29 de gener del 2017

DIUMENGE IV DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Som feliços? La mundanitat ens vol feliços, per això ens són oferts els plaers més deliciosos i les vanitats més terrenals.

Però, si veritablement vols ser feliç, Jesús ens mostra un altre camí, o més ben dit ens situa sota la Llei divina, la qual manifesta el seu amor per la humanitat.

És que buscar Déu està renyit amb trobar la felicitat? Depèn de quin déu tens al cap, quin déu busques. Si busques el déu del món, dels diners, dels plaers i les satisfaccions més immediates, probablement aconseguiràs unes espurnes de felicitat caduca. Així molts cristians es van arrossegant pel món queixant-se que no hi ha res de bo, i l’únic que es pot fer és desfogar-se criticant el perdut que està aquest món.

La felicitat veritable i perdurable només ens pot venir per Jesús. Perquè és Jesús qui ens mostra el camí cap a Déu Pare, cap al Regne del cel que ell ens proclama constantment. Si vols ser feliç, posa’t a viure de veritat. I viure de veritat vol dir viure no per a tu mateix, sinó per als altres. De la nostra relació amb Jesucrist, de la nostra relació amb els altres, que ens interpel·len al davant com el Crist, dependrà la troballa de la felicitat que ens portarà a la recompensa en el cel.

Sóc pobre, estic de dol i visc humil? Perquè si no m’adono que no sóc res no puc estar al nivell del qui es va fer no res, Jesucrist. Perquè encara ens falta buscar la bondat i la humilitat. Encara ens falta més compassió amb la humanitat sofrent. Encara ens cal buscar més la justícia i la pau, per esdevenir homes i dones, cristians portadors de pau i de justícia.

Ara, això sí, no ens podem gloriar mai de les nostres actituds encertades, només ens hem de posar a la diana de les ofenses, calumnies i perseguiments. Ara és l’hora del cristià veritable, el qui rebutja i diu no a la infelicitat que remuga i accepta amb joia la felicitat de donar la vida pel Regne del cel, per Crist i pels altres.

26 de gener del 2017

SANTS ROBERT, ALBERIC I ESTEVE, ABATS DE CISTER

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sir 44,1-10-15; Sl 149; He 11,1-2.8-16; Mc 10, 24b-30

Els nostres pares eren homes piadosos. Ara nosaltres fem memòria del seu record, del seu bon nom i de la seva bondat. Robert, Alberic i Esteve cercant de portar una vida més d’acord a l’esperit de la Regla de sant Benet, amb disset monjos més, deixant el seu monestir, es dirigiren un 21 de març de l’any 1098 a Cister. Creien en la necessitat de viure amb més profunditat l’esperit de la santa Regla i posseïren així ja anticipadament allò que desitjaven trobar. Sortiren del seu monestir sense saber massa bé què els esperava i obeint la invitació d’anar-se’n, convençuts com Abraham, que Déu els cridava. Fou a Cister on es deliren sota precàries construccions per aquella ciutat ben fonamentada, definitiva, que té Déu com a arquitecte i constructor. Ells també, partint d’una vida monàstica que consideraven estèril, aconseguirem com Sara la capacitat de fundar un llinatge del qual avui nosaltres formem part. D’aquella vintena d’homes nasqué una descendència nombrosa que ha perdurat durant nou segles maldant per persever en l’amor al lloc i a l’observança de la santa Regla.

Robert, Alberic i Esteve, gràcies a la fe, començaren a caminar per la gràcia de Déu, sabent que no posseirien en aquest món allò que Déu els havia promès sinó que tan sols ho entreveurien de lluny estant, sentint-se així com a forasters i estrangers en aquesta terra. Cercaven una pàtria millor, la pàtria celestial, allí on Déu, que no s’avergonyí d’anomenar-se el seu Déu, els tenia preparada una ciutat, el monestir definitivament nou. Ells varen deixar casa, germans i germanes, pare, mare, fills o camps i en el món futur Déu els va reservar la vida eterna.

