MISSA EXEQUIAL I ENTERRAMENT DE FRA JOAN BADIA I CORTADA

Homilia pronunciada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Sa 3,1-9; 26,1.4.7 i 8b i 9a.13-14 (R.: 1a); Rm 5,5-11; Jo 14,1-6

«Que els vostres cors s’asserenin». La confiança en Déu, el no desesperar mai de la misericòrdia de Déu, en fa viure en pau.

Cap turment no ens podrà fer trontollar.

Al ulls dels incrèduls la mort, el traspàs d’un ésser estimat, sempre serà un desastre.

Però, el qui té fe el senyor l’il·lumina en aquest món i en la vida eterna.

Fra Joan ha estat depurat com l’or al gresol, amb tantes i tantes malalties. Però malgrat això, tenia posada la confiança en el Senyor, i mai va perdre el sentit de l’humor, que de vegades tant ens falta.

Ell va desitjar viure a la casa del Senyor, al monestir. Però, ara preguem amb confiança perquè el Senyor que el va il·luminar i salvar un dia, ara li doni permís per fruir de la vida eterna.

És l’esperança dels cristians, és l’esperança que tenim els monjos, la que mai pot defraudar ningú, després que Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor.

Crist ha mort per nosaltres. Ell ens ha reconciliat amb Déu. Ell és el camí, la veritat i la vida, que se’ns ofereix a cada persona.

Ell és el camí, perquè ningú no arriba al Pare, si no va per ell.

Joan, el nostre germà Joan, no va deixar de confiar en Crist. Així, va anar preparant-se amb l’ajuda de la comunitat, va anar adonant-se que el moment arribava, el moment d’anar a la casa del Pare.

Que els nostres cors s’asserenin. Confiem en Déu, confiem en Jesús. Confiem que el nostre germà Joan ha estat cridat a la casa del Pare, a la casa del cel.

Ara alliberat de tota malaltia, podrà cantar les lloances que no ha pogut cantar en aquest cor, així glorificarà amb els àngels del cel Déu, que és Pare, Fill i Esperit Sant pels segles dels segles. Amén.

NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT, PATRÓ D’EUROPA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Pr 2,1-9; Sl 1,1-2.3.4-5.6 (R.: Jr 17,7); Ef 4,1-6; Lc 22,24-27

Acollir per viure servint.

Què hem d’acollir?

Fill meu, si aculls el que jo et dic, ens diu el llibre dels Proverbis. Hem d’acollir Déu mateix, la saviesa que ve de Déu, per això ens cal venerar el Senyor per trobar el coneixement de Déu. És a dir el seu do que ens ha estat donat i que ens dona, cada vegada que escoltem la seva veu.

Déu ens dona la saviesa, el coneixement i la intel·ligència. Això, fa justos els homes i dones, siguin consagrats o no, monjos o laics. Acollir la Paraula del Senyor ens ajuda a discernir, ens ajuda a entendre la bondat i la justícia que ve de dalt, i ens farà encertar el camí de la vida, el bon camí de la vida que hem de seguir.

Acollir per viure servint.

Què hem de viure?

Hem de viure la centralitat de Crist en la nostra vida quotidiana. Visquem com ho demana la vocació que hem rebut, amb humilitat, amb tota humilitat, una escala de dotze graons que ens presenta sant Benet en la seva Regla monàstica.

La humilitat és la font d’on brolla la felicitat en la vida comunitària, davant de l’orgull que ens porta a l’amargor que duu a l’infern. Per això, la mansuetud i la paciència ens ajuden en el nostre quefer diari. La carta als cristians d’Efes, ens hi exhorta a viure, a viure amb la llibertat de fills de Déu, amb els lligams de la pau, la pau que ens ha donat Jesús ressuscitat. No podem escatimar cap esforç per estrènyer la unitat de l’esperit amb els lligams de la pau.

Acollir per viure servint.

Què hem de servir?

Els afalacs d’aquesta societat et poden fer sentir important. Jesús és clar i ras en el seu ensenyament. El més important s’ha de comportar com el criat que serveix.

Jesús ens ha donat el seu exemple de vida. Ell s’ha comportat entre els apòstols com el qui serveix. El cristià, i més encara el monjo ha de tenir clar que en aquest món hem vingut a seguir les petjades del Crist.

Unes petjades que hem de seguir, pas a pas fent de la nostra existència una vida de servei, una vida per a l’Altre, amb majúscules, Crist a qui servim i per als altres que ens interpel·len cada dia a la porta dels nostres cors.

Per això, de la mateixa manera que sant Benet, ho va deixar tot per seguir les petjades de Crist, també cadascú de nosaltres hem de tenir clar que hem estat creats per Déu, per acollir des del nostre cor el cor dels altres. Hem estat creats per Déu per viure, per viure la grandesa del seu do, en una comunitat els monjos, en una família els laics. Però per a tots ens ha de quedar clar que el ser cristià implica el ser servidor del Regne de Déu. Per això, ens cal servir amb alegria.

Acollir per viure servint.

DIUMENGE XI DURANT L’ANY (Cicle A)

ORDENACIÓ PRESBITERAL DE FRA BERNAT FOLCRÀ
Homilia predicada pel Sr. Arquebisbe de Tarragona i Primat Joan Planellas i Barnosell
Ex 19,2-6a; Gradual Sl 83,10. 9; Rm 5,6-11; Mt 9,36-10,8

Molt estimat Poble sant de Déu. Molt estimat P. Abat. Molt estimada comunitat cistercenca de Santa Maria de Poblet. Molt estimat Fra Bernat. Molt estimada família. Molt estimats preveres i diaques. Molt estimades germanes i germans.

Avui la Paraula de Déu i el sagrament que celebrem semblen haver estat disposats l’un per a l’altre des de tota l’eternitat. Les lectures que acabem d’escoltar no ens parlen simplement d’un ministeri, ni d’una funció eclesial, ni tan sols d’una vocació personal. Ens parlen del cor mateix de Déu i de la manera com aquest cor continua estimant el món.

Ens trobem reunits en aquesta església monàstica, construïda per generacions de monjos que han cercat Déu en el silenci, en la pregària i en la vida fraterna. I avui, en aquest lloc sant, un germà nostre és cridat a rebre el do del presbiterat. Fra Bernat no deixa de ser monjo. No abandona la seva vocació primera. Ans al contrari: és ordenat de prevere des de la profunditat de la seva consagració monàstica. El presbiterat serà una forma nova de servir aquella mateixa crida que un dia el va conduir a cercar Déu entre aquests murs.

La primera lectura ens ha fet escoltar unes paraules d’una tendresa extraordinària. Déu recorda al poble: «Us he pres sobre les ales igual que una àguila, i us he portat fins a mi».

Fixem-nos-hi bé: Déu no diu primer «us he portat a una terra», ni «us he donat una llei», ni «us he confiat una missió». Diu: «us he portat fins a mi».

