31 de març del 2010

DIMECRES SANT

Homilia predicada per fra Rafel Barruè
Is 50,4-9a; Sl 68; Mt 26,14-25

Aquests dies meditem i contemplem la nostra vida, la nostra vida en relació amb Déu, la nostra vida amb la relació que hi pugui haver amb la passió, mort i resurrecció del Senyor.

Hi ha papers per a tots dintre del drama de Déu i l'home.

«El Fill de l'home fa el camí que les Escriptures havien predit d'ell». Però, ai de nosaltres, què hem de fer? Què estem fent en la nostra vida? Tal vegada juguem el paper de Judes? Ens entristim com els deixebles? Posem la nostra casa al servei del Senyor per al sopar pasqual? Som dels qui paguem les trenta monedes de plata al traïdor?

Ara bé, és molt fàcil o difícil saber interpretar el paper, depèn de les capacitats de cadascú. Però, pensa que això dura un moment, mentre dura el teatre. Però, no es tracta de fer teatre, és la vida mateixa, la vida entera, la relació i vivència existencial en aquest drama de Déu, el qual ens ofereix la salvació entera per mig del Fill.

Quin paper interpreto en la passió? O millor dit: Quin paper sóc en el drama de Déu?

Tal vegada ja tenim les trenta monedes a la butxaca per trobar l'ocasió per trair-lo.

«El Fill de l'home fa el camí que les Escriptures havien predit d'ell».

Però, ens pregunta a nosaltres, davant d'aquest drama de Crist, davant del drama del servent sofrent avui en tantes persones, en tants i tants llocs, a prop o llunyans: ¿No sóc pas jo, aquest Judes de torn?

La Bona Nova ens dóna la mala vella de la traïció. La mala vella de la traïció que avui, encara el Judes Iscariot de torn es ven per trenta monedes quan intenta trobar l'ocasió de fer la seva i no la voluntat de Déu.

Som al sopar pasqual que és cada eucaristia, i sabem que cada eucaristia no acaba amb les paraules aneu-vos-en en pau, sinó que més aviat en elles comença l'aplicació, l'elaboració de la mateixa eucaristia en la tasca diària del treball i de l'oració, del compartir i del partir amb els altres la presència del Crist, del Servent que després de fer-se no res, ara ja sabem que és el qui és, el Salvador absolut.

Penso que en el drama de Déu i l'home el nostre paper consisteix en el desfer-se, és a dir, en fer-se no res i així poder anar amb tota llibertat a l'encontre del Salvador cada matí de Pasqua.

30 de març del 2010

DIMARTS SANT

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Is 49,1-6; Sl 70,1-2, 3-4a, 5-6ab, 15 i 17 (R.: 15); Jn 13,21-33, 36-38

«Fins l'amic millor —literalment, l'home de la meva pau—, en qui jo confiava, el qui compartia el meu pa, m'ha traït el primer». Aquest verset d'un bell salm de David, el salm 41, ens ajuda avui a contemplar el misteri de la traïció, del lliurament de Jesús per Judes que demà es consumarà. Judes, que anem trobant en tots els relats evangèlics d'aquests dies, Judes, un dels dotze, un dels amics, un dels germans de Jesús, el qual, com un nou Josep, serà venut a la mort per ell.

El salm 41 (no l'hem cantat en aquesta litúrgia, però l'evangeli se'n feia ressò) proclama feliç el qui es mostra savi envers els pobres i els necessitats. Les nostres traduccions diuen: «feliç el qui s'inte­ressa pel pobre desvalgut». La versió llatina deia: «beatus qui intellegit super egenum et pauperem». Aquest proclamat feliç pel salm no és altre que Crist, el Messies. Ahir el contemplàvem assegut a la taula dels pobres, a Betània —Betania vol dir «casa dels pobres»—. Ahir, enmig dels pobres, el nostre Crist, el mestre savi dels qui estan cansats i afeixugats, era ungit rei per Maria, una experta en perfums, en nom nostre, en nom de l'Església, la casa dels pobres.

I avui, el Rei, Crist, proclamat feliç i ungit després de l'entrada joiosa a la seva ciutat, viu en la pròpia carn, i envoltat dels seus amics, el misteri de la traïció: Josep traït pels seus germans, David traït pel seu fill Absalom. Traït i, en el fons, temptat, posat a prova. Com Adam per la seva dona Eva, i Eva per la serp esmunyedissa.

Tots portem la temptació i la traïció com una ferida en el cor, com una ratllada estrident en el bell mirall que el baf de l'Esperit i les mans del Verb varen polir perquè reflectís la imatge i la semblança de Déu el nostre Pare. Tots, tots la portem al mirall del nostre cor: «Tu vols donar la vida per mi? T'ho dic amb tota veritat: Quan el gall cantarà, m'hauràs negat —traït— tres vegades».

El salm 41, que canta la felicitat del rei —David— savi envers els pobres, i que la canta des del cor d'aquesta experiència de dolor i de traïció, des del cor de la prova, acaba amb una doxologia de benedicció: «En això he conegut que m'estimes: que el meu enemic no pot cantar victòria. I a mi m'has sostingut perquè sóc innocent, em mantens per sempre al teu davant. Beneït sigui el Senyor, Déu d'Israel, des de sempre i per sempre! Amén, amén!».

Germans, meditem a la llum d'aquest salm el misteri terrible de la traïció de Judes, el misteri terrible del Fill lliurat pel Pare, el misteri terrible del Fill lliurant-se a la creu, a la mort i a la vida, per nosaltres. Meditem-hi també les nostres traïcions, quan defallim i ens equivoquem, i els nostres lliuraments, cada vegada que som capaços de fer un servei pels altres, per petit que sigui, cada vegada que actuem sàviament envers els desvalguts. Perquè és ara que «el fill de l'home és glorificat, i Déu és glorificat en Ell».

28 de març del 2010

DIUMENGE DE RAMS. LA PASSIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 50,4-7; Sl 21,8-9.17-20.23-24; Fl 2,6-11; Lc 22,14-23,56

Diumenge de Rams, o, si voleu, la finestra de la Gran Setmana dels cristians, o, encara, «l'Autèntica Setmana», com l'anomenava el ritu ambrosià.

L'evangeli de Lluc planteja la vida de Jesús com un únic i llarg viatge des de Galilea a Jerusalem. Amb la passió, que acabem d'escoltar, arribem al final d'aquest viatge. En aquesta setmana considerem el drama de la persona de Jesús, que serà decisiu en la història de la humanitat. La densitat d'aquest drama que embolcalla la persona de Jesús i, juntament amb Ell, a tots nosaltres, units a Ell per la fe. Tenim la preciosa oportunitat de viure una nova setmana, per contemplar aquest Misteri, jo diria que el misteri de la vida i de la mort. D'una vida que es dóna, s'ofereix gratuïtament en un servei d'amor extrem, i una mort que és vençuda per la generositat de la vida. I dintre d'aquest misteri es troba el nostre propi misteri personal. Dintre del misteri de Crist, l'Home, «Ecce Homo», es contempla també el misteri de tota persona humana. En la segona lectura d'avui, de la carta de sant Pau als Filipencs, trobem la clau d'aquest misteri de Crist, una preciosa síntesi:

«Jesucrist, que era de condició divina, no es guardà gelosament la seva igualtat amb Deú, sinó que es va fer no-res, fins a prendre la condició d'esclau, i captenint-se com un home qualsevol, es féu obedient fins a acceptar la mort, i una mort de creu. Per això Déu l'ha exaltat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom. Perquè tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor…».

