28 d’octubre de 2018

DIUMENGE XXX DURANT L’ANY (Cicle B)

SANT BERNAT CALBÓ

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Mas Calbó

Jr 31,7-9; Salm 125,1-2ab.2cd-3.4-5.6; He 5,1-6 i Mc 10,46-52

Escriu sant Bernat de Claravall «Pel fet de ser abat no deixes de ser monjo. El monjo el fa la professió, i l’abat la necessitat. I perquè la necessitat no faci ombra a la professió, que la teva condició d’abat s’afegeixi, sense suplantar-la, a la teva condició de monjo» . La vocació de sant Bernat Calbó fou la de monjo, fou cridat pel Senyor per ser monjo cistercenc, per seguir a Crist des del clos del monestir de Santes Creus. Ell mateix a les darreries de la seva vida escrivia «com que no podem, ni hem de fer testament, perquè som monjos, fem memorial de tots els nostres deutes.» Tota la seva vida es considerà monjo, malgrat els nou anys de pontificat com a bisbe de Vic, malgrat ser conseller del Rei Jaume, malgrat ser inquisidor. Des del mateix moment en que trucà a la porta del monestir de Santes Creus, sabent ben bé el que hi trobaria i també essent bon coneixedor del que deixava enrere; en ser una vocació madura entre les que s’acostumaven en aquells anys, la seva vida de monjo el marcà i l’omplí. Sant Bernat Calbó, com el cec Bartimeu sentí que Jesús passava vora seu i s’aixecà per seguir al mestre, perquè ser deixeble vol dir seguir a Crist, acompanyar-lo en el seu camí, en definitiva al llarg de tota la nostra vida. Com Bartimeu, Bernat Calbó recobrà la vista per caminar en la llum; renunciant al seu càrrec de jutge per professar com a monjo cistercenc per esdevenir-ne abat i esser elegit bisbe, promovent sempre la vertadera doctrina, com el defineix el Martirologi Romà .

L’evangeli de Marc d’avui ens convida a contemplar a Jericó les darreres jornades de Jesús abans de pujar a Jerusalem. Al seu pas un cec, un pobre cec, assegut ran del camí, demana l’ajut, l’atenció de Jesús, i per la gràcia d’aquest rebé la llum, la vista i la bona nova de l’Evangeli. Sant Bernat Calbó assegut a la vora del camí d’una vida materialment assegurada però espiritualment buida, en trucar a la porta del monestir de Santes Creus assolí també la llum. El seu model, com demana la Regla de sant Benet als monjos, fou Crist, el gran sacerdot escollit d’entre els homes, aquell que comprèn i acull als ignorants, als extraviats, als pobres, als cecs. Déu cridà Bernat Calbó a la vida monàstica, al sacerdoci, a l’episcopat. Sempre experimentant les seves febleses se sentí conduit pel Senyor al llarg de tota la seva vida per un camí suau, el camí de la fe viscuda al clos del monestir. La seva fou una vida plena, una vida de disponibilitat absoluta al Senyor. Des de que escoltà la veu que com a Bartimeu li deia «anima’t i vine», des de que entrà al monestir de Santes Creus, es deixà dur per la voluntat de Déu, no fent altra cosa que servir a la seva Església, al seu rei i al seu país; un servei marcat per la seva providesa i discreció tant en els afers temporals com en les qüestions de l’esperit.

Hem escoltat en la primera lectura un fragment del llibre de la consolació del profeta Jeremies; un anunci d’esperança pel poble d’Israel subjugat per l’exèrcit babilònic del rei Nabucodonosor, sotragat per la destrucció de Jerusalem i del seu temple. Però el Senyor davant l’adversitat anuncia un futur esperançador, un camí recte i fàcil. També al cec Bartimeu que patia la pobresa i la ceguesa, de la mà de Jesús se li obriren els ulls i se li confirmà l’esperança. «L’esperança ens mou a creure amb fermesa que la mort i l’odi no tenen l’última paraula sobre la vida humana. Que el mal al final serà eliminat com la zitzània del camp. I, sobretot, ens dóna a Jesucrist que ens acompanya i consola en el nostre camí», diu el Papa Francesc .

Al llarg dels temps el designi del Senyor no canvia, malgrat les dificultats que a voltes poden semblar insalvables, la meta sempre és el Regne, un regne on viure en pau i llibertat. Perquè arreu del món són molts els germans nostres que estan privats del més elemental, per saciar la seva fam i set d’aigua, de pa, de llibertat i de pau, en definitiva d’esperança. Déu estima al qui li crida de des la vora del camí, com Bartimeu, com Bernat Calbó, ran del camí que porta a Jerusalem aquesta ciutat tantes voltes arrasada i tantes altres reconstruïda, que no s’ha deixat aixafar mai pels poders tirànics que l’han envaït. Però per damunt de tot el camí cap a Jerusalem és el camí cap al Regne que Crist va portar-nos i pel qual va morir a la creu, és el camí vers la Pasqua, aquest és l´únic camí que porta cap a la reconciliació, la justícia i la pau. Tot passant per Jericó cap a Jerusalem els camins del cec Bartimeu i el de Jesús s’entrecreuen. També el de sant Bernat Calbó s’entrecreuà amb el de Jesús caminant vers la porta del monestir de santes Creus. Déu sempre sap el que ens cal però vol que siguem nosaltres els qui ens posem dempeus i li demanem. Els nostres camins s’entrecreuen amb els del Senyor sovint, més sovint del que creiem. Perquè Ell és amb el que té fam, el que té set; amb el foraster i l’immigrant; amb el qui no té ni per a vestir; amb el qui està malalt, amb el qui és a la presó.

La Carta als Hebreus ens mostra com la comunitat segueix a Crist pel camí de l’amor i sota el signe sacerdotal. Tant sols Crist és el sacerdot singular i transcendent però Ell ha fet partícip del seu ministeri a la seva Església; és el sacerdoci universal al que tots estem cridats i que sant Bernat Calbó visqué de manera privilegiada com a sacerdot i com a bisbe. Així l’Església, que som tots, està cridada a recórrer amb Jesús aquest camí vers la Pasqua definitiva, un camí de servei, esperançat i confiat que ens porta al Regne caminant costat a costat amb Jesús. «No és cristià caminar amb el cap cot, sense aixecar la vista a l’horitzó. Com si tot el nostre camí s’acabés aquí, en el palmell de pocs metres de viatge; com si en la nostra vida no existís cap meta i cap fi, i nosaltres estiguéssim obligats a un etern errar, sense cap raó per a les nostres tantes fatigues. Això no és cristià» , diu el Papa Francesc.

Un camí com el que recorregué al llarg de la seva vida sant Bernat Calbó, perquè «tal devia ésser el prestigi del bisbe per la seva equanimitat justiciera que tots els qui veien trepitjats els seu drets devien trobar un acolliment de defensa benigna i paternal en aquell mateix gest que el sant bisbe tenia sempre envers els desvalguts i els que sofrien per les migradeses de la pobresa d’uns temps sovint calamitosos i que, d’altra banda, estaven exposats a l’abandonament. Aquesta era la seva millor aurèola que tant l’havia exalçat als ulls del poble com a garantia externa de les seves virtuts.» Déu cridà a aixecar-se a Bartimeu, cridà a Bernat Calbó i ens crida a nosaltres per recobrar la llum de la fe i de l’esperança. Sempre hi ha cegueses, sempre hi ha dificultats però sempre hem de tenir el ulls del cor oberts a la llum de l’esperança per quan el Senyor ens digui «Què vols que et faci?» respondre «Feu que hi vegi» amb els ulls de la fe.