Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 7,10-14; Sl 39,7-11; He 10,4-10; Lc 1,26-38
«Arriba avui per a tots el goig que repara la ruïna anterior. El qui està a tot arreu ve per a omplir de goig l'univers. La infinita misericòrdia divina no va permetre que quedés perjudicat l'home, per al qual havia desplegat els cels, afirmat la terra, difós l'aire, estès el mar i constituït tota la naturalesa visible. Quin misteri celebrem? L'elevació de la nostra naturalesa humana. Goig per a la criatura, restauració de tot el gènere humà. Avui es fan anuncis joiosos, es manifesta la benignitat de Déu i l'alegria de la salvació del món sencer. Tot això ve de part de Déu. Es projecta sobre una Verge anomenada Maria i el seu espòs Josep. El missatger és l'enviat de dalt, l'arcàngel Gabriel. Tot això es porta a terme a Natzaret. És el misteri de la reconciliació divina amb els homes. La divinització de la humanitat, la restauració de la nostra imatge de fills, el canvi cap al millor...».
El veritable canvi en la vida de l'home i no el canvi que amb freqüència prometem els humans.
Aquesta és com la fitxa tècnica d'aquesta solemnitat, d'acord amb el suggeriment de sant Andreu de Creta, en la seva homilia sobre l'Anunciació. Les fitxes tècniques se solen guardar per tal d'utilitzar-les després en el moment que es tracta de portar a terme un determinat treball o programació.
Ara bé, contemplant la situació de l'home en la nostra societat, podem concloure que aquesta és una fitxa que ens compromet a utilitzar-la assíduament. Per fer efectiu el seu contingut trobem en la litúrgia que celebrem suggeriments molt concrets.
Comencem amb un pensament interessant de l'antífona d'entrada: «Déu meu, vinc a fer la vostra voluntat». Nosaltres, tenim tendència a posar més el "meu", que el "teu". "La meva voluntat"... És evident, quan coneixem la història de la salvació, que Déu és un Déu desconcertant. També ho som nosaltres. Potser perquè som de la seva raça, hi tenim una certa sintonia espiritual. Però evidentment Ell ens supera en el desconcert, perquè el que nosaltres de vegades considerem que és allunyament seu, és més aviat proximitat.
La Paraula de Déu subratlla a la Carta als Hebreus per on van els interessos divins: «Tu no vols oblacions ni sacrificis; però m'has format un cos...». Aquest cos humà que quan és creat rep un alè de vida, un esperit que li dóna una capacitat de relació amb la divinitat. I per tant, de viure d'acord amb el desig de Déu, amb la seva voluntat. I així s'expressa qui ve a habitar en aquest cos preparat pel Creador: «Aquí em tens, oh Déu, per fer la teva voluntat».
No serà fàcil anar descobrint i complint aquesta voluntat de Déu. A l'evangeli ens trobem amb un altre exemple. Després del desconcert inicial de la Mare de Déu davant l'anunci de l'arcàngel Gabriel... El Déu desconcertant. Maria accepta la voluntat de Déu: «Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules».
Gran misteri, el que celebrem. Una crida a descobrir la voluntat de Déu i a complir-la en la nostra vida, per anar fent els camins de Déu. Camins que són els de la nostra divinització, elevació de la nostra naturalesa humana, camí de reconciliació, per restaurar la nostra imatge —qui no vol tenir una bona imatge?— el veritable canvi en la nostra vida... «En aquest misteri hi ha el compendi de tota la nostra fe, l'honor de la naturalesa, l'arrel de la vida, la llum de la ciència, el vincle indissoluble de l'amor i l'accés obert cap a l'eternitat». (Sant Amadeu de Lausana, Homilia sobre l'encarnació)
Coneixem després perfils més concrets de com complir aquesta voluntat de Déu, quan escoltem el mateix Crist que ens diu: «El meu aliment és fer la voluntat del Pare; Pare, aparta de mi aquest calze, però que no es faci la meva voluntat sinó la teva; jo faig el que veig fer al Pare…». I a aquest Crist, com diu Ell mateix, «el Pare sempre l'escolta».
No té res d'estrany, doncs, que sant Benet contemplés amb detall la persona i la vida de Crist, i que ens digui de «no anteposar res al Crist»; i conseqüent amb aquesta saviesa que ens mostra la persona de Crist, digui després que l'autèntica saviesa de la vida monàstica passa per fer la voluntat de Déu. I com és la voluntat de Déu en cada moment de la nostra vida? Jo diria que buscar l'altre amb una autèntica actitud de servei. I us suggereixo que no entengueu això de buscar l'altre en sentit restringit. A Crist, buscar l'altre, en definitiva li va suposar donar la vida. L'amor fins a l'extrem.
Aquest misteri és una invitació viva a contemplar l'exemple de Crist i demanar-li la veritable saviesa per a la nostra vida; una invitació a contemplar la disponibilitat de Santa Maria davant el misteri de Déu. Un Déu desconcertant. Per arribar a donar sentit i sabor a la nostra vida monàstica.
