb tota veritat: No he trobat dintre d’Israel ningú que tingués tanta fe. I jo us asseguro que vindrà molta gent d’orient i d’occident, i s’asseuran a taula amb Abraham, Isaac i Jacob en el Regne del cel». Al lloar la fe d’aquest centurió, Jesús anuncia la universalitat de la salvació que abastarà tota la humanitat. Una catolicitat a la que sant Francesc Xavier ajudà admirablement a aconseguir.

La humil frase del centurió forma part dels ritus de comunió de la celebració eucarística i constitueix la preparació abans de rebre el cos i la sang de Crist. L’Ordenament General del Missal Romà indica el sentit precís d’aquestes paraules dient: «Després el sacerdot mostra als fidels el Pa Eucarístic sobre la patena o sobre el calze i els convida al banquet de Crist; a més, juntament amb els fidels, pronuncia un acte d’humilitat, usant les paraules evangèliques prescrites» (OGMR, 84). L’actitud d’extrema humilitat i de profunda confiança que va caracteritzar la petició del centurió en requerir la intervenció salvadora de Crist, és una veritable i autèntica professió de fe. Aquesta ha de ser l’actitud de tots nosaltres en acostar-nos a rebre el seu cos i la seva sang; per això aquestes paraules hem de dir-les junts, com prescriu el Missal Romà. Cap de nosaltres és prou digne per poder rebre a Jesús, però sabem per la fe que tant sols amb un signe, amb una paraula, amb una mirada Ell pot salvar-nos.

Demanem-li al Senyor que ens ajudi a tenir la fe del centurió per complir sempre la seva voluntat en els diferents serveis que ens ha encomanat a cadascun de nosaltres; no anteposant res absolutament al Crist, tenint sempre present el que ens diu sant Benet a la Regla, que la pròpia voluntat porta a la pena, mentre que l’obligació engendra la corona.

2 de desembre del 2018

DIUMENGE I D’ADVENT (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Jr 33,14-16; Sl 24; 1Te 3,12;4,2; Lc 21,25-28.34-36

Anunciem-ho als pobles, ve el nostre Salvador i molt aviat serem alliberats. L’Advent és un temps que ens convida a esperar amb alegria l’adveniment, la vinguda del Senyor; però és també una crida a viure aquesta espera amb atenta i vigilant il·lusió fonamentada en la fe en Jesús. Durant l’Advent esperem cada any de nou el naixement d’aquell que és llum i glòria de les nacions; durant el temps litúrgic d’Advent l’Església ens exhorta a preparar-nos, com diria sant Bernat, per la triple vinguda de Crist. La primera vinguda és l’encarnació i naixement del Fill de Déu, la vinguda de Déu en la història de l’home. La segona és la nostra personal, la nostra mort. En l’última, a la qual es refereix principalment la litúrgia durant la primera part de la l’Advent, el Senyor vindrà al final dels temps com a jutge de vius i de morts, en glòria i majestat a la fi de la història. I a més hi ha una presència de Crist permanent, perquè Ell està amb nosaltres ara i sempre, en el gran misteri de l’Església. El Senyor està present amb la seva Paraula, en els sagraments, particularment en l’Eucaristia, en l’assemblea quan ens reunim en el seu nom; i també està present en els febles, en els qui passen fam, en els qui són a la presó, en els qui moren al mar o saltant una balla tot cercant una vida millor.

Hem demanat a Déu totpoderós en l’oració col·lecta que avivi en nosaltres, en començar l’Advent, el desig de sortir a l’encontre de Crist. Perquè la nostra no ha de ser una espera de braços creuats, sinó una espera activa. L’Advent és temps per seguir descobrint a Déu en la nostra vida, aquest mateix Déu que es va fer home d’una vegada per sempre i que es va quedar per sempre entre nosaltres, compartint els nostres sofriments i les nostres alegries. És el Déu proper, el Déu amb nosaltres, l’Emmanuel.

La nostra espera ha d’estar marcada per dues actituds; són les que ens proposa la Paraula de Déu d’avui. La primera la vigilància: «Estigueu alerta pregant en tota ocasió i demanant que pugueu sortir-vos-en», diu l’Evangeli. Desperts i atents per descobrir a Déu prop de nosaltres. Desperts i atents per veure’l en els nostres germans, sobretot en els que sofreixen i els necessitats. La segona actitud és la font de la primera i ens la descobreix l’Apòstol: «que el Senyor faci créixer fins a vessar l’amor que us teniu els uns als altres i a tothom. (...) Que ell refermi els vostres cors perquè siguin sants i nets de culpa». No hi ha una altra manera de viure la fe, de reconèixer a Déu en la nostra vida, que a través de l’amor a Déu i als germans. La fe ens mou a l’esperança i també a la caritat i al mateix temps, l’esperança i la caritat enforteixen la nostra fe.

En aquest temps d’Advent estem cridats a romandre vigilants i actius enfront de tantes necessitats com hi ha al nostre al voltant. El Senyor ens convida a mirar la vida amb el cap ben alt i ben atents als signes dels temps. Ell ve a trobar-nos i ens diu: «Alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats». Essent Déu es feu home, es feu pobre, humil i petit per fer-nos grans a nosaltres; essent Déu es feu home per nosaltres, per fer-nos a nosaltres partícips de la seva divinitat, per fer-nos fills de Déu, hereus amb Ell.

L’esperança cristiana està inseparablement unida al coneixement del rostre de Déu, el rostre que Jesús, el Fill unigènit, ens va revelar amb la seva encarnació, amb la seva vida terrena i la seva predicació, i sobretot amb la seva mort i resurrecció.

Si ens manca l’esperança, ens manca Déu i tot perd sentit. Déu coneix el cor de l’home, sols Ell el coneix; sap que qui el rebutja no ha conegut el seu veritable rostre; per això no es cansa de trucar a la nostra porta, com un humil pelegrí a la recerca d’acolliment. El Senyor concedeix cada any un nou temps a la humanitat, precisament perquè tots puguem arribar a conèixer-lo. Sí, Déu ens estima i precisament per això espera que l’acollim, que tornem a Ell, que obrim el nostre cor al seu amor, que posem la nostra vida a les seves mans i no oblidem que som els seus fills. Aquesta espera de Déu precedeix sempre a la nostra esperança, exactament com el seu amor ens abraça sempre primer.

L’esperança està indeleblement escrita en el cor de l’home, perquè Déu el nostre Pare és vida, i estem fets per a la vida eterna i benaventurada. Una espera potser amb l’ai al cor, perdent sovint l’aler de por, esverats pels bramuls del nostre món, afeixugats per les coses mundanes; però sempre alerta i pregant en tota ocasió. Escriu sant Elred: «I, si no tenim la consciència prou tranquil·la per atrevir-nos a desitjar la seva vinguda, cal que, si més no la temem, i que aquest temor ens mogui a corregir-nos dels nostres vicis, de manera que, si aquí no podem evitar el temor, almenys no hàgim de témer quan vindrà, sinó que ens trobi tranquils» (Sermó I sobre la vinguda del Senyor.); que puguem sortir-nos-en i mantenir-nos drets davant del Fill de l’home.

Anunciem-ho als pobles, ve el nostre Salvador i molt aviat serem alliberats.

1 de desembre del 2018

DISSABTE DE LA SETMANA XXXIV DURANT L’ANY (II)

RECÉS D'ADVENT DE LA GERMANDAT DE POBLET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ap 22,1-7; Sl 94; Lc 21,34-36

Hem arribat al final del llarg discurs apocalíptic i amb ell també al final de l’any litúrgic. Jesús ens dóna un últim consell convocant-nos a la vigilància, hem d’estar atents i preparats, i estar-ho sempre perquè si l’espera és llarga, correm el perill de no prestar atenció als esdeveniments, a que les moltes distraccions que ens envolten ens facin aliens als sofriments de tanta gent, i no percebem les injustícies que es cometen i ens interpel·len.

