25 de juliol de 2020

SANT JAUME, APÒSTOL

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Podem beure el calze? Podem seguir Jesús? Podem deixar-nos portar per la voluntat de Déu?

De contrarietats sempre en tindrem, però la fe en Jesús, la fe en el nostre Salvador, la fe en el qui ha donat la vida per mi i per tothom, ens anirà obrint a viure a la seva presència.

Plens d’aquesta fe anirem creixent. I així, sabem que aquell qui ressuscità Jesús, també ens ressuscitarà a nosaltres amb Jesús i ens portarà a la seva presència en el seu Regne al Cel.

Herodes feu matar Jaume amb l’espasa. Jaume ha begut el calze, ha seguit Jesús, s’ha deixat portar per la voluntat de Déu. Ha donat la vida per Crist.

Herodes pot matar el cos, però no la fe, ni l’esperança ni la caritat. Perquè la vida del creient va més enllà de la vida mortal, de la vida d’aquest món. Tenim un Regne al Cel, al lloc del nostre destí com a cristians, un lloc reservat.

De moment en aquest món hi ha governants, amos i súbdits, primers i importants, servidors i esclaus. Però Jesús avisa que entre els cristians no ha de ser així: qui vulgui ser important entre vosaltres ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer ha de ser el vostre esclau com el Fill de l’Home.

Jesús és el nostre model sempre. Beure el calze implica per a nosaltres avui posar-nos al servei dels altres. Com Jesús ens hem d’abaixar amb humilitat, tal vegada sense fer molt de soroll, a poc a poc, descobrint les necessitats dels altres i servint com esclau sense esperar res a canvi, res, cap reconeixement d’aquest món.

En aquest món interessa ser el darrer, perquè la nostra esperança està posada als ulls de Déu. Seguir Jesús és deixar-se portar per la voluntat de Déu des del lloc més humil, més silenciós, més invisible de la nostra societat. Déu que ens veu ja sap el que som.

Que l’apòstol sant Jaume ens encoratgi en el camí cap al Regne del Cel.

12 de juliol de 2020

DIUMENGE XV DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet


Som fecunds? És a dir, donem fruit? Fruit abundant? Cent, o seixanta, o trenta?


Déu escampa la llavor. Per mitjà del seu Fill, Jesucrist, escampa la seva llavor amb la seva Paraula, amb la creació, amb la natura, amb les persones, amb les amistats, amb els nostres familiars, amb els nostres llocs de treball. Déu no pot deixar d’escampar el seu amor, la seva Paraula que no tornarà infecunda sense haver acomplert la missió confiada, la missió de donar fruit.


Encara que, de vegades, la nostra societat sembla insensible, s’ha tornat dura d’orella i s’ha tapat els ulls. Ens cal adonar-nos que la llavor de la predicació del Regne la tenim molt a prop nostre, la tenim al cor mateix de la nostra existència, com a persones que hem rebut el do de la vida.


Pot ser que nosaltres en aquest món present podem estar ofegats pels sofriments, però hem de confiar en Déu. Per Jesucrist hem estat alliberats i vivim amb esperança l’hora que serem plenament fills, quan el nostre cos serà redimit.


De moment desitgem veure i sentir la voluntat de Déu, el que Déu vol de nosaltres com a cristians, com a monjos, en aquests dies de certa incertesa.


És de veres que Déu escampa la seva llavor a tot arreu, a tothom. Però, nosaltres podem tenir el cor vora el camí i fer més cas del diable que divideix i no deixar que el gra penetri en la nostra terra. Però, nosaltres podem tenir el cor en un terreny rocós, il·lusionar-nos amb el missatge de Jesús per un moment i de seguida sucumbir davant les dificultats quan les coses no van com pensem que haurien d’anar. Però, nosaltres podem tenir el cor enmig dels cards i les preocupacions del món actual i la seducció de les riqueses ens poden ofegar la nostra fe que trontolla. Però també podem tenir el cor assaonat en terra bona i entendre el que Déu vol de nosaltres. Per això, ens cal regar el nostre cor amb la pluja de la Paraula de Déu, amb la pregària que amara la terra i no torna infecunda.


Com a cristians ens hem de preguntar si som fèrtils, és a dir, si la llavor de Déu que hem rebut per la predicació de l’Evangeli ha fecundat realment en el nostre cor i pot germinar.


Nosaltres si acceptem, si recollim, si deixem que el do de Déu penetri en el nostre cor, si ens deixem germinar per l’amor de Déu que ens ha estat donat en abundància, serem sense dubte molt fecunds i donarem molt de fruit: o cent, o seixanta, o trenta, segons la nostra capacitat. Ara bé, aquests fruits, que ens són do de la bondat de Déu, nosaltres els haurem d’oferir com a do als altres, ja que si Jesús ha sembrat la Paraula de Déu, nosaltres també hem de continuar escampant tota llavor de bondat, de bé, d’amor, de fe, d’esperança en aquesta societat en que vivim.


