LA PASSIÓ DEL SENYOR (Cicle A)
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
El papa Joan Pau II en el seu discurs d'inauguració del pontificat va dir: No tingueu por, obriu les portes al Redemptor! Jo crec que aquest crit, aquesta invitació, és la més adequada per a repetir-la en aquest dia de Diumenge de Rams. Obriu les portes! Obriu les portes i les finestres! Obriu la casa, la vostra casa al Redemptor! Obriu la vostra vida a aquest misteri d'amor!
Perquè aquest Diumenge, veritablement, és la llinda de la porta des de la qual es contempla tota la setmana; és la finestra oberta des d'on es percep tot un misteri d'Amor que celebrem per a incorporar-lo a la nostra vida. Tot un misteri d'amor que es lliura, -perquè això és en el fons l'amor- i que es conté o s'expressa en dues paraules: exaltació i humiliació, o victòria i oprobi, o vida i mort... Sempre és així el misteri de l'amor. Qui desitja celebrar i viure aquest misteri ha de saber que l'amor atreu la vida fins a donar-la per complet, però en aquest ser atreta ja va recollint la terra amb la qual es pasta l'atuell que recollirà novament la vida recobrada, ressuscitada.
Escriu el nostre teòleg Guerric, Abat: «En la processó es manifesta l'honor, a causa del rei, en la passió es contempla el càstig propi del malfactor. En la primera l'envolta la glòria i l'honor, en la segona apareix sense ni figura ni bellesa que es faci admirar (Is 53,2). En una hi ha l'alegria dels homes i glòria del poble, en l'altra, l'oprobi dels homes i el rebuig del poble. Allà se l'aclama: Hosanna al Fill de David; aquí se'l declara reu de mort, burlant-se que s'hagi fet rei d'Israel. En la primera surten a rebre'l amb rams d'olivera, en la segona fereixen el seu rostre amb cops. En una és enaltit per les lloances, en l'altra saturat d'oprobis. Allà entapissat el camí amb mantells, aquí el despullen del seu. En una és rebut a Jerusalem com a Rei, just i Salvador, en l'altra és llançat de Jerusalem, com a reu i seductor. En la primera és assegut en un pollí envoltat d'honors, en la segona és penjat en la creu» (Sermó 31, 2).
Quan va ser enaltit i després humiliat, ens va voler ensenyar mitjançant el seu exemple que hem de conduir-nos amb humilitat enmig dels honors, i amb paciència en els afronts i sofriments (Sermó 31,4) (Guerric d'Igny, La luz de Cristo, Sermón 31 sobre Ramos, 31,2.4, Buenos Aires, 1983).
Un misteri d'amor en el qual hem de subratllar unes altres dues paraules: docilitat i solidaritat.
Docilitat al Pare. Crist sempre unit en la seva voluntat al Pare, Crist sempre com la perfecta ressonància de la remor amable de la font d'amor, el Pare; sempre immers en aquesta font de l'Amor que és el Pare. Crist sempre amb l'oïda oberta en l'escolta de la voluntat del Pare; Crist sempre la paraula d'ànim del Pare per als abatuts. Crist sotmès sempre a la voluntat del Pare per a portar a terme el seu missatge de reconciliació, per a fer veritat, complint l'Escriptura, la reconciliació de la humanitat amb el Pare. Docilitat és una paraula per meditar en aquests dies. La docilitat de Crist al Pare, sense la qual no hauríem conegut aquest misteri d'amor. Docilitat que l'impedeix de presumir de la seva condició divina, sinó més aviat viure aquesta altra dimensió del misteri d'amor, que és la solidaritat fraterna. Solidaritat amb els seus germans. Va passar com un de tants, com un home qualsevol. No és fàcil al nostre orgull passar com un de tants. No és fàcil passar per un home qualsevol quan volem significar-nos de manera especial davant els altres. No és fàcil rebaixar-se. Menys encara acceptar la mort en creu.
Però aquest és el camí que ens ofereix el Crist, el nostre Mestre, i en el qual ens precedeix. Però un camí que no acaba en la creu per al qui el segueix, sinó que a la fi tot és aixecat, exaltat. És tenir un nom per damunt de tot altre nom; és arribar al senyoriu de Jesucrist. Qui pateix amb Ell, reina amb Ell. Però arribar a aquest senyoriu de Crist suposa seguir el Crist, obrar com Ell va obrar, deixar que el seu Esperit actuï en nosaltres. I en els textos litúrgics d'avui hi ha suggeriments importants.
Avui caminem amb un ram d'olivera. Dominarà a partir d'aquesta Setmana Santa l'esperit de pau i reconciliació? Conrearem l'esperit i el desig de pau? O demà o demà passat tornarem a estar a punt de brega o a irritar-nos infantilment per ximpleries. Estem disposats a desembeinar l'espasa davant la més mínima insinuació que ens molesta. Baixa de la creu i creurem en tu. En Crist els claus sostenen i el mantenen ferm en l'amor. És forta la temptació de baixar de la creu. És tan meravellós fer el miracle! No creieu? Miraclers de fira. No crucificats...
Déu meu, Déu meu, per què m'heu abandonat? És dura la creu. És patir l'abandó de Déu. Però és mitjançant aquest buidament, aquest abandó, com es passa a la glòria de la Resurrecció.
La processó ens diu on ens dirigim, ens diu sant Bernat. És a dir que necessitem caminar. I segueix dient: la Passió ens mostra el camí. Els sofriments d'avui són la senda de la vida, l'avinguda de la glòria, el camí de la nostra pàtria, la calçada del regne... La glòria de la processó fa suportables les angoixes de la Passió, perquè res és impossible per al qui estima (Sant Bernat, Diumenge de Rams, Sermó 1, 2, o.c. T. IV, BAC, 473, Madrid 1985, p. 19).
