31 de març del 2008

L'ANUNCIACIÓ DEL SENYOR

Solemnitat traslladada

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet

El relat de l’evangeli és pràcticament un diàleg, viu i expressiu entre l’àngel i Santa Maria. Podríem llegir-lo i contemplar-lo de manera més esquemàtica:
L’àngel enviat per Déu entra a la presència de Maria i diu:
— Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu...
— Ella es torba i es pregunta… (silenci)
— L’àngel li digué: Maria, Déu t’ha concedit el seu favor. Tindràs un Fill
— Maria, preguntà: Com pot ser això
— L’àngel respongué: L’Esperit Sant vindrà sobre teu, et cobrirà amb la seva ombra...
(silenci)
— Maria va respondre: Sóc l’esclava del Senyor...

I l’amor de Déu comença a arrelar amb força irreversible en el cor de la humanitat, mitjançant el silenci de Déu en complicitat amb el silenci de la criatura. Després del diàleg de l’àngel i de Maria roman el silenci. El silenci com a llit, el bressol més adequat on es va gestar la Paraula de Déu, que la criatura humana podrà escoltar i contemplar.

Sant Bernat, de manera molt adient, posa de relleu aquest diàleg de l’anunciació, aquest breu encontre de paraules breus i profund silenci, silenci que es fa etern:

Ja saps que has de concebre i donaràs a llum un fill. L’àngel espera la teva resposta. Senyora, també nosaltres esperem aquesta paraula teva de commiseració. Mira que t’ofereixen ni més ni menys que el preu de la nostra salvació… Amb la teva brevíssima resposta serem reanimats per a recuperar la vida. Tot el món l’espera, expectant i postrat als teus peus. De la teva boca penja el consol dels afligits, l’alliberament dels captius, la redempció dels condemnats, i la salvació de tots els fills de Adam. Respon ja, oh Verge, que ens urgeix… Contesta amb promptitud a l’àngel. Digues una paraula i rep la Paraula; pronuncia la teva i engendra la divina. Obre, Verge feliç, el cor a la fe, els llavis al consentiment i les entranyes al Creador.
I aquesta resposta de Maria obrirà la naturalesa humana a la gràcia de Déu. Per l’encarnació la humanitat es torna cap a Déu i li regala la humanitat que, abans havia brollat de la font d’amor que és el mateix Déu. Però al mateix temps la gràcia de Déu torna a desbordar-se cap a la humanitat allunyada, mitjançant aquesta reconciliació que es realitza gràcies al sí de Maria, veritable aqüeducte com l’anomena també sant Bernat...

En què consisteix aquesta gràcia que es posa de relleu en Maria, en aquesta solemnitat? Podríem dir-ho amb una varietat de paraules, com a expressió dels molts matisos que ens ofereix: Bellesa, fascinació, amabilitat, favor, condonació de pena, do…

Jo concedeixo el meu favor a qui el vull concedir i em compadeixo de qui em vull compadir (Ex 33,19). Serà per tant, sobretot, un favor, un do totalment gratuït, lliure, sense motiu. Però aquest do de Déu en la criatura la fa bella, atraient i amable.

Maria ha trobat gràcia. Està plena de gràcia. Sobre qui s’ha vessat amb tanta generositat? En Santa Maria. El mateix Déu en persona es dóna a Maria. Ell mateix, per complet. I pren d’ella, a través d’ella, la nostra naturalesa per a revestir Aquell que la nostra mirada no pot resistir. A fi que la nostra mirada s’acostumi a la mirada de Déu; a fi que les nostres oïdes s’acostumin a la seva Paraula; a fi que la nostra amistat creixi i s’enforteixi de tal manera que ja no es pugui trencar. És la divinització de què ens parlen els Sants Pares.

En Maria Déu ens fa un regal molt valuós. Ella és el Vas elegit, el Vas espiritual, mitjançant el qual vessarà sobre la humanitat el regal de totes les virtuts, de la Virtut mateixa: Crist.

Però també és un regal el que nosaltres, la nostra humanitat, fa a Déu. Ja que Maria és una part molt singular de la nostra humanitat, que sap acollir el do gratuït de Déu, que li dóna a Déu el que Déu vol i espera de nosaltres. I així, d’alguna manera, tots quedem beneficiats: Déu i nosaltres.

El projecte de Déu es revela i és portat a la seva perfecció o compliment. Per altra banda la criatura humana queda enaltida, portada fins al si inefable del misteri diví. El qui és gran queda rebaixat, el qui és petit queda enaltit.

Maria és una bonica carta de Déu als homes. Pensada amorosament… També una carta dirigida a Déu amb les paraules més eloqüents que pot dir l’home al seu Déu: Sóc l’esclava.. que es faci en mi.

Perquè aquest és el camí de Déu entre els homes com ens suggereix la lectura d’Hebreus: Per això et dic: vinc a fer la teva voluntat. Aquesta pot ser la millor resposta nostra a Déu. Aquesta, la celebració més adient de l’Anunciació del Senyor: demanar al Senyor, mitjançant Santa Maria de tenir sempre aquesta pregària als nostres llavis i l’actitud corresponent al cor: Sóc aquí, Senyor i Déu meu, per fer la vostra voluntat.

29 de març del 2008

DISSABTE DE L'OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Ac 4, 13-21; Sl 117, 1 i 14-15. 16ab-18. 19-21 (R.: 21a); Mc 16, 9-15

«Nosaltres no podem deixar de dir el que hem vist i sentit». I què és el què hem vist i sentit? «Digueu-nos, oh Maria, què heu vist en el camí? La tomba que va obrir el Crist quan ressorgia, i el Crist que revivia amb glòria sense fi. Els àngels sense dol, les benes i el llençol».

L'entranyable seqüència de Pasqua que ens acompanya aquests dies, juntament amb l'evangeli que hem proclamat i la lectura dels Fets dels Apòstols, subratllen un element fonamental de la fe pasqual: aquesta és sempre resposta creient a un anunci, a un testimoniatge. Maria corre a comunicar-ho als amics de Jesús que ploren la seva mort; els deixebles d'Emmaús també corren a comunicar-ho als altres… «Digueu-nos, oh Maria, què heu vist en el camí?». La fe pasqual neix com a resposta a aquesta pregunta, una resposta que es confegeix en el trobament personal amb el Crist vivent: «El Crist, en qui jo espero, el Crist ressuscità; camí de Galilea ell us precedirà».

Aquesta fe-resposta se'ns dóna i l'hem de viure com un camí a recórrer, un camí de retorn a Galilea, és a dir, als orígens, a la primera crida. La tomba buida no és una meta, sinó més aviat la línia de sortida d'una nova cursa, d'una nova recerca. I la glòria del Ressuscitat és el nom d'una absència, o, millor, d'una presència en l'absèn­cia, que ens deixa en neguit com l'Estimada del Càntic: «¿Adónde te escondiste / Amado, y me dejaste con gemido? / Como el ciervo huiste / habiéndome herido; / salí tras ti clamando, / y eras ido».

I quan Crist es deixa trobar per la nostra fe, per la nostra recerca, quan sembla que el tenim a la vora per temperar el nostre neguit: «la pau sigui amb vosaltres», s'esdevé que aquesta pau no és la pau que ens pensàvem, sinó novament la pau del neguit, la pau de la urgència de l'evangeli de la vida que cal proclamar ar­reu i a tothom: «Aneu per tot i el món i prediqueu a tothom…».