Què ens diuen avui a nosaltres els nostres sants fundadors Robert, Alberic i Esteve? Què ens queda del seu testimoni? Què els demanem per la seva intercessió? Ens diuen que seguim caminant confiats vers Crist, ens resten el seu exemple i el seu mestratge, i els demanem que ens ajudin a córrer amb tota l’ànima cap a la vida eterna, que el seu testimoni de vida monàstica faci que, instruïts amb els seus ensenyaments espirituals, maldem en les bones obres i posem en pràctica la fe a través de la caritat i seguim així fidelment el camí que ells encetaren. La tradició, l’espiritualitat cistercenca, plena d’humanisme, no ens arriba sols pels textos que els nostres pares ens deixaren sinó que és fonamentalment tradició viscuda, història viva. Parlar de tradició no és parlar tan sols de passat sinó que és parlar també de present i sobretot de futur. Per viure el present i per construir el futur ens cal però no oblidar mai el passat, tenint present tothora d’on venim i quins són els nostres orígens.

La nostra història com a cistercencs és una realitat encarnada per personatges, per rostres concrets que han construït el nostre present i ara ens demanen a nosaltres de treballar avui per edificar el nostre futur. Tots aquells que ens han precedit en les nostres comunitats han construït la realitat actual, uns ho hauran fet anònimament, d’altres els recordem com a exemples, com Robert, Alberic i Esteve que, moguts per un amor immens a la humilitat, amb una gran capacitat de paternitat, una sensibilitat eclesial generosa i portant la llavor de la renovació i la reforma al desert de Cister, ens emplacen avui a donar fruits, uns fruits que durin i esdevinguin a la fi llavors de futur.

A Cister es visqué la força renovadora del misteri pasqual. Robert, Alberic i Esteve, essent veritables testimonis de l’Evangeli, ens deixaren exemple de solidaritat fraterna en una veritable comunitat de fe i d’amor. La seva memòria ens fa donar avui gràcies a Déu per tots aquells que en el clos dels monestirs han dedicat la seva vida a la recerca de Crist amatents als germans. El seu record és també el nostre compromís a mantenir-nos fidels al seu esperit, a la Regla i al lloc. Som els seus marmessors, però no podrem mantenir el seu llegat ni fer fructificar els talents que han deixat a les nostres mans, si no confiem en Crist. Sols Déu ho pot tot, amb Déu al costat tot esdevé possible, i considerant-nos servents inútils de l’únic i vertader Rei, Senyor i Mestre nostre, deixant els nostres propis interessos i fiats en la vida eterna, se’ns donarà ja aquí el cent per ú.

Que Déu, per al qual és fàcil fer d’allò petit coses grans i del poc molt, mogui els nostres cors. Que ens ajudi a portar els treballs i dificultats, ni tants ni tan extrems com els que patiren els nostres pares, per seguir les petjades de Crist i estimant la Regla en l’obrador on hem de practicar amb diligència totes aquestes coses, que és el clos del monestir i l’estabilitat en la comunitat. Que com ells, aquells soldats de Crist a qui l’aspror del lloc no desencoratjà en el seu ferm propòsit concebut en el seu ànim, no anteposem mai res a l’amor del Crist el qual ens dugui, com a ells, tots junts a la vida eterna, a aquella pàtria millor, la pàtria celestial.

22 de gener del 2017

DIUMENGE III DURANT L’ ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Is 8,23-9,3; Sl 26; 1Cor 1,10-13.17; Mt 4,12-23

Hi ha un proverbi que diu: «Les paraules se les emporta el vent». Depèn. Quan les paraules neixen d’un silenci interior, profund del cor, poden arribar al cor de l’altre. Difícilment se les emporta el vent. Quan hi ha una escolta silenciosa seriosa, atenta, amb un cor obert, tampoc les arrossega el vent.

Les paraules més belles de l’home neixen del silenci. El silenci és el forn ardent de les paraules, el gresol de les paraules essencials, que donen vida i escalf al cor humà.

