29 de novembre de 2020

DIUMENGE I D’ADVENT (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 63,16b-17.19b.64,2b-7; Sl 79,2ac i 3bc.15-16.18-19; 1C 1,3-9; Mc 13,33-37

Amb l’Advent iniciem un nou any litúrgic, un temps de gràcia per rememorar l’encarnació, naixement, vida, passió, mort i resurrecció de Crist, el misteri de la salvació. Un temps el de l’Advent d’espera de l’adveniment definitiu, és a dir d’esperança, i alhora de vetlla; un temps doncs per estar atents i per vetllar. Un temps de reconciliació amb Déu, amb aquell qui és el nostre Pare, el terrisser que ha modelat la nostra argila ja que som obra de les seves mans, com ens ha dit el profeta per antonomàsia de l’Advent, el profeta Isaïes. Tota la nostra vida ha de ser un temps de vetlla i d’esperança, esperant la manifestació de Jesucrist el nostre Senyor, com ens ha dit l’Apòstol.

Què esperem?

El Regne. El tret més significatiu del temps d’Advent és l’espera del Regne i del Messies que l’ha d’implementar, per això la súplica insistent per la seva vinguda.
El Messies que nosaltres esperem sabem que és aquell a qui el Pare va consagrar i va enviar al món, sabem que no és únicament un rei sinó que és el mateix Fill de Déu per naturalesa. Fill igual al Pare que el consagrà i envià al món perquè fet home esdevingués el rei definitiu no sols de la casa de Jacob sinó de tota la família humana; perquè ara és tota la humanitat la cridada a la salvació. Aquesta és doncs la vinguda del Messies que sempre anhela el poble sant de Déu, aquesta és l’esperança que centren les quatre setmanes d’Advent.

Qui esperem?

Al Crist. Aquest Messies no és altra que el Crist un Messies anunciat, esperat, que finalment ha arribat per fer realitat allò que l’Escriptura havia predit.
És també aquell que ha de venir al final dels temps. Per això vivim l’Advent amb una atenció vigilant, atents al misteri de la història i als signes dels temps, sol·lícits per preparar els camins del Senyor i aspectants a l’arribada definitiva del Regne. Aquest Regne té un rei que nasqué en una menjadora i per tron tingué una creu, per corona un grapat d’espines i per ceptre una llançada que li traspassà el costat. És Ell qui ens mantindrà ferms fins a la fi, tant sols Ell pot fer-ho, perquè quan arribi ens trobi irreprensibles. No sabem quan tornarà, si vindrà al vespre, a mitjanit, al cant del gall o a la matinada. Serà a l’hora menys pensada, però serà.

Per què l’esperem?

Per la nostra salvació. L’espera està íntimament relacionada amb la fe en el pla de Déu que es feu home per salvar-nos. Una fe fonamentada en la certesa de que rebrem allò que busquem si confiem en Déu. Sant Agustí ens diu que esperar significa creure en l’amor, tenir confiança en Déu i abandonar-se a Ell totalment. Creure, confiar i estimar és la manera de viure l’Advent.

Com l’esperem?

Vetllant, cal que no ens trobi dormint. No podem entendre l’Advent com a una espera inactiva. Es tracta, més aviat, d’una espera en esperança, això és, d’un esperar caminant, i d’un caminar esperant, però sempre cap a Déu. Déu ve a nosaltres a mesura que nosaltres anem cap a Ell. Déu ens dóna la seva gràcia en tant que som capaços de rebre-la, que ens obrim al seu amor.
Déu ens crida perquè nosaltres responguem.

Què significa, a més, l’Advent?

S’ho preguntava sant Joan Pau II i deia: «L’Advent és el descobriment d’una gran aspiració dels homes i dels pobles cap a la casa del Senyor. No cap a la mort i la destrucció, sinó cap a la trobada amb Ell.»

24 de novembre de 2020

DIMARTS DE LA SETMANA XXXIV DURANT L’ANY / II

ANIVERSARI DE LA RESTAURACIÓ MONÀSTICA DE POBLET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ap 14,14-19; Sl 95,10.11-12.13; Lc 21,5-11

«Això que veieu, vindran dies que tot serà destruït: No quedarà pedra sobre pedra»; l’anunci de la destrucció del temple deixà inquiets als qui escoltaven a Jesús. Totes aquelles pedres magnífiques i les ofrenes que el decoraven semblaven destinades a perviure pels segles dels segles. Però el temple seria destruït per darrera vegada i ja mai més reconstruït l’any 70 en ser ofegada l’enèsima revolta contra Roma. Aquest sols fou un fet puntual que no per important esdevé rellevant per a la història de la salvació. Jesús no és un fals profeta, ni un profeta de calamitats; Jesús és el qui construeix el Regne, el vertader temple on s’adora Déu en esperit i veritat. Cal que anar alerta entre tants profetes de calamitats que avui com sempre ens envolten i demanar que reconeguem al Messies i no ens deixem enganyar per falsos profetes, cal deixar-los estar i no anar amb ells.

El temple, les pedres no són allò realment important; ho són sols en tant que acullen, que fan de marc a una altre mena de pedres, a les pedres vives que composen l’Església de Crist. El temple sols és un signe, el signe de l’Església, de la comunitat, formada per les pedres vives, que són els creients, un temple espiritual amb una pedra angular que és Crist, Sols amb aquesta té sentit, es sosté, el temple viu que és Església. Amb aquell qui va dir «Puc destruir el santuari de Déu i reconstruir-lo en tres dies.» (Mt 26,61) perquè es referia al santuari del seu cos que morint com els nostres cossos tornà a la vida al tercer dia.

L’Església està edificada amb pedres vives i construïda tanmateix sobre una roca, una pedra que és Pere. L’Església esdevé així comunió de creients, d’aquells que professant una mateixa fe en el Déu viu i veritable, testimonien que Crist és el Fill de Déu, el Redemptor del món. Nosaltres som una d’aquestes pedres, una pedra més d’aquest gran edifici no vestit per mans d’homes, que és l’Església edificada sobre la fe de Pere i que té a Crist per pedra angular (cf. Ef 2,20). Ens ho diu el mateix apòstol Pere que som pedres vives, edificades per Déu com a temple de l’Esperit per formar una comunitat sacerdotal que ofereixi víctimes espirituals agradables a Déu per Jesucrist (cf. Pe 2,5). I Pere sabia de que parlava, parlava d’homes amb defectes, ambicions i limitacions, amb febleses tant físiques com morals; perquè ell mateix se sabia feble. Però totes les pedres són útils per a aquesta construcció; potser cal polir-les, emmotllar-les bé sense perdre mai de vista que tenim com a pedra fonamental i clau de volta de la nostra vida al Crist.

Els temples de pedra no tenen sentit sense els vertaders temples de pedres vives. Això ho podem veure i viure aquí mateix. Aquesta casa que ens acull i que s’anà edificant al llarg de casi vuit segles, durant els quals hi hagué fams i pestes, com avui mateix tenim. Fou destruïda en gran part al llarg d’un segle i feliçment reconstruïda, un procés que ha durat també dècades. Escrivia el P, Giovanni Rosavini que a Poblet «fou destruït tot allò que foren capaç de destruir.
La resta ho feu el temps, la incúria i l’abandó durant quasi un segle.» (Comunione d’anima, pàg. 40)

Però aquest monument no recuperà el seu sentit últim i fonamental fins que un 24 de novembre, d’avui fa vuitanta anys, recuperà les pedres vives amb aquells quatre coratjosos i una mica inconscients monjos, com no podia ser d’altra manera per emprendre aquella incerta aventura; que entre admirats per la grandesa del monument i corpresos per la duresa de la postguerra, arribaren a un país desconegut, ignorants de tot. Formen part dels altres màrtirs, d’aquells que han participat dels sofriments del Crist per la paciència, pel martiri del dia a dia, potser incruent, però al cap i a la fi prova i testimoni de la fortalesa de la seva fe i confiança en el Senyor.

Quatre monjos que escoltaren al P. Abat President de la seva Congregació dir-los «Viviu dia per dia.»
(Comunione d’anima, pàg. 45-46 ) I dia per dia hem arribat de moment als vuitanta anys. No han estat fàcils, hi ha hagut de tot joies i dolors, incorporacions i marxes, unions i divisions i de tot hi haurà en el futur.

Per tot plegat en donem gràcies confiats en el Senyor, perquè aquella llavor plantada el 24 de novembre de 1940, ha anat donant fruits.

22 de novembre de 2020

SOLEMNITAT DE NOSTRE SENYOR JESUCRIST, REI DE TOT EL MÓN

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Avui, sona una música celestial: «Déu serà tot en tots». Sí, sona una música a la qual tots som convidats. Però, hem d’atansar-nos amb humilitat, reconeixent la nostra misèria i acceptant-la humilment. Ens hem d’adonar-nos de la misericòrdia que Déu té vers cadascú nosaltres.

Avui, darrer diumenge de l’any litúrgic, se’ns presenta Jesucrist com a Rei-Messies, com a jutge, com a bon pastor que destria, busca, recompta, recull, fa pasturar, du a reposar, les seves ovelles perdudes, allunyades, malaltes, grasses i robustes, les pasturarà totes amb justícia.

Avui, la música celestial sona, es fa sentir, en el nostre interior ressona: «Crist ha ressuscitat d’entre els morts. Tots viuran gràcies al Crist».

Avui, la música celestial ens interpel·la a la vida eterna. Tots hi som convidats. De fet, com a monjos, ens diu sant Benet en el pròleg de la Regla:

«El Senyor espera de nosaltres que cada dia respondrem amb fets a aquestes santes exhortacions. Per això ens són oferts de treva els dies d’aquesta vida, per a esmena de les nostres maleses, tal com diu l’Apòstol: No vols reconèixer que la bondat de Déu et convida a la conversió? De fet, el Senyor, sempre bo, diu: No vull la mort del pecador, sinó que es converteixi, i que visqui» (RB, pròleg 35-38). Nosaltres, quina actitud prenem?

Avui, si la música celestial sona, tu mateix, si vols la vida eterna posat a mans plenes a desenvolupar les teves aptituds cristianes. Aptituds que ens vénen de la misericòrdia que cada cristià ha de desenvolupar durant la vida, cada dia, fins a la fi del món. Jesús tenia un cor obert que feia seus els drames dels altres (Papa Francesc, Fratelli Tutti, 84). I tu, et preocupes pels altres?

Obre el cor, per amor a Déu, obre el cor, a cadascú d’aquests germans, que passa necessitat, passa fam i set, és foraster, va despullat, és al llit malalt, és tancat a la presó, perquè ens cal veure’ls com el Crist, el rei veritable (RB, pròleg 3).