Vida i mort, glòria i sofriment, exaltació i humiliació... Tots tenim una certa experiència d'aquests contraris en la nostra existència superficial. De lluny, si més no. Qui no sap de vides glorioses, de persones exaltades, coronades com si fossin déus, de la religió, de la política, de la cultura, de la societat...? Tots sabem quelcom d'aquestes persones. Els mitjans de comunicació s'encarreguen de servir-nos aquest menú com a pastura nutritiva de les nostres existències famèliques.

I qui no sap de la mort, tot i ser rebutjada per aquesta societat que es diu plena de vitalitat, i d'una mort de la qual demanem comptes al mateix Déu? Qui no sap de la mort i del sofriment de tantes persones, que provoquem amb el nostre egoisme de posseir més, de gaudir més, de viure millor? Qui no sap de la humiliació de la infància, de la humiliació de tants immigrants, de la humiliació de tantes persones que de la mena més baixa, pàries...? Sí, jo estic convençut que tots en sabem. I que ho vivim d'una manera molt inconscient. I d'aquesta manera ens allunyem de la vida, de la glòria, de l'exaltació. Ens allunyem de l'Home. Ens allunyem de la condició humana.

El misteri de l'Home, el misteri de Crist, ens demana ser humans. I ser humans vol dir assumir la saviesa de la persona de Crist. Aquesta saviesa que la nostra fe ens convida a contemplar al llarg d'aquesta setmana, i de la qual ja ens n'ofereix un resum aquesta finestra del Diumenge de Rams. La saviesa de la vida i de la mort. No es pot assumir amb serietat la vida sense assumir la mort. No desitgis una veritable exaltació sinó estàs disposat a una veritable humiliació.

Qui sap si aquesta setmana serà una bona oportunitat per a descobrir si sóc un desventurat i miserable, pobre cec i nu, és a dir ni fred ni calent, com els cristians de Laodicea a què es refereix l'Apocalipsi.

Qui sap si aquesta setmana serà una nova i preciosa oportunitat per a descobrir l'home que es «torna a morir de tristesa» (Mc 14,34), per a descobrir «l'home que mor de pur amor […], per a descobrir l'home que morint d'amor cobra nova vida, una vida que mai no mor...» (Miguel de Unamuno, El Cristo de Velázquez, pag. 49 i 143)

Una preciosa oportunitat, un regal especial del nostre Déu: poder contemplar una vegada més l'amor crucificat, contemplar la glòria de l'amor. Perquè no tots tenen aquest privilegi. No et sembla que aquest text de Ramon Llull enclou una gran veritat?

«Trobà l'Amic un home que moria sense amor. Plorà l'Amic la deshonor que l'Amat prenia per la mort d'aquell home que moria sense amor. I pregunta a aquell home per què moria sense amor; I ell respongué que per tal com no hi havia ningú que li hagués donat coneixença d'amor ni que l'hagués nodrit per ésser amador. I per això l'Amic sospirà tot plorant, I digué: —Ah, devoció! ¿Quan sereu més gran, per tal que la culpa sigui més petita i que el meu Amat tingui molts fervents i ardits lloadors i amadors, que no vacil·lin a lloar els seus honraments?»

I no tens por que demà algú et pregunti: què n'has fet de l'amor?

DIUMENGE DE RAMS. LA PASSIÓ DEL SENYOR (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Benedicció dels Rams: Lc 19,28-40
Missa de la Passió: Is 50,4-7; Sl 2,8-9.17-20.23-24; Fl 2,6-11; Lc 22,14-23,56

Reflexió: Setmana Santa

És la Setmana que requereix una celebració íntima del creient cristià, buscant de viure-la mitjançant una experiència espiritual profunda del creient cristià, i amb molta cura en l'exterior, ja que té una gran riquesa en contingut i en símbols que ens poden ajudar a assolir el goig interior al que acabem d'al·ludir abans.

Diu la Carta Apostòlica "Misterii Paschalis" de Pau VI: «El sagrat concili Vaticà II ens ha ensenyat clarament que la celebració del MISTERI PASQUAL té la màxima importància en el culte cristià i en el seu desplegament diari, setmanal i anual. D'aquí es desprèn la necessitat de posar a plena llum el misteri pasqual de Crist en la litúrgia. Els Sants Pares i la tradició de l'Església, segons la qual l'any litúrgic no sols commemora uns fets, amb els quals Jesucrist, morint per nosaltres, ens ha salvat, o evoca el record d'unes gestes passades per tal d'instruir i de nodrir amb la seva consideració l'esperit dels fidels, per senzills que siguin, ben al contrari, ensenyaven també que la celebració de l'any litúrgic "conté una força sacramental per a alimentar la vida cristiana"».

Conseqüent amb aquestes paraules l'Església celebra dintre d'aquest any litúrgic la Setmana Santa, com uns dies especials d'intensa vida religiosa i litúrgica; com uns dies on es concentra amb especial i singular intensitat la celebració que després s'esplaia al llarg de tot l'any, però que ofereix al cristià en aquests dia de la Setmana Santa, l'oportunitat de viure-ho a través de tot el seu univers de símbols i continguts, que ens fa possible una immersió més profunda i viva en el Misteri Pasqual.

Una Setmana que culmina tot el temps de Quaresma, temps de preparació a la gran solemnitat de la PASQUA. «Ara la meva ànima està torbada. I què diré? Pare, deslliura'm d'aquesta hora! Però si per a això he vingut!?» (Jn 12,27). És l'"Hora de Jesucrist". Per això ha vingut. En aquesta "hora" hauria de parar-se el nostre rellotge. Perquè és l'"hora" que Crist vol viure per portar a terme la "RECONCILIACIÓ" amb el Pare. És l'"hora" de passar d'aquest món al Pare. I nosaltres amb Ell. Per això hauria de parar-se el nostre temps, per donar lloc que l'eternitat arreli en ell. Donar lloc que el nostre temps s'obri a la divinització que ja es va iniciar amb el misteri del Naixement del Déu fet home.

O almenys, viure aquest temps amb un ritme més pausat; viure amb menys presses. D'aquí l'important que és celebrar el misteri principal de la nostra fe, assossegadament, sense presses, amb pau... al llarg de diversos dies. Durant la Setmana Santa. Tot per preparar el teu cor per a la festa de la Llum i de la Vida.

La Paraula

«Arribada l'hora, els digué: Com desitjava menjar amb vosaltres aquest sopar pasqual amb vosaltres abans de la meva passió». És "l'hora", la seva "hora", "la nostra hora", para el teu rellotge!

«Pare, si vós ho voleu, allunyeu de mi aquest calze, però que no es faci la meva voluntat sinó la vostra». Hi ha begudes que "repugnen", però guareixen.

«Pare, perdoneu-los, que no saben el que fan». Ai del perdó!, el perdó, el perdó... saps "lletrejar" aquesta paraula?

