30 d’abril del 2011

DISSABTE DE L'OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Ac 4,13-21; Sl 117; Mc 16, 9-15

«Aneu per tot el món i prediqueu a tothom la Bona Nova de l'Evangeli».

Com els apòstols som enviats. Avui cadascú de nosaltres som enviats. Dintre de les nostres possibilitats, com a cristians, com a monjos, som enviats.

Som enviats si reconeixem que Jesucrist ha ressuscitat. Si reconeixem que amb la seva mort ens ha comunicat la vida. Perquè amb la seva mort ha mort la mort i ens ha donat la vida per sempre.

«Aneu per tot el món i prediqueu a tothom la Bona Nova de l'Evangeli».

La foscor del Divendres Sant del nostre cor ha passat, s'ha esvaït. La llum pasqual esclatant de la Resurrecció de Nostre Senyor Jesucrist ha entrat dins nostre i ha il·luminat el nostre cor.

Nosaltres hem cregut i «no podem deixar de dir el que hem vist i sentit». L'experiència dels primers deixebles és ara nostra, i ara som nosaltres els encarregats de transmetre la fe, l'esperança i l'amor esvaint amb la llum de Crist les dureses de cor i la falta de fe.

«Aneu per tot el món i prediqueu a tothom la Bona Nova de l'Evangeli».

28 d’abril del 2011

LECTIO DIVINA

Salm 117[118],1-18

1 Enaltiu el Senyor: que n'és, de bo!
Perdura eternament el seu amor.
2 Que respongui la casa d'Israel:
Perdura eternament el seu amor.
3 Que respongui la casa d'Aaron:
Perdura eternament el seu amor.
4 Que responguin els qui veneren el Senyor:
Perdura eternament el seu amor.

5 Enmig del perill vaig clamar al Senyor,
i em va escoltar i me'n va treure.
6 Tinc el Senyor a favor, res no em fa por;
els homes, què em poden fer?
7 Tinc el Senyor a favor, ell em defensa;
veuré caure els enemics.
8 Més val emparar-se en el Senyor
que posar confiança en els homes.
9 Més val emparar-se en el Senyor
que fiar-se dels poderosos.

10 Quan totes les nacions m'envoltaven,
invocant el Senyor les he vençudes.
11 Quan m'envoltaven i estrenyien el setge,
invocant el Senyor les he vençudes.
12 Quan m'envoltaven com un eixam
i s'arboraven com foc d'argelagues,
invocant el Senyor les he vençudes.
13 M'empenyies tan fort que anava a caure;
però tu, Senyor, m'has sostingut.
14 Del Senyor em ve la força i el triomf,
és ell qui m'ha salvat.

15 Escolteu crits de festa i de victòria
al campament dels justos:
«La dreta del Senyor fa proeses,
16 la dreta del Senyor és poderosa,
la dreta del Senyor fa proeses.»

17 No moriré, viuré encara,
per contar les proeses del Senyor.
18 Els càstigs del Senyor han estat severs,
però no m'ha abandonat a la mort.

Idees generals sobre el Salm

En el conjunt del salteri, aquest salm conclou la «lloança» o «Hallel» (Salms 112-117) que canten els jueus en les principals solemnitats, i que van cantar també Jesús i els seus deixebles, després del Darrer Sopar. Aquest salm és una litúrgia d'acció de gràcies. Molts salms són litúrgics, però no són litúrgia. La peculiaritat d'aquest salm és que el text conté elements propis d'una acció litúrgica. L'acció litúrgica configura el text amb les seves repeticions, alternances de solista i cor, canvis de persona. Aquest salm té un text que demana ser executat en moviment. Cap altre salm del salteri conté petjades tan clares de la seva execució litúrgica.

El contingut és una acció de gràcies individual. Recorda una situació difícil, gairebé desesperada, en la qual demana ajuda al Senyor. És escoltat. Per això vol donar gràcies a Déu públicament, i explicar tot el que va fer el seu Déu. L'acció de gràcies o el relat són corejats per l'assemblea, que exalça qualitats del Senyor, o pondera el valor de la confiança. L'acció de gràcies i el que provoca les intervencions del cor. «Aquest salm —diu Schökel— té molt de cantata».

El salm no es refereix a cap individu concret. Es descriu el perill amb imatges generals: enemics, que poden ser interns o externs. Els que menyspreen el personatge es presenten com a arquitectes que no valoren una pedra. S'ha buscat una referència històrica del salm: consagració del temple (515 a. C. a la tornada de l'exili), reconstrucció de les muralles (444 a.C.), victòria de Judes Macabeu (164 a.C.), o alguna festivitat litúrgica.

Protagonista

Qui parla en primera persona és un individu principal, reconegut per la comunitat que ha superat amb l'ajuda de Déu un perill greu, i ve a donar gràcies públicament. Al seu voltant s'agrupen altres persones. Històricament el personatge pot ser un rei, si estem en temps de la monarquia. O el poble repatriat, representat en el salm pel protagonista de manera individual.

Organització del Salm

v. 1-4 Introducció, exhortant el poble a donar gràcies per la bondat eterna de Déu. La persona que representa el poble es dirigeix a tres grups diferents, que representen la totalitat del poble, perquè responguin amb l'aclamació: «perdura eternament el seu amor!» El poble es reuneix amb una convicció: l'amor del Senyor no s'esgota mai.

v. 5-18 El cos del salm. Intervencions del salmista intercalades amb aclamacions del poble. La intervenció del Senyor que desperta la confiança del poble. La resposta del poble confirma que el Senyor no traeix aquesta confiança. El salmista torna a descriure el conflicte (10-14) que es fa més dramàtic. El Senyor salva. El poble manifesta la seva alegria i elogia la dreta forta del Senyor (15-16). Finalment el salmista parla d'una vida consagrada a narrar les gestes del Senyor.

Llegeix

Una primera lectura en veu alta d'aquesta primera part del salm que acaba (en la part final) com comença: «convidant a donar gràcies a Déu perquè és bo». És el salm pasqual per excel·lència. És un salm per a pregar-lo o cantar-lo recordant des d'un principi les meravelles de Déu.

Mentre el llegeixes, amb pau, recorda les meravelles de Déu amb el seu poble, que ens narra la Bíblia; les seves meravelles en la vida de l'Església, durant 20 segles; o les que ha fet en la teva pròpia vida, els gestos d'amor que ha tingut amb tu. En la vida cristiana sempre és un punt important el RECORD, la MEMÒRIA. Recordar les bondats de Déu. Recordar la seva Paraula; per això és interessant aprendre els salms de memòria, o les parts més significatives dels salms. «La memòria és un element fonamental en el progrés espiritual». I sobre la base d'aquest record, viure després la tensió i les lluites de la vida, i experimentar de nou la força i la bondat del Senyor que salva.
Aquest és un salm per a viure l'experiència de la resurrecció que culmina tota la vida de Jesús, i que ha d'acompanyar-nos i culminar la nostra.

Fes-ne una segona lectura, silenciosa, aturant-te en cadascuna de les seves pauses (diapsalmes), buscant la sintonia amb els sentiments del Crist, des de les circumstàncies concretes de la teva vida, com ens ensenya sant Pau: «Tingueu els mateixos sentiments de Jesucrist» (Fl 2,59).

Medita

Rellegeix la primera estrofa sota una òptica eucarística. Ella ens convida a l'acció de gràcies. Ve a ser com un invitatori per a viure allò que ha de ser habitual en la vida cristiana: Una vida que canta agraïda la lloança des de la consciència de la misericòrdia divina. La nostra acció de gràcies més plena és l'Eucaristia. La Pregària Eucarística comença sempre: «Amunt els cors. Els elevem al Senyor. Donem gràcies al Senyor, Déu nostre. Cal fer-ho i és de justícia».

Perquè és l'amor de Déu per nosaltres; la nostra correspondència amorosa a Déu. La vida cristiana és entrar en aquest dinamisme amorós d'un Déu comunió, d'un Déu Trinitat, que ha fet, fa i seguirà fent les seves meravelles en la nostra vida.

Rellegeix la segona estrofa. Pots pensar en les angoixes de Crist en la seva Passió; en les angoixes de Crist en la Passió de tants homes, dones i nens d'avui (l'angoixa, molt actual avui, és experimentar que la vida ens ofega, ens oprimeix, ens lleva l'aire per a respirar, l'espai per a viure).

Llegeix, si cal, de nou, «refugiant» tant de dolor. El Senyor escolta l'oració del qui suplica, «eixamplant l'espai», desfent l'angoixa, experimentant l'alegria del qui es refia del Senyor.

I no renunciïs a viure aquesta experiència en la feblesa com ensenya Pau: «en la teva feblesa actua el meu poder. Estic content en les febleses, les injúries, les adversitats, les persecucions i les angoixes per causa del Crist!; perquè quan sóc feble, és quan sóc realment fort» (2Co 12,9ss).

Rellegeix encara la tercera estrofa. Ens descriu l'atac en massa de les nacions contra el protagonista principal del salm: JESUCRIST. Pots pensar en la litúrgia de Divendres Sant quan posa en boca del Déu fet home: «Poble meu, què t'he fet, en què t'he entristit? Respon-me».

I Déu va recordant al seu poble tots els beneficis d'alliberament al llarg de la història, començant per l'èxode d'Egipte.

Pensa en Crist, a qui s'aplica aquest salm. Pots pensar en moltes situacions de l'Església al llarg de la Història, i també avui, capolada pel sofriment. Pensa en la teva pròpia vida, en moments de prova, de dolor. Però, en recitar o en viure aquest salm, mira el model, el Crist. I mira com vius el que diu sant Agustí: «Quins son els que cauen quan son empesos? Els qui volen ser per a si mateixos la seva fortalesa i la seva lloança. Aquell de qui el Senyor és fortalesa i lloança no cau, com no cau el Senyor. Es va fer per a ells salvació, no perquè no ho fos ja, sinó que en creure en Ell es van fer el que no eren».

En la quarta estrofa comença el cant de victòria. Llegeix-la pausadament juntament amb les dos precedents, pensant o contemplant la Creu i deixant escoltar de nou els ecos de la litúrgia del Divendres Sant: «Creu fidel, l'arbre més noble / el més insigne de tots! / Cap bosc d'igual no en daria, / ni en fruit, ni en fulla, ni en flor. /Arbre dolç que amb els claus dolços, / carrega dolça sosté».

Repassa a poc a poc aquestes estrofes pensant en la victòria de Crist. Ella és la teva victòria. La seva Creu vol regnar en tu. Del centre del teu sofriment naixerà l'alegria, de la pena en naixerà el goig. La salut està naixent de la ferida, per això l'Església canta. I tu, que ets Església, pots cantar: «Victòria, tu regnaràs, oh Creu tu ens salvaràs».

