5 de juliol de 2020

DIUMENGE XIV DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Zc 9, 9-10; Sl 144; Rm 8, 9-11.13; Mt 11,25-30

Fa uns dies vaig rebre una carta de la qual manllevo aquest paràgraf: «L’exercici d’entrar dins de nosaltres és molt dur, ja que ens fa por el que podem trobar. La dicotomia entre el que es diu i el que es fa, el voler ser més que els altres, la vanitat disfressada d’humilitat, l’excés constant d’informació, les ordres i recomanacions contradictòries, vinguin d’on vinguin, i el que és pitjor, les xafarderies pures i dures, moltes vegades al límit de la maledicència, i aparentment explicades amb bona intenció, però sense cap sentit, que ens solen arribar un dia sí, i un altre també...».

Veritablement, pot ser tan dur entrar dins d’un mateix? Ens fa por? O potser estem alienats per la nostra vida exterior, superficial?

Podríem recordar alguns punts de l’homilia del Papa Francesc en la solemnitat de sant Pere i sant Pau. Deia: «És inútil i fins i tot fa nosa que els cristians perdin el temps queixant-se del món, de la societat, del que està malament. Les queixes no canvien res. Les queixes són la segona porta tancada a l’Esperit Sant. La primera és el narcisisme, la tercera el pessimisme... Tenim cura de la unitat en la pregària? Què passaria si preguéssim més i murmuréssim menys, amb la llengua una mica més continguda?»

Dues intervencions, d’un seglar i del Papa, amb una relació amb la Paraula de Déu en aquest diumenge, que ens diu per boca de sant Pau que «nosaltres no vivim segons les mires de la carn sinó segons les de l’Esperit, que l’Esperit de Crist habita en nosaltres, que fa morir en nosaltres les obres pròpies de la carn».

En principi ens pot sonar tot això a una contradicció. O bé el seglar i el Papa exageren, o bé això de viure segons l’Esperit de Crist encara no és una realitat ferma en la nostra vida.

Però podem escoltar altres veus. L’evangeli ens diu avui per boca de Jesús mateix que Déu revela la seva saviesa, manifesta la seva força als senzills i l’amaga als savis i entesos d’aquest món. Per dir-nos a continuació que anem cap a ell, que acceptem ser els seus deixebles, que acceptem el seu jou i trobarem repòs i pau.

Us proposo una altra veu en sintonia amb aquest evangeli. És dels sants pares. Ens diu Climent d’Alexandria en la seva obra El Pedagog, que «el nostre pedagog és Crist, Déu sant, Paraula que condueix tota la humanitat. Déu mateix que estima els homes és el nostre mestre, i que la formació rebuda de Déu roman per sempre».

Si jo no tinc la consciència que Crist, el Mestre, condueix la meva humanitat, el meu «ego» no arriba a tenir el seu repòs i la seva pau. No n’hi ha prou amb assistir a l’Escola d’aquest pedagog, sinó aprofitar-nos del seu ensenyament, deixar que el seu ensenyament condueixi tota la nostra existència.

O sigui, jo diria: no n’hi ha prou d’haver rebut el seu baptisme; no n’hi ha prou viure en un monestir i fer una professió; no n’hi ha prou d’estar consagrat a ell en una vida religiosa o sacerdotal, tot això és inútil si la meva vida no és il·luminada i conduïda per l’ensenyament d’aquest Pedagog únic que és Jesucrist.

Un ensenyament del nostre Pedagog ja l’hem escoltat en l’evangeli: és el repòs i la pau interiors. Però encara hi ha una altra paraula que no hem de desaprofitar. Ens la recorda el profeta Zacaries: «Alegra’t! Està a punt d’entrar i et porta un missatge de pau».

Potser encara teniu viu el record en la vostra ment, o en el vostre cor, de la invitació del diaca en el recent temps pasqual? «Aneu i porteu a tothom l’alegria del Senyor Ressuscitat».

No és dur, pot ser laboriós, però mai dur entrar dins d’un mateix, perquè emprenem un camí en el qual anem descobrint el que ens diu un altre sant pare, en una homilia antiga de segle V: «L’ànima habitada per Déu és plena de bellesa i resplendor, perquè té com a guia i hoste el Senyor, amb tots els seus tresors espirituals».

Amics, amigues, germans, val la pena ser deixeble permanent a l’escola d’aquest Pedagog.