Al centre de tota vocació hi ha sempre aquest moviment. Déu ens atrau cap a ell. Tot comença aquí. També la vida monàstica. També el ministeri ordenat.

Abans de ser servidor dels germans, abans de predicar, abans de celebrar els sagraments, abans de qualsevol tasca apostòlica, el prevere és un home conduït cap a Déu. Un home que ha après a deixar-se portar.

Potser aquesta és una de les gràcies més grans que el monaquisme ofereix al ministeri ordenat. Recordar-li constantment que no és primerament un gestor, ni un organitzador, ni un especialista en assumptes religiosos. És un home que viu davant de Déu. Un home que habita la presència.

La font del ministeri no és l’activitat. És la comunió. I la comunió amb Déu.

Per això, germà estimat, avui l’Església no et confia en primer lloc una feina. Et confia un misteri. El misteri d’habitar cada vegada més profundament en aquell Crist que ja has promès seguir.

La segona lectura ens porta encara més al centre. Sant Pau ens ha dit: «Quan nosaltres érem encara incapaços de tot, Crist va morir pels qui érem dolents». No diu que Crist va morir pels justos. No diu que va donar la vida pels perfectes. Va morir per nosaltres quan encara érem pecadors.

Aquest és el fonament de tota vida cristiana. També del sacerdoci, del presbiterat. Cap home no és ordenat perquè sigui digne. Cap home no arriba a l’altar perquè hagi conquerit la santedat. Tot és gràcia. Tot és misericòrdia.

I precisament per això el prevere ha de ser un testimoni humil de la misericòrdia rebuda.

Sant Bernat de Claravall (1090–1153), va escriure sobre el sacerdoci amb una gran exigència espiritual. Per a ell, el prevere no és només un administrador dels sagraments, sinó un home configurat a Crist, cridat a la santedat, a la humilitat i al servei de les ànimes. En moltes de les seves cartes i sermons critica els clergues que busquen honors, riqueses o influència en lloc del servei evangèlic. El sacerdot ha de conduir el poble amb la seva vida abans que amb les seves paraules. A la seva obra adreçada al papa Eugeni III, De consideratione, escriu: «Hi ha molts que volen presidir, però pocs que volen servir». Aquesta frase resumeix una de les seves preocupacions principals: l’autoritat eclesial només té sentit com a servei. Per això, també adverteix: «Sigues exemple dels creients, no només amb la paraula sinó amb la conducta».

El Poble sant de Déu no necessita preveres que s’exhibeixin a si mateixos. Necessita homes transparents a Crist. Necessita persones que hagin après que Déu salva, que Déu perdona, que Déu espera, que Déu sosté. Necessita persones que hagin experimentat en la seva pròpia pobresa allò que després anunciaran als altres.

Potser la gran temptació de tota vida espiritual és pensar que arribarem a Déu pels nostres mèrits. Però el prevere sap —o hauria de saber— que viu únicament perquè ha estat estimat primer.

El ministeri presbiteral neix d’aquesta memòria agraïda. No som nosaltres els qui hem estimat primer. No som nosaltres els qui hem escollit primer. No som nosaltres els qui hem fet possible la salvació. Tot prové d’Aquell que ens ha estimat quan encara érem lluny.

I arribem finalment a l’Evangeli. És una de les pàgines més commovedores de sant Mateu. Jesús contempla les multituds.

Abans de parlar, abans d’enviar, abans de cridar els apòstols, Jesús mira, contempla. I allò que veu li traspassa el cor: «En veure aquella multitud de gent, malmenada i desesperançada com les ovelles sense pastor, se n’apiadà».

La paraula que l’evangelista utilitza per expressar aquesta compassió és profundíssima. Indica una commoció interior, una sacsejada de les entranyes.

Déu no mira el sofriment del món amb indiferència. Déu no contempla la humanitat des de lluny. Déu pateix amb nosaltres. I la missió de l’Església neix d’aquesta compassió de Crist. També el presbiterat neix d’aquesta compassió:

Per aquest motiu, no és una promoció espiritual. No és un honor. No és un reconeixement.

En canvi, és una participació en la compassió del Bon Pastor.
Per això el ministre ordenat està cridat a aprendre la mirada de Crist.
A mirar com Crist mira. A estimar com Crist estima. A sofrir amb els qui sofreixen. A alegrar-se amb els qui s’alegren. A portar en el cor les angoixes i les esperances del Poble sant de Déu.

El Catecisme de l’Església Catòlica, tot fent al·lusió a la vida de Sant Joan Maria Vianney, subratlla com la «mirada de Jesús purifica el cor [...], il·lumina els ulls [...]; ens ensenya a veure-ho tot a la llum de la seva veritat i de la seva compassió per a tots els homes» (CEC 2715). «“El miro i Ell em mira”, deia, en temps del seu sant Rector, un pagès d’Ars que pregava davant el sagrari. Aquesta atenció a Ell és renúncia al “jo”» (Ibídem).

I, dins aquesta mirada, hi podem trobar també una altra llum preciosa per comprendre un sacerdoci monàstic. Algú podria pensar que el monjo viu allunyat del món. Però els grans mestres de la tradició monàstica ens ensenyen exactament el contrari. El monjo entra en el silenci no per escapar dels homes, sinó per portar-los més profundament dins el cor.

Per això, la clausura no és una frontera contra el món. És un espai perquè el món pugui ser present davant de Déu. Per això, des del mateix monestir, és necessari incidir en allò que el papa Lleó XIV ens afirmava el dilluns passat en el discurs a la Conferència Episcopal i, també, en l’encontre amb el món de la cultura: La necessitat d’impulsar una evangelització capaç de dialogar amb la societat contemporània, essencialment en un context marcat per la secularització, la diversitat cultural i les migracions. Hem d’animar-nos a aprendre els «llenguatges de l’altre», afirmava el Papa, a generar espais de trobada i a construir vincles que permetin fer arribar l’Evangeli en realitats cada vegada més complexes.

I és, en aquest sentit, com el monjo prevere és, d’una manera particular, un home de compassió contemplativa. Fixeu-vos-hi bé: «Compassió contemplativa».

Havent integrat en el seu cor la mirada de Jesús, porta davant l’altar els qui no saben pregar. Presenta davant Déu les llàgrimes amagades. Intercedeix pels qui han perdut l’esperança. Sosté silenciosament una part del pes del món.

I això és immens. Això és profundament sacerdotal.

Avui, en el cant del Gradual, l’Església ha posat als nostres llavis una súplica bellíssima: «Mireu, o Déu, protector nostre, mireu els vostres servents». Mireu els vostres servents. No els seus mèrits. No les seves obres. No els seus projectes... Mireu els vostres servents.

Es tracta d’una pregària de pobresa i de confiança. Potser, aquesta podria ser també la pregària més profunda d’aquesta ordenació.