I, amb els ulls de la fe, amb els ulls de l’esperança i en definitiva amb els ulls de l’amor: donem, acollim, vestim, visitem, escoltem. Hem d’arribar a reconèixer que Déu estima cada ésser humà amb un amor infinit i que «amb això li confereix una dignitat infinita». Crist va vessar la seva sang per tots i cadascú, per la qual cosa ningú no queda fora del seu amor universal (Fratelli Tutti, 85).

Jesús mateix ens ho diu: «Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi». Has vist en l’altre el Crist?

Obre els ulls del cor i mira, és en l’altre, en el rostre que tens al davant, en qui has de posar la teva misericòrdia. Perquè Déu amb la seva compassió i immensa misericòrdia accepti la teva, la nostra, la meva misèria, ens faci justos i així puguem entrar a la vida eterna, on Déu serà tot en tots.

Avui, Jesucrist, ens crida, ens pren de la mà, ens obre la porta, ens fa passar, ens presenta al Pare, al Regne que tenia preparat des de la creació del món. Així, ens endinsarem, on sona la música celestial eternament, amb el Pare i el Fill i l’Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.

20 de novembre de 2020

DIVENDRES DE LA SETMANA XXXIII / ANY II

SANT OCTAVI, MÀRTIR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ap 10-8-11; Sl 118; Lc 19,45-48

El cercle sobre Jesús va essent cada cop més estret, els grans sace
rdots, els mestres de la llei i els dirigents del poble ja han decidit que a aquell home, que els fa tanta nosa, tant sols matant-lo el poden fer callar i l’episodi que avui ens relata l’Evangeli és la gota que ha fet vessar el vas. Jesús ha posat en qüestió el mateix temple i la seva dinàmica de sacrificis atacant als venedors de moltons i cabrits, bolcant taules i tractant-los de lladres. I és que Jesús està edificant una altra mena de temple, l’Església, una veritable casa d’oració que el té a Ell com a pedra angular i no edificada per mans d’homes sinó que és obra de Déu.

Fins i tots els grans sacerdots, els mestres de la llei i els dirigents del poble arribaran a creure que han guanyat la partida i és que ho semblava, perquè el migdia d’aquell divendres al calvari aquell home restaria sol a la creu i encerclat de burles i juguesques, prop seu tant sols hi hauria la seva mare, algunes de les dones que el seguien, no pas totes, i un sol dels apòstols prou foll d’amor pel seu mestre com per ser capaç de cometre la inconsciència de reconèixer-s’hi deixeble i amic seu enmig d’aquella derrota total, quan tota la resta dels seus amb més por que fidelitat havia fugit, l’havia traït, l’havia negat o s’havia amagat.

Però el que poc es deurien pensar aquells conspiradors que cercaven de matar a Jesús i que van acabar per aconseguir-ho, aquells grans sacerdots, mestres de la llei i dirigents del poble, és que la mort ja no té la darrera paraula i que amb la mort de Jesús Déu hi deia la seva de paraula, una paraula definitiva, una paraula de vida eterna.

Precisament per aquell home abandonat de tots, vexat i menyspreat Déu havia vingut al món per vèncer la mort i donar-nos la vida. Potser aquells conspiradors assaboriren la mort de Jesús i la trobaren dolça com la mel, però acabaria per esdevenir plena d’amargor pels seus propòsits. Perquè aquell amb qui pretenien acabar, acabaria per vèncer-los i ells acabarien baixant al país dels morts per sempre més, com diu l’escriptura «El cuc que els devora no morirà ni s’apagarà el foc que els crema. Serà un espectacle repugnant als ulls dels mortals» (Is 66,24).

Les nostres mires són a vegades tant humanes com aquella estàtua del somni de Nabucodonosor, d’aparença formidable, d’aspecte terrible, amb cap d’or, pit de plata i cuixes de bronze, però amb peus part d’argila que Déu pot fer caure amb una sola pedra despresa sense intervenció de cap mà.

De la mateixa manera els màrtirs són víctimes de l’odi a la fe, màrtirs d’ahir i d’avui, i els qui els assassinen creuen que fent-ho estan acabant amb l’Església, quan de fet el martiri és llavor de vida eterna.

Aquells grans sacerdots, mestres de la llei i dirigents del poble tot sortint del temple no sabien encara com fer-s’ho, però tenint ja el motiu per acabar amb Jesús, acabarien per trobar el moment i la manera; mentre que una part o tot aquell poble que estava pendent del que Ell deia, acabaria per girar-se-li en contra i demanar la seva mort.

Però el pla de Déu era i és sempre un altre, així com d’una cova de lladres en fa una casa d’oració, de la mort en fa vida, de la traïdoria en fa perdó, de la derrota en fa victòria, de la desesperança en fa esperança.

14 de novembre de 2020

COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS DIFUNTS QUE SERVIREN DÉU SOTA LA REGLA DEL NOSTRE PARE SANT BENET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà
Rm 8,14-23, Sl 102,8 i 10.13-14.15-16.17-18 i Jo 12,23-28

«Mortem cotidie ante oculos suspectam habere» (RB IV, 47).

Ens diu sant Benet que ens cal «tenir cada dia la mort present davant dels ulls», com un dels instruments de les bones obres. Enmig d’una societat que amaga, que té por de la mort això pot sonar socialment incorrecte. Els monjos no ens delectem en la mort, però si que l’hem d’entendre en el seu sentit ple, veure-hi la victòria de Crist, per tal d’arribar-hi els ulls fits en Ell que ens obre la porta a una vida en plenitud. Així la mort apareix en el text de la Regla amb un caràcter ambivalent. D’una banda sant Benet ens parla de la mort com a tenebres (RB Pròleg,13), com a càstig per les ovelles indòcils (RB II,10), com quelcom en poder de la llengua (RB VI,5) o apostada al llindar de la delectació (RB VII,24).

«Dominus dicit: Nolo mortem peccatoris, sed convertatur et vivat». (RB Pròleg 38) 

D’altra banda la mort, forma part de la imitació i del seguiment del Crist, fet Ell obedient fins a la mort (RB VII,34). La mort no és l’objectiu, el Senyor no vol pas la mort del pecador sinó que es converteixi i que visqui (RB Pròleg,38). La mort és d’una banda fi i de l’altra fita, porta cap al no res o bé vers la vida eterna a la qual tots hem de voler arribar-hi, perquè aquest és el vertader objectiu de la nostra vida com a monjos, com a seguidors del Crist, seguir-lo per poder arribar a estar on Ell està. Hem de mirar la mort amb esperança i esperar-la amb confiança. Ens ho diu l’apòstol, els sofriments d’aquest món no són res comparats amb la felicitat de la gloria i per arribar-hi ens cal morir, alliberar-nos dels lastres d’aquesta vida on el pecat hi té un paper no pas secundari. Ens cal morir per arribar a la vertadera llibertat que no és altra que la glorificació dels fills de Déu. Ens ho diu també el quart Evangeli, per donar fruit cal que la llavor mori, si no mora el gra de blat queda sol; així si nosaltres ens aferrem als valors mundans i caducs d’aquesta vida, si no estimem més la vida vertadera que hi ha després d’aquesta, no som vertaders servidors del Crist.

«Et de Dei misericordia numquam desperare». (RB 4,74)

Déu ens ha donat una vida per a gaudir-la, on treballar i caminar vers la vida plena i vertadera. És això el que van fer tants germans nostres, tots aquells a qui avui recordem, tots aquells per als qui demanem al Senyor que els aculli al seu Regne i que allí experimentin la misericòrdia de Déu, una misericòrdia que és expressió del seu amor infinit per l’home, un amor fins a l’extrem. Preguem per ells i demanem-li al Senyor també per a nosaltres la força de la fidelitat i una esperança ferma en la seva gran misericòrdia per tal de «no anteposar res absolutament al Crist, el qual ens dugui tots junts a la vida eterna» (RB 72,11-12).

13 de novembre de 2020

DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DE POBLET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
2 Cr 5,6-10.13-6,2, Sl 83,3.4.5 i 10.11, He 12,18-19.22-24 i Lc 19,1-10

«Aquesta casa ens deixa entreveure el misteri de l’Església» es diu durant la pregària de dedicació d’un temple. Celebrem avui la dedicació d’aquest temple, ho fem seguint una antiga tradició sota l’exemple de les successives dedicacions del temple de Jerusalem, la celebrada per Salomó al llarg de set dies; la de l’època d’Esdres i la purificació i dedicació del nou altar en temps de Judes Macabeu. Ho fem seguint la tradició de l’Església estesa d’orient a occident. Ho hem escoltat en la primera lectura, com el temple acollia l’arca de l’aliança i al lloc santíssim s’hi conservaven les taules de la llei, el símbol de la presència del Senyor enmig del poble que Ell mateix s’havia escollit i per aquest motiu esdevenia un lloc sant, el lloc més sant que qualsevol altre.

Ho hem cantat, aquesta és la casa de Déu i la porta del cel; perquè aquí s’hi fa present el Senyor. S’hi fa present perquè aquí se li prega, aquí l’assemblea dels fidels es reuneix en el seu nom, aquí s’hi proclama la seva Paraula i aquí, sobretot i fonamentalment, s’hi fa present mitjançant el pa i el vi de l’Eucaristia que esdevenen el seu cos i la seva sang. Aquesta certesa fa cantar al salmista que és feliç aquell qui viu a la casa del Senyor, que és feliç qui el lloa cada dia, qui sospira i es deleix pels seus atris, qui desitja un sol dia a casa seva més que mil vivint amb els injustos.

Un temple el fa sant la presència del Senyor. De manera simbòlica es fa present en la creu aquí sobre l’altar, la creu on el Crist oferí la seva vida, el seu cos, del qual havent estimat fins a l’extrem un cop mort brollaren sang i aigua. Cos, sang i aigua que sobre l’altar es transformem de nou en el seu cos i en la seva sang; un altar en el qual hi ha les relíquies dels màrtirs, que són fruit de la llavor de vida que és l’Eucaristia, perquè sense testimoni no hi ha Església.

L’Església neix de l’Eucaristia. Escrivia sant Joan Pau II que «El Misteri eucarístic –sacrifici, presència, banquet —no permet reduccions ni instrumentalitzacions; ha de ser viscut en la seva integritat, sigui durant la celebració, sigui en l’íntim col·loqui amb Jesús tot just rebut en la comunió, sigui durant l’adoració eucarística fora de la Missa. Llavors és quan es construeix fermament l’Església i s’expressa realment el que és: una, santa, catòlica i apostòlica; poble, temple i família de Déu; cos i esposa de Crist, animada per l’Esperit Sant; sagrament universal de salvació i comunió jeràrquicament estructurada.» (Ecclesia de Eucharistia, 61).

