30 d’octubre del 2011

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS ORDINARI
Diumenge 31è durant l'any (Cicle A)

Dels sermons de sant Agustí, bisbe
Per tal que ens pugueu sentir millor, sembla que us dominem des del nostre lloc elevat; i, amb tot, sou vosaltres els nostres jutges, i nosaltres, situats en aquest lloc, som jutjats per vosaltres. Ens anomenem mestres, i amb tot, no volem ser considerats com a tals. Això és perillós i està prohibit per la paraula mateixa del Senyor: «No us heu de fer dir mestres, perquè, de mestre, només en teniu un, el Crist». És perillós haver d'ensenyar als altres. Ser deixeble, en canvi, quina seguretat! És menys exposat escoltar la paraula de Déu que no pas predicar-la. El qui escolta resta en la pau i —com diu sant Joan— s'alegra de sentir la veu de l'espòs.

L'Apòstol havia hagut d'assumir, per necessitat, el càrrec de mestre. Escolteu el que diu: «És amb feblesa, amb temor i tot tremolós que vaig presentar-me a vosaltres». És, doncs, més segur, tant per a nosaltres que parlem, com per a vosaltres que escolteu, el fet de considerar-nos junts com a deixebles d'un sol Mestre. Sí, és més segur, i també més avantatjós que ens escolteu no com si fóssim els vostres mestres, sinó com a condeixebles. Vegeu si no tenim motius per a estar inquiets, ja que l'Escriptura ens diu: «Germans meus, no sigueu molts a fer-vos mestres, perquè tots ensopeguem sovint». I, ¿qui no tremola en sentir l'apòstol Jaume que ens diu: tots? ¿I què diu després? «Si algú no ensopega parlant, és un home perfecte». ¿Qui gosarà considerar-se perfecte? El qui escolta no s'equivoca; però el qui parla, encara que no desbarri —cosa ben difícil—, amb tot, sofreix i té por de no equivocar-se. Ens cal, doncs, no sols escoltar els qui parlen, sinó compadir-los, ja que ho fan tremolant.

Així, quan els qui parlem diem «una» veritat —com tota veritat procedeix d'aquell que és «la» Veritat—, vosaltres lloareu el Senyor i no nosaltres. Però si desbarrem, —som homes—, vosaltres pregareu a ell per nosaltres.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimat Ramón,

A la teva carta em recordes un dels textos més bells de la Bíblia per a mi, un text profundament consolador, un text com cap altre per despertar el nostre amor a un Déu que és amor, i que es manifesta així: «El Senyor, el teu Déu és enmig teu, com a poderós salvador. Ell exulta de goig per tu, et renova pel seu amor; dansa per a tu amb crits d'alegria, com en els dies de festa». (Sof 3, 17)

Si creguéssim de cor les paraules profètiques de Sofonies, no tindrien raó de ser les paraules també profètiques de Malaquies que escoltem el diumenge 31 de durant l'any: «Vosaltres heu abandonat el camí dret i, en veure com jutjàveu, molts s'han allunyat. Per això jo faré que tot el poble perdi l'estima i el respecte que us tenia, tal com vosaltres ho heu fet amb mi, per no haver seguit els meus camins i haver jutjat amb parcialitat. No tenim tots un mateix Pare? No ens ha creat el mateix Déu? Llavors, per què som deslleials els uns amb els altres?»

I aquestes paraules les aplica l'Escriptura als dirigents religiosos del poble. Són paraules molt dures. Però, malauradament, l'oïda pot acostumar-se a tot i fer-se insensible a allò de més elevat i sagrat. Lamentablement, aquí podem trobar arrels de moltes actituds agnòstiques i atees.

Qui pot rebutjar aquest Déu de Sofonies? Un Déu que renova el seu amor, de tal manera que dominat pel vertigen de tant amor es revesteix de la nostra feblesa humana, per fer més eloqüent i visible la seva dansa i la seva festa al cor de la humanitat, i en el cor de cada home.

Qui pot creure en el Déu que prediquen els dirigents que ensenyen la Llei religiosa? Un Déu que capriciosament fa distinció de persones, un Déu que despulla d'humanitat.

Però a la Sagrada Escriptura no hi ha contradicció. La contradicció ve del nostre pecat, del nostre afany de poder, de diners, o del nostre orgull. L'epístola de sant Jaume ens torna a recordar aquesta contradicció: «No comprometeu la fe que teniu en nostre Senyor Jesucrist gloriós fent distinció de persones». (Jm 2,1 ss) Necessitem molt l'aire fresc de la no marginació, que es dóna a tots els nivells, i en tots els terrenys, en aquesta societat que hem estat anomenant del benestar, quan era benestar per a una minoria, i que portats per la inèrcia material d'aquest benestar uns pocs s'esforcen a créixer a costa de la misèria o de la humiliació de molts.