Que Déu miri aquest germà nostre, Fra Bernat. Que el miri amb la mateixa mirada amb què el va cridar. Que el miri amb la mateixa misericòrdia amb què l’ha sostingut fins avui. Que el miri en les hores de llum i en les hores de foscor. Que el miri quan experimenti la fecunditat del ministeri i quan només conegui l’aridesa. Que el miri sempre.

Perquè la fidelitat d’un prevere no depèn principalment de la força de la seva voluntat, sinó de la perseverança de la mirada de Déu sobre ell.

Estimats germans i germanes. Al final d’aquesta celebració un home serà configurat sacramentalment amb Crist, Bon Pastor.

Les seves mans seran ungides. La seva veu pronunciarà les paraules de la consagració. La seva vida quedarà marcada per sempre. Però el signe més profund no serà visible. Serà interior. Crist mateix prendrà possessió del seu cor.
I aquest és el gran desig que avui presentem al Senyor: que tota la seva existència esdevingui eucarística.

Que sigui home de l’altar perquè és home de la pregària.
Home de la paraula perquè és home del silenci.
Home de la comunió perquè viu unit a Crist.
Home de misericòrdia perquè coneix la seva pròpia pobresa.
Home de compassió perquè ha après la mirada del Bon Pastor.

I que la Mare de Déu, tan venerada en aquesta casa de Poblet, l’acompanyi sempre en el camí.

Així, quan passin els anys, i les forces minvin, i només resti l’essencial, pugui descobrir amb joia que tota la seva vida no ha estat altra cosa que això: deixar-se portar, sobre ales d’àguila, fins a Déu; viure de l’amor de Crist mort i ressuscitat; i compartir amb el món la compassió i la mirada infinita del seu Senyor. Amén.

DIUMENGE DE PENTECOSTA: MISSA DEL DIA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Fets 2,1-11; 103,1ab i 24ac.29bc-30.31 i 34 (R.: 30); 1C 12,3b-7,12-13; Jo 20,19-23

«Quan envieu el vostre alè, reneix la creació, i renoveu la vida sobre la terra». La vida es renova gràcies a l’Esperit Sant que el Senyor ens ha enviat. Tots quedaren plens de l’Esperit Sant i començaren a parlar en diversos llenguatges i tots els sentien proclamar les grandeses de Déu en la seva pròpia llengua.

L’Esperit Sant ens dona vida, de fet és l’alè que Déu ens dona per poder viure. És l’alè que ens permet confessar que Jesús és el Senyor. Perquè el do que hem rebut, el do de l’Esperit Sant, ens empeny a reconèixer tot el bé que Déu ens ha donat. Ens empeny a viure agraïts pel seu do i agraïts pels dons dels altres.

Perquè formem un sols cos i el que ho cohesiona tot, és l’Esperit Sant.

De vegades, podem viure tancats, per por, com els deixebles que tenien por dels jueus. Qualsevol comunitat pot viure amb por, amb por de l’altre, de l’estrany, del foraster.

Encara que ens tanquem en nosaltres mateixos, Jesús no té límits, cap impediment pot frenar l’entrada de Jesús en la nostra vida.

Jesús vol fer-se present en el nostre cor i ens dona la pau com la va donar als seus deixebles. La pau que és tan necessària en el nostre interior, com en la societat i en tants i tants països que viuen en conflicte.

L’Esperit és vida, i la maldat del conflicte ofega l’alè de vida.

El Pare va enviar Jesús al món per salvar-nos del mal. El mal el tenim quan no acceptem la seva voluntat, quan en lloc de ser instruments de pau, ens distraiem en convertir-nos ens instruments de guerra.

Jesús ens ha donat la seva pau perquè la compartim, la visquem, la gastem dia rere dia fins a la fi del món.

Jesús ens envia a nosaltres com el Pare el va enviar a nosaltres. Jesús ens envia amb la força de l’Esperit. Ens dona l’Esperit: «Rebeu l’Esperit Sant».

I és l’Esperit Sant que habita en nosaltres el qui ens ajuda a viure la pau i el perdó. Jesús ha vingut a reconciliar el món. Siguem cada cristià un instrument de reconciliació, ara i sempre, pels segles dels segles. Amén.

DIUMENGE DE PENTECOSTA: MISSA DE LA VIGÍLIA

Homilia predicada a Vallbona pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Gn 11,1-9; Salm responsorial; Ex 19,3-8a.16-20b; Dn 3,52.53.54.55.56 (R.: 52b); o bé: 18,8.9.10.11 (R.: Jo 6,68b); Ez 37,1-14; 106,2-3.4-5.6-7.8-9 (R.: 1); Jl 3,1-5; Rm 8,22-27; Jo 7,37-39

«Quan envieu el vostre alè, reneix la creació, i renoveu la vida sobre la terra». És així, que el Senyor ens envia el seu Esperit. Ens ha pres, sobre les ales igual que una àguila, per portar-nos cap a ell.

Què hem de fer? Escoltar les seves paraules i complir tot el que el Senyor vol de nosaltres.

De vegades podem ser com ossos, quan ens manca l’alè del Senyor, quan la nostra vida s’allunya de la seva voluntat. De la mateixa manera que Déu cridà a Moisès ens crida a cadascú, ens crida com a comunitat, ens crida perquè vol el millor per a nosaltres.

És el Senyor que ens infon l’alè de vida als nostres ossos, perquè recobrem la vida de l’Esperit, així ens farà sortir dels nostres sepulcres. Tot i que gemeguem encara, esperant l’hora que serem plenament fills quan el nostre cos serà redimit.

De moment ja som salvats en l’esperança i per això, ens toca viure ferms en l’esperança.

Si vivim en l’esperança, cada dia. Una esperança que s’alimenta del contacte amb la Sagrada Escriptura.

«Si algú té set, que vingui a mi, i que begui». Ens diu Jesús. Tenim set?

Tenim set? Tenim set? Naixeran rius d’aigua vida de l’interior del qui creu.

ASCENSIÓ DEL SENYOR (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Fets 1,1-11; Sl 46,2-3.6-7.8.9 (R.: 6); Ef 1,17-23; Mt 28,16-20

«Déu regna sobre les nacions, Déu seu al tron sagrat.»

El salmista ens exhorta, ens indica, ens assenyala el lloc on ens hem d’encaminar. El lloc on Jesús és amb el Pare. El lloc on ha estat endut d’entre els deixebles, el lloc d’on tornarà a la fi del món.

Davant del Misteri cal adoració.

Ens podem despistar com els apòstols, que encara pregunten si restablirà la reialesa d’Israel. No, no hem de quedar-nos en reialmes materials, el nostre Regne és al cel. Ara estem fent el camí cap al cel. El seguiment de Jesús ens esperona cada dia, a estimar el seu camí. El camí que es fa gràcies al seu cos que és l’Església, gràcies a la comunitat que ens alimenta.