Això es diu de la paraula humana. Però, què direm de la Paraula de Déu? Ens respon l’epístola als Hebreus:

«La paraula de Déu és viva, i eficaç. És més penetrant que una espasa de dos talls, arriba a destriar l’ànima i l’esperit, les articulacions i el moll dels ossos; discerneix les intencions i els pensaments del cor. No hi ha criatura que escapi a la seva mirada, tot està nu i vulnerable als seus ulls d’aquell a qui hem de donar comptes». (He 4,12)

¿És així en la nostra vida la relació amb la Paraula, o, potser, també se l’emporta el vent? Mireu, Isaïes ens deia a la primera lectura: «el poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós; els heu omplert de goig, d’una alegria immensa».

El Salm ens ha tornat a dir: «El Senyor m’il·lumina i em salva».

¿En veritat som il·luminats per aquesta llum de la paraula? Perquè, és evident, aquí no es refereix a la llum del dia, que ja en gaudeixen els nostres ulls físics, sinó de la llum del cor. Jo penso que no sempre aquesta llum de la Paraula baixa al nostre interior. Crec que això es deu al fet que la nostra relació amb la Paraula de Déu és superficial.

Hi ha una evangelització en les profunditats de l’ésser, de les fonts de la nostra afectivitat, de les arrels mateixes de l’inconscient que mai no es produirà si no apliquem els sentits de la nostra ànima a les coses de Déu. El nostre amor a Déu seguirà sent enterament cerebral. I la nostra persona no arribarà a unificar-se en el Crist i viurem en un divorci interior. El cap estarà en el Senyor, però el cor anirà a altres objectes.

La mateixa santa Teresa diu: «Em va fer molt de mal no saber que era possible veure més enllà dels ulls del cos, és a dir veure amb els ulls de l’ànima».

Sant Bernat, en el seu sermó 10 «De diversis» té unes paraules plenes de profunda saviesa sobre els sentits interiors. Si restem en la superfície de la nostra vida, tenim el perill, molt real, de viure immersos en profundes divisions. Ens ho ha recordat sant Pau, avui en la seva epístola als Corintis.

Ens ho està recordant a tots els cristians aquests dies l’Octavari de pregària per la unitat dels cristians.

És Crist l’artífex de la unitat, només ell ens il·lumina i ens salva, però ell no busca en nosaltres persones dividides. Ell és el Mestre que passa i crida, i convida a la conversió, és a dir a girar en tot el nostre ésser cap al misteri de Déu.

Jesucrist és la Paraula que ha nascut de la profunditat del Misteri de Déu, d’un misteri d’Amor, que és profunda comunió. I neix per embolcallar-nos en el misteri d’Amor de la Divinitat. Recordem aquell vers del Salm: «Us embolcalla la llum com un mantell. Aneu vestit d’esplendor i majestat» (Sl 104). Aquesta llum ens l’ofereix Crist. És la Paraula de Déu que neix del més profund del silenci de Déu. La Paraula que neix d’un cor que és tot Amor. I aquesta Paraula porta tota la força i energia, tota la capacitat per penetrar fins al fons del nostre ésser.

La Paraula de Déu no se l’emporta el vent, més aviat la porta el vent sagrat de l’Esperit de Déu al nostre interior, per ajudar-nos amb la seva llum i la seva saviesa a canviar de vida i fer-nos, en el camí d’aquesta vida, instruments permanents d’unitat i de reconciliació.

Home, dona, que gran ets, perquè el Senyor es recordi de tu, per donar-te poder, posant sota el teu mandat tota la seva obra. Però també t’ha fet a la seva imatge, és a dir, amb una dignitat de fill lliure, que poden dir no al mateix Déu.

Germans, germanes, deixeu que la Paraula de Déu arreli en els vostres cors, que no se l’emporti el vent i arribeu a ser coronats de glòria i dignitat.

