Homilia predicada per fra Rafel Barruè
Jr 18, 18-20; Sl 30; Mt 20,17-28
Jesús confia als dotze el que succeirà d'ací a poc temps, la seva mort i resurrecció.
Una dona forta, una mare amb coratge demana aposentar els seus nois. Demana instal·lar-los amb dignitat en els dos més alts càrrecs del Regne que Jesús va a instaurar. És a dir, un a la dreta i un altre a l'esquera del tron reial.
Indignats els altres deu, Jesús els comunica de que va la seva proposta de govern: «Qui vulgui ser important entre vosaltres ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer ha de ser l'esclau de tots».
Vaja quina proposta, esclau o servidor si som importants. És així la cosa. Els cristians, ben clar i ras, som importants en el món, per això se'ns demana de ser esclaus, o bé servidors.
De qui hem de ser esclaus o servidors? És clar que no de nosaltres mateixos, sinó dels altres. Els cristians se'ns demana de ser esclaus del món, de la societat, de la cultura, del goig i de l'esperança, de la tristesa i de l'angustia dels homes i dones del nostre temps (cf. GS 1). Se'ns demana ser esclaus encadenats a la voluntat del Pare del cel.
Com ho hem de fer això? Sols tenim una llum a seguir: «Jesús, el Fill de l'home ha vingut a servir els altres». I encara més: «Ha donat la seva vida com a preu de rescat per tothom».
Cada cristià està cridat a seguir el paradigma de Jesús: Donar la vida pels altres, per tothom, esdevenir esclaus de tot el món, esclaus per empènyer des de sota a tothom cap a Déu.