Tot el discurs apocalíptic és un intent per ajudar a les primeres comunitats perseguides a situar-se dins del conjunt del pla de Déu i així tenir l’esperança i el valor per seguir ferms marxant pel camí marcat pel Senyor. Falta poc, tot està conforme amb el pla de Déu, tot és dolor de part, però Déu està amb nosaltres, ens dóna la força per aguantar. Jesús ens demana només de vigilar perquè no siguem sorpresos pels esdeveniments. L’última petició de Jesús al final de l’any litúrgic és que estiguem en vela, en tot moment.

Com viure aquest consell de Jesús en la nostra vida? Estar alerta vol dir que el que tenim per preocupacions i de fet no ho són tant o no tant transcendentals, no ens afligeixi el cor. Vol dir que el dia aquell que ha de venir, vindrà i per això Jesús ens anima a vetllar, a pregar per mantenir-nos drets davant del Fill de l’home. La litúrgia ens convida en aquestes darreres setmanes de l’any litúrgic a pensar en el darrer dia, quan tot el que coneixem desapareixerà per donar lloc al Regne definitiu. Cadascun de nosaltres viurà la seva pròpia fi en aquesta vida, certament, però hi ha una fi per a tots plegats, ens ho diu l’Escriptura, és aquell dia que vindrà segur, com un llaç per a tothom, sigui on sigui de la terra. Si la nostra societat defuig pensar en la mort molt més defuig de pensar en la idea d’una fi del món o la banalitza. Déu ens ha confiat el món, l’ha deixat a les nostres mans, no ho ha fet insensatament, tot i que moltes vegades ho podria semblar veient com ho fem de malament, ho ha fet perquè som fills de Déu per Jesucrist, perquè hem estat creats a imatge de Déu i aquesta empremta és consubstancial a la nostra humanitat. Sovint aquesta imatge l’enterbolim fins a fer-la quasi bé irreconeixible; però malgrat tot roman en nosaltres. Cal recuperar-la, treure l’herbassar que l’ofega, les preocupacions, la feixuguesa de tot allò que és banal i caduc, finit, limitat. És Déu qui ens ha creat, Ell és el nostre Déu, clama el salmista, aquell qui ens convida a aquella ciutat on res estarà sotmès a la maledicció de Déu, on no hi haurà més nit perquè Déu mateix serà la nostra llum i a les tenebres de les nostres limitacions ja no els caldrà els gresols humans.

Jesús ja va venir i no ho va fer per transmetre una doctrina, Déu ens parla en la història, és el Senyor de la història. Per això s’encarnà, es feu home igual a nosaltres llevat del pecat, morí com nosaltres i ressuscitant com a Déu guanyà per a nosaltres la vida eterna. És l’admirable intercanvi del que parla sant Agustí, fent-se home compartí la nostra humanitat, ressuscitant ens fa participar de la seva divinitat, ens dona la possibilitat de recuperar amb plenitud la imatge de Déu que hi ha en nosaltres. És per això que anuncia el Regne, per això ens crida a estar atents, a vigilar, a no caure en l’escepticisme, en la indiferència, a no quedar-nos tant sols en les crítiques, en les queixes, en les lamentacions, en les murmuracions; sinó a posar-hi el coll per testimoniar ara i aquí el seu Regne, per ser-ne una avançada. Diu el Papa Francesc: «La pau que ens ofereix i ens garanteix el Senyor no s’ha d’entendre com l’absència de preocupacions, de desil·lusions, de faltes, de motius de sofriment. Si fos així, en el cas en que aconseguíssim estar en pau, aquest moment acabaria ràpid i cauríem inevitablement en la desesperació. La pau que sorgeix de la fe és en canvi un do: és la gràcia d’experimentar que Déu ens estima i que sempre està al nostre costat, que no ens deixa sols ni tan sols un instant de la nostra vida.» (15 de febrer de 2017).

Ser testimonis del Regne és ser testimonis d’esperança en un món desesperançat, vol dir viure les petites històries de cada dia fits els ulls en el Regne, vol dir viure no pas centrats en els nostres petits objectius sinó en un de molt més elevat, l’únic que és digne de ser esperat, pel que val la pena fins i tot donar-hi la vida com ho feu Jesús i com ho han fet tants d’altres. La nostra esperança no ha de ser un optimisme fugisser, ni una quimera, sinó una esperança realista, assumint les dificultats, les contradiccions del dia a dia. No ha de ser una esperança desarrelada sinó fonamentada en el món, en el seu sofriment i en la fe en Jesucrist. Mai satisfets, sempre delerosos d’aconseguir un lloc en el Regne per a tots intentant de construir-lo ja ara i aquí; des del mateix sofriment del món, des de tanta misèria com ens envolta mirant esperançats aquell dia que ha d’arribar i en que tot això desapareixerà, perquè serem definitivament alliberats. «Arribarà certament un tercer dia en què naixerà un cel nou i una terra nova (...) en aquell solemne i gran diumenge quan la mort serà definitivament anihilada.» (Origenes, Comentari sobre l’Evangeli de sant Joan, 10,20)

25 de novembre del 2018

NOSTRE SENYOR JESUCRIST, REI DE TOT EL MÓN

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

L’auca de l’any litúrgic s’acaba. I ens trobem amb aquesta il·lustració: Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món. Ara bé, no sabem ben bé com dibuixar-la. Per què? «La meva reialesa no és cosa d’aquest món», diu Jesús. És clar , la seva reialesa no pot comparar-se a la dels reis de la terra. Està per damunt dels sobirans d’aquest món.

Els sobirans d’aquest món poden defraudar, viure en la mentida, sotmetre als súbdits a la força, tancar fronteres i posar murs. Voleu dir que Jesucrist es pot comparar amb aquests sobirans? No. «La meva reialesa no és cosa d’aquest món», ens diu Jesús avui. Mentre els sobirans d’aquest món tenen data de caducitat, Jesucrist és sobirà etern per sobre de tots els reialmes de la terra.

Per tant, una cosa a tenir en compte al dibuixar l’auca, és la centralitat de Jesucrist per sobre de tot. I si entrem en detalls ens cal dibuixar la veritat. Sí, Jesucrist és el testimoni de la veritat, és la seva missió, la seva característica a destacar en la il·lustració. Com dibuixem la veritat? Tal vegada amb unes orelles ben grans. Perquè si vivim en la veritat tindrem l’oïda del cor atenta per escoltar la veu, la veu de Jesús que parla amb veritat. També podem dibuixar uns ulls, uns ulls de la fe per veure ben bé i discernir la veritat que ens presenta Jesucrist al llarg de tot l’any litúrgic, amb el naixement, la vida pública amb la predicació, la passió, la mort i resurrecció, l’ascensió, la vinguda de l’Esperit Sant, que ens interpel·la al llarg de tota la nostra vida, cada dia.

També ens hem d’escarrassar per dibuixar una creu, una creu com a tron de Jesús. Però, una creu que a nosaltres ens hi agermana en la seva mort i resurrecció, que celebrem ara en l’Eucaristia. Sota la creu comprenem que la seva sang ens ha fet poble sacerdotal, casa reial, per dedicar-nos a donar glòria a Déu Pare. Això, és la vida comunitària de monjos, de parròquia i de qualsevol grup de vida cristiana.

Avui celebrem que Jesucrist és rei. Ara, hem d’esbrinar quina classe de súbdits som. Som servidors dels sobirans d’aquest món? Perquè cadascú pot pensar a qui li tributa honors, tal vegada a l’orgull, al poder, al diner, a la supèrbia, a la luxúria, a la vanaglòria.

O bé, som dels de la veritat i aleshores escoltem la veu de Jesucrist i ens atansem a una vida santa per poder lloar Déu, el Déu de l’univers?

Ell és present entre nosaltres, tot i la seva sobirania eterna, el trobem en el més necessitat, en el pobre i el desvalgut, en els més vulnerables de la societat. Va vestit de majestat ens ha dit el salm, però no l’oblidem mai quan es presenta sense res. Veritablement Jesús és testimoni de la veritat, la veritat que de vegades és molt crua.