Ens preguntem, desorientats, que està passant en aquesta societat embogida, ens preguntem pels camins de sortida, a la recerca de llum, i no es percep més que foscor, confusió. Déu també preguntarà al cor de cada home i cada dona d'aquesta humanitat que està succeint a la superfície de la nostra vida. Déu està intentant renovar el seu amor dins nostre, per incorporar-nos a la seva dansa de festa, que passa per aprendre la tornada d'una cançó: «El qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit».

Però l'oïda de l'home s'ha tornat dura i difícilment connecta amb el més genuí del seu cor. No obstant això, Ramon, és bo recordar avui a la humanitat el Déu de Sofonies. Una abraçada,

+ P. Abat

28 d’octubre del 2011

SANT SIMÓ I SANT JUDES, APÒSTOLS

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Ef 2,19-22; Sl 18; Lc 6,12-19

«Sortia d'ell un poder que curava tothom»

Per això, qui coneix Jesús vol tocar-lo. Però ara, com podem tocar-lo? «Jesús se n'anà a la muntanya a pregar i passà tota la nit pregant Déu». No és precís que pugem a la Pena, però si que és necessari pregar amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot l'esperit per arribar a tocar Déu.

«Jesús de dia crida els seus deixebles». Avui ens crida a nosaltres. Cadascú de nosaltres som una pedra de l'edifici construït sobre el fonament dels apòstols, i som enviats com a testimonis de Crist en el nostre món. En una comunitat monàstica Déu resideix per la presència de l'Esperit. I cada monjo és testimoni de Crist, de la seva vida, de la seva mort i de la seva resurrecció. Cada cristià és enviat a fer de la seva vida un signe de Crist en l'edifici espaiós que és l'Església. Però, més encara en els nostres dies, el cristià és enviat a esdevenir testimoni, a manifestar el toc de Déu, dintre de la societat i la cultura actual.

23 d’octubre del 2011

DIUMENGE XXX DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Ex 22,20-26; Sl 17; 1Te 1,5c-10; Mt 22,34-40

L'essència del cristianisme

Estimar és allò de més fontal, allò de més bàsic, de més genuí, el codi genètic, la marca registrada, per al cristianisme: Què pot ser sinó l'amor?

Sobre totes les coses cal estimar. Sobre tota la nostra vida, les nostres accions, les nostres paraules cal l'essència, el color, la bona olor del Crist, l'amor que ens ha estat vessat i que nosaltres no podem retenir-lo. Déu s'ha fet home per a seduir-nos, em deia ahir un monjo. I, en la mesura que ens deixem seduir per Jesús podrem estimar Déu i els altres.

Tota la persona sencera i unificada, és a dir el cor, l'ànima i el pensament cal que abandoni els ídols tan preciosos que de segur tenim, en els quals vivim acostumats, fets per les nostres mans o de pensament. Que els deixi, i que estimi Déu. Jesús també ens diu. «Estima els altres com a tu mateix». I, jo em pregunto: Tal vegada si no estimes és perquè tampoc t'estimes a tu mateix?

I és impossible viure sense amor, sense estimar. L'amor és la clau de volta que cohesiona la vida del qui vol seguir Crist. El monjo ho té fàcil, aparentment, perquè té un termòmetre posat a la porta del cor. Per què? Sí, té el termòmetre de l'escolta i l'obediència: si escoltem i obeïm això vol dir que estimem Déu.

Moltes persones són maltractades, estan necessitades d'amor. Com a conseqüència de la crisi, augmenta el nombre de persones en situació de pobresa. Són els immigrants, les viudes i els orfes del nostre temps. Estimar Déu amb tot el cor és posar el nostre cor en la ferida oberta del necessitat. De nosaltres: Qui no dinarà avui? Doncs posa també els ulls del teu cor en les mancances dels altres. L'amor es torna pa de cada dia.

Amb l'ajuda d'uns i d'altres podrem expandir el missatge de l'essència del cristianisme. Aquesta diada del Domund ens recorda també l'obligació que tenim d'ajudar l'església missionera perquè la fe en Crist pugui ser propagada a tots els pobles. Especialment entre els més necessitats d'amor, fe i esperança.

Res serà capaç d'allunyar-nos de Déu si estimem sense mesura. I així serem capaços d'esperar del cel Jesús, que ens salvarà, en el judici que ha de venir. No anteposis res a l'amor del Crist (cf. RB 4,21). Estimar és l'essència del cristià.

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DURANT L'ANY
Diumenge 30è durant l'any

D'un sermó antic «Sobre l'amor a Déu i al proïsme»
Parlaré a la vostra caritat d'aquella caritat de la qual Jesucrist afirma: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament. I estima els altres com a tu mateix». I els va manar això perquè «tots els manaments escrits en els llibres de la Llei i dels Profetes vénen d'aquests dos».

