24 de maig de 2014

DISSABTE DE LA SETMANA V DE PASQUA

Homilia predicada per fra Octavi Vilà, subprior de Poblet
Monestir de Sant Josep i Santa Anna de Carmelites Descalces
Tarragona, 24 maig 2014
Ac 16,1-10; Sl 99,2.3.5; Jn 15,18-21

L’amor enfront de l’odi, l’amor en la comunitat cristiana i l’odi en el món, l’amor en els qui reconeixen en Crist al Pare i l’odi en els qui el rebutgen; són la gran contraposició que ens presenta avui aquest fragment del quart Evangeli. El rebuig que Jesús ha experimentat l’experimentaran també els qui segueixin el seu camí. Jesús adverteix als deixebles, potser per consolar-los però sobretot per preparar-los, els adverteix que el camí no serà fàcil, «us he dit tot això perquè no sucumbiu a la prova», diu Jesús uns versets més endavant. L’amor i l’odi dos elements ben presents al llarg de tota la història humana.

En aquestes setmanes del temps pasqual en la litúrgia de la Paraula estem fent camí amb la primera comunitat cristiana, amb els deixebles i molt especialment amb Pere i Pau, i en aquest camí, l’anomenada via, veiem com no manquen les dificultats i els riscos, els rebuigs i les incomprensions, l’odi i l’amor. No són sols dificultats externes, també hi apareixen ben sovint els problemes interns de la comunitat; sols escoltant i discutint les opinions diverses, cercant la veritat, cercant la unitat, es forma comunitat, com ha recordat el Papa Francesc als estudiants de teologia a Roma fa pocs dies. Malgrat tot però els deixebles envigorits per l’Esperit afronten qualsevol entrebanc perquè com ens diu avui la primera lectura estaven «convençuts que Déu ens hi cridava per evangelitzar-los».

La gran missió és i ha estat sempre difondre l’Evangeli. El rebuig a la Bona Nova però, no ens dispensa de la tasca d’oferir-la al món, un cop i un altre, de presentar-li el missatge esperançador de Crist, vencedor de la mort. Una tasca difícil que demana en cada moment nous mètodes i reclama sempre l’amor a la criatura humana, la gran obra gratuïta de Déu. Del desconeixement i la incomprensió de l’altre sorgeix l’odi, de la proximitat respectuosa sorgeix la comprensió i sols així hi pot sorgir l’amor. L’Església ha de fer el seu missatge clar i atractiu per poder desvetllar al món, per poder convèncer-lo que no pas imposar-li res; encisar-lo amb l’amor de Déu. Una tasca de tots, de tots els cristians, tots han de ser capaços de portar-la a terme, desvetllar al món, i a aquesta ens hi empeny amb força el Concili Vaticà II; l’Església, diu la constitució Gaudium et Spes, «Només desitja una cosa: continuar, sota la guia de l'Esperit, l'obra mateixa de Crist, que va venir al món per donar testimoniatge de la veritat, per salvar i no per jutjar, per servir i no per ser servit.»

Missatge i servei, dos grans punts que omplen la vida de les primeres comunitats cristianes i centren també la vida de l’Església avui. La missió evangelitzadora ha d’anar estretament lligada a l’amor al proïsme, al servei a tots, i molt especialment als qui no comparteixen la nostra esperança.

Indubtablement alhora cal asserenar el nostre ànim i els de les nostres comunitats, cal conrear l’amor dins l’Església; com ens diu el Papa Francesc en l’Exhortació Apostòlica el Goig de l’Evangeli: «em dol tant comprovar com en algunes comunitats cristianes, i àdhuc entre persones consagrades, consentim diverses formes d'odi, divisions, calúmnies, difamacions, venjances, gelosia, desitjos d'imposar les pròpies idees a costa de qualsevol cosa, i fins persecucions que semblen una implacable caça de bruixes. A qui anem a evangelitzar amb aquests comportaments?»

Compartint la joia de la bona nova, arribant als cors dels altres per l’amor podrem aconseguir, sols així podrem, que els qui rebutgen reconèixer en Jesús al Pare escoltin el nostre missatge, que la comunitat cristiana sigui part del món i treballi per al món i enfront de l’odi hi posarem amor, l’amor que hi ha en els nostres cors i en les nostres comunitats, l’amor extingirà l’odi; és la revolució de la tendresa a la que el Papa Francesc ens convida a militar.

