16 de febrer del 2014

DIUMENGE VI DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Sir 15,15-20; Sl 118; 1Co 2,6-10; Mt 5,17-37

Estimats germans i germanes,

Sempre estem davant d’una alternativa: hi ha dos camins. «L’home té al davant la vida i la mort». Difícil elecció? Tenim plenitud i felicitat quan elegim el bé, encara que sigui el camí més difícil i costerut. Tenim mort en vida quan ens deixem portar pel mal que mai acaba de desaparèixer, quan ens deixem atrapar pel que alguns anomenen els atractius del mal. Déu ens ha dotat de discerniment i de llibertat per acceptar voluntàriament el bé. En la tradició bíblica la llei, el manament, no és un obstacle a la llibertat humana, sinó la possibilitat de sortir de les nostres limitacions i reticències. El salmista demana d’entendre la llei del Senyor, els seus manaments, i guardar-ho amb tot el cor. Als qui estimen Déu, Ell els permet de conèixer les coses amb l’ajut del seu Esperit. La fe, les proves superades, la confiança, la fidelitat porten a la maduresa, a la saviesa. La saviesa de la creu, la saviesa de l’amor. L’amor com a camí de llum, de pau interior i de serenitat.

L’evangeli d’avui és mol complex. No és fàcil parlar d’aquest text, més llarg que el comentari que puguem fer. Hi ha molts temes: el compliment de la Llei i dels Profetes, la ira, l’adulteri, el divorci i els juraments. Per a Jesús la Llei és important. Però el lloc central l’ocupa el Regne de Déu, on el Pare cerca obrir-se camí entre nosaltres per tal de fer un món més humà. No és suficient ser un fidel complidor de les normes, això pot fer-nos façanes sense interior. Cal obrir-se a Déu i col·laborar amb Ell per fer una vida més justa i fraterna. No es tracta d’utopies sinó de possibilitats reals. El Papa Francesc parla de la «pedagogia de la santedat», capaç d’adaptar-se al ritme de cada persona. Diu: «Aneu sempre més enllà, vers les coses grans. Poseu en joc la vostra vida pels grans ideals». Aquesta és la proposta que Jesús ens fa, n’estic convençut!

Per això cal escoltar l’ensenyament pràctic de Jesús, que dóna exemples de com la Llei, convertida en norma per al cor, arriba a un sentit més profund, més complet. Citem només, per no allargar-nos, l’imperatiu: «No matis». No és tracta solament de no matar, Jesús ens invita a eliminar dins del cor qualsevol sentiment d’odi. Millor encara, més perfecte, és anar a l’encontre del germà per reconciliar-se amb ell. Ja sabem que és molt difícil per situacions familiars complicades, per prejudicis irracionals, per incompatibilitats de caràcter, per voluntat de domini. És important que els sentiments siguin raonables, i que la raó no sigui freda i sense sentiments. La raó i els sentiments han d’estar conjugats amb la paraula amor. La Llei no mana res que no sigui possible. En últim terme, tot es resumeix en estimar Déu sobre totes les coses i al proïsme com a si mateix. El llarg fragment de l’evangeli d’avui és una repetida invitació a respectar la dignitat del proïsme, del pròxim, d’aquell que es estimat per Déu encara que no ens resulti simpàtic.

Com hem d’actuar, què cal fer? El salm responsorial, que hem cantat, ens dóna la resposta. Fixem-nos, reflexionem-hi, demanem-ho al Senyor en les nostres pregàries, intentem ser-li fidels, confiem en la força del seu Amor que ens transforma. Resumim, per acabar, les pautes de comportament proposades pel salm:

«Conducta irreprensible, seguir la llei del Senyor, guardar el seu pacte, buscar el Senyor amb tot el cor, camins que no es desviïn, contemplar les meravelles del Senyor, entendre la seva llei i guardar-la amb tot el cor. Feliços els qui segueixen la llei del Senyor!»

9 de febrer del 2014

DIUMENGE V DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep M Recasens
Is 58,7-10; Sl 111,4-5.6-7.8a.9 (R.: 4a); 1C 2,1-5; Mt 5,13-16

Germanes, germans,

La taula de la paraula d'aquest diumenge té com a tema i com a terme dominant la llum, amb tota la seva riquesa de simbolisme i que va com puntejant les lectures d'avui. Aquest simbolisme s'aplica al comportament solidari de l'home just, en la primera lectura i en el salm responsorial, i al testimoniatge de la veritat i de la fidelitat a l'ensenyament de Jesús, en l'evangeli. Fins i tot el verset de l'al·leluia que hem cantat, tret de l'evangeli de sant Joan, ens ha recordat les paraules de Jesús proclamant-se ell mateix com la llum del món.

