DIVENDRES SANT. LA PASSIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 52,13-53,12; Salm 30,2 i 6.12-13.15-16.17 i 25; He 4,14-16;5,7-9; Jo 18,1-19,42

«Qui es preocupa de la seva sort?» ens pregunta el profeta Isaïes. Jesús ha passat pel món, per l’existència humana, ha estat el pas del Senyor, el pas de Déu, com aquella nit en que alliberà el seu poble de l’esclavatge d’Egipte. Ha passat entre l’aclamació del Diumenge de Rams fins al bram del poble que demana la seva crucifixió, i mentrestant ha viscut l’angoixa de Getsemaní, la traïció d’un dels seus, la negació d’un altre, l’abandó de tota la resta menys un, els judicis davant el gran sacerdot i Pilat, el pretor romà, la burla de la tropa tot coronant-lo d’espines i fent mofa de la seva reialesa, el dur camí vers el Gólgota portant-se ell mateix la creu, veient esquinçats i fets a sorts els seu vestits, i penjat a la creu, estesos els braços entre el cel i la terra, la darrera mirada de la seva Mare, amorosa i adolorida al peu de l’arbre de la nova l’aliança. Un camí que el porta fins al silenci del sepulcre quan tot allò que havia dit l’Escriptura s’ha acomplert.

Ha fet el seu camí davant dels nostres ulls, n’hem estat, en som espectadors tot i la distància. Davant de la creu no s’hi val a restar indiferents, cal prendre partit.

Tal volta hem estat com els qui, armats i amb torxes i llanternes, han anat a l’hort vora el torrent Cedró i hem caigut tres cops quan ens ha preguntat qui buscàvem, i en dir que era Déu qui cercàvem ens ha respost que el teníem davant els nostres ulls. Perquè quan veiem un d’aquests germans seus més petits, el veiem a Ell. Potser hem sortit a fer-lo presoner, fent-nos un Déu a mida, el qual puguem sentir dir allò que ens és de grat sentir, sense adonar-nos que ni els seus més propers no els ha volgut retenir contra llur voluntat quan la por els ha envaït.

Tal volta siguem com Pere, decidit fa poques hores a donar la vida per Jesús i ara tres cops infidel amb el seu no repetit fins a cantar el gall, com si aquest fos la seva consciència adormida desvetllada del son de la por. També nosaltres hem estat cridats per Ell i hem anat on era per veure-ho, però a l’hora de la veritat, quan la duresa del camí l’ha fet costerut, potser l’hem negat un, dos, tres o ja ni sabem quants cops.

Podem ser com Annàs i els seus interrogant-lo i donant-li, com el criat, una bufetada si la seva resposta no és del nostre grat.

Podem ser com Pilat, intentant defensar-lo fins i tot amb una certa intensitat i una certa continuïtat, però quan la majoria de les veus s’hi tiren en contra i són nombroses, claudicar com ell acovardits per la seva possible crítica o reacció, neguitosos, no anessin a pensar-se que som de Crist.

Potser siguem com els seus botxins a sou de Roma, agraciats per la sort amb la seva túnica o compassius fins al punt de fer-li arribar una esponja xopa de vinagre per alleugerir un xic la seva set i el seu dolor.

Tant de bo siguem com Josep d’Arimatea o Nicodem, que encara que hagin estat deixebles d’amagat o de nit, l’han seguit, i a l’hora de la veritat fins i tot han tingut el valor de demanar el seu cos per posar-lo al sepulcre.

Vora la creu hi ha una única escena solidària, un home i unes dones que amb serè dolor l’han seguit fins al final. Maria, les dones i el deixeble estimat. El darrer consol, la darrera confidència a la mare que resta mirant l’arbre de la creu, mirant l’arbre dolç pel qual ha vingut el goig a tot el món. Amb la seva redempció, amb la seva mort i resurrecció; la salvació, la victòria sobre la mort, ha arribat al món.

Jesús continua passant cada dia, el Fill de Déu no deixa de passar cada dia, a cada moment, davant dels nostres ulls, carregat amb la seva creu. Ell és aquell que ha de fugir de casa seva i del seu país aventurant-se al mar per arribar a les nostres terres, i que si no ha perdut ja la vida en l’intent, sortim a buscar amb llanternes i armats per empresonar-lo en un camp de refugiats. És aquella dona a qui el seu marit o company bufeteja i que perd la vida en la creu del maltractament, mentre nosaltres fugim a refugiar-nos en la comoditat del ja s’ho faran. És aquella família que han desnonat i que sense sostre ha de subsistir de la nostra almoina miserable, i nosaltres com els soldats al peu de la creu, els donem l’esponja xopa de vinagre del nostre mins ajut per adormir-los davant tant de dolor i impotència. És aquell infant rebutjat abans de néixer, negat tres cops per tots nosaltres. També és aquella mare que escoltant el clam del seu voltant i no podent fer front a les dificultats que se li presenten, decideix que és millor que el seu fill no vingui al món de tant pesada que li hem fet la creu de la seva existència.

Perquè el Fill de Déu fent-se home vingué a salvar-nos de la mort i per això compartí en tot la nostra humanitat, llevat del pecat. Portà les nostres malalties i prengué damunt seu els nostres dolors. Jesucrist compartí la nostra feblesa, la nostra misèria, la nostra desesperança i és allí enmig dels qui sofreixen, pateixen i rebutgem. Ell tot i que era el Fill aprengué en els sofriments, per tal de fer-nos a nosaltres capaços de compadir-nos, de no restar indiferents davant la creu, davant les creus del món, sempre amb la plena esperança de la resurrecció.