18 de maig de 2014

DIUMENGE V DE PASQUA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 6,1-7; Sl 32; 1Pe 2,4-9; Jn 14,1-12

Estimats germans i germanes,

Al final del darrer Sopar, hi ha lloc entre Jesús i els apòstols un diàleg de família, profund i entranyable. La sortida precipitada de Judes, l’anunci de les negacions de Pere, les paraules solemnes de comiat... Els apòstols han quedat confosos i desconcertats. Jesús, oblidant-se d’allò que l’espera, tracta d’animar-los: «Que els vostres cors s’asserenin. Confieu en Déu, confieu també en mi». També nosaltres estem desconcertats per diversos problemes personals, familiars, econòmics. Molts, i amb raó, han entrat en un estat permanent d’indignació perquè el sentit comú, la lògica, no regeixen les actuacions dels homes. El Papa Francesc, en la seva Evangelii gaudium, la joia de l’Evangeli, ens invita al coratge, a superar el pessimisme estèril: «Els mals del nostre món —i els de l’Església— no haurien de ser excuses per a reduir el nostre lliurament i el nostre fervor» (EG 84). Es pot caure en la apatia, o en projectes irrealitzables que distreuen, en la por a afrontar el futur, en ideals fets a mida, o en la preocupació excessiva pels resultats. Més encara, «a partir de l’experiència d’aquest desert, d’aquest buit, és com podem descobrir novament la joia de créixer» (EG 86).

Quin és el camí a seguir? «Jo sóc el camí, la veritat i la vida». Només Jesús és el camí que porta a la veritat de Déu Pare, que, per l’Esperit, és la font de la vida. En la nostra vida, hauríem de viure el camí de la fe confiada, el convenciment que la veritat porta a la llum i a l’esperança; experimentar la vida de la caritat, de l’amor. «La mirada creient és capaç de reconèixer la llum que sempre aboca l’Esperit Sant enmig de la fosca, sense oblidar que “allà on abundà el pecat sobreabundà la gràcia” (Rm 5,20)» (EG 84). Hem de ser homes i dones fiats, plens de l’Esperit Sant i de seny, com els diaques de la primera lectura. D’aquesta manera, seguint la bella imatge de la segona lectura, esdevenim pedres espirituals i vives de l’Església on Crist és la pedra angular.

«Senyor, mostra’ns el Pare, i no ens cal res més». Ensenya’ns a descobrir el que hi ha de diví en la nostra vida diària, la petjada de Déu en el que ens envolta, la vida que brolla del seu Amor, la seva misericòrdia que ens renova. Augmenteu la nostra fe i confiança perquè el qui viu sense confiar «ja ha perdut la meitat de la batalla i enterra els seus talents» (EG 85). Ajuda’ns a descobrir-te en la lectura atenta i meditada de l’Evangeli; en la nostra resposta personal en l’oració, procurant que sigui un veritable diàleg d’amor i no un monòleg obsessiu. Ajuda’ns a descobrir-te en el nostre proïsme més immediat, a estimar-lo perquè és el reflex de la teva mirada i mereix el nostre respecte. Que la teva confiança i paciència vers nosaltres faci créixer el nostre amor per tal que passem la vida fent el bé, fent les obres que Tu fas. Que el nostre rostre i el nostre cor siguin més humans, capaços de experimentar la solidaritat i la misericòrdia.

Germans, «es necessiten persones de fe que, amb la seva pròpia vida, indiquin el camí cap a la Terra promesa, i d’aquesta manera mantinguin viva l’esperança» (EG 86). Demanem-ho avui al Senyor: que així sigui en nosaltres, pelegrins que cerquem; que volem conèixer més i més Déu; que hem d’estar convençuts que el millor culte que podem oferir a Déu és una vida viscuda amb dignitat, amb coherència i autenticitat. «Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai; aquesta és l’esperança que posem en Vós».

14 de maig de 2014

SANT MATIES, APÒSTOL

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 1,15-17.20-26; Sl 112; Jn 15,9-17

«Això us mano: que us estimeu els uns als altres, diu el Senyor».

Estimats germans: Estimar allibera de l’esclavatge de l’egoisme, ens apropa als altres. L’amor, segons el papa Francesc, és la clau que obre totes les portes. Si estimem, coneixem Déu i estem en Ell. El cristià, fent camí cap a Déu amb el cor eixamplat, ha d’estar disposat a estimar i servir sense condicions. La unió amb Déu ens empeny a estimar, a perdonar, a tornar a començar.