Hem d'estimar Déu i el germà, perquè «el qui estima el seu germà, està en la llum, i res no el fa ensopegar». Estimeu-vos, doncs, germans caríssims, estimeu els vostres amics, estimeu també els vostres enemics. ¿Què hi podeu perdre cercant d'estimar molt? El Senyor ens diu a l'evangeli: «Us dono un manament nou: que us estimeu els uns altres tal com jo us he estimat. Així, doncs, estimeu-vos els uns als altres. Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l'amor que us tindreu entre vosaltres». Recordeu-vos de com ens ha estimat el mateix Senyor que ens va manar d'estimar-nos els uns als altres. Va estimar els seus deixebles, que el seguien sempre com a companys. Va estimar els seus enemics, els jueus que el perseguien. Va predicar als deixebles el Regne del Cel. Aquests el van escoltar i, deixant-ho tot, el seguiren; i els digué: «Vosaltres sou els meus amics, si feu el que jo us mano. Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo». Eren, doncs, els seus amics els qui obeïen fidelment els seus manaments. També va pregar per ells quan deia: «Pare, vull que els qui m'heu confiat estiguin amb mi allà on jo estic i vegin la meva glòria, la glòria que m'heu donat, perquè m'estimàveu des d'abans de crear el món». Però, ¿per què va pregar pels seus amics i no va esmentar en canvi els seus enemics?

Feu atenció i escolteu! Durant la seva passió, veient els jueus plens de crueltat en contra d'ell i sentint-los cridar de pertot arreu que el crucifiquessin, va fer un gran clam i va dir: «Pare, perdoneu-los, que no saben el que fan». Com si digués: llur malícia els ha obcecats, que la vostra clemència els perdoni. I la seva invocació al Pare no fou debades perquè ben aviat molts jueus cregueren en ell i, esdevinguts creients, begueren aquella sang que tan cruelment havien vessat, i els qui abans li eren adversaris i perseguidors, es convertiren en seguidors.

Aquest és el camí que ens va fressar Jesucrist. Seguim-lo també nosaltres, altrament, el nostre nom de cristians seria una mentida.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada Anna,

Moltes gràcies per la teva visita de fa uns dies al Monestir. Són visites que s'agraeixen molt; i molt més quan vas preferir passar el temps de la visita del grup, parlant amb mi de temps passats, d'aquells anys primers al poble. Perquè són records no per a la nostàlgia, sinó per a renovar el nostre agraïment a allò rebut en aquells anys feliços, del poble, de la família, dels amics, que són, diria jo, la base o les arrels del que és ara la nostra persona.

Em va commoure profundament saber alguns detalls de la manera de ser dels meus pares, que jo desconeixia. Em va commoure tornar a recordar aquells temps difícils, en què moltes persones havien de sortir del poble per anar endavant en la vida. Per cert, una gran majoria venia a Catalunya, i de la qual sempre vaig sentir parlar molt bé, pel treball i l'acollida.

Hi ha qui diu que hi ha cicles en la naturalesa, en la vida de la societat. Així ho sembla. I passa que un té la impressió que tornem a tenir temps difícils, temps molt difícils, que ja ho són per a molts. Situacions difícils, que uns viuen al seu poble o a la seva ciutat, i altres havent de marxar lluny dels seus.

I en aquesta situació la Paraula de Déu ens recorda unes obligacions greus que hem de tenir en compte: «no maltractis ni oprimeixis els immigrants, que també vosaltres vau ser immigrants. No maltractis cap viuda ni cap orfe. Si prestes diners als pobres que viuen amb tu, no facis com els usurers: no li exigeixis els interessos». Aquesta és l'actualitat avui dia, però en sentit «positiu», és a dir: que s'oprimeix i maltracta l'immigrant, que s'explota vídues i orfes, i que la usura dels préstecs de diners fa tremolar tota la societat, si més no la societat anomenada occidental o del «primer món», perquè l'altra, jo crec que ja no té energia ni per tremolar.

I hom es pregunta per la força d'aquesta «teranyina d'injustícia» que ens envolta, quan tot es justifica. I sembla no passar res: la notícia a la premsa que certes persones que han estat en primer pla de la societat es retiren o les fan retirar, però, això sí, folrades de milions, com un bon fons de pensió, o la notícia a la premsa, encara que més discreta, dels qui engreixen les llistes d'espera, o les cues d'espera per menjar, però en aquest cas «d'espera». Perquè l'esperança és l'últim que es perd, com l'instint de viure. Immensa tristesa.

També diu la Paraula: «si criden a mi jo els escoltaré, perquè jo sóc compassiu».
És clar que en aquesta societat ja s'ha intentat, i s'intenta, primer, desterrar Déu. Perquè els crits no vagin enlloc. Perquè ningú escolti. Però els camins de Déu són molts, i inescrutables. I l'home neci no pot tapar, ni eliminar Déu, perquè Déu és la Vida. I són molts i diversos els camins a través dels quals pot manifestar la seva compassió.