Aquest és el do i la tasca de Pasqua: «Jesús ressuscitat, sou, d'entre els morts, Senyor, Monarca vencedor; tingueu-nos pietat». Amén, al·leluia.

27 de març del 2008

DIJOUS DE L'OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Ac 3, 11-26; Sl 8, 2a i 5. 6-7. 8-9 (R.: 2ab); Lc 24, 35-48

La nit de Nadal, germanes i germans, l'àngel deia als pastors: «us evangelitzo una alegria molt gran que ho serà per a tot el poble, avui, a la ciutat de David…». Amb aquestes paraules inicials i les que avui hem escoltat sobre l'alegria dels deixebles en veure el Ressuscitat, que són pràcticament les darreres de l'evangeli, sant Lluc ens proposa com una pedagogia de la joia.

El temps de la joia és el temps de Déu, i quan Déu ve a trobar-nos en el nostre, els àngels anuncien aquesta joia. És l'alegria messiànica, l'alegria de les benaurances, l'alegria que acompanya el naixement de Joan Baptista, i que l'àngel comunica a Maria quan li diu: «Alegra't, agraciada», és a dir, «feta joiosa», perquè en grec, «gràcia» i «joia» són una mateixa paraula.

De l'alegria de Déu ens en parlen sobretot les tres paràboles del capítol 15 de l'evangeli: la de l'ovella i la dracma retrobada, i la del fill retrobat. L'alegria del pastor per l'ovella recuperada, l'a­legria de la mestressa de casa per la moneda trobada, i, sobretot, l'alegria del pare quan veu que li torna el fill, aquesta alegria és evangeli, bona notícia de l'alegria de Déu.

Ho són sobretot les paraules del pare al fill gran, enrabiat i ofès pel retorn del seu germà. Escoltem-les: «calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat» (Lc 15, 32). Imaginem-nos Déu mateix dient aquestes paraules en el retorn del seu Fill estimat, desfigurat per la creu i pels nostres pecats, restituint-li el vestit, les sandàlies i l'anell de la seva condició divina, i parant-li la taula del convit de les noces reials. Perquè la resurrecció de Jesús és també l'alegria de Déu, i quan aquest Pare d'entranyes de compassió el veu venir de lluny, carregat amb la creu i amb la nostra humanitat, és tota aquesta humanitat nostra que omple de besades abraçant-la amb la seva tendresa.

L'alegria de Déu! Això és Pasqua! L'alegria de Déu i la nostra. «Els deixebles, de tanta alegria, no s'ho acabaven de creure…» (Lc 24, 41). Demanem, doncs, al Ressuscitat el do de la fe per creure en l'alegria de Pasqua i créixer en goig i en llibertat.

26 de març del 2008

DIMECRES DE L'OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Ac 3, 1-10; Sl 104, 1-2. 3-4. 6-7. 8-9 (R.: 3b); Lc 24, 13-35

Sant Lluc, a banda d'un excel·lent i elegant escriptor, és també un gran mistagog. El relat d'avui, en efecte, tan conegut de tots, és una catequesi, una introducció al sentit de l'Eucaristia i fins i tot a la forma de celebrar-la. Considerem-ne alguns aspectes:

1. El camí. L'eucaristia és per als qui caminen. Els instal·lats no hi tenen res a fer. Sovint, però, els nostres camins, com el dels dos deixebles, neixen d'una decepció i s'encaminen cap a un horitzó sense esperança. Tant se val, el que compta és caminar. És la condició de possibilitat per a trobar-se amb el Crist.

2. L'acolliment de l'altre. Els nostres camins sempre es creuen amb els camins dels altres, o de l'altre. Aquest altre, ens diu als monjos sant Benet, és el Crist. El Crist caminant, pelegrí, tal com és representat en el bellíssim relleu dels deixebles d'Emmaús al claustre romànic de Silos.
Aquests dos punts, el camí i l'acolliment de l'altre, s'esdevenen litúrgicament en allò que en diem ritus inicials de la missa. Ens posem en camí i ens apleguem (collecta) formant comunitat de pregària en un gest d'acolliment i concòrdia mutus.

3. La lectura i la comprensió de l'Escriptura. És a dir, aprendre a llegir i interpretar els nostres camins humans a la llum dels camins de Déu, que en el Crist pelegrí que se'ns fa trobadís, s'en­trecreuen amb els nostres. Quan el diaca proclama l'Evangeli és Jesús mateix qui ve a trobar-nos, per explicar-nos, ell mateix, amb la seva paraula de foc, el sentit de les Escriptures.

4. La fracció del pa. És un gest senzill, i, com tots els gestos sen-zills, d'una gran expressivitat. Els deixebles el devien recordar aquest gest de Jesús, la seva manera especial de partir el pa a l'inici ritual dels àpats que havien compartit amb ell. Jesús enclou en aquest gest tan senzill tot el significat de la seva donació sa-crificial als altres realitzada amb la seva mort en creu. Allò que fa present el Crist no és tant la materialitat del pa/cos de Crist, com dirà la teologia posterior, sinó el gest de partir i repartir aquest pa. En aquest moment s'esdevé el reconeixement de Jesús: el retrobem i comprenem qui és Ell. Però no el podem aferrar. Jesús, de fet, un cop reconegut, desapareix. En efecte, Jesús és reconegut en la fracció del pa per la fe, en la fe, sense la qual el sagrament no tindria lloc.

5. L'enviament. La trobada amb el Ressuscitat posa novament en camí els dos deixebles. Se saben i se senten enviats a trobar la comunitat i a proclamar allò que han vist i sentit. Aquest és el significat del ritu de comiat de la missa.

Germans, de plata i d'or no en tenim, però tenim l'Eucaristia, la fracció del pa, el lloc de l'amistat i la trobada amb Jesús: «tu i jo, i un tercer entre nosaltres, Crist, l'Amic» (Elred de Rievaulx, De spiritali amicitia I,1). Donem, doncs el que tenim, donem Crist als altres, i donem-nos nosaltres mateixos; acollim-nos amb sinceritat els uns als altres, no restem mai asseguts ni instal·lats, ans sempre en camí, perquè Crist, la nostra esperança, ha ressuscitat, realment ha ressuscitat. Amén, al·leluia.

23 de març del 2008

DIUMENGE DE PASQUA

LA RESURRECCIÓ DEL SENYOR
Missa del Dia

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet

Déu va desbordar tot el seu immens amor en la bellesa de la creació. Tota la bellesa de la comunió trinitària comença a apuntar per a nosaltres amb aquella primera paraula divina: Que existeixi la llum! Aquesta llum s'encén en la nostra casa, en la teva, en la meva, en la cada persona humana, quan Jesús, com diu Pere, ungit per Déu amb la força de l'Esperit Sant va passar fent el bé, guarint els oprimits... Jo sóc la llum del món. Veritablement, Déu comença a escampar-se, com a Llum des del primer llibre de l'Escriptura, des del Gènesi. Déu comença a "passar", a ser Pasqua, des del moment que planta la creació, i en el seu centre la criatura humana, com a escenari més adequat i pertinent per a mostrar i guardar aquest amor i equilibri divins.

Però els enemics de la llum van voler apagar la llum, trencar l'equilibri de Déu: el van matar, penjant-lo en un patíbul. Però els homes no poden apagar la llum del sol; i, momentàniament és veritat, poden estendre obstacles per a ocultar-la, però Déu encendrà amb més força aquesta llum en el més alt de la creu. La criatura humana pot desfigurar el rostre de Déu, però mai podrà neutralitzar la força de la vida divina, el seu poder regeneratiu, el poder de renéixer, de ressuscitar. Déu el ressuscità el tercer dia i ens concedí que s'aparegués a uns testimonis que Déu havia escollit. El Crucificat és ara i per sempre el Pantocràtor.

