DIVENDRES SANT: LA PASSIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 52,13-52,12; Sl 30,2.6.12-17.25; He 4,14-16; 5,7-9; Jn 18,1-19.42

«Mireu l'arbre de la Creu, on morí el Salvador del món!»

És la invitació que escoltarem mitjançant la paraula i el cant del diaca. I hi respondrem: «Veniu i adorem-lo».

Qui hem d'adorar?

El Mestre de dolors. El qui ens pot mostrar el sentit dels nostres dolors en aquest món. El qui posa davant els nostres ulls la humanitat de Déu, esquinçant el misteri amb els seus dos braços oberts.

Mirem l'arbre de la Creu on podem contemplar la llum de l'abandonament sense reserva; el silenci aclaparador, la nuesa més dramàtica, la quietud de la nit que ofega com vestit angoixant.

Mirem l'arbre de la creu on, com en un mirall, llampegueja la llum de Déu, en un migdia ple de tenebres.

Mirem l'arbre de la creu, avui. Mirem el calvari de la humanitat de Déu, avui. La llum de la Paraula ens suggereix el camí de la contemplació de Déu en l'home d'avui, la contemplació de l'amor de Déu, en la creu de l'home d'avui:

«Mireu el meu servent, de tan desfigurat ni tan sols semblava home, no tenia res d'humana la seva presència». Aquest servent és el que ens presenten els mitjans de comunicació cada dia amb més freqüència, amb més força, amb més dramatisme: ossos coberts de pell, amb uns ulls enfonsats ja sense brillantor a la mirada. Ulls, de moltes rostres, de fins a més de 300.000 nens africans, esclaus, treballant 12 i 14 hores per multinacionals del primer món. «Mireu l'arbre de la creu, on morí el Salvador del món».

«Els reis no badaran boca quan veuran amb els ulls la cosa més inaudita». Els reis o governants de la nostra societat del benestar, no baden boca perquè no arriben a veure-hi; senten sense sentir-hi, veuen sense veure-hi, perquè al voltant d'una taula internacional amb aromes de roses i ampolles d'aigua fresca, no hi arriba la pudor de podrit d'altres roses, caigudes a la sorra seca, amb somnis de noves esperances. «Mireu l'arbre de la creu, on morí el Salvador del món».

«Qui ho pot creure? A qui s'ha revelat la potència del braç del Senyor?». A aquells que s'atreveixen a acostar-se a la creu de Crist. I si no us hi apropeu, escolteu si més no la seva veu: «Mireu, els qui passeu pel camí. Poble meu, què t'he fet? En què t'he ofès?» És la Creu, que avui ens interpel·la. En ella ha mort i hi ha clavat el Salvador del món.

«No tenia l'aspecte atractiu, era menyspreat, home fet al dolor, acostumat a la malaltia, repugnant a la mirada, el tenien per no-res». Perquè és un Crist sense poder, sense diners, sense sexe. Sense recursos, sense capacitat adquisitiva ... En la feblesa hi ha la força. «Mireu l'arbre de la creu».

«Tots anàvem errants com un ramat que es dispersa, cadascú seguia el seu camí, i el Senyor va carregar sobre ell tots els nostres crims». El Crist errant, que és ja multitud, milions els desplaçats en el nostre envellit, però encara bell planeta, pelegrins a cap santuari, o abonats llistes d'espera permanents. Aquest Crist crucificat, que ens prepara grans crisis humanitàries.

«El Senyor va voler triturar-lo amb el sofriment». Aquest és un gran misteri en la vida de l'home, en la vida de Déu. I l'home cada dia rep l'albada nova entre desorientat i recelós. Cada dia amb les seves pors i angoixes. Cada dia amb notícies contradictòries, i al final, ja no saben si els cirerers tornaran a florir i a quina distància de Fukushima. Tristament, hi ha molts «Fukushima» en la nostra societat. «Mireu l'arbre de la creu, on morí el Salvador del món».

Els cirerers tornaran a florir, perquè Crist continua venint a casa seva. Cada dia ve a la casa de l'home que porta el càntir d'aigua. Cada dia ve Crist per celebrar el seu misteri d'amor, que no s'esgota. Cada dia ve Crist disposat a plantar la seva creu en el calvari de l'home, per proclamar un dia i un altre també, el seu amor. I manifestar en la seva gran paradoxa la seva bellesa més gran, com suggereix Torras i Bages: «A bellesa més gran, més amor. Aquesta és la llei. I la plenitud de la seva bellesa Jesús la manifesta en el Calvari. Per això el Calvari és el gran estímul de l'amor entre els cristians: clavat a la creu és on Jesús ha rebut dels homes les abraçades més afectuoses».

Necessitem apropar-nos a la Creu de Crist. Només als qui estan al costat de la Creu se'ls revela la glòria de la creu, descobreixen el sentit del dolor, penetren en la llum del misteri. Perquè només de la creu penja l'amor. «L'amor pacient, l'amor que espera, l'amor que aguanta, l'amor que perdona».

Mireu, doncs, l'arbre de la Creu, on morí el Salvador del món!

Mireu, l'arbre de la Creu, on continua clavada la salvació del món!