29 de juny de 2020

SANTS PERE I PAU, APÒSTOLS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 12,1-11; Sl 33,2-3.4-5.6-7.8-9; 2Tm 4,6-8.17-18; Mt 16,13-19

El rei Herodes pensava que amb una mica de dedicació podria acabar amb aquell grup de seguidors d’un tal Jesús de Natzaret que l’incomodava i el rei estava ben disposat a fer-los mal. Fent matar a espasa a un tal Jaume i agafant-ne un altre de nom Pere, aconseguí fins i tot ser ben vist pels jueus, perseguir-los donava un bon índex en les enquestes que diríem avui. També un tal Saule per la seva banda s’esmerçava en perseguir aquests díscols que afirmaven que el tal Jesús que havia estat crucificat, havia vençut la mort tot ressuscitant del sepulcre estant. Però si l’home proposa és vertaderament Déu qui disposa. Ja ho havia dit aquell fariseu que es deia Gamaliel, doctor de la llei i honorat de tot el poble, davant del Sanedrí «aneu amb compte amb el que voleu fer contra aquests homes. (...) Perquè, si allò que fan o es proposen ve dels homes, es destruirà tot sol; però si és de Déu, no aconseguireu pas destruir-los. I alerta que no us trobéssiu lluitant contra Déu!» (Ac 5,34). Herodes i Saule s’han trobat lluitant contra Déu, qui sap si sense saber-ho.

És Déu qui disposa. Déu havia disposat que Simó aquell pescador, que amb el seu germà Andreu estaven vora el llac de Galilea, deixessin les xarxes per seguir Jesús i esdevenir així pescadors d’homes. Déu havia disposat enviar a Saule camí de Damasc creient ell que anava a agafar cristians, quan de fet anava camí de la seva conversió; qui abans els perseguia, ara anunciava la fe que havia volgut destruir (Cf. Ga 1,23). Per voluntat de Crist, aquell a qui perseguia, que li sortí al pas i el feu caure del cavall i del seu error. Així per obra de Déu, Simó esdevingué Pere i Saule Pau.

Pere i Pau deixaren una vida aparentment còmode per agafar la creu i tot seguint el Crist esdevenir missatgers de l’Evangeli davant dels jueus i dels pagans, perquè la bona nova del Crist va destinada a tota la humanitat. És que al llarg de les seves vides, que a la fi foren ofertes com una libació vessada sobre l’altar, el Senyor els donà la fortalesa necessària per a mantenir-se fidels, guardant-los de tots aquells qui, com Herodes, els volien perjudicar perquè arribat el moment de desfer les amarres, acabada la cursa i mantenint la fidelitat, fossin cridats al Regne celestial per mitjà del martiri.

Qui ha darrera la seva crida, de la seva conversió, del seu ministeri i del seu martiri? D’on els vingué la força per esdevenir evangelitzadors i portar la bona nova del Crist fins al cor de l’Imperi romà? La seva lluita no fou fàcil, fou molt dur el camí; l’acompliment de la seva missió els comportà presó, cadenes i privacions. Darrera de tot plegat hi ha el ple convenciment de que Jesús és el Messies, el Fill del Déu viu. Sols aquesta convicció fa de Pere la roca sobre la que Crist mateix edificarà la seva Església; sols la fe dona a Pau la força per afrontar aquest noble combat, el més noble que hi pot haver.

Pere representa la fermesa, la roca de la fe, la seguretat. Pere no opina, confessa llur fe fruit d’una experiència personal que és, a més, una revelació del mateix Jesús, del Messies, del Fill de Déu viu. I confessant la vertadera naturalesa de Jesús rep una nova identitat i una missió; ser pedra i fonament de l’Església.

Pau no havia conegut al Jesús històric, però va conèixer també al Crist al qual havia perseguit, reclamant amb força el títol d’apòstol, apòstol dels gentils, perquè va entendre com ningú la universalitat de l’Evangeli, que trenca les barreres de les cultures, races i llengües. Pau representa la impetuositat de l’anunci d’aquella fe confessada oberta ara a tothom que vulgui escoltar-lo, a aquell que obri el seu cor al Crist.

La fe en Crist ha de ser primer que tot confessada, això és, acceptada, viscuda i assimilada fins a conformar d’una manera nova la pròpia identitat. Però no pot amargar-se, no es pot posar sota una mesura, cal proclamar-la, anunciar-la i comunicar-la. Creure que Crist és el Fill de Déu i el salvador del món, mort i ressuscitat per a salvar a tots els homes, significa que el creient no pot guardar-se aquesta fe per a si mateix, l’ha de donar a conèixer, perquè tots som cridats a la salvació.

