30 d’abril del 2017

DIUMENGE III DE PASQUA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Ac 2,14.22-33; Sl 15; 1Pe 1,17-21; Lc 24,13-35

«Ensenyeu-me, Senyor, el camí que duu a la vida».

Així canta el salmista aquest salm. Un salm dels més bells del Saltiri. És com una breu història de l’home content i feliç amb el seu Déu.

Una bellesa per acompanyar-nos en el camí de la vida, un camí com el que van fent els deixebles d’Emmaús. Un camí fet tantes vegades amb desesperança quan perdem l’horitzó, com els passa als caminants d’Emmaús i als altres apòstols.

Però aquesta Bellesa va caminant amb nosaltres, i vol penetrar en la nostra vida, va penetrant imperceptiblement en els nostres cors, quan nosaltres hi corresponem amb un diàleg de vida, amb el diàleg de la nostra vida, que en el fons té set de Déu. D’un Déu que ens busca amb passió, com diu el Càntic dels Càntics (7,11).

No ha faltat qui canti aquesta bellesa de Déu:

«A Tu, lluna de Déu,
a Tu, columna forta,
a Tu, que l’àmfora del diví licor,
que el nèctar d’eternitat poses en els nostres cors».
(Miguel de Unamuno)

I potser no anava vessant aquest nèctar d’eternitat amb la seva paraula, en els caminants d’Emmaús? El diví licor de la Paraula de Déu va embriagant el seu cor, tota la seva persona; una embriaguesa que es va a tornar aviat un foc que no podran contenir.

«No cremava el nostre cor mentre ens obria el sentit de les Escriptures?», exclamen.

És la bellesa del foc que il·lumina i escalfa el fred del nostre cor, de la nostra vida.

«Tu has embriagat el meu cor. Tu has deslligat la meva llengua ... Fes-me’l viure ple de les delícies de la teva presència, el lloc on acaben tots els camins» (Claudel).

Així es sadollat, s’embriaga el cor amb l’àmfora del diví licor de la Paraula.

I el salmista no deixa de cantar la bellesa i l’alegria que troba i desitja en el Senyor:

«Senyor, ningú com vos no em fa feliç,
amb ell a la dreta, mai no cauré.
El meu cor se n’alegra i en faig festa tot jo,
fins el meu cos reposa confiat.
M’ensenyareu el camí que duu a la vida.
Joia i festa a desdir a la vostra presència,
delícies per sempre.»

I aquells que caminaven envaïts de la tristesa per una absència que res ni ningú podia satisfer, queden transformats en homes nous que necessiten dir, comunicar l’alegria que els ha canviat. Amb les primeres ombres del capvespre, de la nit ja esvaïda, però a la llum nova del Ressuscitat necessiten, els urgeix, tornar a Jerusalem. És la pau, és l’alegria del Ressuscitat: el qui la posseeix en el seu interior necessita comunicar-la, en un desig inconscient de créixer i créixer més en ella.

«És propi de qui ha caminat en el camí de la Vida, gustar de la dolçor de la dreta de Déu. Jesucrist es fa pa, comunicant la seva Paraula i confirmant el cor del qui el menja; es fa copa per la contemplació de la veritat, donant el goig del coneixement a qui menja i beu amb amor» (Orígenes).

Arriben a Jerusalem, on es trobaven tots reunits i comentaven: «Realment el Senyor ha ressuscitat, i s’ha aparegut a Simó». «I ells contaven el que els havia passat pel camí. I com l’havien reconegut quan partia del pa».

I aquesta mútua experiència de la presència del Ressuscitat en les seves vides els porta a comunicar aquesta alegria a tot el poble: «Aquest Jesús, Déu l’ha ressuscitat. Tots nosaltres som testimonis».

Tots nosaltres en som testimonis? Aquesta ha de ser la nostra veritable Pasqua: Ser testimonis de la pau i de l’alegria del Ressuscitat.

I al fil d’aquesta estampa evangèlica dels caminants d’Emmaús, ens podem fer preguntes:

Com anem fent el camí de la vida? ¿Veritablement reconeixem el Ressuscitat en partir el pa? ¿L’eucaristia té per a nosaltres la força de transformar-nos en pau i alegria profundes, per poder arribar a dir: nosaltres som testimonis?

Potser ens hem de fer ressò de les paraules de sant Pere: «Vigileu sobre la vostra conducta mentre viviu en aquest món».

27 d’abril del 2017

MARE DE DÉU DE MONTSERRAT, PATRONA DE CATALUNYA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Mare, «ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes». Mare, has pogut cantar el «Magnificat», perquè has fet experiència, experiència interna, intensa, immediata de Déu.

Feliç, Mare, perquè has cregut. La fe t’ha donat, t’ha obert, t’ha omplert de totes les benediccions, de totes i cadascuna de les meravelles de Déu. Per això, Mare de Déu, et veiem que encara la teva gràcia no pot restar quieta i visites Elisabet, en el goig de dues mares, en el goig de dos fills.

Per tu Mare, per tu ha vingut el Salvador del món, i per tu, només per tu, el teu poble, només per tu pot cantar que Déu ens salva.

Perquè també nosaltres hem estat elegits: «en ell abans de crear el món, perquè, fóssim sants».

Mare, ets Mare de Déu. Mare, ets Mare nostra. I, nosaltres en la mesura que també com els primers cristians assistim unànimement, sens falta, a les hores de pregària, també nosaltres ens anem endinsant en les benediccions espirituals que ens vénen per Jesucrist.

Mare, des del teu tron a la muntanya, que com serrada pels àngels se’ns presenta al bell mig de Catalunya, ets seu del teu Fill, Jesucrist Nostre Senyor, que en els braços ens el manifestes.

Mare, si ets Mare de servei, ajuda’ns a viure en el servei gratuït en bé de tothom que necessita una persona que els ajudi. Mare, som fills en el teu Fill, ajuda’ns a tenir posada en Crist la nostra esperança, com tu Mare, la vas tenir. Perquè, la nostra part en l’herència sigui fructuosa en la voluntat de Déu i en el do de la gràcia que hem rebut, per poder també amb el teu exemple: anar, caminar, arribar, ajudar, visitar, treballar, lliurar el temps, donar la vida pel qui més ho necessita.

Mare, que puguem ser una mica mares en la nostra donació als altres. I així, Mare, entonarem el «magnificat» per lloar amb tu, el nostre Déu que ens salva, Mare.

24 d’abril del 2017

SANT JORDI, MÀRTIR, PATRÓ DE CATALUNYA. SOLEMNITAT TRASLLADADA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

No hi ha dubte que tenim un gran patró. Per què? Perquè tenim com a patró un màrtir. És a dir, un home que, malgrat tota la seva vida, ha arribat a un moment en el qual s’ha deixat seduir pel Crist, mort i ressuscitat, i s’ha lliurat, no ja a les batalles entre els homes, sinó a la lluita de la Veritat Única, la veritat que brolla de l’Evangeli.

Aquest Evangeli que avui ens convida a meditar la nostra relació amb Déu. Una relació que passa per Jesús, el cep veritable.

