19 d’abril de 2017

DIMECRES DINS L’OCTAVA DE PASQUA

TROBADA A POBLET DE LES MONGES BENEDICTINES

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 3,1-10; Sl 104,1-2.3-4.6-7.8-9; Lc 24,13-35

Estimades germanes de les comunitats de Sant Pere de les Puel·les, Sant Daniel, Sant Benet i Puiggraciós. Avui és la Pasqua del Senyor, perquè ens hem reunit tots junts per donar gràcies, per alegrar-nos per la seva Resurrecció. Perquè realment el Senyor ha ressuscitat.

La monja, el monjo som aquells que caminem cap a Crist, que caminem amb Crist. Com l’invàlid de naixement primer restem vora la porta bonica del Temple, del monestir; paralitzats per les nostres pors, pels nostres càlculs humans. Cridats pel Senyor ens presentem per primera vegada per fer-nos monja o monjo, i se’ns posa a prova per veure si som de Déu, per veure si perseverem trucant, suportant amb paciència els greuges, persistint fins que, com Pere i Joan a la porta bonica, els ancians del monestir ens diuen «et dono el que tinc: En el nom de Jesucrist, el Natzarè, alça’t i camina!». I comencem a recórrer el camí de salvació, que al començament ha de ser forçosament estret i que amb el progrés en la vida monàstica i en la fe es va eixamplant conforme ens anem alliberant en Crist. Avancem pel camí al que, com escriu sant Pau, hem estat cridats per recórrer en llibertat, passant per l’experiència del seguiment de Crist, pel servei a Crist que és servei als germans.

El nostre camí monàstic comença i acaba en nom de Jesucrist; no s’hi val a esperar-ne plata i or; sinó que dient-nos sempre al fons del cor allò que, fits els ulls en terra, digué aquell publicà de l’evangeli: «Senyor, no sóc digne, jo pecador, d’aixecar els ulls al cel» (RB 6,65); és Crist que seguim per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l’amor. Ens ho deia avui la primera carta de sant Pere a Matines, el seguiment de Jesús dóna sentit a la nostra existència, a cada moment de la nostra vida, a cada pas del nostre camí. Per recórrer-lo, la plata dels nostres interessos i l’or de la nostra voluntat, no fa sinó dificultar-lo i fer-lo més feixuc.

És un camí que com els deixebles d’Emmaús, no fem pas sols, ens emmirallem en la comunitat, que fixa els ulls en nosaltres i ens ajuda a aixecar-nos cada cop que defallim per a recorre’l caminant, saltant de joia i lloant Déu. Per avançar-hi ens cal agafar forces, ens cal l’aliment de la Paraula, els nostres cors s’han d’abrusar quan entrem en contacte amb la Paraula de Déu i poc a poc se’ns va obrint el sentit de les Escriptures; poc a poc anem reconeixent a Crist en els germans i germanes. Perquè la nostra és una vida cristocèntrica, el seguim a Ell, les seves petjades, només a Ell.

Els dos deixebles, camí d’Emmaús, coneixien les Escriptures, havien escoltat els ensenyaments del Mestre, havien sentit els testimonis de la resurrecció, però a Ell no l’havien vist pas encara; continuaven fent camí, un camí curt com d’onze quilòmetres, entre la tristesa i el desencís. Esperaven que Ell seria el qui hauria alliberat Israel i de tot això ja feia tres dies, tot i que unes dones del grup els havien esverat —les dones són sempre les primeres a veure i a creure en la resurrecció— a Ell no l’havien vist pas.

Cal saber veure’l, cal mirar-lo amb els ulls de la fe; ens costa d’entendre pels nostres cors tan indecisos. Crist ens surt al pas cada dia en el nostre camí; però ens costa de reconèixer-lo; potser ho fa quan la nostra esperança, la nostra fe declina i és aleshores que Crist, com Pere i Joan, fixa els ulls en nosaltres; és aleshores que ens agafa per la mà dreta, que ens aconsegueix en el camí i es posa a caminar amb nosaltres, i sabem que és Pasqua quan hem merescut de veure’l, se’ns obren els ulls i el reconeixem, en la Paraula i en la fracció del pa en comunitat: en la Paraula i en l’Eucaristia. En reconèixer-lo quan fa com si seguís més enllà, li hem de dir «queda’t, que ja es fa tard per a nosaltres».

Estimades germanes, estimats germans; avui celebrem plegats la joia pasqual. Crist ha ressuscitat, ho hem sentit a dir i ho hem vist amb els ulls del nostre cor, de la nostra minsa i esporuguida fe. Realment el Senyor ha ressuscitat.