17 d’abril de 2011

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER A LA SETMANA SANTA
Diumenge de Rams. La Passió del Senyor

Dels sermons de sant Andreu de Creta, bisbe
Veniu, pugem junts a la muntanya de les Oliveres i sortim a l'encontre de Crist, que avui torna de Betània i s'adreça voluntàriament a aquella passió venerable i santa, perquè vol acomplir íntegrament el misteri de la nostra salvació.

Ve, i per pròpia voluntat puja a Jerusalem, ell que per nosaltres va davallar del cel, per elevar amb ell els qui estàvem prostrats a la terra; elevar-nos, com diu l'Escriptura, «per damunt de tots els governants i dels qui tenen autoritat, poder o senyoria, per damunt de tots els títols que es poden donar». I no ve per conquerir la glòria, amb pompa i fastuositat: «No discuteix ni alça la veu, no es fa sentir pels carrers», sinó que és mansuet i humil, i entra amb vestit senzill i com un pobre.

Correm ensems amb aquest que té fretura de la passió i imitem els qui li sortiren a l'encontre; no escampem davant d'ell ni branques d'olivera, ni tapissos o vestits, ni rams de palma pel camí; vessem-nos nosaltres mateixos al màxim possible per la humilitat de la nostra ànima i la rectitud del nostre pensament i propòsit; així rebrem la Paraula que ens ve, i Déu, que no té cabuda enlloc, en tindrà en nosaltres.

És que el Senyor es complau a fer-se així mansuet per nosaltres, ell que és suau i «puja sobre l'ocàs» del nostre enfonsament; es complau a venir i a dialogar amb nosaltres, per atreure'ns i exalçar-nos mitjançant la familiaritat que té amb nosaltres.

Del comentari al Diatèssaron, de sant Efrem de Nísibis (XX, 22-26)
«Juntament amb ell van crucificar dos bandolers, l'un a la seva dreta i l'altre a la seva esquerra. Així es va complir l'Escriptura que diu: Ha estat comptat entre els malfactors». Un d'ells, que parlava com un circumcís, li deia: «¿No ets el Messies?» És a dir, rei segons el concepte de reialesa que tenien els circumcisos perseguidors. Però l'altre, parlant com un incircumcís, li suplicava: «Recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne». També els incircumcisos havien escrit: «Aquest és Jesús, el rei dels jueus». Els incircumcisos proclamaven que Crist era el rei dels jueus, no pas el seu; els jueus, en canvi, proclamaven que llur rei era el Cèsar, el rei de les nacions estrangeres. El poble que proclamava un regne moridor en compartí la caducitat, mentre que els qui proclamaren el regne veritable, ara entren al paradís, segons la promesa del Senyor.

«¿No ets el Messies?» —deia—. «Salva't a tu mateix i a nosaltres». Tanmateix, el Senyor no el va treure de la creu, en contra del que demanava, i això a fi d'exaltar l'altre, el qui es trobava a la dreta de la seva creu i creia en el crucificat. Li hauria estat ben fàcil, obrant algun miracle, de guanyar-se'l com a deixeble! En canvi, Jesús realitzà un miracle molt més gran que el d'obligar el qui negava la veritat a adorar-lo. Per això l'Apòstol diu: «Allò que sembla feble en l'obra de Déu és més fort que no pas els homes». Ell ha sotmès tots els pobles a la feblesa de la creu. Estén, doncs, els teus braços envers la creu, i el Senyor crucificat estendrà els seus cap a tu.

«Recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne». El lladre deia això perquè veia, amb els ulls de la fe, la dignitat de nostre Senyor en lloc de la seva ignomínia, i la seva glòria en lloc de la seva humiliació. Això que veig ara: els claus, la creu, no em fa oblidar el que vindrà després, quan tot s'haurà consumat, i que, ara com ara, resta amagat: el vostre regne i la vostra glòria. Nostre Senyor va veure que tenia més fe que no pas molts i que no es preocupava tant de les sofrences com de la remissió dels seus pecats; per això l'exaltà per damunt de molts. Ja que no li demanà una recompensa immediata per la seva fe —lladre com era, apareixia als seus propis ulls com a abjecte i vil— nostre Senyor anticipà els seus dons i li va fer una promesa, de fet, imminent: «Avui», i no pas, a la fi dels temps. Manifestà així la riquesa de la seva tendresa, car, en el precís moment que el lladre li confià la seva fe, el va recompensar. Li concedí de franc els seus dons immensos, abocà damunt d'ell els seus tresors, se l'emportà ben de pressa al seu jardí i, havent-l'hi introduït, li confià tots els seus béns: «Avui seràs amb mi al paradís».

Fou doncs, un lladre, i no pas un just, qui va obrir el paradís. Havia estat tancat per Adam, primer just i després pecador; ara és un pecador convertit qui, victoriós, el torna a obrir. Els jueus havien preferit un bandoler al Senyor, ara el Senyor escull un bandoler i els rebutja a ells.