Una Església fonamentada en els dotze apòstols, les dotze columnes sobre les que s’edifica l’Església, representats aquí per les dotze creus, que il·luminant-les i guarnint-les avui honorem d’una manera particular; fou pels apòstols que la bona nova, l’Evangeli per ells proclamat s’escampà de nord a sud, de llevant fins a ponent. L’Església està sempre a l’escolta de la Paraula de Déu, que es proclama des d’aquest ambó.

Nosaltres, ens ha dit la Carta als Hebreus, ens acostem ara i aquí a Déu, al jutge de tots i a Jesús, el seu fill únic i Senyor nostre, aquell qui parlà amb la seva sang més favorablement que la d’Abel i amb ella ha signat la nova aliança.

Jesús és la salvació, la mateixa que va entrar a casa de Zaqueu i va transformar el cor d’aquell home menut i curiós que maldava per veure a Jesús enfilant-se en un sicòmor i que rebent-lo joiós a casa seva passa de pecador a creient, de guardar-se per a sí mateix les seves riqueses a compartir-les amb els pobres, de defraudar a tornar a allò defraudat a les seves víctimes; quin gran exemple a seguir avui mateix per a grans magnats, penedir-se i retornar allò que indegudament, per avarícia, que no pas per necessitat, han acumulat. I és que la salvació, Crist, tant sols ens allibera del pecat si entra en els nostres cors, com en el de Zaqueu, per fer-hi estada.

Aquesta és la salvació que acull un temple, una salvació que transforma els cors i modifica conductes, que salva ànimes i redimeix pecadors. Amb aquesta esperança, amb aquest convenciment ens hem d’acostar a la casa de Déu per veure-hi de manera efectiva i real la porta del cel.

Jesús no passa mai de llarg quan nosaltres intentem de veure’l vencent tots aquells obstacles que ens priven d’arribar-hi, quan vencent la nostra petitesa espiritual ens enfilem en l’arbre de la fe. Jesús alça els ulls, ens veu, ens mira, ens crida i si som capaços d’obrir-li joiosos les portes del nostre cor, hi entra, hi fa estada i ens converteix.

L’encontre amb el Crist passa per transformar-nos nosaltres mateixos en pedres vives del vertader temple que és l’Església, prefiguració de l’Església celestial que el té a Ell com a fonament i gran sacerdot. Tant sols aleshores podrem clamar com Jacob, també plens de temor: «que n’és, de venerable, aquest lloc! És la casa de Déu i la porta del cel.» (Gn 28,17)

8 de novembre de 2020

DIUMENGE XXXII DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Sv 6,12-16; Sl 62; 1Te 4,13-18; Mt 25,1-13

Hi ha un llibre deliciós que segurament heu llegit: «El Petit Príncep». És un conte que ens narra les aventures d’aquest personatge que es dedica a fer un tomb pels planetes. En el segon planeta que visita hi vivia un vanitós.

«Bon dia!, li va dir, quin barret més estrany porta vostè. —És per saludar quan m’aclamen, li va respondre el vanitós. —Desgraciadament, per aquí no hi passa mai ningú. —I què cal fer perquè caigui el barret, li va dir el Petit Príncep. Però el vanitós no el va sentir. Els vanitosos només senten les alabances. —De veritat, m’admires molt?, li va dir el vanitós. —Què vol dir admirar? Li va respondre el Petit Príncep. —Admirar vol dir reconèixer que soc l’home més guapo, el més ben vestit, el més ric i intel·ligent del planeta. El millor en tot... —Però, si estàs tot sol al planeta! —Dona’m aquest gust, admira’m malgrat tot. —T’admiro, va dir el Petit Príncep tot encongint-se d’espatlles. —Però, perquè pot interessar això? I el Petit Príncep va marxar. —Per descomptat, els grans, la gent gran, són molt rars, es va dir a si mateix durant el viatge.»

Evident. Els humans, la gent gran, som molt rars. Fixeu-vos, acabem d’escoltar la Paraula de Déu que ens deia que la saviesa mai no s’apaga, que la troben els qui la busquen; que no has de cansar-te per trobar-la, ja que està asseguda a les portes de casa, i a més que està rondant sempre buscant-nos.

Però despleguem la mirada sobre el món i la vida dels humans, sobre la nostra vida, i reconeixem que no sabem cap a on anem. Que ens falta aquesta saviesa. I cada dia anem més desorientats, més perduts, amb més foscor, més avorrits...

Però, vanitosos, molt: volem ser els millors en tot, ser més feliços, més rics, més intel·ligents... com el vanitós del conte. Volem que ens admirin...

Evident. Els grans som molt rars. Sembla que sortim de casa per la finestra, i, és clar, així no trobem aquesta saviesa que està asseguda a la porta. O ni tan sols, potser, sortim per la finestra, sinó que baixem ràpidament al soterrani per sortir a tota velocitat per la porta del garatge.

Anem amb pressa, amb molta pressa. No tenim temps; vivim en una societat sense temps. Tenim necessitat de trobar el Petit Príncep de torn que ens admiri, que ens reconegui com els millors... Treballem eficaçment per donar lloc a una nova societat: la societat de la bogeria.

Per això, tota aquesta fatiga nostra no arriba a posar pau al cor. Perquè el cor humà té altres desitjos, altres preocupacions: el cor, com hem cantat en el salm, té set. «Set de Déu, com una terra eixuta, resseca, sense una gota d’aigua». Tota aquesta fatiga de la vida de l’home, de la nostra vida, per ser reconeguts els millors, ens porta a transformar-nos en una terra seca, buida, sense una gota d’aigua, però no amb una set de Déu, sinó amb aquesta set de ser admirats com els millors. I això ens porta a la desorientació, a la crispació ... No obstant això, el cor humà no està configurat per a ser admirat i ser reconegut com el millor en tot, sinó que està configurat per contemplar la glòria, el poder, l’amor de Déu. Llavors, Déu és l’únic que pot saciar la nostra set.

Cal sortir per la porta on ens espera la saviesa que posa a les nostres mans la llum de l’Evangeli i de la Regla, per caminar amb seguretat a comprar l’oli per a la nostra torxa, i tornar de nou a casa, a recollir-nos en la quietud de casa nostra, a l’espera de l’Espòs, que no té una hora exacta anunciada, que sembla que li agrada sorprendre’ns, perquè ja heu sentit que arriba a mitjanit. Hem de tenir preparades les torxes. Té oli la teva torxa?

Enguany hi ha una bona collita d’oli. Sortim a comprar-ne mentre és de dia. Sortim per la porta. I retornem a casa nostra. A la intimitat del nostre espai interior. A esperar l’Espòs, que ve a casa nostra, a la nostra cambra, que és també la seva.

No perdem el temps buscant que ens admirin, tornem amb promptitud al recolliment de casa nostra. A agençar la nostra torxa amb una llum ben bella. Abans de mitjanit. Avivem el nostre desig de trobar-nos amb Aquell que vol saciar la nostra set. La set del nostre cor ressec, «com una terra eixuta, sense una gota d’aigua».

2 de novembre de 2020

COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS FIDELS DEFUNTS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Jb 19,1.23-27a, Sl 22, 1Te 4,13-18 i Jo 12,23-28

No ens hem d’entristir davant de la mort, la tristesa davant la mort és signe de desesperança. Avui que recordem a tots els fidels difunts, als qui hem conegut i encara avui enyorem i als qui ni hem conegut ni sabem tant sols de la seva existència; veiem que la mort certament agermana, anivella, davant la mort no s’hi valen fortunes, ni títols de cap mena; davant de la mort tots som iguals. Però no pas tots la veiem i ens hi enfrontem igual. Davant la mort hi ha qui hi veu tant sols el final de tot; aleshores hi ha angoixa, desencís i por. Però els qui creiem en el Senyor, els qui confiem en Ell, tot i caure en la torbació, com es torbà el mateix Jesús davant la seva pròpia mort, tot i fer-nos basarda el traspàs, fer-nos por passar per aquest barranc tenebrós, sols podem veure-hi la porta a la vida vertadera si tenim al Senyor vora nostre.

Job estava cert de que el seu defensor vivia, que li faria costat, que els seus ulls arribarien a contemplar a Déu. Enmig de tots els seus mals i desgràcies, que el portaren al límit, la confiança, la fe li donava esperança. Si creiem que Jesús morí i ressuscità hem de creure que també Déu s’endurà amb Jesús als qui han mort en ell, ens diu l’apòstol. Aleshores si tenim la certesa de que els qui han mort en Crist ressuscitaran, no s’hi val a estar tristos davant la mort, si no podem estar-hi joiosos perquè l’enyorança pels qui han marxat ens pot, si que hem de mirar-la esperançats, confiats com hi estava Job; certs de la resurrecció guanyada per nosaltres pel Crist, com n’estava l’apòstol sant Pau.

Quina mena de creients seriem si no confiéssim en el nucli central de la fe que professem? Déu va enviar al seu propi Fill al món i aquest va patir, va morir, va davallar al país dels morts, perquè en tot volgué ser igual a nosaltres llevat del pecat; però havia vingut per vèncer la mort i ressuscitant ens ofereix la vida que és el més gran regal que Déu ens pot fer, una vida plena i que no acaba. La desesperança davant la mort és el gran pecat del món perquè vol dir que estima tant sols aquesta vida terrena i imperfecte pel pecat, una vida caduca, que tard o d’hora acabarà per perdre’s, com tota cosa mundana. La vida que Déu ens ha donat l’hem d’estimar, perquè és un regal de Déu, però no acaba pas aquí la nostra existència. Som llavor de vida i la llavor ha de caure a terra, ha de morir per poder donar molt de fruit.

Avui preguem pels nostres difunts, per tots els difunts, la fe dels quals tant sols Déu ha conegut. Ho fem potser enyoradissos, però confiats i esperançats; sabent que ni que potser les seves ànimes hagin hagut de ser d’alguna manera purificades, el Pare honora als qui es fan servidors seus; tot i que hagin estat servidors imperfectes és per a salvar-nos que Crist vingué i la seva hora és l’hora de la salvació oferta a tots. Avui preguem perquè els nostres difunts estiguin ja on el Senyor està.

Avui també hem de pensar en la nostra pròpia mort, en la nostra pròpia hora, que més tard o més prompte ens arribarà i hem de pensar-hi amb esperança, amb confiança, mirant de servir al Senyor ara i aquí de la millor manera que sapiguem, seguint-lo, perquè seguint-lo arribarem on Ell està, a la gloria a la dreta del Pare, amb els sants i preguem perquè hi estiguem en companyia de tots els difunts pels qui avui preguem.