Moltes gràcies Anna per la teva visita, pels records dels altres temps passats, i que m'obren també a ser més conscient del que avui estic i estem vivint. Una abraçada,

+ P. Abat

12 d’octubre del 2011

LA MARE DE DÉU DEL PILAR

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 1,12-14; Sl 26; Lc 11,27-28

Estimats germans,

Les poques paraules de l'Evangeli d'avui diuen molt: Jesús, Maria la Mare, i nosaltres. Escoltar, actuar, viure. Escoltar Jesús, actuar i viure com Maria.

Una dona senzilla del poble queda impressionada per Jesús i fa un elogi de la seva mare. Jesús aprofita aquesta lloança per dedicar una benaurança als «qui escolten la Paraula de Déu i la guarden».

Maria és gran per ser la Mare de Jesús, però encara ho és més per la seva fidelitat a la Paraula de Déu. Els vincles familiars són bons i uneixen, però són millors els vincles espirituals que s'estableixen amb el Senyor. Ell ens dóna la dignitat de germans i amics seus: «Els meus germans són els qui escolten la Paraula de Déu i la compleixen. Vosaltres sou els meu amics». Maria «conservava totes aquestes coses en el seu cor». És a dir, escoltava, meditava, assimilava, i complia la voluntat de Déu. Per això, l'evangelista Lluc presenta la Mare de Jesús com una dona «feliç perquè ha cregut».

La Regla de sant Benet, que és norma de vida per als monjos, comença dient: «Escolta, fill, les Paraules del Mestre». I continua amb una idea molt expressiva: «Para-hi l'orella del cor». Que vol dir: escolta amb confiança i amor, amb disponibilitat i ganes d'aprendre, acollint amb gust, i estimant allò que s'escolta. El cor, segons les Sagrades Escriptures, és el centre de les activitats conscients, intel·lectuals i afectives.

Déu ens parla en la Bíblia. La seva lectura ens familiaritza en la Paraula de Déu que ens convida a examinar les nostres actituds. Déu ens parla en les persones que, essent un instrument de la seva veu, ens ajuden a créixer en la fe, a progressar en la fidelitat, i a madurar pel seu amor.

Penso que Jesús avui ens fa dues invitacions. Per una part, cercar el silenci per poder acollir la Paraula, callar quan sigui necessari, apartar-se dels sorolls exteriors si volem centrar la ment i unificar l'esperit. Per l'altra part, estar atents a les paraules de les persones que ens parlen, respectant les diferents opinions, i establint un diàleg fecund i constructiu.

La veritable saviesa i, per tant, la veritable benaurança, la tindrem si, com Maria, sabem escoltar Déu amb fe, confiança i obediència. La resta, tota la resta, és secundari. «Feliços els qui escolten la Paraula de Déu i la guarden».

9 d’octubre del 2011

DIUMENGE XXVIII DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 25,6-10a; Sl 22; Fl 4,12-14.19-20; Mt 22,1-14

Estimats germans i germanes,

L'apòstol Pau sap viure «enmig de privacions i en l'abundància; està avesat a tenir de tot i a trobar-se mancat d'allò que necessita». La seva vida consisteix a donar-se totalment sense mesurar esforços ni sacrificis Nosaltres, encara que tinguem de tot, cerquem allò que necessitem: Crist, el Bon Pastor, que «ens guia pels camins segurs per l'amor del seu nom». Quan ens donem totalment perquè responem amb confiança i promptitud anem al seu banquet on som invitats a entrar amb el vestit adient i la conducta exigida.

La Sagrada Escriptura parla sovint de la nostra relació amb Déu en forma de banquet de noces, on s'hi celebra l'estimació, l'amor, que és la font dels bens millors. Es tracta de la relació nupcial d'amor entre Crist i l'església, entre Crist i l'ànima. El misteri de l'aliança expressa la relació entre Déu que crida amb la seva Paraula i l'home que respon. Estem cridats a conformar-nos a Crist i a ser transformats per Ell.

Com els convidats de la paràbola, refusem la invitació perquè estem massa preocupats per les nostres coses: l'ascens professional, el poder que dóna prestigi, el diner que pretén solucionar-ho tot, els projectes immillorables. Oblidem sovint que la Paraula de Déu, que ens invita a les Noces, és la solució als problemes de la vida quotidiana, una resposta als interrogants, un eixamplament dels valors, i una satisfacció de les nostres aspiracions (cf. Verbum Domini, 23). Som lliures d'acceptar o no. Però la llibertat té un preu que pagar i unes conseqüències que no solem prevenir. Hi ha quelcom en nosaltres que ens fa desaprofitar les ocasions que el Senyor ens presenta per ser-li més fidels. Crec que no es tracta només de llibertat, sinó de fe i de confiança. Quan fem la voluntat de Déu, per incomprensible que sembli, mai ens equivoquem. Un fill sap que el seu pare li donarà lo millor. Encara així, pot no acceptar-ho mogut pel desig de cercar per ell mateix allò que vol. Però la Paraula de Déu no va en contra dels desigs autèntics, ni els arracona, sinó els il·lumina per tal de trobar l'autèntica felicitat i compartir-la, com en un banquet compartim el menjar i la beguda.

