DIUMENGE V DE PASQUA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 6,1-7; Sl 32; 1Pe 2,4-9; Jn 14,1-12

Estimats germans i germanes,

Al final del darrer Sopar, hi ha lloc entre Jesús i els apòstols un diàleg de família, profund i entranyable. La sortida precipitada de Judes, l’anunci de les negacions de Pere, les paraules solemnes de comiat... Els apòstols han quedat confosos i desconcertats. Jesús, oblidant-se d’allò que l’espera, tracta d’animar-los: «Que els vostres cors s’asserenin. Confieu en Déu, confieu també en mi». També nosaltres estem desconcertats per diversos problemes personals, familiars, econòmics. Molts, i amb raó, han entrat en un estat permanent d’indignació perquè el sentit comú, la lògica, no regeixen les actuacions dels homes. El Papa Francesc, en la seva Evangelii gaudium, la joia de l’Evangeli, ens invita al coratge, a superar el pessimisme estèril: «Els mals del nostre món —i els de l’Església— no haurien de ser excuses per a reduir el nostre lliurament i el nostre fervor» (EG 84). Es pot caure en la apatia, o en projectes irrealitzables que distreuen, en la por a afrontar el futur, en ideals fets a mida, o en la preocupació excessiva pels resultats. Més encara, «a partir de l’experiència d’aquest desert, d’aquest buit, és com podem descobrir novament la joia de créixer» (EG 86).

Quin és el camí a seguir? «Jo sóc el camí, la veritat i la vida». Només Jesús és el camí que porta a la veritat de Déu Pare, que, per l’Esperit, és la font de la vida. En la nostra vida, hauríem de viure el camí de la fe confiada, el convenciment que la veritat porta a la llum i a l’esperança; experimentar la vida de la caritat, de l’amor. «La mirada creient és capaç de reconèixer la llum que sempre aboca l’Esperit Sant enmig de la fosca, sense oblidar que “allà on abundà el pecat sobreabundà la gràcia” (Rm 5,20)» (EG 84). Hem de ser homes i dones fiats, plens de l’Esperit Sant i de seny, com els diaques de la primera lectura. D’aquesta manera, seguint la bella imatge de la segona lectura, esdevenim pedres espirituals i vives de l’Església on Crist és la pedra angular.

«Senyor, mostra’ns el Pare, i no ens cal res més». Ensenya’ns a descobrir el que hi ha de diví en la nostra vida diària, la petjada de Déu en el que ens envolta, la vida que brolla del seu Amor, la seva misericòrdia que ens renova. Augmenteu la nostra fe i confiança perquè el qui viu sense confiar «ja ha perdut la meitat de la batalla i enterra els seus talents» (EG 85). Ajuda’ns a descobrir-te en la lectura atenta i meditada de l’Evangeli; en la nostra resposta personal en l’oració, procurant que sigui un veritable diàleg d’amor i no un monòleg obsessiu. Ajuda’ns a descobrir-te en el nostre proïsme més immediat, a estimar-lo perquè és el reflex de la teva mirada i mereix el nostre respecte. Que la teva confiança i paciència vers nosaltres faci créixer el nostre amor per tal que passem la vida fent el bé, fent les obres que Tu fas. Que el nostre rostre i el nostre cor siguin més humans, capaços de experimentar la solidaritat i la misericòrdia.

Germans, «es necessiten persones de fe que, amb la seva pròpia vida, indiquin el camí cap a la Terra promesa, i d’aquesta manera mantinguin viva l’esperança» (EG 86). Demanem-ho avui al Senyor: que així sigui en nosaltres, pelegrins que cerquem; que volem conèixer més i més Déu; que hem d’estar convençuts que el millor culte que podem oferir a Déu és una vida viscuda amb dignitat, amb coherència i autenticitat. «Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai; aquesta és l’esperança que posem en Vós».