L’Evangeli d’avui és continuació de l’explicació del cep i les sarments. Si estem units a Crist, que és el cep, donarem bons fruits, com les sarments que tenen vida perquè estan unides al cep. Veiem les vinyes que van creixent i omplint els camps d’un verd intens, però ara no donen fruit. Encara no és el temps. La saba dóna força, la vitalitat fa créixer les sarments, el temps porta a la maduració. També nosaltres. El nostre fruit serà l’amor. «El nostre amor no ha de ser només de frases i paraules, sinó de fets i de veritat» (1Jn 3,18). Si no estimem, la nostra vida serà estèril. Qui no estima viu mort, la seva vida és un fracàs.

El text evangèlic de la festa de sant Maties correspon al darrer sopar de Jesús amb els seus deixebles (cc 13-17 de Joan). Als moments importants de la vida, i aquest ho fou molt, obrim els nostres cors i estimem més intensament. El discurs de Jesús és dens i profund. Com el misteri de l’amor! El veritable fonament i model de l’amor cristià és, doncs, l’amor de Jesús, que estimà fins a donar la vida. Jesús ens ha revelat el Pare i ens ha comunicat la seva vida, la vida de Déu.

Pasqua és temps de joia i d’esperança, malgrat tot lo negatiu que veiem per tot arreu. Crist, present enmig nostre, dóna forces per no quedar-nos en el camp de les idees abstractes. L’amor ha de manifestar-se en formes concretes, en gestos d’amor. No pensem només en gestos o accions esporàdiques i puntuals, que són manifestacions d’un determinat estat anímic. Jesús insisteix en que cal que ens mantinguem en l’amor, com una actitud continuada i permanent en nosaltres. Això representa un compromís de vida que ens afecta totalment.

Donem gràcies a Déu per manifestar-nos el seu Amor. Veritablement el necessitem. Donem gràcies també a Déu per la festa de l’apòstol Sant Maties, model de fidelitat i constància, discreció i saviesa. Que ell ens ajudi a ser bons monjos, amics del Crist!

11 de maig de 2014

DIUMENGE IV DE PASQUA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep M Recasens
Ac 2,14a.36-41; Sl 22,1-3.4.5.6 (R. : 1); 1Pe 2,20b-25; Jn 10,1-10

Germanes, germans,

El diumenge quart de Pasqua, al bell mig del temps pasqual, l'Església ens posa en consideració la imatge de Jesús com el Bon Pastor, que trobem en el capítol 10 de l'evangeli de sant Joan, del qual hem escoltat la primera part. La bella al·legoria del quart evangeli ens invita a la confiança i al seguiment del Mestre que té cura amorosament de cadascun de nosaltres, ovelles de la seva pleta. L'evangelista s'esplaia en metàfores ben plàstiques que escenifiquen un ambient bucòlic: porta o tanca, corral, ovelles, lladres o bandolers, el pastor, el guarda, la veu del pastor, etc. Jesús s'identifica tant amb la porta com amb el pastor, perquè la condició de ser ovelles seves és que el segueixin i entrin passant per ell, és a dir, que s'adhereixin a la seva persona i al seu missatge, que restin en ell i visquin de la seva plenitud de vida. Així doncs, com la porta representa la seva santa humanitat, els pasturatges equivalen a la doctrina divina de la qual s'alimenten els deixebles fidels. Aquesta doctrina i l'adhesió ferma a la persona de Jesús, el bon pastor, han de ser pels seus seguidors una defensa segura enfront de tots els embats provinents dels mestres mentiders i escandalosos que pretenen allunyar del bon camí els qui malden per seguir Jesús i el seu evangeli.

Darrere aquesta al·legoria aparentment innocent s'hi amaga probablement l'experiència de l'evangelista en un context posterior a la vida de Jesús, quan en les primeres comunitats cristianes de l'Àsia Menor, a les darreries del segle I, començaren a infiltrar-se elements pertorbadors que tergiversaven la sana doctrina de Jesús amb ideologies gnòstiques, una filosofia purament intel·lectual sense implicacions en la vida moral. El quart evangelista se serveix de la figura de Jesús com a bon pastor per tal d'alertar les joves generacions cristianes de la mala llavor sembrada pels propagandistes de corrents estranys i aliens a l'evangeli de Jesús, que negaven sobretot la seva humanitat, per considerar-la impròpia de Déu.