I des d'aquí, des d'ara, els qui són acaronats per aquesta llum amable, els qui han vist i han escoltat cal que siguin testimonis. Costa arribar a ser testimonis. Ens ho suggereix l'evangeli: el desconcert de Maria davant el sepulcre buit; la carrera de Pere i Joan cap al sepulcre... Davant d'aquells signes veuen i creuen. Fins aquell moment encara no havien entès que, segons les Escriptures Jesús havia de ressuscitar...

I nosaltres... hem entès? Què hem vist? Què creiem? Em refereixo a una creença que tingui un impacte fort en la nostra existència; una projecció de la vida, mort i resurrecció de Jesús, en la vida, mort i resurrecció nostra.

Ells, els deixebles havien viscut un temps d'amistat personal amb Jesús, rebent els seus ensenyaments... i no havien entès res.

Què hem entès nosaltres del Ressuscitat? Què creiem?

Perquè a nosaltres, creients en aquest Ressuscitat, se'ns demana de donar testimoniatge d'aquest Crucificat que es mostra ara com el Pantocràtor. Que bé ve ara recordar l'ensenyament de Pau: Quan sóc feble és quan sóc realment fort! En tens prou amb la meva gràcia. El meu poder ressalta més, com més febles són les teves forces (2Cor 12,9s). I encara més: a tot aquest gest de Jesús que va ser la seva vida entre els homes, Jesús li dóna un nom, el subratlla amb una paraula:

En la litúrgia d'avui cantem: sabem per la teva gràcia que has ressuscitat; la mort en tu no té cap poder...

Aquesta gràcia és l'amor del ressuscitat que s'ha vessat en els nostres cors per mitjà de l'Esperit. Després podem dir que és veritat el que estem cridats a viure en la fe i que ens confirma Pau: Heu ressuscitat amb Crist... cerqueu allò que és de dalt... estimeu allò que és de dalt, no allò que és de la terra... Perquè la vostra vida està amagada en Déu...

La nostra vida es va amagant en Déu, en cada Eucaristia. O millor anem fent experiència d'una vida divina que se'ns transmet. Una transfusió de vida. Siguem conscients del que celebrem, del que hem de viure.

El mateix Anyell pasqual convida els seus amics al banquet deliciós del seu cos i de la seva sang: mengeu, amics, diu, beveu i embriagueu-vos, caríssims. Aquest menjar i aquesta beguda és un misteri de vida, una medecina d'immortalitat, causa de la primera resurrecció i garantia de la segona, en ser en nosaltres el començament de la naturalesa divina. Diu l'Apòstol: Hem estat associats al Crist, però cal que mantinguem ferma fins a la fi la confiança que teníem al principi (He 3,14).

Qui després de rebre la gràcia torna al seu vòmit (Pr 26,11) vomitarà les riqueses que va devorar i Déu les extraurà del seu ventre, i certament el seu pa es tornarà en les seves entranyes verí d'escurçó (Jb 20,14s) perquè la gràcia rebuda es torna càstig per a la consciència quan algú té com a profana la sang de l'aliança que el santificà i ultratja l'Esperit de la gràcia (Guerric, Sermó 33, 4, Sobre la Resurrecció).

Tenim aquesta força dins nostre. No tornem al vòmit. Que no se'ns torni verí d'escurçó en el nostre interior. Es tracta de posar-la a prova amb la nostra vida de fe, amb el nostre esforç d'imitar Jesucrist, per obrar com Ell va obrar per seguir el seu camí.

DIUMENGE DE PASQUA

LA RESURRECCIÓ DEL SENYOR
Vetlla Pasqual en la Nit Santa

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet

Bona Pasqua!

Feliç presència del Senyor en la teva vida, en les nostres vides... Crist ha passat per aquesta terra, per la teva terra... Crist ha trencat les barreres... El do de Déu és tan gran que solament la terra pot contenir-lo. Ja no hi ha límits en aquest món. Crist posa a la nostra disposició la seva Pasqua.

Feliç Pasqua! És així? Ha passat alguna cosa dintre teu? Crist posa a la nostra disposició la seva mort i la seva resurrecció. Però si sabem que no ha passat res, que no passarà res, llavors no tenim res a ensenyar, res a dir...

Aquest Crist cal descobrir-lo cada dia. Pot estar per tot arreu. En qualsevol de les circumstàncies de la vida, de la teva vida. Allí on es manifesta és el centre del món, el punt de referència.
Però no n'hi ha prou amb trobar-lo, no n'hi ha prou amb experimentar la seva presència. Cal anunciar-lo, perquè la Pasqua és també anunci, testimoni vivent.

Què anunciem? De què ets testimoni en la teva vida?

En aquesta Vetlla hem fet un crit: La llum de Crist!
I hem contestat: Donem gràcies a Déu!

És així? Veritablement, ens surt de dins del cor aquest "donar gràcies"?

Donar gràcies, perquè sentim a dins aquesta llum del Crist, i volem comunicar-la, perquè ens enlluerna i ens crema a dins del cor, i sentim la necessitat impulsiva de comunicar-la, com aquelles santes dones que viuen aquella primera i desconcertant experiència del Ressuscitat.
Crist ens surt a l'encontre i ens diu: Alegreu-vos! Aneu a comunicar...

La llum, l'alegria no són paraules fàcils de dir i de viure avui dia. Avui als homes ens sedueixen paraules més mediàtiques: benestar, poder, prestigi, diners, consum... Són paraules que cotitzen a l'alça en la nostra societat. Ens en donem vergonya, i ens sentim inútils de no participar-ne. Les paraules del Ressuscitat: llum, alegria, pau... són paraules que neixen del silenci del sepulcre, del solc d'una terra, oberta a la benedicció del cel...

Quines paraules tenen més força en el teu espai interior?

I si les paraules del Ressuscitat no ens neixen de dintre, potser hem d'acostar-nos una mica al sepulcre i demanar a l'àngel del Senyor que ens faci una mica de lloc al seu costat per a asseure'ns en aquella pedra enorme... i deixar que el sol del matí pasqual ens vagi escalfant el cor. I pensar en la pedra de grans dimensions que com llosa enorme reposa sobre nosaltres, en el pes aclaparador de les nostres indecisions, cansaments, egoismes... esclavituds de tantes menes... Arribem a preguntar-nos, com les dones de l'evangeli: qui ens farà rodolar la pedra del sepulcre?
No ens acostumem a dur aquesta llosa sobre nosaltres. Hi ha Algú amatent a fer rodolar la pedra.
Deixa't agafar pel "desig pasqual" de resurrecció. No deixis la resurrecció per a demà, o per a dintre de 20, 30 o 40 anys. Cal anticipar, cal viure ja la resurrecció. Ja!

Després de tot, ha dit algú, ressuscitar és l'única manera que tenim d'estar vius. Jo hi estic d'acord. Em sento identificat amb aquestes paraules.

21 de març del 2008

DIVENDRES SANT

LA MORT DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet

En la primera lectura que hem escoltat, del profeta Isaïes, teniu un retrat molt viu d'Aquell que avui contemplem clavat en la Creu, i no solament en aquesta creu que adorem avui aquí en el temple, sinó en els homes i dones vius d'aquesta societat dura, dramàtica, poc humana en moltes ocasions, que continua crucificant amb les seves greus injustícies...