Per això, en el nostre camí particular, no hem de deixar mai el magisteri de l’Església, i els monjos la Regla de sant Benet, l’obediència, el viure com a monjos, l’estabilitat del lloc.

Els deixebles tornen a Galilea, al lloc de la predicació de Jesús. Nosaltres hem de tornar a la mateixa paraula de l’evangeli, a cada ensenyament que Jesús ens ha pautat per al nostre aliment en la lectio divina.

Davant del Misteri cal adoració.

Jesús ens deixa la promesa del Pare: «D’aquí a pocs dies, sereu batejats amb l’Esperit Sant». És la força de l’Esperit Sant la que ens cal per complir la missió que ens ha estat encomanada.

La missió que tenim els cristians és la d’anar a convertir tots els pobles. Això, com ho podem fer? És des del nostre testimoni de vida monàstica com hem d’anunciar el Regne de Déu. Cada dia en la nostra litúrgia davant de tots els pobles, i de pobles en passen cada dia per Poblet, professem la nostra fe, la nostra esperança, la nostra caritat. El nostre testimoni de pregària, d’adoració, d’amor a Déu i al proïsme és el que s’ha d’ensenyar no amb moltes paraules, sinó amb fets.

El món té molta fam de Déu, molta, encara que de vegades sembla que no en fa cas. Nosaltres som uns privilegiats de tenir un horari de pregària pautat per a tot el dia, cada dia, fins a la fi dels nostres dies.

Jesús ens acompanya en la litúrgia cada dia, cada hora fins a la fi del món.

No podem estar situats en cap millor lloc, la muntanya on Jesús un dia ens va indicar. Ara des d’ací és on hem de guardar i ensenyar tot el que ell ens ha manat i ens mana cada dia.

Hem de viure confiats això sí, en que és amb nosaltres cada dia, en tot el que fem, ens movem i existim. De vegades no entenc com no se’ns queda el cor aturat davant del Misteri de Déu.

Fem de la nostra contemplació un llaç etern que ens uneix al cel on és el cap i no ens apartem mai de la seva voluntat.

«Déu regna sobre les nacions, Déu seu al tron sagrat.» Déu que és Pare que ens estima, Fill que ens salva i Esperit Sant que ens defensa, pels segles dels segles. Amén.

DIUMENGE VI DE PASQUA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Fets 8,5-8.14-17; Sl 65,1-3a.4-5.6-7a.16 i 20 (R.: 1); 1Pe 3,15-18; Jo 14,15-21

En el discurs de comiat que Jesús va fent als seus deixebles, que el quart evangeli ens presenta ens trobem amb la clau mestra de tota la vida del cristià.

Una clau que de vegades fàcilment perdem, que de vegades ens resulta difícil trobar. Però, hem d’adonar-nos que aquesta clau ho obre tot.

Si veritablement volem seguir Jesús, si volem conèixer el que ell vol de nosaltres necessitem la clau mestra.

Aquesta clau sempre ens obre al coneixement de Déu i dels altres. És una joia preciosa que s’ha de cuidar.

Amb aquesta clau guardarem els manaments. Amb aquesta clau podrem viure confiats en Déu, en complir la seva voluntat i no la nostra. Amb aquesta clau Jesús no dubta en pregar al Pare, perquè nosaltres no ens quedem orfes, per això ens envia el Defensor, l’Esperit de la veritat, perquè es quedi en nosaltres per sempre.

Ara bé, necessitem tenir la clau al pany del nostre cor, perquè l’Esperit habiti dins nostre. La clau ens permet veure el que molts no poden veure, perquè la clau ens dona accés a percebre les coses del cel.

Aquesta clau va obrir els cors dels pagans, dels samaritans i de tants de nosaltres, per seguir les petjades de Crist. “Unànimement la gent feia cas de Felip, després de sentir-lo i de veure els prodigis que feia”.

Així, amb la clau mestra molts es convertiren al Senyor, molt recobraven la salut. «Pere i Joan els imposaven les mans, i rebien l’Esperit sant».

Cal tenir la clau sempre a mà, a prop, molt a prop del nostre cor. Així, reverenciarem sempre i de tot cor el Crist com a Senyor. Així, podrem donar raó de la nostra esperança, serenament i amb respecte.

La clau ens dona confiança a donar raó de la nostra fe, de la nostra vida de creient, de la nostra vida de monjos, la nostra esperança que amb l’ajuda de l’Esperit Sant promès ens fa avançar cap a la vida eterna, la glòria que tenim preparada per als qui no hem deixat la clau de banda, la vida per als qui hem recuperat la clau perduda, gracies als sagraments de l’Església.

Estimar és la clau. Estimar és la clau mestra que ens obre a la vida d’ara, la que cada dia anem teixint. Estimar ens obre la porta a la vida eterna amb el Pare, i el Fill. i l’Esperit Sant, pels segles dels segles sense fi. Amén.

SANT MARC, EVANGELISTA

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
1Pe 5, 5b-14; Sl 88, 2-3. 6-7. 16-17 (R.: 2a); Mc 16, 15-20

Germans i germanes,

A la viquipèdia en català trobareu un article magnífic sobre l’evangeli segons Marc. Jo només us diré que es considera l’evangeli més antic, escrit entre els anys 60-70, i que va servir de model als altres dos evangelis sinòptics, Mateu i Lluc, escrits una mica més tard, cap als anys 80. Podríem dir, doncs, que Marc és el creador d’aquest gènere literari anomenat “evangeli”, amb la finalitat de preservar el Crist de la fe per a les comunitats que ja no van conèixer de primera mà ni Jesús ni els seus testimonis directes.

A Marc se’l representa amb la figura d’un lleó, des que sant Ireneu (s. II) va identificar simbòlicament els vivents del profeta Ezequiel i de l’Apocalipsi amb els quatre evangelistes. Els entesos diuen que fa referència al fet que el Jesús de Marc és presentat com el qui lluita al desert contra la temptació, la profecia del qual ha ressonat també, per boca de Joan, com una veu en el desert. Sens dubte, per a nosaltres, el lleó remet a la idea de poder, de força, de noblesa. Els reis que tenim enterrats per ací en porten un a sota els peus.

I, tanmateix, l’evangeli de Marc es podria considerar l’evangeli de l’anti-poder. I això ens va molt bé en aquests dies que estem vivint, en què veiem com els senyors de la guerra, els qui detenen el poder de la foscor, pretenen jugar amb el món com si en fossin els amos. Recordeu aquell fotograma de la pel·lícula “El gran dictador”?

En efecte. El nucli de l’evangeli, de la bona notícia sobre Jesús, és, segons Marc, que aquest és Fill de Déu: la realitat de Déu entra en la nostra història per assumir-la, per salvar-la. Ens ho diu des del principi. Tot el text de l’evangeli se’ns ofereix com un camí per aprofundir aquesta realitat, com Jesús és Fill de Déu, fins arribar a la confessió del centurió, un pagà, que reconeix en el Crucificat i en la seva manera de morir precisament el Fill de Déu.