La nostra societat amaga la mort, és la por a allò desconegut que acaba per fer-nos nosa i no volem ni tant sols veure-ho i acabem per considerar-la una excepció, una desgràcia que afecta a alguns, quan de fet ens toca a tots perquè la mort forma part indissoluble de la mateixa naturalesa humana. En el fons tenim por al no-res, a quelcom que no coneixem, que ignorem. D’aquí el rebuig a la mort perquè, en paraules del Papa Benet XVI, sentim que l’amor requereix i demana eternitat, i no es pot acceptar que la mort el destrueixi en un moment (Audiència General 2 de novembre de 2011). Però la mort no és la fi de l’amor, és tant sols la fi d’una manera d’estimar però és la porta a l’amor en plenitud perquè és la porta a la proximitat amb el Pare i Déu és amor, Déu és l’amor.

Nosaltres per la fe no desconeixem que hi ha després de la mort. Certament no ho hem experimentat personalment encara, com tants altres punts de la nostra fe. És la fe és la que ens dona esperança en la vida més enllà de la mort, la que ens mostra la mort no com a final sinó com a inici de la vida en plenitud prop del Pare.

Demanem avui confiats i esperançats que els nostres germans hagin arribat ja a la plenitud d’aquest amor, el més gran que pot existir i que nosaltres puguem gaudir-ne també quan sigui la nostra hora.

O potser no és per arribar a aquesta hora que vingueren al món els nostres difunts, que hi hem vingut també nosaltres a aquesta vida?

1 de novembre de 2020

TOTS SANTS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ap 7,2-4.9-14, Salm 23, 1Jo 3,1-3 i Mt 5,1-12a

Déu ens reconeix com a fills, ens ha dit l’Apòstol, i ho som. Ho som ja ara, però no ho som amb total plenitud perquè encara no s’ha manifestat com serem. La nostra meta, la nostra fita és ser semblants al Senyor i això no succeirà fins que Ell se’ns manifesti, fins que el veiem tal com és.

Avui celebrem a tots aquells que ja han adquirit aquesta condició de fills en plenitud i gaudeixen d’aquesta participació de la filiació en presència del Pare. No sabem quants són, perquè els qui han estat marcats com a servents de Déu són una multitud de la que l’Església en coneix un determinat nombre, als qui ha reconegut llurs virtuts i que a nosaltres ens serveixen d’exemple, de model, de guies. Però són molts més els qui en paraules del llibre de la Saviesa viuen eternament, pels qui el Senyor es preocupa i per això han rebut de les seves mans la noblesa com a insígnia reial i la bellesa com a diadema (Cf. Sv 5,16).

Venen de tota nacionalitat, són de totes les races i de tots els pobles i parlem moltes llengües diverses; tal com la visió de Joan ens anuncia. Ara veuen de cara al Senyor perquè el seu cor fou sincer, les seves mans han estat netes de culpa i no s’han refiat dels déus falsos, ells buscaven, cercaven al Senyor i ara els ha estat donat de veure’l tal com és. Segurament el món no els reconegué, tal com no va reconèixer al mateix Fill, perquè tal volta foren pobres en l’esperit, estaven de dol, eren humils, foren perseguits pel fet de ser justos, foren ofesos, calumniats, perseguits per causa del Crist o tenien fam i set de justícia. Però el Senyor sí que els ha reconegut perquè aquesta multitud tant gran que ningú pot comptar eren nets de cor i compassius.

És això el que ens omple de joia i d’esperança, saber que la santedat no és inabastable, que podem ser com ells que ja són amb el Senyor i per a nosaltres esdevenen així un ajut i un exemple en el nostre pelegrinatge en aquesta vida, on amb delit caminem cap al Senyor a la llum de la fe. Perquè els sants ens mostren que tots podem recórrer el camí de la nostra vida a la llum de la fe. Són sants que tenen rostres concrets, que són molt diversos; però que tenen un nexe comú, han volgut imitar la bondat de Déu.
Sovint des de la senzillesa, des de la més absoluta normalitat, sense un heroisme visible, però fou la bondat la que omplí llur vida perquè caminaven a la llum de la fe. (Cf. Benet XVI, Audiència General 13 d’abril de 2011).

La santedat és arribar a la plenitud de la vida cristiana, no vol dir realitzar coses extraordinàries, sinó voler viure en, per i com Crist. El Concili Vaticà II, ens parla de la crida universal a la santedat quan ens diu que «En els diversos gèneres de vida i ocupació, tots conreen la mateixa santedat. En efecte, tots, per l’acció de l’Esperit de Déu, seguim a Crist pobre, humil i amb la creu al coll per a merèixer tenir part en la seva glòria» (Lumen gentium, 41). Així com Crist va participar de la seva mort ara els sants participen de la seva resurrecció i són amb Ell al cel, esdevenint així intercessors davant de l’únic mitjancer que és Jesucrist (Lumen Gentium, 62).

Per viure en, per i com Crist no n’hi ha prou amb el nostre esforç, la santedat no és voluntariosa, sinó que ha d’estar sempre oberta a l’acció de l’Esperit Sant, és Ell qui ens mou vers la santedat. Tot i ser-hi cridats des del mateix moment del baptisme al llarg del camí, que és la nostra vida, Déu respecta sempre la nostra llibertat i vol que acceptem lliurement l’acció de l’Esperit i que visquem acceptant amb llibertat les exigències que comporta ser fills de Déu, deixant-nos transformar per l’acció de l’Esperit Sant, conformant la nostra voluntat a la voluntat de Déu.

Avui celebrem tots els sants, dels canonitzats i dels no canonitzats, de tots aquells que, gràcies a la victòria de Crist sobre la mort, reposen en el Senyor i dels quals nosaltres gaudim de llur presència mitjançant la comunió amb els sants, una comunió que ens dona la ferma esperança de poder imitar-los en el seu camí per poder compartir un dia la mateixa vida benaurada que ells ja gaudeixen ara, la vida eterna.

Ara han estat consolats, saciats de justícia, compadits, veuen a Déu tal com és, han obtingut la gran recompensa del seu Regne. Déu els ha reconegut com a fills en tota la plenitud del terme i per això ja s’han manifestat semblants a Ell.

Realment Déu és admirable en els seus sants, en els qui tenien posada en ell la confiança, ens els qui comprenien la veritat, i en els qui l’estimaven fidelment en aquesta vida i que són els qui ara estan al seu costat, perquè Déu dóna als seus sants la gràcia i la misericòrdia (Cf. Sv 3,9).

20 d’octubre de 2020

DIMARTS DE LA SETMANA XXIX DURANT L’ANY (II)

Aniversari de la reconciliació de l’església de Poblet (1935)

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Ef 2,12-22; Sl 84,9ab-10.11-12.13-14 (R.: 9b); Lc 12,35-38

S’escau avui l’aniversari de la reconciliació d’aquesta església, després de cent anys d’abandó i de silenci. Era un 20 d’octubre de 1935. Presidí la cerimònia de retorn al culte d’aquest lloc de pregària Dom François Causse, abat de Cuixà —a Cuixà hi residia aleshores la comunitat cistercenca de Fontfreda expulsada del seu monestir—, amb l’assistència del cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer. A la llum de les lectures de la Paraula de Déu que hem escoltat, i que es diria triades expressament per a l’ocasió, voldria comentar alguns aspectes escaients a aquesta commemoració.

El fragment de la carta als Efesis ens fa contemplar la Creu de Jesús i la sang del seu sacrifici com a centre i fonament de la reconciliació entre dos pobles: Israel, que posseeix de ple dret l’aliança i les promeses de Déu, i els altres pobles, nosaltres, forasters a aquesta ciutadania. Així, diu, «de dos pobles n’ha fet un de sol, creant una nova humanitat centrada en ell», en Déu. La reconciliació, d’acord amb el verb grec utilitzat per Pau (apokatallasso), un verb una mica estrany —el trobem només aquí i a Colossencs 1,20, on designa la reconciliació entre el cel i la terra, obrada també per la Creu de Crist—, vindria a ser doncs com un canvi d’eix, una ressituació. Dos pobles que, ben mirat, s’excloïen, eren antagònics, ara formen un únic edifici, centrat en Crist.
Aquest edifici, aquest temple consagrat, «on Déu resideix per la presència de l’Esperit», és l’Església, la comunitat viva dels creients en Jesús.

Allò que caracteritza aquesta comunitat viva de creients, a la llum del fragment evangèlic proclamat, és l’espera de la vinguda del Senyor. Vol dir, doncs, que no es tracta d’una comunitat tancada sobre si mateixa, d’un edifici acabat, d’un projecte assolit, sinó de quelcom que s’està fent, que està en tensió activa cap al futur. Vol dir que la realitat present no és la definitiva, que l’economia divina encara no ha esgotat el seu dinamisme transformador, un dinamisme que, per la Creu reconciliadora de Jesús, capgira des de dins, tot recreant-la, aquesta realitat, obrint-la al futur de Déu.

I quin Déu! «Amb tota veritat us dic que se cenyirà, els farà seure a taula, i ell mateix passarà a servir-los d’un a un». Déu passarà a servir-nos, a la taula de les noces del Regne, si fa no fa com l’experiència que fem cada dia, els monjos, al nostre refetor, però en un nou àmbit, en l’àmbit de la perfecta i eterna benaurança. «Feliços!», feliços si aquest Déu ens trobava sempre esperant. És a dir, servint i caminant.

Diuen les cròniques d’aquell 20 d’octubre de 1935 que l’abat de Cuixà va resseguir les velles parets del temple abandonat aspergint-les amb aigua beneita amb un ram de farigola, mentre ressonava el cant de l’«Asperges me, Domine». Amb un signe senzill, seguit de la santa missa, l’antiga domus orationis dels monjos, absents, retrobava la seva «felicitat», la seva raó de ser, com preparant-se, joiosa, per al retorn definitiu dels seus sentinelles vigilants, que tindria lloc només cinc anys després.

Els monjos en donem gràcies, i ens comprometem a fer nostre el testimoniatge d’aquest Déu que se’ns fa proper, perquè vol salvar-nos, reconciliar-nos, fins al punt de fer habitar la seva glòria en aquest temple, i en el nostre país. Amén.

