Estimat Agustí,
Moltes gràcies pels teus desitjos de benedicció sobre la meva vida i sobre el monestir. Una benedicció que ens arriba a través de la paraula com em suggereixes en el teu escrit: «la Paraula de Déu, fins i tot silenciosa, travessa la nit per engendrar després (i en ella) la Llum veritable que no s'apaga».
Una bona paraula sempre és i serà una bona benedicció. Les bones paraules neixen d'un bon silenci i sempre porten adherit una mica d'aquest silenci que les fa bones. Necessitem cada dia una bona paraula. Tu me l'envies quan estàs vivint situacions molt diverses.
Tu, un cristià laic i compromès en la teva fe, dedicat a estudiar un document bíblic, i en grec... Això és buscar la llum intentant penetrar més i millor en els secrets de la Paraula que es manifesta al cor del qui la cerca i ens deixa en el cor una llum i saviesa noves.
Tu, un cristià, que vius també un moment difícil, com ho és sempre el dolor de la malaltia greu d'un familiar molt proper.
Agustí, hi ha molta foscor en la nostra societat: guerres, fam, terratrèmols, droga, esclavitud, explotació humana pura i dura, malalties... Necessitem tots aquesta benedicció de Déu, que ens arriba mitjançant la seva Paraula.
La primera paraula que va pronunciar Déu és: «Llum». És la seva primera benedicció: «Que existeixi la llum». Així comença el primer llibre de la Sagrada Escriptura, el Gènesi, i tot el que vindrà després serà una permanent tensió entre aquesta «llum que era bona», com subratlla la pàgina sagrada, i les tenebres que a partir d'aquest moment intentaran arraconar-la. I, sempre, enmig d'aquesta tensió, Déu té a punt la seva benedicció per a l'home, com el Pare de la Paràbola del Fill pròdig. Aquest és el nostre Déu.
El cor de l'home, en canvi, confús, inquiet, desorientat... alienat cap a fora. Mancat de saviesa, de llum, de profunditat. Per això, l'home mira les aparences, mentre que el Senyor mira el cor. Diria més: el Senyor mira des del cor. Ell està instal·lat en el teu cor, com a font de llum. Ho va comprendre molt bé un neguitós cercador de Déu, Unamuno, quan escrivia aquests versos:
«Asserenat el cor en si mateix
vessa la seva llum.
La llum de Déu es reflecteix com un focus
dintre el cor».
Ho diu el mateix Déu a través de la paraula de Crist: «Mentre sóc al món, sóc la llum del món». Però fa també una advertència seriosa que faríem bé de no oblidar, ja que és també per a nosaltres: «Per a un judici he vingut a aquest món: perquè els qui no hi veuen, hi vegin, i els qui hi veuen es tornin cecs».
Som llum en el Senyor. Què fas amb la llum?, com ens situem en la foscor d'aquesta societat?, optant per continuar adormits?... La Paraula ens convida a despertar: «Desvetlla't tu que dorms i el Crist t'il·luminarà». La llum que provoca la primera paraula de Déu encara està entre nosaltres, és més, l'ha plantada en el cor. Però el cor adormit no pot gaudir de la llum.
Agustí, que les circumstàncies difícils de la vida t'ajudin a revifar la llum del cor. Una abraçada,
+ P. Abat