En l'evangeli, el relat de la Passió d'un Home que ha estimat fins a l'extrem tots els homes i dones d'avui i de sempre. Un relat amb molts matisos dignes de contemplar i meditar en aquest Divendres Sant.

I en la segona lectura se'ns convida a mantenir ferma la nostra fe i a acostar-nos a aquest tron de gràcia, que és la creu, per a arribar a la misericòrdia. I ser misericordiosos. Per a ajudar-vos i estimular-vos a acostar-vos a aquest tron de gràcia de la creu, us proposo tres imatges:

La primera imatge és del bisbe Torras i Bages: «En les nostres cases de pagès, per a guardar la palla que es necessita per l'any, guarneixen els pallers, posen al voltant d'una perxa tota la palla convenient i l'ordenen, i aleshores no s'escampa es conserva i resisteix les ventades més fortes i dura tot el temps que es necessita; la Humanitat és palla, diu Job (13,25) lleugera, movedissa, inconsistent, tot vent l'escampa; i el diví Redemptor plantà enmig del món la seva sacratíssima creu perquè servís de perxa a la humanitat, que, degudament ordenada al seu voltant, resisteix els inevitables temporals, es manté fixa, no s'escampa; l'un home ajuda a l'altre home, l'un poble a l'altre poble, i tots plegats formen la universal humanitat, l'herència del Fill de Déu» (Torras i Bages, La potència de la Creu, Selecta, Barcelona 1948, p. 702).

La segona imatge és del pensador M. de Unamuno:

«Los nueve meses oscuros que en el vientre
de tu Madre viviste de tinieblas,
recibías la sangre de rescate,
la sangre humana que pagó la culpa
del seno de mujer, de carne de Eva.

¡Del Calvario en la cima un agujero
picó la cruz al ser plantada en tierra,
ombligo por donde entra a nuestra madre
tupida de dolor, sangre de Dios!»

(M. de Unamuno, El Cristo de Velázquez, Espasa, Col. Austral 781, Madrid 1976, p.122).

La tercera imatge, de sant Bernat: «Mira les quatre pedres precioses que engalanen els quatre extrems de la creu: en el més alt l'amor, l'obediència a la dreta, la paciència a l'esquerra, i en el més baix la humilitat, fonament de les virtuts» (Sant Bernat, Sermó 1 de la Resurrecció, o.c. t. IV, BAC 473, Madrid 1986, p. 69).

I ara, perquè l'exterior és enganyós. Perquè tot el que és mundà busca més la pompa externa. Perquè ens atreu més semblar que no pas ésser... I ara, perquè la ciència divina, la gràcia, obra d'una manera oposada. Perquè no es revela en l'ostentació, ni en la magnificència. Perquè la gràcia divina és callada, no li agraden les aparences, sinó que és subtil i penetrant. Ara, perquè aquest Déu, no escriu llibres de filantropia, ni dóna espectacles per arreplegar diners per als necessitats; però té cura dels malalts, empara els ancians i desvalguts, i dóna de menjar i beure a qui ho necessita.

Ara, perquè aquest Déu que estima amb tendresa fins a l'extrem, no escarneix ningú per ignorant, sinó que ha instruït a més ignorants que no pas tots els qui es consideren llum d'aquest món. Ara, perquè aquest Déu no crida: visca la llibertat!, sinó que ha ensenyat a les nacions que amb els seus excessos no salvaguarden aquesta llibertat, i la defensa dient que la tirania és pecat i que és necessari respectar la naturalesa humana, en cada home concret de la nostra societat...

Ara, per tot això, et convido al silenci. A fer un temps de silenci contemplant la creu. Un temps de silenci per a tornar al cor, que és la font d'on neix l'amor fins a l'extrem. Quan ens allunyem del cor, ens allunyem de Déu. Llavors neix la nit, els sobresalts, la desconfiança, el dubte... Quan retornem al cor tot es torna llum, claredat. La nit és clara com el dia. Tota la teva nit es tornarà claredat si retornes al cor.

20 de març del 2008

DIJOUS SANT

MISSA DE LA CENA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet

Sant Efrem, diaca i poeta de l'Església Oriental, en el segle IV, escriu aquests bonics versos:

«Mira: Foc i Esperit
en el si que t'ha portat.
Mira: Foc i Esperit
en el riu on has estat batejat.
Mira: Foc i Esperit
en el nostre propi baptisme.
En el Pa i en la Copa
el Foc i el Sant Esperit».

(Sant Efrem, L'oeil de lumière. Hymnes sur la foi, Spiritualité Orientale, 50, Bellefontaine, p.110).

Foc i Esperit en el si de Maria. Foc i Esperit en el riu del baptisme on et van submergir. Foc i Esperit en l'Eucaristia. Foc i Esperit per a transformar-te en Déu, com el ferro en contacte amb el foc arriba a ser igni, de foc. Sense deixar de ser ferro, rep en si mateix tota la naturalesa del foc, es transforma en foc, i crema. Som nosaltres així? Cremem, cremem amb el foc de la fe i l'amor?... En les seves homilies espirituals Pseudo Macari diu:

Els cristians tenim per aliment el foc celestial. Aquest foc és el nostre repòs, ens purifica, renta i santifica el cor; és el nostre principi de creixement, la nostra atmosfera i la nostra vida (Pablo Argarate, Portadores de fuego, Desclée, Bilbao 1998, p. 40).

I en altres paraules de profunda bellesa d'una altra de les seves homilies ens diu: «Els cristians reben el foc que els fa brillar amb una única naturalesa, la del Foc diví, del Fill de Déu, i tenen llums encesos en els seus cors i brillen davant d'Ell des d'aquesta terra, com Ell mateix ho ha fet. "Per això, Déu el teu Déu, t'ha ungit amb oli d'alegria". Per això has estat anomenat Crist» (Ídem., p. 41).

Un altre Crist, que renta els peus dels seus germans, perquè contemplin en ells el rostre de Crist. Un altre Crist que celebra el memorial del Senyor, com ens diu Pau, per a néixer i viure com Església. Perquè del Darrer Sopar del Senyor en neix l'Església de l'amor, l'Església que ve de l'amor, viu de l'amor i pelegrina cap a la pàtria de l'amor de Déu, tot en tots. És l'Església que desitgem, somiem, volem ser. Aquest misteri d'amor es posa en relleu en el Sopar, anticipació de la creu, com la consumació de l'amor que es lliura.

Germans, aquí l'amor. Aquí neix l'amor del qual tens necessitat per a viure amb alegria. Aquí neix l'amor pel qual et preguntaran un dia al capvespre de la teva vida. I de la mateixa manera que Moisès en rebre la Paraula de Déu des de la bardissa que no es consumia, es fa servidor fidel del Déu, que comença a configurar el seu poble a partir d'aquella primera pasqua que ens relata l'Èxode, també nosaltres en escoltar i guardar la Paraula, i en consumir aquesta Paraula feta Pa de vida en l'Eucaristia ens convertim en una bardissa ardent.

Cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquest calze, anuncieu la mort del Senyor fins que torni, diu Pau.

I jo em pregunto: Ho fem així?

Essent freds o tebis, és a dir ni freds ni calents, amb esperances decaigudes, o il·lusions desinflades, adormits o cansats... Ho fem així?