18 d’octubre de 2020

DIUMENGE XXIX DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 45,1.4-6; Sl 95,1 i 3.4-5.7-8.9-10a; 1Te 1,1-5b; Mt 22,15-21

Els fariseus planejaven la manera de sorprendre a Jesús, cercaven d’escoltar d’Ell una paraula comprometedora i l’anaren a trobar amb uns partidaris d’Herodes guiats per una intenció perversa. Els herodians eren considerats col·laboracionistes amb l’Imperi romà; si Jesús responia a la pregunta afirmant que cal pagar el tribut s’hagués posat al seu costat, però si hagués respost que no, hauria pogut ser acusat d’insurrecte, com així va acabar essent davant de Pilat al qual cridaven que el poble d’Israel no tenia altre rei que el Cèsar. Però el que manca de sentit és el mateix plantejament. Hi ha coses que tant sols pertanyen a Déu i no pas a cap pseudodéu humà perquè en les monedes hi ha la imatge del Cèsar, la dels cèsars d’ahir i les dels d’avui, però tots plegats són ídols caducs, massa sovint corromputs i sempre temporals, perquè els déus dels pobles són no res, com escriu el salmista.

Només hi ha un Déu, no n’hi ha d’altre, ens ha dit el profeta Isaïes. Un de sol és digne de ser lloat, un de sol ha fet el cel i la terra i és a aquest a qui cal tributar honor al seu nom, perquè el Senyor és el rei, com ens ha dit el salmista. I la moneda d’aquest rei de reis és ben particular, la imatge que hi ha en cada moneda encunyada per Ell és ben diferent de la del Cèsar, perquè nosaltres som la seva moneda i en cadascun de nosaltres hi ha la seva imatge. Ell ens ha creat i ens ha elegit per a ser la seva moneda, aquella moneda que propagant-se, estenent-se ha de ser transmissora de l’esperança en Jesucrist, nostre Senyor.

Quantes vegades al llarg de la història i avui mateix es vol també sorprendre a l’Església, posar-li un parany, tancar-la en una determinada ideologia o recloure-la a les sagristies. La fe no va d’ideologies, ni tant sols de valors, la fe va de Déu, de la llei de Déu. Cada cristià pot optar per una posició ideològica o una altra, uns poden ser de dretes, d’altres d’esquerres, uns voler un país nou, d’altres conservar el que hi ha.
Però això és cosa dels homes, és cosa del Cèsar.

Ara bé cal preservar i retornar a Déu allò que és de Déu i de Deu és la seva imatge i aquesta està en cadascun de nosaltres.
De Déu és per tant la vida des de la seva concepció fins a la mort, de Déu és la dignitat de l’home, de Déu és la llibertat, la justícia i la veritat. Escriu el Papa Francesc en la seva darrera encíclica que «tot ésser humà té dret a viure amb dignitat i a desenvolupar-se integralment, i aquest dret bàsic no pot ser negat per cap país. (...) Quan aquest principi elemental no queda fora de perill, no hi ha futur ni per a la fraternitat ni per a la supervivència de la humanitat.» (Fratelli tutti, 107).

Vet aquí el que ens cal retornar a Déu, el que ens cal respectar i no tant sols de paraula, sinó amb obres poderoses, amb els dons de l’Esperit Sant i amb molta convicció, com ens ha dit l’Apòstol. Sovint s’ha barrat la lectura d’aquest passatge de l’Evangeli segons sant Mateu reduint-la; però no es limita a recordar-nos la diferència entre el que és de Déu i el que és del Cèsar, entre l’àmbit polític i el religiós, excloent-se i tancant-se un vers l’altre. La tasca de l’Església, la seva missió, és parlar de Déu i del dret que aquest te sobre la nostra vida, perquè li pertany (Cf. Benet XVI 16 d’octubre de 2011). En paraules de sant Joan Pau II «L’observança de la llei de Déu, en determinades situacions, pot ser difícil, molt difícil: no obstant això mai és impossible.» (Veritatis splendor, 102).

Déu i el Cèsar no són realitats contraposades, són realitats a nivells molt diferents, infinitament diferents; una és divina i eterna, l’altra humana i caduca. Realitats amb monedes ben diverses, que cotitzen valors molt diferents, una no te preu, l’altra un preu ben relatiu, la moneda del Cèsar potser sigui fins i tot d’or, però la de Déu és d’humanitat, perquè Déu ha creat i ha escollit a l’home per que aquest sigui reflex de la seva gloria.

És aquesta fe en Déu la que treballa per propagar-se. Avui que celebrem la jornada anual que l’Església dedica a recordar a tots aquells que porten a terme la tasca missionera, ens surten al pas aquestes paraules de l’apòstol sant Pau, missioner entre els missioners, propagador infatigable de l’esperança en Jesucrist. Tot evangelitzador ha de tenir ben present quins són els fonaments de la fe, què és allò que és de Déu i allò altra que és dels cèsars. Escrivia sant Pau VI que l’alliberació evangèlica «no pot reduir-se a la simple i estreta dimensió econòmica, política, social o cultural, sinó que ha d’abastar a l’home sencer, en totes les seves dimensions, inclosa la seva obertura vers l’Absolut, que és Déu» (Evangelii Nuntiandi, 33).

Fins hi tot aquells fariseus hipòcrites ho sabien i ho deien: Jesús diu sempre la veritat, Jesús ensenya de debò els camins de Déu, Ell no obra pas per complaure als homes i per acomplir-ho no té miraments per ningú, sigui qui sigui; sigui el Cèsar o sigui el darrer dels homes de la terra, perquè Ell sap que aquest darrer serà al capdavall el primer i el que ara apareix com el primer serà el darrer. Al cap i a la fi del Cèsar tant sols ho és allò que li pertany, en canvi de Déu ho és tot, també el Cèsar.

No hem d’oblidar mai que portem la imatge de Déu, assumint els nostres deures com a ciutadans, però sense perdre de vista mai que per la fe hem de treballar pel Regne, pel veritable Regne que no pot ser altra que el Regne de Déu.

11 d’octubre de 2020

DIUMENGE XXVIII DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Is 25,6-10; Sl 22; Filp 4,12-14.19-20; Mt 22,1-14

Santa Teresa escriu en un poema molt bonic:

«Porque tú eres mi aposento,
eres mi casa y mi morada,
y así llamo en cualquier tiempo
si hallo en tu pensamiento
estar la puerta cerrada...»


I en el salm de l’eucaristia d’avui hem cantat: «Viuré sempre a la casa del Senyor».

Però sembla que no sempre estem a la casa de el Senyor. La mateixa santa Teresa té un altre vers que sembla suggerir-ho: «visc sense viure en mi», però que en realitat és una expressió que, coneixent la vida de santa Teresa, posa de relleu més aviat el desig tan viu que tenia sempre de reposar en Déu, de viure aquesta íntima familiaritat amb Déu en el seu espai interior.

Però ens pot succeir també l’experiència de sant Agustí quan es lamentava: «Tard et vaig estimar». «Tu estaves dins meu i jo estava fora, i allà et buscava. Em vas cridar, i vas trencar la meva sordesa. Resplendires davant meu. I vas treure la ceguesa dels meus ulls. Vas exhalar el teu perfum i vaig poder respirar.
I ara sospiro per tu. Sento fam i set de tu. Em vas tocar i em vaig cremar en la teva pau.»

Cal sentir fam i set de Déu. Escoltant les lectures d’avui també podríem afirmar que Déu té fam i set de tu, de mi, de nosaltres.

Déu ha preparat un banquet per a tots els pobles, i eixuga les llàgrimes de tots els homes, esborra totes les humiliacions... és el que anuncia el profeta a la primera lectura d’Isaïes.

Aquest anunci el presenta l’evangeli com una realitat que es compleix en el seu Fill. Jesús fa lloc als pobres. Jesús es fa present en la vida dels homes i els convida a la seva taula per compartir amb ells el pa i el vi, per compartir la seva vida.

És evident que es repeteix la història: són molts els que rebutgen la invitació, o que reaccionen amb violència a la invitació de el Senyor. Però el Senyor no retira la invitació i mana sortir als camins i convidar tothom. I la sala del banquet es va omplir de convidats, i encara hi afegeix: «bons i dolents».

Déu cerca tothom, busca l’home. Això deixa sorprès el salmista quan es pregunta: «Què és l’home, perquè te’n recordis? Què és un mortal, perquè el tinguis present? (Sal 8)»

L’home, tota persona humana, és objecte de desig de Déu, del seu amor. Perquè la mirada de Déu arriba al cor de l’home. Arriba fins a l’interior de l’home on hi ha casa seva, la seva estança, com diu santa Teresa. I és aquí on Déu comença a treballar a favor de l’home, ajudant-nos a teixir el vestit de festa, per entrar dignament al convit.

Ell, el nostre Déu, el teu Déu, està dins teu, i espera que nosaltres entrem dins i li proporcionem els fils per anar teixint, amb la nostra col·laboració, aquest vestit de festa de què tenim necessitat per entrar al convit.

I aquests fils que Déu vol que nosaltres li proporcionem són els que ell mateix ens ha donat, els que posa a les nostres mans: aquesta saviesa que ens ensenya amb la seva vida amb la seva Paraula, i que ha de moure a sortir als camins a buscar més convidats; aquesta saviesa que ens permeti dir i parlar com és el cor del nostre Déu que ens convida a la seva taula.

La litúrgia d’aquest diumenge ens mostra com és el cor de Déu, la seva sensibilitat per tot allò que és humà, la seva tendresa amb l’home. La litúrgia d’aquest diumenge, la paraula de Déu que hem escoltat, hauríem de guardar-la ben bé al cor, perquè cada dia creixi el nostre desig d’aquest Déu, que, en el seu gran amor, que no arribem a comprendre del tot, ens revela el que ens té preparat.

Un camí per a comprendre una mica més aquest amor pot ser recordar amb freqüència el salm d’avui: «Viuré sempre a la casa de el Senyor. Ell és el meu pastor, ell em guia, em fa reposar en prats deliciosos, em porta a descansar tot escoltant la remor de les aigües, la bellesa de les senderes d’aquest món. Ell va amb mi, el seu amor i la seva bondat m’acompanyen sempre.
I ens prepara la taula. El és un Pare amorós i una mare bona».

7 d’octubre de 2020

DIMECRES DE LA SETMANA XXVII DURANT L’ANY (II)

MARE DE DÉU DEL ROSER

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Ga 2,1-2.7-14; Sl 116,1.2 (R.: Mc 16,15); Lc 11,1-4

Un roser, unes espines, unes roses, uns colors, uns flaires, perfums que pugen al cel com la pregària.

La vida com el roser en té d’espines i flors. Una pregària, Jesús, una pregària.
Digueu: Pare.

Quin Pare tenim? A Déu, Jesús ens diu que li diguem Pare. Aleshores tota la humanitat ens convertim en germans. Ens n’adonem?

Que sigui honorat el vostre nom. Nosaltres tenim la responsabilitat de l’honor del Pare, de l’honor del Pare davant dels altres germans, davant de tothom.

