Estimada M. Lluïsa,
La teva estrella d'aquest mes d'octubre que ens disposem a començar: «aixopluc». Quan comença a esvair-se la forta calor de l'estiu, i el clima de la tardor demana la presència d'aquesta estrella anomenada “aixopluc”, que dóna sobretot calor, i també llum. Em pregunto si t'ha suggerit aquesta paraula, aquesta “estrella”, el fet que et moguis en un món i en una activitat pastoral amb abundància d'immigrants. En qualsevol cas és una paraula de què tenen necessitat milions de persones en aquest món. Persones que no tenen pàtria, que no tenen família, que no tenen un sostre per a això: per a aixoplugar-se. Camps de refugiats, refugiats a milers, milions, deixats de banda en una civilització del benestar, ...diuen! «Els sense sostre», innombrables. A l'ombra d'innombrables «sostres» que no cobreixen ningú, «acollint» aromes amb pudor de podrit. Hipoteques, desnonaments. Tot fa tanta pudor, és tot tan trist, que cuidem desesperar-nos.
Encara més quan hom llegeix la Paraula de Déu amb aquestes recomanacions: «interesseu-vos per tot allò que és veritat, respectable, just, net, amable, de bona reputació, virtuós i digne d'elogi». I no ho tenim en compte. Per això «la pau de Déu no guarda els nostres cors i els nostres pensaments en Crist Jesús», i tampoc no té necessitat de guardar-los. Perquè en realitat el nostre pensament no és el de Crist Jesús.
I la tristesa es fa més profunda i angoixant, quan hom llegeix a la premsa que en una ciutat s'ha desnonat una família que ocupava una casa propietat de la diòcesi. Un matrimoni i cinc fills. Per no pagar el lloguer. És veritat que sovint les notes de premsa diuen veritats a mitges, que hi ha institucions de l'Església que han fet, fan i seguiran fent una tasca social digna de tot elogi. O millor, simplement, una tasca o un servei evangèlic.
Però potser notícies d'aquest tipus ens estan recordant que encara tenim molt a aprendre de l'evangeli. Que la saviesa evangèlica no ha penetrat fins a les últimes arrels de la nostra existència. Que oblidem paraules sàvies de l'evangeli i necessàries avui més que mai: «Aquest poble m'honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi» (Mt 15,8). «Dona a tothom qui et demana, i no reclamis res al qui et pren allò que és teu. Tracteu els altres tal com voleu que ells us tractin» (Lc 6,29). En altres pàgines evangèliques el mateix Jesús ens diu: «guanya amics amb les riqueses injustes». Però potser la nostra saviesa no arriba sinó a guanyar-nos enemics amb el que tenim.
Aquesta estrella teva, M. Lluïsa, no la podem avui oblidar. «Aixopluc». Si la guardem al diccionari creixeran les nostres tenebres, la nostra tristesa. Perquè Déu va fer aquesta bella casa de la creació per a l'home, i per a Ell mateix que ha volgut compartir el seu projecte d'amor amb la criatura humana. I per això Ell es va fer home, humà, molt humà, amb un nom humà: Jesucrist. Per venir a la seva vinya al capvespre. Però el van fer fora de la seva vinya. Sense aixopluc.
Però Déu roman fidel. Continua venint a la seva vinya: «Vaig tenir fam i em donàreu de menjar, em vau recollir». No el llencem fora de la vinya!
Gràcies M. Lluïsa per aquesta estrella tan lluminosa. Arriba la tardor. Cal acollir, acollint. Una abraçada,
+ P. Abat
