Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 50,4-7; Sl 21,8-9.17-20.23-24; Fl 2,6-11; Lc 22,14-23,56
Diumenge de Rams, o, si voleu, la finestra de la Gran Setmana dels cristians, o, encara, «l'Autèntica Setmana», com l'anomenava el ritu ambrosià.
L'evangeli de Lluc planteja la vida de Jesús com un únic i llarg viatge des de Galilea a Jerusalem. Amb la passió, que acabem d'escoltar, arribem al final d'aquest viatge. En aquesta setmana considerem el drama de la persona de Jesús, que serà decisiu en la història de la humanitat. La densitat d'aquest drama que embolcalla la persona de Jesús i, juntament amb Ell, a tots nosaltres, units a Ell per la fe. Tenim la preciosa oportunitat de viure una nova setmana, per contemplar aquest Misteri, jo diria que el misteri de la vida i de la mort. D'una vida que es dóna, s'ofereix gratuïtament en un servei d'amor extrem, i una mort que és vençuda per la generositat de la vida. I dintre d'aquest misteri es troba el nostre propi misteri personal. Dintre del misteri de Crist, l'Home, «Ecce Homo», es contempla també el misteri de tota persona humana. En la segona lectura d'avui, de la carta de sant Pau als Filipencs, trobem la clau d'aquest misteri de Crist, una preciosa síntesi:
«Jesucrist, que era de condició divina, no es guardà gelosament la seva igualtat amb Deú, sinó que es va fer no-res, fins a prendre la condició d'esclau, i captenint-se com un home qualsevol, es féu obedient fins a acceptar la mort, i una mort de creu. Per això Déu l'ha exaltat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom. Perquè tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor…».
Vida i mort, glòria i sofriment, exaltació i humiliació... Tots tenim una certa experiència d'aquests contraris en la nostra existència superficial. De lluny, si més no. Qui no sap de vides glorioses, de persones exaltades, coronades com si fossin déus, de la religió, de la política, de la cultura, de la societat...? Tots sabem quelcom d'aquestes persones. Els mitjans de comunicació s'encarreguen de servir-nos aquest menú com a pastura nutritiva de les nostres existències famèliques.
I qui no sap de la mort, tot i ser rebutjada per aquesta societat que es diu plena de vitalitat, i d'una mort de la qual demanem comptes al mateix Déu? Qui no sap de la mort i del sofriment de tantes persones, que provoquem amb el nostre egoisme de posseir més, de gaudir més, de viure millor? Qui no sap de la humiliació de la infància, de la humiliació de tants immigrants, de la humiliació de tantes persones que de la mena més baixa, pàries...? Sí, jo estic convençut que tots en sabem. I que ho vivim d'una manera molt inconscient. I d'aquesta manera ens allunyem de la vida, de la glòria, de l'exaltació. Ens allunyem de l'Home. Ens allunyem de la condició humana.
El misteri de l'Home, el misteri de Crist, ens demana ser humans. I ser humans vol dir assumir la saviesa de la persona de Crist. Aquesta saviesa que la nostra fe ens convida a contemplar al llarg d'aquesta setmana, i de la qual ja ens n'ofereix un resum aquesta finestra del Diumenge de Rams. La saviesa de la vida i de la mort. No es pot assumir amb serietat la vida sense assumir la mort. No desitgis una veritable exaltació sinó estàs disposat a una veritable humiliació.
Qui sap si aquesta setmana serà una bona oportunitat per a descobrir si sóc un desventurat i miserable, pobre cec i nu, és a dir ni fred ni calent, com els cristians de Laodicea a què es refereix l'Apocalipsi.
Qui sap si aquesta setmana serà una nova i preciosa oportunitat per a descobrir l'home que es «torna a morir de tristesa» (Mc 14,34), per a descobrir «l'home que mor de pur amor […], per a descobrir l'home que morint d'amor cobra nova vida, una vida que mai no mor...» (Miguel de Unamuno, El Cristo de Velázquez, pag. 49 i 143)
Una preciosa oportunitat, un regal especial del nostre Déu: poder contemplar una vegada més l'amor crucificat, contemplar la glòria de l'amor. Perquè no tots tenen aquest privilegi. No et sembla que aquest text de Ramon Llull enclou una gran veritat?
«Trobà l'Amic un home que moria sense amor. Plorà l'Amic la deshonor que l'Amat prenia per la mort d'aquell home que moria sense amor. I pregunta a aquell home per què moria sense amor; I ell respongué que per tal com no hi havia ningú que li hagués donat coneixença d'amor ni que l'hagués nodrit per ésser amador. I per això l'Amic sospirà tot plorant, I digué: —Ah, devoció! ¿Quan sereu més gran, per tal que la culpa sigui més petita i que el meu Amat tingui molts fervents i ardits lloadors i amadors, que no vacil·lin a lloar els seus honraments?»
I no tens por que demà algú et pregunti: què n'has fet de l'amor?