Déu truca una vegada i un altra a la nostra porta. Hi ha massa soroll per sentir-lo? El soroll de vegades és un refugi on amaguem les nostres pors. Tenim els ulls fixos en les coses que s'esvaeixen com el fum? Necessitem pregar més. Ens considerem indignes? La misericòrdia de Déu és més gran que la nostra feblesa. Som missatgers de pau i d'esperança? «El banquet és a punt, aneu. convideu a la festa tothom que trobeu». Molta gent desorientada que no troba sentit a la seva vida, retrobarien la pau i l'esperança si descobrissin l'Eucaristia, si es sentissin estimats per nosaltres, si contemplessin que el nostre vestit està net i és digne d'uns fills autèntics del Pare.

Com ha de ser el vestit per poder participar de la festa? No es refereix a una corbata més o menys vistosa, ni a la qualitat ni al preu, ni a dos centímetres de més en el nostre hàbit de monjo. De quin vestit es tracta? El de la disposició interna, de la conversió personal i sincera a Déu. Tothom es cridat, però és rebutjat aquell qui no participa amb les degudes disposicions personals. Escriu sant Pau: «Revestiu-vos de Jesucrist, el Senyor» (Rm 13,14). «Tingueu els mateixos sentiments que tingué Jesucrist» (Fl 2,5). «Revestiu-vos, doncs, dels sentiments que escauen a escollits de Déu, sants i estimats: sentiments de compassió entranyable, de bondat, d'humilitat, de dolcesa, de paciència. Per damunt de tot, revestiu-vos de l'amor, que tot ho lliga i perfecciona» (Col 3,12-14). Aquestes paraules ens ho diuen tot.

Senyor, volem repetir les paraules del salmista per tal que es gravin dins nostre: «La vostra bondat i el vostre amor ens acompanyen tota la vida». Alimentats i enfortits amb la Paraula i el Pa de l'Eucaristia, que ens ha de fer «sol·lícits i constants en la pràctica del bé» (oració col·lecta), podem dir com sant Pau: «Em veig amb cor per a tot, gràcies a Aquell que em dóna forces».

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 28è durant l'any

Sermons sobre els Evangelis, de sant Gregori el Gran, papa (38,2-3.9)
Déu Pare va celebrar les noces del seu Fill quan li va unir la naturalesa humana dins les entranyes de la Verge, quan va voler que el qui era Déu des d'abans de tots els temps es fes home en arribar la plenitud del temps.

Però, com que la unió nupcial sol realitzar-se entre dues persones, ben lluny de nosaltres pensar i creure que la persona de Déu i la de l'home, el nostre Redemptor, Jesucrist, siguin dues persones unides; perquè nosaltres confessem que en ell hi ha dues naturaleses, però no acceptem que estigui compost de dues persones.

Per tant, amb més claredat i certesa podem dir que el Pare va celebrar les noces del seu Fill, el Rei, quan pel misteri de l'encarnació es va unir a la santa Església; i el si de la Verge Maria fou la cambra d'aquest espòs; per això diu el salmista: «Déu ha posat en el cel un pavelló per al sol, i el sol en surt com un espòs de la cambra».

En efecte, va sortir, com un espòs de la cambra, Déu encarnat, quan, per unir-se a l'Església, va sortir del si immaculat de la Verge. I va enviar els seus homes a avisar els convidats. Els va enviar una primera vegada, i després una segona vegada, perquè va fer predicadors de l'encarnació del Senyor primer els profetes i després els apòstols. Així va enviar els seus homes dues vegades, perquè a través dels profetes va anunciar l'encarnació de l'Unigènit com un esdeveniment del futur, i pels apòstols com un fet ja realitzat.

Els qui, per la gràcia de Déu, heu entrat a la sala del convit, això és, a la santa Església, examineu-vos amb tota cura, no sigui que el Rei, en entrar, us hagués de retreure que no porteu vestit de noces. ¿Què penseu que significa, germans, el vestit de noces? No pot tractar-se del baptisme o de la fe, perquè si heu entrat a la sala del convit, vol dir que teniu fe i que esteu batejats. Així, doncs, sembla que pel vestit de noces hem d'entendre la caritat. Així, entra al convit sense vestit de noces el qui, entrant en l'Església té fe però no té caritat. Amb raó, doncs, anomenem la caritat vestit de noces perquè aquesta és la que va tenir el nostre Creador quan va venir a unir-se a la seva Església, ja que tan sols l'amor de Déu va fer que el seu Unigènit s'unís les ànimes dels homes elegits, i per això diu sant Joan: «Tant va estimar Déu el món, que ens va donar el seu Fill unigènit». Per tant, el qui per la caritat ha vingut als homes, ha deixat ben clar que aquesta mateixa caritat és el vestit de noces. Així, qualsevol de vosaltres que, formant part de l'Església, creu en Déu, ja ha entrat al convit de noces; però no hi ha vingut amb vestit de noces si no guarda el do de la caritat.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimat Miquel,