Repeteix el cant de victòria. Repeteix, com una remor d'aigües vives o com un rugit de tempesta, aquesta Paraula de vida. Paraula que és eficaç i compleix el que diu: «Cants de victòria, detra poderosa, no moriràs, viuràs». Fia-te'n. Lliura't als sentiments d'aquesta Paraula, d'aquest salm, i, ja ara, començaràs a viure això que ens diu sant Agustí: «La detra del Senyor em va enaltir. Gran proesa és enaltir l'humil, deïficar el mortal, restablir el malalt, donar la victòria al qui sofreix i auxili en la tribulació perquè es faci palesa en els afligits la veritable salvació de Déu».

Obre el teu cor a la Paraula, mira Crist.

Prega

L'oració de Crist en la tribulació és posar el seu dolor davant el Pare: «Si és possible, que aquesta copà s'allunyi de mi» (Mt 26,39). «Pare, confio el meu alè a les teves mans».

Una oració breu, intensa, com la vida mateixa que aquesta vivint. La voluntat del Pare. Els seus testimonis, els seus màrtirs al llarg de la història, van fer el mateix. Per això diu sant Agustí que «Crist és la glòria dels benaurats màrtirs a tot arreu. Va vèncer assotant els qui el ferien, suportant els impacients i estimant els cruels».

Repassa el salm amb aquests mateixos sentiments del Crist, amb el tarannà de tants testimonis de la mateixa fe que la teva, i sentint-te en la presència i Déu.

Contempla

Roman en silenci. Si et ve la distracció combat-la tornant la teva atenció a alguna paraula del salm. I torna al silenci dintre teu. Deixa't mirar en profunditat per Déu. El somriure de Déu deixarà la seva pau dintre teu.

Escriu

Escriu alguns pensaments d'acció de gràcies a Déu des del que has meditat en el salm. O fes teu el dolor de Crist i de l'Església en tants llocs del món i duu a la presència de Déu tant de dolor i sofriment amb algunes breus oracions.

26 d’abril del 2011

DIMARTS DE L'OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada pel P. Josep M. Recasens

Podem afirmar sense cap mena de dubte que el primer fruit de la Pasqua és la fraternitat. «Aneu a dir als meus germans que vagin a Galilea i que allà em veuran», deia Jesús ahir a les dones, en la versió de Mateu, tot sortint al seu encontre i saludant-les amicalment. I avui Jesús torna a anomenar germans els apòstols, aquesta vegada en l'evangeli de Joan, en el seu diàleg amb Maria Magdalena: «Vés a trobar els meus germans i digue'ls: Pujo al meu Pare, que és també el vostre Pare, al meu Déu, que és també el vostre Déu». La dona que en Eva havia estat la qui introduí el pecat en el món, també estava destinada a ser la primera que anunciés la vida al món, diu sant Hipòlit de Roma, tema, per altra banda, molt comú en molts Pares de l'Església, Abans de la passió Jesús anomena els apòstols amics, perquè els va fer saber tot el que havia sentit del Pare. I és curiós que, un cop ressuscitat, els anomena germans d'una manera repetida. El testament de Jesús comunicat als apòstols en el cenacle en la darrera cena fou el manament nou de l'amor. Jesús fa testament d'allò que constitueix el tot de la seva vida: la comunicació de l'amor que hi ha des de sempre entre el Pare i ell: «Jo estic en el Pare i el Pare en mi». «El Pare m'estima» i «jo estimo el Pare» i encara «tothom coneixerà que sou deixebles meus si us estimeu com a germans». La seva vida fou un exemple constant de com n'era de gran el seu amor pels homes i dones, fins al punt de deixar la pròpia pell per nosaltres.

Sant Benet ens diu a la Regla que hem de tractar les eines i els objectes del monestir com a vasos sagrats de l'altar. I què hi ha de més fràgil i sagrat que cada un dels membres de la comunitat, que ell anomena també germans? Per això, la millor manera de celebrar la Pasqua serà demostrant-nos mútuament l'amor que ens tenim tal com ens ho demana Jesús en el seu testament. Sense una fraternitat autèntica no podem celebrar dignament la Pasqua, encara seríem al desert de la Quaresma. El fruit de la fraternitat serà justament el que transformarà aquell desert en un jardí, si em permeteu glossar el títol d'una de les conferències d'aquesta setmana santa.

D'aquí que el qui fins ara es dedicava a emmagatzemar fletxes en el seu buirac per projectar-les sobre algú en el moment més inesperat, que prengui l'exemple del bon samarità i que s'acosti més aviat al germà malalt i ungeixi les seves ferides amorosament amb oli i vi. Que aquell qui s'havia avesat a anar als superiors a manifestar les febleses dels altres, que s'examini abans ell mateix i vegi si realment és prou irreprensible com per poder acusar els altres. Que aquell que es resisteix a perdonar al seu germà el mal que ell creu que li ha fet injustament, que s'emmiralli amb el Jesús sofrent innocentment, no es doni tanta importància a si mateix i aprengui a passar per alt l'ofensa comesa. I així s'anirà creant una atmosfera saludable de germanor i de benestar comunitari. Perquè només si ens estimem de debò serem invencibles, ja que l'amor, encara que el crucifiquin, ressuscita ell mateix i vivifica fins i tot aquells qui l'han crucificat.

Germans, aquesta Pasqua no podem estar igual que l'any passat, hem d'anar avançant i progressar en l'amor i en el respecte mutus, altrament no farem el pas que el mot Pasqua significa i restarem encara a l'altra riba, paralitzats per les nostres pors, els nostres egoismes i els nostres raonaments estèrils. Que el Jesús pasqual ens ensenyi a superar tot allò que ens impedeix d'accedir a l'experiència joiosa d'una fraternitat fecunda. Només així passarem de mort a vida.

25 d’abril del 2011

DILLUNS DE L'OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

La celebració de la Pasqua té lloc al llarg de les set setmanes que culminen en la Pentecosta. Els vuit primers dies formen una octava, consagrada, sobretot, a la presa de consciència del fet mateix de la Resurrecció de Crist i al record del baptisme, dins d'una litúrgia en la qual es barregen les al·lusions a l'Èxode (segons el cant d'entrada de cada dia) amb la memòria de l'esdeveniment salvador (exposat a les lectures). És que Crist ha ressuscitat, el que suposa per a nosaltres «alegria i joia», donat que, mitjançant Ell, renovem la nostra aliança amb el Senyor i demanem, en favor dels nostres germans acabats de batejar, la gràcia «de viure d'acord amb l'exigència del baptisme» (col.lecta). Fe i sagrament, sagrament i vida, heus ací la llei que ha d'observar l'actuació de tot cristià.

La primera lectura era dels Fets dels Apòstols [2, 14. 22b-33], el qual encapçalament era que «aquest Jesús, Déu l'ha ressuscitat; i tots nosaltres en som testimonis» (verset 32). I és que en el decurs de la setmana pasqual escoltarem el missatge apostòlic fonamental proclamat per Pere durant els primers dies de l'Església. Perquè Déu, donant acompliment a les profecies de l'Escriptura, ha ressuscitat a aqueix Jesús que fou crucificat, i del qual fet els apòstols en són testimonis.

El salm responsorial escollit ha estat el 15 [1-2 i 5. 7-8. 9-10. 11 (R.: 1)] que ens ha dit: Fora ídols! Perquè no tindràs cap déu fora de mi; i si de debò no anteposes res a la meva amistat, jo seré la teva joia i la teva festa. (També hem cantat la Seqüència pasqual i l'al·leluia).

I l'evangeli era de sant Mateu [28, 8-15] que manà dient: «Aneu a dir als meus germans que vagin a Galilea i que allà em veuran» (verset 10). I és que les santes dones es troben amb Jesús ressuscitat, el qual les encarrega de dir als seus deixebles que se'n vagin a Galilea on el veuran. I mentrestant els guardians de la tomba reben diners per a fer córrer que havien robat el cos de Jesús mentre dormien. Amén.

24 d’abril del 2011

DIUMENGE DE PASQUA: LA RESURRECCIÓ DEL SENYOR

SANT DIA DE PASQUA
MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 10, 14.37-43; Sl 117,1-2.16-17.22-23; Col 3,1-4; Jn 20,1-9

Avui se'ns obren les portes de l'eternitat. «La llum veritable ha vingut a casa seva, però els seus no l'han acollit. Però a tots els qui l'han rebut els ha concedit de ser fills de Déu» (Jn 1,11).

Serà tanmateix una criatura humana, Santa Maria, qui obrirà de bat a bat la casa de la humanitat a Déu. «Santa Maria que serà —com escriu sant Bernat— el millor regal que la humanitat farà a Déu». Aquesta porta oberta permetrà a Déu revestir-se de la nostra naturalesa humana. I Déu, després d'aquest primer gest d'amor de la seva encarnació, de la seva entrada a casa nostra, per parlar-nos, amb la paraula i el gest, en la nostra pròpia llengua, «passarà per tot arreu —afirma sant Pere en la seva primera predicació del missatge cristià— amb la força de l'Esperit Sant fent el bé i donant la salut a tots els qui estaven sota la dominació del diable». Però aquest nou gest d'amor de Déu en Jesús serà rebutjat i el penjaran en una creu.

Però qui viu l'amor fins a l'extrem no pot morir: «la seva mort de tres dies —escriu Miguel de Unamuno—, serà un desmai, Crist dorm amb un son d'Home, mentre el seu cor vetlla» perquè és la perfecta identificació amb Déu que és amor. Déu no pot morir. Pot ser blasfemat, pot ser negat... però mai anihilat. Perquè Déu és amor, i l'amor mai no pot morir o ser anihilat, altrament l'home mateix en seria anihilat.

Venim de l'amor i tornem a la font de l'amor, o com canta el cor de la Simfonia de la Resurrecció de Mahler:

«Vinc de Déu i vull tornar a Déu.
El bon Déu em donarà una llum,
m'il·luminarà el camí vers la benaurada vida eterna!»

És important, és fonamental deixar-nos il·luminar per aquest misteri que no arribem a viure amb plenitud, i amb el qual expressem i manifestem el nostre desig d'eternitat, una llum que no sempre tenim encesa, ja que com diu Benet XVI: «Fins i tot entre els cristians, la fe en la resurrecció i en la vida eterna va acompanyada sovint de molts dubtes, i molta confusió, perquè es tracta d'una realitat que sobrepassa els límits de la nostra raó i requereix un acte de fe». Però «aquesta és la veritable novetat, que irromp i supera tota barrera!», exclama el Sant Pare. «Crist enderroca el mur de la mort, en Ell habita la plenitud de Déu, que és vida, vida eterna».