Els fruits que s’esperen del cristià, del consagrat, del monjo, són les bones obres d’amor, de justícia i de pau; les quals mostren el rostre de Déu.


Som fecunds?

11 de juliol de 2020

EL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT, PATRÓ D'EUROPA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Pr 2,1-9; Sl 1; Ef 4,1-6; Lc 22,24-27

Sant Benet fou un home a l’escolta, un home amb l’orella sempre ben atenta a la Paraula de Déu i obert tothora a fer la seva voluntat, una escoltà amb el cor amatent a entendre. Estava cert de que tant sols en el Senyor hi ha la saviesa que dona coneixement i intel·ligència; així lluità sempre perquè la seva fos una vida honrada i al llarg de tota ella maldà per guardar els camins dels homes justos i arribant a entendre la bondat i la justícia no tant sols encertà a la fi els bons camins, sinó que vetllant per la ruta dels seus fidels, això és nosaltres avui, ens deixà una Regla a fi de que posant-la en pràctica militéssim per al Senyor, Crist el rei veritable, l’únic rei veritable i incorruptible, i observant-la poguéssim tenir així una honestedat de costums i un començ de vida.

La clau de volta de tota la vida monàstica està en l’escolta, una escolta que esdevé punt de trobada amb el Crist, inici d’un camí que porta a la vida eterna camí que cal recórrer amb prudència i per això davant dels perills que ens hi esperen hem d’anar armats amb aquelles esplèndides i fortíssimes armes que són la paciència, l’obediència, la mansuetud i l’observança de les bones obres; convertint-nos dia a dia, pas a pas, sota el guiatge de l’Evangeli. En paraules del papa Francesc, sant Benet ens demana en la seva Regla de no anteposar res absolutament a Crist, perquè estiguem sempre alerta, en el dia a dia, a punt per a escoltar-ho i seguir-ho dòcilment (Cf. Discurs a la Confederació Benedictina, 19 d’abril de 2018)

Sant Benet visqué certament seguint la seva vocació, aquella a la que el Senyor el cridà, no escatimant cap esforç per superar llurs febleses; de tal manera que ara nosaltres seguint el seu guiatge, responent amb fets a les seves exhortacions, visquem en un sol cos, un sol esperit i una sola esperança per a servir a un sol Senyor, Pare de tots que està per damunt de tot, actua a través de tot i és present en tot, com ens diu l’Apòstol.

Sant Benet no ens deixà una doctrina, sant Benet ens deixà un exemple de vida, perquè tot això ell ho visqué amb profunditat, no exempt pas de dificultats, ans al contrari, sabent que de la superació de les dificultats, de les nostres febleses tant físiques com morals, en surt un home nou posat en tot a les mans de Déu, perquè sigui llur gràcia qui el guiï. Això ho visqué sant Benet servint a Déu a través dels seus germans, establint així una escola del servei diví, comportant-se sempre com el criat que serveix, seguint l’exemple del mestre, Crist nostre Senyor.

Tot aquest bagatge que sant Benet ens ha llegat, esdevé també avui per al qui vol afanyar-se per arribar a la pàtria celestial, el camí que arriba als cims més elevats de doctrina i de virtuts. Sant Benet esdevé així pare de monjos, pare del monaquisme occidental, certament, però per damunt d’això esdevé un mestre de la vida espiritual, de la vida cristiana. Perquè què és el monjo sinó un cristià? No hi pot haver cap títol més alt que aquest, seguidor de Crist. Tots fem camí cap a la vida eterna, tots fem camí sota el mestratge de l’Evangeli, tots, essent peresosos, vivint malament, essent negligents, essent motiu de vergonya i de confusió; maldem per fer camí cap al Crist, al costat del Crist i emmirallats en el Crist.

Aquest camí no el podem fer d’altra manera que eixamplant el nostre cor, corrent per la via dels manaments, i sols es pot recórrer en la inefable dolcesa de l’amor, fent experiència de que Déu és més gran que el nostre pecat, que sols amb Ell al costat, confiats en Ell, tenint-lo a Ell per puntal, podrem tenir aquella fermesa que ens permetrà anar endavant en una vida on sempre hi haurà llum i foscor; fidelitat i feblesa. Sols l’escolta de la veu de Déu ens pot ajudar a vèncer foscors i febleses; però cal parar l’orella, parar-la atentament, amatentment. Entossudits en seguir cap al Crist, seguint l’exemple de sant Benet servidor fidel i prudent que amb la seva vida ens convida a imitar-lo, no per arribar així tots junts a la vida eterna.