Això ens fa pensar que Marc escrivia el seu evangeli per a comunitats integrades bàsicament per pagans, és a dir, no jueus. Probablement a Roma, seu de l’emperador, centre del poder més gran de tot el món d’aleshores. Doncs bé, el Messies és Jesús crucificat, el Messies Jesús és el signe de l’anti-poder.

Per això Marc té molta cura d’evitar tot triomfalisme entorn de la figura de Jesús. Quan Jesús fa un miracle, s’ordena als beneficiaris de no escampar-ne la notícia, de guardar-la closa en el secret, en el silenci. En efecte, el Regne de Déu creix en el silenci, com el gra enterrat a la terra, i cal que passi per l’anorreament i la mort per tal de poder esclatar. Per això el sentit de l’anorreament i de la mort de Jesús el trobem en la gran confessió de fe del centurió que culmina el relat de la Passió: «És veritat: aquest home era Fill de Déu» (Mc 15,39). L’home abandonat per Déu en el seu sofriment és el Fill de Déu. Aquesta és la veritat, la bona notícia, l’evangeli.

Fins i tot el diumenge de Pasqua, quan seria fàcil caure en un triomfalisme pueril, l’evangelista posa fi al seu relat sobre Jesús amb aquestes paraules desconcertants: «Elles (les dones) sortiren del sepulcre i van fugir, plenes d’esglai i tremoloses. I no digueren res a ningú, perquè tenien por» (Mc 16,8).

Germans i germanes, no ens cal tenir por. Però tampoc no podem caure en una anàlisi pueril de la història. Se’ns demana, nogensmenys, l’exercici del centurió, l’exercici de la fe, i això després de contemplar l’home Jesús. A nosaltres que, sortint de la tomba buida, anem a l’encontre del qui viu per sempre i és fonament de tota l’esperança del món. Que sant Marc, l’escriptor i l’evangelista, ens il·lumini i ens hi ajudi. Amén.

SOLEMNITAT DE SANT JORDI, MÀRTIR, PATRÓ DE CATALUNYA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Ap 12,10-12a; Sl 33,2-3.4-5.6-7.8-9 (R.: 5b); 1Jo 5,1-5; Jo 15,1-8

Avui és un dia bonic, molt bonic, on l’intercanvi de roses i llibres creen un amor, un afecte, una estima, un somriure, una relació fraternal, un enamorament i tants altres sentiments que entre les persones podem establir.

Però, tot això, pot cobrir l’essència del dia, pot amagar la llavor del motiu principal del dia: celebrar la solemnitat de Sant Jordi, patró de Catalunya.

Un patronatge que hem heretat, un patronatge fonamentat en les arrels pròpies del nostre poble cristià.

Ara bé, en el nostre temps tan secularitzat, la vida d’un sant poc quedar un poc oblidada, o simplement una història d’altres temps.

Però, siguem creients o no, siguem monjos o no, la persona humana sempre li convé preguntar-se: On som? On és el nostre cap? On el nostre cor? On els peus? On les mans?

Estigueu en mi i jo en vosaltres, ens diu Jesús. Això és la vida monàstica, la vida cristiana. Estem en ell, per ell, amb ell? On està la vida del cristià? No podem donar fruit si no estem en ell.

Jesús és el veritable cep, nosaltres les sarments. Si no estem ben units al cep no podrem donar cap fruit, ens assecarem, ens tiraran al foc i cremarem. Sols podrem donar fum.

Si ens quedem en ell, si la seva Paraula de vida eterna queda en nosaltres, si la meditació de la seva Paraula fa el seu curs, com la saba en el nostre interior, podrem demanar tot el que desitgem, i ho tindrem.

Si desitgem la pau, obtindrem la pau, si desitgem l’estima, obtindrem estima, si desitgem la gràcia de Déu, obtindrem gràcia.

La nostra tasca en aquest món sempre és la mateixa: donar testimoni de la nostra fe, de la nostra esperança, de la nostra caritat.

Si donem fruit el Pare ens esporgarà i ens netejarà perquè en donem més encara. Sí, el fruit del seu amor és la seva misericòrdia, és la seva gràcia, és la joia espiritual que no se’ns acabarà mai.

Sant Jordi, amb el testimoniatge de donació de la seva vida, amb el seu martiri, ens dona exemple i fortalesa en la nostra feblesa, perquè el Messies ja governa, perquè l’acusador ha estat expulsat.

La nostra fe és la victòria que ja ha vençut el món. ¿Qui venç el món, sinó el qui creu que Jesús és el Fill de Déu?

Nosaltres creiem, ara ens falta respondre a Déu, com Sant Jordi va respondre amb el testimoni de la pròpia vida. Vida que tenim ara per glorificar el Pare i el Fill, en la unitat de l’Esperit Sant pels segles dels segles. Amén.

DIUMENGE III DE PASQUA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Fets 2,14.22b-33; Sl 15,1-2 i 5.7-8.9-10.11 (R.: 11a); 1Pe 1,17-21; Lc 24,13-35

Realment el Senyor ha ressuscitat. Ens ho creiem? Com vivim? Ens costa d’entendre? Tenim el cor per creure o encara seguim indecisos a creure? No havia de patir tot això el Messies abans d’entrar en la seva glòria?

Nosaltres no volem patir gens ni mica. Fugim de la passió. No ens hauríem de preguntar: Per què?

Si realment volem viure com ressuscitats ens cal haver patit la passió com Jesús que no va venir a fer la seva voluntat sinó la del Pare. Tot ho va fer per salvar-nos. Atansem-nos a ell sempre i en tot moment, preguem amb ell sempre i en tot moment, no ens despistem tant.

Cleofàs i l’altre deixeble amb un posat trist, tornen cap a Emaús. L’esperança s’ha acabat: Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat el nostre poble, però els grans sacerdots i les autoritats l’entregaren perquè fos crucificat. Quina esperança pot quedar?

D’acord amb la decisió de Déu, Jesús de Natzaret va ser traït, matant-lo, fent-lo clavar a la creu. Però Déu l’ha ressuscitat i l’ha alliberat dels llaços de la mort. I ara que la dreta de Déu l’ha glorificat, ha rebut del Pare l’Esperit Sant, i ens el dona amb profusió a nosaltres, creients com som.

Ens ho creiem? Realment el Senyor ha ressuscitat. Cadascú de nosaltres igual que els primers cristians, hem estat rescatats de la manera absurda de viure que havíem heretat, amb la sang preciosa, la de Crist.

La Pasqua ens interpel·la, de la mort a la vida. Si som en Crist, la nostra existència mortal no serà abandonada, serà enduta a la seva presència, per gaudir de les delícies de la vida eterna.

El joc de Déu no és el dels homes. Ens hem d’obrir a la fe, i no tancar-nos en el propi melic. És el mateix Jesús que ens dona el sentit de les Escriptures, és el mateix Jesús qui ens parteix el pa i ens el dona ara avui en aquesta Eucaristia.