El bisbe Torras i Bages completa aquest pensament quan escriu: «Jesucrist és el principi i la fi, i recapitula en ell tota la humanitat i tota la creació del món, i tota la vida de Jesús, la seva missió divina, la seva dignitat infinita es resumeix en la seva Resurrecció. La Pasqua comença al principi del món. Quan comença la llum, i en la resurrecció es proclama el naixement de la llum de Crist com a llum del món, la llum de Déu, per la foscor i la confusió de l'home i de la humanitat. Amb la Resurrecció del Senyor el món fa un gir definitiu, quedà situat en la seva veritable orientació, en la destinació primitiva rebuda del Criador, que vol per a si totes les criatures, per fer-les partícips de la seva infinita felicitat».

Però cal deixar-se embolcallar per la vida del Ressuscitat, que comença per contemplar i considerar l'exemple i l'ensenyament d'aquest Ressuscitat, que és com dir «buscar allò que és de dalt, on hi ha el Crist assegut a la dreta de Déu». Cal «amagar la nostra vida en Ell», que és morir a la saviesa d'aquest món, i treballar per «tenir els mateixos sentiments del Crist» (Fl 2,5).

Cal estar a prop de la Creu, com les dones, per descobrir després el sepulcre buit i arribar a trobar-se amb el Crist. Efectivament, l'Evangeli ens descriu que són primer les dones les que porten avantatge als apòstols anant a l'encontre de Crist. La dona és des de sempre col·laboradora fidel de Déu en el naixement de la vida. No podia ser d'altra manera en el naixement de la vida nova. La dona, font de vida nova, que té cura amb tendresa i delicadesa del renaixement de la vida. Segurament està dotada d'una intuïció més gran per al misteri de la Resurrecció que els deixebles homes, que no n'havien entès res, tot i que Crist els l'havia anunciada abans de la passió.

Aquest Misteri de la Resurrecció que és una crida a tots els homes, a la reconciliació amb Déu, passant per la reconciliació entre els homes mateixos, camí de la veritable novetat de la vida, que trenca tota barrera de separació entre els homes com diu el papa Benet. És una crida, una invitació, que no és d'avui, sinó que ja ressona des del principi de la vida de l'Església, com ho testimonia en la seva homilia pasqual Melitó de Sardes: «Veniu, doncs, els homes de tots els pobles, que us heu fet iguals en el pecat, i rebeu el perdó dels pecats. Jo sóc el vostre perdó; jo, la Pasqua de la salvació; jo, l'Anyell immolat per vosaltres; jo, la vostra purificació; jo, la vostra vida; jo, la vostra resurrecció; jo, la vostra llum; jo, la vostra salvació; jo, el vostre rei. Jo sóc qui us fa pujar dalt de tot del cel; jo, qui us ressuscitaré i us mostraré el Pare del cel».

Retornem, doncs, cap al Crist Crucificat i Ressuscitat, cim d'humanitat i brollador de Déu.

DIUMENGE DE PASQUA: LA RESURRECCIÓ DEL SENYOR

VETLLA PASQUAL EN LA NIT SANTA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet

«Al·leluia. Canta a Déu. Al·leluia, al·leluia». Aquest és un cant antic. «Al·leluia». Però també és un cant nou. Perquè celebrem una nova Pasqua de Resurrecció. I cada Pasqua és nova, és la novetat de Déu que Ell mateix provoca en la nostra vella vida.

«Em comentava una soprano que quan canta es concentra molt endins, s'interioritza per estar pendent d'allò que canta, i això provoca en ella sentiments d'alegria, de benestar, de satisfacció. Però que t'has de creure el que estàs cantant. Si bé no et pots emocionar descontroladament, perquè et trenques, ja que és molt fi el fil que et connecta amb el món interior».

Nosaltres, avui, posem al cor de la nostra celebració litúrgica aquest cant vibrant, el cant de la Resurrecció, el cant de la Pasqua del Ressuscitat, el cant del pas vers una vida nova: «Al·leluia!».

Però l'esperit canta quan es commociona interiorment, quan escolta en el seu interior el toc diví, quan fa en el seu interior l'experiència de l'eco de la Paraula. La Paraula creadora que fa néixer quelcom de nou. Per això el profeta que ha escoltat la Paraula de Déu que li transmet el seu missatge pot escriure: «El Senyor, el teu Déu, el tens a dins. Ell és poderós i et salva. Per tu se sent joiós i alegre, per l'amor que et té. Per tu està content i canta i crida de goig» (So 3,17).

Aquesta nit santa escoltem a través de les diferents i nombroses lectures un relat breu de la Història de la salvació, que comença amb el regal que Déu fa a l'home, tot just acabat de crear, d'un Jardí, on l'home comença a viure una relació d'amistat, que es perllonga al llarg d'una història plena de fidelitats i infidelitats, i durant la qual és constant la visita de Déu a la seva criatura, al seu poble, cridant-lo a una relació d'amistat i amor, fins arribar al Misteri d'aquesta nit en la qual reneix aquesta relació d'amor i d'amistat, de la nit de la terra amb la nostra naturalesa humana nova, per donar-nos un nou regal, més preciós encara: una vida eterna.

Per això poden cantar els cors de la Resurrecció de Mahler:

«Tu ressuscitaràs, sí, tu ressuscitaràs
la meva pols, després d'un breu repòs!
I el qui t'ha cridat,
et donarà Vida eterna.»

I Ell et continua cridant des de l'interior de les teves entranyes, on crema aquest foc etern, que va encendre els sols i va fer la llum, un foc de diamant, un foc diví. Però aquest fil amb la nostra intimitat més íntima és molt fi. Cal que cuidem aquest fil, que cuidem la nostra concentració, la nostra interiorització per escoltar com el nostre Déu canta en el nostre interior, per tal que puguem agafar el to i elevar amb força la bella melodia del nou al·leluia.

Aquesta nit santa, una nit per al somni més bell que pot tenir l'home, hem de recordar el somni de Déu també: que ningú no estigui sol, sol en la vida, i que tota casa visqui la festa del cor, que ningú no es trobi sense "afecte", sense amor. Que l'al·leluia sigui el cant i la vibració no tan sols en la boca d'un cor, sinó el cant de l'amistat i de la comunió.

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TRIDUUM PASQUAL
La mort, la sepultura i la resurrecció del Senyor

Del comentari al Diatèssaron, de sant Efrem de Nísibis (XXI,20-21)
Eva és figura de Maria, i un Josep de l'altre Josep. En efecte, aquell que «demanà el cos del Senyor s'anomenava Josep. Un primer Josep fou just i no volgué infamar Maria, l'altre fou just perquè no havia consentit a la resolució dels jueus»; per això és clar que el Senyor, confiat al primer Josep a l'hora del seu naixement, concedí a l'altre Josep de sepultar-lo després de la seva mort, per tal que fos plenament honorat el nom de Josep que, com al seu naixement en una cova, havia presidit ara el seu enterrament.

«I segellaren la tomba». Aquest fet fou favorable al Crist i contrari als jueus, com en el cas de Daniel i Llàtzer. En el cas de Daniel, perquè quan el rei i els seus cortesans veieren el segell a la porta de la fossa, van comprendre quina era la força que havia alliberat aquell que era a la fossa; en el cas de Llàtzer, perquè quan els enemics del Crist veieren la tomba segellada, els fou evident que allí obrava una força per a la qual res no és impossible.

Ell retirà el seu cos de la tomba, tot i que era segellada, i el segell de la tomba testimonia en favor del segell de la virginitat d'aquella que havia portat el seu cos. Perquè fou quan la virginitat de la seva mare romania segellada, que el Fill de Déu sortí vivent del seu si, com a primogènit.

«Féu rodolar una pedra a la porta del sepulcre», una pedra damunt d'una altra pedra, perquè aquesta pedra custodiava «la pedra rebutjada pels constructors». Aquesta pedra, moguda per mans d'homes, havia de custodiar la pedra que es «desprengué sense intervenció de cap mà» d'home; aquesta pedra, «damunt la qual s'assegué l'àngel», havia de custodiar aquella pedra que «Jacob havia posat sota el seu cap»; aquesta pedra segellada amb un segell havia de custodiar la pedra el segell de la qual custodia els fidels.

La porta de la vida sortí per la porta de la mort. «Aquest és el portal del Senyor, els justos hi poden entrar». Quan fou tancada, alliberà els qui eren reclosos; per la seva mort els morts visqueren; per la seva veu, els silenciosos van cridar; per la seva resurrecció, la terra tremolà; i la seva sortida de la tomba introduí les nacions en l'Església.

Sant Agustí, De consensu Evangelistarum 3, 24
Sant Lluc (24,1) diu que aquestes dones anaren molt de matí [al sepulcre], i sant Joan (20,1) que hi van anar a trenc d'alba, quan encara era fosc. Sant Marc s'ajusta a aquestes versions, quan diu que era molt de matí, a la sortida del sol, és a dir, quan comença a clarejar el cel per l'orient, que és quan s'aproxima la sortida del sol, perquè és la seva llum la que produeix el que anomenem aurora. No és altre el sentit de les paraules (Jn 20,1) «quan encara era fosc», perquè, en sortir el sol, hi ha encara una resta de tenebres, que disminueix gradualment a mesura que avança el sol, i perquè el «molt de matí, a la sortida del sol», de sant Marc, no vol dir que es veiés ja el sol sobre l'horitzó, sinó que era a prop, i començava per tant la seva llum naixent a il·luminar el cel.

Sant Gregori Nazianzè, Oració 45, 2
Pasqua del Senyor, Pasqua, ho dic per tercera vegada en honor de la Trinitat: Pasqua. És, per a nosaltres, la festa de les festes, la solemnitat de les solemnitats, que és superior a totes les altres, no només a les festes humanes i terrenals, sinó també a les festes del mateix Crist que se celebren en el seu honor, igual que el sol supera les estrelles.

LA CARTA DE L'ABAT

Benvolguda Enriqueta,

Gràcies per la teva carta, en la qual em comuniques el traspàs de la teva mare. La mort d'un ésser estimat és un moment dur, difícil, en la vida de qualsevol persona. La mort d'una mare, jo diria que és un moment molt especial. Un dolor especial, diferent, d'una absència especial diferent.

Em dius coses interessants a la teva carta que jo vull recollir en aquesta carta des del monestir, i que poden fer bé a més persones. Tens un sentiment de gratitud cap a Déu perquè la teva mare va ser un bon regal de Déu per a tu i per a la família. Un regal singular de Déu. Quin millor regal podem rebre sinó és la vida? I la mare és la mà de Déu que ens regala la vida. La mare és la col·laboradora fidel i eficaç del Déu de la vida. La mare fidel a si mateixa, a la seva condició maternal, és un tresor. Un tresor de delicadesa, de tendresa.