«Pare, confio el meu alè a les vostres mans». Va passar fent el bé, però en el seu moment va lliurar el seu esperit. El Pare, a continuació, complagut, el va vessar sobre tota carn. Saps quelcom d'aquest esperit?

«El Senyor m'ha enviat a donar la Bona Nova als qui sofreixen, a curar els cors destrossats». Tu, tens el cor obert per a curar?

«Els va estimar fins a l'extrem». L'amor és el que dóna sentit i sabor a la vida. Saps el que és estimar fins a l'extrem?

«Tanmateix ell portava les nostres malalties i havia pres damunt seu els nostres dolors... Ell s'humiliava, i no obria la boca. Sense defensa, sense justícia». La història, desgraciadament, es repeteix avui amb massa freqüència.

«Tenim un Summe sacerdot provat en tot, igual que nosaltres... Per això pot compadir-se». Aquí tens un bon company de camí.

«Miraran aquell que van traspassar». Mira'l! Mira'l, contempla'l molt aquesta setmana.

Saviesa sobre la Paraula

«Desitges descobrir el valor de la sang de Crist? Mira d'on va brollar i com és la seva font. Va començar a brollar de la mateixa creu i la seva font va ser el costat del Senyor. Mort ja el Senyor —diu l'evangeli—, un dels soldats es va acostar amb la llança i li va traspassar el costat, i a l'instant en va sortir aigua i sang: aigua com a símbol del baptisme; sang, com a figura de l'Eucaristia. Amb aquests dos sagraments s'edifica l'Església: amb l'aigua de la regeneració i amb la renovació de l'Esperit Sant, és a dir, amb el baptisme i l'eucaristia, que han brollat ambdós del costat. Del costat de Jesús es va formar, doncs, l'Església, com del costat d'Adam va ser formada Eva. (Sant Joan Crisòstom, Catequesis)

«El cenacle adornat amb tapissos (Lc 22,12) et va albergar a Tu i als teus comensals, i allí vas celebrar la Pasqua i vas realitzar els misteris, perquè en aquest lloc t'havien preparat la Pasqua els deixebles per Tu enviats. El qui tot ho sap va dir als apòstols: "Aneu a casa de tal" (Mt 26,18). Feliç el qui per la fe pot rebre el Senyor, preparant el seu cor a manera de cenacle i disposant amb devoció el sopar... Tot estant, oh Senyor, a taula amb els teus deixebles, vas expressar místicament la teva santa mort, per la qual els qui venerem els teus sagrats patiments som alliberats de la corrupció. El qui va escriure en el Sinaí les taules de la llei va menjar la pasqua antiga, la de l'ombra i figures, i es va fer a si mateix Pasqua i mística hòstia vivent...» (Sant Andreu de Creta, Tríode del Dimecres Sant).

«No ens avergonyim de la creu de Crist, ja que brolla de la fortalesa del consell diví i no de la condició del pecat. Encara que hagi mort a causa de la feblesa que és nostra, no obstant això, no va ocultar la seva glòria, de manera que no actués amb poder diví enmig dels oprobis de la passió». (Sant Lleó Gran, Sobre la Passió del Senyor, Hom. 1,3)

25 de març del 2010

L'ANUNCIACIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 7,10-14; Sl 39,7-11; He 10,4-10; Lc 1,26-38

«Arriba avui per a tots el goig que repara la ruïna anterior. El qui està a tot arreu ve per a omplir de goig l'univers. La infinita misericòrdia divina no va permetre que quedés perjudicat l'home, per al qual havia desplegat els cels, afirmat la terra, difós l'aire, estès el mar i constituït tota la naturalesa visible. Quin misteri celebrem? L'elevació de la nostra naturalesa humana. Goig per a la criatura, restauració de tot el gènere humà. Avui es fan anuncis joiosos, es manifesta la benignitat de Déu i l'alegria de la salvació del món sencer. Tot això ve de part de Déu. Es projecta sobre una Verge anomenada Maria i el seu espòs Josep. El missatger és l'enviat de dalt, l'arcàngel Gabriel. Tot això es porta a terme a Natzaret. És el misteri de la reconciliació divina amb els homes. La divinització de la humanitat, la restauració de la nostra imatge de fills, el canvi cap al millor...».

El veritable canvi en la vida de l'home i no el canvi que amb freqüència prometem els humans.

Aquesta és com la fitxa tècnica d'aquesta solemnitat, d'acord amb el suggeriment de sant Andreu de Creta, en la seva homilia sobre l'Anunciació. Les fitxes tècniques se solen guardar per tal d'utilitzar-les després en el moment que es tracta de portar a terme un determinat treball o programació.

Ara bé, contemplant la situació de l'home en la nostra societat, podem concloure que aquesta és una fitxa que ens compromet a utilitzar-la assíduament. Per fer efectiu el seu contingut trobem en la litúrgia que celebrem suggeriments molt concrets.

Comencem amb un pensament interessant de l'antífona d'entrada: «Déu meu, vinc a fer la vostra voluntat». Nosaltres, tenim tendència a posar més el "meu", que el "teu". "La meva voluntat"... És evident, quan coneixem la història de la salvació, que Déu és un Déu desconcertant. També ho som nosaltres. Potser perquè som de la seva raça, hi tenim una certa sintonia espiritual. Però evidentment Ell ens supera en el desconcert, perquè el que nosaltres de vegades considerem que és allunyament seu, és més aviat proximitat.

La Paraula de Déu subratlla a la Carta als Hebreus per on van els interessos divins: «Tu no vols oblacions ni sacrificis; però m'has format un cos...». Aquest cos humà que quan és creat rep un alè de vida, un esperit que li dóna una capacitat de relació amb la divinitat. I per tant, de viure d'acord amb el desig de Déu, amb la seva voluntat. I així s'expressa qui ve a habitar en aquest cos preparat pel Creador: «Aquí em tens, oh Déu, per fer la teva voluntat».

No serà fàcil anar descobrint i complint aquesta voluntat de Déu. A l'evangeli ens trobem amb un altre exemple. Després del desconcert inicial de la Mare de Déu davant l'anunci de l'arcàngel Gabriel... El Déu desconcertant. Maria accepta la voluntat de Déu: «Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules».

Gran misteri, el que celebrem. Una crida a descobrir la voluntat de Déu i a complir-la en la nostra vida, per anar fent els camins de Déu. Camins que són els de la nostra divinització, elevació de la nostra naturalesa humana, camí de reconciliació, per restaurar la nostra imatge —qui no vol tenir una bona imatge?— el veritable canvi en la nostra vida... «En aquest misteri hi ha el compendi de tota la nostra fe, l'honor de la naturalesa, l'arrel de la vida, la llum de la ciència, el vincle indissoluble de l'amor i l'accés obert cap a l'eternitat». (Sant Amadeu de Lausana, Homilia sobre l'encarnació)

Coneixem després perfils més concrets de com complir aquesta voluntat de Déu, quan escoltem el mateix Crist que ens diu: «El meu aliment és fer la voluntat del Pare; Pare, aparta de mi aquest calze, però que no es faci la meva voluntat sinó la teva; jo faig el que veig fer al Pare…». I a aquest Crist, com diu Ell mateix, «el Pare sempre l'escolta».