Quan som deixebles del Foc. Déu és foc. I ha vingut com foc volent encendre aquesta terra i la terra de cadascun de nosaltres en el foc del seu amor. Perquè el foc purificador i reconciliador de Déu arribi a tota la terra, al cor de l'últim dels seus fills. De cadascun de nosaltres. Ho fem així?

Mireu: O som una bardissa ardent que crema sense consumir-se, transformats en llum i foc per a aquest món, o serem bardissa seca que ràpidament pren, es consumeix com la fullaraca, en el foc estèril, d'una vida estèril, i inútil. Per això cantarà sant Efrem:

«Germans, acostem-nos amb el sentiment
que convé, a aquest cos que el sacerdot ens ofereix.
I que el nostre cor i el nostres llavis s'estremeixin de tremolor
quan rebem el remei de la vida».

Siguem conscients del que celebrem, de com ho celebrem. Siguem conscients de com duem a la nostra vida aquest misteri de foc, d'amor i de vida. No mengem i beguem inútilment aquest misteri.

Com ens ensenya també Torras i Bages: «La santa comunió del Cos i de la Sang de nostre Senyor J.C. és en si mateixa un signe sublim de l'amor que Jesús ens té, perquè és una transfusió de la seva vida en la nostra vida. I ve a ésser com la substància de tota la religió, que té per objecte unir l'home amb Déu. I no solament la Sagrada Comunió és una cosa viva, sinó que fa viure; d'ella han viscut i viuen molts milions de cristians. Tots nosaltres vivim de la comunió i sense ella moriríem. És la nutrició de la nostra ànima, el consol de la nostra vida, la força de la nostra voluntat i el llaç més íntim que ens uneix amb Déu» (Torras i Bages, Assaigs. Articles, pròlegs... El convit diví, o.c., Selecta, Barcelona 1948. p. 701).

19 de març del 2008

DIMECRES SANT

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Is 50, 4-9a; Sl 68, 8-10. 21bcd-22,31 i 33-34 (R.: 14c i b); Mt 26, 14-25

«Un dels dotze, anomenat Judes». Ahir vàrem parlar una mica del significat del lliurament de Judes, de Judes que lliura Jesús. Dèiem que Judes conjuga en mode humà el verb lliurar, un verb que vol expressar, en mode diví, l'essència mateixa de Déu: Déu que se'ns lliura, a la creu, en la nuesa i la vulnerabilitat del Fill.

Els textos d'avui conviden a aturar-se en el trauma, humà, que provocà en els deixebles i amics de Jesús la «traïció» de Judes, aquest acte certament covard i innoble. Es veu de seguida que no va ser fàcil per a ells assumir aquest fet, llegir-lo com a història de salvació. A l'evangeli de la unció de Jesús a Betània s'arri­ba a l'extrem de titllar Judes de lladre. I avui l'evangelista posa en llavis de Jesús paraules duríssimes, incoherents fins a un cert punt amb l'estil de parlar del Mestre: «Ai de l'home que el traeix… a aquest home més li valia no haver nascut».

A l'Antic Testament hi ha una bella història de traïció i reconciliació. Tots la recordem bé: la de Josep, venut pels seus germans per despit i enveja. És la història de l'Israel dividit per l'odi, que troba en el Messies (Josep) la font de la reconciliació i la possibilitat d'una vida nova. Quan Josep retroba els seus germans a Egipte i es fa conèixer d'ells, els adreça aquestes paraules consoladores: «Jo sóc Josep, el vostre germà, que vosaltres vau vendre a uns que anaven a Egipte. Però no us dolgui ni us sàpiga greu d'haver-ho fet: és Déu qui m'ha enviat aquí abans que vosaltres, per conservar-vos la vida» (Gn 44, 4-5). Després s'esdevé la reconciliació dels germans entorn del Josep retrobat i exaltat a la més alta dignitat d'Egipte —és una imatge de la resurrecció i exaltació del Crist—. Recordeu l'escena: les llàgrimes de Josep, la confusió dels germans, i l'abraçada final que segella el perdó. Us invito, doncs, a llegir la «traïció» de Judes i el trauma dels amics de Jesús, també dividits i escandalitzats per la mort del Mestre, a la llum d'aquest text confortador de reconciliació i retrobament. Més encara, a llegir-hi la nostra pròpia història, comunitària i personal, de desamor, d'enveja, de traïció, de covardia...

Urs von Balthasar, interpretant les paraules terribles de Jesús a la creu: «Déu meu, Déu meu, perquè m'has abandonat», diu que en aquests moments es produeix el màxim allunyament, la màxima distància, la màxima separació entre el Pare i el Fill. Paradoxalment, d'aquest esquinçament, d'aquesta separació —la mort de Jesús— en brolla a dolls l'Esperit de la vida nova, l'Es­perit que Jesús retorna al Pare tot lliurant-lo a la humanitat.

Mirem, doncs, de meditar la «traïció», que és també un màxim distanciament, i el lliurament de Judes, des d'aquesta perspectiva, ben abraçats a la creu del Senyor, i demanem-li, al Crucificat, que ens obri la font de les llàgrimes, i que ens preservi de la duresa de cor i de condemnar els altres.

18 de març del 2008

DIMARTS SANT

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Is 49, 1-6; Sl 70, 1-2, 3-4a, 5-6ab, 15 i 17 (R.: 15); Jn 13, 21-33, 36-38

«Déu va entregar el seu propi Fill per tots nosaltres i no el va plà­nyer». Ho cantarem durant la comunió, tot apropant-nos a rebre el Pa que ens dóna Jesús, signe de la seva identitat i de la seva intimitat compartides. Va ser, com ho serà aquest, un moment intens aquell en què Judes va rebre el pa de l'amistat del Senyor i, rere aquest pa, la suggestió de Satanàs.

Jesús sap què està passant pel cor de Judes i fins l'empeny, l'en­coratja a dur a terme el seu propòsit: «Fes més de pressa això que estàs fent». Jesús, encara, interpreta «això que Judes està fent i que cal que faci de pressa» com la causa de la glorificació del Fill de l'Home. Glorificar, si ho traduïm en un llenguatge entenedor per a nosaltres, vol dir manifestar, fer evident el pes específic d'una cosa, la seva realitat, el seu significat profund. «Això que Judes està fent» revelarà, segons Jesús, qui és realment el Fill de l'Home, qui és realment Déu.

I què és el que fa o ha de fer Judes?

Déu entrega, lliura el seu Fill. Allò que va demanar una vegada a Abraham, el lliurament del fill estimat, és a dir, de la pròpia vida, del propi futur, Déu ho fa, ho assumeix com a cosa pròpia. Déu ens dóna Jesús, el seu Fill estimat, i en el Fill se'ns dóna Ell mateix com a Déu: «Déu va entregar el seu propi Fill…». Goso afirmar que l'essència de Déu, allò que Déu és, la seva glòria, el seu pes específic, s'explica en aquest verb «entregar».

I Judes, què hi fa ací? Judes assumeix la responsabilitat de conjugar en mode humà el verb entregar, que, fins ara, hem conjugat en mode diví. Això és el que fa, el que ha de fer Judes; això és el que Jesús l'apressa a fer, i que serà causa de glorificació per a ell, per a Jesús, i per a Déu: Judes lliura, entrega Jesús, el Fill, als grans sacerdots. Judes, amb la seva acció, inicia el drama que culminarà divendres quan sentirem Jesús, a la creu, assumint amb plena llibertat tot el pes i el significat d'aquest verb lliurar, en el moment en què, «inclinant el cap, lliurarà l'esperit», és a dir, es lliurarà ell mateix al Pare i a la humanitat. Avui, doncs, comencem la contemplació d'aquest misteri del lliurament de Jesús, en el qual Judes hagué d'assumir un paper tan important i tan terrible alhora.