Per això, ens cal viure amb aquest aliment, que ens dona forces per retornar a la comunitat i anunciar que hem rebut la gràcia del ressuscitat, la gràcia de la seva salvació, per participar en la mateixa glòria amb el Pare, el Fill i l’Esperit Sant pels segles dels segles. Amén.

DIUMENGE DE L’OCTAVA DE PASQUA (Cicle A)

BAPTISME D'HÈCTOR CATALÀ

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Fets 2,42-47; Sl 117,1-2.3-4.13-15.22-24 (R.: 1); 1Pe 1,3-9; Jo 20,19-31

«Senyor meu i Déu meu!». Jesús li diu: «¿Per què m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist».

Aquests som nosaltres monjos, cristians, aquest ets tu Hèctor. Sí, som feliços de creure. No hem posat la mà dintre el costat de Jesús ressuscitat, però som feliços per la fe.

Jesús és present enmig de la comunitat reunida, no tanquem les portes per por, no tanquem les portes del cor. Jesús avui és present en aquesta assemblea, que amb joia celebra la resurrecció, on partirem el pa de l’Eucaristia, cantant les lloances de Déu.

Avui, amb goig aquesta comunitat serà testimoni del Baptisme d’Hèctor, del Baptisme i de la primera Comunió. La Confirmació la rebrà de mans de l’arquebisbe el dia de Pentecosta a la Catedral.

Beneït sigui Déu, sí, beneït sigui Déu pel gran amor que ens té, ens fa néixer de nou i ens ha donat una esperança viva, gràcies a la resurrecció de Jesucrist d’entre els mort.

Avui Hèctor és el teu dia, el dia del teu Baptisme, neixes de nou, com a fruit de la fe, viuràs en esperança, l’esperança que et dona l’heretat de ser creient. Com a fruit de la fe, tindràs la salvació de la teva ànima.

El Baptisme Hèctor implica compromís. És a dir, viure segons la voluntat de Déu. Per això, cal pregar, cal amarar-te de les Sagrades Escriptures per discernir en la pregària la voluntat de Déu en el teu dia a dia.

La gràcia de Déu no et mancarà mai en la pregària. Pel Baptiste reps la gràcia de Déu; però aquest do, cal cuidar-lo, i més encara fer-lo fructificar. La gràcia que reps, no pots quedar-te-la tancada dintre el cor; sinó més bé, com Jesucrist també t’has de donar.

Jesús s’ha ofert per tu a la creu, es va donar per nosaltres, per a la nostra salvació. Nosaltres també ens hem de donar pels altres. Això, és l’essència del cristià, el saber viure per als altres, sobretot pels més necessitats.

Jesús ens dona la pau: «Pau a vosaltres». Com el Pare m’ha enviat, també jo us envio a vosaltres. Jesús ens dona la pau i la missió d’anar als altres, ens dona l’Esperit Sant. No ens ha deixat orfes, l’Esperit Sant ens defensa, perquè la nostra fe és provada en el dia a dia.

El cristià ha de viure donant testimoni de la seva fe i de vegades no és gens fàcil. Per això, si pequem tenim el sagrament de la reconciliació i el perdó, gràcies al do de l’Esperit Sant.

Hèctor, ara pel Baptisme, reps la gràcia de Déu que esborra tot pecat i et purifica. Viu ara com ressuscitat, gràcies a les aigües baptismals. Com a nova criatura, viu la fe en bé dels altres. Per donar-te com Jesús, pregà, que en la teva vida estigui sempre present la pregària.

Així, podràs discernir la voluntat de Déu, i per saber donar-te als altres sempre, fins a la fi dels teus dies en aquest món. per arribar net de tota culpa, a la glòria de Déu, que és Pare, Fill i Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.

DIVENDRES DE L’OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Fets 4,1-12; Sl 117,1-2 i 4.22-24.25-27a (R.: 22); Jn 21,1-14

Vora el llac de Tiberíades. O el mar (thalassa) de Tiberíades, com prefereixen anomenar-lo els evangelistes, excepte Lluc, que amb precisió grega el descriu com una «limne», un llac.

És aquí on Jesús s’apareix per tercera vegada. Aquí, dalt d’una barca de pescadors, comença realment la història de l’Església. Per al poble d’Israel, el mar no és només aigua; és memòria viva. Evoca el naixement com a poble, l’experiència de la crida i l’alliberament de Déu. El pas del Mar Roig va ser, en efecte, un camí de salvació i de nova vida cap al Sinaí i cap a la Terra Promesa. I si mirem més enrere, el mar ens recorda el nou inici de la humanitat després del diluvi, en aquella arca —una altra barca— on vuit persones van salvar-se per segellar la primera aliança entre Déu i l’home.

Fixeu-vos en un detall: dalt la barca hi ha set persones. Amb Jesús, en serien vuit. Però Jesús ja no és a la barca; Ell és a la platja, a l’altra riba. Sant Agustí deia que el diumenge és el dia primer, però també el «vuitè», perquè és el dia de la Resurrecció, el dia que obre l’eternitat, el temps escatològic.

L’Església —aquells set deixebles— navega avui pel mar de la vida real, el mar de la història amb totes les seves trifulgues. I des de la barca, amb els rems en el temps però el timó en l’esperança, contemplem Jesús, el Ressuscitat, que ens espera a la riba definitiva.

Jesús ens demana menjar i ens convida a pescar de nou després d’una nit infructuosa. Quan la xarxa s’omple, ens adonem que el nostre esforç només obté la plenitud com a resposta a la crida de Déu. I llavors succeeixen dos fets sorprenents: el reconeixement i l’acció. El deixeble estimat, amb la intuïció de la fe, diu: «És el Senyor». I Pere, amb l’impuls de l’acció, es llança a l’aigua per córrer cap a Ell. Aquí tenim els dos motors de l’Església: la contemplació que reconeix i l’impuls missioner que anuncia.

A la platja, Jesús ja ha preparat el banquet: pa i peix sobre les brases. És el banquet de l’eternitat, el banquet escatològic, però —curiosament— Jesús vol que hi afegim els peixos que acabem de pescar. El Regne de Déu no arriba al marge de la nostra història; no el construïm nosaltres, però sí que el preparem amb el nostre treball.

I quina pesca! Cent cinquanta-tres peixos grossos. No és un número a l’atzar. En hebreu, el valor numèric de l’expressió «fills de Déu» (cf. Jo 1,12) (tekna theou: בני האלהים) és precisament 153. Aquests peixos som tots nosaltres, la totalitat dels fills de Déu cridats a la taula del Ressuscitat. Sant Agustí hi veia també la suma de la Llei (10) i la Gràcia (7) = 17. Si sumeu tots els nombres de l’1 al 17, el resultat és 153. És la plenitud total.