Cadascú de nosaltres, com a sarments, podem donar fruit o no.

Ara bé, per donar fruit hem d’estar de part de Déu, hem d’estar empeltats en el Crist, perquè és l’únic que ens pot donar la Vida, en majúscules. Ja que com ell mateix diu: «Sense mi, no podríeu fer res».

Nosaltres com a comunitat estem en ell. Però, si que és veritat que si algú se separa, s’asseca i acaba per convertir-se en cendra. Per això, la gran importància de no defallir en el nostre dia a dia, en la nostra relació comunitària i personal amb Déu.

Perquè la vida comunitària del cristià té aquests dos vessants d’intimitat i de relació amb Déu: Per una banda la Litúrgia de les Hores, per l’altra l’harmonia de la pregària personal intransferible. Ningú no pot fer la meva pregària personal per mi. No hi pot haver-hi cap substitut.

Perquè, si estem on hem d’estar, si estem amb Jesús i el que ens diu queda en nosaltres, podrem demanar el que desitgem, i ho tindrem, ja que la glòria de Déu és que nosaltres donem molt de fruit i siguem deixebles de Jesús.

Jordi, sant, va deixar les lluites humanes per lluitar pel Crist, i així donà el fruit més bell, la vida per Crist, per guanyar la vida eterna. Que el seu testimoniatge ens ajudi a viure de la fe, l’esperança i l’amor. Així, rebrem la benedicció el poble català.

22 d’abril del 2017

PROFESSIÓ MONÀSTICA SOLEMNE DE LA GERMANA JOSEPA PONT I PARAREDA, MONJA DE VALLBONA

Homilia predicada a Vallbona pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ct 2, 8-14; Ac. 2, 42-47; Lc 12, 22-34

El temps Pasqual té dos nuclis d’interès primordials. Primer que tot recordem el centre del misteri de la nostra fe: la resurrecció de Jesucrist, el Fill de Déu i el nostre Redemptor, que, encarnat de la Verge Maria, es féu home, patí, morí i fou sepultat per ressuscitar al tercer dia, com deien ja les Escriptures. En segon lloc la litúrgia de la Paraula se centra a mostrar-nos la formació i vida de la primera comunitat cristiana, sorgida a l’escalf de Crist ressuscitat. Aquella en la qual les comunitats monàstiques ens emmirallem. Els apòstols havien estat cridats per Jesús, l’havien seguit, l’havien conegut i l’havien estimat; i fruit d’aquest amor havien fet experiència de la seva resurrecció. Havien sentit la veu de l’estimat que els deia vine i ho veuràs, s’havien aixecat, l’havien seguit per tal de veure la seva bonica cara, sentir la seva dolça veu. Ens ho diuen les Actes dels Apòstols que has triat per que avui sentim, el seguien essent constants en assistir a l’ensenyament, a posar en comú els seus béns, a assistir al culte al Temple, a cantar lloances a Déu. I així a la comunitat s’hi afegia nova gent.

Avui Josepa t’afegeixes amb tots els ets i uts a aquesta comunitat que és també hereva de la comunitat apostòlica. No t’és pas desconeguda, ja fa anys que aquí hi trobes pau d’esperit i un contacte directe amb Déu: Ell t’ha cridat a seguir-lo ara i aquí per sempre. La paraula «sempre» en la nostra societat actual provoca frisança, la por al compromís indefinit és ben present avui. Però per a tu ara ja l’hivern ha passat, la pluja s’ha esvaït i es veuen les flors de la resurrecció per tota la contrada i Ell t’ha dit «aixeca’t i vine». I tu en sentir la seva crida has respost «sí», per buscar el seu Regne, i saps que tot allò altre et serà donat de més a més. A tu s’adreça ara la seva paraula, i tu renunciant als teus propis volers, per militar per al Senyor, Crist, el rei veritable, has pres les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència. Com Jesucrist, «que tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir» (He 5,8), així nosaltres participem dels sofriments del Crist amb la paciència, per tal de merèixer de compartir també amb Ell el seu regne.

Per mantenir-te ferma en el camí al que avui et compromets demanarem que els sants de Déu, els justos que ens han precedit en la fe, t’hi ajudin; amb l’ajut d’ells i sobretot amb el de les teves germanes de comunitat, t’uneixes avui a Jesucrist, lliure i joiosa, casta, obedient, en solitud i silenci, consagrada al teu estimat, no anteposant res al seu amor. Demanarem per al Senyor que per la gràcia de l’Esperit Sant siguis prudent, assenyada, lliure, i que trobis repòs en l’aflicció; consell en el dubte; refugi en la injustícia; paciència en la tribulació; abundància en la pobresa; aliment en la privació i remei en la malaltia. Tingués confiança perquè a qui té el Senyor no li manca res, no necessita res més.

San Benet presenta un dur programa de vida a la monja i al monjo, quan li diu que, «des del dia de la de la seva professió, no tindrà ni potestat sobre el seu propi cos» (RB 58,24;33,4), que ha d’ésser cremat «posant al servei del Senyor, present en els germans, els dons i talents que ell ha dipositat en nosaltres» (RB Pròleg 6) Avui fas promesa de disponibilitat, la que és pròpia de la professió del monjo i pertany a la seva fe, és a dir donar-se als altres amb els dons i talents que has rebut del Senyor, servir-lo a Ell present en les germanes, donant-te a les malaltes, als hostes, a l’abadessa i a tota la comunitat, i això fins a la mort. Els monjos i les monges som al capdavall uns somiadors, volem cercar Déu sabent que no assolirem mai plenament el nostre objectiu en aquesta vida; durant la qual sols podem participar, per la paciència, en el seu Regne; som uns somiadors en Crist.

La teva decisió és valenta però no pas desassenyada perquè la prens certa que el Senyor t’hi ha cridat i que Ell mateix t’ajudarà, serà llum per als teus passos i amb Ell al costat mai no cauràs. Sigues-li fidel en el servei, cerca’l en la Paraula, busca’l en les germanes i troba’l en l’Eucaristia. De ben segur que avui passen davant teu moltes imatges, les moltes estades anteriors en aquest monestir com a hoste; i els teus pares: ells avui també s’uneixen a nosaltres en la comunió dels sants per dir-te que et volen acompanyar sempre i que s’alegren de la teva consagració.

Estimada Josepa, estimada comunitat de Vallbona, avui el Senyor ressuscitat es fa present de nou enmig vostre, com s’hi va fer enmig d’aquella primera comunitat per la força de l’Esperit. La nostra vida és una vida de testimoni d’aquesta presència, testimoni del Crist ressuscitat. Sabem que quan ens reunim Ell és enmig nostre i per això la nostra joia és immensa, tant que tenim necessitat de compartir-la i proclamar-la a tots els qui se’ns apropen. Com els apòstols som cridats per Jesús, el volem seguir, conèixer-lo, estimar-lo; i estimant-lo fer experiència de la seva resurrecció. Com als deixebles avui el Senyor victoriós sobre la mort t’ha sortit al pas, Josepa, t’ha cridat pel teu nom i tu com Maria Magdalena t’has girat i l’has reconegut i tot reconeixent-lo com el teu estimat fas el ferm propòsit de seguir-lo, d’oferir-li la teva vida, tota sencera com una ofrena, un sacrifici agradable. Ho simbolitzaràs signant i deixant sobre l’altar la teva cèdula de professió, al costat del pa i del vi de l’Eucaristia. com deixant-hi, confiant-li tot el que ets. Demanem al Senyor que t’ha crida’t a seguir-lo en aquesta comunitat que no cerquis allò que et sembli útil per a tu, sinó més aviat el que ho sigui per a les altres; que practiquis desinteressadament la caritat fraterna; que temis Déu amb amor; que estimis la teva abadessa amb un afecte sincer i humil; que no anteposis res absolutament al Crist, el qual ens dugui tots junts a la vida eterna (RB 72).

