MISSA DE LA CENA DEL SENYOR
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Sant Efrem, diaca i poeta de l'Església Oriental, en el segle IV, escriu aquests bonics versos:
«Mira: Foc i Esperit
en el si que t'ha portat.
Mira: Foc i Esperit
en el riu on has estat batejat.
Mira: Foc i Esperit
en el nostre propi baptisme.
En el Pa i en la Copa
el Foc i el Sant Esperit».
(Sant Efrem, L'oeil de lumière. Hymnes sur la foi, Spiritualité Orientale, 50, Bellefontaine, p.110).
Foc i Esperit en el si de Maria. Foc i Esperit en el riu del baptisme on et van submergir. Foc i Esperit en l'Eucaristia. Foc i Esperit per a transformar-te en Déu, com el ferro en contacte amb el foc arriba a ser igni, de foc. Sense deixar de ser ferro, rep en si mateix tota la naturalesa del foc, es transforma en foc, i crema. Som nosaltres així? Cremem, cremem amb el foc de la fe i l'amor?... En les seves homilies espirituals Pseudo Macari diu:
Els cristians tenim per aliment el foc celestial. Aquest foc és el nostre repòs, ens purifica, renta i santifica el cor; és el nostre principi de creixement, la nostra atmosfera i la nostra vida (Pablo Argarate, Portadores de fuego, Desclée, Bilbao 1998, p. 40).
I en altres paraules de profunda bellesa d'una altra de les seves homilies ens diu: «Els cristians reben el foc que els fa brillar amb una única naturalesa, la del Foc diví, del Fill de Déu, i tenen llums encesos en els seus cors i brillen davant d'Ell des d'aquesta terra, com Ell mateix ho ha fet. "Per això, Déu el teu Déu, t'ha ungit amb oli d'alegria". Per això has estat anomenat Crist» (Ídem., p. 41).
Un altre Crist, que renta els peus dels seus germans, perquè contemplin en ells el rostre de Crist. Un altre Crist que celebra el memorial del Senyor, com ens diu Pau, per a néixer i viure com Església. Perquè del Darrer Sopar del Senyor en neix l'Església de l'amor, l'Església que ve de l'amor, viu de l'amor i pelegrina cap a la pàtria de l'amor de Déu, tot en tots. És l'Església que desitgem, somiem, volem ser. Aquest misteri d'amor es posa en relleu en el Sopar, anticipació de la creu, com la consumació de l'amor que es lliura.
Germans, aquí l'amor. Aquí neix l'amor del qual tens necessitat per a viure amb alegria. Aquí neix l'amor pel qual et preguntaran un dia al capvespre de la teva vida. I de la mateixa manera que Moisès en rebre la Paraula de Déu des de la bardissa que no es consumia, es fa servidor fidel del Déu, que comença a configurar el seu poble a partir d'aquella primera pasqua que ens relata l'Èxode, també nosaltres en escoltar i guardar la Paraula, i en consumir aquesta Paraula feta Pa de vida en l'Eucaristia ens convertim en una bardissa ardent.
Cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquest calze, anuncieu la mort del Senyor fins que torni, diu Pau.
I jo em pregunto: Ho fem així?
Essent freds o tebis, és a dir ni freds ni calents, amb esperances decaigudes, o il·lusions desinflades, adormits o cansats... Ho fem així?
Quan som deixebles del Foc. Déu és foc. I ha vingut com foc volent encendre aquesta terra i la terra de cadascun de nosaltres en el foc del seu amor. Perquè el foc purificador i reconciliador de Déu arribi a tota la terra, al cor de l'últim dels seus fills. De cadascun de nosaltres. Ho fem així?
Mireu: O som una bardissa ardent que crema sense consumir-se, transformats en llum i foc per a aquest món, o serem bardissa seca que ràpidament pren, es consumeix com la fullaraca, en el foc estèril, d'una vida estèril, i inútil. Per això cantarà sant Efrem:
«Germans, acostem-nos amb el sentiment
que convé, a aquest cos que el sacerdot ens ofereix.
I que el nostre cor i el nostres llavis s'estremeixin de tremolor
quan rebem el remei de la vida».
Siguem conscients del que celebrem, de com ho celebrem. Siguem conscients de com duem a la nostra vida aquest misteri de foc, d'amor i de vida. No mengem i beguem inútilment aquest misteri.
Com ens ensenya també Torras i Bages: «La santa comunió del Cos i de la Sang de nostre Senyor J.C. és en si mateixa un signe sublim de l'amor que Jesús ens té, perquè és una transfusió de la seva vida en la nostra vida. I ve a ésser com la substància de tota la religió, que té per objecte unir l'home amb Déu. I no solament la Sagrada Comunió és una cosa viva, sinó que fa viure; d'ella han viscut i viuen molts milions de cristians. Tots nosaltres vivim de la comunió i sense ella moriríem. És la nutrició de la nostra ànima, el consol de la nostra vida, la força de la nostra voluntat i el llaç més íntim que ens uneix amb Déu» (Torras i Bages, Assaigs. Articles, pròlegs... El convit diví, o.c., Selecta, Barcelona 1948. p. 701).
