10 d’abril de 2011

LA CARTA DE L'ABAT

Benvolguda Rosa M.,

Aquests dies, amb el bon temps que ens han portat els primers dies de primavera, passejo una mica més i gaudeixo de la pau de la natura que envolta el monestir, i de la vida que torna a renéixer amb força. Contemplant la blancor impol·luta de la flor del cirerer, els seus delicats filaments interiors, així com el setge delicat de les múltiples abelles que recullen el pol·len, amb suavitat i delicat respecte a la flor... I em preguntava què hi ha darrere de tota aquesta festa de la vida? Quina és la font d'on brolla tanta bellesa? Com comença a vessar cap a fora aquesta força irresistible de vida?

No sé per què aquestes preguntes em neixen, quan aquests dies un amic ha tingut un vessament cerebral i està molt greu... I algú suggeria que davant d'aquesta situació l'únic que es pot fer és enviar-li energia. Aquesta afirmació era d'una persona creient, cristiana. En altres temps segurament hauria dit: preguem Déu per ell. Com si tinguéssim cert pudor d'anomenar a Déu.

Déu és la font de tota energia, de tota vida. Jesús diu a Marta: «Jo sóc la resurrecció i la vida». Però avui dia es desvincula aquesta energia de Déu, un Déu que es manifesta, precisament, a l'home quan busca i viu en profunditat una relació de persona a persona. Ens quedem avui amb uns horitzons molt indefinits... Potser avui, quan parlem de donar, de comunicar energia volem expressar un desig il·limitat, un voler anar més enllà de nosaltres mateixos, en el fons, potser un desig d'Absolut. La nostàlgia de treure el millor i més noble de la nostra persona cap als altres. Podria ser, oi? Aquest desig, en qualsevol cas, no porta a dissoldre'ns a nosaltres mateixos, a perdre la nostra configuració personal... Podria ser positiu, fins i tot si això ens fa descobrir, al capdavall, uns perfils personals d'un Ésser superior.

I d'altra banda, sembla que parlem de vegades amb molta seguretat d'aquests temes d'energia, quan mostrem les nostres contradiccions en una societat en què no tenim cura d'un medi ambient, base vital per a la nostra vida, font d'energia. Com tampoc cuidem la relació amb les persones, sinó que vivim fora de nosaltres mateixos, ni en nosaltres, en una esbojarrada carrera cap enlloc.

Rosa, tu vius intensament, per la teva professió, les relacions personals. No creus que necessitem conrear més l'amistat?, tenir una relació més profunda a nivell de parella en el matrimoni?, o en relació amb els fills?; tenir, potser no molts, però sí alguns amics, i que tota aquesta relació ens faciliti una profunda experiència de vida, fins i tot de renovació de la nostra vida? De canvi personal. Que jo estic convençut que és el camí per arribar a escoltar la remor de les Fonts de la Vida, tenir en definitiva una certa experiència del que serà un dia la resurrecció. Una abraçada,

+ P. Abat