Veritablement segueix el calor de l'estiu encara que hagi començat la tardor. Cal mirar per la finestra i no pel calendari. Tens raó. Potser perquè encara continua aquesta calor m'escrius amb un caire ardent, i una forta lamentació d'aspectes negatius de l'Església: «si l'Església ha de seguir endavant no serà per “aquests”, n'estic segur, sinó pels veritables deixebles que ho sacrifiquen tot per viure i ensenyar l'evangeli».

Miquel, si l'Església ha de seguir endavant, no serà per “aquests”, que, lamentablement, desfiguren el rostre de l'Església, però tampoc pels veritables deixebles, ja que no són els autèntics artífexs de l'Església. Si l'Església segueix endavant, i hi seguirà, serà perquè en ella hi és present l'Esperit de Crist. «És l'Esperit de Crist qui vivifica l'Església, qui la unifica, qui la fa rejovenir». I els altres, dolents i bons, som servents inútils, que hem fet el que havíem de fer, uns amb un perfil negatiu, altres amb un perfil positiu. I em pregunto: quin perfil té més incidència en el Projecte de Déu envers l'home en aquest món? Doncs no m'atreveixo a treure'n una conclusió definitiva. Perquè no hi ha res de definitiu en aquest món. Tot és un camí obert.

Això em fa pensar en l'evangeli del diumenge 28 de durant l'any: Mt 22,1-14. Resulta que uns convidats al banquet de noces rebutgen la invitació. Llavors l'amo envia els criats als camins a convidar a tots els que trobin, dolents i bons. La sala, efectivament, es va omplir de dolents i bons. Quan entrà l'amo en trobà un que no duia el vestit de festa. Evidentment, no es refereix als dolents. Així doncs, què és el vestit de festa? Perquè tots estem convidats a aquesta festa. Potser Isaïes (25,6-10) ens ajuda a completar aquest punt quan parla d'un banquet que el Senyor de l'univers prepara per a tots els pobles. I diu que «aquest Senyor eixugarà les llàgrimes, traurà tot oprobi, destruirà la mort». I acaba traient-ne la conseqüència final: «aquí hi ha el nostre Déu, alegrem-nos-en i fem festa».

Considero que el vestit de festa és preparar un esperit alegre, un cor obert a l'alegria, a la comunió, preparar un cor, tota la nostra persona en una paraula, per viure un encontre a la casa del Pare. Un Pare que no es resisteix a l'alegria, com ens mostra la paràbola del Fill pròdig, o com diu de manera més expressiva el profeta Sofonies: «El Senyor és enmig teu. Exultarà per tu d'alegria, et renovarà mitjançant el seu amor; ell dansarà per a tu amb crits d'alegria, com en els dies de festa» (Sof 3,17).

Nosaltres estem sempre disposats al judici i classificar els qui ens envolten. Qui sóc jo, o tu, o qui sigui, per fer un judici sobre el meu veí? No hem après algunes paraules fonamentals de l'Escriptura: «no jutgeu, perquè sereu jutjats amb la mateixa mesura». O aquella altra paraula de Déu a Samuel: «l'home veu les aparences, només Déu veu el cor».

Jo crec que Déu ens dóna aquest temps per preparar el vestit de festa. I vaig configurant aquest vestit de festa, quan m'esforço per assistir a la pregària i treure'n el millor, per oferir-ho en una vida de servei en el camí a la festa de noces. Miquel, aprofita les últimes calors de l'estiu. No et refredis. Una abraçada,

+ P. Abat

2 d’octubre del 2011

DIUMENGE XXVII DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep M. Recasens
Is 5,1-7; Sl 79,9.12.13-14.15-16-19-20 (R.: Is 5,7a); Fl 4,6-9; Mt 21,33-43

Germans,

El tema de la vinya, tan freqüentment emprat per Jesús en les seves paràboles, és d'ús corrent en els textos bíblics velltestamentaris i ho és també la identificació del Poble d'Israel com a vinya escollida de Déu. Així ho trobem en Isaïes, en Jeremies, en Osees i en els Salms. En un context agrícola, el blat i el vi eren la riquesa bàsica del poble hebreu perquè d'ells en depenia la seva economia, a més del bestiar. La bíblia lloa sovint el fruit de la vinya com a elixir que alegra el cor de l'home, mentre que parla del pa com l'aliment que li renova les forces.

El paral·lelisme evident entre la primera lectura del profeta Isaïes i el fragment de l'evangeli de sant Mateu esdevé gairebé com un calc. Fins i tot Mateu cita un fragment del text del profeta. Malgrat tot, l'evangeli presenta un element nou i renovador que obre camins d'esperança per a la humanitat.

