5 de juliol de 2020

DIUMENGE XIV DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Zc 9, 9-10; Sl 144; Rm 8, 9-11.13; Mt 11,25-30

Fa uns dies vaig rebre una carta de la qual manllevo aquest paràgraf: «L’exercici d’entrar dins de nosaltres és molt dur, ja que ens fa por el que podem trobar. La dicotomia entre el que es diu i el que es fa, el voler ser més que els altres, la vanitat disfressada d’humilitat, l’excés constant d’informació, les ordres i recomanacions contradictòries, vinguin d’on vinguin, i el que és pitjor, les xafarderies pures i dures, moltes vegades al límit de la maledicència, i aparentment explicades amb bona intenció, però sense cap sentit, que ens solen arribar un dia sí, i un altre també...».

Veritablement, pot ser tan dur entrar dins d’un mateix? Ens fa por? O potser estem alienats per la nostra vida exterior, superficial?

Podríem recordar alguns punts de l’homilia del Papa Francesc en la solemnitat de sant Pere i sant Pau. Deia: «És inútil i fins i tot fa nosa que els cristians perdin el temps queixant-se del món, de la societat, del que està malament. Les queixes no canvien res. Les queixes són la segona porta tancada a l’Esperit Sant. La primera és el narcisisme, la tercera el pessimisme... Tenim cura de la unitat en la pregària? Què passaria si preguéssim més i murmuréssim menys, amb la llengua una mica més continguda?»

Dues intervencions, d’un seglar i del Papa, amb una relació amb la Paraula de Déu en aquest diumenge, que ens diu per boca de sant Pau que «nosaltres no vivim segons les mires de la carn sinó segons les de l’Esperit, que l’Esperit de Crist habita en nosaltres, que fa morir en nosaltres les obres pròpies de la carn».

En principi ens pot sonar tot això a una contradicció. O bé el seglar i el Papa exageren, o bé això de viure segons l’Esperit de Crist encara no és una realitat ferma en la nostra vida.

Però podem escoltar altres veus. L’evangeli ens diu avui per boca de Jesús mateix que Déu revela la seva saviesa, manifesta la seva força als senzills i l’amaga als savis i entesos d’aquest món. Per dir-nos a continuació que anem cap a ell, que acceptem ser els seus deixebles, que acceptem el seu jou i trobarem repòs i pau.

Us proposo una altra veu en sintonia amb aquest evangeli. És dels sants pares. Ens diu Climent d’Alexandria en la seva obra El Pedagog, que «el nostre pedagog és Crist, Déu sant, Paraula que condueix tota la humanitat. Déu mateix que estima els homes és el nostre mestre, i que la formació rebuda de Déu roman per sempre».

Si jo no tinc la consciència que Crist, el Mestre, condueix la meva humanitat, el meu «ego» no arriba a tenir el seu repòs i la seva pau. No n’hi ha prou amb assistir a l’Escola d’aquest pedagog, sinó aprofitar-nos del seu ensenyament, deixar que el seu ensenyament condueixi tota la nostra existència.

O sigui, jo diria: no n’hi ha prou d’haver rebut el seu baptisme; no n’hi ha prou viure en un monestir i fer una professió; no n’hi ha prou d’estar consagrat a ell en una vida religiosa o sacerdotal, tot això és inútil si la meva vida no és il·luminada i conduïda per l’ensenyament d’aquest Pedagog únic que és Jesucrist.

Un ensenyament del nostre Pedagog ja l’hem escoltat en l’evangeli: és el repòs i la pau interiors. Però encara hi ha una altra paraula que no hem de desaprofitar. Ens la recorda el profeta Zacaries: «Alegra’t! Està a punt d’entrar i et porta un missatge de pau».

Potser encara teniu viu el record en la vostra ment, o en el vostre cor, de la invitació del diaca en el recent temps pasqual? «Aneu i porteu a tothom l’alegria del Senyor Ressuscitat».

No és dur, pot ser laboriós, però mai dur entrar dins d’un mateix, perquè emprenem un camí en el qual anem descobrint el que ens diu un altre sant pare, en una homilia antiga de segle V: «L’ànima habitada per Déu és plena de bellesa i resplendor, perquè té com a guia i hoste el Senyor, amb tots els seus tresors espirituals».

Amics, amigues, germans, val la pena ser deixeble permanent a l’escola d’aquest Pedagog.