19 d’abril del 2017

DIMECRES DINS L’OCTAVA DE PASQUA

TROBADA A POBLET DE LES MONGES BENEDICTINES

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 3,1-10; Sl 104,1-2.3-4.6-7.8-9; Lc 24,13-35

Estimades germanes de les comunitats de Sant Pere de les Puel·les, Sant Daniel, Sant Benet i Puiggraciós. Avui és la Pasqua del Senyor, perquè ens hem reunit tots junts per donar gràcies, per alegrar-nos per la seva Resurrecció. Perquè realment el Senyor ha ressuscitat.

La monja, el monjo som aquells que caminem cap a Crist, que caminem amb Crist. Com l’invàlid de naixement primer restem vora la porta bonica del Temple, del monestir; paralitzats per les nostres pors, pels nostres càlculs humans. Cridats pel Senyor ens presentem per primera vegada per fer-nos monja o monjo, i se’ns posa a prova per veure si som de Déu, per veure si perseverem trucant, suportant amb paciència els greuges, persistint fins que, com Pere i Joan a la porta bonica, els ancians del monestir ens diuen «et dono el que tinc: En el nom de Jesucrist, el Natzarè, alça’t i camina!». I comencem a recórrer el camí de salvació, que al començament ha de ser forçosament estret i que amb el progrés en la vida monàstica i en la fe es va eixamplant conforme ens anem alliberant en Crist. Avancem pel camí al que, com escriu sant Pau, hem estat cridats per recórrer en llibertat, passant per l’experiència del seguiment de Crist, pel servei a Crist que és servei als germans.

El nostre camí monàstic comença i acaba en nom de Jesucrist; no s’hi val a esperar-ne plata i or; sinó que dient-nos sempre al fons del cor allò que, fits els ulls en terra, digué aquell publicà de l’evangeli: «Senyor, no sóc digne, jo pecador, d’aixecar els ulls al cel» (RB 6,65); és Crist que seguim per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l’amor. Ens ho deia avui la primera carta de sant Pere a Matines, el seguiment de Jesús dóna sentit a la nostra existència, a cada moment de la nostra vida, a cada pas del nostre camí. Per recórrer-lo, la plata dels nostres interessos i l’or de la nostra voluntat, no fa sinó dificultar-lo i fer-lo més feixuc.

És un camí que com els deixebles d’Emmaús, no fem pas sols, ens emmirallem en la comunitat, que fixa els ulls en nosaltres i ens ajuda a aixecar-nos cada cop que defallim per a recorre’l caminant, saltant de joia i lloant Déu. Per avançar-hi ens cal agafar forces, ens cal l’aliment de la Paraula, els nostres cors s’han d’abrusar quan entrem en contacte amb la Paraula de Déu i poc a poc se’ns va obrint el sentit de les Escriptures; poc a poc anem reconeixent a Crist en els germans i germanes. Perquè la nostra és una vida cristocèntrica, el seguim a Ell, les seves petjades, només a Ell.

Els dos deixebles, camí d’Emmaús, coneixien les Escriptures, havien escoltat els ensenyaments del Mestre, havien sentit els testimonis de la resurrecció, però a Ell no l’havien vist pas encara; continuaven fent camí, un camí curt com d’onze quilòmetres, entre la tristesa i el desencís. Esperaven que Ell seria el qui hauria alliberat Israel i de tot això ja feia tres dies, tot i que unes dones del grup els havien esverat —les dones són sempre les primeres a veure i a creure en la resurrecció— a Ell no l’havien vist pas.

Cal saber veure’l, cal mirar-lo amb els ulls de la fe; ens costa d’entendre pels nostres cors tan indecisos. Crist ens surt al pas cada dia en el nostre camí; però ens costa de reconèixer-lo; potser ho fa quan la nostra esperança, la nostra fe declina i és aleshores que Crist, com Pere i Joan, fixa els ulls en nosaltres; és aleshores que ens agafa per la mà dreta, que ens aconsegueix en el camí i es posa a caminar amb nosaltres, i sabem que és Pasqua quan hem merescut de veure’l, se’ns obren els ulls i el reconeixem, en la Paraula i en la fracció del pa en comunitat: en la Paraula i en l’Eucaristia. En reconèixer-lo quan fa com si seguís més enllà, li hem de dir «queda’t, que ja es fa tard per a nosaltres».

Estimades germanes, estimats germans; avui celebrem plegats la joia pasqual. Crist ha ressuscitat, ho hem sentit a dir i ho hem vist amb els ulls del nostre cor, de la nostra minsa i esporuguida fe. Realment el Senyor ha ressuscitat.

17 d’abril del 2017

DILLUNS DE L’OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal
Fets 2,14.22b-33; Sl 15,1-2 i 5.7-8.9-10.11 (R.: 1); Mt 28,8-15

En la seqüència de Pasqua, que cantem aquests dies abans d’entonar l’al·leluia i proclamar l’evangeli, diem: «Chirstus innocens Patri reconciliavit peccatores». (Crist, l’innocent, el just, reconcilia els pecadors amb el Pare). Un dels fruits de la Pasqua del Senyor, de la resurrecció de Jesús que s’ha esdevingut avui, és l’obra de la reconciliació: l’obra de la reconciliació de tots i cadascun de nosaltres amb el Pare que Jesús ha realitzat ressuscitant d’entre els morts. I diem «obra de reconciliació» perquè s’ha tractat d’una veritable obra, d’un gran treball, d’un immens esforç: tota la vida del Senyor ha estat viscuda per dur a terme aquesta obra, des del moment de la seva encarnació. Però han estat sobretot els seus darrers passos per aquest món, aquells que hem reviscut i celebrat en aquests darrers dies, els que amb més intensitat han servit per a aquesta obra de reconciliació. Les fatigues, les caminades, les paraules, els silencis, els escarnis i les burles; les acusacions, les traïcions, les negacions i els abandonaments; la soledat, el dolor, la creu.... la mort. Tot ha format part d’aquesta obra de reconciliació: d’aquesta donació de la seva vida per nosaltres. I parlem encara «d’obra de reconciliació» perquè Jesús n’ha estat el principal protagonista, el principal autor: «dono la vida pels meus amics, sóc jo qui la dono, ningú no me la pren»; «he vingut per fer les obres del meu Pare; el meu Pare treballa i jo també treballo». Crist ha pres damunt seu el pecat del món i ha reconciliat el món amb Déu: Jesús és qui ha obrat aquesta reconciliació.