Si volem pertànyer al seu Regne de veritat i de vida, Regne de santedat i de gràcia, Regne de justícia, d’amor i de pau. Sols des de la humilitat i el servei al proïsme podrem adonar-nos de tot el que ens estima Jesucrist, de tot el pecat que ens allibera i veurem com ell és el qui és, el qui era i el qui ha de venir. És el principi i la fi de tota la nostra existència, de tota la nostra història humana, per això li hem de donar glòria i honor. Humiliem-nos i ell ens donarà el Regne.

Dibuixem doncs l’auca amb la darrera il·lustració de l’any litúrgic. Col·loquem a Jesús amb la creu al centre, sobre tota la humanitat, bons i dolents. Una humanitat on són els qui pateixen molt i on els cristians exerceixen la seva essència donant lloança a Déu i procurant pel proïsme. I com a única paraula en el dibuix jo posaria amb majúscules: VERITAT. Perquè Jesús és la única VERITAT amb majúscules.

20 de novembre del 2018

DIMARTS DE LA SETMANA XXXIII DURANT L’ANY (II)

ONOMÀSTIC DEL P. ABAT OCTAVI

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat
Ap 3,1-6.14-22; Sl 14,1b i 2-3a.3bc-4ab.5; Lc 19,1-10

Zaqueu potser es considerava un triomfador, algú que havia aconseguit una bona posició, cap dels publicans, cap dels cobradors d’impostos ni més ni menys, fet qui li havia procurat riquesa i poder. Podríem dir que com tanta gent avui en la nostra societat que creu que els diners i l’èxit social, tant fugisser, són la clau de l’èxit personal. Però tot plegat ho havia aconseguit defraudant, de manera fraudulenta, poc clara i molt poc neta; com passa també avui en la nostra societat. No s’adonava que de fet era el més miserable de tots; tot pensant-se que era ric, molt ric i que no li mancava de res; de fet era digne de compassió; es creia viu, però de fet era mort. El Senyor coneixia les seves obres i veia que eren insuficients als ulls de Déu, perquè de fet no valien res, no eren vertaderes riqueses.

Zaqueu era d’aquells que ni obrava honradament, ni practicava la justícia, que parlant escampava calumnies, feia mal al proïsme i carregava als altres la infàmia, que fiava els seus diners a interès i es venia si calia per condemnar un innocent. Però la grandesa del seu cor era immensa, perquè es penedí, tingué ulls per mirar al Senyor i aguantar-li la mirada; orelles per escoltar-lo; reconegué que era el Senyor el qui trucava a la seva porta i l’hi obrí per tal de que pogués entrar a casa seva i mengés amb ell. La salvació era qui trucava a casa seva, a la casa d’algú que necessitava d’aquesta salvació, que és el mateix Jesús.

Jesús ha vingut al món per a portar la salvació als qui són com Zaqueu. Zaqueu té un fons bo perquè busca de veure qui és Jesús, i aquest desig li canvia la vida. Com un infant enjogassat corre i s’enfila en un sicòmor, poc li importa el que pensin els qui el coneixen; ell un home aposentat, col·laborador de l’imperi dominador del poble jueu, quasi perd el seny per veure aquest profeta que avui, de pas cap a Jerusalem, visita el seu poble, Jericó. I del sicòmor estant, allà dalt enfilat descobreix que no tant sols ell busca de veure a Jesús sinó que Jesús el busca a ell. Per a Jesús Zaqueu no és tant sols un col·laboracionista de Roma i un poderós, és sobretot i per damunt de tot un home a qui cal salvar perquè ell mateix cerca la salvació, la demana.

Davant la seva salvació la gent murmura, critica a Jesús i al fet que s’hagi quedat a casa d’un pecador, assegut compartint taula amb pecadors. No saben que la salvació ha entrat en aquella casa. Ens és difícil acceptar que freqüentment exercim el paper de la multitud que obstaculitza als altres descobrir qui és Jesús i, que ens concedim el dret i el poder de dictar qui és digne per a la salvació i qui no ho és. Déu no exclou a ningú, ni a pobres i ni a rics. Déu no es deixa condicionar pels nostres prejudicis humans, sinó que veu en cadascun de nosaltres una ànima que cal salvar, un cor net que cal desbrossar de la malesa amb que l’hem omplert. Jesús fa l’opció per aquelles ànimes que són considerades perdudes i que així ho creuen elles mateixes.

Jesucrist, encarnació de Déu, ha demostrat en Zaqueu aquesta immensa misericòrdia, que no lleva res a la gravetat del pecat, sinó que busca sempre salvar al pecador, oferir-li la possibilitat de rescat, de tornar a començar, de convertir-se. En un altre passatge de l’Evangeli, Jesús afirma que és molt difícil per a un ric entrar en el Regne dels cels (cf. Mt 19,23). En el cas de Zaqueu, allò que sembla impossible als ulls dels homes es realitza; i Zaqueu lliurant la seva riquesa fugissera, en rep una altre, la riquesa del Regne dels cels. És la misericòrdia de Déu que arriba on no arriba la misericòrdia humana. Déu sap el que hi ha en el cor de l’home, només Ell ho sap.

15 de novembre del 2018

TOTS ELS SANTS QUE SERVIREN DEU SOTA LA REGLA DEL NOSTRE PARE SANT BENET

CAPÍTOL DE LA CONGREGACIÓ CISTERCENCA DE LA CORONA D’ARAGÓ

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 61,9-11, Sl 99,2-5 i Jo 15,1-8

«Sense mi, no podríeu fer res» ens diu avui Jesús. Ser cristià és ser de Crist, dir si a Crist, voler fer com Crist. Un compromís amb Crist que cal renovar en cada paraula, en cada gest, en cada acció; un compromís que ha de ser cada cop més ferm i radical, arrelat més i més en el nostre interior fins a fondre’s en Crist per poder dir com Pau «Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi. La meva vida terrenal, la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que em va estimar i es va entregar ell mateix per mi» (Ga 2,20). Nosaltres compartim l’aventura humana amb tots els homes i dones perquè els monjos i monges, els consagrats formem part del món, vivim en una època i en una societat determinada; som participants també de l’aventura cristiana perquè la professió de vots no ens separa del poble de Déu, res de l’Església ens és aliè; però els monjos i les monges vivim amb particular intensitat l’aventura monàstica, que ens és pròpia, és la manera que tenim de viure l’Evangeli. Fer-se monja o monjo, consagrat a Déu, no és sinó una de les moltes maneres de sentir-se cridat a viure el cristianisme essent més conscient de la vocació universal a la santedat. El consagrat segueix essent un simple cristià, un cristià que creu haver estat cridat a viure la seva fe d’una manera especial, però un simple cristià a la fi. Potser fins i tot més feble que d’altres, perquè hem de viure el nostre camí en comunitat, alimentat o regat constantment per la Paraula, en un ambient que ens faciliti avançar cada dia una mica més en el nostre camí vers Crist. Qui esdevé monjo o monja, qui consagra la seva vida a Déu amb la secreta intenció de creure’s millor que els altres erra el camí. El consagrat és aquell qui ha radicalitzat el seu compromís baptismal, l’ha concretat en una de les múltiples formes de fer-ho, l’ha radicalitzat en descobrir que ha estat cridat, com a cristià, a obrar guiat per l’Esperit Sant amb una vida on renuncia a algunes coses a les que la resta de cristians no renuncien i ho fa per viure més lliurament i estretament els seu compromís amb Crist. No anteposant res absolutament al Crist, el qual ens dugui tots junts a la vida eterna, com ens diu sant Benet.