D'alguna manera, amb altres paraules, em dius tot això d'ella a la teva preciosa carta: «ens queden els records i la gratitud. La meva mare era una bona mare: amable, afectuosa, generosa, simpàtica, preocupada sempre per tot i per tots, amiga dels seus amics, col·laboradora en les seves parròquies, detallista». Una bona mare, una mare discreta. «Va marxar sense dir-nos adéu, sense fer-nos patir, sense donar-nos una mala nit». És la condició de la mare: aquesta discreció que la porta a estar com en un segon pla, però atenta a la vida, fidel a aquesta maternitat pròpia de la mare que li impedeix oblidar, renunciar a tot allò que pot fomentar més vida, engendrar més vida.

La mare jo diria que és una bella carta pasqual. La carta de Pasqua sempre és un pregó de vida nova, un missatge d'esperança, l'anunci d'una nova primavera. És la gran festa, la solemnitat primera dels cristians. La festa de la Resurrecció que ens disposem a celebrar.

El cor de la Simfonia n. 2 de Mahler, «Resurrecció» canta aquestes belles paraules:
«Ressuscitar, sí tu ressuscitaràs,la meva pols, després d'un breu repòs! Vida eterna
et donarà aquell que t'ha cridat. És per tornar a florir que tu has sembrat». A qui millor que una mare es podrien aplicar aquestes precioses paraules? La mare, des de sempre porta en les seves entranyes vida, vida eterna, cridada per estar al servei de la vida. Qui millor que una mare, podria parlar de «resurrecció»? Ella, que viu l'experiència única del néixer de la vida, ella que sent com ningú més la remor de les fonts de la vida.

Quin amor va mostrar Déu a la criatura humana posant la font de la vida, les seves Fonts, en les entranyes de la mare! Mai no acabarem de valorar la dignitat de la mare, la grandesa de la seva missió. «El Senyor fa coses grans amb nosaltres i estem en pau», una bella expressió que reculls a la teva carta, com una invitació a la pau, i a donar glòria a Déu i lloar-lo, perquè mitjançant les nostres mares, ens ha obert un camí per conèixer-lo a Ell, la font de l'Amor.

Enriqueta, gràcies per la teva carta una vegada més. Ens has permès, també, recordar amb amor i agraïment les nostres mares. Una abraçada,

+ P. Abat

22 d’abril del 2011

DIVENDRES SANT: LA PASSIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 52,13-52,12; Sl 30,2.6.12-17.25; He 4,14-16; 5,7-9; Jn 18,1-19.42

«Mireu l'arbre de la Creu, on morí el Salvador del món!»

És la invitació que escoltarem mitjançant la paraula i el cant del diaca. I hi respondrem: «Veniu i adorem-lo».

Qui hem d'adorar?

El Mestre de dolors. El qui ens pot mostrar el sentit dels nostres dolors en aquest món. El qui posa davant els nostres ulls la humanitat de Déu, esquinçant el misteri amb els seus dos braços oberts.

Mirem l'arbre de la Creu on podem contemplar la llum de l'abandonament sense reserva; el silenci aclaparador, la nuesa més dramàtica, la quietud de la nit que ofega com vestit angoixant.

Mirem l'arbre de la creu on, com en un mirall, llampegueja la llum de Déu, en un migdia ple de tenebres.

Mirem l'arbre de la creu, avui. Mirem el calvari de la humanitat de Déu, avui. La llum de la Paraula ens suggereix el camí de la contemplació de Déu en l'home d'avui, la contemplació de l'amor de Déu, en la creu de l'home d'avui:

«Mireu el meu servent, de tan desfigurat ni tan sols semblava home, no tenia res d'humana la seva presència». Aquest servent és el que ens presenten els mitjans de comunicació cada dia amb més freqüència, amb més força, amb més dramatisme: ossos coberts de pell, amb uns ulls enfonsats ja sense brillantor a la mirada. Ulls, de moltes rostres, de fins a més de 300.000 nens africans, esclaus, treballant 12 i 14 hores per multinacionals del primer món. «Mireu l'arbre de la creu, on morí el Salvador del món».

«Els reis no badaran boca quan veuran amb els ulls la cosa més inaudita». Els reis o governants de la nostra societat del benestar, no baden boca perquè no arriben a veure-hi; senten sense sentir-hi, veuen sense veure-hi, perquè al voltant d'una taula internacional amb aromes de roses i ampolles d'aigua fresca, no hi arriba la pudor de podrit d'altres roses, caigudes a la sorra seca, amb somnis de noves esperances. «Mireu l'arbre de la creu, on morí el Salvador del món».

«Qui ho pot creure? A qui s'ha revelat la potència del braç del Senyor?». A aquells que s'atreveixen a acostar-se a la creu de Crist. I si no us hi apropeu, escolteu si més no la seva veu: «Mireu, els qui passeu pel camí. Poble meu, què t'he fet? En què t'he ofès?» És la Creu, que avui ens interpel·la. En ella ha mort i hi ha clavat el Salvador del món.

«No tenia l'aspecte atractiu, era menyspreat, home fet al dolor, acostumat a la malaltia, repugnant a la mirada, el tenien per no-res». Perquè és un Crist sense poder, sense diners, sense sexe. Sense recursos, sense capacitat adquisitiva ... En la feblesa hi ha la força. «Mireu l'arbre de la creu».

«Tots anàvem errants com un ramat que es dispersa, cadascú seguia el seu camí, i el Senyor va carregar sobre ell tots els nostres crims». El Crist errant, que és ja multitud, milions els desplaçats en el nostre envellit, però encara bell planeta, pelegrins a cap santuari, o abonats llistes d'espera permanents. Aquest Crist crucificat, que ens prepara grans crisis humanitàries.

«El Senyor va voler triturar-lo amb el sofriment». Aquest és un gran misteri en la vida de l'home, en la vida de Déu. I l'home cada dia rep l'albada nova entre desorientat i recelós. Cada dia amb les seves pors i angoixes. Cada dia amb notícies contradictòries, i al final, ja no saben si els cirerers tornaran a florir i a quina distància de Fukushima. Tristament, hi ha molts «Fukushima» en la nostra societat. «Mireu l'arbre de la creu, on morí el Salvador del món».

Els cirerers tornaran a florir, perquè Crist continua venint a casa seva. Cada dia ve a la casa de l'home que porta el càntir d'aigua. Cada dia ve Crist per celebrar el seu misteri d'amor, que no s'esgota. Cada dia ve Crist disposat a plantar la seva creu en el calvari de l'home, per proclamar un dia i un altre també, el seu amor. I manifestar en la seva gran paradoxa la seva bellesa més gran, com suggereix Torras i Bages: «A bellesa més gran, més amor. Aquesta és la llei. I la plenitud de la seva bellesa Jesús la manifesta en el Calvari. Per això el Calvari és el gran estímul de l'amor entre els cristians: clavat a la creu és on Jesús ha rebut dels homes les abraçades més afectuoses».

Necessitem apropar-nos a la Creu de Crist. Només als qui estan al costat de la Creu se'ls revela la glòria de la creu, descobreixen el sentit del dolor, penetren en la llum del misteri. Perquè només de la creu penja l'amor. «L'amor pacient, l'amor que espera, l'amor que aguanta, l'amor que perdona».

Mireu, doncs, l'arbre de la Creu, on morí el Salvador del món!

Mireu, l'arbre de la Creu, on continua clavada la salvació del món!

21 d’abril del 2011

DIJOUS SANT: LA CENA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ex 1-8.11-14; Sl 115,12-18; 1Co 11,23-26; Jn 13,1-15

Llegim a la Sagrada Escriptura un relat sobre la preparació del Darrer Sopar del Senyor, el dia de Dijous Sant. Diu així: «Va arribar el dia dels Àzims (o de la Pasqua), en què s'havia de sacrificar l'anyell pasqual. Jesús envià Pere i Joan tot dient-los: —Aneu a fer els preparatius perquè puguem menjar el sopar Pasqual. Ells li preguntaren: —On vols que el preparem? Els digué: —Entrant a la ciutat us trobareu amb un home que duu una gerra d'aigua; seguiu-lo fins a la casa on entri, i digueu al cap de casa: "El mestre et diu: on tens la sala on he de menjar el sopar pasqual amb els meus deixebles?". Ell us ensenyarà una sala gran parada amb estores i coixins. Prepareu allí el sopar. Ells se'n van anar ho trobaren tot tal com Jesús els ho havia dit i prepararen el sopar Pasqual» (Lc 22,7).

L'evangeli no ens diu el nom de l'amo de la casa on Jesús fa el Sopar quan arriba la seva «Hora». Aquest home amb el càntir d'aigua pots ser tu, o jo, o qualsevol de nosaltres. Aquest home, millor, som tots. «Ell ha vingut a casa seva i els seus no l'han acollit». Ell ens crida ara, avui, a nosaltres a entrar a casa seva. I seure a la seva taula i celebrar el misteri de la seva Passió i la seva Resurrecció. El misteri del seu lliurament en l'expressió suprema de l'amor. Així ens ho explica sant Pau en parlar de la tradició que ha rebut: «Prengué el pa, i dient l'acció de gràcies, el partí i digué: —Això és el meu cos ofert per vosaltres». I després va dir: «—Aquest calze és la nova aliança segellada amb la meva sang. Cada vegada que en beureu, feu-ho per celebrar el meu memorial. Cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquest calze anuncieu la mort del Senyor fins que torni».

Això és el Darrer Sopar. Però, en els sopars importants, en els sopars solemnes, hi acostuma a haver una sobretaula on es tracten els negocis que fan que el sopar sigui important per als qui hi han assistit. Al Darrer Sopar de Jesús passa quelcom de semblant. També hi ha sobretaula. I s'hi tracten tres punts que mai no hauríem d'oblidar en la nostra vida, ja que estan entrellaçats:

Primer punt: el fet d'estar asseguts convidats a la Taula del Senyor, on Ell ens diu el seu amor. Déu fa sempre el que diu. Estem asseguts en una taula en la qual el Senyor ens fa partícips de les seves preocupacions, dels seus problemes, de les seves esperances. Un sopar que ja ve de lluny, com ens suggereix Pau en relatar la tradició rebuda. Una tradició que remunta al temps en què Déu treu el seu poble de l'esclavitud d'Egipte. Déu vol continuar traient l'home de l'esclavitud. L'home i la dona d'avui. I vol, a més, comptar amb nosaltres.