La litúrgia celebrava aquesta festivitat com el natalici dels sants apòstols Pere i Pau, perquè pel martiri nasqueren a la vida vertadera que per Déu els fou oferta en cridar-los a seguir-lo i ells, malgrat tantes dificultats, no dubtaren mai a recórrer el camí que porta cap a Crist. «Segueix-me» li digué Jesús a Pere, «Segueix-me» li digué l’àngel tot tocant-lo per lliurar-lo de la presó. Pere i Pau, cadascun amb la seva pròpia història personal i eclesial, testimonien que, fins i tot enmig de duríssimes proves, el Senyor no ens abandona mai. És el Senyor qui estava al costat de Pere per a deslliurar-ho de les mans dels seus enemics a Jerusalem; és Ell qui estava al costat de Pau en els seus continus esforços apostòlics, per a donar-li la força de la seva gràcia, a fi de convertir-lo en intrèpid herald de l’Evangeli per a bé dels gentils (Cf. Joan Pau II 29 de juny de 1997).

Demanem-li al Senyor, per intercessió dels apòstols Pere i Pau, que estigui també al nostre costat i ens doni la fortalesa necessària per reconèixer tothora que Ell és el Messies, el Fill del Déu viu. I si alguna vegada ens retreuen el nom de cristians, com a Pere i a Pau, estiguem contents perquè vol dir que l’esperit de la glòria, que és l’Esperit de Déu, reposa sobre nosaltres (Cf. 1Pe 4,14). Per què sinó, a qui aniríem? Si tant sols Ell té paraules de vida eterna. (Cf. Jn 6,68)

24 de juny de 2020

EL NAIXEMENT DE SANT JOAN BAPTISTA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Abans de nàixer:

El Senyor m’ha format des del si de la mare, teixint-me en les entranyes, on m’anava fent secretament, com un brodat.

Naixent:

A Elisabet tots la felicitaven. Els veïns i els parents sentien dir que el Senyor li havia fet aquest favor tan gran. La mà del Senyor era amb ell.

Vivint:

Creixia i s’enfortia en l’Esperit. Va predicar un baptisme de conversió.

Morint:
Vessant la sang va donar el darrer testimoni de Crist.

Qui és aquest?

Aquest:

S’ha de dir Joan, perquè el Senyor ha vessat la seva misericòrdia. El Senyor ha vessat el seu favor sobre Elisabet i Zacaries, sobre la seva família, sobre el poble d’Israel.

Però, aquest favor ens arriba a nosaltres avui, a la nostra comunitat, al món sencer, perquè el missatge de l’arribada del temps de Jesús és per a tothom la bona notícia.

Déu s’apiada del seu poble, s’apiada de nosaltres i ens obre el camí cap al seu encontre mitjançant el seu precursor: Joan, el qui prepara el camí del Salvador. Joan és el precursor del Salvador, que és Jesús.

Joan en el seu temps necessita anunciar la vinguda de Jesús. Nosaltres en el nostre temps necessitem viure Jesús dins nostre. Perquè si el vivim l’anunciarem en la nostra vida.

Si els sants són un exemple de vida per a nosaltres, per a cada cristià, avui podem fer l’exercici espiritual d’esbrinar la nostra pròpia vida de santedat: abans de nàixer, naixent, vivint i morint.

Abans de nàixer:

Déu havia posat la seva llavor. Per això, abans de modelar-nos en les entranyes de la mare, ja ens coneixia, ja ens estimava.

Naixent:

Veïns i familiars felicitaven a la nostra mare. Uns deien que s’assemblava més al pare, altres que els ulls els tenia com l’àvia. I també, cadascú feia les seves prediccions de futur, segons el ritme dels plors o dels silencis.

Vivint:

Obríem el camí dels talents, desenvolupant els dons rebuts de part de Déu. Nosaltres com a cristians hem de preparar el camí del Senyor, el camí del coneixement del Senyor. Amb el nostre testimoni de vida, som designats a mostrar el Messies esperat, el Salvador del món.

Morint:

De moment, morint a tot allò que ens pot allunyar del veritable camí de Déu.

En aquesta solemnitat del naixement de Joan Baptista ens hem d’obrir a contemplar tot do rebut de part de Déu. Ens cal posar l’accent a la nostra actitud davant la vida: Com vivim? Vivim al desert? Vivim en comunitat? Estem disposats a morir? Estem disposats a morir a nosaltres mateixos, perquè visqui Crist en mi? Som llum o tenebra? Seguim Jesús fins a les últimes conseqüències? El seguim tot el dia? O bé, sols a les hores que estem imbuïts en la litúrgia? Com convivim en els qui ens envolten?