Alguns d’aquests cridats han vist com han estat mudats amb vestits de victòria, han estat coberts amb mantells de felicitat. Han estat sarments que han donat bon fruit; han restat amb el Senyor. Han seguit un model de servidor, un model de vida i aquest model és Crist. Ell els ha ensenyat com servir, a qui servir i per quin motiu servir. «Com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom» (Mc 10,45). El sentit últim del servei és i ha de ser sempre l’amor; un amor a Déu que cal expressar en l’amor als germans. Estimar vol dir servir i el servei ha de respondre a la raó última de l’amor. Crist va estimar als seus fins a l’extrem, fins al límit, més enllà de qualsevol barem humà i ho va fer fins i tot morint a la creu, abandonat, calumniat, blasmat i lliurat a les mans dels seus botxins. La raó darrera de la seva vida, la raó per la qual Déu ha enviat al seu Fill al món per ser com un de nosaltres, llevat del pecat; ha estat per ensenyar-nos a estimar fins a l’extrem perquè també nosaltres estimem. L’amor i el servei guiaren als nostres germans i germanes que avui recordem com a sants. La crida a la santedat és universal, ser sant no comporta ser superior als altres; per contra, el sant pot ser molt feble, i comptar amb nombrosos errors en la seva vida. La santedat és el contacte profund amb Déu. «No anteposar res a l’amor de Crist», en això consisteix la santedat i això feren els nostres germans i germanes que avui recordem i celebrem, que no volgueren que els anomenessin sants abans de ser-ho, sinó ser-ho primer perquè els hi ho poguessin dir amb veritat (Cf. RB 4,62).

A això també ehi estem convidats nosaltres, és el que estem cridats a fer; diu el Papa Francesc: «Moltes vegades tenim la temptació de pensar que la santedat està reservada tant sols als qui tenen la possibilitat de prendre distància de les ocupacions ordinàries, per dedicar molt temps a l’oració. No és pas així. Tots estem cridats a ser sants vivint amb amor i oferint el propi testimoniatge en les ocupacions de cada dia, allí on cadascun es troba. Ets consagrada o consagrat? Sigues sant vivint amb alegria el teu lliurament» (Gaudete et exultate, 14).

No per ser monjos o monges ho tindrem més fàcil, però si que el Senyor ens podrà demanar més, perquè ens ha donat instruments suficients de les bones obres per saber-ne el camí. «quina pàgina o quina paraula d’autoritat divina de l’Antic i del Nou Testament no és una norma rectíssima per a la vida humana? O bé, quin llibre dels sants Pares catòlics no ens fa sentir insistentment com hem de córrer per arribar de dret al nostre Creador?» (RB 73,3-4). Tenint, si més no, una honestedat de costums o un començ de vida monàstica, tenim assenyalat el camí (Cf. RB 73,1).

Avui recordem a aquells qui seguint la Regla del Nostre Pare sant Benet donaren el millor fruit, el de la santedat, perquè estaven amb Crist, no se separaren de Crist i han entrat davant del Senyor amb crits d’alegria. Demanem al Senyor, per la intercessió de sant Benet i de tots aquells sants que seguiren la seva Regla, que aprenguem a cercar-lo per damunt de tot i que meresquem també nosaltres un dia de ser omplerts de les riqueses del seu amor.

14 de novembre del 2018

COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS DIFUNTS QUE SERVIREN DÉU SOTA LA REGLA DEL NOSTRE PARE SANT BENET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Rm 8,14-23, Sl 102,8 i 10.13-14.15-16.17-18 i Jo 12,23-28

Sant Benet, sota la Regla del qual servim Déu, no parla pas de la mort amb els eufemismes que ho fa avui la nostra societat; la presenta com la meta a la que cal arribar-hi havent fet la cursa amb regularitat, pas a pas, dia a dia. El monjo és aquell qui orienta la seva vida vers allò que no passa, Déu; el monjo és aquell qui espera amb joia l’hora en que serem plenament fills, quan el nostre cos serà redimit; com ens diu l’apòstol. Així sant Benet entén la vida com aquell temps en el qual encara ens vaga mentre som en aquest cos per tal de complir els manaments del Senyor a la llum del seu esguard, tenint present cada dia la mort davant els ulls (Cf, RB 4,47).

Entrem al monestir no pas per renunciar a la vida sinó perquè lliures de condicionaments puguem a la fi viure per aquell absolut que és Déu, gaudint de l’alegria que no acaba i que Déu vol que compartim amb Ell i els germans. Guardant la nostra vida per a la vida eterna, fent-nos servidors de Crist i seguint-lo. En aquesta vida hi ha coses ben fugisseres, ens ho diu el salmista, la vida de l’home dura com l’herba, desapareix quan hi passa la ventada i ni és coneix el lloc on era. Així passen les nostres migrades ambicions, les nostres cabòries, els nostres neguits; mentrestant potser ni ens n’adonem de que aquesta vida que ara tenim se’ns escapa i cada dia som més a prop de poder ser alliberats d’aquesta manera absurda de viure.

No hem de perdre l’esperança d’obtenir la vertadera llibertat que és la glorificació dels fills de Déu. Tots els sofriments del món present no són res comparats amb la felicitat que Déu ens ha reservat si som capaços d’aconseguir-la, mantenint-nos-hi fidels. Aquesta esperança no ha de ser pas entesa com defugir de les responsabilitats de la vida present, ans al contrari, ens ha d’estimular en l’acompliment de les bones obres, portant a terme tot el necessari per aconseguir avançar en la vida monàstica i en la fe, corrent per la via dels manaments com ens diu sant Benet.

Si entenem la vida, si aconseguim entendre-la sota aquesta perspectiva ens podrem alliberar de tantes limitacions que ens posem i imposem als altres, i serem capaços de mirar més enllà de nosaltres mateixos, més enllà de la foscor del nostre egoisme, per veure la llum al final del camí, per intuir-hi a Déu. La nostra ha de ser una vida de servei a Déu, no pas autoreferencial, amb un únic i ben definit objectiu: cercar a Déu per damunt de tot i fer-ho amb els ulls fits en la vida vertadera; perquè Jesús morint i ressuscitant ha transformat la mort en vida, la nostra pròpia mort en vida eterna.

Escrivia l’abat Maur Esteve «Avui, més que pregar pels monjos difunts, nosaltres, carregats de tants errors, amb les mans buides de mèrits, com el primer dia al monestir, novament demanem: la misericòrdia de Déu i de l’Orde, ara però com un crit d’auxili dirigit desesperadament vers ells, intercessors nostres, perquè ara ja estan en condicions de concedir-nos-la més que no pas ho estaven quan ens acolliren, i perquè ara nosaltres ens trobem encara més en la necessitat de demanar-los-hi la misericòrdia de Déu i de l’Orde» (18 de setembre de 2003).

Preguem al senyor que aculli als nostres germans que el serviren seguint la Regla del Nostre Pare Sant Benet, perquè tal com creiem que Jesús morí i ressuscità, també creiem que Déu s'endurà amb Jesús els qui han mort en ell (cf. 1Te 41,4). I preguem perquè a nosaltres ens ajudin a mantenir-nos-hi fidels perquè no anteposant res absolutament al Crist, ens dugui tots junts a la vida eterna (cf. RB 72,11-12).