No té res d'estrany, doncs, que sant Benet contemplés amb detall la persona i la vida de Crist, i que ens digui de «no anteposar res al Crist»; i conseqüent amb aquesta saviesa que ens mostra la persona de Crist, digui després que l'autèntica saviesa de la vida monàstica passa per fer la voluntat de Déu. I com és la voluntat de Déu en cada moment de la nostra vida? Jo diria que buscar l'altre amb una autèntica actitud de servei. I us suggereixo que no entengueu això de buscar l'altre en sentit restringit. A Crist, buscar l'altre, en definitiva li va suposar donar la vida. L'amor fins a l'extrem.

Aquest misteri és una invitació viva a contemplar l'exemple de Crist i demanar-li la veritable saviesa per a la nostra vida; una invitació a contemplar la disponibilitat de Santa Maria davant el misteri de Déu. Un Déu desconcertant. Per arribar a donar sentit i sabor a la nostra vida monàstica.

23 de març del 2010

DIMARTS DE LA SETMANA V DE QUARESMA

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
Mentre el "cant de comunió", un cop llegit l'evangeli, ens ha fet alçar els nostres ulls vers la Creu de Crist, com en altre temps alçà Moisès la serp de bronze (a la primera lectura), demanem al Senyor que "augmenti el seu poble en nombre i santedat" (a la col·lecta). És una espècie d'evocació anticipada de les festes pasquals; i és que els bateigs que es duran a terme durant la nit santa faran que augmenti el poble de Déu, i el sagrament de la penitència, junt amb la professió de fe i l'Eucaristia, han de fer que els fidels augmentin en santedat, i que "els nostres cors vacil·lants" (a l'oració sobre les ofrenes), s'arrelin més fortament en el Crist. - Sant Josep Oriol era un sant barceloní del segle XVII, que "fou un exemple admirable de penitència i resplendí amb el do de curacions", pel què la col·lecta ens ha fet demanar que el nostre poble frueixi d'un "veritable esperit de conversió i la salut de l'ànima i del cos".

La primera lectura ha estat la del llibre dels Nombres [21, 4-9], on se'ns ha fet notar que, els mossegats per les serps, esdevindran sans en mirar la serp de bronze. I aquí s'hi escau molt adequada –com a comentari, i de cara a la Passió- la cita de sant Joan [3, 14-15] en dir: "I així com Moisès va enlairar la serp en el desert, també el Fill de l'home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen tinguin en ell vida eterna".

El salm responsorial escollit era el 101 [2-3. 16-18. 19-21 (R.: 2)] que, quan el salmista pensa en el seu destí, i en el de tot el seu poble, se sent com un ocell solitari al terrat, o com el violinista a la teulada, per expressar la solitud en què es troba el protagonista.

I l'evangeli ha estat un fragment de sant Joan [8, 21-30] que ha posat l'accent en el verset 28, quan diu: "quan haureu enlairat el Fill de l'home, coneixereu que jo sóc". En efecte, amb expressions encobertes, Jesús anuncia la seva Passió i elevació dalt la creu, com a record del seu origen diví. I per escapar de la mort eterna, conseqüència del pecat, es precís creure que Ell és; amb una expressió que no difereix de la del llibre dels Nombres amb que Déu es revelà a Moisès. Amén.

21 de març del 2010

DIUMENGE V DE QUARESMA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Josep M. Recasens
Is 43,16-21; Sl 125,1-2ab.2cd-3.4-5.6 (R.: 3); Fl 3,8-14; Jn 8,1-11

El nostre camí quaresmal, germanes i germans, va arribant al seu punt culminant, quan en el tríduum pasqual celebrarem el misteri de la passió, mort i resurrecció del nostre Salvador. La llarga processó amb les lletanies dels sants que hem anat seguint aquests diumenges de quaresma ha estat un signe d'humil confessió junt amb la petició de la intercessió de tots els sants que ens han precedit en el camí de la fe i que ara regnen eternament amb el Crist pasqual, victoriós sobre pecat i la mort, meta de la nostra esperança definitiva.

Mentrestant, la litúrgia ens proposa un conjunt de textos que ens porten a contemplar el misteri del Crist, sempre actual, nou i etern. Sant Pau no s'està de manifestar que el millor avantatge de la seva vida ha estat el fet de conèixer Jesucrist, que ell confessa com "el meu Senyor", i amb el qual s'identifica plenament. Isaïes, per la seva part, després de recordar-nos el pas del Mar Roig on els egipcis foren tots sepultats en el mar, ens revela la promesa de Déu de fer una cosa nova, inaudita, com és la presència de rius d'aigua en el desert, signe i preludi de la transformació universal que portarà a terme la victòria del Crist ressuscitat. Hauríem de tenir uns ulls esperançats per saber llegir els signes dels temps i besllumar en els nostres dies guspires de llum i de vida abundant, fruit de la Pasqua invencible del Crist.

Us invito ara a centrar-nos en l'escena evangèlica d'avui. Diumenge passat la paràbola del fill pròdig o del Pare misericordiós ens feia veure com el fill gran, malgrat no haver-se separat mai del seu pare, no havia descobert quina mena de pare tenia. El fill petit, en canvi, després d'una vida dissoluta, i un cop penedit del seu mal camí, encara que empès més per la gana que per un autèntic amor filial, tornant a casa, va fer l'experiència sorprenent de conèixer l'amor inaudit del seu pare. Avui, el fragment de l'evangeli de sant Joan que hem escoltat, que alguns exegetes consideren que sembla més aviat de sant Lluc, ens ofereix un quadre, real aquesta vegada, que presenta un clar paral·lelisme amb la paràbola del fill pròdig. Jesús encarna el paper del pare de la paràbola, la dona sorpresa cometent adulteri vindria a ser el fill pròdig, i els seus acusadors representarien, evidentment, el fill gran.

L'escena d'avui, però, ens mostra la malèvola intenció d'uns homes pretesament observants de la Llei que, en ocasió d'un pecat de debilitat d'una pobra dona, volen posar a prova l'autoritat moral de Jesús. L'escena té lloc justament al Temple i de bon matí, mentre Jesús ensenyava, assegut en la seva càtedra, com un nou Misès . No és la primera ni la última vegada que els jueus, que en el llenguatge genèric típic de sant Joan inclou tots els adversaris de Jesús, saduceus, fariseus, mestres de la llei i tot el seu seguici, aquests, doncs, intentaran provocar Jesús amb preguntes insidioses amb la finalitat de posar-lo en evidència i tenir de què acusar-lo. En realitat els molesta la seva llibertat de moviments i el fet que no faci accepció de persones. L'actitud de Jesús envers tothom, el missatge de la seva predicació, els seus innombrables miracles i la seva popularitat creixent, tot plegat, no agrada gens als mestres de la Llei i els fariseus, custodis estrictes d'una lletra de la Llei que mata i que ja no és el reflex de la bondadosa humanitat de Déu.

Aquests portaveus religiosos del poble voldrien fer encabir Jesús dins el marc estret de la seva comprensió i interpretació tradicionals de la Llei mosaica farcida amb afegitons que la feien insuportable. Jesús no pot combregar amb aquest brodat de preceptes humans que ofeguen la consciència de l'home valent-se de la imatge deforme d'un Déu cruel i punitiu.