Aquest matí, en aquesta mateixa celebració que estem vivint, també Jesús ens surt al pas, com a les dones que sortien corrents del sepulcre, i també com a elles ens saluda: «Déu vos guard. No tingueu por». No hem de tenir por, perquè Déu està amb nosaltres, perquè hem estat reconciliats amb Ell, gràcies a la resurrecció d’entre els morts de Jesús de Natzaret; gràcies a la seva victòria contra el pecat i la mort: «mors et vita duello conflixere mirando: dux vitae mortuus, regnat vivus» (lluitaren vida i mort en lluita sense mida: el Rei de vida, mort, ja regna amb nova vida). Aquest és el do pasqual: el do de la vida nova que Crist ressuscitat ens dóna; aquesta és la vida nova que, donada, ens reconcilia amb el Pare.

A tots els qui hem rebut aquesta vida nova, a tots els qui hem celebrat l’obra de reconciliació amb el Pare, se’ns invita ara a tornar a Galilea: «Aneu a dir als meus germans que vagin a Galilea i que allà em veuran». «Surrexit Christus spes mea: praecedet suos in Galilaeam». Galilea representa l’origen de l’encontre amb Jesús: després dels moments convulsos que hem viscut junt amb els primeres deixebles aquests deies (els moments de les traïcions, de les negacions i dels abandonaments), Jesús ens invita a retornar al moment originari del nostre encontre amb ell; ens convoca a Galilea on, un cop reunits, ens donarà el seu Esperit i ens enviarà a predicar-lo per tot el món: ens enviarà com a Església a continuar l’obra de reconciliació dels homes amb el Pare. No és aquesta, doncs, la nostra missió? Treballar per estendre la reconciliació a tot el món? Començant pel nostre cor, per les nostres vides; continuant amb els qui ens són més propers, pels nostres familiars, pels nostres germans de comunitat; estenent-lo als germans d’altres comunitats, d’altres països i nacions, d’altres cultures.... en un món com el nostre que s’està fragmentant per tot arreu, on ressonen cada vegada amb més força tambors de guerra, on cada dia més germans esdevenen enemics, no ens cal esforçar-nos més i més per treballar per dur al món (des del meu cor fins als meus germans més allunyats, passant pels més propers) la reconciliació que Crist ens regala en aquest dia de Pasqua? Un esforç, un treball que depèn tot ell de nosaltres, alhora que depèn tot ell de la força que Jesús ens dóna amb el do del seu Esperit. És el mateix esforç que hi ha al darrere del que vam dir aquesta nit de Pasqua, quan junt amb un nostre germà que rebia per primera vegada la frescor renovadora de l’Esperit dèiem: hi renuncio! Hem renunciat a tot allò que trenca l’obra de la reconciliació que Jesús ha realitzat: siguem testimonis vius de la vida nova que ara viu Jesús, vivint vivificats per l’Esperit com a veritables reconciliats i reconciliadors entre els homes. Que aquest sigui el nostre testimoni pasqual!

16 d’abril del 2017

DIUMENGE DE PASQUA. MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 10,34a.37-43; Salm 117,1-2.6ab-17.22-23; Col 3,1-4; Jo 20,1-9

Ja sabeu què ha passat? Déu l’ha ressuscitat al tercer dia. Encara de nit Maria Magdalena se n’ha anat al sepulcre. En arribar-hi, s’ha adonat que quelcom ha passat; advertits per ella, Pere i l’altre deixeble també hi han anat corrents. Certament quelcom ha succeït, la tomba és buida. Jesús, tal com deien les Escriptures, ha ressuscitat d’entre els morts. S’ha acomplert el pla de Déu. Jesús no és Llàtzer, un mort que s’ha posat a caminar per tornar a morir. El primer dia de la setmana Déu crea el món de nou, del sepulcre neix una nova creació, de la fosca s’ha fet llum de nou per voluntat de Déu.

En aquest matí de Pasqua, el Dijous i el Divendres Sant adquireixen tot el seu sentit. La mort de Jesús ha estat una mort per amor, una mort per la vida; experimentant la plenitud de la mort humana ha arribat al món de Déu, a la vida plena. Ell ja no pertany al món sensible i caduc, sinó que els seus el veuen, el reconeixen, amb els ulls de la fe. La fe en la resurrecció de Jesús és confiança en l’existència real de Déu, és fe en el fet que l’encarnació del Fill ha portat Déu, ha penetrat fins al moll de l’os de la humanitat, fins i tot al regne dels morts.

Era diumenge, encara fosc, la pedra havia estat treta, el llençol d’amortallar aplanat, el mocador lligat al mateix lloc on havia estat el cap de Jesús. Hi ha indicis que quelcom d’extraordinari ha succeït i sols un dels que hi han anat, l’altre deixeble, ha vist i ha cregut. Per Pere i per Maria Magdalena caldrà encara una manifestació personal per reconèixer-lo. És la fe la que ens fa veure que Jesús, morint, ha destruït la mort i ressuscitant ens ha retornat aquella vida que no acaba, perduda al paradís.

La Resurrecció de Jesucrist és la culminació de la seva Passió redemptora, amb ella ha vençut a la mort. Si tot hagués acabat amb la mort en la Creu, hauria estat realment un fracàs. Jesús podria haver passat a la història com un home bo. Però no hauria passat més que com un home. Jesucrist és el Fill de Déu i en ser-ho i per ser-ho, el Pare l’ha ressuscitat. Per això nosaltres tenim la certesa que el nostre cos també ressuscitarà com el seu. Gràcies a la seva Resurrecció, podem estar segurs de l’existència de la vida eterna, que estem cridats a viure en Déu per la resurrecció de Crist.

Tan sols Jesucrist podia obrir-nos el camí en ser veritable Déu i veritable home. Morint i ressuscitant ha obrat el que cap altre podia fer, reconciliar-nos amb el Pare. La Resurrecció de Crist és el centre de la nostra fe.

El sepulcre era buit, Jesucrist va sortir del sepulcre i es va aparèixer, amb un cos gloriós, a les dones, als dotze i als altres deixebles. Una immensa joia els va envair, no s’havia acabat tot a la creu; és l’alegria pasqual. La nostra no és una fe trista, sinó joiosa. La Resurrecció de Crist transforma per complet al món, li porta alegria i pau, felicitat i esperança. Com a Maria Magdalena, a Pere i a l’altre deixeble. La vida del cristià davant el món és una vida transformada pel fet de la Resurrecció. Una joia per compartir amb un món desesperançat i ensopit al qual hem de fer arribar exultants el goig pasqual. «Avui és el dia en què ha obrat el Senyor, alegrem-nos i celebrem-lo», compartim-lo i anunciem-lo.