Germanes, germans, nosaltres, del verb original grec que hem de traduir per «entregar» o «lliurar» (en llatí «tradere»), en retenim només els significats de «trair» i de «traïdor», i hem convingut sense cap escrúpol a etiquetar Judes com «el traïdor», i amb Judes, en molts moments de la història, fins i tot el poble jueu en el seu conjunt. Ho és, però, Judes un «traïdor» en el sentit pervers que nosaltres donem al mot? I nosaltres? No «traïm» sovint el text de la Sagrada Escriptura quan en fem una lectura superficial i en traiem conseqüències superficials per a la nostra vida?

16 de març del 2008

DIUMENGE DE RAMS

LA PASSIÓ DEL SENYOR (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet

El papa Joan Pau II en el seu discurs d'inauguració del pontificat va dir: No tingueu por, obriu les portes al Redemptor! Jo crec que aquest crit, aquesta invitació, és la més adequada per a repetir-la en aquest dia de Diumenge de Rams. Obriu les portes! Obriu les portes i les finestres! Obriu la casa, la vostra casa al Redemptor! Obriu la vostra vida a aquest misteri d'amor!

Perquè aquest Diumenge, veritablement, és la llinda de la porta des de la qual es contempla tota la setmana; és la finestra oberta des d'on es percep tot un misteri d'Amor que celebrem per a incorporar-lo a la nostra vida. Tot un misteri d'amor que es lliura, -perquè això és en el fons l'amor- i que es conté o s'expressa en dues paraules: exaltació i humiliació, o victòria i oprobi, o vida i mort... Sempre és així el misteri de l'amor. Qui desitja celebrar i viure aquest misteri ha de saber que l'amor atreu la vida fins a donar-la per complet, però en aquest ser atreta ja va recollint la terra amb la qual es pasta l'atuell que recollirà novament la vida recobrada, ressuscitada.

Escriu el nostre teòleg Guerric, Abat: «En la processó es manifesta l'honor, a causa del rei, en la passió es contempla el càstig propi del malfactor. En la primera l'envolta la glòria i l'honor, en la segona apareix sense ni figura ni bellesa que es faci admirar (Is 53,2). En una hi ha l'alegria dels homes i glòria del poble, en l'altra, l'oprobi dels homes i el rebuig del poble. Allà se l'aclama: Hosanna al Fill de David; aquí se'l declara reu de mort, burlant-se que s'hagi fet rei d'Israel. En la primera surten a rebre'l amb rams d'olivera, en la segona fereixen el seu rostre amb cops. En una és enaltit per les lloances, en l'altra saturat d'oprobis. Allà entapissat el camí amb mantells, aquí el despullen del seu. En una és rebut a Jerusalem com a Rei, just i Salvador, en l'altra és llançat de Jerusalem, com a reu i seductor. En la primera és assegut en un pollí envoltat d'honors, en la segona és penjat en la creu» (Sermó 31, 2).

Quan va ser enaltit i després humiliat, ens va voler ensenyar mitjançant el seu exemple que hem de conduir-nos amb humilitat enmig dels honors, i amb paciència en els afronts i sofriments (Sermó 31,4) (Guerric d'Igny, La luz de Cristo, Sermón 31 sobre Ramos, 31,2.4, Buenos Aires, 1983).

Un misteri d'amor en el qual hem de subratllar unes altres dues paraules: docilitat i solidaritat.
Docilitat al Pare. Crist sempre unit en la seva voluntat al Pare, Crist sempre com la perfecta ressonància de la remor amable de la font d'amor, el Pare; sempre immers en aquesta font de l'Amor que és el Pare. Crist sempre amb l'oïda oberta en l'escolta de la voluntat del Pare; Crist sempre la paraula d'ànim del Pare per als abatuts. Crist sotmès sempre a la voluntat del Pare per a portar a terme el seu missatge de reconciliació, per a fer veritat, complint l'Escriptura, la reconciliació de la humanitat amb el Pare. Docilitat és una paraula per meditar en aquests dies. La docilitat de Crist al Pare, sense la qual no hauríem conegut aquest misteri d'amor. Docilitat que l'impedeix de presumir de la seva condició divina, sinó més aviat viure aquesta altra dimensió del misteri d'amor, que és la solidaritat fraterna. Solidaritat amb els seus germans. Va passar com un de tants, com un home qualsevol. No és fàcil al nostre orgull passar com un de tants. No és fàcil passar per un home qualsevol quan volem significar-nos de manera especial davant els altres. No és fàcil rebaixar-se. Menys encara acceptar la mort en creu.

Però aquest és el camí que ens ofereix el Crist, el nostre Mestre, i en el qual ens precedeix. Però un camí que no acaba en la creu per al qui el segueix, sinó que a la fi tot és aixecat, exaltat. És tenir un nom per damunt de tot altre nom; és arribar al senyoriu de Jesucrist. Qui pateix amb Ell, reina amb Ell. Però arribar a aquest senyoriu de Crist suposa seguir el Crist, obrar com Ell va obrar, deixar que el seu Esperit actuï en nosaltres. I en els textos litúrgics d'avui hi ha suggeriments importants.

Avui caminem amb un ram d'olivera. Dominarà a partir d'aquesta Setmana Santa l'esperit de pau i reconciliació? Conrearem l'esperit i el desig de pau? O demà o demà passat tornarem a estar a punt de brega o a irritar-nos infantilment per ximpleries. Estem disposats a desembeinar l'espasa davant la més mínima insinuació que ens molesta. Baixa de la creu i creurem en tu. En Crist els claus sostenen i el mantenen ferm en l'amor. És forta la temptació de baixar de la creu. És tan meravellós fer el miracle! No creieu? Miraclers de fira. No crucificats...

Déu meu, Déu meu, per què m'heu abandonat? És dura la creu. És patir l'abandó de Déu. Però és mitjançant aquest buidament, aquest abandó, com es passa a la glòria de la Resurrecció.

La processó ens diu on ens dirigim, ens diu sant Bernat. És a dir que necessitem caminar. I segueix dient: la Passió ens mostra el camí. Els sofriments d'avui són la senda de la vida, l'avinguda de la glòria, el camí de la nostra pàtria, la calçada del regne... La glòria de la processó fa suportables les angoixes de la Passió, perquè res és impossible per al qui estima (Sant Bernat, Diumenge de Rams, Sermó 1, 2, o.c. T. IV, BAC, 473, Madrid 1985, p. 19).

15 de març del 2008

SANT JOSEP, ESPÒS DE LA VERGE MARIA

Solemnitat traslladada

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet

El profeta recorda la sobreabundància de Déu en el seu amor pels homes, al llarg de la història. I el salmista canta en el salm la misericòrdia del Senyor, la seva fidelitat que s'estén d'una generació a l'altra. Nosaltres, avui, en aquesta solemnitat de sant Josep imitem, despertem en nosaltres els sentiments d'Isaïes i recordem aquest amor, recordem a través de la figura de sant Josep el que ha fet per nosaltres, els seus beneficis. Recordem com s'ha manifestat en ell l'amor, el projecte de Déu, i com el va viure, com va respondre Josep al designi diví.