Segon punt: l'anunci de la traïció. Judes, assegut a la seva taula, al costat de Jesús, el vendrà per unes monedes. És terrible haver conviscut amb ell uns anys i no haver estat receptiu a l'amor del Mestre. Judes marxa de la casa, abans d'acabar el Sopar. Hi ha moltes maneres de trair l'amor. Jo diria que tantes quants nivells d'amor hi ha en les nostres vides: en una vida matrimonial, en la relació pares-fills, en la vida de comunitat, en la relació social, d'amistat... fins a arribar a aquest nivell suprem de l'entrega d'una vida en una expressió d'amor suprem, com és l'Eucaristia. Trair l'amor que és la capacitat nostra més preciosa, el tresor més valuós al nostre abast. Tantes vegades asseguts al voltant d'aquesta taula de l'Eucaristia, i podem arribar a trair l'amor. Avui hauríem de preguntar-nos tots en el nostre cor sobre el nivell de consciència amb què celebrem l'Eucaristia cada dia, i quin és el nostre compromís de fe d'acord amb allò que celebrem i vivim.

La litúrgia d'avui no recull aquest punt de la traïció de Judes, que té lloc en aquesta primera eucaristia. Potser l'Església, com a mare nostra, va voler ser més positiva amb nosaltres els seus fills, i ha recollit del Sopar de Jesús i els seus amics tan sols l'ultim punt que presenta un matís més positiu: «Si jo, que sóc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us ho heu de fer els uns als altres. Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu tal com jo us ho he fet».

Així acaba la lectura de l'evangeli d'avui. Un evangeli que començava amb aquestes significatives i belles paraules: «Ell, que sempre havia estimat els seus en el món, ara els demostrà fins a quin punt els estimava».

Aquest és el compromís que ens demana Jesús en aquest Darrer Sopar del seu Misteri de Passió i Resurrecció. De cada Eucaristia: Ens rentem els peus els uns als altres? Es a dir, ens servim els uns als altres, però no des de la norma, l'obligació, sino des del foc de l'amor, des de la generositat d'un cor que porta dintre l'esperit d'aquest Jesús. O donem peixem el dimoni, asseient-nos a aquesta Taula juntament amb persones amb qui no ens parlem, a qui neguem tot tracte, amb qui ni de broma compartiríem un treball o un viatge?

Jesús els indica el senyal per trobar la casa del Darrer Sopar: un home amb un càntir d'aigua. Nosaltres hem d'entrar a la casa del Senyor amb el càntir perquè ell ens l'ompli amb l'aigua que sadolla la set, amb l'aigua que renta els peus del qui arriba cansat, amb l'aigua que neix del cor com d'una font viva.

El Senyor ens convida a entrar en el seu misteri de Mort i Resurrecció. Podem seure a taula amb tedi, avorrits, inconscients del misteri de mort i vida que aquí se celebra, i continuar inconscients la nostra vida. O trair deliberadament. No podem donar cabuda a la tebiesa, altrament ens convertim en un vòmit repugnant. Hem d'entrar amb el nostre càntir d'aigua, perquè el foc de Jesús ens l'escalfi i es desvetlli en nosaltres un desig molt viu de servir, d'estimar, de rentar els peus. O totes les nostres eucaristies seran debades.

19 d’abril del 2011

DIMARTS SANT

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 49,1-6; Sl 70; Jn 13, 21-33. 36-38

«Jesús era a taula amb els seus deixebles». Mirades que s'entrecreuen. «Jesús sucà el pa i el donà a Judes». La trama de la tragèdia ja està servida. «Judes sortí de seguda». Desapareix de l'escena. Deixa la llum, la vida per entropessar en la fosca, la mort. «Era de nit».

«Jesús era a taula amb els seus deixebles». I, ara els parla de glòria: «El Fill de l'home és glorificat». Els parla de la seva partença: «Allà on jo vaig, vosaltres no hi podeu venir». Pere «disposat a donar la vida» el negarà.

«Jesús era a taula amb els seus deixebles». Nosaltres com els seus deixebles som a taula, ara a la taula de l'Eucaristia centre de la nostra vida diària. Ens trobem amb Jesús i ens trobem amb Judes i amb Pere. I, cada dia un de nosaltres pot esdevenir actor de la "Passió" quotidiana, fer el paper de Judes o de Pere. En la tramoia de la nostra vida, també tenim la nostra hora per donar testimoni.

Nosaltres, en les nostres situacions de falta, cal saber que Déu és misericòrdia pura. Pere reconeixerà el perdó i la misericòrdia de Déu. Judes desesperat no arriba a aquest reconeixement. Judes es queda en la nit. Pere supera la nit i reviu en la llum. «Allà on jo vaig. M'hi seguiràs més tard». I, així va ser. I, així nosaltres, malgrat les nostres faltes, estem convidats a reviure en la llum de Crist i donar testimoni en el nostre món.

18 d’abril del 2011

DILLUNS SANT

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Is 42,1-7; Sl 26,1.2.3.13-14; Jn 12,1-11

«Salve, Rei nostre: només vós us heu compadit de nosaltres», cantàvem, tot aclamant el Senyor Jesús. Ahir l'acompanyàvem a Jerusalem, plens d'alegria i de neguit. I l'aclamàvem rei: el rei que entra a la seva ciutat, com Salomó en altre temps (cf. 1Re 1,39-40), per a ser-hi ungit. La icona evangèlica que acabem de contemplar ens pinta davant els ulls l'escena de la unció reial del Messies, Jesús, que ben aviat serà entronitzat... a la creu! per prendre possessió del seu reialme. «Salve, Rei nostre, Rei de tendresa». A aquest rei no li escau el fast del cerimonial reial. Per això l'evangelista ha preparat la unció reial de Jesús no al temple sinó a la casa dels seus amics. I no serà ungit amb l'oli sagrat ni per un sacerdot, sinó amb un ungüent d'amistat vessat per una dona: un perfum de nard autèntic i molt costós. Una escena semblant clourà el drama que avui iniciem: als peus de la creu, Nicodem i Josep d'Arimatea, deixebles i amics de Jesús, completaran la unció reial del seu Mestre i Senyor amb el perfum que ell mateix s'havia reservat: «Si de cas, que el guardi per al dia que m'hauran d'amortallar».

L'escena que meditem situa tot el que viurem aquests dies en l'àmbit de la gratuïtat. El perfum vessat tan generosament per Maria de Betània és una bella imatge del que Jesús està a punt de fer amb la seva vida. Morirà a la creu per ungir-nos a nosaltres amb el perfum de la seva amistat portada fins a l'extrem: «Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics». De fet, és tan sols des d'aquesta perspectiva, des de la gratuïtat, que es pot trobar sentit a allò que, aparentment, no en té: la traïció de l'amic, la mort injusta i violenta, la desfeta i el fracàs, i, fins i tot, el misteri del Déu que lliura el seu Fill.

Només el perfum de la gratuïtat ens permet copsar la profunditat del gest de Jesús que fa l'ofrena de la seva vida, com el seu darrer servei, anticipat ja en el rentament de peus la tarda del Dijous Sant. Només el perfum de la gratuïtat pot ajudar-nos, també a nosaltres, a retrobar el gest humil de Pere de deixar-nos rentar els peus per Jesús i baixar del pedestal del nostre urc i de la nostra arrogància.

Descalcem-nos, doncs, i venerem els sants misteris de la Pasqua del Senyor Jesús.

17 d’abril del 2011

DIUMENGE DE RAMS: LA PASSIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 50,4-7; Sl 21,8-9.17-20.23-24; Fl 2,6-11; Lc 22,14-23,56

L'evangeli de Joan ens explica un fet interessant referent a la festa dels Tabernacles dels jueus: «Jesús ensenyava al temple davant l'admiració i l'entusiasme del poble. Arriben uns guàrdies enviats pels fariseus per detenir Jesús, però també es queden enganxats com els altres, admirats de les paraules de Jesús. Després, hi ha un segon moment, quan els guàrdies tornen amb les mans buides. Comença el debat al sanedrí, uns rebutjant, altres maleint, i no falten els qui se senten interessats en Jesús. Al final, diu l'evangeli, tots se'n tornaren a casa seva. Però amb el desig de tenir Jesús davant i conèixer-lo».

Cadascú a casa seva. Hi ha un proverbi que diu: «Cadascú a casa seva i Déu en la de tots». En aquest cas no sé si Déu s'estaria a casa de tothom. Déu s'identifica amb cadascun dels qui l'estimen. Si Déu s'ha d'estar a la casa de tots, hem d'acollir els altres a casa. A tots, si volem trobar Déu. Per trobar Déu, no em puc aïllar a casa meva. Necessito una casa més gran. Necessitem conèixer Jesús. Volem conèixer Jesús. Llavors, hem de sortir de casa.

I això és el que ens suggeria la monició del principi d'aquesta celebració: «Avui, ens reunim per començar amb tota l'Església la celebració del misteri pasqual de nostre Senyor Jesucrist, el qual per dur-lo a terme va entrar a Jerusalem la seva ciutat. Recordant aquesta entrada, seguim el Senyor, a fi que participant de la seva creu, participem també de la resurrecció i de la vida». Cadascú a casa seva. Sí, però ha de ser una casa gran on puguin caber tots. Una casa gran per a la comunitat, per a tot el món.

Perquè va venir a casa seva, a aquest món, fent-se home, va viure com a home fins a les últimes conseqüències, vivint el seu amor portat fins a l'extrem a la creu, i tot vencent amb el seu amor la mort en la nova vida de la Resurrecció. I va anunciar amb gran força el gran pregó de la reconciliació amb Déu, i de la reconciliació dels homes entre si.

Recordeu allò d'Advent i Nadal: «El llop conviurà amb l'anyell, la pantera jaurà amb el cabrit, el vedell i el lleó pasturaran junts, un noi els guiarà» (Is 11).

Avui, Diumenge de Rams, és la porta oberta per començar una setmana de portes obertes, de manera que puguem entrar i trobar-nos amb els nostres germans i celebrar el gran Misteri de la nostra fe, amb els nostres cants i pregàries.

Avui, Diumenge de Rams, s'obre la porta d'una Setmana Santa i se'ns convida a tots a celebrar el Misteri d'un amor portat fins a l'extrem.

En la litúrgia d'avui tot apunta a oferir-nos una mena de resum de tota la setmana: «Avui contemplem la glòria i el rebuig fins a la mort. La victòria i la mort. Els rams i la creu».

Avui és una porta oberta i una invitació a celebrar aquest misteri de la nostra salvació, misteri de mort i de vida, de creu i de resurrecció. Una invitació a tots els homes i a tots els pobles.

Encara hi ha molts lleons fora, molts llops i cabrits... Fora de la casa. Necessitem entrar. Tots. Perquè un no sap del tot si és llop o xai o lleó o cabrit...