Per això, aquests fanàtics, en el fons el que volen és poder condemnar Jesús, la dona no és més que l'esquer per fer caure Jesús en el parany. Cal saber que la Llei condemnava tant l'home com la dona, culpables d'adulteri. Que se sàpiga, doncs, que aquell aprofitat no era menys culpable que la dona condemnada. I això val tant per llavors com per ara. D'aquí que davant un judici tan parcial i mal intencionat, Jesús opta pel silenci i es fa el desentès ajupint-se i entretenint-se dibuixant a terra amb el dit tal com faria un nen. És el mateix dit de Déu que va escriure les deu paraules de la Llei sobre les taules de pedra al Sinaí. Fins i tot no perd la serenor quan els jueus continuen insistint perquè es defineixi. La sentència de Jesús, el nou Moisès, just i compassiu, els deixa desconcertats: "Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres". Jesús parla al cor de l'home que mai no és prou pur davant de Déu, encara que als seus propis ulls o dels altres pensi que està justificat. Almenys podem dir que tots van ser sincers en reconèixer que no eren tan innocents com es pensaven. El judici de Jesús els ha agafat desprevinguts ja que ells apuntaven cap a fora, cap a Jesús i cap a la pecadora. En canvi Jesús els ha obligat a mirar el propi cor i els ha fet sentir convictes de la pròpia misèria, per això van desfilant avergonyits i confosos. "No condemneu i no sereu condemnats", havia dit Jesús. I en aquesta escena ell mateix ho posa en pràctica no condemnant aquella dona tot invitant-la, però, a un camí d'alliberament i de conversió.

Quant de profit espiritual trauríem nosaltres si aprenguéssim més a acusar-nos nosaltres mateixos que no anant buscant culpables al voltant nostre! No és just que pretenguem ser uns perpetus innocents a qui mai no se'ls pot tocar. Reconèixer els propis errors, quan cal, és signe de maduresa i de realisme. Jesús mateix ens dóna l'exemple no condemnant sinó salvant. El seu judici sobre la dona és un judici misericordiós, tal com el que vèiem en el Pare de la paràbola del fill pròdig. Però la seva misericòrdia no eximeix l'home de la seva pròpia responsabilitat: "Vés-te'n, i d'ara endavant no pequis més". No n'hi ha prou en reconèixer el propi pecat i demanar la misericòrdia de Déu. Cal també un decidit propòsit d'esmena. Per això necessitem convertir-nos constantment, millor dit, necessitem deixar-nos convertir per Déu a fi que la seva misericòrdia ens transformi en homes nous. Només així adquirirem aquella pau i aquell equilibri que ens faran capaços, al nostre torn, de ser també comprensius i misericordiosos amb els altres.

Que l'actitud de Jesús, germanes i germans, ens estimuli a ser tolerants i esperançadors, oferint a tothom el nostre signe de benevolència i acolliment. Que ens hi ajudi la participació viva en aquesta eucaristia on, cada diumenge, amb fe i amor creixents, tastem la misericòrdia de Déu en la font immaculada del Cos i la Sang del Crist que ens neteja de tot pecat i ens convida a una fidelitat sempre més gran.

DIUMENGE V DE QUARESMA (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Is 43,16-21; Sl 125,1-6; Fl 3,8-14; Jn 8,1-11

Reflexió: Estic a punt de fer una cosa nova, ¿no us n'adoneu?

És la Pasqua. La Pasqua és el "pas" del Senyor. Déu va passar a l'inici amb la creació i tot ho va omplir de la seva bellesa, com comenta sant Joan de la Creu:

«Mil gracias derramando
pasó por estos con presura,
y yéndolos mirando
con solo su figura
vestidos los dejó de hermosura».
(Cántico Espiritual, 5)

Bellesa que també canta el nostre poeta Joan Maragall:

«Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,
què més ens podeu dar en una altra vida?».
(Càntic Espiritual)

Ens pot donar, ens dona, la "bellesa de l'home nou", la bellesa que canta el salm 8:

«Què és l'home, perquè te'n recordis?
Gairebé n'has fet un déu
l'has coronat de glòria i dignitat».

Aquesta dignitat de l'home nou, principi d'una humanitat nova, és el que celebrem en la solemnitat de la Pasqua, a la qual ens preparem mitjançant el camí quaresmal, mitjançant l'exercici assidu de l'escolta de la Paraula i la seva guarda en el cor com la llavor que comença a fer germinar la "novetat de la vida nova", i que comença a manifestar-se amb el dejuni en l'abstenció d'aliments i la solidaritat de l'almoina. Cal preparar bé la "terra" durant aquest temps de Quaresma. La "terra" és el nostre cor. És necessari, com ensenya sant Lleó Gran, "polir les arestes del cor". I aquest treball farà néixer, i ens farà experimentar quelcom de "nou".

Paraula

«Aquest poble que m'he configurat, proclamarà la meva lloança». La lloança és bella quan neix d'un cor nou. Un cor nou que germina amb la llavor de la Paraula, acollida en l'espai interior. És el fruit de la iniciativa divina: viure el goig d'aquesta lloança que ve propiciada per la mateixa elecció divina.

«Tot ho considero desavantatjós comparat amb el valor que té poder conèixer Jesucrist». Aquesta és una Paraula de profunda saviesa, capaç de dur una bellesa singular a la vida humana, amb freqüència tan donada a absolutitzar els valors d'aquí baix, que mereixen la nostra atenció i estima, però des d'una actitud relativa que afavoreixi l'estima i dignitat del transcendent.

«Conèixer el Crist i experimentar el poder de la seva resurrecció». No és tan sols un conèixer històric, sinó un conèixer a partir de l'experiència en nosaltres del Ressuscitat, de "l'Home Nou", que neix a partir de la seva resurrecció, i que ens ha de dur a la construcció d'una vida nova com a primícia de la humanitat nova.

«Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri». La purificació del cor, el camí del progrés espiritual passa per tenir una vigilància del cor, del cor propi, però amb freqüència en la nostra vida estem més atents a sorprendre els altres, a vigilar el cor aliè, oblidant aquella Paraula de l'Escriptura: "l'home veu les aparences, però només Déu veu el cor".

«El qui no tingui cap pecat, que comenci a tirar pedres». Heus aquí una altra Paraula no apresa, perquè moltes vegades jo crec que ens fan mal els braços de la quantitat de pedres que tirem als altres.

Saviesa sobre la Paraula

«Ningú concep en el seu cor si no té el cor disponible, si no té la ment lliure i està del tot atent; tret que hom no vigili el propi cor, no pot concebre res en el cor i oferir dons a Déu». (Orígenes)

«L'home-Crist, que és al mateix temps Déu-Crist, per la humanitat misericordiosa del qual i en la seva condició de servent, hem d'aprendre el que hem de menysprear en aquesta vida i el que hem d'esperar en l'altra, durant la seva passió —en la qual els seus enemics es consideraven grans vencedors— va fer seva la veu de la nostra feblesa, en la qual també era crucificat el nostre home vell, i va dir: "Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?"». (Sant Agustí)

«No manca en l'Antic Testament l'aspecte social de la penitència: les litúrgies penitencials de l'antiga aliança no són solament una presa de consciència col·lectiva del pecat, sinó que també constitueixen la condició de pertinença al Poble de Déu». (Pau VI)

20 de març del 2010

MISSA DEL TRÀNSIT DEL NOSTRE PARE SANT BENET

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Gn 12,1-4; Sl 15,1-2.5.7-8.11; Jn 17,20-26

Els deixebles estan amb Jesús en el Darrer Sopar. Després d'un llarg col·loqui amb ells, Jesús dirigeix ara les seves paraules al Pare i dóna començament a la seva pregària: «Jesús alçà els ulls al cel i prega dient: Pare...».