La litúrgia sempre és suggeridora per a nosaltres. Així en l'oració-col·lecta llegim: Oh Déu que confiàreu a sant Josep les primícies del misteri de la salvació dels homes... concediu a la vostra Església de ser fidel custodi d'aquest misteri i de dur-lo a la plenitud...

I comentarà sant Bernat: «Al patriarca Josep, fill de Jacob, se li va concedir el do de llegir els misteris dels somnis; a sant Josep se li va infondre la gràcia de conèixer i participar activament en els misteris divins. Aquell va emmagatzemar el blat, no per a si mateix, sinó per a tot el poble; aquest va rebre el pa del cel i el va guardar per a si i per a tot el món. Realment aquest Josep, amb el qual s'esposà la Mare del Salvador, va ser un servent bo i fidel» (Sant Bernat, En alabanza... o.c. t.II, BAC 452, Madrid 1994, p. 637).

El misteri de Déu és per a l'home, el misteri de Déu es desborda i es manifesta en una diversitat de misteris en la vida de l'home que anem celebrant al llarg de l'Any Litúrgic. U i divers. Un i el mateix misteri d'amor en el més profund i inescrutable de Déu, i una manifestació en misteris diversos en la seva revelació a l'home. Potser per això dirà el salmista: Déu ha parlat una vegada, i jo he entès dues coses.

Sant Josep va ser fidel en la custòdia d'aquest misteri diví, fidel en aquella aliança que Déu comença amb Abraham i que continuarà amb la fidelitat dels patriarques i de les generacions successives. Així van preparant un temple al Senyor, una casa per al nostre Déu aquí a la terra, fins que arribi aquell temps que el mateix home sigui temple viu d'aquest Déu.

Així contemplem sant Josep: refiant-se de Déu, com anteriorment ho havia fet el patriarca Abraham; es refia de Déu en unes circumstàncies que no eren gaire fàcils, que suposaven la manifestació d'un misteri que venia a desbordar la capacitat de l'home. Sembla evident que sant Josep era bon coneixedor de la tradició religiosa del seu poble, coneixedor de les moltes intervencions de Déu a favor del seu poble, i de com l'havia conduït providencialment al llarg de la història, en una història en la qual no sempre el poble d'Israel sap respondre amb fidelitat i confiança.

Sant Josep sí, va ser digne coneixedor d'aquesta providència divina sobre el seu poble. Per això diu també el papa Benet: «En tot això es va mostrar, igual que la seva esposa Maria, com un autèntic hereu de la fe d'Abraham: fe en Déu que guia els esdeveniments de la història segons el seu misteriós designi salvífic. La seva grandesa, com la de Maria, ressalta encara més perquè va complir la seva missió de forma humil i oculta en la casa de Natzaret. D'altra banda, Déu mateix, en la Persona del seu Fill encarnat, va triar aquest camí i aquest estil -la humilitat i l'amagament- en la seva existència terrena».

L'exemple de sant Josep és una forta invitació per a tots nosaltres a realitzar amb fidelitat, senzillesa i modèstia la tasca que la Providència ens ha assignat. Jo crec, abans de res, en els pares i en les mares de família, i prego perquè apreciïn sempre la bellesa d'una vida senzilla i laboriosa, conreant amb sol·licitud la relació conjugal i complint amb entusiasme la gran i difícil missió educativa (Benet XVI, Àngelus, 19.03.2006).

Ara és l'Església que està cridada a conservar aquests misteris i portar-los amb fidelitat a la seva plenitud amb l'assistència del mateix Déu. L'Església ha de tenir cura avui d'edificar aquesta casa de Déu, amb les pedres vives que som cadascun dels creients, perquè es vagi fent una realitat el Regne de Déu entre els homes. Ara és l'Església, és a dir, cadascun de nosaltres que estem cridats a acollir aquest misteri diví, tenir-ne cura i fer que vagi arrelant en la vida dels homes, però després d'arrelar prèviament en el cor de cadascun de nosaltres. I la celebració d'aquesta solemnitat és, abans de res, celebrar l'amor de Déu, un amor que tots i cadascun de nosaltres hem de dur a la nostra vida concreta de cada dia, i és també una contemplació de sant Josep, la contemplació d'aquell que va viure amb fidelitat, senzillesa i modèstia, com diu el papa, la tasca que la providència ens ha assignat. Així doncs, la tasca que el Senyor va assignar a sant Josep és també una tasca que ens arriba a nosaltres, a l'Església i a la vida de cadascun de nosaltres.

Cantem tota la vida els favors del Senyor, anunciem la fidelitat de Déu d'una generació a l'altra, perquè, veritablement la misericòrdia del Senyor és un edifici etern.

10 de març del 2008

DILLUNS DE LA SETMANA V DE QUARESMA

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Dn 13, 1-9. 15-17. 19-30. 33-62; Sl 22, 1-3. 4. 5. 6 (R.: 4ab); Jn 8, 1-11

«Com un lliri entre els cards és la meva estimada entre les donzelles» (Ct 2, 2). Aquest verset del Càntic dels Càntics ens ajudarà avui, germanes i germans, a comentar el bonic conte que ens ha estat proclamat com a primera lectura. L'autor d'aquest fragment grec del llibre de Daniel ha triat el nom de Susanna per a la protagonista del seu relat: «una dona boniquíssima que reverenciava Déu». Susanna és una paraula hebrea que significa lliri, i la trobem fins a 8 vegades al Càntic dels Càntics, quasi sempre referida a l'Estimada (Israel) en llavis de l'Estimat (el Senyor), que vol lloar-ne la boniquesa, la pulcritud i la integritat.

El llibre de Daniel, un dels darrers Escrits de la Bíblia hebrea, redactat en un moment de forta crisi, vol desvetllar la identitat i l'esperança del poble acarat a nous reptes culturals i polítics. En aquest context, el nostre conte sapiencial ens proposa un personatge femení, Susanna, «el Lliri», reprenent el Càntic dels Càntics, com a figura i com a model del poble d'Israel. A més, situa l'escena en el marc d'un jardí —paradís, diu el text grec—, rellegint el relat protològic de l'arbre del bé i del mal i de la dona temptada per la serp. També Susanna és temptada per dos vells, dos cors allunyats de Déu i de la seva Torà. Susanna, però, reverencia Déu, educada com ha estat en la Llei de Moisès, i és la força del temor del Senyor que l'ajuda a mantenir-se fidel sense por a la calúmnia ni a la mort. Quin contrast, doncs, entre aquesta dona, Susanna, i la primera dona, Eva, la mare de tots nosaltres, temptada, seduïda i enganyada per la serp!

I Daniel? El seu nom significa Déu és el meu jutge. El Daniel del nostre relat és un personatge messiànic, sagrament i portador del judici salvador de Déu, i ens remet al nostre Crist, Jesús, que, en l'evangeli d'avui, que rellegeix al seu torn la història de Susanna, ve a portar una paraula de judici i de salvació, no de condemna, per a la dona adúltera, filla d'Israel, símbol de la humanitat. Crist, el bon pastor, «a qui el Pare ha confiat tot el judici» (cf. Jn 5, 22), ve a portar-nos, a cadascun de nosaltres, una paraula de salvació de part de Déu, el seu Pare i el nostre Pare: «Ningú no t'ha condemnat? Ningú, Senyor. Tampoc jo no et condemno».