Sant Benet feu de la seva vida una Regla i de l’Evangeli i de la Regla la seva vida. Perquè la fe, la recerca de Déu és per a ser viscuda amb tota la intensitat possible, amb apassionament, enamorats del Crist, l’orella atenta a l’escolta de la seva Paraula i fits els ulls en Ell. En paraules del Papa Benet XVI «manifesteu clarament als homes aquesta prioritat de Déu. Com a oasi espiritual, un monestir indica al món d’avui el més important, més encara, en definitiva, l’única cosa decisiva: existeix una raó última per la qual val la pena viure, és a dir, Déu i el seu amor inescrutable.» (Heiligenkreuz, 9 de setembre de 2007).

5 de juliol de 2020

DIUMENGE XIV DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Zc 9, 9-10; Sl 144; Rm 8, 9-11.13; Mt 11,25-30

Fa uns dies vaig rebre una carta de la qual manllevo aquest paràgraf: «L’exercici d’entrar dins de nosaltres és molt dur, ja que ens fa por el que podem trobar. La dicotomia entre el que es diu i el que es fa, el voler ser més que els altres, la vanitat disfressada d’humilitat, l’excés constant d’informació, les ordres i recomanacions contradictòries, vinguin d’on vinguin, i el que és pitjor, les xafarderies pures i dures, moltes vegades al límit de la maledicència, i aparentment explicades amb bona intenció, però sense cap sentit, que ens solen arribar un dia sí, i un altre també...».

Veritablement, pot ser tan dur entrar dins d’un mateix? Ens fa por? O potser estem alienats per la nostra vida exterior, superficial?

Podríem recordar alguns punts de l’homilia del Papa Francesc en la solemnitat de sant Pere i sant Pau. Deia: «És inútil i fins i tot fa nosa que els cristians perdin el temps queixant-se del món, de la societat, del que està malament. Les queixes no canvien res. Les queixes són la segona porta tancada a l’Esperit Sant. La primera és el narcisisme, la tercera el pessimisme... Tenim cura de la unitat en la pregària? Què passaria si preguéssim més i murmuréssim menys, amb la llengua una mica més continguda?»

Dues intervencions, d’un seglar i del Papa, amb una relació amb la Paraula de Déu en aquest diumenge, que ens diu per boca de sant Pau que «nosaltres no vivim segons les mires de la carn sinó segons les de l’Esperit, que l’Esperit de Crist habita en nosaltres, que fa morir en nosaltres les obres pròpies de la carn».

En principi ens pot sonar tot això a una contradicció. O bé el seglar i el Papa exageren, o bé això de viure segons l’Esperit de Crist encara no és una realitat ferma en la nostra vida.

Però podem escoltar altres veus. L’evangeli ens diu avui per boca de Jesús mateix que Déu revela la seva saviesa, manifesta la seva força als senzills i l’amaga als savis i entesos d’aquest món. Per dir-nos a continuació que anem cap a ell, que acceptem ser els seus deixebles, que acceptem el seu jou i trobarem repòs i pau.

Us proposo una altra veu en sintonia amb aquest evangeli. És dels sants pares. Ens diu Climent d’Alexandria en la seva obra El Pedagog, que «el nostre pedagog és Crist, Déu sant, Paraula que condueix tota la humanitat. Déu mateix que estima els homes és el nostre mestre, i que la formació rebuda de Déu roman per sempre».

Si jo no tinc la consciència que Crist, el Mestre, condueix la meva humanitat, el meu «ego» no arriba a tenir el seu repòs i la seva pau. No n’hi ha prou amb assistir a l’Escola d’aquest pedagog, sinó aprofitar-nos del seu ensenyament, deixar que el seu ensenyament condueixi tota la nostra existència.

O sigui, jo diria: no n’hi ha prou d’haver rebut el seu baptisme; no n’hi ha prou viure en un monestir i fer una professió; no n’hi ha prou d’estar consagrat a ell en una vida religiosa o sacerdotal, tot això és inútil si la meva vida no és il·luminada i conduïda per l’ensenyament d’aquest Pedagog únic que és Jesucrist.

Un ensenyament del nostre Pedagog ja l’hem escoltat en l’evangeli: és el repòs i la pau interiors. Però encara hi ha una altra paraula que no hem de desaprofitar. Ens la recorda el profeta Zacaries: «Alegra’t! Està a punt d’entrar i et porta un missatge de pau».

Potser encara teniu viu el record en la vostra ment, o en el vostre cor, de la invitació del diaca en el recent temps pasqual? «Aneu i porteu a tothom l’alegria del Senyor Ressuscitat».

No és dur, pot ser laboriós, però mai dur entrar dins d’un mateix, perquè emprenem un camí en el qual anem descobrint el que ens diu un altre sant pare, en una homilia antiga de segle V: «L’ànima habitada per Déu és plena de bellesa i resplendor, perquè té com a guia i hoste el Senyor, amb tots els seus tresors espirituals».

Amics, amigues, germans, val la pena ser deixeble permanent a l’escola d’aquest Pedagog.