13 de novembre del 2018

DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DE POBLET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
2 Cr 5,6-10.13-6,2; Sl 83,3.4.5 i 10.11; He 12,18-19.22-24; Lc 19,1-10

«Avui s’ha salvat aquesta casa». Zaqueu hi ha anat més mogut d’antuvi per la curiositat que per cap altra cosa. Certament la seva humanitat era petita, malgrat ser cap de publicans i ric; per molt que ho intentava no podia veure res. Però Zaqueu no es resignà, no s’aturà, corregué i s’enfilà; li calia l’empenta de la fe per adonar-se que a qui intentava veure era a Jesús, al Messies; i quan aquest alçant la vista el mirà i el cridà tot canvià. La mirada i la veu de Jesús li arribaren al cor de tal manera que tocat es penedí de tot allò que havia fet de mal fins aleshores, repartí i distribuí. Sense saber-ho massa bé en un primer moment, estava maldant per veure a aquell qui ha vingut a buscar allò que s’havia perdut i Zaqueu estava perdut enmig de la multitud que li impedia de veure-hi. Tots nosaltres som en certa manera com Zaqueu, les mires humanes ens empetiteixen, ens priven la vista; per poder-hi veure ens hem d’enfilar, sortir d’allò de mundà, material i caduc que ens empresona, per poder veure a Crist. I veient a Crist esdevenim pedres vives de la seva Església. Tot fent experiència personal de Déu, pròpia i lliure però que realment sols és experiència de Déu en tant que és viscuda en comunitat, en societat. Per Crist cadascun de nosaltres som una petita pedra, que posada a les seves mans s’orienta a la construcció de l’Església. Quan Jesús ens pren a les seves mans, ens fa seus, ens dona vida, ens omple del seu amor, i així tenim un lloc i una missió a l’Església. Aquesta comunitat de vida, feta de moltíssimes pedres, totes diferents, que formen un únic edifici en el signe de la fraternitat i de la comunió; aquell temple format per pedres vives que té a Crist com a pedra angular; la comunitat dels seguidors de Crist, reunits pel do de l’Esperit en un sol cos. Deia el Papa Benet XVI que «la tendència, avui difosa, a relegar la fe a l’esfera del privat contradiu la seva mateixa naturalesa. Necessitem l’Església per tenir confirmació de la nostra fe i per experimentar els dons de Déu: la seva Paraula, els sagraments, el suport de la gràcia i el testimoniatge de l’amor. (...) En un món en el qual l’individualisme sembla regular les relacions entre les persones, fent-les cada vegada més fràgils, la fe ens crida a ser Poble de Déu, a ser Església, portadors de l’amor i de la comunió de Déu per a tot el gènere humà.»

Nascuda del misteri pasqual l’Església entrà a formar part fonamental del pla de salvació. L’esdeveniment, l’encarnació del Fill i la seva mort i resurrecció, s’han fet institució, visibilitat de la gràcia de Déu en la història de la humanitat. És per l’Església que ens acostem a Crist, és per l’Església que Crist ve a nosaltres, que ens apropem a la ciutat de Déu, a la Jerusalem celestial, a Déu jutge de tots per Jesucrist el mitjancer únic de la nova aliança. Dins l’arca de l’aliança hi havia tant sols les dues taules de la llei; perquè Déu no pot ser contingut en cap arca feta de mans d’homes. Però ara si ens delim per Ell, si estimem més un dia als seus atris que mil a casa nostre; si volem més quedar-nos al portal que viure amb els injustos; tindrem al nostre cor al Senyor de l’univers, el nostre rei i el nostre Déu, com el tingué Zaqueu.

L’Església està cridada a ser sagrament de comunió de Déu, perquè d’aquesta comunió n’ha pres l’origen; ella és volguda pel Pare des de sempre, cridada a configurar-se amb el Fill i a ser espai històric on actua l’Esperit; perquè l’Església és inseparable de l’acció de l’Esperit. Tot i el seu caràcter humà, social i històric, està fermament arrelada en el designi salvífic de Déu; significa i transmet la salvació volguda per Déu per a tots els homes.

El primer repte que ens presenta Zaqueu és un lliurament desinteressat, perquè en trobar-se amb Jesús, i en un acte purament voluntari, decideix lliurar la meitat dels seus béns als pobres. Zaqueu quasi no diu res, simplement decideix lliurar la meitat de la seva riquesa sense importar-li massa què rebrà a canvi, simplement com a resultat d’haver estat mirat i cridat per Jesús. Jesús, en veure l’actitud i les decisions de Zaqueu, emmarca tot aquest esdeveniment dins del context de la salvació quan li diu «Avui s’ha salvat aquesta casa». Jesús donà la salvació a una casa, a una família, a un home a través d’aquell que estava disposat a lliurar i lliurar-se-li, a ser transparent i a restituir, perquè l’arribada de la salvació a la vida d’una persona es manifesta amb actes concrets, en el cas de Zaqueu, amb un profund desig de restituir el dany causat i de canviar la seva vida i els seus actes. Jesús retorna així la dignitat de fill de Déu a Zaqueu, restituint-lo a la seva posició com a Fill d’Abraham. Ja no serà mai més menyspreat, rebutjat o jutjat, perquè arran de la seva transformació, la seva identitat és restablerta i confirmada per Jesús que estima a qui el cerca i trobant-lo converteix el seu cor. La unió dels convertits, dels cridats per Jesús formem la seva Església, pedres imperfectes i encara per polir, per encaixar; però formant part del temple viu. A aquesta tasca tota la humanitat hi és convidada. Ens ho diu el Catecisme de l’Església Catòlica: «En el llenguatge cristià, la paraula Església designa no només l’assemblea litúrgica, sinó també la comunitat local i tota la comunitat universal dels creients. Aquestes tres significacions són inseparables de fet. La Església és el poble que Déu reuneix al món sencer.» És el marc fonamental per a la trobada amb Déu, signe i instrument en el qual el Déu viu manifesta la seva atenció i la seva fidelitat al protagonista humà de l’aliança. És una anticipació d’eternitat, del Regne de Déu ja començat en la història, ara velat i encara no plenament realitzat. I nosaltres en som part, formen part d’aquest temple espiritual, no fet per mans d’homes i que té a Crist per pedra angular; per això no som els creients els qui fem santa a l’Església, sinó l’Església a nosaltres. Intentem-ho, no deixem mai d’intentar-ho, correguem endavant, enfilem-nos per deixar-nos mirar amb amor i tocar per la paraula de Crist, deixem que entri la salvació a casa nostra i entrant-hi esdevinguem pedres vives i testimoni enmig del món d’aquest temple que sols al Regne serà assolit en plenitud.

5 de novembre del 2018

MISSA EXEQUIAL DE FRA RICARD MIRÓ I TOUS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Jb 19,1.23-27a, Sl 26; Rm 8,31b-35.37-39; Lc 12,35-40

Estimada comunitat, estimats familiars i amics de fra Ricard, germans i germanes.

«Arribar davant vostre és el que vull» escriu el salmista.

La meta de la vida de tot cristià és arribar a la presència de Déu. Tant més nosaltres monjos que avancem en la vida monàstica i en la fe, mentre es va eixamplant el nostre cor i es corre per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l’amor, no decantant-nos mai del mestratge de Crist i perseverant fins a la mort alhora que participem dels seus sofriments amb la paciència mentre cerquem d’aconseguir el seu Regne, no anteposant-li res absolutament, perquè ens dugui així tots junts a la vida eterna; com diu sant Benet a la Regla que maldem per seguir.

Quan arribem davant del Senyor, si en som mereixedors, si Crist el nostre testimoni ens fa costat, contemplarem Déu cara a cara i gaudirem d’una vida nova, perquè el veurem amb els nostres propis ulls i no amb els d’un altre, com ens diu el llibre de Job. No és el desig d’un dia, un anhel fugisser o passatger, sinó l’objectiu de tota una vida. La del nostre germà Ricard ha estat així, una vida no pas curta, ell que creia que arribant al monestir hi trobaria aviat la mort, durant setanta anys ha cercat Déu, s’ha preparat per aquest moment fruint de l’estima del Senyor i vetllant pel seu temple.

Diu el salmista: «Una cosa he demanat al Senyor, i la desitjo amb tota l’ànima: poder viure a la casa del Senyor tots els dies de la vida.»

Desitjar al Senyor, delir-se per Ell. La crida del Senyor a una vocació és quelcom difícil d’explicar. El perquè «la gran salvació de Déu entrà a casa dintre meu», com escrivia fra Ricard, deixant el lloc on vivia, el seu enyorat Belltall, la seva estimada família; sols es pot explicar perquè el Senyor li feu sentir dintre seu la seva crida, el seu immens amor. La vocació se centra en un goig immens que tant sols Déu i el cridat poden experimentar. Fra Ricard escrivia que en el seu cas alguns creien que s’havia tornat boig i d’altres que era quelcom de passatger i que ja tornaria a Belltall. Però la seva vida, en la vida de tot cridat, havia actuat Déu i allò que fra Ricard creia que seria un momentet al monestir de Poblet han estat molts anys de vida consagrada al Senyor i de servei generós a la seva comunitat.