No hi ha res millor que entrar i escoltar i celebrar, i cantar, i guardar en el cor. I què he d'escoltar i celebrar i guardar al cor? La Paraula de la Vida, l'amor viscut fins a l'extrem. Que és el que veritablement ens pacifica el cor. Deixar que Ell, Crist, toqui el teu cor a la teva circumstància concreta que estàs vivint.

Per a mi, avui, són significatives aquestes paraules:

«Beneït el qui ve en nom del Senyor. Hosanna dalt del cel!»

«El Senyor m'ha donat una llengua de mestre per dir a l'abatut una paraula d'encoratjament».

«No es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sino que es va fer no-res».

«Us asseguro que un de vosaltres em trairà».

«Pare si és possible que aquest calze s'allunyi de mi, però que no es faci com jo vull, sinó com vós voleu».

«Déu meu, Déu meu, per què m'heu abandonat».

I cadascun de vosaltres pot escoltar mitjançant la Paraula proclamada, de la celebració, aquella invitació que li fa el Senyor en la seva vida concreta per viure l'amor sense mesura, fins a l'extrem. «Tots se'n tornaren a casa seva». «Déu va venir a casa seva i els seus no l'acolliren». Tu pots ser un d'aquests. Les celebracions són una invitació a entrar a la casa del Senyor. O que Ell entri a casa teva. I viure l'amor, que és el camí de la Creu i la Resurrecció. «Cim d'humanitat i brollador de Déu».

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER A LA SETMANA SANTA
Diumenge de Rams. La Passió del Senyor

Dels sermons de sant Andreu de Creta, bisbe
Veniu, pugem junts a la muntanya de les Oliveres i sortim a l'encontre de Crist, que avui torna de Betània i s'adreça voluntàriament a aquella passió venerable i santa, perquè vol acomplir íntegrament el misteri de la nostra salvació.

Ve, i per pròpia voluntat puja a Jerusalem, ell que per nosaltres va davallar del cel, per elevar amb ell els qui estàvem prostrats a la terra; elevar-nos, com diu l'Escriptura, «per damunt de tots els governants i dels qui tenen autoritat, poder o senyoria, per damunt de tots els títols que es poden donar». I no ve per conquerir la glòria, amb pompa i fastuositat: «No discuteix ni alça la veu, no es fa sentir pels carrers», sinó que és mansuet i humil, i entra amb vestit senzill i com un pobre.

Correm ensems amb aquest que té fretura de la passió i imitem els qui li sortiren a l'encontre; no escampem davant d'ell ni branques d'olivera, ni tapissos o vestits, ni rams de palma pel camí; vessem-nos nosaltres mateixos al màxim possible per la humilitat de la nostra ànima i la rectitud del nostre pensament i propòsit; així rebrem la Paraula que ens ve, i Déu, que no té cabuda enlloc, en tindrà en nosaltres.

És que el Senyor es complau a fer-se així mansuet per nosaltres, ell que és suau i «puja sobre l'ocàs» del nostre enfonsament; es complau a venir i a dialogar amb nosaltres, per atreure'ns i exalçar-nos mitjançant la familiaritat que té amb nosaltres.

Del comentari al Diatèssaron, de sant Efrem de Nísibis (XX, 22-26)
«Juntament amb ell van crucificar dos bandolers, l'un a la seva dreta i l'altre a la seva esquerra. Així es va complir l'Escriptura que diu: Ha estat comptat entre els malfactors». Un d'ells, que parlava com un circumcís, li deia: «¿No ets el Messies?» És a dir, rei segons el concepte de reialesa que tenien els circumcisos perseguidors. Però l'altre, parlant com un incircumcís, li suplicava: «Recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne». També els incircumcisos havien escrit: «Aquest és Jesús, el rei dels jueus». Els incircumcisos proclamaven que Crist era el rei dels jueus, no pas el seu; els jueus, en canvi, proclamaven que llur rei era el Cèsar, el rei de les nacions estrangeres. El poble que proclamava un regne moridor en compartí la caducitat, mentre que els qui proclamaren el regne veritable, ara entren al paradís, segons la promesa del Senyor.

«¿No ets el Messies?» —deia—. «Salva't a tu mateix i a nosaltres». Tanmateix, el Senyor no el va treure de la creu, en contra del que demanava, i això a fi d'exaltar l'altre, el qui es trobava a la dreta de la seva creu i creia en el crucificat. Li hauria estat ben fàcil, obrant algun miracle, de guanyar-se'l com a deixeble! En canvi, Jesús realitzà un miracle molt més gran que el d'obligar el qui negava la veritat a adorar-lo. Per això l'Apòstol diu: «Allò que sembla feble en l'obra de Déu és més fort que no pas els homes». Ell ha sotmès tots els pobles a la feblesa de la creu. Estén, doncs, els teus braços envers la creu, i el Senyor crucificat estendrà els seus cap a tu.

«Recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne». El lladre deia això perquè veia, amb els ulls de la fe, la dignitat de nostre Senyor en lloc de la seva ignomínia, i la seva glòria en lloc de la seva humiliació. Això que veig ara: els claus, la creu, no em fa oblidar el que vindrà després, quan tot s'haurà consumat, i que, ara com ara, resta amagat: el vostre regne i la vostra glòria. Nostre Senyor va veure que tenia més fe que no pas molts i que no es preocupava tant de les sofrences com de la remissió dels seus pecats; per això l'exaltà per damunt de molts. Ja que no li demanà una recompensa immediata per la seva fe —lladre com era, apareixia als seus propis ulls com a abjecte i vil— nostre Senyor anticipà els seus dons i li va fer una promesa, de fet, imminent: «Avui», i no pas, a la fi dels temps. Manifestà així la riquesa de la seva tendresa, car, en el precís moment que el lladre li confià la seva fe, el va recompensar. Li concedí de franc els seus dons immensos, abocà damunt d'ell els seus tresors, se l'emportà ben de pressa al seu jardí i, havent-l'hi introduït, li confià tots els seus béns: «Avui seràs amb mi al paradís».

Fou doncs, un lladre, i no pas un just, qui va obrir el paradís. Havia estat tancat per Adam, primer just i després pecador; ara és un pecador convertit qui, victoriós, el torna a obrir. Els jueus havien preferit un bandoler al Senyor, ara el Senyor escull un bandoler i els rebutja a ells.

LA CARTA DE L'ABAT

Benvolguda M. Lluïsa,

Vull fer baixar del teu univers d'estrelles, a la meva terra, una altra estrella: l'amor. Necessitem que aquesta estrella posi el seu foc i la seva llum en la nostra terra. Una terra freda, desconcertada... Encara que dic veritat, si afirmo que no tinc la seguretat que necessitem aquesta estrella, perquè ja ens en fem altres de semblants. Encenem altres focs, altres llums. I els anomenem "amor". Però jo no tinc clar que aquests focs i aquestes llums pacifiquin el cor de l'home.

Sempre se'ns ha ensenyat que l'amor roman sempre, fins després de la mort. L'amor és més fort que la mort. Que estimar a algú era dir-li: Tu mai no moriràs. Sempre se'ns ha ensenyat que som fruit de l'amor i cridats a l'amor, programats per a viure l'amor. Hem après que madurem com a persones en l'amor d'una família. Hem après que el si d'una família era el racó més bell per desenvolupar la capacitat d'estimar. Avui tinc els meus dubtes que segueixi vigent aquest aprenentatge.

Llegeixo en una pàgina escrita fa més de vint segles: «l'amor és pacient, bondadós, l'amor no té enveja, no és groller, ni egoista, no s'irrita, ni es venja; no s'alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; tot ho excusa, perdona sempre, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta. L'amor no passa mai». Però miro la societat i descobreixo que desconeix aquesta pàgina. Miro les famílies, els matrimonis, i descobreixo que es desconeix aquesta pàgina, miro grups, comunitats... i es desconeix aquesta pàgina. I em pregunto: haurem inventat una altra manera d'estimar?, ¿estem obrint altres camins d'amor? O potser avui, amb la cultura de la imatge, ja no llegim aquestes pàgines antigues. Busquem altres savieses. O potser també, que meditem o reflexionem menys, ... o gens.

Per això, M. Lluïsa, em pregunto si no hauries de treure del teu univers la paraula "amor". Però, francament, em sento estrany esborrant aquesta paraula, fent callar aquesta veu: «Amor. Amor meu. T'estimo». No m'imagino com podria viure una comunitat, una família, una societat sense els ecos d'aquesta paraula. Diu tantes coses!

Potser podríem esperar. Aquests pròxims dies viurem uns esdeveniments que estaran profundament marcats per una imatge. Un home, humanitat eterna, penjat en una creu. Les persones no han de llegir. Han de mirar, contemplar... I saber que qui penja de la creu, roman penjat per viure l'amor fins a les últimes conseqüències. Perquè va llegir aquesta pàgina tan antiga i la va fer vida. Per desvelar als nostres ulls la humanitat de Déu. Ens costa tant tenir temps per a una lectura assossegada, i ens resulta més fàcil, en canvi, més gratificant, mirar imatges: contemplem doncs, sobretot aquests dies propers, dies sants per a un creient cristià, el qui penja de la creu. El qui penja d'una creu. La creu sempre és cim d'humanitat i brollador de Déu. S'hi arriba amb amor, des de l'amor...

Un cop més, M. Lluïsa, gràcies pel teu univers. Una abraçada,

+ P. Abat

13 d’abril del 2011

DIMECRES DE LA SETMANA V DE QUARESMA

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

El mateix que va succeir a Jonàs, que va ser retornat sa i estalvi pel monstre marí; com el propi Daniel, preservat de qualsevol mal en el fossà dels lleons; i la mateixa Susanna, reconeguda com a innocent en el moment de ser duta a la mort, així també els tres joves hebreus llançats al forn (se n'ha parlat a la primera lectura), són també salvats en l'últim moment. Per això, les primeres generacions de fidels hi van veure en tots ells tantes altres figures del cristià, salvats de la mort pel baptisme. S'explica així el per què van reproduir les dites escenes en les gravacions que hi ha en els murs dels cementiris i que l'Església els hagi conferit sempre un lloc de predilecció dins de la catequesi baptismal.

La primera lectura ha estat treta del llibre de Daniel [3, 14-20. 91-92. 95], el qual encapçalament és que «Déu ha enviat el seu àngel per alliberar els seus servents» (verset 95). I és que la lectura escoltada era una «resistència als absolutismes», perquè, tot i ser una narració llegendària, ens recorda la resistència dels jueus exiliats a l'absolutisme del rei Nabucodonosor, aquí encarnat en l'erecció de l'estàtua d'or que tots han d'adorar. Darrera d'aquesta narració s'hi amaga una definició de la missió del poble de Déu enfront dels totalitarismes de qualsevol mena. Ja que solament els qui viuen en comunió amb un absolut més important que la seva pròpia vida poden contestar el poder dictatorial i la seva maquinària policíaca. Els cristians doncs coneixem prou bé aquest absolut, i l'anomenem Vida i Amor.