18 de gener del 2017

DIMECRES DE LA SETMANA II DURANT L’ANY (I)

INICI DE L’OCTAVARI DE PREGÀRIA PER LA UNITAT DELS CRISTIANS
MISSA PER LA UNITAT

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
He 7,1-3.15-17; Sl 109,1.2.3.4 (R.: 4bc); Mc 3,1-6

En un dels moments àlgids del Diàleg de Carmelites de Georges Bernanos, la mare Maria de l’Encarnació fa notar a la priora, madame Lidoine, la conveniència de pronunciar el vot de martiri per al bé —diu— «de tota la comunitat». I la priora li respon: «no existeix tota la comunitat, la comunitat com un tot. En tota comunitat hi ha sempre una part forta i una part feble, i ambdues són necessàries». M’han vingut al cap aquestes paraules en l’escaiença d’aquest nou octavari de pregària per la unitat dels cristians que avui iniciem: no existeix «tota la comunitat», «la comunitat com un tot». I sovint ho pensem així, en l’església i en els nostres petits cenacles: considerem la comunitat com un tot, anul·lant les diferències, la pluralitat. És el que passa amb una obra polifònica —el Parenostre de Rimski, per exemple— quan en suprimim les altres veus. També Jesús va ser escrit a quatre veus: Marc, Mateu, Lluc i Joan; i no s’hi val a polir-ne els matisos per justificar la nostra por a allò que és divers i construir una falsa unitat.

Em sembla, germans, que aquesta és la principal dificultat que ens surt a l’encontre a l’hora de voler fer camí tots junts, obrint-nos al diàleg amb l’altre, per aprendre de l’altre, no per a jutjar-lo, sinó més aviat per a deixar-nos jutjar humilment per l’altre: no se’ns ha educat per a la polifonia. El cant pla ens basta. Les altres veus ens molesten.

En el llibre II dels Diàlegs, just a l’inici de la vida de sant Benet, el papa sant Gregori ens en conta un bell miracle. La dida del jove Benet havia manllevat a les veïnes un sedàs de terrissa per a garbellar el blat, i en un descuit, el sedàs es trencà. Benet, que trobà la dida desconsolada, se sentí mogut a compassió, pregà damunt el sedàs trencat, i el retornà, sencer, a la dida. Aquest sedàs és el símbol de la unitat trencada. I sant Benet, a la Regla, no farà altra cosa que traçar un camí d’unificació, primer interior, dels cors, i després exterior, de les persones en una comunitat polifònica. És un sedàs per a garbellar el blat. Vol dir que cada gra de blat compta, en la seva diversitat, per a pastar i enfornar el pa de la unitat.

Ara aquest Pa de la Unitat el posarem damunt la taula de l’altar, fet de la farina dels grans de tots nosaltres. En Jesús, a semblança de Melquisedec, els camins de Déu i els dels homes es retroben en la pau i la justícia: demanem-li que ens faci custodis de la unitat i promotors de la sana i enriquidora diversitat. I com sant Benet, intensifiquem aquests dies la pregària i les llàgrimes de compunció en el nostre cor pel sedàs trencat de la comunió desitjada pel Senyor Jesús.

12 de gener del 2017

DIJOUS DE LA SETMANA I DURANT L’ANY (I)

SANT ELRED DE RIEVALL

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
He 3,7-14; Sl 94,6-7.8-9.10-11 (R.: 8); Mc 1,40-45

«Hem estat associats al Crist, però cal que mantinguem ferma fins a la fi la confiança que teníem al principi», llegíem a la primera lectura. Una frase que avui s’escau d’aplicar a sant Elred de Rievall, del qual fem memòria en aquesta Eucaristia en el 850è aniversari del seu piadós traspàs. D’Elred, un monjo de la primera florida cistercenca, ens captiva sobretot l’humanisme, la capacitat de fer dialogar la fe cristiana amb la cultura i el pensament del seu temps. Així, es va adonar que calia donar a l’ideal evangèlic de l’amor fratern que sant Benet recull en la seva regla com a eix de la vida cenobítica, un marc humà, una certa estructura, una recepta —diu ell—. Aquest marc, aquesta recepta, és l’amistat espiritual. Una amistat oberta, ja que no la concep com una relació tancada entre dos, sinó oberta sempre a un tercer, Crist.

La clau elrediana de l’amistat ens va bé també per repensar el misteri que tot just acabem de celebrar, i al qual la carta als Hebreus ens remet encara. El misteri del consens entre el diví i l’humà que s’esdevé amb l’encarnació del Verb i el seu naixement a Betlem. Elred defineix l’amistat justament amb aquesta paraula, com un «consens entre les coses divines i humanes mitjançant l’amor i la benevolença».