«N’estic cert, fruiré en el país de la vida de la bondat que em té el Senyor», diu el Salm.

Tenir confiança, fe en el Senyor, de que si tenim Déu a favor nostre, res no pot aturar-nos. Certament cal valentia, perquè el nostre cor no defalleixi. Jesucrist, el qui va morir, més encara el qui ressuscitant va vèncer la mort i que ara seu a la dreta del Pare intercedeix per nosaltres. Amb Ell al costat ni pors, ni persecucions, ni fam, ni nueses, ni perills, ni morts sagnants poden res si tenim l’ajut d’aquell qui ens estima. «És el desig del Senyor que dona tal convicció i la fe en el seu amor, que treu fora tot temor. Tal com diu l’Escriptura, Déu salva la criatura.» escrivia el mateix fra Ricard, que fou un enamorat de la Paraula de Déu.

Estar a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos, vetllant perquè tant bon punt el Senyor truqui a la nostra porta obrir-li per seure a taula i poder participar del convit celestial. Per això, perquè està amatent a la seva vinguda, el salmista pot aixecar el cap triomfant, aixecar-se per sobre de les dificultats, com a símbol de victòria perquè llur confiança en el Senyor ha valgut la pena i el Senyor no l’ha decebut. «Buscar-vos per trobar-vos i agradar-vos fent la vostra voluntat» escrivia fra Ricard fa tot just quatre anys.

«Sigues valent! Que el teu cor no defalleixi! Espera en el Senyor!», escriu el salmista.

Creure en Crist ressuscitat és saber escoltar des del més profund del nostre ésser la seva veu que ens diu aquestes paraules: «Sigues valent». No tenir por a la mort, perquè Crist ressuscitat viu ara d’una manera nova, infonent en nosaltres la seva força, impulsant les nostres vides cap a la plenitud final, aquella plenitud que demanem a Déu concedeixi al nostre germà Ricard. Crist va vèncer la mort i és Ell qui porta la nostra pobre vida vers el darrer destí, la participació de la filiació divina. Ell que és el primer d’entre els morts amb qui s’inicia la nostra resurrecció, qui ens obre la porta de la vida perdurable, aquella en la que no hi ha ni dolor, ni mal, ni fi. No és la mort la qui té la darrera paraula, és Déu aquell qui ens farà conèixer la vida en plenitud, que ara i aquí no podem viure. La resurrecció de Crist és font i estímul per apartar la tristesa i omplir-nos d’esperança. No estem sols, no caminem esmaperduts, la vida és molt més que aquesta vida, aquí tant sols hem fet un tast de la vertadera vida.

Aquells qui aquí han viscut amb generositat, compromesos amb els altres, estimant, fent el bé, no moren per anar cap a la foscor, el buit, el no-res; confiats en l’amor de Déu la seva vida va més enllà quan aquesta d’aquí cau derrotada per la mort. Crist vencent la mort ens ha obert les portes de l’eternitat i vol fer-nos-en participar. Esperar en el Senyor és creure en la seva Paraula i en la seva bondat i misericòrdia. Fra Ricard va creure en la Paraula, va comunicar amb la seva vida aquesta Paraula, es va refiar i confiar de la Paraula del Senyor, la Paraula fou el centre de la seva vida. Enfortit per la Paraula de Déu visqué en la certesa de l’encontre final amb Aquell per qui va viure, en qui va creure i a qui va esperar; una trobada, és cert, que no arribà pas quan ell volia sinó quan volgué Déu, a l’hora menys pensada. Preguem al Senyor que li hagi estat desvetllat per sempre al nostre germà Ricard el rostre estimat del Pare, acomplint així el seu desig i la voluntat de Déu i introduint-lo en el banquet etern amb el Fill que ens l’ha revelat, perquè és la Paraula feta carn.

Escrivia fra Ricard: «Us estimo Senyor i voldria que tothom us estimés. Us estimo en nom de tots en general i cada un en particular. Demanar-vos perdó per tot el mal que hem fet i fem. Per tot el bé que hem deixat de fer i deixem de fer. Pel poc interès i esforç en buscar-vos, per trobar-vos i agradar-vos fent la vostra voluntat. Pel poc agraïment pels grans favors que ens heu fet i ens esteu fent.»

Demanem al Senyor que faci el gran favor al nostre germà Ricard de gaudir del seu Regne i de poder viure a la casa del Senyor tots els dies de la vida, per fruir-hi de l’estima del Senyor i vetllar pel seu temple; aquella casa i aquell temple que no han construït mà d’home sinó Déu mateix.

4 de novembre del 2018

DIUMENGE XXXI DE DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Poblet, 4 novembre 2018

Estimar és el verb, l’acció que se’ns demana. Però, com hem d’estimar? Amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces. És a dir, amb plenitud, amb cos i ànima.

La nostra vida com a creients, com a cristians, com a monjos és una cursa. La meta de la qual és el Regne de Déu. El punt de partida és la pregunta del mestre de la Llei: Quin és el primer de tots els manaments? La resposta de Jesús és simple: Escolta i estima.

Però la persona humana de vegades, o millor dit sovint, és complicada i dona moltes voltes en la vida fins a adonar-se que els déus dels diners, del poder, de la fama, de la glòria, de l’honor, no són res.

Per això, resulta estèril posar la nostra confiança en aquestes coses. Coses per altra banda caduques i fugisseres, que com diu el càntic del Deuteronomi 32: no són Déu. Tot això son destorbs cap als béns promesos del Regne de Déu.

Per això, en la nostra cursa de la vida, aquesta cursa organitzada per Déu mateix com a creador, ens hi encoratja i acompanya Jesús com a sacerdot perfecte. El qual ens fa de pont per salvar-nos dels destorbs del pecat que ens fan mal, que ens limiten la capacitat d’escoltar Déu i d’estimar els altres. Aquest és el pecat més greu.

Sí, perquè no hi ha cap altre manament més gran que aquests: Estimar Déu i estimar els altres com a un mateix. En la mesura que ens posem a l’escolta del Déu únic, posarem en pràctica les seves prescripcions. És a dir, el manament de l’amor a Déu i al proïsme.

Per als cristians, estimar no és una elecció voluntària, és un manament. És el compendi de tota la Llei, de tots els manaments, de tot l’evangeli, de totes les regles monàstiques.

En aquests diumenges del final de l’any litúrgic ens cal buscar l’essència de la nostra vida de cristians. Per això, ens cal estar ben atents a l’escolta de la Paraula de Déu.

Escolta i posa en pràctica els manaments de Déu. No et compliques més la vida. Viu la senzillesa que se’ns demana: Escolta i estima.

2 de novembre del 2018

COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS FIDELS DIFUNTS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 25,6a.7-9, Sl 26; Rm 5,5-11 i Jo 11,32-45

«No t’he dit que si creus veuràs la gloria de Déu?» (Jn 11,40). L’escena és impactant, l’amic de Jesús ha mort i Ell s’arribà a commoure i contorbar profundament veient com plorava Maria i com ploraven els qui l’acompanyaven. Poques vegades els relats evangèlics ens mostren un Jesús tant humà. Certament contemplant l’escena es veu com l’estimava, tant que Jesús es commogué de nou en arribar al sepulcre on havia estat enterrat Llàtzer, l’amic del Senyor.

A tots ens passa el mateix davant la mort, ens commou, ens contorba, ens afligeix, ens desconcerta i sovint la nostra societat, com que també la mort ens interroga, no vol pensar-hi, intenta oblidar-la, no parlar-ne, amagar-la, ignorar-la, considerar-la una excepció una mena de mala sort que toca tant sols a alguns. Però no hi ha res tant cert com que si naixem hem de morir.