DIUMENGE DE PASQUA. VETLLA PASQUAL (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 1,1-2,2; Gn 22,1-13.15-18; Ex 14,15-15,1a; Is 54,5-14; Is 55,1-11; Ba 3,9-15.32-4,4; Ez 36,16-17a.18-28; Rm 6,3-11; Mt 28,1-10

«Sé que busqueu Jesús, el crucificat. No hi és, aquí. Ha ressuscitat tal com ho havia predit.» Les dones amb por, però amb una gran joia van corrents a anunciar als apòstols la bona notícia i tot anant-hi Jesús els surt al pas dient-los «no tingueu por». Han de perdre la por i quedar-se tant sols amb la joia, una alegria immensa i encomanadissa perquè Crist ha ressuscitat. Aquesta és la nit en què la salvació esdevé plenitud. Hem recordat, en la rica litúrgia de la Paraula d’aquesta celebració, els moments més importants de la història de la salvació. Des de la creació del món fins a la nova creació que esdevé realitat amb la Resurrecció de Crist. En aquesta nit Déu ha tornat a dir «Que existeixi la llum» i la llum ha resplendit com mai, com un llamp sobre el vestit de l’àngel del Senyor que ha fet rodolar la pedra del sepulcre i ha alliberat Jesucrist de la mort. «Veniu a veure ... i aneu de seguida a dir.» Veure, creure i testimoniar, tres paraules inseparables. Anem-hi també nosaltres, veure’m Crist amb uns ulls nous, els ulls de la fe, i proclamem-ho arreu, perquè la nostra és una joia per compartir, no pot restar tancada als nostre cors. Aquesta és la gran alegria d’aquesta nit santa, perquè aquesta nit és diferent a totes les altres nits, en ella Crist ha vençut la mort i ha estat glorificat. La seva resurrecció és la nostra, la seva victòria sobre la mort és la nostra.

Avui Àlex t’incorpores a aquesta fe en Crist ressuscitat. El Senyor t’ha fet el do de la fe, t’has obert a la presència de Déu, aquell que és el tot altre com diu sant Agustí. I Ell ha fet realitat la seva presència dins teu. Aquesta nit santa en què els creients renovem les nostres promeses baptismals, tu les fas per primera vegada de manera lliure, conscient i generosa. Donem gràcies a Déu i tu també dóna gràcies a Déu per aquest do i també als teus pares que respectant la teva lliure decisió t’han ajudat així en el teu camí cap a Déu. Jesucrist no és una història passada, és ben present, viu avui i aquí; avui ha ressuscitat de nou i és aquí en el teu i en els nostres cors. Ell t’ha sortit al pas i t’ha dit «no tinguis por». I pots tenir la temptació de la por perquè és un compromís molt important.

En l’aigua del baptisme mor l’home vell i neix l’home nou. D’aquí a uns moments renunciaràs al mal, a l’error, a la violència, a l’egoisme, a l’odi, a la peresa, a la covardia, a la tristesa, al materialisme, a la injustícia, a creure’t millor i superior als altres, a estar massa segur de tu mateix, a creure’t ja convertit del tot; perquè tot això és renunciar a Satanàs. Ja vivies això com uns valors que t’han ensenyat els teus pares des de petit; però a partir d’ara ho faràs d’un manera diferent; l’amor a Déu serà la teva raó de ser i d’existir; un amor per compartir, com la joia de la Pasqua, amb tots els homes i dones del món. Faràs professió de la teva fe en Déu Pare, Fill i Esperit Sant, Trinitat amorosa de Déu, i la faràs també en l’Església, la comunió, el perdó, la resurrecció i la vida vertadera; signes tots de l’amor de Déu, avui que Crist ha ressuscitat. Sigues al món, amb els qui t’envolten, testimoni d’aquest amor. No tinguis por de ser-ho, l’Esperit, pel sagrament de la confirmació, t’infondrà saviesa i intel·ligència, consell i fortalesa, ciència i pietat. En l’Eucaristia rebràs el Cos i la Sang de Crist, rebràs Crist ressuscitat. Amb aquest bagatge podràs fer front a les dificultats, saps ja que no és un camí fàcil i que et pots trobar sol, desencantat i més o menys ple de dubtes; també perquè l’Església la formem pobres homes i dones, massa sovint pecadors que potser amb el que diem o fem et podem escandalitzar, com a voltes lamentablement escandalitzem el món.

No tinguis por, sols has de tenir confiança en Crist, és per Ell per a qui militem, en Ell tenim el nostre consol i la nostra ajuda. Cuida cada dia la teva fe, sigues-li fidel amb la pregària i el contacte amb la Paraula de Déu; aquella que ve del Pare, inspirada per l’Esperit i que es va fer home en Jesucrist, aquella que avui ha ressuscitat i ens ha fet el regal de la vida; la que existia des del principi i per la qual tot s’ha fet.

Àlex, Déu t’estima i t’ha sortit a l’encontre, segurament no te l’esperaves però Ell sap molt bé a quina porta trucar; és Ell qui t’ha trobat, qui s’ha fet el trobadís amb tu, com amb Maria Magdalena i l’altra Maria a les portes del sepulcre buit. Avui, per la seva gràcia, neixes de nou en la font baptismal, compartint la resurrecció del Fill, de Crist, amb l’aigua que ha rebut la gràcia de l’Esperit Sant, amb la força de Crist Salvador significada per l’oli dels catecúmens, amb la llum que t’ajudarà a perseverar en la fe en el Pare i amb l’Eucaristia que és comunió amb el cos i la sang de Crist.

Que l’Esperit Sant ens guardi a tu Àlex i a tots nosaltres en la fidelitat en la fe, que et faci i ens faci sentir la joia de ser cristians, la felicitat de viure la fe en comunió amb tota l’Església i que en siguem testimonis fidels. Que sapiguem anunciar la joia de la resurrecció, essent sempre i arreu ambaixadors de l’amor de Déu, Pare, Fill i Esperit Sant. Davant de tots els homes i dones del nostre món, de tots sense excepció; perquè Déu no fa accepció de persones, estima tots els qui Ell ha creat i que avui ha creat de nou perquè Jesús el crucificat ha ressuscitat d’entre els morts.

Gràcies Àlex, gràcies també als teus pares, per deixar-nos viure avui amb tu la plenitud d’aquesta vetlla pasqual en la nit en que Jesucrist ha ressuscitat per tu, per nosaltres, per tots.

14 d’abril del 2017

DIVENDRES SANT. LA PASSIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 52,13-53,12; Salm 30,2 i 6.12-13.15-16.17 i 25; He 4,14-16;5,7-9; Jo 18,1-19,42

«Qui es preocupa de la seva sort?» ens pregunta el profeta Isaïes. Jesús ha passat pel món, per l’existència humana, ha estat el pas del Senyor, el pas de Déu, com aquella nit en que alliberà el seu poble de l’esclavatge d’Egipte. Ha passat entre l’aclamació del Diumenge de Rams fins al bram del poble que demana la seva crucifixió, i mentrestant ha viscut l’angoixa de Getsemaní, la traïció d’un dels seus, la negació d’un altre, l’abandó de tota la resta menys un, els judicis davant el gran sacerdot i Pilat, el pretor romà, la burla de la tropa tot coronant-lo d’espines i fent mofa de la seva reialesa, el dur camí vers el Gólgota portant-se ell mateix la creu, veient esquinçats i fets a sorts els seu vestits, i penjat a la creu, estesos els braços entre el cel i la terra, la darrera mirada de la seva Mare, amorosa i adolorida al peu de l’arbre de la nova l’aliança. Un camí que el porta fins al silenci del sepulcre quan tot allò que havia dit l’Escriptura s’ha acomplert.