Creixem? Ens enfortim en l’Esperit? Ens convertim cada dia més? Perquè si Joan que és el precursor, no és digne de deslligar el calçat dels peus de Jesús, el Salvador; nosaltres en quin nivell de proximitat a Jesús ens trobarem? Però, no desesperem mai de la misericòrdia de Déu. En el quotidià de la vida, en el moment més inesperat, Déu es fa present. Déu ha vessat la seva misericòrdia, acceptem-la, convertim-nos i vivim sempre amb agraïment.

19 de juny de 2020

SAGRAT COR DE JESÚS (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafael Barruè, prior de Poblet

La vista pot reconèixer un paisatge, un rostre estimat. L’oïda pot reconèixer una música, una veu que ens interpel·la. El gust pot reconèixer un menjar, un condiment especial. El tacte pot reconèixer una forma, una ductilitat. L’olfacte pot reconèixer un flaire retrobat, un perfum estimat de la infantesa.

Però, com podem reconèixer Déu? El Senyor s’ha complagut i ens ha escollit perquè ens estima. Ho reconeixem? Reconeixem l’amor que Déu ens professa? Déu és amor. I s’ha revelat en el seu Fill, que ens ha estat enviat com a víctima propiciatòria pels nostres pecats.

En aquesta vida podem jugar a tenir un cor de pedra. Però, l’amor de Déu s’ha vessat, en el cor del seu Fill, Jesucrist, per esmicolar els cors de pedra i oferir-nos un cor nou, un cor d’amor vessat per als altres a la manera que Jesús ha ofert la seva sang per a la nostra salvació.

Jesús ens convida a jugar, el joc de l’escala de la humilitat. Perquè hem de ser senzills i humils per atansar-nos al seu cor.

Vivim molt cansats i afeixugats, és veritat, ho hem de reconèixer també. Per tant, ens convé tenir l’oïda fina, molt fina i atenta, per escoltar la veu de Jesús que ens diu: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats; jo us faré reposar».

El cor misericordiós de Jesús ens atrau amb el seu amor sense mesura. Els nostres cors, de vegades, s’endureixen sense adonar-nos-en. Per això, ens convé reconèixer que l’única manera d’alliberar els nostres cors de les durícies adherides és la senzillesa i la humilitat de vida.

«Jo sóc benèvol i humil de cor», ens diu Jesús. Nosaltres per viure més a prop del cor de Jesús ens haurem de convertir en els seus veritables deixebles. Això implica per una banda alliberar els nostres cors de tota mena d’orgull. Per altra, convertir el nostre cor de pedra en un cor humil.

El nostre cor per atansar-se al cor de Jesús ha de ser un camp humil, on l’oïda del cor no escolti res més que la voluntat de Déu Pare, no accepti res més que el jou suau i la càrrega lleugera que ens ofereix Jesús.

El repòs que desitgem sols el podem trobar en l’amor de Déu. Amor que en Jesús se’ns manifestà amb tota la seva misericòrdia per cadascú de nosaltres. Pensem en el sagrament de la reconciliació on per l’Esperit Sant se’ns perdona els pecats, i en l’Eucaristia on celebrem el memorial de la mort i resurrecció del Senyor Jesús, font de la nostra vida cristiana.

Afanyem-nos a practicar el joc de la humilitat, el qual ens obrirà al seu amor incommensurable i així restarem per sempre més en l’amor de Déu, en el cor mateix del seu amor. D’allí és d’on podrem vessar el nostre amor vers els altres cors sempre més necessitats del nostre món.

La solemnitat del Sagrat Cor de Jesús, ens interpel·la a revisar els nostres problemes coronaris. Revisem doncs, on tenim bloquejos en les nostres vies de relacions amb Déu i amb els germans. Recordem i no oblidem mai que: «Déu és amor; el qui viu en l’amor està en Déu, i Déu està en ell».

Si l’amor de Déu s’ha revelat als senzills, nosaltres sols tenim el camí de la senzillesa per esdevenir testimonis de l’amor de Déu. Així, amb senzillesa i humilitat podrem donar a conèixer l’amor immens de Déu als altres.

14 de juny de 2020

EL SANTÍSSIM COS I SANG DE CRIST (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Dt 8,2-3.14b-16a; Sl 147,12-13.14-15.19-20; 1C 10,16-17 i Jo 6,51-58

«Aquest pa es pren, però en realitat no es consumeix; es menja, però no canvia, perquè no es per a res transformat en aquell qui el menja, sinó que, si és rebut dignament, qui el rep es conforma a ell», són paraules del Papa Urbà IV en la butlla Transiturus de 1264 amb la que instituí la festa del Corpus Christi.