La llum ens permet de veure la realitat i ens ofereix la possibilitat de tenir punts de referència que orientin el nostre domini o control del que ens envolta. La llum ens proporciona també alegria, optimisme i esperança. La llum porta la pau als nostres cors i dissipa els fantasmes dels nostres temors i de les nostres angoixes. La llum fou la primera realitat que Déu creà, segons el llibre del Gènesi, perquè ella hauria de donar la pauta i el sentit de tota la resta de les coses creades. Sense la llum no hi ha vida ni bellesa ni res no té sentit. Sense la llum els nostres ulls perden tota utilitat ja que és ella justament la qui estimula el mecanisme de la visió i dóna relleu als colors i a les formes de les coses. Per contra, la fosca, les tenebres, la nit, són el símbol del dolor, de la tristesa, del pecat, de la incertesa i la inseguretat. De fet, però, la nostra vida ve a ser com una simbiosi d'ambdós contrastos: passem de la llum a la fosca i de la fosca a la llum en forma de mil matisos sovint indefinits i en un vaivé no sempre previsible ni controlable. Però d'alguna manera ens és bo fer el tast d'ambdós moments per tal de fer-nos càrrec de tota la versatilitat que envolta la nostra experiència humana i aprendre a conèixer-nos millor.

Segons aquesta descripció de la llum i de la fosca no ens ha de ser difícil de comprendre què vol dir ser llum en sentit figurat. D'acord amb el text del profeta Isaïes que hem escoltat, ser llum equival a obrir camins d'esperança en aquells que viuen tenallats per la misèria i la necessitat. Ser llum per aquests germans nostres voldrà dir donar-los la possibilitat de poder realitzar-se en la seva dignitat humana, de gaudir d'un espai de llibertat que els permeti de ser ells mateixos, oferir-los una mà amiga i solidària que els faci sentir capaços d'esdevenir persones i de viure com a tals. El profeta Isaïes critica el pur ritualisme desencarnat que no té en compte l'opressió sota la qual gemega la majoria del poble i proposa un acostament més humà i alliberador envers els pobres i indigents. En aquest text tenim expressades anticipadament i de forma clara i contundent les obres de misericòrdia que Jesús proclamarà en el capítol 25 de l'evangeli de sant Mateu: «Veniu, beneïts del meu Pare.... vosaltres, quan jo tenia fam, em donàreu menjar, quan tenia set, em donàreu beure...quan em veiéreu despullat, em donàreu vestit», etc. I és que en el judici futur serem jutjats sobre l'amor, sobre la nostra atenció compassiva envers els altres, principalment els més desfavorits. Per tant, ser llum per als altres voldrà dir comunicar-los amor, transmetre'ls allò de més bo i de més ric que emmagatzema el nostre cor, que és aquesta capacitat de ser solidaris amb els més desproveïts, de sentir-los com a germans, de mirar-los amb ulls de bondat i de tendresa i de compartir amb ells tot allò amb què la providència ens ha afavorit. Després d'haver complert amb els germans necessitats, la nostra pregària, el nostre ritu, tindrà un sentit més autèntic, i Déu ens respondrà amb la mateixa actitud benèvola i misericordiosa amb què nosaltres haurem actuat. Déu serà llum radiant en el nostre cor per tal que nosaltres continuem essent llum i vida per als altres. Valdria la pena que donéssim una llegida a l'Exhortació Apostòlica l'Alegria de l'Evangeli, en la qual el Papa Francesc ens alliçona admirablement sobre aquest tema.

El fragment de l'evangeli de sant Mateu que hem proclamat és continuació del Sermó de la Muntanya encetat diumenge passat, i que no vam llegir degut a la celebració de la Presentació del Senyor. Aquest llarg sermó és el primer gran discurs programàtic de Jesús, dels cinc amb què està estructurat l'evangeli de sant Mateu. L'evangelista disposa el seu evangeli en cinc grans discursos que equivalen als cinc llibres del Pentateuc. D'aquesta manera Jesús apareix com el nou Moisès que proclama la Llei Nova del Regne, no ja des del Sinaí, enmig de llamps i trons, sinó des d'un turó suau on tots són alliçonats amb la calidesa d'un missatge nou, proper i intel·ligible per a tothom. En aquest primer bloc de discursos hi ha reunit tot un conjunt d'ensenyaments dispersos de Jesús que encara que semblen dirigits als deixebles en particular tenen un abast universal.

Jesús afirma que som la sal de la terra i la llum del món. La imatge de la sal, com a condiment per donar gust als aliments, aplicada a la missió dels deixebles de Jesús, significa que hem de mantenir amb fidelitat els seus ensenyaments i fer que esdevinguin per als qui els escolten un aliment nutritiu i aprofitable, que els deixi un regust saludable i amb ganes de posar en pràctica la sana doctrina que d'ells es desprèn. El símbol de la llum en aquesta perícopa fa referència al nostre testimoniatge valent i decidit que no s'ha d'avergonyir de proclamar la veritat de l'evangeli ni ha d'amagar la riquesa i la joia del seu missatge salvador. De la mateixa manera que la llum posada en un lloc alt il·lumina tots els presents en aquell lloc, també els cristians hem de ser llum i exemple edificador per als qui tractin amb nosaltres. Així Déu serà glorificat per aquells que es beneficiaran del nostre comportament exemplar.