Ha fet el seu camí davant dels nostres ulls, n’hem estat, en som espectadors tot i la distància. Davant de la creu no s’hi val a restar indiferents, cal prendre partit.

Tal volta hem estat com els qui, armats i amb torxes i llanternes, han anat a l’hort vora el torrent Cedró i hem caigut tres cops quan ens ha preguntat qui buscàvem, i en dir que era Déu qui cercàvem ens ha respost que el teníem davant els nostres ulls. Perquè quan veiem un d’aquests germans seus més petits, el veiem a Ell. Potser hem sortit a fer-lo presoner, fent-nos un Déu a mida, el qual puguem sentir dir allò que ens és de grat sentir, sense adonar-nos que ni els seus més propers no els ha volgut retenir contra llur voluntat quan la por els ha envaït.

Tal volta siguem com Pere, decidit fa poques hores a donar la vida per Jesús i ara tres cops infidel amb el seu no repetit fins a cantar el gall, com si aquest fos la seva consciència adormida desvetllada del son de la por. També nosaltres hem estat cridats per Ell i hem anat on era per veure-ho, però a l’hora de la veritat, quan la duresa del camí l’ha fet costerut, potser l’hem negat un, dos, tres o ja ni sabem quants cops.

Podem ser com Annàs i els seus interrogant-lo i donant-li, com el criat, una bufetada si la seva resposta no és del nostre grat.

Podem ser com Pilat, intentant defensar-lo fins i tot amb una certa intensitat i una certa continuïtat, però quan la majoria de les veus s’hi tiren en contra i són nombroses, claudicar com ell acovardits per la seva possible crítica o reacció, neguitosos, no anessin a pensar-se que som de Crist.

Potser siguem com els seus botxins a sou de Roma, agraciats per la sort amb la seva túnica o compassius fins al punt de fer-li arribar una esponja xopa de vinagre per alleugerir un xic la seva set i el seu dolor.

Tant de bo siguem com Josep d’Arimatea o Nicodem, que encara que hagin estat deixebles d’amagat o de nit, l’han seguit, i a l’hora de la veritat fins i tot han tingut el valor de demanar el seu cos per posar-lo al sepulcre.

Vora la creu hi ha una única escena solidària, un home i unes dones que amb serè dolor l’han seguit fins al final. Maria, les dones i el deixeble estimat. El darrer consol, la darrera confidència a la mare que resta mirant l’arbre de la creu, mirant l’arbre dolç pel qual ha vingut el goig a tot el món. Amb la seva redempció, amb la seva mort i resurrecció; la salvació, la victòria sobre la mort, ha arribat al món.

Jesús continua passant cada dia, el Fill de Déu no deixa de passar cada dia, a cada moment, davant dels nostres ulls, carregat amb la seva creu. Ell és aquell que ha de fugir de casa seva i del seu país aventurant-se al mar per arribar a les nostres terres, i que si no ha perdut ja la vida en l’intent, sortim a buscar amb llanternes i armats per empresonar-lo en un camp de refugiats. És aquella dona a qui el seu marit o company bufeteja i que perd la vida en la creu del maltractament, mentre nosaltres fugim a refugiar-nos en la comoditat del ja s’ho faran. És aquella família que han desnonat i que sense sostre ha de subsistir de la nostra almoina miserable, i nosaltres com els soldats al peu de la creu, els donem l’esponja xopa de vinagre del nostre mins ajut per adormir-los davant tant de dolor i impotència. És aquell infant rebutjat abans de néixer, negat tres cops per tots nosaltres. També és aquella mare que escoltant el clam del seu voltant i no podent fer front a les dificultats que se li presenten, decideix que és millor que el seu fill no vingui al món de tant pesada que li hem fet la creu de la seva existència.

Perquè el Fill de Déu fent-se home vingué a salvar-nos de la mort i per això compartí en tot la nostra humanitat, llevat del pecat. Portà les nostres malalties i prengué damunt seu els nostres dolors. Jesucrist compartí la nostra feblesa, la nostra misèria, la nostra desesperança i és allí enmig dels qui sofreixen, pateixen i rebutgem. Ell tot i que era el Fill aprengué en els sofriments, per tal de fer-nos a nosaltres capaços de compadir-nos, de no restar indiferents davant la creu, davant les creus del món, sempre amb la plena esperança de la resurrecció.

13 d’abril del 2017

DIJOUS SANT. MISSA DE LA CENA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ex 12,1-8.11-14; Salm 115,12-13.15-16.17-18; 1C 11,23-26; Jo 13,1-15

Jesús és aquell qui coneix i actua, sap i fa. Sap que ha arribat la seva hora i l’amor que sempre ha tingut pels seus, per molts, el demostra fins al punt d’arribar a l’extrem. Sap que el Pare ha deixat a les seves mans totes les coses i no fa altra cosa que fer la voluntat del qui l’ha enviat. Sap que ve de Déu i a Ell està a punt de tornar fent un darrer gest que ens ho mostri tot. S’aixeca de taula, es treu el mantell com traient-se de sobre les limitacions humanes, se cenyeix una tovallola, com revestint-se d’humilitat, tira aigua en un gibrell, com si el volgués omplir de caritat, i es posa a rentar els peus dels deixebles com un servent. Sap que no tots estan nets, que un el trairà, que està a punt de lliurar-lo per trenta monedes tot fent-li un petó; però segueix fent, fidel a la voluntat del Pare. Sap que els seus no han entès aquest gest de servitud als altres fet pel qui reconeixen com a Mestre, i els ensenya que allò que Ell ha fet, s’ho han de fer els uns als altres, ens ho hem de fer els uns als altres.

Ell que és Mestre i Senyor ens ha donat exemple, ha deixat als dotze i a tots nosaltres el seu cos i la seva sang com a memorial seu fins que torni, com a anunci de la seva mort, que ni és estèril ni heroica, sinó salvadora i redemptora. El Cos i la Sang de l’Anyell immaculat resten com a signe de la seva presència enmig nostre fins al seu retorn gloriós, com la sang a les cases del poble d’Israel fou senyal de l’aliança amb el Senyor i per generacions ho celebraren com a memorial, pelegrinatge i institució perpètua. Jesús ens deixa el seu memorial, la seva vida oferta fins a l’extrem de la creu, l’amor esdevingut ofrena de tal manera que ja no caldrà mai més cap altre sacrifici per renovar-la fins que Ell torni. I deixant-nos el seu cos i la seva sang ens ha deixat un nou i més gran manament, el de l’amor, que es concreta en fets, en realitats. Nosaltres sabem que hem d’estimar i que hem de fer realitat aquest amor en el servei, servint-nos els uns als altres, perquè allí on hi ha veritable amor, allí hi ha Déu.