Susanna, «el Lliri», ens remetia al Càntic dels Càntics, l'epitalami de les noces de Déu amb la humanitat; i el Càntic és el rotlle de la Pasqua jueva, llegit i meditat a la sinagoga durant les festes de Pasqua, perquè la Pasqua celebra precisament això: el misteri de les noces de Déu amb la humanitat a través del seu Messies, Crist, retrobat per l'Estimada —Susanna, o Maria Magdalena, o les santes dones del matí de Pasqua, Israel: l'Església, en definitiva—, en un jardí florit de resurrecció.

Florim, doncs, «com les roses en temps de primavera i com els lliris al costat d'una font d'aigua» (Sir 50, 8), roses i lliris per a l'Estimat, amb el càntic nou de la Pasqua que ja és a prop.

9 de març del 2008

DIUMENGE V DE QUARESMA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep M. Recasens

Germans,

L'itinerari del nostre camí quaresmal es va apropant a la gran solemnitat de la Pasqua, i aquest diumenge cinquè ens ofereix ja un preludi de la resurrecció del Senyor amb la resurrecció de Llàtzer, hoste i amic de Jesús. A més, amb aquest diumenge es completa la catequesi catecumenal iniciada fa dos diumenges. Els llargs i substanciosos textos evangèlics que hem anat escoltant durant tres diumenges seguits ens han presentat grans temes de la teologia del quart evangelista: l'aigua -en l'evangeli de la samaritana-, la llum -en l'evangeli del cec de naixement- i avui el tema cabdal de la resurrecció i la vida, amb la resurrecció de Llàtzer.

L'evangeli de Joan ve a ser com una antologia de llargs discursos o diàlegs de Jesús, discursos i diàlegs d'una densa i profunda teologia en els quals els interlocutors són de dues menes, els qui l'acullen i el confessen com a Messies, o bé els qui s'oposen frontalment a ell. Són constants i eloqüents les confessions messiàniques espontànies i sinceres, directes o indirectes, com per exemple la dels primers deixebles, Andreu, Felip, Natanael, passant per la de Nicodem, la samaritana, el cec de naixement, o la de Marta, la germana de Llàtzer, que hem escoltat avui, i tants d'altres. Per contra, Jesús discuteix sovint amb els que l'evangelista anomena genèricament ‘els jueus', o sigui els fariseus i els saduceus, els representants religiosos del poble i els capitosts aristòcrates que controlen el negoci del temple. Són ells els qui planejaran la mort de Jesús i faran que Pilat dicti la sentència de la seva crucifixió.

Per altra part, en les escenes evangèliques d'aquests tres diumenges hem vist també com Jesús dóna testimoniatge de si mateix d'una manera solemne. A la samaritana li diu clarament: "El Messies sóc jo, que parlo amb tu". En l'evangeli del cec de naixement, Jesús afirma que ell és la llum del món, i després d'haver guarit el cec, Jesús li diu: "¿Creus en el Fill de l'home? Ell respongué: "I, ¿qui és, Senyor, perquè hi pugui creure?" Jesús li diu: "Ja l'has vist: és el mateix que parla amb tu". Tot seguit el cec confessa la seva fe en Jesús i l'adora. Finalment, en l'evangeli d'avui Jesús afirma obertament a Marta que ell és la resurrecció i la vida i que la vida o la mort definitives depenen de la fe o la no fe en ell. Per tant, creure en Jesús, Messies i Fill de Déu, és ja començar a ressuscitar.

La resurrecció de Llàtzer, com deia a l'inici d'aquesta homilia, ens prepara ja per la mateixa resurrecció de Jesús. Pròpiament no hauríem de parlar de resurrecció aquest cas, sinó més aviat de reanimació o de resurrecció temporal perquè, evidentment, Llàtzer va tornar a morir, com van tornar a morir igualment la filla de Jaire o el fill de la viuda de Naïm. Jesús mateix qualifica la seva mort com un estar adormit, i la seva resurrecció com un desvetllament del son. Tot amb tot, amb aquests miracles extraordinaris, Jesús es presenta com el Senyor de la vida que té domini sobre la mort, de manera que si ell va poder tornar a la vida altres persones, molt més tindrà poder per ressuscitar ell mateix per la força de l'Esperit que habita en ell.

La resurrecció de Llàtzer, sepultat de feia ja quatre dies, és una prova més del poder absolut de Jesús sobre la mort i el testimoni més impactant de la seva divinitat. L'escena ens mostra encara una faceta repetida de la humanitat de Jesús quan no amaga els seus sentiments envers el seu amic, de la mateixa manera com quan es va commocionar davant l'espectacle tràgic de la mort del fill de la viuda de Naïm. Ara, davant la tomba de Llàtzer, tot i que sap que el ressuscitarà, se li neguen els ulls. El sepulcre de Llàtzer, a Betània, avui encara visitable i en perfecte estat de conservació, és una fonda excavació dins la roca amb una llarga escalinata que condueix a la cambra on reposava el seu cadàver. Jesús, amb els ulls mirant al cel fa una breu pregària al Pare tot demanant-li que el seu poder alliberador sigui un motiu de credibilitat per als qui assisteixen al gran esdeveniment. De fora estant, Jesús, font de vida, crida el mort i li mana que surti del sepulcre. L'escena ens remet a un text anterior del mateix evangelista quan diu: "Ve l'hora que tots els qui són als sepulcres sentiran la veu del Fill de Déu". La veu poderosa del Senyor de la vida desvetlla els morts i els comunica l'alè de vida, de la mateixa manera que Déu creà l'univers per la seva paraula. Només el Déu creador és capaç de comunicar alè de vida, tal com va prometre a Ezequiel que faria amb els qui serien en els sepulcres.

El mort surt viu i pel seu propi peu del sepulcre, lligat de peus i mans, un espectacle, sens dubte, esfereïdor. Un cop realitzat el miracle, Jesús, però, demana la cooperació dels presents perquè el deslliguin i el deixin caminar lliurement. Amb aquesta exhortació ens vol donar a entendre que tots podem col·laborar a l'alliberament dels altres, cadascú segons les seves capacitats. Si el prodigi de la resurrecció li correspon pròpiament a Jesús, en virtut del seu poder diví, la resta ha de ser el resultat de la nostra diligent solidaritat envers els qui es troben sotmesos a qualsevol mena d'impediment o limitació.

Jesús havia assegurat als seus deixebles que la resurrecció de Llàtzer seria motiu per donar glòria a Déu, i perquè el Fill de l'Home en fos glorificat. Malgrat que molts dels jueus van creure en Jesús, aquest miracle sorollós serà el preludi de la seva pròpia mort i de la seva resurrecció gloriosa. Després del miracle, els recelosos influents del poble veuran en Jesús més aviat una amenaça per la seguretat nacional i pel seu propi status, per això optaran per fer-lo desaparèixer, però tal com diu el salm 94, "es tornaran contra ells les seves males arts; el Senyor, el nostre Déu, els destruirà, víctimes del mal que havien tramat".

També nosaltres cal que fem una opció clara y decidida per Jesús. Si vivim i creiem en ell gaudirem d'una vida plena i interminable. Si el neguem o prescindim d'ell, ens exposem a un etern sense sentit, a la buidor més desesperant i irreversible. Mentre hi som a temps, demanem el Senyor que ens desvetlli del son ensopidor de què sovint som víctimes i ens alliberi de tot allò que paralitza i impedeix la nostra adhesió personal a ell. Jesús, el Mestre, és ara aquí i ens crida. Acudim a ell amb confiança per tal que gaudim de la seva mateixa Vida.