La primera reacció de Jesús davant la mort de Llàtzer és ben humana, sent pena, sent compassió per les seves germanes i davant d’això plora. Jesús és ben conscient de que entre la vida de sofriment, la vida terrenal, i la vida que Déu ens té reservada, hi ha una gran distància, s’hi obre el misteri. Ningú no s’escapa de la mort, és inherent a la condició humana, tant que el mateix Crist morí sol, abandonat i escarnit a la creu. Si creiem, però, veurem la gloria de Déu.

La resurrecció dels morts i la vida eterna la professem en el Credo, forma part de la nostra fe, i abasta tot el gènere humà; la mort iguala perquè a la fi és un nou naixement, el naixement a la vida eterna, a la vida perdurable. Semblantment a com pel baptisme mor l’home vell i neix l’home nou, hi haurà un dia en que el vel de dol que ens cobreix, el sudari que ens amortalla desapareixeran; s’engolirà per sempre la mort i el Senyor eixugarà totes les llàgrimes. Si ens arriba serà el dia de la joia i la celebració perquè haurem estat salvats. Déu ens estima tant que el seu Fill vingué a compartir la mort amb nosaltres per fer-nos justos per la seva sang, reconciliant-nos i salvant-nos així gràcies al lliurament de la seva pròpia vida, perquè Ell és el primogènit d’entre els morts.

Traiem la llosa que ens angoixa, perquè qui mor amb fe roman en el Senyor i qui roman en el Senyor no mor mai. La fe en la immortalitat i en la resurrecció és paral·lela a la fe en Déu i per a nosaltres Déu tant sols es fa concret en Crist, aquell que morí, fou sepultat i ressuscità. En Crist i per Crist l’home venç la mort. Déu és un déu de vius i no pas de morts, un déu de vida, que ens crida a cadascun pel nostre nom, perquè som les seves creatures, obra de les seves mans. Ens diu l’Apòstol «si vivim, vivim per al Senyor, i si morim, morim per al Senyor. Per això, tant si vivim com si morim, som del Senyor» (Rm 14,8).

Per això Déu assumí la humanitat en Ell mateix per mitjà de Jesucrist, vertader Déu i vertader home; i assumint Crist la nostra humanitat vencé la mort i ens donà la vida eterna. La creu esdevé així l’arbre de la vida, d’on l’home rep la immortalitat. Crist ressuscitat és la vida vertadera; Crist porta el temps a la seva plenitud, transforma el temps en eternitat, el temps humà en temps diví.

Podem tant sols tenir una idea de la vida futura en tant que se’ns dona a partir de la vida present. Però està fora del nostre abast, de la nostra experiència i del nostre coneixement abastar-la. És per la fe, que depassa l’àmbit de l’experiència humana, que en tenim l’esperança. Tenim la promesa de la vida eterna i amb ella també l’acompliment del que ara per ara és tant sols per a nosaltres, pobres homes mortals, una esperança que ens consola, vivint com si de fet fóssim forasters aquí a la terra. És la fe en el Regne, aquell Regne que és únic i etern.

La resurrecció de la carn vol dir senzillament que l’home esdevé en ell mateix allò que Crist ja és; una nova creatura, un cos glorificat, un home en plenitud, amb una nova existència, en un temps de pau amb Déu, aquella pau que en Crist ja és realitat. Serà quan el Senyor dirà «Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar» i deslligats del cos terrenal, de la mort i del pecat que ens immobilitzen, de la vida caduca, caminarem cap a la vida eterna, en la totalitat de l’existència.

Avui recordem a tots aquells que ja han viscut l’experiència de la mort. Aquells pels qui demanem que l’esperança s’hagi convertit en certesa. Sovint quan mor algú diem “viuràs per sempre en el nostre record”; migrada eternitat aquesta perquè el record s’esvairà quan nosaltres passem. No és pas el record la vertadera realitat de la mort. Aquesta realitat tant sols pot ser Crist mateix, aquell qui davant la tomba de l’amic, donà gràcies al Pare perquè l’ha escoltat, perquè sempre l’escolta; perquè és el Pare mateix qui l’ha enviat a vèncer la mort i a donar-nos la vertadera vida.

Confiem a Crist la nostra pregària per tots els difunts, fem-ho confiats, amb la certesa de que tot escoltant al Fill el Pare els aculli al Regne i a nosaltres un dia amb ells.

Si creiem veurem la gloria de Déu, la gloria d’aquell a qui el Pare envià i que un dia ens cridarà fort «surt a fora!»

28 d’octubre del 2018

DIUMENGE XXX DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Jr 31,7-9; Sl 125; He 5,1-6; Mc 10,46-52

«Quan el Senyor renovà la vida de Sió, ho crèiem un somni, la nostra boca s’omplí d’alegria, de crits i de rialles...»

El Salm evoca l’alegria pel canvi de l’actitud de Déu cap als desterrats a Babilònia. El salm es distingeix per la riquesa i delicadesa de les emocions, la finesa i la bellesa de les imatges. Els jueus, per sota d’aquesta obra exterior prodigiosa, descobreixen una altra obra espiritual molt més prodigiosa: la conversió del cor, mitjançant la presència de Déu.

Algú ha escrit que Jesucrist no va portar una nova religió, sinó una nova forma de vida per a la humanitat. Per això no és estrany que Ell mateix s’anomeni a si mateix la Vida, quan ens diu que és «el Camí, la Veritat i la Vida».

Què fem amb aquesta Vida? ¿Per on van els nostres camins en la vida?

Déu, en crear-nos, ens ha posat en el cos cinc finestres precioses per anar fent aquest camí de la vida. Els cinc sentits, cinc precioses finestres amb les quals ens comuniquem amb la bellesa de l’obra divina. Però passa que ens acostumem a utilitzar només aquests cinc sentits exteriors, i alguns d’ells encara de manera defectuosa; però no ens adonem que, al mateix temps, tenim uns altres sentits interiors en connexió amb els exteriors. I si ens quedem només en els sentits materials, correm el perill de retallar la nostra vida; i que el nostre amor a Déu sigui excessivament cerebral, i, per tant, que la nostra persona no estigui totalment unificada en Crist. Viurem en una mena de divorci, el cap estarà amb el Senyor, però el cor anirà cap a altres objectes. És freqüent en aquests temps caminar pel camí de la vida amb la persona trossejada, dividida per molts i oposats interessos que no permeten que la PAU faci estada en el nostre interior.

En els salms mateixos tenim una mostra d’aquests sentits interiors que tenim abandonats: «Fins quan, Senyor, em tindràs en l’oblit? Mira i respon-me, Senyor, Déu meu! Omple’m els ulls de claror» (Sl 12); «Obre’m els ulls i podré contemplar
les meravelles de la teva Llei» (Sl 118,18).

El mateix sant Bernat en el seu sermó 10 (De diversis) ens parla d’aquests sentits interiors, i que el camí d’una vida renovada passa per portar l’evangeli cap als nostres sentits interiors, allà on es fa present Déu i la seva obra d’amor. Per això diu el llibre dels Proverbis: «Sobretot vetlla el fons del cor, que d’allí surt la vida» (Pr 4,23).

I dels nostres sentits és la VISTA la qui té una relació més estreta i profunda amb l’AMOR DIVÍ. És el més digne dels sentits corporals...

Podem contemplar un exemple concret d’això en l’evangeli d’avui: Jesús passa pel camí cap a Jericó, i a la vora, fora del camí, hi ha el cec Bartimeu. Potser, aquí també nosaltres ens hauríem de preguntar si ens trobem en el camí, seguint Jesús, o bé al marge, a la vora del camí...

Bartimeu és al marge, i no se’ns diu quina és la seva ceguesa. Però no pot seguir Jesús. Ja sabeu que es pot estar cec per diverses causes: glaucoma, miopia, vista cansada, estrabisme, estigmatisme, presbícia... Bartimeu, però, en la seva ceguesa crida Jesús.

I Jesús l’escolta: «Què vols que et faci?» «Senyor, que hi vegi». I Jesús li diu: «Ves, la teva fe t’ha salvat»; t’ha salvat...