La carta als Hebreus subratlla avui la realitat de la nostra pertinença al Crist, de la nostra amistat amb ell, i el perill de mancar-hi, de no ser-hi fidels, de no perseverar-hi: «que cap de vosaltres no tingui un cor dolent i sense fe que l’allunyi del Déu viu». El salm 94, que repetim cada dia, ens hi exhorta molt seriosament, tot recordant-nos l’avui de Déu, la seva realitat sempre actual i sempre present.

L’evangeli ens presenta precisament una situació de no pertinença. La lepra significa la pèrdua de la identitat com a membre del poble d’Israel. El leprós no podia acudir al temple per pregar ni conviure amb els seus connacionals. No podia articular la seva relació amb Déu ni amb els altres. Només Jesús pot retornar amb el signe de la seva amistat la identitat original, la pertinença al Déu i al poble de l’aliança. Recordo les paraules del papa Benet XVI en l’inici del seu pontificat, rellegint les del seu predecessor, sant Joan Pau II, en similar ocasió: «Qui deixa entrar Crist no perd res, absolutament res, del que fa la vida lliure, bella i gran. No! Només amb aquesta amistat s’obren les portes de la vida. Només amb aquesta amistat s’obren realment les grans potencialitats de la condició humana. Només amb aquesta amistat experimentem el que és bell i el que ens allibera». Que la intercessió de sant Elred ens faci créixer en la comunió del Déu amistat.

8 de gener del 2017

BAPTISME DEL SENYOR (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 42,1-4.6-7; Sl 28; Ac 10,34-38; Mt 3,13-17

Estimats germans i germanes,

Avui s’acaben litúrgicament les festes de Nadal. L’Infant, que hem estat contemplant, se’ns presenta ja adult. Han passat uns trenta anys i Jesús ha anat creixent, fent-se fort, augmentant el seu enteniment i rebent el favor de Déu. Una reflexió sobre el pas del temps!

Les lectures ens conviden a seguir Jesús, a imitar-lo en el seu estil d’actuació anunciat pel profeta Isaïes i confirmat pels Evangelis. Isaïes parla del servent, l’escollit, l’esperit que Déu posa sobre d’ell, la missió que se li encomana: «Aquí teniu el meu servent...» A l’escena del Jordà, quan Jesús surt de l’aigua, apareix l’Esperit i se sent la veu del Pare que aplica a Jesús les mateixes paraules: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut». Aquest baptisme esdevé l’ocasió per revelar la seva veritable identitat.

És significativa la perfecta correspondència entre el servent i Jesús. El servent «portarà el dret i la justícia, obrirà els ulls als cecs, alliberarà els captius...» (cf Is 42,4; 61,1). Segons els evangelis, Jesús, el Fill estimat de Déu, es va dedicar a curar els malalts, a atendre els marginats, a perdonar els pecadors, a ressuscitar morts, a repartir esperança i a predicar la veritable llibertat. Una de les imatges més importants del text d’Isaïes és «la llum». Jesús és la llum del món..., qui el segueixi tindrà la llum de la vida (cf Jn 8,12) perquè «el Senyor ens il·lumina i ens salva» (Sl 26,1). El mateix Isaïes diu del servent del Senyor: «Jo t’he fet llum de les nacions perquè portis la meva salvació d’un cap a l’altre de la terra» (Is 49,6). Aquesta dimensió universal és volguda per Jesucrist que, després de la seva resurrecció, dóna aquesta missió als apòstols: «Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i del Esperit Sant, i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat» (Mt 28,19-20).