Vist així no deixa de ser interessant i actual un text que d'entrada no dóna una impressió tan conflictiva. També avui els creients hem de fer front a doctrines estranyes que volen conduir-nos a pletes insegures i plenes de perills. Hi ha molts mestres cridaners que deixen embadalits molts curiosos assedegats de novetats captivadores. Moltes portes enganyoses amb cartells llampants sedueixen fal·laçment i atreuen multitud d'admiradors que cauen com a mosques en els seus paranys seductors. Tenim el perill de caure en el desencís, de cansar-nos d'una doctrina austera i exigent com la que ens proposa Jesús, de dubtar fins i tot d'ell o bé de ser uns tastaolletes que van fent equilibris amb una mena de doble vida en la qual ens podem permetre certes llibertats de comportament, d'opinió, de pensament, que en el fons no són més que una mena d'adulteri doctrinal, encara que ho vulguem justificar dient que hem d'estar al dia. Anar contracorrent no és fàcil ni còmode, i quan volem ser coherents amb allò que creiem, hi ha qui ens pot censurar de retrògrads, d'antiquats o de ser uns fanàtics. S'han de tenir les idees molt clares, la doctrina ben assimilada i una fe a prova de foc per tal de no deixar-se impressionar per l'opinió general, sovint vulgar i sense fonament. Jesucrist, diu la carta als Hebreus, és el mateix ahir, avui i pels segles. Ell seguirà essent sempre el paradigma amb què s'ha de conjugar la nostra vida cristiana, ara i en cada moment. Jesucrist és immens i la seva doctrina abasta tots els segles i tots els llocs. Ell no enganya mai, i encara que el seu missatge sigui exigent, la recompensa que promet sobrepassa tots els eslògans de felicitat que pugui oferir el nostre món. «Jo he vingut perquè les meves ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir», afirma ell mateix en el fragment de l'evangeli que hem escoltat. Creure en les seves paraules i posar-les en pràctica per la força del seu Esperit, és fer ja ara un tast de la plenitud de vida que ell ens garanteix indefectiblement.

La predicació de Pere el dia de la Pentecosta va també en aquesta línia. Ell i els apòstols no tenen cap més argument que pugui convèncer el poble que el fet de la resurrecció de Jesús. Aquell que els notables havien crucificat, ara viu per sempre, entronitzat com a Senyor i Messies. Els qui es deixaren tocar per la paraula de Pere i els apòstols els preguntaven: «Germans, digueu-nos què hem de fer?» I la solució que els donen és clara i contundent: «Convertiu-vos i feu-vos batejar en nom de Jesús». I encara: «Aparteu-vos d'aquesta gent innoble». Es tracta d'un programa de seguiment incondicional del Mestre bo, d'optar decididament per ser deixeble d'aquell que ha vençut el mal i la mort i que ara ens precedeix triomfalment cap al Regne.

3 de maig de 2014

SANT FELIP I SANT JAUME, APÒSTOLS

Homilia predicada pel P. Rafel Barrué

«Mostra’ns el Pare i no ens cal res més»

Aquest desig de Felip de conèixer el Pare, és el nostre desig: El Pare, veure el Pare. Veure el final de la nostra pel·lícula, conèixer com acaba la història, la nostra pròpia història.

Però, Felip, «fa tant de temps que estic amb vosaltres». Però, encara no, encara no veiem amb els ulls clars de la fe. «Creieu-me, —diu Jesús—: Jo estic en el Pare i el Pare està en mi». Dubtes, de com acabarà la teva història?

Però, Senyor doneu-nos els ulls de la fe, per veure de lluny i de prop: per veure més clar, la vostra mort, la vostra resurrecció.

Us apareguéreu a Jaume. Poseu la graduació als nostres ulls per veure més clar quan us feu present enmig nostre: Ara en l’Eucaristia, en aquest pa què és el vostre cos, en aquest vi què és la vostra sang; ara en la pregària i en el cant de la litúrgia; ara en el germà i en el treball quotidià, ara en el més necessitat de la nostra societat.

«Silenciosament, sense paraules», feu-nos veure la vostra glòria, perquè puguem anunciar el camí, la veritat i la vida que sou Vós.

Apòstol vol dir enviat. I som enviats, sense moure’ns del lloc, per manifestar des d’ací la vostra presència, el vostre camí, la vostra veritat i la vostra vida, l’itinerari, el fil del film de la Bona Nova. Senyor ens heu donat la vida perquè la nostra pel•lícula, la nostra història acabi en el Pare.

Creiem i no ens cal res més.