Però no tots estem nets, no sempre estem del tot nets. Ens embrutem amb els nostres egoismes, les nostres autosuficiències, el nostre orgull, la nostra insolidaritat i el nostre menyspreu als germans. Rebutgem l’amor de Déu i aquest rebuig esquitxa els nostres peus, el nostre cor, amb el fang del pecat. No estem mai nets del tot perquè posem límits a l’amor de Déu, li tanquem les portes, a voltes sorollosament, amb rauxa, amb un cop ben fort com per fer-li sentir el nostre rebuig. No volem escoltar la seva veu, la que se’ns adreça dient-nos de nou «Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Així, doncs, estimeu-vos els uns als altres.»

Ell, que ens ha donat exemple, i de quina manera, ens crida a pujar els graons de la humilitat, a aprendre de la seva valentia, bondat i caritat; ens demana de rentar-nos els peus els uns al altres amb l’aigua de la bondat, eixugar-nos-els amb la tovallola del perdó, fent-los el petó de la caritat fraterna sincera, neta, desinteressada, lliure i generosa. Suportant-nos les nostres febleses, acceptant que els altres ens suportin les nostres i nodrint el nostre fràgil amor, sempre esporuguit per mostrar-se en fets, aclaparat sota el pes del nostre propi voler, enterbolit per la boira d’un amor a nosaltres mateixos tant més superior al que hem de tenir a Déu i als germans, que no ens deixa veure en l’altre la imatge de Déu de tant com intentem de veure-hi i projectar-hi la nostra pròpia imatge.

Ell ens ha donat exemple no sols perquè sapiguem què hem de fer sinó que ens l’ha donat perquè el fem realitat concreta. Molt sovint dominem la teoria però ens embarranquem en la pràctica en topar amb els esculls de la nostra feble i humana voluntat. Crist, el Fill de Déu fet home, ha vingut a salvar-nos, a compartir la mort dels homes per, fent-nos do de la seva vida, obrir-nos les portes de la vida eterna.

Ell és l’amor que ens renta sempre, el qui s’agenolla per caritat cada dia als nostres peus i servint-nos tothora ens purifica per a poder asseure’ns a la seva taula per compartir el seu Cos i la seva Sang fent el seu memorial. Ell és sempre amor, font inesgotable d’amor i de perdó, un amor fins a l’extrem. És aquell qui estimant-nos ens ha donat exemple perquè participant del seu amor puguem fer com Ell ens ha fet.

10 d’abril del 2017

DILLUNS SANT

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

De conflictes n’hi ha i de vegades en tenim. Enveja i amor s’enfronten. En la plenitud del temps, la tarda va caient. «Allà li oferiren un sopar». Marta servia, Llàtzer era a taula i Jesús és al mig amb ells i en ells.

Maria fa un gest, una acció portada per l’amor, l’amor que no es pot mesurar mai, sinó no és autèntic. El perfum omple tota la casa. L’enveja fa parlar Judes, mesurant l’amor per tres-centes monedes. Tal vegada enveja la falta d’amor desmesurat que no té.

«Deixa-la estar». Sí, deixa-la, perquè ja està l’amor avançant-se preparant la mortalla al qui tu Judes lliuraràs a la mort.

El qui té amor, el qui viu en l’amor, pot donar, pot ungir, pot perfumar amb bons flaires tota la casa, tota la comunitat. L’Ungit, Jesús, ens ensenya que l’amor es desfà per crear més amor.

El gerro de perfum s’ha quedat obert. Així també nosaltres podem dedicar-nos a perfumar els altres. Ja que en la mesura que ungim els altres perfumen el Senyor Jesús.

9 d’abril del 2017

DIUMENGE DE RAMS. LA PASSIÓ DEL SENYOR (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Mt 21,1-11; Is 50,4-7; Sl 21,8-9.17-18a.19-20.23-24; Fl 2,6-11; Mt 26,14-27,66

Ha arribat l’hora, s’acosta el moment de Jesús. Es veia venir, fa dies que els relats evangèlics de sant Joan ens mostren com han intentat d’agafar-lo, però Jesús se’ls ha escapolit de les mans. Fins i tot ja havien agafat pedres per tirar-los-hi; però Ell se’ls ha esmunyit i ha sortit del temple, perquè encara no era la seva hora. Ressuscitant morts, com fa pocs dies Llàtzer, donant la vista als cecs, fent caminar els invàlids, alliberant els endimoniats, obrint l’oïda dels sords, donant esperança als pobres; la cosa ha anat massa lluny i són ja molts els qui creuen que Ell és el Messies, el Fill de Déu. Jesús ha acabat per preocupar greument els sacerdots i els fariseus, que, reunits al Sanedrí, han decidit posar fi a aquest mal de cap; perquè és millor que un sol home mori pel poble que no pas que tot el poble es perdi i fins i tot el temple acabi essent destruït. I avui n’han tingut la prova quan molts de la ciutat han sortit al carrer i Jerusalem s’ha agitat mentre molts entapissaven el terra amb els seus mantells, l’encatifaven amb branques i l’aclamaven com a Fill de David i enviat del Senyor. Tot ha succeït perquè s’acomplís el pla de Déu i el que el profeta havia anunciat, el rei ha fet la seva entrada muntat humilment en una somera. Jesús s’ha reconegut com el servent de Déu de qui parla el profeta Isaïes, aquell que ha vingut per nosaltres, per tu i per mi, per molts.

Es veia a venir, perquè tot i que Déu havia parlat al seu poble, a molts, en moltes ocasions i de moltes maneres per boca dels profetes, no n’havien fet cas. Ara en aquests dies que són els definitius, en aquesta hora, en aquest moment; ens parla, se’ns mostra en la persona del Fill. Ell, que és de condició divina ni s’ha resistit, ni s’ha fet enrere; obedient com és, per acomplir així el pla de salvació que el Pare ha establert. Home com qualsevol de nosaltres, llevat del pecat, ha assumit la nostra condició humana fins a la mort i una mort en creu. L’han agafat armats amb espases i garrots com si fos un bandoler, quan l’havien tingut assegut al temple ensenyant i no l’havien detingut. Ara ha begut el calze de l’amargor de la traïció d’un amic, de la negació dels seus més íntims, de l’escarni i de la burla dels qui l’havien aclamat pels carrers, de la flagel·lació i de la crucifixió entre dos lladres a mans dels romans i de tanta solitud que l’ha fet exclamar «Déu meu, Déu meu ¿per què m’heu abandonat?» Però ni en el moment de més angoixa, a Getsemaní o al Calvari, no ha volgut fer altra cosa que la voluntat del Pare.

Sembla que tot ha acabat quan han fet rodolar una gran pedra i el seu cos, durament castigat i ara amortallat, ha quedat tancat en un sepulcre nou. Sols unes dones, Maria Magdalena i l’altra Maria l’han acompanyat fins al final i han restat assegudes davant el sepulcre, com a l’espera. Ens ha deixat, però, el seu cos i la seva sang, la sang de l’aliança vessada per molts, i anunci del vi novell que beurà amb nosaltres en el Regne del Pare. Jesús ha vingut per nosaltres i cadascun de nosaltres sap, ha de saber, que Jesús ha vingut per ell, per tu i per mi, per molts; perquè la missió de Jesús és absolutament concreta, s’estén al passat, al present i al futur i també a cadascun de nosaltres que som i ens sabem estimats i reconeguts per Jesús. La salvació és individual i concreta, per a cada home i per a cada dona i se’ns ofereix quan en comunitat celebrem el seu memorial, l’Eucaristia, i passem a formar part dels molts pels qui ha vingut Jesús.

