Homilia predicada pel P. Alexandre Masoliver
Estimats germanes i germans,
La Quaresma ens demana, i també ens fa més fàcil, apropar-nos a Déu, al que Ell és, l'amor. D'aquí que Déu no és de cap manera prop nostre, si no ens apropem amb amor a l'home, i en concret (i tota la exigència) al dolor de l'home.
El llibre de l'Èxode, en primer lloc, ens enfronta amb la cabal revelació sobre l'essència mateixa de Déu, amb el text conegut, però que, com a cabdal que és, no deixa mai d'impressionar-nos, de l'esbarzer que cremava sense consumir-se. Moisès s'hi apropa sorprès (és la pedagogia de Déu, que ens porta a conversió amb suprema habilitat). El Senyor Déu el crida: Moisès, Moisès! Sóc aquí, li respon (novament, una actitud que a tots els cristians sense excepció se'ns demana, de disponibilitat, de dir a Déu —com farà, per exemple, Isaïes, o, no sense alguna resistència, Jeremies...— fes amb mi el que vulguis!).
Ve després la necessària nota de respecte, de temor reverencial, respecte del què Déu és: No t'apropis, treu-te les sandàlies: el lloc que trepitges, el de la presència immediata i reveladora de Déu, és sant! Jo sóc Déu, el mateix dels teus pares... És Déu Majestat, sí, però de cap manera indiferent a nosaltres, a la Humanitat sencera, i en concret a cap home o dona, i als seus sofriments: he vist l'opressió del meu poble, i vinc a alliberar-los i —se sobreentén— a usar per a això del sacrifici de la teva persona.
I segueix la famosa i mai prou ponderada autoafirmació definitòria de Déu: Sóc el qui sóc! "Ehièh aser ehièh" (tant si l'entenem com a declaració de la seva essència única: Ell és l'únic que és de veritat, i nosaltres pura pellofa, els qui no som; —o els falsos déus, que són no-res—; o simplement, com si digués: i a tu, què t'importa!). Haurà de dir Moisès doncs al poble, en endavant, fet ja el portant-veu o el mitjancer de Déu: JO SÓC m'envia a vosaltres. El nom (després reverencialment prohibit i substituït per El Senyor —Adonai—) de Déu s'expressarà en endavant en tercera persona: ELL ÉS —Jahvè—, m'envia a vosaltres...
Sí, gràcies a Déu, el nostre no és un déu immòbil i estúpid, a qui tant se li'n dóna dels homes: és infinitament compassiu i misericordiós: és la mateixa compassió i misericòrdia!
Excepte només tres persones (el propi Moisès, pel fet d'haver flaquejat en la seva fe per un moment, hi quedà exclòs), en concret Josuè, Caleb i Fineés o Pinhàs, ningú del poble israelita que travessà el Mar Roig, entrarà a la terra promesa, sinó sols llurs fills. Per què? Perquè no cregueren, i per això desagradaren a Déu, i foren sebollits en el desert del seu èxode de 40 anys d'Egipte al pas del Jordà.
L'ensenyament és alliçonador, tal com ens ho mostra la primera carta de l'Apòstol als de Corinti: No protesteu, doncs, com ells, que, per això, periren tots en mans de l'Exterminador (mai no és Déu qui mata, sinó el propi pecat!). Tot això serveix, ha de servir-nos d'escarment... I, ull!, qui es cregui segur, que miri de no caure! No som en efecte millors que els nostres Pares. Això sí, hem conegut la personalització humana de l'Amor en el Crist: SEGUIM-LO!
Això mateix ve a dir-nos el propi Senyor en el formós evangeli de Lluc en comentar la trista i tràgica feta dels galileus sacrificats de forma aberrant per Pilat, o els qui moriren esclafats en caure la torra de Siloè. Fóra absurd pensar —hi havia una oberta tendència a pensar així farisaicament— que els passà això perquè eren culpables, pecadors... No, de cap manera: Vigileu, els adverteix el Senyor, compassiu i sever a la vegada: convertiu-vos vosaltres del vostre pecat, no us anés a passar el mateix!
El Senyor, però, no és mai dur, sinó infinitament tendre (odia només la hipocresia, veritable tret diabòlic, dels qui se senten bons), i el text acaba meravellosament amb la consoladora paràbola del vinyater, que reiteradament no hi trobava el fruit que esperava, i això per tres anys exasperants: què farà? Arrencar-la, i plantar-hi quelcom de més productiu? No, que Déu no perd la paciència, és misericòrdia infinita, i espera i espera: la cava i la fema. Sols si a la fi s'empenya en no fruitar, serà tallada en pura justícia! Germanes, germans, aquest és el nostre Déu, lent per al càstig, ric en l'amor. Corresponem-hi a la seva bondat i donem-nos-hi de ple. Que aquest esperit d'amor ens porti en la joia fins a la Pasqua del Crist. Amén!