Diu sant Agustí: «Jesús hauria pogut pregar al Pare en la forma de servent, en silenci, però va voler aparèixer com a suplicant davant el Pare, recordant-se que era el nostre Mestre. I així la pregària que va fer per nosaltres ens la va fer conèixer a nosaltres. (Sobre l'Evangeli de Joan, 104,9)

Jesús eixampla el seu cor; el dilata profundament. Ens obre el seu cor en l'horitzó més insospitat: el de la seva relació amb el Pare, i en el seu amor per tots nosaltres, en un amor que, superant tot el nostre coneixement i la nostra imaginació, vol incorporar-nos al mateix dinamisme d'amor que Ell viu amb el Pare.

«Que tots siguin u, que estiguin en nosaltres, Pare, com vós esteu en mi i jo en vós. Així el món creurà...».

En aquesta pregària hi ha la font de la nostra missió, de la nostra vida de fe. Jesús viu el moment àlgid de la seva missió, a les portes ja de la seva Passió, on es posarà de manifest el misteri de l'amor diví, font de tot.

Ens acostem aquí als sentiments més íntims de Jesús: «Pare, jo els he donat la glòria que vós m'heu donat. Que siguin u, com nosaltres. Pare, vós me'ls heu donat, que estiguin on jo estic. Pare bo, el món no us ha conegut, però jo us he conegut, i ells han conegut que vós m'heu enviat. Els he fet conèixer el vostre nom i els el faré conèixer més encara...».

Sant Benet recull els sentiments d'aquesta pregària de Jesús, quan escriu la seva Regla amb un profund sabor cristològic. Quan, actuant en lloc del Crist, ens acull a la vida monàstica amb aquestes paraules profundament càlides: «Escolta fill, les prescripcions del Mestre, para-hi l'orella del teu cor» (RB, pròleg 1).

Sant Benet recull els sentiments d'aquesta pregària de Jesús quan convida a «obrir els ulls a la llum deïfica», a acollir la paraula que ha d'il·luminar els nostres passos, i «mostrar-nos el camí de la vida».

Sant Benet recull els sentiments d'aquesta pregària de Jesús quan «obre una escola del servei diví», on s'ensenyaran i es viuran els camins de l'amor, en la contemplació de l'amor. Una escola on aprendrem a «eixamplar el cor, per córrer pels camins dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l'amor».

Joan, el deixeble estimat, l'evangelista, recull aquesta pregària de Jesús, just abans de la seva Passió, a les portes de la seva resurrecció, a les portes de la revelació de la glòria de Crist. Sant Benet ens ofereix la bellesa del Pròleg, com una senzilla invitació a viure l'amor, «participant així en els sofriments del Crist i arribant a merèixer de compartir el seu regne».

Però l'Església, la nostra Mare, a més d'aquesta lectura de Joan, ens proposa una altra lectura preciosa, on escoltem la crida de Déu a Abraham, crida a sortir de la seva família, de la seva terra: «Ves-te'n del teu país, del teu clan, i de la casa del teu pare, cap al país que jo t'indicaré. Et convertiré en un gran poble, et beneiré...».

Déu crida Abraham a deixar una comunitat, la comunitat familiar de la seva mateixa sang, del seu clan... i a marxar cap a un altre espai i un altre temps on trobarà una altra família, un altre poble, una altra comunitat...

Sant Benet va aprendre bé i fidelment la lliçó d'Abraham. Sant Benet va saber destriar les escombraries d'entre tot el que li oferia la societat del seu temps, i va cercar una nova família, una nova comunitat... on viure l'amor de Déu. Un amor que el desborda i que el mou a escriure una Regla, com un camí concret, però viscut sempre com quelcom nou, com una novetat, junt amb altres que se senten cridats a viure l'amor amb el cor dilatat, eixamplat.

I així ha estat: han estat molts, homes i dones, els qui han seguit les seves petjades. Han estat molts i som molts els qui desitgem seguir aquesta saviesa. La saviesa d'una Regla que porta molt marcada l'empremta comunitària. Un segell comunitari que hi trobem pertot, però sobretot en unes poques i profundes expressions:

«El llinatge fortíssim dels cenobites. Fes-ho tot amb consell. Mantenir sempre davant els ulls el temor de Déu. Si es pensa que és millor, que s'ordenin els salms d'una altra manera. Que el nostre pensament estigui d'acord amb la nostra veu. Servir-se mútuament sense murmuració. No anteposar absolutament res al Crist, el qual ens dugui tots junts a la vida eterna...».

Germans: nosaltres també podem i hem de cantar amb el salmista, sempre, i no tan sols en aquesta celebració: «Guardeu-me, Déu meu, en vós trobo refugi. Jo dic: "Senyor, ningú com vós no em fa feliç". Senyor, heretat meva i calze meu, vós meu triat la possessió».

19 de març del 2010

SANT JOSEP, ESPÒS DE LA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
2Sa 7,4-5.12-14.16; Sl 88,2-5.17.29; Rm 4,13.16-18.22; Mt 1,16.18-21.24

«Quan una veu ve de Déu no arriba a les oïdes de tothom, sinó a tan sols a les dels qui hi estan interessats, perquè es comprengui que el so no és a través de la llengua sinó de la guia d'un signe celeste». (Sant Ambròs, Hom. Gen. III, 2)

Acabem de proclamar la paraula de Déu. Una veu de Déu que no arribarà a les oïdes de tothom, sinó tan sols a les dels interessats. Aquesta Paraula ens presenta avui tres signes importants, necessaris per a la nostra vida espiritual: Abraham, David i sant Josep.

Abraham, és un home que mira al futur. La seva preocupació no és la llei, sinó confiar en Déu. Un Déu que és comunió. Una forta comunió d'amor que, d'acord amb la naturalesa del veritable amor, s'aboca cap a fora i cap al futur en un potent dinamisme de vida. Per això Abraham surt de casa seva, deixa els seus i es fa pelegrí, caminant, sense saber on anava. Solament la garantia d'un futur. I d'un títol: «pare de molts pobles», encara que de moment era ja d'edat i sense descendència. Déu juga fort, amb l'home que respon amb força, amb fidelitat, amb disponibilitat.

