2 d’abril de 2017

DIUMENGE V DE QUARESMA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ez 37,12-14; Sl Ez 37,12-14; Rm 8,8-11; Jo 11,1-45

Llàtzer s’ha adormit, l’amic del Senyor, aquell a qui Ell estima, germà de Marta i Maria ha mort, però la seva no és una mort irreversible, sinó per a donar glòria a Déu, una mort en profit de la fe dels deixebles. Jesús no té presa per anar a Betània perquè sap del cert que la mort de Llàtzer no és res més que un són en espera de la seva resurrecció. La mort és el centre del relat, la mort humana, fins i tot els deixebles ara semblen disposats a acompanyar a Jesús i morir amb Ell, de fet no han entès massa bé quina és la raó d’aquesta mort davant la qual Jesús es commou profundament i es contorba quan se li neguen els ulls davant la mort de l’amic.

Ell que és la resurrecció i la vida, Ell el Fill de Déu, la claror del dia, el Messies; es commou, com a home i com a Déu, davant la mort d’aquell malalt que es deia Llàtzer. No hauria pogut fer, com li duen Marta i Maria, que Llàtzer no morís? No hauria pogut anar-hi abans i així Llàtzer no hauria mort?, com diuen els jueus. Els plans de Déu no són els plans de l’home. Jesús, l’home, comparteix el dolor dels qui ploren la mort dels essers estimats però Ell és també el Fill de Déu, el qui ha vingut a obrir els nostres sepulcres apartar-ne les lloses per fer sortir als morts, per infondre’ns l’Esperit i fer-nos recobrar la vida; si Crist està en nosaltres la mort del nostre cos serà sols el pas vers la vida en Esperit i veritat.

La resurrecció de Llàtzer és encara incompleta; Jesús que comparteix el dolor dels homes, el dolor d’aquelles germanes un xic dolgudes perquè el Mestre no era allà per evitar-los aquest tràfec, ha fet reviure Llàtzer. Aquest s’havia adormit en el son de la mort i Crist, després de pregar al Pare, l’ha fet llevar en cridar-lo «vine a fora»; Llàtzer torna a la vida mortal per poder tornar a morir i així poder ressuscitar en esperit i en veritat. Surt del sepulcre lligat de mans i peus i amb la cara coberta per un mocador perquè torna a una vida encara mortal marcada pel pecat que ens lliga. Jesús mana alliberar-lo perquè camini com a primícia de l’alliberament dels nostres pecats.

D’aquí a poc Jesús compartirà la mort dels homes, tres dies restarà al sepulcre per ressuscitar amb un cos gloriós, sense lligams; la seva mortalla restarà ben plegada al sepulcre perquè Ell que nasqué en tot igual a nosaltres llevat del pecat, no té lligams que el limitin, la seva serà una resurrecció plena per a compartir-la amb nosaltres. Serà després que una gran multitud de jueus quan sàpiguen que ha tornat a Betània vagin a veure’l no solament a ell, sinó també a Llàtzer, a qui Jesús ha ressuscitat d’entre els morts, i llavors els grans sacerdots decideixin de matar també Llàtzer, perquè per causa d’ell molts jueus creuran en Jesús, com molts dels qui ara han anat a casa de Maria i han vist el que Jesús ha fet. Els cecs hi veuen, els coixos caminen i els morts ressusciten.

Des del començament, Jesús fa una lectura del fet en relació amb la seva pròpia identitat i missió i amb la resurrecció i glorificació que l’espera aviat. El moment de l’oració explícita de Jesús al Pare davant la tomba té un doble registre, el de l’amistat amb Llàtzer i el de la relació filial amb Déu, en la seva humanitat plora l’amic i en la seva divinitat prega al Pare i el fa sortir de la tomba. Jesús no va obviar ni tan sols per un instant l’oració de petició per la vida de Llàtzer, sinó que amb aquesta oració va reforçar el vincle amb l’amic i, al mateix temps, va confirmar la seva decisió de romandre en comunió amb la voluntat del Pare, amb el seu pla d’amor i salvació, del qual la malaltia i la mort de Llàtzer en formen part; perquè aquesta resurrecció és tan sols un tast de la vertadera resurrecció, la de Crist. Ell és qui és vertaderament la resurrecció i la vida, si creiem en Ell encara que morim viurem i no morirem mai més. Ho creiem això?