Homilia predicada per fra Lluís Solà
Is 50, 4-9a; Sl 68, 8-10. 21bcd-22,31 i 33-34 (R.: 14c i b); Mt 26, 14-25
«Un dels dotze, anomenat Judes». Ahir vàrem parlar una mica del significat del lliurament de Judes, de Judes que lliura Jesús. Dèiem que Judes conjuga en mode humà el verb lliurar, un verb que vol expressar, en mode diví, l'essència mateixa de Déu: Déu que se'ns lliura, a la creu, en la nuesa i la vulnerabilitat del Fill.
Els textos d'avui conviden a aturar-se en el trauma, humà, que provocà en els deixebles i amics de Jesús la «traïció» de Judes, aquest acte certament covard i innoble. Es veu de seguida que no va ser fàcil per a ells assumir aquest fet, llegir-lo com a història de salvació. A l'evangeli de la unció de Jesús a Betània s'arriba a l'extrem de titllar Judes de lladre. I avui l'evangelista posa en llavis de Jesús paraules duríssimes, incoherents fins a un cert punt amb l'estil de parlar del Mestre: «Ai de l'home que el traeix… a aquest home més li valia no haver nascut».
A l'Antic Testament hi ha una bella història de traïció i reconciliació. Tots la recordem bé: la de Josep, venut pels seus germans per despit i enveja. És la història de l'Israel dividit per l'odi, que troba en el Messies (Josep) la font de la reconciliació i la possibilitat d'una vida nova. Quan Josep retroba els seus germans a Egipte i es fa conèixer d'ells, els adreça aquestes paraules consoladores: «Jo sóc Josep, el vostre germà, que vosaltres vau vendre a uns que anaven a Egipte. Però no us dolgui ni us sàpiga greu d'haver-ho fet: és Déu qui m'ha enviat aquí abans que vosaltres, per conservar-vos la vida» (Gn 44, 4-5). Després s'esdevé la reconciliació dels germans entorn del Josep retrobat i exaltat a la més alta dignitat d'Egipte —és una imatge de la resurrecció i exaltació del Crist—. Recordeu l'escena: les llàgrimes de Josep, la confusió dels germans, i l'abraçada final que segella el perdó. Us invito, doncs, a llegir la «traïció» de Judes i el trauma dels amics de Jesús, també dividits i escandalitzats per la mort del Mestre, a la llum d'aquest text confortador de reconciliació i retrobament. Més encara, a llegir-hi la nostra pròpia història, comunitària i personal, de desamor, d'enveja, de traïció, de covardia...
Urs von Balthasar, interpretant les paraules terribles de Jesús a la creu: «Déu meu, Déu meu, perquè m'has abandonat», diu que en aquests moments es produeix el màxim allunyament, la màxima distància, la màxima separació entre el Pare i el Fill. Paradoxalment, d'aquest esquinçament, d'aquesta separació —la mort de Jesús— en brolla a dolls l'Esperit de la vida nova, l'Esperit que Jesús retorna al Pare tot lliurant-lo a la humanitat.
Mirem, doncs, de meditar la «traïció», que és també un màxim distanciament, i el lliurament de Judes, des d'aquesta perspectiva, ben abraçats a la creu del Senyor, i demanem-li, al Crucificat, que ens obri la font de les llàgrimes, i que ens preservi de la duresa de cor i de condemnar els altres.