Avui per disposició dels nostres bisbes, seguint les indicacions del Papa Benet XVI de l’any 2012, entra en vigor un petit canvi en la fórmula central de la pregària eucarística. En la consagració del calze direm «per molts» enlloc de «per tots els homes». L’expressió «per molts», si bé queda oberta a la inclusió de tota persona humana, reflecteix el fet que la salvació no s’esdevé de forma mecànica, sense la nostra voluntat o participació; perquè la salvació respecta la nostra llibertat de dir-li si o no, d’afirmar o de negar a Jesús. Els creients estem convidats a acceptar per la fe el do que se’ns ofereix i a rebre’l com a do de la vida sobrenatural que es dóna als qui participem d’aquest misteri, fent-ne la pròpia vida, per tal de poder ser comptats entre els «molts». És la nostra responsabilitat i és personal, pel fet de ser cridats per Jesús directament a la seva taula: ell que ha patit «per nosaltres», «per tu», «per mi». Nosaltres, els «molts» tenim responsabilitat pels «tots». La comunitat dels «molts» hem de ser un llum posat molt amunt, una ciutat posada dalt d’una muntanya, llevat per a tothom. I aquesta és una vocació lliure i totalment personal.

Els «molts», que som nosaltres, hem d’assumir la responsabilitat pels «tots», conscients de la nostra pròpia missió. Com escrivia el Papa Benet, tot i que en la societat actual tinguem la sensació de no ser en absolut «molts», sinó «molt pocs», una petita multitud, que minva sense parar, però tanmateix, som «molts» els qui estem cridats a ser llum per a tots, exemple per a tots. No és pas minsa la nostra responsabilitat en haver-la acceptat i entrat a formar part dels «molts» que han de servir de llevat de salvació per a tots. A la porta del sepulcre hi resten unes dones, que representen l’esperança de molts i hi vigilen uns guardes, que tant bé com saben intenten d’evitar el pla de salvació, i que representen la desesperança d’uns quants. Uns molts, agraïts perquè ens ha cridat a la seva Església, i que davant el sepulcre, segellat i vigilat, sabem que no tot ha acabat, que aquest home és realment el Fill de Déu i que al tercer dia ressuscitarà i ressuscitant ens donarà la vida eterna. D’aquest molts n’hem de fer un tots amb el nostre testimoni. Molts per a donar raó de que Déu ha donat a Jesucrist aquell nom que està per damunt de tot altre nom. Molts testimonis per a que tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor a glòria de Déu Pare.

2 d’abril del 2017

DIUMENGE V DE QUARESMA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ez 37,12-14; Sl Ez 37,12-14; Rm 8,8-11; Jo 11,1-45

Llàtzer s’ha adormit, l’amic del Senyor, aquell a qui Ell estima, germà de Marta i Maria ha mort, però la seva no és una mort irreversible, sinó per a donar glòria a Déu, una mort en profit de la fe dels deixebles. Jesús no té presa per anar a Betània perquè sap del cert que la mort de Llàtzer no és res més que un són en espera de la seva resurrecció. La mort és el centre del relat, la mort humana, fins i tot els deixebles ara semblen disposats a acompanyar a Jesús i morir amb Ell, de fet no han entès massa bé quina és la raó d’aquesta mort davant la qual Jesús es commou profundament i es contorba quan se li neguen els ulls davant la mort de l’amic.

Ell que és la resurrecció i la vida, Ell el Fill de Déu, la claror del dia, el Messies; es commou, com a home i com a Déu, davant la mort d’aquell malalt que es deia Llàtzer. No hauria pogut fer, com li duen Marta i Maria, que Llàtzer no morís? No hauria pogut anar-hi abans i així Llàtzer no hauria mort?, com diuen els jueus. Els plans de Déu no són els plans de l’home. Jesús, l’home, comparteix el dolor dels qui ploren la mort dels essers estimats però Ell és també el Fill de Déu, el qui ha vingut a obrir els nostres sepulcres apartar-ne les lloses per fer sortir als morts, per infondre’ns l’Esperit i fer-nos recobrar la vida; si Crist està en nosaltres la mort del nostre cos serà sols el pas vers la vida en Esperit i veritat.

La resurrecció de Llàtzer és encara incompleta; Jesús que comparteix el dolor dels homes, el dolor d’aquelles germanes un xic dolgudes perquè el Mestre no era allà per evitar-los aquest tràfec, ha fet reviure Llàtzer. Aquest s’havia adormit en el son de la mort i Crist, després de pregar al Pare, l’ha fet llevar en cridar-lo «vine a fora»; Llàtzer torna a la vida mortal per poder tornar a morir i així poder ressuscitar en esperit i en veritat. Surt del sepulcre lligat de mans i peus i amb la cara coberta per un mocador perquè torna a una vida encara mortal marcada pel pecat que ens lliga. Jesús mana alliberar-lo perquè camini com a primícia de l’alliberament dels nostres pecats.

D’aquí a poc Jesús compartirà la mort dels homes, tres dies restarà al sepulcre per ressuscitar amb un cos gloriós, sense lligams; la seva mortalla restarà ben plegada al sepulcre perquè Ell que nasqué en tot igual a nosaltres llevat del pecat, no té lligams que el limitin, la seva serà una resurrecció plena per a compartir-la amb nosaltres. Serà després que una gran multitud de jueus quan sàpiguen que ha tornat a Betània vagin a veure’l no solament a ell, sinó també a Llàtzer, a qui Jesús ha ressuscitat d’entre els morts, i llavors els grans sacerdots decideixin de matar també Llàtzer, perquè per causa d’ell molts jueus creuran en Jesús, com molts dels qui ara han anat a casa de Maria i han vist el que Jesús ha fet. Els cecs hi veuen, els coixos caminen i els morts ressusciten.

Des del començament, Jesús fa una lectura del fet en relació amb la seva pròpia identitat i missió i amb la resurrecció i glorificació que l’espera aviat. El moment de l’oració explícita de Jesús al Pare davant la tomba té un doble registre, el de l’amistat amb Llàtzer i el de la relació filial amb Déu, en la seva humanitat plora l’amic i en la seva divinitat prega al Pare i el fa sortir de la tomba. Jesús no va obviar ni tan sols per un instant l’oració de petició per la vida de Llàtzer, sinó que amb aquesta oració va reforçar el vincle amb l’amic i, al mateix temps, va confirmar la seva decisió de romandre en comunió amb la voluntat del Pare, amb el seu pla d’amor i salvació, del qual la malaltia i la mort de Llàtzer en formen part; perquè aquesta resurrecció és tan sols un tast de la vertadera resurrecció, la de Crist. Ell és qui és vertaderament la resurrecció i la vida, si creiem en Ell encara que morim viurem i no morirem mai més. Ho creiem això?