28 d’octubre de 2018

DIUMENGE XXX DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Jr 31,7-9; Sl 125; He 5,1-6; Mc 10,46-52

«Quan el Senyor renovà la vida de Sió, ho crèiem un somni, la nostra boca s’omplí d’alegria, de crits i de rialles...»

El Salm evoca l’alegria pel canvi de l’actitud de Déu cap als desterrats a Babilònia. El salm es distingeix per la riquesa i delicadesa de les emocions, la finesa i la bellesa de les imatges. Els jueus, per sota d’aquesta obra exterior prodigiosa, descobreixen una altra obra espiritual molt més prodigiosa: la conversió del cor, mitjançant la presència de Déu.

Algú ha escrit que Jesucrist no va portar una nova religió, sinó una nova forma de vida per a la humanitat. Per això no és estrany que Ell mateix s’anomeni a si mateix la Vida, quan ens diu que és «el Camí, la Veritat i la Vida».

Què fem amb aquesta Vida? ¿Per on van els nostres camins en la vida?

Déu, en crear-nos, ens ha posat en el cos cinc finestres precioses per anar fent aquest camí de la vida. Els cinc sentits, cinc precioses finestres amb les quals ens comuniquem amb la bellesa de l’obra divina. Però passa que ens acostumem a utilitzar només aquests cinc sentits exteriors, i alguns d’ells encara de manera defectuosa; però no ens adonem que, al mateix temps, tenim uns altres sentits interiors en connexió amb els exteriors. I si ens quedem només en els sentits materials, correm el perill de retallar la nostra vida; i que el nostre amor a Déu sigui excessivament cerebral, i, per tant, que la nostra persona no estigui totalment unificada en Crist. Viurem en una mena de divorci, el cap estarà amb el Senyor, però el cor anirà cap a altres objectes. És freqüent en aquests temps caminar pel camí de la vida amb la persona trossejada, dividida per molts i oposats interessos que no permeten que la PAU faci estada en el nostre interior.

En els salms mateixos tenim una mostra d’aquests sentits interiors que tenim abandonats: «Fins quan, Senyor, em tindràs en l’oblit? Mira i respon-me, Senyor, Déu meu! Omple’m els ulls de claror» (Sl 12); «Obre’m els ulls i podré contemplar
les meravelles de la teva Llei» (Sl 118,18).

El mateix sant Bernat en el seu sermó 10 (De diversis) ens parla d’aquests sentits interiors, i que el camí d’una vida renovada passa per portar l’evangeli cap als nostres sentits interiors, allà on es fa present Déu i la seva obra d’amor. Per això diu el llibre dels Proverbis: «Sobretot vetlla el fons del cor, que d’allí surt la vida» (Pr 4,23).

I dels nostres sentits és la VISTA la qui té una relació més estreta i profunda amb l’AMOR DIVÍ. És el més digne dels sentits corporals...

Podem contemplar un exemple concret d’això en l’evangeli d’avui: Jesús passa pel camí cap a Jericó, i a la vora, fora del camí, hi ha el cec Bartimeu. Potser, aquí també nosaltres ens hauríem de preguntar si ens trobem en el camí, seguint Jesús, o bé al marge, a la vora del camí...

Bartimeu és al marge, i no se’ns diu quina és la seva ceguesa. Però no pot seguir Jesús. Ja sabeu que es pot estar cec per diverses causes: glaucoma, miopia, vista cansada, estrabisme, estigmatisme, presbícia... Bartimeu, però, en la seva ceguesa crida Jesús.

I Jesús l’escolta: «Què vols que et faci?» «Senyor, que hi vegi». I Jesús li diu: «Ves, la teva fe t’ha salvat»; t’ha salvat...

I amb la seva nova vida, amb la seva vista exterior i la interior, mitjançant la seva fe en Jesús, s’incorpora al seguiment de Jesús.

I ara et pregunto: ¿Quina és la causa de la teva ceguesa?

Mira, a cada Eucaristia Jesús passa. Crida’l, perquè la seva Paraula guaridora arribi al teu cor i no et quedis a la vora del camí, ja que així no es pot seguir Jesús.