Que vingui el vostre Regne. Sí, el Regne de justícia, de pietat i de pau que desitgem, que se’ns faci present en la nostra vida quotidiana, que se’ns faci present aquest Regne en el nostre món, en la nostra societat, en la nostra església, en la nostra comunitat, en el nostre cor.

Doneu-nos cada dia el nostre pa. Som uns necessitats, encara us demanem pa, perquè sabem que sou misericordiós i no ens deixareu sense l’aliment per sostenir el nostre treball, el nostre quefer diari. Demanem el pa perquè recuperant les forces físiques continuem treballant per Vós com a servidors del vostre Regne.

Perdoneu-nos els pecats. Tot i reconeixen que no som dignes pels nostres pecats, us demanem el vostre perdó confiant en la vostra misericòrdia absoluta.

Que nosaltres perdonem tots els qui ens han ofès. Us demanem que sapiguem aprendre a perdonar de tot cor cada persona que, tal vegada sense adonar-nos-en, ens ha ofès.

I no permeteu que caiguem en la temptació. En la necessitat de seguir-vos no permeteu que ens enceguem, ens despistem, o perdem el camí, el vostre camí; i caiguem en un pou sense fons, en l’engany del diable, el qui divideix, en la seducció de la temptació. Perquè és en Vós Pare, que com a fills hem posat la nostra esperança, la nostra fe, el nostre amor.

Jesús ens ha ensenyat la pregària, la pregària per excel·lència del cristià.

I avui del roser estant de la nostra vida, amb les seves espines i les seves roses contemplem la imatge de Maria, la Mare de Déu, donant-nos de la seva mà un rosari perquè preguem.

Així pregant, les nostres espines, les nostres flors, els nostres colors i els nostres perfums pugen al cel com la pregària: Parenostre, Déu vós salve, Glòria al Pare. Amén.

5 d’octubre de 2020

TÉMPORES D’ACCIÓ DE GRÀCIES I DE PETICIÓ

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Dt 8,7-18; Sl 1Cr 29,10.11abc.11d-12a.12bcd (R.: 12b); 2C 5,17-21; Mt 7,7-11

No fa gaire varen donar raïm, per postres, a sopar. Moscatell, dolcíssim. En assaborir un d’aquells grans tan molsuts, pensava en tot el que hi ha al darrere d’aquella meravella de fruit. La terra, amb els seus nutrients; la pluja, no massa; el sol d’or, que l’ha fet madurar; la cura de l’home, amatent. I... Déu. Tot això en aquella dolcesa. Quan els israelites, encara en l’èxode del desert, exploraren la terra que Déu els prometia, tornaren a Moisès portant-ne els fruits saborosos: «van tallar una sarment —diu la Sagrada Escriptura— amb un raïm tan gros que l’hagueren de portar entre dos en una barra. Duien també magranes i figues» (Nm 13,23). Els fruits eren el signe de la bondat d’aquella terra promesa que, malgrat tot, havien de conquerir amb el seu esforç. Eren signe de la bondat de Déu.

La celebració d’avui, una romanalla de les quatre témpores de l’antic calendari litúrgic, ens ajuda a connectar l’any litúrgic, en el desplegament harmònic del qual se’ns revela el misteri salvífic de Crist, amb el cicle de la natura, nosaltres que tenim la sort encara de viure immersos en aquest cicle, envoltats com estem de vinyes, de figueres, d’olivers...  Ens ajuda sobretot a viure pendents del misteri de Déu que se’ns dona cada dia en el misteri de la bondat de la Creació, en tantes coses senzilles, bones i belles que ens envolten. Per això l’acció de gràcies, juntament amb la petició, són els trets distintius de les témpores. L’Església prega, suplica, tot donant gràcies.

Ens trobem en un temps incert, i potser hi experimentem Déu com a enemic nostre, no com l’ésser bo que ens promet una terra plena d’abundància. És l’experiència que vèiem en Job, la setmana passada. En aquest temps de desert hem de fer un exercici molt seriós de fe i confiança en aquest Déu, el Pare del cel, que «dona coses bones als qui les hi demanen» (Mt 7,11). La pregària, de fet, és el fil que ens hi relliga, la corda on ens aferrem quan ens sentim perduts en la foscor.

I què li podem demanar? Li demanem que ens ajudi en aquest temps de pandèmia, que ens ajudi a ajudar els qui ho necessiten i a no perdre l’esperança.
Que ens faci més amatents, que ens descentri de nosaltres mateixos. Li demanem que s’acabi la pendèmia, i que nosaltres hi col·laborem construint un món més just, que s’ajusti cada vegada més al seu projecte de bondat. I li donem gràcies, també! Gràcies perquè en aquest temps difícil en què potser l’experimentem com a enemic, Déu se’ns deixa intuir proper, solidari, sol·lícit. A través de tantes coses bones que ha suscitat i suscita enmig de la pandèmia: la solidaritat, la professionalitat del personal sanitari, l’esforç dels qui lluiten científicament per trobar solucions...

Li donem gràcies perquè, en fer-nos experimentar la nostra fragilitat, la nostra pobresa, la nostra dependència, ens obre una porta a la confiança. Per això hem de fer ben nostres les paraules de Pau que hem escoltat: «aquells qui viuen en Crist són una creació nova; tot el que era antic ha passat, ha començat un món nou. I tot això és obra de Déu, que ens ha reconciliat amb ell mateix per Crist i ens ha confiat a nosaltres aquest servei de reconciliació». Sí, tot és obra de Déu, però Déu la confia a les nostres mans, per fer un servei de reconciliació, és a dir, per ajustar el món, cada dia una mica, al seu projecte d’amor i de bondat. Demanem-ho, i donem-ne gràcies.

4 d’octubre de 2020

DIUMENGE XXVII DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Una paràbola, una vinya, un propietari, uns vinyaters, un comportament, una actitud i una solució final: Hem matat el fill. Així, serem propietaris. Així, serem lliures, els nostres amos i senyors, podrem fer el que vulguem de la nostra vida.

Però, «la pedra que rebutjaven els constructors ara corona l’edifici». Jesús ha estat rebutjat, ara corona l’edifici de l’Església, de la nostra comunitat, del nostre poble, del nostre món. Encara que no ho vulgui admetre la nostra cultura i, hi hagi motius per voler esborrar-lo de la memòria col·lectiva, tal vegada, per les accions malsanes de molts que es consideren cristians i actuen en contra de la bona nova que Jesús ens ha anunciat.

Això, ens ha de fer pensar. Hauríem d’esbrinar, en la nostra vida de cristians, a qui ens semblem, quin paper estem interpretant, si realment la meva vida de cristià dóna fruit de justícia i de bondat.

Perquè la vinya del Senyor és ara el poble cristià. És ara cadascú de nosaltres, de la nostra comunitat, del nostre poble, del nostre món. Ara bé, necessitem renovar-nos i que el Senyor, Déu de l’univers, ens faci veure la claror de la seva mirada per ser salvats.

Encara avui, mentre vivim en aquest món, els cristians podem caure en el problema dels mals vinyaters. Encara els cristians podem matar de paraula, d’obra i d’omissió a moltes persones, a molts altres necessitats, que en definitiva són el Crist. Perquè encegats no hem entès l’evangeli, no hem reconegut el do rebut de la vinya, el do de la vida en Crist i ens hem comportat com els mals vinyaters.

Però, la misericòrdia de Déu encara és més gran que les nostres maleses. I en el nostre cor hi és la capacitat de convertir-nos. Sí, tenim la capacitat de girar-nos cap a la pedra que ha estat rebutjada i que ara corona l’edifici: Jesucrist.

Si creiem en Jesucrist ens hem d’interessar per tot allò que és veritat, respectable, just, net, amable, de bona reputació, virtuós i digne d’elogi. És a dir, hem de viure practicant tot allò que l’evangeli i el magisteri de l’Església ens han transmès. Així, el Déu de la pau serà amb nosaltres.

I donarem el fruit dolç que com a cristians se’ns demana. Perquè l’esterilitat no entra, no té cabuda, en l’actuar de la persona que es consideri cristiana. Ja que el Regne de Déu serà donat a qui el farà fructificar.

Esporguem la nostra pròpia vinya que ens ha estat donada, que és la nostra pròpia vida. Netegem-la amb la penitència i el sagrament de la reconciliació. Cavem la terra amb la pregària assídua perquè la benedicció del Senyor assaoni els nostres cors. I així, puguem donar els fruits al seu temps i en abundància, en bé de tot el món.

29 de setembre de 2020

SANT MIQUEL I TOTS ELS ÀNGELS

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Conèixer, creure, veure. Unes actituds que cada cristià ha de tenir present dia rere dia. Jesús ens veu, no cal que ens amaguem sota una figuera. Jesús ens coneix, sap perfectament si som falsos o veritables cristians, molt abans que nosaltres ens n’adonem.

De part nostra està el creure. Creure en el Fill de Déu. Conèixer la seva victòria sobre el pecat i la mort per la sang de l’Anyell. Veure el cel obert, sí, obrir-nos a poder contemplar més enllà dels nostres ulls terrenals.

Hem de reconèixer que som uns necessitats. Per això, hem de creure en Déu, que ens envia sempre els seus missatgers secrets. Els quals sense fer molt de soroll ens protegeixen.

Sols els ulls de la fe poden conèixer com Déu ens defensa de tot mal. Sols un cor obert pot creure en la força que Déu ens dona en el camí de la nostra vida. Sols unes mans ben disposades al servei dels altres poden veure com Déu ens guareix i guareix, el qui de la malaltia estant confia i posa l’esperança en la seva benedicció.
Som uns necessitats, per això els àngels que pugen i baixen sobre el Fill de l’home, ens protegeixen.

Que l’àngel Sant Miquel ens defensí del maligne, la Serp Antiga, l’anomenat Diable i Satanàs, que desencamina el món i vol dividir-nos.

Que l’àngel Sant Gabriel ens doni força per acceptar la voluntat de Déu, en la nostra vida quotidiana.

Que l’àngel Sant Rafael ens guareixi mentre fem camí, malgrat la situació sanitària en que estem vivint, i ens acompanyi cap a la millor unió amb Déu.

Ens cal conèixer Déu que és amor. Ens cal creure en el seu Fill Jesucrist que ens estima. Així podrem veure en els nostres ulls de la fe els àngels que ens protegeixen, cada moment de la nostra història.