David és l'altre signe. Va tenir una existència moguda, turbulenta, de guerres, amors, lleialtats... Una mica, o molt, de tot. Però sempre interessat a escoltar la veu de Déu. Per això sant Bernat escriu de David: «Per què no hauria de ser just David quan deia: "Amb ànsies espero el Senyor" (Sal 39,2). Va obrir la seva boca, va atreure l'esperit i va cantar: "Un bon auguri em surt del cor (eructavit cor meum verbum bonum)"». (Sobre el Càntic, Sermó 67)

David va ser un home just que vivia en l'escolta de la voluntat de Déu, confiant en Ell: «David era just i vivia de la fe, quan deia a Déu: "Dóna'm intel·ligència i tindré vida". Sabia que la intel·ligència succeiria a la fe, que la llum de la vida es revelaria a la intel·ligència i la vida a la llum. Abans cal acostar-se a l'ombra i així passar al que ella encobreix, "perquè si no creieu, no entendreu" (Is 7,9). La fe és vida i ombra de vida». (St. Bernat, Sobre el Càntic, Sermó 48)

També mira al futur, vol construir una casa per al seu Déu. Una casa que asseguri la seva presència entre el seu poble. I obté la confirmació d'aquest desig com a promesa que es farà realitat amb el seu fill Salomó. Encara que, cal dir-ho també, es tracta d'una realitat provisional. La definitiva vindrà amb el Messies, el Salvador, de la mà de Maria i Josep.

I contemplem, finalment, sant Josep. En sant Josep convergeixen les vides d'Abraham i de David. Comenta el papa Benet: «En tot això es va mostrar, igual que la seva esposa Maria, com un autèntic hereu de la fe d'Abraham: fe en Déu que guia els esdeveniments de la història segons el seu misteriós designi salvífic. La seva grandesa, com la de Maria, ressalta encara més perquè va complir la seva missió de forma humil i oculta a la casa de Natzaret. D'altra banda, Déu mateix, en la Persona del seu Fill encarnat, va elegir aquest camí i aquest estil —la humilitat i l'ocultament— en la seva existència terrena». (Benet XVI)

I Joan Pau II diu en el documement Redemptoris custos: «"Josep, fill de David, no tinguis por de prendre a casa teva Maria com esposa, perquè allò que ha estat engendrat en ella és de l'Esperit Sant. Donarà a llum un fill, i tu li posaràs per nom Jesús, perquè ell salvarà el seu poble dels seus pecats" (Mt 1, 20-21). En aquestes paraules es troba el nucli central de la veritat bíblica sobre sant Josep, el moment de la seva existència al que es refereixen particularment els Pares de l'Església».

De manera discreta es recullen en la persona de sant Josep molts dels perfils de la vida d'aquests dos grans personatges bíblics.

Mira al futur: li posarà per nom Jesús perquè Ell salvarà el seu poble. El silenci profund del seu cor el fa capaç d'escoltar i contemplar la mateixa Paraula encarnada.

«Com a David Déu va revelar a Josep els misteris ocults de la seva saviesa i el va fer confident del misteri ignorat per tots els grans del món. Finalment li va concedir no ja contemplar i escoltar, sinó fins i tot tenir en braços, agafar de la mà, abraçar, alimentar i custodiar aquell mateix que tants de reis i profetes havien desitjat veure i no van veure, escoltar i no van escoltar». (St Bernat, En lloança de la Verge Mare, 16)

La veu de Déu ens arriba avui a través de la figura entranyable i senzilla de sant Josep. És una veu clara. Ens interessa de debò escoltar-la?

12 de març del 2010

DIVENDRES DE LA SETMANA III DE QUARESMA

Homilia predicada per fra Rafel Barruè
Os 14, 2-10; Sl 80; Mc 12,28b-34

Perdoneu les nostres culpes Senyor, i accepteu el bon desig, en vós trobem qui ens estima. Parla! Que tant de bo escoltarem la teva veu.

Jesús et diu: Escolta, germà: El Senyor és el teu Déu, el Senyor és l'únic. Això vol dir que no adorem altres déus relatius que, per molta gràcia que ens facin, mai no poden suplantar l'únic Déu. Sols hi ha un salvador absolut germans que és Jesucrist (cf. pensament de K. Rahner).

«Escolta, fill, les prescripcions del mestre, para-hi l'orella del cor» (Regla de sant Benet, pròleg 1).

Escolta i estima amb tot el cor, amb tot el pensament, amb tota la fe i amb tota la raó. Amb tota la teva força estima germà. Estimar és saber escoltar, de la mateixa manera que escoltar és font de saber estimar.

Estimar el Senyor i estimar els altres. Busques a Déu? Estima! Si estimes escoltaràs la veu del Senyor i no seràs molt lluny del Regne de Déu.

La proximitat o la llunyania del Regne de Déu es mesura per l'estima, pels graus d'estimació que tens, pels graus d'escolta, pels graus d'humilitat, pels graus d'una obediència sense espera (cf. Regla de sant Benet 5,1).

Obeir és saber escoltar, de la mateixa manera que escoltar és font de saber obeir. «Aquesta obediència és pròpia d'aquells qui res no s'estimen tant com el Crist» (Regla de sant Benet 5,2).

I així: Escoltant, estimant i obeint: Creixeràs, arrelaràs i donaràs perfum, com el lliri, l'àlber i l'olivera ufanosa, que ens parla la profecia d'Osees. Esdevindràs germà com un jardí enmig dels teus germans. Un jardí que es podrà passejar Déu a l'aire fresc de la tarda (cf. Gènesi 3,8), que podran passejar els altres. Un jardí de reconciliació, de conciliació amb Déu i amb els germans. Aquest és el temps favorable, aquest és el temps de la salvació, de retorn al jardí del paradís.

«Perdoneu les nostres culpes Senyor, i accepteu el bon desig».

7 de març del 2010

DIUMENGE III DE QUARESMA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Alexandre Masoliver

Estimats germanes i germans,

La Quaresma ens demana, i també ens fa més fàcil, apropar-nos a Déu, al que Ell és, l'amor. D'aquí que Déu no és de cap manera prop nostre, si no ens apropem amb amor a l'home, i en concret (i tota la exigència) al dolor de l'home.

El llibre de l'Èxode, en primer lloc, ens enfronta amb la cabal revelació sobre l'essència mateixa de Déu, amb el text conegut, però que, com a cabdal que és, no deixa mai d'impressionar-nos, de l'esbarzer que cremava sense consumir-se. Moisès s'hi apropa sorprès (és la pedagogia de Déu, que ens porta a conversió amb suprema habilitat). El Senyor Déu el crida: Moisès, Moisès! Sóc aquí, li respon (novament, una actitud que a tots els cristians sense excepció se'ns demana, de disponibilitat, de dir a Déu —com farà, per exemple, Isaïes, o, no sense alguna resistència, Jeremies...— fes amb mi el que vulguis!).

Ve després la necessària nota de respecte, de temor reverencial, respecte del què Déu és: No t'apropis, treu-te les sandàlies: el lloc que trepitges, el de la presència immediata i reveladora de Déu, és sant! Jo sóc Déu, el mateix dels teus pares... És Déu Majestat, sí, però de cap manera indiferent a nosaltres, a la Humanitat sencera, i en concret a cap home o dona, i als seus sofriments: he vist l'opressió del meu poble, i vinc a alliberar-los i —se sobreentén— a usar per a això del sacrifici de la teva persona.

