23 d’octubre de 2011

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada Anna,

Moltes gràcies per la teva visita de fa uns dies al Monestir. Són visites que s'agraeixen molt; i molt més quan vas preferir passar el temps de la visita del grup, parlant amb mi de temps passats, d'aquells anys primers al poble. Perquè són records no per a la nostàlgia, sinó per a renovar el nostre agraïment a allò rebut en aquells anys feliços, del poble, de la família, dels amics, que són, diria jo, la base o les arrels del que és ara la nostra persona.

Em va commoure profundament saber alguns detalls de la manera de ser dels meus pares, que jo desconeixia. Em va commoure tornar a recordar aquells temps difícils, en què moltes persones havien de sortir del poble per anar endavant en la vida. Per cert, una gran majoria venia a Catalunya, i de la qual sempre vaig sentir parlar molt bé, pel treball i l'acollida.

Hi ha qui diu que hi ha cicles en la naturalesa, en la vida de la societat. Així ho sembla. I passa que un té la impressió que tornem a tenir temps difícils, temps molt difícils, que ja ho són per a molts. Situacions difícils, que uns viuen al seu poble o a la seva ciutat, i altres havent de marxar lluny dels seus.

I en aquesta situació la Paraula de Déu ens recorda unes obligacions greus que hem de tenir en compte: «no maltractis ni oprimeixis els immigrants, que també vosaltres vau ser immigrants. No maltractis cap viuda ni cap orfe. Si prestes diners als pobres que viuen amb tu, no facis com els usurers: no li exigeixis els interessos». Aquesta és l'actualitat avui dia, però en sentit «positiu», és a dir: que s'oprimeix i maltracta l'immigrant, que s'explota vídues i orfes, i que la usura dels préstecs de diners fa tremolar tota la societat, si més no la societat anomenada occidental o del «primer món», perquè l'altra, jo crec que ja no té energia ni per tremolar.

I hom es pregunta per la força d'aquesta «teranyina d'injustícia» que ens envolta, quan tot es justifica. I sembla no passar res: la notícia a la premsa que certes persones que han estat en primer pla de la societat es retiren o les fan retirar, però, això sí, folrades de milions, com un bon fons de pensió, o la notícia a la premsa, encara que més discreta, dels qui engreixen les llistes d'espera, o les cues d'espera per menjar, però en aquest cas «d'espera». Perquè l'esperança és l'últim que es perd, com l'instint de viure. Immensa tristesa.

També diu la Paraula: «si criden a mi jo els escoltaré, perquè jo sóc compassiu».
És clar que en aquesta societat ja s'ha intentat, i s'intenta, primer, desterrar Déu. Perquè els crits no vagin enlloc. Perquè ningú escolti. Però els camins de Déu són molts, i inescrutables. I l'home neci no pot tapar, ni eliminar Déu, perquè Déu és la Vida. I són molts i diversos els camins a través dels quals pot manifestar la seva compassió.

Moltes gràcies Anna per la teva visita, pels records dels altres temps passats, i que m'obren també a ser més conscient del que avui estic i estem vivint. Una abraçada,

+ P. Abat