El salm responsorial era del mateix llibre de Daniel [3, 52- 56] i ens ha fet cantar el «glòria i lloança per sempre [al Senyor, Déu dels nostres pares]».

I l'evangeli era de sant Joan [8, 31-42], el qual contingut era que «si el Fill us treu de l'esclavatge, llavors sereu realment lliures de debò» (verset 36). I és que, essent de la raça d'Abraham, els jueus es creien definitivament lliures (33), mentre que, però, Jesús els contra argumenta dient que encara són esclaus, puix que solament la seva pròpia paraula els alliberarà (32. 36); i que, de fet, encara ho són, perquè el volen matar (37. 40). I és que si fossin fills d'Abraham (39) veurien la continuïtat que hi ha entre la paraula de Jesús i la paraula que fou dirigida al patriarca; i haurien percebut en el Fill únic del Pare la seva pròpia crida a la filiació, cosa que ells no volen creure ni admeten. Amén.

11 d’abril del 2011

DILLUNS DE LA SETMANA V DE QUARESMA

Homilia publicada pel P. Rafel Barruè
Dn 13,1-9.15-17.19-30.33-62; Sl 22; Jn 8,1-11

La justícia dels homes i la misericòrdia de Déu es troben. La malícia dels ancians i la puresa de Susanna entre en conflicte. Sembla que no hi ha temor de Déu en aquells ancians. En canvi la fe de Susanna la salva.

La fam de justícia dels homes, no és la gratuïtat del perdó de Déu. Gratuïtat que nosaltres la palpem gràcies a Jesucrist.

A banda de cultivar la paciència dels mestres de la Llei i dels fariseus, què podria estar dibuixant Jesús amb el dit a terra? Tal vegada estava escrivint la paraula misericòrdia. «Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres».

Jesús ens ensenya la justícia veritable de Déu. Una justícia on preval l'amor de Déu. Una justícia absoluta enfront de la justícia relativa dels homes. Davant de la veritat que Jesús exposa: «Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres», ningú pot calibrar una justícia a la carta.

Jesús no condemna. Però sí que ens exhorta a la conversió: «D'ara endavant no pequis més». La misericòrdia de Déu s'obre pas entre la justícia dels homes.

10 d’abril del 2011

DIUMENGE V DE QUARESMA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Ez 37, 12-14; Sl 129; Rm 8, 8-11; Jn 11, 1-45

«Jo sóc la resurrecció i la vida»

Ens diu Jesús en el nostre pelegrinatge quaresmal vers la Pasqua.

La mort de Llàtzer, l'amor de l'amic, Jesús plora com a home, perquè plora fent-se igual entre els homes, entre el dol de la casa de Llàtzer. No és un estrany en la casa de Llàtzer, Marta i Maria. Jesús se'ns apropa en els nostres plors, en els nostres dols.

«Jo sóc la resurrecció i la vida». Ens ho diu avui a cadascú de nosaltres. Ho creiem? Ho vivim?

«Si creus, veuràs la glòria de Déu».

Salut o malaltia, vida o mort, creure o murmurar. Avui el Senyor ens obre els sepulcres, els nostres propis sepulcres i ens infon el seu Esperit, perquè som de Crist. I, si ho creiem viurem i veurem la glòria de Déu realitzada en cadascú de nosaltres.

Puc murmurar: «Ell, que va obrir els ulls al cec, ¿no hauria pogut fer que aquest home no moris?

Puc creure: «Sí, Senyor, jo crec que vós sou el Messies, el Fill de Déu que havia de venir al món».

Puc estar mort i sepultat, lligat de peus i mans pels meus pecats.

Puc tenir vida: Gràcies a l'Esperit, al seu Esperit que habita en nosaltres.

Puc emmalaltir: Si deixo de banda la vida en l'Esperit de Crist.

Puc tenir salut: Si en aquests dies de Quaresma practico la conversió del meu cor cap a la voluntat de Déu.

Tu, surt a fora! Tu, que vius en la foscor del teus sepulcres, surt fora a la llum de Crist! Tu, que ets mort pels teus pecats! Escolta el crit del Crist: «Jo sóc la resurrecció i la vida» Ressuscita i viu!

«Si creus, veuràs la glòria de Déu», realitzada en la teva pròpia carn, perquè Jesús ens deslliga de tot el que ens oprimeix per a viure en la plenitud la vida de l'Esperit. Crist ens encoratja i ens fa caminar amb una joia plena de deler espiritual cap a la Pasqua (cf. Regla de sant Benet 59, 7), cap a l'encontre definitiu amb Déu cara a cara en la vida eterna sense fi. Surt a fora del teu sepulcre i viu!

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER A LA QUARESMA
Diumenge 5è de Quaresma

Sant Gregori de Nissa, bisbe, Sobre la creació de l'home (SC 6,203-207)
El Crist se'n va a fer un miracle més sublim per tal que les obres visibles ens aproximin al miracle increïble de la resurrecció. Un dels amics del Senyor estava malalt: es deia Llàtzer. El Senyor, que es trobava lluny, refusa de visitar el seu amic, perquè la mort, en absència d'aquell que era la Vida, tingués ocasió i poder de fer la seva obra a través de la malaltia. El Senyor, encara a Galilea, explica als deixebles l'estat de Llàtzer; els diu, concretament, que se'n va per veure'l i per fer aixecar aquell que jeu. Després marxen de Galilea, perquè a Betània els havia d'iniciar a les prefiguracions de la resurrecció universal.

Havien passat quatre dies d'aquell fet. Ja havien acomplert amb el mort els ritus habituals i el cos havia estat dipositat en un sepulcre. El cadàver es començava a corrompre en les profunditats de la terra, segons les lleis normals. Era una cosa de la qual calia fugir, quan la natura es va veure constreta a retornar a la vida aquell que ja es corrompia, fins al punt que els seus familiars més propers no suporten que el Senyor s'atansi al sepulcre a causa de la fortor del cos descompost. Però aquest home, amb una sola paraula, és retornat a la vida. I així és fonamentada l'esperança de la resurrecció: allò que esperem per a la humanitat sencera, ho tenim realitzat concretament en un dels seus membres.

De la mateixa manera, en efecte, que en la renovació de l'univers, com diu l'Apòstol, el Crist mateix baixarà en un obrir i tancar d'ulls al crit de l'arcàngel, i al toc de corn farà aixecar els morts per a la immortalitat, de la mateixa manera, ara, aquell que, a l'ordre donada, es desvetlla de la mort dins el sepulcre com un que es desvetlla del son, surt de la sepultura en tota la seva integritat i en plena salut, sense que les benes d'amortallar amb què tenia lligats els peus i les mans li impedeixin de sortir.

Dels sermons sobre la Quaresma de sant Lleó el Gran, papa
Davant la proximitat dels dies que il·lustraran els misteris de la nostra salvació, hem de tenir cura amb més atenció de purificar els nostres cors i tenir un zel major per lliurar-nos als exercicis de virtut. També la nostra devoció ha de tenir alguna cosa més que de costum. Com més sublim és la festa, tant més cal que es prepari qui la celebra. Tinguem una cura més generosa per embellir la mateixa casa de l'oració amb un aparell més esplèndid.

Vegem si a l'íntim del COR es troba aquesta pau que dóna Crist (Jn 14,27). Si el desig espiritual no és combatut en ell per alguna concupiscència carnal, sinó que menysprea l'humil i té ànsies de grandesa (Rm 12,16); si no s'alegra amb algun guany injust, sinó que hi posa, a més, la seva satisfacció en l'augment immoderat de les seves riqueses, si, finalment, el bé de l'altre no el fa cremar d'enveja, o, per contra, el mal de l'enemic el fa saltar d'alegria. Com més santament passem aquests dies, tant més religiosament haurem mostrat que honorem la Pasqua del Senyor.

LA CARTA DE L'ABAT

Benvolguda Rosa M.,

Aquests dies, amb el bon temps que ens han portat els primers dies de primavera, passejo una mica més i gaudeixo de la pau de la natura que envolta el monestir, i de la vida que torna a renéixer amb força. Contemplant la blancor impol·luta de la flor del cirerer, els seus delicats filaments interiors, així com el setge delicat de les múltiples abelles que recullen el pol·len, amb suavitat i delicat respecte a la flor... I em preguntava què hi ha darrere de tota aquesta festa de la vida? Quina és la font d'on brolla tanta bellesa? Com comença a vessar cap a fora aquesta força irresistible de vida?

No sé per què aquestes preguntes em neixen, quan aquests dies un amic ha tingut un vessament cerebral i està molt greu... I algú suggeria que davant d'aquesta situació l'únic que es pot fer és enviar-li energia. Aquesta afirmació era d'una persona creient, cristiana. En altres temps segurament hauria dit: preguem Déu per ell. Com si tinguéssim cert pudor d'anomenar a Déu.

Déu és la font de tota energia, de tota vida. Jesús diu a Marta: «Jo sóc la resurrecció i la vida». Però avui dia es desvincula aquesta energia de Déu, un Déu que es manifesta, precisament, a l'home quan busca i viu en profunditat una relació de persona a persona. Ens quedem avui amb uns horitzons molt indefinits... Potser avui, quan parlem de donar, de comunicar energia volem expressar un desig il·limitat, un voler anar més enllà de nosaltres mateixos, en el fons, potser un desig d'Absolut. La nostàlgia de treure el millor i més noble de la nostra persona cap als altres. Podria ser, oi? Aquest desig, en qualsevol cas, no porta a dissoldre'ns a nosaltres mateixos, a perdre la nostra configuració personal... Podria ser positiu, fins i tot si això ens fa descobrir, al capdavall, uns perfils personals d'un Ésser superior.

I d'altra banda, sembla que parlem de vegades amb molta seguretat d'aquests temes d'energia, quan mostrem les nostres contradiccions en una societat en què no tenim cura d'un medi ambient, base vital per a la nostra vida, font d'energia. Com tampoc cuidem la relació amb les persones, sinó que vivim fora de nosaltres mateixos, ni en nosaltres, en una esbojarrada carrera cap enlloc.