Germans, com deia Tertul·lià en el seu tractat sobre el Baptisme: «nosaltres, petits peixos, a imatge del nostre Peix, Jesucrist, naixem en l’aigua del baptisme i només mantenint-nos-hi estem fora de perill». És l’aigua de la gràcia. Deixem-nos pescar només per Jesús, el nostre Peix. Ell ens crida avui amb una invitació senzilla però eterna: «Veniu a esmorzar». Perquè la Pasqua ens regala el millor aliment: ell mateix, Jesús, el Crist, Fill de Déu, Salvador.

DIUMENGE DE PASQUA: MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Fets 10,34a.37-43; Sl 117,1-2.6ab-17.22-23 (R.: 24); 1C 5,6b-8; Jo 20,1-9

Al·leluia!

Vivim amb sinceritat i veritat? Perquè si no vivim amb sinceritat i de veritat és molt, molt difícil creure.

Avui és un dia per córrer, per obrir els ulls, els ulls del cor i els ulls de la fe.

Tot comença quan encara era fosc. Però, la foscor de l’ànima, la foscor de la mort, la foscor del dol, avui s’ha esvaït, és el dia en què ha obrat el Senyor.

Maria Magdalena, Pere i el deixeble que Jesús estimava, van mirar a dintre del sepulcre. Van mirar i van veure, no hi és el cos mort de Jesús. Tot el que amortallava el cos mort de Jesús, estava aplanat, doblegat per guardar-lo a la calaixera. Ja no era necessari. La mort ja no té cap poder.

Amb la mort de Jesús, amb la resurrecció de Jesús, s’ha mostrat com el Senyor és el Salvador, perquè ha mort la mort amb la seva resurrecció.

Ens hem d’espavilar obrir els ulls i córrer també per veure la tomba buida, per veure i creure que Jesús ha ressuscitat. Creure que la nostra vida està salvada gràcies a la mort i resurrecció de Jesús. Hem d’entendre el que ja deien les Escriptures. Veure i creure no tan sols aquest moment cabdal de la nostra redempció, sinó cada petita lletra de l’Escriptura que ens interpel·la en la nostra vida de cristians.

Hi ha molta mort, molta cultura de la mort en el món, guerres internes i externes en cada racó de les relacions personals, de la societat, dels pobles.

La resurrecció de Jesús ens afecta molt endins al cristià i al món sencer. Perquè la mort per molt mort que sigui, no pot ser la darrera paraula. Jesús és el vencedor de la mort, Jesús és qui ens dona l’esperança de vida, de vida eterna, a les persones i a cada poble.

L’apòstol Pere, el mateix que volia donar la vida, el mateix que el negà tres vegades ara sense por anuncia la resurrecció. I ens comunica a nosaltres també la tasca de predicar la salvació que ens ve per la resurrecció de Jesús, que Déu ha destinat a ser jutge de vius i de morts.

La nostra vida, els dies de la nostra vida ens han estat donats per esdevenir testimonis sincers i verídics de Jesucrist, el salvador de món.

DIUMENGE DE PASQUA: VETLLA PASQUAL EN LA NIT SANTA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Gn 1,1-2,2; Gn 22,1-13.15-18; Ex 14,15-15,1a; Is 54,5-14; Is 55,1-11; Ba 3,9-15.32-4,4; Ez 36,16-17a.18-28; Rm 6,3-11; Mt 28,1-10

Al·leluia!

Del caos a l’ordre, de la foscor a la llum, de la no existència a la existència dels essers vius. Déu ho veié, i era bo. Déu crea l’home i la dona a imatge seva. Déu veié tot el que havia fet, i era bo de debò.

Sí, som imatge de Déu, per això la nostra resposta a Déu, sempre ha de ser, la d’Abraham: Aquí em teniu. Som monjos, som cristians, i la nostra resposta sempre ha de ser: fer la voluntat de Déu.

Això, ens comporta de vegades creuar els camins de la vida, com els qui creuaren el mar, amb la confiança que Déu ens fa de muralla, de protecció a dreta i esquerra.

El Senyor ens estima amb una amor etern. Vol però, que nosaltres també ens estimem amb el mateix amor que Déu ens estima. Si estem assedegats és ell l’únic que ens pot saciar de vida. De vida, amb els seus preceptes que son la prudència i la saviesa, per no abandonar el camí del Senyor, perquè som el poble del Senyor.

Poble de batejats que hem estat submergits en la mort de Jesucrist, que per la seva resurrecció també nosaltres, el que érem abans ha estat crucificat amb ell, perquè el cos pecador perdi el seu domini, i d’ara endavant no siguem esclaus del pecat.

Jesús ha ressuscitat, ha ressuscitat tal com havia predit. Veniu i aneu. Veniu a veure on havia estat posat, la tomba és buida, no hi es aquí. Aneu de seguida a dir als deixebles: Ha ressuscitat d’entre els morts i anirà davant vostre a Galilea; allà el veureu.

Jesús ha ressuscitat, i ara es fa trobadís allà a la nostra Galilea, al lloc on ens ha estat mostrant el seu mestratge, allà on el trobarem sempre que seguim les seves petjades. Què bo de debò, seguir les petjades de Jesús.

Jesús ha ressuscitat, Jesús ens surt al pas, com a les dones que amb por i amb alegria anaven a donar la nova als deixebles. Elles se li abraçaren als peus i l’adoraren. També nosaltres tenim la missió d’adorar Jesús, de donar gràcies, en la litúrgia de les Hores, en cada l’Eucaristia; nosaltres ara ens cal reconèixer Jesús que ens surt al pas en el dia a dia, en cada persona que et diu: «Déu vos guard».

DIVENDRES SANT: CELEBRACIÓ DE LA PASSIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Is 52,13-53,12; Sl 30,2 i 6.12-13.15-16.17 i 25 (R.: Lc 23,46); He 4,14-16;5,7-9; Jo 18,1-19,42

Silenci. Ho sentim? No ho sentiu encara? Crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo.

En aquest món ens podem quedar sords d’escoltar tantes veus, tants crits, que encara criden: Crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo. Així, podem perdre la sensibilitat vers els sofriments dels qui ara son menyspreats, rebutjats, ferits per tants opressors que actuen en nom de la llei, una llei que la interpreten a la seva conveniència.

Aquests grans sacerdots i mestres de la llei, s’han fabricat el seus ídols, en el poder, en l’hegemonia política, en la utilització dels recursos naturals, crucificant els més desvalguts i vulnerables del nostre món. Jesús és crucificat en la dignitat de cada persona desafavorida.

Què ens diu la passió i la mort de Jesús, avui?

Obedient fins a la mort, Jesús fa la voluntat del Pare, per alliberar-nos de l’esclavatge que ens oprimeix, ens ofega, i ens impedeix viure la llibertat de fills de Déu.

Obedient, tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir, i un cop consagrat sacerdot es convertí en font de salvació eterna per a tots els qui se li sotmeten.

