17 de novembre del 2007

DISSABTE DE LA SETMANA XXXII DURANT L'ANY (I)

Santa Isabel d'Hongria

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Sv 18, 14-16. 19, 6-9; Sl 104, 2-3. 36-37. 42-43 (R.: 5a); Lc 18, 1-8

«Abraçà la pobresa i es lliurà a la cura dels malalts i dels pobres fins al darrer alè de la seva vida» llegim a l'elogi que el Martirologi Romà dedica a santa Isabel d'Hongria, que avui commemorem. Elisabet d'Hongria, filla de reis, comtessa de Turíngia, esposa, mare de tres fills i vídua, contemporània de sant Francesc d'Assís, és un exemple brillant del moviment de revitalització eclesial que suscità el franciscanisme. Bo i romanent sempre en la seva condició seglar, va assumir l'estil franciscà de viure l'Evan­geli fins al punt de renunciar als seus béns i dedicar-se a la cura dels pobres vivint ella mateixa la pobresa de les Benaurances.

Santa Elisabet, a banda d'intercessora i model de vida evangèlica, ens és també un exemple fefaent de com la dona de l'Edat Mitjana, en un context fortament masclista, trobà el seu lloc, en l'Església i en la societat de l'època, vivint una espiritualitat pròpia i duent a terme la seva missió peculiar amb plenitud i sentit.

Aquestes consideracions em susciten alguns interrogants que vull compartir: ¿Què fem avui, els membres de l'Església de sexe masculí, després que el Concili ens ha recordat que tots formem el poble de Déu, per donar a la dona el lloc que li pertoca? ¿Què fan a aquest respecte els màxims responsables del govern de l'Església? ¿I la dona, què fa? ¿Intenta de debò assumir el seu lloc? I encara una altra qüestió: al segle XIII el moviment fransciscà va ser capaç d'entusiasmar tots els estaments eclesials en la recerca d'un nou estil de viure l'Evangeli: ¿què ens passa doncs, ara, que no acabem de trobar, ni els monjos, ni els religiosos, ni els clergues, ni els laics, l'estil apropiat als nostres temps, un estil nou i engrescador, per a viure les Benaurances? ¿Ens conformem amb els models de sempre?

La pregunta que ens deixa l'evangeli d'avui, germanes i germans, no és pas menys inquietant que les que jo he formulat: «Quan el Fill de l'home vindrà, ¿creieu que trobarà fe a la terra?».

15 de novembre del 2007

TOTS SANTS BENEDICTINS

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Is 61, 9-11; Sal 99; Jn 15, 1-8

«Sense mi no podeu fer res»; «la glòria del meu Pare és que doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus». Llegim a la Regla de sant Benet: «El bé que vegi en ell, que l'atribueixi a Déu, no a si mateix». Dit altrament: el monjo és el qui es deixa fer. Deixar-se fer per Déu, vet ací la clau, el secret de la santedat cristiana, la que han viscut tants amics nostres, monjos i monges anònims, que avui unim al goig d'una sola festivitat.

Deixar-se fer per Déu equival a situar-se en el lloc correcte, el lloc del deixeble, en aquesta escola del servei del Senyor que és el monestir. I és propi del deixeble escoltar la paraula del seu mestre. Deixar-se fer per Déu, serà doncs també el mateix que deixar-se treballar, deixar-se modelar pel cisell de la Paraula divina, aquesta Paraula que anem escoltant com un degoteig incessant, dia rere dia.

«Les sarments que no donen fruit, el Pare les talla, però les que donen fruit, les neteja perquè encara en donin més. Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat.» La Paraula, el missatge de Jesús, va esporgant les sarments seques i mortes per tal que el fruit, al final, sigui ben abundant. Aquest fruit, és a dir, ser deixebles del Mestre, és la glòria del Pare, i és també la glòria del monjo, en tant que el monjo hi esdevé allò que ha de ser, allò que ha vingut a ser a l'escola del servei del Senyor. Aquest i no altre és el dinamisme de la santedat monàstica, de la santedat cristiana: viure units al Crist, com les serments al cep, per l'obediència de la fe i de la caritat.

El dinamisme de la santedat és sobretot un dinamisme d'amistat, perquè l'amistat espiritual amb Crist és el nom d'aquesta saba vital que des de les arrels i el tronc del cep vivifica cadascuna de les sarments; l'amistat espiritual és l'altre nom, el dolç i bell nom de la santedat, per a nosaltres, monjos cistercencs. Una història d'amistat que sabem inscrita sota les ales de la tendresa i de la misericòrdia, del Do de Déu en majúscula, la Gràcia, que ens acompanya sempre i de la qual sant Benet ens demana no desesperar mai.