I amb la seva nova vida, amb la seva vista exterior i la interior, mitjançant la seva fe en Jesús, s’incorpora al seguiment de Jesús.

I ara et pregunto: ¿Quina és la causa de la teva ceguesa?

Mira, a cada Eucaristia Jesús passa. Crida’l, perquè la seva Paraula guaridora arribi al teu cor i no et quedis a la vora del camí, ja que així no es pot seguir Jesús.

DIUMENGE XXX DURANT L’ANY (Cicle B)

SANT BERNAT CALBÓ

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Mas Calbó

Jr 31,7-9; Salm 125,1-2ab.2cd-3.4-5.6; He 5,1-6 i Mc 10,46-52

Escriu sant Bernat de Claravall «Pel fet de ser abat no deixes de ser monjo. El monjo el fa la professió, i l’abat la necessitat. I perquè la necessitat no faci ombra a la professió, que la teva condició d’abat s’afegeixi, sense suplantar-la, a la teva condició de monjo» . La vocació de sant Bernat Calbó fou la de monjo, fou cridat pel Senyor per ser monjo cistercenc, per seguir a Crist des del clos del monestir de Santes Creus. Ell mateix a les darreries de la seva vida escrivia «com que no podem, ni hem de fer testament, perquè som monjos, fem memorial de tots els nostres deutes.» Tota la seva vida es considerà monjo, malgrat els nou anys de pontificat com a bisbe de Vic, malgrat ser conseller del Rei Jaume, malgrat ser inquisidor. Des del mateix moment en que trucà a la porta del monestir de Santes Creus, sabent ben bé el que hi trobaria i també essent bon coneixedor del que deixava enrere; en ser una vocació madura entre les que s’acostumaven en aquells anys, la seva vida de monjo el marcà i l’omplí. Sant Bernat Calbó, com el cec Bartimeu sentí que Jesús passava vora seu i s’aixecà per seguir al mestre, perquè ser deixeble vol dir seguir a Crist, acompanyar-lo en el seu camí, en definitiva al llarg de tota la nostra vida. Com Bartimeu, Bernat Calbó recobrà la vista per caminar en la llum; renunciant al seu càrrec de jutge per professar com a monjo cistercenc per esdevenir-ne abat i esser elegit bisbe, promovent sempre la vertadera doctrina, com el defineix el Martirologi Romà .

L’evangeli de Marc d’avui ens convida a contemplar a Jericó les darreres jornades de Jesús abans de pujar a Jerusalem. Al seu pas un cec, un pobre cec, assegut ran del camí, demana l’ajut, l’atenció de Jesús, i per la gràcia d’aquest rebé la llum, la vista i la bona nova de l’Evangeli. Sant Bernat Calbó assegut a la vora del camí d’una vida materialment assegurada però espiritualment buida, en trucar a la porta del monestir de Santes Creus assolí també la llum. El seu model, com demana la Regla de sant Benet als monjos, fou Crist, el gran sacerdot escollit d’entre els homes, aquell que comprèn i acull als ignorants, als extraviats, als pobres, als cecs. Déu cridà Bernat Calbó a la vida monàstica, al sacerdoci, a l’episcopat. Sempre experimentant les seves febleses se sentí conduit pel Senyor al llarg de tota la seva vida per un camí suau, el camí de la fe viscuda al clos del monestir. La seva fou una vida plena, una vida de disponibilitat absoluta al Senyor. Des de que escoltà la veu que com a Bartimeu li deia «anima’t i vine», des de que entrà al monestir de Santes Creus, es deixà dur per la voluntat de Déu, no fent altra cosa que servir a la seva Església, al seu rei i al seu país; un servei marcat per la seva providesa i discreció tant en els afers temporals com en les qüestions de l’esperit.

Hem escoltat en la primera lectura un fragment del llibre de la consolació del profeta Jeremies; un anunci d’esperança pel poble d’Israel subjugat per l’exèrcit babilònic del rei Nabucodonosor, sotragat per la destrucció de Jerusalem i del seu temple. Però el Senyor davant l’adversitat anuncia un futur esperançador, un camí recte i fàcil. També al cec Bartimeu que patia la pobresa i la ceguesa, de la mà de Jesús se li obriren els ulls i se li confirmà l’esperança. «L’esperança ens mou a creure amb fermesa que la mort i l’odi no tenen l’última paraula sobre la vida humana. Que el mal al final serà eliminat com la zitzània del camp. I, sobretot, ens dóna a Jesucrist que ens acompanya i consola en el nostre camí», diu el Papa Francesc .

Al llarg dels temps el designi del Senyor no canvia, malgrat les dificultats que a voltes poden semblar insalvables, la meta sempre és el Regne, un regne on viure en pau i llibertat. Perquè arreu del món són molts els germans nostres que estan privats del més elemental, per saciar la seva fam i set d’aigua, de pa, de llibertat i de pau, en definitiva d’esperança. Déu estima al qui li crida de des la vora del camí, com Bartimeu, com Bernat Calbó, ran del camí que porta a Jerusalem aquesta ciutat tantes voltes arrasada i tantes altres reconstruïda, que no s’ha deixat aixafar mai pels poders tirànics que l’han envaït. Però per damunt de tot el camí cap a Jerusalem és el camí cap al Regne que Crist va portar-nos i pel qual va morir a la creu, és el camí vers la Pasqua, aquest és l´únic camí que porta cap a la reconciliació, la justícia i la pau. Tot passant per Jericó cap a Jerusalem els camins del cec Bartimeu i el de Jesús s’entrecreuen. També el de sant Bernat Calbó s’entrecreuà amb el de Jesús caminant vers la porta del monestir de santes Creus. Déu sempre sap el que ens cal però vol que siguem nosaltres els qui ens posem dempeus i li demanem. Els nostres camins s’entrecreuen amb els del Senyor sovint, més sovint del que creiem. Perquè Ell és amb el que té fam, el que té set; amb el foraster i l’immigrant; amb el qui no té ni per a vestir; amb el qui està malalt, amb el qui és a la presó.

La Carta als Hebreus ens mostra com la comunitat segueix a Crist pel camí de l’amor i sota el signe sacerdotal. Tant sols Crist és el sacerdot singular i transcendent però Ell ha fet partícip del seu ministeri a la seva Església; és el sacerdoci universal al que tots estem cridats i que sant Bernat Calbó visqué de manera privilegiada com a sacerdot i com a bisbe. Així l’Església, que som tots, està cridada a recórrer amb Jesús aquest camí vers la Pasqua definitiva, un camí de servei, esperançat i confiat que ens porta al Regne caminant costat a costat amb Jesús. «No és cristià caminar amb el cap cot, sense aixecar la vista a l’horitzó. Com si tot el nostre camí s’acabés aquí, en el palmell de pocs metres de viatge; com si en la nostra vida no existís cap meta i cap fi, i nosaltres estiguéssim obligats a un etern errar, sense cap raó per a les nostres tantes fatigues. Això no és cristià» , diu el Papa Francesc.

Un camí com el que recorregué al llarg de la seva vida sant Bernat Calbó, perquè «tal devia ésser el prestigi del bisbe per la seva equanimitat justiciera que tots els qui veien trepitjats els seu drets devien trobar un acolliment de defensa benigna i paternal en aquell mateix gest que el sant bisbe tenia sempre envers els desvalguts i els que sofrien per les migradeses de la pobresa d’uns temps sovint calamitosos i que, d’altra banda, estaven exposats a l’abandonament. Aquesta era la seva millor aurèola que tant l’havia exalçat als ulls del poble com a garantia externa de les seves virtuts.» Déu cridà a aixecar-se a Bartimeu, cridà a Bernat Calbó i ens crida a nosaltres per recobrar la llum de la fe i de l’esperança. Sempre hi ha cegueses, sempre hi ha dificultats però sempre hem de tenir el ulls del cor oberts a la llum de l’esperança per quan el Senyor ens digui «Què vols que et faci?» respondre «Feu que hi vegi» amb els ulls de la fe.