Obedient, ens ha donat exemple perquè nosaltres siguem obedients a la voluntat del Pare.

Jesús portava les nostres malalties, i havia pres damunt seu els nostres dolors. Ell per les nostres faltes moria malferit, complia la pena que ens torna la pau, i les seves ferides ens curaven.

Jesús prenia damunt seu el pecat de tots i intercedia a favor nostre. On trobaríem un intercessor així?

La seva missió és la de ser testimoni de la veritat; per això ha nascut i per això ha vingut al món. Per això, ens convé posar l’oïda del cor ben atenta per escoltar la seva veritat, perquè nosaltres siguem de la veritat.

Tot s’ha complert. I del costat sortí sang i aigua. Jesús s’ha donat tot ell, tot, fins la darrera gota per a reconciliar-nos amb el Pare.

És el camí del cristià, el camí de la reconciliació amb Déu, de la reconciliació amb cada fill de Déu, de la reconciliació amb l’obra de Déu, com a monjos, com a cristians, hem de reconciliar-nos fins l’ultima gota.

DIJOUS SANT: MISSA DE LA CENA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Ex 12,1-8.11-14; Sl 115,12-13.15-16.17-18 (R.: 1C 10,16); 1C 11,23-26; Jo 13,1-15

Estimes? Estimar és el manament essencial del cristià. És essencial perquè de l’amor neix tot, neix l’alegria de viure, el do agraït de la vida que ens ha estat donada com un regal.

Com podria retornar al Senyor tot el bé que m’ha fet? Alçaré el calze per celebrar la salvació.

El ritu del sopar pasqual, l’anyell o el cabrit, la carn rostida a la brasa, el menjar a correcuita, la Pasqua, el pas del Senyor, per fer justícia contra les divinitats d’Egipte, la plaga de l’extermini, l’alliberament del poble de l’esclavatge, ens segueix interpel·lant avui. Perquè també nosaltres necessitem ser alliberats dels esclavatges dels nostres dies.

Ara però, la nova Aliança, el memorial que Jesús ens ha donat en el darrer sopar, la nit que havia de ser entregat, l’actualitzem en cada acció de gràcies, en cada Eucaristia. El seu cos, la seva sang ha estat oferta per cadascú de nosaltres. És el memorial del seu amor, que celebrem cada vegada que mengem aquest pa i bevem aquest calze anunciem la mort del Senyor fins que torni.

Com podria retornar al Senyor tot el bé que m’ha fet?

Jesús ens demostra el seu amor, encara avui, Jesús és l’exemple per a cadascú de nosaltres, és l’exemple de l’amor desenvolupat en el servei més humil, en el servei dels servents, que ell va fer: quan va arribar l’hora de passar d’aquest món al Pare. Ell que era el Mestre i el Senyor, s’aixecà de taula, es tragué el mantell i se cenyí una tovallola; després tirà aigua en un gibrell i es posà a rentar els peus dels deixebles, un tasca de servents no de Senyors ni de Mestres.

Realment Jesús s’ha fet servent de tota la humanitat. La clau està en entendre això que ha fet, si no ho entenem malament.

És ara, que nosaltres cristians se’ns invita a viure com feia Jesús, una vida donada als altres, una vida de servei per els altres. Jesús sempre és l’exemple perquè nosaltres ho fem tal com ell ho ha fet.

Per això, nosaltres hem de deixar del tot l’odi, les baralles, les guerres, les enemistats i ens hem de convertir en instruments de reconciliació, en instruments de la seva misericòrdia, en instruments de compassió, en instruments del seu amor.

Si estimes serviràs, si estimes et donaràs, et desfaràs pels altres. Així, serem alliberats de l’esclavatge del pecat, que sempre implica un excés de “jo”. Per això, la pregunta clau: Estimes?

DIUMENGE DE RAMS I DE PASSIÓ (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Is 50,4-7; Sl 21,8-9.17-18a.19-20.23-24 (R.: 2a); Fl 2,6-11; Mt 26,14-27,66

Hem entrat a l’Església amb rams d’olivera. Hem cantat: «Hosanna al Fill de David. Beneït el qui ve en nom del Senyor. Hosanna a dalt del cel». Tot fent memòria de l’entrada de Jesús a Jerusalem.

L’olivera amb les seves branques, símbol de pau i de reconciliació, ens uneix als qui aclamaven Jesús a les portes de Jerusalem, ens uneixen als qui criden per la pau a la terra.

Déu meu, Déu meu, ¿per què m’heu abandonat?

Aquest salm encara ressona en el nostre món en guerra. Per això, la nostra oïda ha d’estar més atenta. El Senyor m’ha parlat a cau d’orella, la nostra pregària se’ns obre al Misteri de la nostra redempció, què és més evident, més necessària.

Jesús, de condició divina, es va fer no-res, obedient fins a la mort en creu. Per això Déu l’ha exalçat, perquè reconeguem qui és el nostre Salvador, el Salvador de tot el món.

La seva Passió ens interpel·la en la nostra vida particular i col·lectiva com a societat. Dels mateixos seguidors de Jesús neix la traïció de Judes, les negacions de Pere. Però, Jesús va fent el seu camí oferint-nos el seu cos i la seva sang per la remissió dels nostres pecats. Ara ho celebrem en aquesta Eucaristia.

Jesús es lliura a fer la voluntat del Pare, no posa entrebancs a la voluntat del Pare, per això ha vingut al món, per a la nostra salvació.

Els qui clamaven hosanna a les portes de Jerusalem, ara criden més fort: Que el crucifiquin. Fora la ciutat a un indret anomenat Gòlgota, que vol dir lloc de la Calavera, el clavaren a la creu, es repartiren els vestits i se’ls jugaren als daus.

Els qui passaven l’insultaven, se’n burlaven, que baixi ara de la creu i creurem en ell.

No ha de baixar de la creu, ha de donar la vida per cadascú de nosaltres, perquè nosaltres tinguem vida.

Jesús expirà. La cortina del santuari s’esquinçà en dos de dalt a baix, la terra tremolà, les roques s’esberlaren.

És veritat: Aquest home era Fill de Déu. El silenci ha omplert tota la terra. Josep d’Arimatea l’amortallà amb un llençol, i el posa en un sepulcre nou.

Segellant-ne l’entrada posaren uns guardes. Tot s’ha acomplert, segons deien les Escriptures: Que el Salvador del món havia de patir i morir per nosaltres.

El cristià no pot viure d’esquena a la voluntat de Déu. Jesús ens ha ensenyat el camí de la humilitat, el camí de l’obediència, el camí de retorn al Pare.

En el nostre camí, hi haurà sofriment? Sí, però cal molta confiança, molta fe, molta esperança, perquè l’amor de Déu ha estat vessat en cadascú de nosaltres, perquè visquem també donant-nos als altres, com Jesús ha donat la seva vida per tots nosaltres.