TEXTOS PER AL TRIDUUM PASQUAL
La mort, la sepultura i la resurrecció del Senyor
Del comentari al Diatèssaron, de sant Efrem de Nísibis (XXI,20-21)
Eva és figura de Maria, i un Josep de l'altre Josep. En efecte, aquell que «demanà el cos del Senyor s'anomenava Josep. Un primer Josep fou just i no volgué infamar Maria, l'altre fou just perquè no havia consentit a la resolució dels jueus»; per això és clar que el Senyor, confiat al primer Josep a l'hora del seu naixement, concedí a l'altre Josep de sepultar-lo després de la seva mort, per tal que fos plenament honorat el nom de Josep que, com al seu naixement en una cova, havia presidit ara el seu enterrament.
«I segellaren la tomba». Aquest fet fou favorable al Crist i contrari als jueus, com en el cas de Daniel i Llàtzer. En el cas de Daniel, perquè quan el rei i els seus cortesans veieren el segell a la porta de la fossa, van comprendre quina era la força que havia alliberat aquell que era a la fossa; en el cas de Llàtzer, perquè quan els enemics del Crist veieren la tomba segellada, els fou evident que allí obrava una força per a la qual res no és impossible.
Ell retirà el seu cos de la tomba, tot i que era segellada, i el segell de la tomba testimonia en favor del segell de la virginitat d'aquella que havia portat el seu cos. Perquè fou quan la virginitat de la seva mare romania segellada, que el Fill de Déu sortí vivent del seu si, com a primogènit.
«Féu rodolar una pedra a la porta del sepulcre», una pedra damunt d'una altra pedra, perquè aquesta pedra custodiava «la pedra rebutjada pels constructors». Aquesta pedra, moguda per mans d'homes, havia de custodiar la pedra que es «desprengué sense intervenció de cap mà» d'home; aquesta pedra, «damunt la qual s'assegué l'àngel», havia de custodiar aquella pedra que «Jacob havia posat sota el seu cap»; aquesta pedra segellada amb un segell havia de custodiar la pedra el segell de la qual custodia els fidels.
La porta de la vida sortí per la porta de la mort. «Aquest és el portal del Senyor, els justos hi poden entrar». Quan fou tancada, alliberà els qui eren reclosos; per la seva mort els morts visqueren; per la seva veu, els silenciosos van cridar; per la seva resurrecció, la terra tremolà; i la seva sortida de la tomba introduí les nacions en l'Església.
Sant Agustí, De consensu Evangelistarum 3, 24
Sant Lluc (24,1) diu que aquestes dones anaren molt de matí [al sepulcre], i sant Joan (20,1) que hi van anar a trenc d'alba, quan encara era fosc. Sant Marc s'ajusta a aquestes versions, quan diu que era molt de matí, a la sortida del sol, és a dir, quan comença a clarejar el cel per l'orient, que és quan s'aproxima la sortida del sol, perquè és la seva llum la que produeix el que anomenem aurora. No és altre el sentit de les paraules (Jn 20,1) «quan encara era fosc», perquè, en sortir el sol, hi ha encara una resta de tenebres, que disminueix gradualment a mesura que avança el sol, i perquè el «molt de matí, a la sortida del sol», de sant Marc, no vol dir que es veiés ja el sol sobre l'horitzó, sinó que era a prop, i començava per tant la seva llum naixent a il·luminar el cel.
Sant Gregori Nazianzè, Oració 45, 2
Pasqua del Senyor, Pasqua, ho dic per tercera vegada en honor de la Trinitat: Pasqua. És, per a nosaltres, la festa de les festes, la solemnitat de les solemnitats, que és superior a totes les altres, no només a les festes humanes i terrenals, sinó també a les festes del mateix Crist que se celebren en el seu honor, igual que el sol supera les estrelles.