La lectura d'Isaïes podem dividir-la en dos temps: en primer lloc, la descripció de la vinya i els seus complements i segonament, el resultat negatiu dels qui s'esperava que la farien produir, amb el consegüent repudi i abandó que l'amo de la vinya sentencia contra els vinyaters. Isaïes afirma que la vinya del Senyor de l'univers és el poble d'Israel i els ceps preferits són els homes de Judà. El drama acaba en una situació de desolació i de caos.

L'evangeli, per contra, està estructurat en tres temps: el primer és homòleg del primer del text d'Isaïes. El segon temps presenta unes característiques semblants, però aquí el drama és més punyent ja que narra els successius rebuigs dels vinyaters fins arribar al moment tràgic amb l'assassinat de l'hereu de l'amo de la vinya. La paràbola de Jesús descriu en aquest temps un marc històric que recorda el maltractament dels profetes antics fins al vaticini de la mort violenta de Jesús per part de les autoritats del poble. I no oblidem que la paràbola va dirigida directament als grans sacerdots i als notables del poble, com la del diumenge passat. Aquest temps central acaba també amb una sentència condemnatòria, sentència terrible que Jesús fa que la dictin els seus mateixos interlocutors: «Farà matar aquells mals homes i donarà la vinya a uns altres que li donin el fruit al temps de la verema».

Hi ha encara un tercer temps, un temps que anuncia un horitzó esperançador. En aquest tercer temps Jesús ja no parla de vinya sinó de Regne de Déu. Per això, la sentència de Jesús té un to més sever i definitiu. Dir que el Regne de Déu els serà pres equival a una exclusió irreversible del Regne. La sentència de Jesús és, doncs, més terrible, que la dictada pels grans sacerdots i notables. Podríem dir que la paciència de Déu, per il·limitada que sigui, té també un límit, valgui la paradoxa. La vinya, el Regne de Déu, serà donada a un altre poble que la faci fructificar. La història continua, no acaba amb la ingratitud manifesta del poble escollit. El Regne de Déu serà donat a un nou poble, i aquest nou poble és l'Església, la qual donarà el fruit que el Pare n'espera. Aquest tercer temps, doncs, és el nostre, fruit de la resurrecció del Senyor i de l'embranzida de Pentecosta. L'Església, certament, no s'identifica amb el Regne de Déu, però és el substrat sobre el qual el Regne de Déu va creixent, d'acord amb la paràbola del gra de mostassa.

Aquesta Església porta ja dos mil anys d'història, dos mil anys donant fruits de santedat en els apòstols, en la immensa multitud dels màrtirs, confessors, pastors, doctors, verges, homes i dones sants i una gernació innombrable de justos. Ells ja són hereus del Regne de Déu, d'acord amb la promesa de Jesús. Nosaltres en canvi, som encara pelegrins i constructors d'aquest Regne, amb l'esperança d'heretar-lo també un dia, amb la condició que amb el nostre comportament no decebem el Senyor. La consigna per formar-ne part és l'amor, amor a Déu i amor al proïsme. L'amor és la clau que obre de bat a bat les portes del Regne. L'amor és l'única cosa que val la pena en aquesta vida. I l'amor, tal com proposa sant Pau als cristians de Filips, es tradueix en interessar-se per tot allò que és veritable, respectable, just, net, amable, de bona reputació, virtuós i digne d'elogi. Vivint d'acord amb aquests ensenyaments serem dignes de la pau de Déu. Que el nostre amor sigui, doncs, tan fecund que ens faci mereixedors d'aquesta pau i ens disposi a acollir amb confiança el Regne de Déu.

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 27è durant l'any

Del llibre contra les heretgies de sant Ireneu de Lió, bisbe (IV 36,2-3)
Déu plantà la vinya del llinatge humà al moment de modelar Adam i en l'elecció dels patriarques. Un cop plantada, la vinya fou confiada a uns vinyaters pel do de la llei mosaica. La va voltar d'una tanca, és a dir, va circumscriure la terra que havien de cultivar els vinyaters. Hi va construir una torre, és a dir, va escollir Jerusalem. Els envià profetes abans de l'exili de Babilònia i n'envià encara més després de l'exili, més que no pas abans, per reclamar els fruits i dir-los: «Vet aquí la paraula del Senyor: Adreceu els vostres camins i la vostra manera de viure», «jutgeu amb justícia, practiqueu la pietat i la misericòrdia cadascú envers el seu germà; no oprimiu la viuda i l'orfe, l'estranger i el pobre, i que ningú de vosaltres no conservi en el seu cor el record de la maldat del seu germà».