El baptisme i la transfiguració són, en els evangelis sinòptics, els únics moments en què se sent la veu del Pare. En ambdós moments Jesús es presentat com a «Fill estimat». En la transfiguració, el Pare afegeix: «escolteu-lo» (Mt 17,5). Aquesta invitació ens ha de moure a actualitzar la nostra vida cristiana. El dia del baptisme vam ser introduïts en l’Església, en la família de Déu, vam ser omplerts del seu Esperit i vam esdevenir deixebles i seguidors de Jesucrist. Són aspectes del nostre baptisme, que per una banda ens omplen de goig (som fills, com Jesús), i per l’altra ens comprometen a una missió viscuda a semblança seva i segons la nostra vocació. Hem d’escoltar Jesús, la Paraula de Déu. Ell ens parla en l’Eucaristia, en les Sagrades Escriptures, en la pregària comunitària i en la personal; ens parla, també, en els esdeveniments de la nostra vida, si sabem escoltar-lo. La seva paraula fa llum als nostres passos, és la claror que il·lumina el nostre camí (cf Sl 118,105).

Els darrers dies hem llegit la primera carta de sant Joan. Ha estat una bona preparació per celebrar el Baptisme del Senyor i recordar el nostre, tot renovant el nostre compromís cristià. Segons aquesta carta, el nucli fonamental de l’experiència cristiana és «creure en l’amor» (4,16). D’aquí surt el programa de «viure tal com Jesús vivia» (2,6), donant la vida tal com Ell ho féu (cf 3,16). La nostra fe hem de manifestar-la a través de l’amor. Prenguem nota per a la nostra vida dels grans temes de l’Evangeli, apareguts en la primera carta de sant Joan: creure, estimar, confessar la fe, viure com Jesús... Davant del gran misteri de l’amor de Déu: l’encarnació de Jesús, la seva mort i resurrecció, i la nostra redempció (cf 4,10), cal que estimem amb les obres bones que són fruit de l’acció de Déu en nosaltres (3,17-18).

«Alcem vers Déu la mirada; ens omplirà de llum» (cf Sl 33,6). «Déu és llum... Si caminem en la seva llum... estem en comunió els uns amb els altres» (cf 1Jn 5b). D’aquesta manera passarem per la vida «fent el bé», com Jesús. És el Mestre que Déu ens ha enviat. Així ens beneeix, segons el salm, «amb el do de la pau». Escoltem-lo!

6 de gener del 2017

EPIFANIA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 60,1-6; Sl 71; Ef 3,2-3a,5-6; Mt 2,1-12

Avui Déu s’ha manifestat als homes, el petit infant nat en una menjadora ha convocat al seu voltant tots els pobles de la terra i aquests se li sotmeten; els reis li ofereixen presents i li fan homenatge. «Avui l’Església s’ha unit al seu espòs celestial, perquè Crist, al Jordà, l’ha rentada dels pecats; els mags s’apressen amb dons cap a les noces del Rei; i els comensals s’alegren de l’aigua convertida en vi». Avui Jesús, el Crist, s’ha manifestat a tots els pobles com a rei, com a Déu i com a home i ha rebut or, encens i mirra.

Tota la vida de Jesús és una epifania, tot l’Evangeli, escrit a la llum de la resurrecció, ens mostra Jesús de Natzaret com el Fill de Déu, el Salvador i l’alliberador dels homes. Tres mags per la llum d’una estrella són guiats vers aquell qui és la llum del món, «en aquests dies, que són els definitius, Déu ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill, per mitjà del qual ja havia creat el món i a qui ha constituït hereu de tot. Ell és esplendor de la glòria de Déu i empremta del seu mateix ésser» (He 1,2-3). Ara a Jerusalem hi ha arribat la seva llum i sobre ella clareja com l’alba la glòria del Senyor que aparta les tenebres i les fosques nuvolades que cobreixen la terra. Tres mags de llunyanes terres simbolitzen que el Messies ha arribat per a tota la humanitat sense distincions de races o llengües perquè des d’ara, per l’evangeli, tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa. Tres mags d’edats diferents, segons la tradició, que ens diuen que Crist ha vingut a cridar els de primera i els de darrera hora. Amb els mags tota la humanitat es posa en marxa cap a Crist per a reconèixer-lo com el Messies que anunciaven les escriptures i adorar-lo, tots els pobles s’acosten a la seva llum i amb els reis cerquen la claror de la seva albada. Jesús de Natzaret és l’infant nascut de Maria, concebuda sense pecat per tal d’acollir en el seu ventre virginal la Paraula de Déu feta carn. Nosaltres també podem acollir-lo perquè la virginitat de l’ànima és, com diu Elred de Rievall, «la integritat de la fe, la puresa de l’amor, l’honestedat del cor; en una ànima així Crist hi és concebut per l’afecte, s’hi forma pel desig i neix per l’experiència de la dolcesa divina».