Vet aquí tot un programa de coherència de vida que demana de nosaltres una actitud atenta i una posta en pràctica decidida de les exigències i de les propostes sempre noves de la paraula de Déu.

2 de febrer del 2014

LA PRESENTACIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ml 3,1-4; Sl 23,7-10; He 2,14-18; Lc 2,22-40

«Ella, ara, la seva figura entendridora,
fa com si s’ajuntés als nous benaurats
i imperceptiblement, llum amb llum,
fa com si se situés entre ells;
brotà aleshores un resplendor tan gran des del fons
del seu ésser que un àngel, ferit per la seva llum,
cridava enlluernat: qui és aquesta?
I fou un silenci d’admiració».

Un silenci d’admiració quan Santa Maria entrà a la casa del Pare.

Un preciós silenci d’admiració en cadascun de nosaltres tot contemplant aquest misteri de llum i de salvació, que és la Presentació del Senyor al Temple. Perquè, què pot néixer en nosaltres en celebrar aquesta festa de la Presentació de Jesús al Temple, sinó un silenci d’admiració? Un silenci d’admiració perquè és la festa d’un trobament. La festa d’un trobament en una societat de l’enfrontament.

Així ho celebra des d’antic l’església grega, tot recordant el trobament de Simeó i Anna que representen tot Israel. Un trobament que comença ja amb la visió de Zacaries al Temple. Una trobament que viuen els apòstols després de la Resurrecció quan acuden al temple assíduament, lloant Déu.

El profeta Malaquies anuncia aquesta vinguda del Senyor que busca l’home, «arriba el Senyor i entra en el seu temple». És el trobament que es produeix amb el revestiment de la nostra humanitat per part de Déu.

«Déu comparteix la nostra carn i la nostra sang, per eradicar i vèncer la mort. Es fa semblant en tot a nosaltres com a germà, ve a ser sacerdot compassiu».

Ve com a foc i com a llum. Com a llum posa al descobert la nostra feblesa, el nostre pecat, com a foc ens purifica, i ens fa capaços de viure en trobament amb la llum.

Sant Sofroni de Jerusalem, comentant aquesta festa del Trobament, diu: «Que cap de nosaltres no posi obstacles a aquesta llum i es resigni a romandre en la nit, al contrari, avancem tots plens de resplendor. Tots junts sortim al seu encontre plens de la seva llum, i amb l’ancià Simeó acollim aquella llum clara i eterna; imitem l’alegria de Simeó i, com ell, cantem un himne d’acció de gràcies».

Un trobament que s’inicia per Nadal. Déu s’humanitza, perquè l’home es divinitzi, com ensenyen els Sants Pares. Un trobament que continua amb la Presentació, trobament amb Israel, solemnitzat en el trobament amb Simeó, i que es perllongarà durant tota la vida pública de Jesús en una relació molt viva amb el seu poble. I arribarà a la seva plenitud en el trobament amb l’Esperit de Jesús en la Pentecosta. Aquest Esperit que ens porta la santedat i la llum de Déu a la nostra vida, al nostre interior, per a ser temple, casa de Déu.

Potser necessitem aquest silenci d’admiració que va embolcallar Santa Maria, un cop la deixava l’Arcàngel de l’Anunciació. Potser necessitem del silenci d’admiració que s’esdevingué, probablement, immediatament després de baixar sobre el col·legi dels Apòstols aquelles llengües de foc i de llum.

Potser necessitem aquest silenci d’admiració per desvetllar en nosaltres el desig o la nostàlgia del trobament viscut en un altre temps, per despertar aquella enyorança de Job: «quan em trobava en els dies de la meva tardor i Déu, l'amic, em guardava la tenda!» (Jb 29,4).

Hem conegut l’Amor, però necessitem recordar els dies de tardor, dies per a la nostàlgia, com ho eren per a Job. Estem ja en la plenitud del temps. Però l’experiència de l’absència de la llum divina en la nostra vida ens recorda altres temps d’una intimitat més profunda. Absència divina que ens fa adonar d’una absència de desig, o bé que una abundància excessiva de paraules esmorteeixen la nostàlgia o el desig del cor.

Potser necessitem silenciar les nostres paraules per percebre els moviments del cor que és el principi per escoltar la crida del desig. El desig de Déu, de la trobada íntima amb ell.

«Coneixerem la seva presència —ens ensenya sant Bernat— pel moviment del cor. Quan ell s’allunya tot es torna immòbil i insuls com per un cert llanguiment, fins que torna de nou i torna l’escalfor al cor. Un cor que es dilata en el servei».

Un silenci d’admiració per escoltar la Paraula: aquells dies de tardor ...

Un silenci d’admiració, per contemplar la llum en els braços de santa Maria que ve al nostre temple.