I segueix la famosa i mai prou ponderada autoafirmació definitòria de Déu: Sóc el qui sóc! "Ehièh aser ehièh" (tant si l'entenem com a declaració de la seva essència única: Ell és l'únic que és de veritat, i nosaltres pura pellofa, els qui no som; —o els falsos déus, que són no-res—; o simplement, com si digués: i a tu, què t'importa!). Haurà de dir Moisès doncs al poble, en endavant, fet ja el portant-veu o el mitjancer de Déu: JO SÓC m'envia a vosaltres. El nom (després reverencialment prohibit i substituït per El Senyor —Adonai—) de Déu s'expressarà en endavant en tercera persona: ELL ÉS —Jahvè—, m'envia a vosaltres...

Sí, gràcies a Déu, el nostre no és un déu immòbil i estúpid, a qui tant se li'n dóna dels homes: és infinitament compassiu i misericordiós: és la mateixa compassió i misericòrdia!

Excepte només tres persones (el propi Moisès, pel fet d'haver flaquejat en la seva fe per un moment, hi quedà exclòs), en concret Josuè, Caleb i Fineés o Pinhàs, ningú del poble israelita que travessà el Mar Roig, entrarà a la terra promesa, sinó sols llurs fills. Per què? Perquè no cregueren, i per això desagradaren a Déu, i foren sebollits en el desert del seu èxode de 40 anys d'Egipte al pas del Jordà.

L'ensenyament és alliçonador, tal com ens ho mostra la primera carta de l'Apòstol als de Corinti: No protesteu, doncs, com ells, que, per això, periren tots en mans de l'Exterminador (mai no és Déu qui mata, sinó el propi pecat!). Tot això serveix, ha de servir-nos d'escarment... I, ull!, qui es cregui segur, que miri de no caure! No som en efecte millors que els nostres Pares. Això sí, hem conegut la personalització humana de l'Amor en el Crist: SEGUIM-LO!

Això mateix ve a dir-nos el propi Senyor en el formós evangeli de Lluc en comentar la trista i tràgica feta dels galileus sacrificats de forma aberrant per Pilat, o els qui moriren esclafats en caure la torra de Siloè. Fóra absurd pensar —hi havia una oberta tendència a pensar així farisaicament— que els passà això perquè eren culpables, pecadors... No, de cap manera: Vigileu, els adverteix el Senyor, compassiu i sever a la vegada: convertiu-vos vosaltres del vostre pecat, no us anés a passar el mateix!

El Senyor, però, no és mai dur, sinó infinitament tendre (odia només la hipocresia, veritable tret diabòlic, dels qui se senten bons), i el text acaba meravellosament amb la consoladora paràbola del vinyater, que reiteradament no hi trobava el fruit que esperava, i això per tres anys exasperants: què farà? Arrencar-la, i plantar-hi quelcom de més productiu? No, que Déu no perd la paciència, és misericòrdia infinita, i espera i espera: la cava i la fema. Sols si a la fi s'empenya en no fruitar, serà tallada en pura justícia! Germanes, germans, aquest és el nostre Déu, lent per al càstig, ric en l'amor. Corresponem-hi a la seva bondat i donem-nos-hi de ple. Que aquest esperit d'amor ens porti en la joia fins a la Pasqua del Crist. Amén!

5 de març del 2010

DIVENDRES DE LA SETMANA II DE QUARESMA

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Ja s'apropen les festes de la Pasqua (col·lecta), pel què la Litúrgia que, des del començament de la Quaresma, ens invitava sobre tot a la conversió, ja comença a col·locar davant la nostra mirada la imatge del Crucificat. Abans d'ahir Jesús feia menció del calze que havia de beure, mentre que avui, el relat de la venda de Josep per obra dels seus germans (primera lectura), i la paràbola dels vinyaters homicides (l'evangeli), són altres tants vaticinis de la Passió de Jesús. I així l'antífona de la comunió ja ens fa veure —des d'ara— quin és el sentit d'aquest misteri, en dir: que "Déu ha estat el primer d'estimar-nos tant, que ha enviat el seu [propi] Fill com a víctima propiciatòria pels nostres pecats" (cant de comunió).

La primera lectura ha estat treta del llibre del Gènesi [37, 3-4. 12-13a. 17b-28], on se'ns ha posat l'accent en els versets 19-20, en dir: "Mireu, ve el somniador; matem-lo". I és que en Josep, en qui ha calat fondament el rancor dels seus germans, és humiliat en un principi per aquests, quan el venen; però, més tard, quan esdevé un personatge a Egipte, vol dir que és elevat per Déu a la glòria. De la mateixa manera, i essent aquí Josep la figura de Jesús, amb això el profeta augura que el propi Jesús serà refusat pels homes, però després serà glorificat per Déu.

El salm responsorial triat era el 104 [16-17, 18-19. 20-21 (R.: 5a)], que narra "una història d'amor", en què s' ens ha fet repassar tot el que ha fet Déu, que és recordar que tot ho ha fet per amor. Amb una iniciativa d'un amor gratuït que va escollir Abraham, i tota la seva descendència, en què, avui, el salm ens ha fet cantar els versets 18-21 relatius a les gestes que féu Déu per obra del patriarca Josep, que així lliguen amb la lectura escoltada.

I l'evangeli era de sant Mateu [21, 33-43. 45-46], on ens han fet notar que "aquest és l'hereu, mateu-lo", del verset 38. I és que la paràbola dels vinyaters engloba un velat auguri de la Passió. Perquè, després d'haver enviat Déu els profetes al poble d'Israel, els envia el seu propi Fill; però, aquest no serà millor rebut que els profetes. Per aquest motiu el Regne de Déu —prefigurat en la vinya— serà confiat a una nació que en produirà el seu fruit: i és per tant l'anunci de la vocació d'un nou poble de Déu, integrat per tots aquells que creuen en Jesucrist. Amén.

3 de març del 2010

DIMECRES DE LA SETMANA II DE QUARESMA

Homilia predicada per fra Rafel Barruè
Jr 18, 18-20; Sl 30; Mt 20,17-28

Jesús confia als dotze el que succeirà d'ací a poc temps, la seva mort i resurrecció.

Una dona forta, una mare amb coratge demana aposentar els seus nois. Demana instal·lar-los amb dignitat en els dos més alts càrrecs del Regne que Jesús va a instaurar. És a dir, un a la dreta i un altre a l'esquera del tron reial.

Indignats els altres deu, Jesús els comunica de que va la seva proposta de govern: «Qui vulgui ser important entre vosaltres ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer ha de ser l'esclau de tots».

Vaja quina proposta, esclau o servidor si som importants. És així la cosa. Els cristians, ben clar i ras, som importants en el món, per això se'ns demana de ser esclaus, o bé servidors.

De qui hem de ser esclaus o servidors? És clar que no de nosaltres mateixos, sinó dels altres. Els cristians se'ns demana de ser esclaus del món, de la societat, de la cultura, del goig i de l'esperança, de la tristesa i de l'angustia dels homes i dones del nostre temps (cf. GS 1). Se'ns demana ser esclaus encadenats a la voluntat del Pare del cel.

Com ho hem de fer això? Sols tenim una llum a seguir: «Jesús, el Fill de l'home ha vingut a servir els altres». I encara més: «Ha donat la seva vida com a preu de rescat per tothom».

Cada cristià està cridat a seguir el paradigma de Jesús: Donar la vida pels altres, per tothom, esdevenir esclaus de tot el món, esclaus per empènyer des de sota a tothom cap a Déu.