Avui l’infant ha rebut or per instaurar el seu reialme; serà un rei pastor que per ceptre tindrà una palma, per tron una menjadora i una creu i per corona palla i unes espines. Avui li han ofert encens per a ser honorat com a Déu, a Ell que havent nascut com un infant feble i indefens, ressuscitant ens fa fills de Déu. Avui mirra li ha estat presentada perquè com a home compatirà amb els homes el sofriment, la solitud i la mort. Un cop penjat a la creu li oferiran de nou vi adobat amb mirra, però no en prendrà perquè voldrà compartir amb lucidesa el sofriment humà (Mc 15,23) i en acabat Nicodem, el qui el visitarà de nit, li portarà també a les portes de la resurrecció una barreja de mirra i àloe, per amortallar-lo quan per tres dies comparteixi la mort dels homes (Jn 19,39). Jesús és rei, és Déu, és home. Com a home és batejat per Joan al Jordà i el cel s’obre perquè Déu reconeix el seu Fill i sobre Ell davalla l’Esperit. Com a rei els mags es prostren davant d’Ell. Com a Déu converteix a Canà quan encara la seva hora no ha arribat, l’aigua en vi. Com a home rep la mirra, com a Déu l’encens i com a rei l’or.

Avui nosaltres ja no li oferim or, encens ni mirra, avui compartim amb Ell quelcom de molt més important; el seu cos i la seva sang en el pa i el vi de l’Eucaristia. Perquè Crist ha acomplert l’obra redemptora, s’ha fet un de nosaltres, llevat del pecat, ha mort com nosaltres i ressuscitant ens ha fet fills de Déu. Avui ja no li cal ni or, ni encens ni mirra; avui per la seva revelació hem conegut el misteri secret que els homes no havien conegut en les generacions passades, avui Déu ens l’ha revelat per l’Esperit, avui nosaltres hem vist com s’aixecava la seva llum i hem vingut a compartir la seva taula i compartint-la hem rebut la missió de comunicar la seva gràcia, el seu amor arreu de la terra. Som convidats a fer que el benestar floreixi als nostres dies i durant anys abundi la pau al nostre món. Avui per la misericòrdia de Déu celebrem el naixement i la manifestació de nostre Senyor Jesucrist perquè demà puguem celebrar el dia sant de la seva resurrecció, de la seva victòria sobre la mort. Si avui la llum de Crist, la seva estrella, ens fa posar també a nosaltres en camí vers Ell és perquè resplendim com a fills de la llum en el regne de Déu en el qual la integritat de la nostre fe i les nostres bones obres ens donaran carta de ciutadania.

Participar en el seu regne, aquesta és la nostra gran esperança que només pot ser en Déu, que abraça l’univers i que ens pot proposar i donar el que nosaltres sols no podem aconseguir. Déu és el fonament de l’esperança, el Déu que té un rostre humà i que ens ha estimat fins a l’extrem, a cadascun en particular i a la humanitat en el seu conjunt. El seu regne no és un més enllà imaginari, situat en un futur que mai arriba; el seu regne està present allí on Ell és estimat i on el seu amor ens abasta. Només el seu amor ens dóna la possibilitat de perseverar dia a dia amb tota sobrietat, sense perdre l’impuls de l’esperança, en un món que per la seva naturalesa és imperfecte. I, al mateix temps, el seu amor és per a nosaltres la garantia que existeix allò que aquí només arribem a intuir vagament i que, malgrat això, esperem en el més íntim del nostre ésser: la vida, aquella que és vertadera vida. (Cf. Spes Salvi, 31). El Fill de Déu fet home ens convida a participar del seu regne que és amor com a Canà, esperança com al Jordà i vida com a Betlem. Entrem-hi oferint-li l’or d’una fe íntegra, l’encens d’un amor pur i la mirra d’un cor honest.