14 de setembre de 2020

EXALTACIÓ DE LA SANTA CREU

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Nm 21,4b-9; Sl 77,1-2.34-35.36-37.38 i Jo 3,13-17

La creu és un símbol omnipresent, potser ja no tant en el conjunt de la nostra societat ara més plural en l’aspecte religiós o simplement no interessada en aquesta realitat de la mateixa naturalesa humana. Però encara avui no hi deu haver ningú que no reconegui aquest símbol com quelcom vinculat a la religió si no és capaç de relacionar-lo directament amb Crist. Però per a nosaltres creients, la creu no és un símbol, la creu és una realitat viva, viva també avui. Viva perquè el misteri de la redempció, de la passió, mort i resurrecció del Senyor és sempre viu i la creu n’és el pas ineludible; viva perquè en el nostre món hi ha moltes creus repartides no pas a grat dels qui les porten sinó a caprici dels qui les carreguen als altres.

Quan mirem la creu, quan girem els ulls vers aquest arbre, que és arbre de vida i no de mort, amb Crist hi veiem clavats a molts altres crucificats: emigrants que es juguen la vida per trobar una llar i un plat a taula i són clavats en la creu de camps de refugiats infectes; lluitadors per la llibertat i pels drets que són crucificats en una presó, a l’exili quan no directament assassinats; tanta gent que porta la creu de la lluita diària per mantenir la seva família o per donar-los una llar evitant ésser desnonats; tantes dones maltractades clavades a la creu d’una convivència perillosa; tanta gent gran clavats en un llit sense una veu familiar o una mà amiga que els demostri amor; moltes creus de dolor. Són les creus de tants calvaris com hi ha al món i que tal volta o no veiem o han acabat per ser tan habituals que ja no hi prestem atenció.

Per compartir aquestes creus el Fill de Déu, no volent guardar-se gelosament la seva divinitat, és feu com un home qualsevol i acceptà fins i tot la mort, una mort dura, ignominiosa, una mort de creu. Però aquí no acaba la seva missió. Sense creu no hi ha resurrecció, però la creu de Jesús no té cap sentit sense la resurrecció. És aquesta la nostra esperança, una esperança que no ens allibera de les responsabilitats socials davant les injustícies i els desgavells, davant de les creus d’aquest món en les que tal volta potser nosaltres crucifiquem als altres, però que situa l’horitzó molt més enllà del que aquesta vida nostra d’ara pot suposar.

Crist fou el qui baixà del cel i en pujà de nou, com escoltà Nicodem de boca de Jesús, i si ho feu fou perquè no ens perdem cap de nosaltres, perquè tinguem amb Ell i per Ell vida eterna. Aquesta és la grandesa de la creu que d’instrument de mort per Crist fou transformada en arbre de la vida. En la creu rau la nostra esperança fruit de l’amor de Déu que ens ha estimat tant, que ens ha donat el seu Fill únic com a redemptor i Ell per redimir-nos patí una mort de creu abans de ser exalçat per damunt de tot altre nom, per la seva resurrecció que és esperança de la nostra.

Les nostres creus són ara i aquí signe de desesperació i desolació, passant per la creu de Crist esdevenen llavor d’esperança. D’allí on vingué la mort, ens ha de venir la vida, la vida vertadera, plena i perdurable; en la creu hi ha la llavor de la salvació, la vida i la resurrecció.

13 de setembre de 2020

DIUMENGE XXIV DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sir 27,30-28,7; Sl 102,1-2.3-4.9-10.11-12; Rm 14,7-9 i Mt 18,21-35

«Perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem als nostres deutors»; hem repetit aquesta frase no set vegades sinó setanta vegades set, milers de vegades. És una de les peticions del Parenostre, de l’oració que Jesús deixà als seus deixebles, però potser prestem poca o cap atenció al que significa, al que ens compromet o tal volta sols ens fixem en demanar el perdó per a nosaltres i oblidem que això va unit a perdonar també nosaltres.

La nostra societat s’omple de frases com «ni oblit, ni perdó», «perdonar sí, però oblidar mai», fins i tot la frase feta que diu «això no té perdó de Déu» i tantes altres similars que, diguem-ho clar, res tenen a veure amb el que Jesús ens va ensenyar. Ens ho ha dit directament el llibre del Siràcida, és odiós irritar-se i guardar rancúnia i el venjatiu toparà amb la venjança del Senyor. No perquè Déu sigui pas venjatiu, sinó perquè nosaltres ens empresonem en la rancúnia.

L’Evangeli d’avui és ben clar, aclaparadorament clar. En el relat Déu és el rei, nosaltres el ministre corrupte que ha malgastat el que tenia i el que no tenia i el nostre germà és l’altra col•lega que ens deu una mínima part del que ens acaba de ser perdonat. Déu és el rei compassiu i benigne, lent per al càstig i ric en l’amor del que ens parla el salmista, amb un amor immens, que llença les nostres culpes lluny de nosaltres. I nosaltres som el qui ens entestem a anar-les a buscar de nou i recollir-les, som el qui agafa i escanya al pobre, qui acolla a l’innocent per acabar tancant-lo a la presó pensant que hem triomfat quan de fet ens hem enfonsat en l’absoluta derrota, en el pou sense fons del no perdó.

A Déu no l’enganyem pas, com a aquest rei del relat que no triga gaire a ser informat de tot el que havia passat i encara menys a agafar a aquell mal home, posar-lo en mans dels botxins i manar de torturar-lo; i no, el rei aleshores no és cruel, és just, perquè ell seu ministre ha deixat escapar ben conscientment l’oportunitat de convertir-se i després d’haver estat objecte de la misericòrdia del seu Senyor ha estat incapaç d’aprendre la lliçó, ben pràctica d’altra banda, i acaba per ser el més injust dels homes per un grapat de diners.

El perdó és necessari per a viure, per a sobreviure, en una doble direcció ja que ens cal ser perdonats, però també ens cal perdonar. La rancúnia, tal voltes l’odi no porten enlloc més que a augmentar la distància amb el Senyor i quan ens allunyem d’Ell ens allunyem del seu favor per voluntat nostra.

Recordar-nos dels manaments, pensar en la mort, recordar la fi que ens espera; tot plegat ens porta cap a Crist, ens porta a abandonar la rancúnia, a no tenir en compte l’ofensa rebuda. Ens porta a deixar la nostra vida en mans del Senyor, a viure i a morir per al Senyor, aquell qui és sobirà de vius i de morts, com ens diu l’Apòstol.

Perdonar les culpes dels altres per a que ens perdonin les nostres; perdonar als qui ens ofenen perquè les nostres ofenses ens siguin perdonades, aquesta és la clau. Hi ha un marc concret per a això, és un dels sagraments més sovint oblidats, aquell al que substituïm per la frase «jo em confesso directament amb Déu», «no em calen intermediaris», «no tinc necessitat d’explicar a ningú més que a Déu les meves coses» o «Ell ja les sap, ja sap com soc, no cal ni que li digui». Déu sap com som, sap que és el que ens cal però nosaltres hi tant que ho necessitem de reconèixer-nos pecadors per obtenir el perdó, saber-nos en falta i fer propòsit d’esmena, manifestar la voluntat de convertir el nostre cor a imatge de la bondat del Senyor, d’aquell qui ens perdona, d’aquell qui és font de perdó.

Aquell mal ministre, que amb les seves corrupteles, malauradament un fet ben viu avui en tants nivells de la vida política i econòmica, acabà per arrastrar a la desgràcia a tota la seva família. De fet no s’havia penedit, s’havia llençat als peus del rei, havia fet teatre, tot un espectacle que fins i tot arribà a convèncer per uns instants al rei; però el seu cor restava de pedra i poc va trigar a demostrar-ho.

La nostra societat, les nostres famílies, les nostres comunitats són diverses, plurals; sovint hi ha lloc per al desacord i massa sovint aquest pot acabar en l’ofensa. Davant d’aquesta realitat, tant habitual, tant humana, que tant sovint acaba amb presons, exilis, separacions i venjances del tot injustes; ens cal perdonar i ser perdonats, ens cal el perdó i no set vegades, sinó setanta vegades set, infinitament.

La clau rau en estimar a Déu i als altres, en recordar sovint aquest manament que per Jesús els resumeix a tots; perquè l’amor tot ho perdona.

Els monjos en la darrera oració del dia, tot acabant Completes, invoquem l’omnipotència i la misericòrdia de Déu. Sols Déu és omnipotent i del tot misericordiós; nosaltres perdonant participem de la seva misericòrdia i rebent el seu perdó de la seva omnipotència.

En paraules de sant Agustí: «quan diem: Perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem als nostres deutors, ens obliguem a pensar tant en el que demanem com en el que ens cal fer, no fos cas que siguem indignes d’aconseguir allò que demanem.» (Carta a Proba, 11).

8 de setembre de 2020

NAIXEMENT DE LA BENAURADA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Maria, celebrem el vostre naixement. I, el nostre cor s’omple d’amor i de bellesa entre cants de festa. Avui us contemplem envoltada amb humil roba de lli blanc que ens parla de senzillesa, de puresa i d’humilitat. Avui, envoltada pels vostres pares, la família i els amics de casa vostra, guaiteu del bressol estant.

Maria, obriu els ulls a la vida, obriu els ulls amb tota la humanitat abandonada «fins que la mare haurà tingut un fill». Un fill que «es presentarà a fer de pastor amb la majestat del seu Déu. Ell serà la pau».

Maria, obriu l’oïda ben atenta a l’acompliment del que el Senyor havia anunciat pel profeta: «La verge tindrà un fill, i li posaran Emmanuel», que vol dir Déu-és-amb-nosaltres.

Maria, obriu les mans, no per filar lli encara, perquè filareu el misteri de Déu encarnat per obra de l’Esperit Sant. Ara, aixequeu les mans per lloar Déu, juntament amb tota la humanitat, amb tota la genealogia on hi som tots inserits.

Maria, heu estat cridada des de la vostra concepció immaculada a ser imatge viva del Fill, és a dir a fer la voluntat de Déu Pare. La mare i verge sou vós, Maria, destinada a portar Jesús, el Salvador, a la humanitat abandonada.

Nosaltres, cridats també a ser imatge del Fill, serem benaurats com vós Maria, si acceptem Jesús, el Fill, i el concebem espiritualment.

Molts artistes, i en tants pobles, han esculpit la imatge de Maria presentant-nos als braços Jesús, el Fill. Com a signe d’identitat, els cristians hauríem de portar, com Maria, al davant Jesús. És a dir, presentar des del nostre cor la bellesa i l’amor de Jesús, a tota la humanitat abandonada. Som imatge, recuperem la semblança amb el Fill de Déu.

Ell ens ha cridat. Obrim els ulls per contemplar el misteri de Déu. Obrim l’oïda per escoltar les prescripcions de la paraula de Déu. Obrim les mans per treballar vers el proïsme més necessitat.

Maria, Mare de Déu, tenir-vos com a mare ens ajuda amb els vostres ulls misericordiosos cada dia a fer el que hem estat cridats: donar glòria a Déu.

