17 d’abril de 2011

LA CARTA DE L'ABAT

Benvolguda M. Lluïsa,

Vull fer baixar del teu univers d'estrelles, a la meva terra, una altra estrella: l'amor. Necessitem que aquesta estrella posi el seu foc i la seva llum en la nostra terra. Una terra freda, desconcertada... Encara que dic veritat, si afirmo que no tinc la seguretat que necessitem aquesta estrella, perquè ja ens en fem altres de semblants. Encenem altres focs, altres llums. I els anomenem "amor". Però jo no tinc clar que aquests focs i aquestes llums pacifiquin el cor de l'home.

Sempre se'ns ha ensenyat que l'amor roman sempre, fins després de la mort. L'amor és més fort que la mort. Que estimar a algú era dir-li: Tu mai no moriràs. Sempre se'ns ha ensenyat que som fruit de l'amor i cridats a l'amor, programats per a viure l'amor. Hem après que madurem com a persones en l'amor d'una família. Hem après que el si d'una família era el racó més bell per desenvolupar la capacitat d'estimar. Avui tinc els meus dubtes que segueixi vigent aquest aprenentatge.

Llegeixo en una pàgina escrita fa més de vint segles: «l'amor és pacient, bondadós, l'amor no té enveja, no és groller, ni egoista, no s'irrita, ni es venja; no s'alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; tot ho excusa, perdona sempre, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta. L'amor no passa mai». Però miro la societat i descobreixo que desconeix aquesta pàgina. Miro les famílies, els matrimonis, i descobreixo que es desconeix aquesta pàgina, miro grups, comunitats... i es desconeix aquesta pàgina. I em pregunto: haurem inventat una altra manera d'estimar?, ¿estem obrint altres camins d'amor? O potser avui, amb la cultura de la imatge, ja no llegim aquestes pàgines antigues. Busquem altres savieses. O potser també, que meditem o reflexionem menys, ... o gens.

Per això, M. Lluïsa, em pregunto si no hauries de treure del teu univers la paraula "amor". Però, francament, em sento estrany esborrant aquesta paraula, fent callar aquesta veu: «Amor. Amor meu. T'estimo». No m'imagino com podria viure una comunitat, una família, una societat sense els ecos d'aquesta paraula. Diu tantes coses!

Potser podríem esperar. Aquests pròxims dies viurem uns esdeveniments que estaran profundament marcats per una imatge. Un home, humanitat eterna, penjat en una creu. Les persones no han de llegir. Han de mirar, contemplar... I saber que qui penja de la creu, roman penjat per viure l'amor fins a les últimes conseqüències. Perquè va llegir aquesta pàgina tan antiga i la va fer vida. Per desvelar als nostres ulls la humanitat de Déu. Ens costa tant tenir temps per a una lectura assossegada, i ens resulta més fàcil, en canvi, més gratificant, mirar imatges: contemplem doncs, sobretot aquests dies propers, dies sants per a un creient cristià, el qui penja de la creu. El qui penja d'una creu. La creu sempre és cim d'humanitat i brollador de Déu. S'hi arriba amb amor, des de l'amor...

Un cop més, M. Lluïsa, gràcies pel teu univers. Una abraçada,

+ P. Abat