2 d’octubre de 2011

DIUMENGE XXVII DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep M. Recasens
Is 5,1-7; Sl 79,9.12.13-14.15-16-19-20 (R.: Is 5,7a); Fl 4,6-9; Mt 21,33-43

Germans,

El tema de la vinya, tan freqüentment emprat per Jesús en les seves paràboles, és d'ús corrent en els textos bíblics velltestamentaris i ho és també la identificació del Poble d'Israel com a vinya escollida de Déu. Així ho trobem en Isaïes, en Jeremies, en Osees i en els Salms. En un context agrícola, el blat i el vi eren la riquesa bàsica del poble hebreu perquè d'ells en depenia la seva economia, a més del bestiar. La bíblia lloa sovint el fruit de la vinya com a elixir que alegra el cor de l'home, mentre que parla del pa com l'aliment que li renova les forces.

El paral·lelisme evident entre la primera lectura del profeta Isaïes i el fragment de l'evangeli de sant Mateu esdevé gairebé com un calc. Fins i tot Mateu cita un fragment del text del profeta. Malgrat tot, l'evangeli presenta un element nou i renovador que obre camins d'esperança per a la humanitat.

La lectura d'Isaïes podem dividir-la en dos temps: en primer lloc, la descripció de la vinya i els seus complements i segonament, el resultat negatiu dels qui s'esperava que la farien produir, amb el consegüent repudi i abandó que l'amo de la vinya sentencia contra els vinyaters. Isaïes afirma que la vinya del Senyor de l'univers és el poble d'Israel i els ceps preferits són els homes de Judà. El drama acaba en una situació de desolació i de caos.

L'evangeli, per contra, està estructurat en tres temps: el primer és homòleg del primer del text d'Isaïes. El segon temps presenta unes característiques semblants, però aquí el drama és més punyent ja que narra els successius rebuigs dels vinyaters fins arribar al moment tràgic amb l'assassinat de l'hereu de l'amo de la vinya. La paràbola de Jesús descriu en aquest temps un marc històric que recorda el maltractament dels profetes antics fins al vaticini de la mort violenta de Jesús per part de les autoritats del poble. I no oblidem que la paràbola va dirigida directament als grans sacerdots i als notables del poble, com la del diumenge passat. Aquest temps central acaba també amb una sentència condemnatòria, sentència terrible que Jesús fa que la dictin els seus mateixos interlocutors: «Farà matar aquells mals homes i donarà la vinya a uns altres que li donin el fruit al temps de la verema».

Hi ha encara un tercer temps, un temps que anuncia un horitzó esperançador. En aquest tercer temps Jesús ja no parla de vinya sinó de Regne de Déu. Per això, la sentència de Jesús té un to més sever i definitiu. Dir que el Regne de Déu els serà pres equival a una exclusió irreversible del Regne. La sentència de Jesús és, doncs, més terrible, que la dictada pels grans sacerdots i notables. Podríem dir que la paciència de Déu, per il·limitada que sigui, té també un límit, valgui la paradoxa. La vinya, el Regne de Déu, serà donada a un altre poble que la faci fructificar. La història continua, no acaba amb la ingratitud manifesta del poble escollit. El Regne de Déu serà donat a un nou poble, i aquest nou poble és l'Església, la qual donarà el fruit que el Pare n'espera. Aquest tercer temps, doncs, és el nostre, fruit de la resurrecció del Senyor i de l'embranzida de Pentecosta. L'Església, certament, no s'identifica amb el Regne de Déu, però és el substrat sobre el qual el Regne de Déu va creixent, d'acord amb la paràbola del gra de mostassa.

Aquesta Església porta ja dos mil anys d'història, dos mil anys donant fruits de santedat en els apòstols, en la immensa multitud dels màrtirs, confessors, pastors, doctors, verges, homes i dones sants i una gernació innombrable de justos. Ells ja són hereus del Regne de Déu, d'acord amb la promesa de Jesús. Nosaltres en canvi, som encara pelegrins i constructors d'aquest Regne, amb l'esperança d'heretar-lo també un dia, amb la condició que amb el nostre comportament no decebem el Senyor. La consigna per formar-ne part és l'amor, amor a Déu i amor al proïsme. L'amor és la clau que obre de bat a bat les portes del Regne. L'amor és l'única cosa que val la pena en aquesta vida. I l'amor, tal com proposa sant Pau als cristians de Filips, es tradueix en interessar-se per tot allò que és veritable, respectable, just, net, amable, de bona reputació, virtuós i digne d'elogi. Vivint d'acord amb aquests ensenyaments serem dignes de la pau de Déu. Que el nostre amor sigui, doncs, tan fecund que ens faci mereixedors d'aquesta pau i ens disposi a acollir amb confiança el Regne de Déu.