22 de gener del 2017

DIUMENGE III DURANT L’ ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Is 8,23-9,3; Sl 26; 1Cor 1,10-13.17; Mt 4,12-23

Hi ha un proverbi que diu: «Les paraules se les emporta el vent». Depèn. Quan les paraules neixen d’un silenci interior, profund del cor, poden arribar al cor de l’altre. Difícilment se les emporta el vent. Quan hi ha una escolta silenciosa seriosa, atenta, amb un cor obert, tampoc les arrossega el vent.

Les paraules més belles de l’home neixen del silenci. El silenci és el forn ardent de les paraules, el gresol de les paraules essencials, que donen vida i escalf al cor humà.

Això es diu de la paraula humana. Però, què direm de la Paraula de Déu? Ens respon l’epístola als Hebreus:

«La paraula de Déu és viva, i eficaç. És més penetrant que una espasa de dos talls, arriba a destriar l’ànima i l’esperit, les articulacions i el moll dels ossos; discerneix les intencions i els pensaments del cor. No hi ha criatura que escapi a la seva mirada, tot està nu i vulnerable als seus ulls d’aquell a qui hem de donar comptes». (He 4,12)

¿És així en la nostra vida la relació amb la Paraula, o, potser, també se l’emporta el vent? Mireu, Isaïes ens deia a la primera lectura: «el poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós; els heu omplert de goig, d’una alegria immensa».

El Salm ens ha tornat a dir: «El Senyor m’il·lumina i em salva».

¿En veritat som il·luminats per aquesta llum de la paraula? Perquè, és evident, aquí no es refereix a la llum del dia, que ja en gaudeixen els nostres ulls físics, sinó de la llum del cor. Jo penso que no sempre aquesta llum de la Paraula baixa al nostre interior. Crec que això es deu al fet que la nostra relació amb la Paraula de Déu és superficial.

Hi ha una evangelització en les profunditats de l’ésser, de les fonts de la nostra afectivitat, de les arrels mateixes de l’inconscient que mai no es produirà si no apliquem els sentits de la nostra ànima a les coses de Déu. El nostre amor a Déu seguirà sent enterament cerebral. I la nostra persona no arribarà a unificar-se en el Crist i viurem en un divorci interior. El cap estarà en el Senyor, però el cor anirà a altres objectes.

La mateixa santa Teresa diu: «Em va fer molt de mal no saber que era possible veure més enllà dels ulls del cos, és a dir veure amb els ulls de l’ànima».

Sant Bernat, en el seu sermó 10 «De diversis» té unes paraules plenes de profunda saviesa sobre els sentits interiors. Si restem en la superfície de la nostra vida, tenim el perill, molt real, de viure immersos en profundes divisions. Ens ho ha recordat sant Pau, avui en la seva epístola als Corintis.

Ens ho està recordant a tots els cristians aquests dies l’Octavari de pregària per la unitat dels cristians.

És Crist l’artífex de la unitat, només ell ens il·lumina i ens salva, però ell no busca en nosaltres persones dividides. Ell és el Mestre que passa i crida, i convida a la conversió, és a dir a girar en tot el nostre ésser cap al misteri de Déu.

Jesucrist és la Paraula que ha nascut de la profunditat del Misteri de Déu, d’un misteri d’Amor, que és profunda comunió. I neix per embolcallar-nos en el misteri d’Amor de la Divinitat. Recordem aquell vers del Salm: «Us embolcalla la llum com un mantell. Aneu vestit d’esplendor i majestat» (Sl 104). Aquesta llum ens l’ofereix Crist. És la Paraula de Déu que neix del més profund del silenci de Déu. La Paraula que neix d’un cor que és tot Amor. I aquesta Paraula porta tota la força i energia, tota la capacitat per penetrar fins al fons del nostre ésser.

La Paraula de Déu no se l’emporta el vent, més aviat la porta el vent sagrat de l’Esperit de Déu al nostre interior, per ajudar-nos amb la seva llum i la seva saviesa a canviar de vida i fer-nos, en el camí d’aquesta vida, instruments permanents d’unitat i de reconciliació.

Home, dona, que gran ets, perquè el Senyor es recordi de tu, per donar-te poder, posant sota el teu mandat tota la seva obra. Però també t’ha fet a la seva imatge, és a dir, amb una dignitat de fill lliure, que poden dir no al mateix Déu.

Germans, germanes, deixeu que la Paraula de Déu arreli en els vostres cors, que no se l’emporti el vent i arribeu a ser coronats de glòria i dignitat.