6 de setembre de 2020

DIUMENGE XXIII DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Ez 33,7-9; Sl 94; Rm 13,8-10; Mt 18,15-20

«Estimar és tota la Llei». «Déu és amor». Estimar és estar arrelats profunda i totalment en Déu. L’única obligació, l’únic deure, ens recorda avui sant Pau a la Carta als Romans, ha de ser el d’estimar-nos els uns als altres. La nostra naturalesa està creada, estructurada per viure aquesta llei: Per això afirma sant Agustí: «Senyor, ens heu fet per a vós, i nostre cor està inquiet fins que no descansa en vós».

I quan a Jesús li pregunta un Mestre de la Llei sobre quin és el primer manament (Mt 22,37s) respon citant el precepte de l’amor a Déu. Però afegeix una precisió que no se li havia demanat: suggereix al jurista que li pregunta que no hi ha un gran manament sinó DOS: estimar el proïsme, un manament igual o equivalent al precepte d’estimar Déu. Tot està, doncs, recollit en aquesta dimensió de l’amor. No hi ha més que un manament: ESTIMAR. Un amor idèntic amb dos objectius diferents: Déu i el proïsme.

Sant Bernat, i també la resta de la teologia cistercenca, té escrites paraules bellíssimes sobre l’amor. Així quan ens diu: «L’amor és suficient en si mateix, és plaent per si mateix. El mèrit i el premi de l’amor està en ell mateix. No requereix un altre motiu. El fruit de l’amor està en practicar-lo. Estimo perquè estimo, estimo per estimar. Gran cosa és l’amor. D’entre totes les emocions, sentiments i afectes de l’ànima l’amor és l’única cosa amb què la criatura pot correspondre al Creador. L’únic que vol és ser estimat».

Estimar és tota la Llei. Però, donem la impressió amb freqüència que som «il·legals». Que aquesta Llei no ha arribat a penetrar en el nostre cor. Ja heu sentit l’Evangeli, que posava de relleu la dificultat de trobar-se les persones mitjançant el diàleg; la dificultat de posar-se d’acord en el camí d’aquesta vida. La qual cosa sembla sorprenent quan la Paraula de Déu ens assegura que tot el que demanem des d’aquesta dimensió de l’amor que ens obre a la unitat, ens ho concedirà, perquè, a més, Déu ja és present a tot grup o comunitat unida i reconciliada

El salm que acabem de cantar ens crida l’atenció, i ens dona la clau de la dificultat de trobar-nos, de fer camí d’unitat: «Tant de bo que avui sentíssiu la veu del Senyor: no enduriu els vostres cors».

La saviesa d’aquest salm ens la confirma la història de la humanitat, la vida concreta de cadascú de nosaltres: Quantes petites coses de la nostra vida diària ens van tancant en els nostres desitjos personals, en els nostres capricis, fins a fer-ne llei! I d’aquesta manera ens tornem «il·legals», ja que canviem l’expressió: «Estimar és tota la Llei», per una altra de semblant, però que ens allunya els uns dels altres: «Estimar-me a mi mateix és tota la llei».

El problema, d’aquí la seriosa advertència de el salmista, pot estar en la nostra duresa de cor; que caminem per la superfície de la vida, anem relliscant per les senderes d’aquesta existència nostra, de la qual, d’altra banda, tan sovint ens queixem. I és que la simple escorça de la vida acaba per assecar-se, i fer-se dura, insuportable.

Contempleu la vida, la creació... d’on ve tanta bellesa que podem contemplar en tantes i tan diverses manifestacions de la vida a la natura? Li ve d’estar estretament unida a les arrels. Doncs el mateix passa amb nosaltres, amb les persones. Perdem la nostra qualitat humana quan ens separem de les nostres arrels. Per això sant Bernat ens torna a suggerir aquestes belles paraules: «Obriu l’oïda del vostre cor a aquesta veu interior i escolteu atents a Déu que parla en la intimitat, no a mi que us parlo des de fora. La veu del Senyor és potent, la veu del Senyor és magnífica, sacseja el desert, trenca els secrets i fa saltar a les ànimes esmussades. No cal esforçar-se molt per advertir aquesta veu».

Ho heu escoltat quan ha estat proclamada en les lectures de l’Eucaristia d’avui. Es tracta de deixar que baixi fins a les arrels, fins al cor, i deixar, o millor col·laborar amb aquesta Paraula de Déu, perquè vagi renovant la vostra vida.

2 de setembre de 2020

SANTS BERNAT, MARIA I GRÀCIA, MÀRTIRS

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

«Sereu odiats de tothom pel fet de portar el meu nom».

Cristià, aquest és el nom, el nom que ve de Crist. Nom que en els nostres dies continua sent odiat en molts indrets del món. Però, que el cristià posa tota la seva fe, la seva esperança i el seu amor, fins donar la vida per Crist.

Ahmet tot passant per Poblet arribà a la fe en Déu. Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant. Batejat i consagrat ara Bernat vivia gojos del favor que el Senyor li havia fet per gràcia, alliberant-lo i salvant-lo de qualsevol mal. Entre els cants, la litúrgia, la pregària i el treball va anar forjant-se la seva fe. Fins que, va arribar el dia que va estar a punt per a donar una resposta a la raó de la seva esperança.

Havia d’anar a anunciar el do de Déu als seus germans de sang. Les seves germanes assoliren la fe. Maria i Gràcia van entendre molt aviat també el nom de cristià, el nom de Crist. Nom que els va portar a tots ells, Bernat, Maria i Gràcia, a experimentar el dolor: «Un germà trairà el seu germà». «Sereu odiats de tothom pel fet de portar el meu nom».

Van estar provats, com l’or al gresol. Van sofrir pel fet de ser justos, per haver obrat el bé. Però, es van deixar fer al voler de Déu, reverenciant-lo de tot cor. Sofriren amb constància fins a la fi. Mantenint-se fidels, donaren la vida per Crist. Per això, ara celebrem la seva entrada a la glòria. La constància en la fe els va portar a la salvació de Déu. L’aparentment fracàs de la seva vida humana, els va obrir les portes de la glòria del cel per a la vida eterna.

Nosaltres en fer memòria dels nostres màrtirs Bernat, Maria i Gràcia, hauríem de ser humils i meditar si som constants en la nostra vida de monjos, si estem sol·lícits a donar raó de la nostra esperança, com els nostres avantpassats. Perquè la tasca de la nostra comunitat és com sempre ha estat, donar testimoni de Crist en el nostre món, avui tan secularitzat, però avui com abans tant necessitat de fe, d’esperança i de caritat.

Que els nostres màrtirs Bernat, Maria i Gràcia ens ajudin a saber donar la vida per Crist en la nostra tasca quotidiana. Amén.

30 d’agost de 2020

DIUMENGE XXII DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Jr 20,7-9; Sl 62,2.3-4.5-6.8-9; Rm 12,1-2 i Mt 16,21-27

«Fuig d’aquí, Satanàs». Pere es deuria quedar ben colpit per aquestes paraules de Jesús. Ell creia fer un bé i es va robar rebent un dels pitjors retrets que li podia dirigir el Mestre, qualificar-lo de Satanàs. Certament Pere no pensa com Déu sinó com els homes; per això s’adormirà i no vetllarà a Getsemaní; per això el negarà tres cops al pati de la casa del gran sacerdot; per això estarà ben lluny dels peus de la creu, posant distància a la por; per això aquell matí del primer dia de la setmana no serà capaç de veure i creure. Encara no ha ofert al Senyor tot el que és, segueix emmotllat al món present i no sap reconèixer quina és la voluntat de Déu, reconèixer allò que és bo, agradable a Déu i perfecte.

Jesús, com Jeremies, anuncia devastacions, sofriments, mort; però sols Crist anuncia una gran esperança, la resurrecció. Potser Pere després d’escoltar tant negres vaticinis no va arribar ni a sentir aquesta darrera frase de Jesús i volent fer un bé intentava ni més ni menys que impedir la nostra salvació, potser pensant que ni tant elevat fi justificava aquets mitjans.

Sense creu no hi ha resurrecció, sense Divendres Sant no hi ha matí de Pasqua, sense mort no hi ha gloria. Per anar amb Crist cal negar-nos a nosaltres mateixos; per guanyar la vida, cal perdre-la per Crist, per acompanyar a Crist cal prendre la creu.

Què ens impedeix de fer-ho? Qui ens impedeix de prendre la creu i de seguir a Jesús? Cap altre que Satanàs, del qual ens diu el Papa Francesc que no ens pensem que és un mite, una representació, un símbol, una figura o una idea perquè aquest engany ens duu a abaixar els braços, a descuidar-nos i a quedar més exposats, perquè Satanàs no necessita posseir-nos en té prou en enverinar-nos amb l’odi, amb la tristesa, amb l’enveja, amb els vicis i mentre nosaltres abaixem la guàrdia, ell ho aprofita per a destruir la nostra vida, les nostres famílies i les nostres comunitats (cf. Gaudete et exultate, 161).

Jesús sap de que parla, ja ha viscut la temptació, ho ha fet al desert, i encara la viurà, fins al darrer moment, la de defugir de fer allò que ha vingut a fer, la voluntat del Pare. Crist serà temptat en tant que com a home per ajudar-nos a vèncer la nostra pròpia temptació, per enfortir-nos davant de l’atac del maligne. Pere sempre tant vehement creient de fer un favor a Crist està servint de fet d’instrument al diable i quantes vegades no som també nosaltres instruments de Satanàs, missatgers no pas de la Paraula del Senyor com Jeremies, sinó que som seduïts i ens deixem seduir pel mal, per la murmuració, per la mentida, per la traïció, per la calumnia; creient sens dubte que és allò que ens convé més que cap altra cosa per arribar allí on volem arribar. No pensem com Déu sinó com els homes.

Així el Papa Francesc en la seva Exhortació Apostòlica Alegreu-vos i celebreu-ho tot parlant de la santedat, de com esdevenir sants de la porta del costat, ens prevé del maligne contra el que hem de lluitar amb totes les nostres forces amb les armes que tenim a l’abast com ara la fe que s’expressa en la pregària, la meditació de la Paraula de Déu, la participació en l’Eucaristia, les obres de caritat, el compromís amb els germans i la reconciliació sacramental (cf. Gaudete et exultate, 162).

Estiguem alerta, Satanàs aprofita qualsevol escletxa que deixem per entrar al nostre interior i fer de les seves. Tant sols obrint els nostres cors al Fill de l’home que vindrà en la gloria del seu Pare, serem capaços de resistir i esdevenir com Pere testimonis de fe, com ell que a la fi esdevingué pedra on edificar l’Església.