Rosa, tu vius intensament, per la teva professió, les relacions personals. No creus que necessitem conrear més l'amistat?, tenir una relació més profunda a nivell de parella en el matrimoni?, o en relació amb els fills?; tenir, potser no molts, però sí alguns amics, i que tota aquesta relació ens faciliti una profunda experiència de vida, fins i tot de renovació de la nostra vida? De canvi personal. Que jo estic convençut que és el camí per arribar a escoltar la remor de les Fonts de la Vida, tenir en definitiva una certa experiència del que serà un dia la resurrecció. Una abraçada,

+ P. Abat

9 d’abril del 2011

DISSABTE DE LA SETMANA IV DE QUARESMA

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Jr 11,18-20; Sl 7,2-3.9bc-10.11-12 (R.: 2a); Jn 7,40-53

«I cadascú se n'anà a casa seva». Acabem d'assistir a un judici. Un judici sobre Jesús, en el qual encara no s'ha dictat sentència. Tot el capítol 7è de l'evangeli de Joan, continuació del 5è, amb el debat suscitat per la guarició del paralític a la piscina de Betzata en dissabte, és una confrontació, un judici, una recerca sobre la identitat de Jesús i els problemes que comporta el descobriment i l'acceptació d'aquesta identitat. Jesús, amb un signe, en va indicar quelcom: guarir en dissabte, treballar en dissabte era assumir el lloc de Déu, l'únic que està per damunt del dissabte. Aquest és el punt de partida del debat: «Jesús, a més de violar el repòs del dissabte, afirma que Déu és el seu Pare i es fa igual a Déu». Jesús intentarà fer veure que a l'Escriptura, als escrits de Moisès, hi ha pistes d'aquesta seva veritable identitat: «Les Escriptures també donen testimoni de mi». Però els grans sacerdots i els fariseus afirmen el contrari: «Estudia l'Escriptura i veuràs com de Galilea no en pot sortir cap, de profeta» —diuen a Nicodem.

Sembla que la identitat de Jesús es debat en termes geogràfics: Galilea i Judea. Es tracta, però, d'una geografia teològica: Jesús ha d'anar a Judea per desvelar la seva identitat. Hi puja d'incògnit. Ho llegíem ahir. I, el dia més solemne de la festa dels Tabernacles, es mostra com el qui és, la Font de l'Aigua Viva, el Temple, el Lloc on Déu es troba amb el seu poble. De Galilea a Judea. Galilea és el lloc del discerniment, de la recerca, de les preguntes, de la confrontació silenciosa de Jesús amb ell mateix i amb el Pare. Jerusalem, en canvi, és el lloc del judici i de la revelació, de la confrontació amb els altres, el lloc del debat i del diàleg. Nicodem ens indica el camí correcte per accedir a Jesús i trobar-lo amb profunditat: «escoltar el que diu i mirar de comprendre el que fa».

Cal, així, arribar a esbrinar si de Galilea, el lloc de la no identitat —si més no teològica— en pot sortir un profeta: el profeta, a Israel, és el portador de la identitat teològica del poble. Arribar a esbrinar si la profanitat i la secularització —Galilea— poden ser un camí —un sagrament?— del Sagrat Invisible, del Déu que salva.

De moment, però, no s'ha dictat sentència. Haurem d'esperar l'audiència pública del Divendres Sant.

5 d’abril del 2011

DIMARTS DE LA SETMANA IV DE QUARESMA

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

S'esmenta amb tanta freqüència l'aigua baptismal en tota aquesta missa, des del cant d'entrada fins a la comunió (cant de comunió), que hom diria com que està brollant en la nostra assemblea. A la primera lectura hem vist com l'aigua brollava del temple, com un riu que corre per fecundar la vall i, a l'evangeli, Jesús cura el paralític que havia anat a buscar la seva salut a la piscina de Betsaida. Per això, l'aigua del baptisme és una aigua que cura del pecat i allibera, però, sobretot, és el cabdal impetuós que, nascut del costat de Crist, engendra la vida eterna.

La primera lectura era de la profecia d'Ezequiel [47, 1-9. 12], que ens ha dit que «vaig veure que naixia aigua del lloc sant» i que a «tothom a qui arriba aquesta aigua se salva». I és que el profeta evoca l'esdevenidor del poble, bo i exaltant el paper del temple i del veritable culte que s'hi desenvoluparà, i que de la roca del temple és d'on brollarà un riu d'aigua viva i santificadora, que transformarà el desert de Judà en un paradís d'arbres de la vida. I que aquesta aigua viva suscita la vida al mateix sí de les aigües mortes (verset 9b), perquè té poder de resurrecció. I que després Jesús ens ensenyarà que el temple de la nova humanitat és el temple del seu propi cos. I que de la seva fidelitat perfecta a la condició humana és d'on ha sorgit l'aigua viva amb la qual tothom qui té set pot abeurar-se (vegi's Joan 7, 37).

El salm responsorial escollit ha estat el 45 [2-3. 5-6. 8-9 (R.: 8)], i ens ha dit que «Déu hi és al mig», és a dir, tant la ciutat de Jerusalem, com l'Església, no es defensen amb muralles exteriors, sinó amb la presència de Déu al mig d'elles.

I l'evangeli de sant Joan [5, 1-16] ha donat la prioritat a la persona, perquè, tal com Joan ho presenta, el miracle de la piscina de Betsaida, es funda totalment en la persona de l'home-Déu, el Crist; perquè l'aigua està com desposseïda de les seves virtuts curatives i la regla del dissabte és transgredida. De manera que ja res no compta, sinó la voluntat lliure de les persones que es troben novament, com són: Déu i el creient. Amén.

3 d’abril del 2011

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER A LA QUARESMA
Diumenge 4t de Quaresma

Tractat 34,8-9 sobre l'evangeli segons sant Joan, de sant Agustí, bisbe
El Senyor va dir amb poques paraules: «Jo sóc la llum del món; el qui em segueix no camina a les fosques, sinó que té la llum de la vida», i en aquests mots una cosa és la que ens va manar, i una altra de distinta la que ens va prometre. Fem el que ens va manar, per no desitjar desvergonyidament el que ens va prometre, no fos que quan ens judiqui ens digui: «¿Ja has fet el que vaig manar, per desitjar el que vaig prometre?» «¿Què fou, doncs, el que vau manar, Senyor Déu nostre?» Et diu: «Que em seguissis». Has demanat un consell de vida. ¿De quina vida sinó d'aquella de la qual ha estat dit: «En vós hi ha la font de la vida?».

Fem-ho, doncs, seguim el Senyor, destruïm els grillons que ens priven de seguir-lo. ¿I hi hauria un home idoni per a desnuar aquests nusos si no és amb l'ajuda d'aquell al qual ha estat dit: Vós em trencàreu les cadenes? D'aquest mateix diu un altre salm: «El Senyor deslliura els presos, el Senyor redreça els vençuts».

¿I què és el que segueixen aquests deslligats i aquests redreçats si no és la llum de la qual escolten: «Jo sóc la llum del món; el qui em segueix no camina a les fosques?». El Senyor il·lumina els cecs. Només ens veurem il·luminats, germans, si tenim el col·liri de la fe. Perquè Crist va pastar primer la terra amb saliva per a ungir el cec de naixement.

Dels himnes de sant Efrem, Diàleg amb Déu
Torna'm cap al teu ensenyament
ja que jo he buscat allunyar-me
i he vist el meu empobriment.
Sí, l'ànima no es pot enriquir
sinó en el diàleg amb tu.

Sempre que jo he meditat sobre Tu,
de Tu, jo he rebut un veritable tresor,
i tot el que jo he meditat sobre tu
venint de tu, a dolls ha sortit:
per a mi, sense possibilitat d'aturar-ho!
La teva font, ¡que ella sigui lloada!
aquesta font escapa, Senyor,
a qui no té set de Tu.
La sala del teu tresor està buida
per a la persona que et rebutja.
És l'amor el tresorer
de la sala del tresor celestial.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimat Agustí,

Moltes gràcies pels teus desitjos de benedicció sobre la meva vida i sobre el monestir. Una benedicció que ens arriba a través de la paraula com em suggereixes en el teu escrit: «la Paraula de Déu, fins i tot silenciosa, travessa la nit per engendrar després (i en ella) la Llum veritable que no s'apaga».

Una bona paraula sempre és i serà una bona benedicció. Les bones paraules neixen d'un bon silenci i sempre porten adherit una mica d'aquest silenci que les fa bones. Necessitem cada dia una bona paraula. Tu me l'envies quan estàs vivint situacions molt diverses.

Tu, un cristià laic i compromès en la teva fe, dedicat a estudiar un document bíblic, i en grec... Això és buscar la llum intentant penetrar més i millor en els secrets de la Paraula que es manifesta al cor del qui la cerca i ens deixa en el cor una llum i saviesa noves.

Tu, un cristià, que vius també un moment difícil, com ho és sempre el dolor de la malaltia greu d'un familiar molt proper.

Agustí, hi ha molta foscor en la nostra societat: guerres, fam, terratrèmols, droga, esclavitud, explotació humana pura i dura, malalties... Necessitem tots aquesta benedicció de Déu, que ens arriba mitjançant la seva Paraula.

La primera paraula que va pronunciar Déu és: «Llum». És la seva primera benedicció: «Que existeixi la llum». Així comença el primer llibre de la Sagrada Escriptura, el Gènesi, i tot el que vindrà després serà una permanent tensió entre aquesta «llum que era bona», com subratlla la pàgina sagrada, i les tenebres que a partir d'aquest moment intentaran arraconar-la. I, sempre, enmig d'aquesta tensió, Déu té a punt la seva benedicció per a l'home, com el Pare de la Paràbola del Fill pròdig. Aquest és el nostre Déu.

El cor de l'home, en canvi, confús, inquiet, desorientat... alienat cap a fora. Mancat de saviesa, de llum, de profunditat. Per això, l'home mira les aparences, mentre que el Senyor mira el cor. Diria més: el Senyor mira des del cor. Ell està instal·lat en el teu cor, com a font de llum. Ho va comprendre molt bé un neguitós cercador de Déu, Unamuno, quan escrivia aquests versos:

«Asserenat el cor en si mateix
vessa la seva llum.
La llum de Déu es reflecteix com un focus
dintre el cor».

Ho diu el mateix Déu a través de la paraula de Crist: «Mentre sóc al món, sóc la llum del món». Però fa també una advertència seriosa que faríem bé de no oblidar, ja que és també per a nosaltres: «Per a un judici he vingut a aquest món: perquè els qui no hi veuen, hi vegin, i els qui hi veuen es tornin cecs».

Som llum en el Senyor. Què fas amb la llum?, com ens situem en la foscor d'aquesta societat?, optant per continuar adormits?... La Paraula ens convida a despertar: «Desvetlla't tu que dorms i el Crist t'il·luminarà». La llum que provoca la primera paraula de Déu encara està entre nosaltres, és més, l'ha plantada en el cor. Però el cor adormit no pot gaudir de la llum.

Agustí, que les circumstàncies difícils de la vida t'ajudin a revifar la llum del cor. Una abraçada,

+ P. Abat