Vet aquí amb quines paraules els profetes reclamaven el fruit de la justícia. Però com que els vinyaters restaven incrèduls, els envià finalment el seu propi Fill, nostre Senyor Jesucrist, que els mals vinyaters mataren i tragueren fora de la vinya. Per això Déu ha confiat la vinya —que ja no es troba dins la tanca, sinó que és estesa d'un cap a l'altre del món— a uns altres vinyaters, que li donin els fruits al seu temps. La torre de l'elecció s'aixeca arreu plena d'esclat, ja que arreu resplendeix l'Església.

Ja que els vinyaters rebutjaren el Fill de Déu i, un cop mort, el tragueren fora de la vinya, Déu els ha reprovats i, per això ha confiat la vinya, perquè la facin fructificar, a uns altres vinyaters, als pagans que es trobaven fora de la vinya. Això és el que diu el profeta Jeremies: «El Senyor ha reprovat i rebutjat la nació que ha fet això: ja que els fills d'Israel han fet el mal davant meu, oracle del Senyor».

És doncs, un sol i mateix Déu, el Pare, que ha plantat la vinya, que ha fet sortir el poble, que ha enviat els profetes, que ha enviat el seu propi Fill i que ha confiat la vinya a uns altres vinyaters que li donin els fruits quan sigui el temps. És per això que el Senyor deia als seus deixebles: «Vetlleu sobre vosaltres mateixos, vetlleu i pregueu. Tingueu el cos cenyit i els llums encesos, i sigueu com aquells que esperen el seu amo».

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada M. Lluïsa,

La teva estrella d'aquest mes d'octubre que ens disposem a començar: «aixopluc». Quan comença a esvair-se la forta calor de l'estiu, i el clima de la tardor demana la presència d'aquesta estrella anomenada “aixopluc”, que dóna sobretot calor, i també llum. Em pregunto si t'ha suggerit aquesta paraula, aquesta “estrella”, el fet que et moguis en un món i en una activitat pastoral amb abundància d'immigrants. En qualsevol cas és una paraula de què tenen necessitat milions de persones en aquest món. Persones que no tenen pàtria, que no tenen família, que no tenen un sostre per a això: per a aixoplugar-se. Camps de refugiats, refugiats a milers, milions, deixats de banda en una civilització del benestar, ...diuen! «Els sense sostre», innombrables. A l'ombra d'innombrables «sostres» que no cobreixen ningú, «acollint» aromes amb pudor de podrit. Hipoteques, desnonaments. Tot fa tanta pudor, és tot tan trist, que cuidem desesperar-nos.

Encara més quan hom llegeix la Paraula de Déu amb aquestes recomanacions: «interesseu-vos per tot allò que és veritat, respectable, just, net, amable, de bona reputació, virtuós i digne d'elogi». I no ho tenim en compte. Per això «la pau de Déu no guarda els nostres cors i els nostres pensaments en Crist Jesús», i tampoc no té necessitat de guardar-los. Perquè en realitat el nostre pensament no és el de Crist Jesús.

I la tristesa es fa més profunda i angoixant, quan hom llegeix a la premsa que en una ciutat s'ha desnonat una família que ocupava una casa propietat de la diòcesi. Un matrimoni i cinc fills. Per no pagar el lloguer. És veritat que sovint les notes de premsa diuen veritats a mitges, que hi ha institucions de l'Església que han fet, fan i seguiran fent una tasca social digna de tot elogi. O millor, simplement, una tasca o un servei evangèlic.

Però potser notícies d'aquest tipus ens estan recordant que encara tenim molt a aprendre de l'evangeli. Que la saviesa evangèlica no ha penetrat fins a les últimes arrels de la nostra existència. Que oblidem paraules sàvies de l'evangeli i necessàries avui més que mai: «Aquest poble m'honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi» (Mt 15,8). «Dona a tothom qui et demana, i no reclamis res al qui et pren allò que és teu. Tracteu els altres tal com voleu que ells us tractin» (Lc 6,29). En altres pàgines evangèliques el mateix Jesús ens diu: «guanya amics amb les riqueses injustes». Però potser la nostra saviesa no arriba sinó a guanyar-nos enemics amb el que tenim.

Aquesta estrella teva, M. Lluïsa, no la podem avui oblidar. «Aixopluc». Si la guardem al diccionari creixeran les nostres tenebres, la nostra tristesa. Perquè Déu va fer aquesta bella casa de la creació per a l'home, i per a Ell mateix que ha volgut compartir el seu projecte d'amor amb la criatura humana. I per això Ell es va fer home, humà, molt humà, amb un nom humà: Jesucrist. Per venir a la seva vinya al capvespre. Però el van fer fora de la seva vinya. Sense aixopluc.

Però Déu roman fidel. Continua venint a la seva vinya: «Vaig tenir fam i em donàreu de menjar, em vau recollir». No el llencem fora de la vinya!

Gràcies M. Lluïsa per aquesta estrella tan lluminosa. Arriba la tardor. Cal acollir, acollint. Una abraçada,

+ P. Abat