Aquell qui va dir «Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món.» (Mt 28,20) es fa present enmig nostre a través del pa i del vi. Sovint no hi donem la importància deguda a aquest gran misteri, a aquest gran regal del Senyor. Però en les darreres setmanes molts fidels s’han vist privats, de la participació al voltant de la taula de l’Eucaristia per raó de les mesures sanitàries motivades per la pandèmia. Ha calgut acostar-se, sentir-se prop del Senyor, mitjançant la pregària, la Paraula o la comunió espiritual; són mitjans vàlids en circumstàncies excepcionals; però res no pot substituir la participació en el sacrifici eucarístic, font i cimal de tota la vida cristiana (LG, 11). Avui celebrem de manera especial aquest misteri i aquest any el celebrem amb renovada joia.

Crist es feu home per poder morir com a home, però essent Déu ressuscità per a donar-nos la vida. Del cor del misteri de la redempció neix l’Eucaristia; d’aquell darrer sopar amb els seus deixebles on instituí el seu memorial; del peu de la creu on el seu cos traspassat per la llançada donà en darrera ofrena sang i aigua; dels àpats que el Crist ressuscitat compartí amb els seus deixebles. Aquest do és més gran que la mort; aquest do que neix de l’amor portat fins a l’extrem és per a nosaltres aliment d’esperança i ens convida a estendre horitzontalment, en expressió de sant Pau VI, l’amor entre tots els homes. Perquè on hi ha caritat i amor, allí hi ha vertaderament Déu.

L’Eucaristia és passat en quan a memorial d’aquell sopar amb els deixebles, que superà la pasqua que precedí l’èxode del poble de Déu pel desert durant quaranta anys, alimentat amb el pa baixat del cel. Perquè els qui van menjar aleshores d’aquell pa van morir, però el qui ara menja aquest pa, que és Crist, viurà per sempre. Jesús va celebrar la pasqua amb els seus durant la seva vida a la terra; però la va celebrar de manera especial a Jerusalem, el vespre en que el van trair; va desitjar ardentment menjar aquella Pasqua amb els deixebles abans de patir. Ja no era només la commemoració de la sortida d’Egipte, sinó bestreta de la seva pròpia Pasqua, és a dir, del seu pas d’aquest món cap al Pare per la seva passió i mort. Així la Pasqua va adquirir el seu ple sentit. Jesús va menjar amb els seus deixebles l’anyell pasqual, però la veritable víctima, agradable al Pare, era el mateix Crist, que l’endemà fou sacrificat a la creu. Amb la seva sang, font de vida, vam ser purificats dels pecats, deslliurats de la mort eterna i convidats a viure per sempre.

L’Eucaristia és present en tant que presència real de Crist enmig nostre, perquè el calze que nosaltres beneïm és comunió amb la sang de Crist i el pa que partim comunió amb el cos de Crist, com ens diu l’Apòstol. És sagrament de comunió, perquè tots nosaltres, essent molts, formem un sol cos i participem d’un mateix pa. Del misteri pasqual neix l’Església, sagrament de comunió, i l’Eucaristia, sagrament pasqual per excel•lència, és centre de la vida eclesial. «l’Església viu del Crist eucarístic, d’Ell s’alimenta i per Ell és il•luminada», en paraules de sant Joan Pau II.

L’Eucaristia és futur perquè anticipa el banquet etern a la taula celestial, tal com Jesús digué «qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna.» L’Eucaristia és fer un tast d’eternitat en el temps; així com Crist va viure en la carn romanent en Ell la glòria de Fill de Déu, així l’Eucaristia és presència divina i transcendent, comunió amb l’etern, signe de la compenetració de la ciutat terrenal i la ciutat celestial (CF. Gaudium et spes, 40). Per la seva naturalesa, l’Eucaristia, essent memorial de la Pasqua de Crist, introdueix l’etern i l’infinit en la història humana.

El sacrifici eucarístic essent sacrifici de Crist, on Ell és la víctima, on Ell és alhora el gran i únic sacerdot, opera a través dels ministres que actuen en nom seu i esdevé al mateix temps sacrifici de l’Església. Aquí rau la seva raó de ser; per al bé de l’Església a través del memorial instituït per Jesús durant el darrer sopar.

L’Eucarística ens convida a compartir aquell amor seu fins a l’extrem, aquí i ara amb els germans; perquè menjant la seva carn i bevent la seva sang estem en Ell i Ell amb nosaltres i Ell és aquell amor que enamora perquè és l’amor de Déu.

7 de juny de 2020

SANTÍSSIMA TRINITAT (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Xiuxiuegen els ocells, és època de fer nius. Al niu els ocells petits s’alimenten gràcies a les seves mares, les quals procuren que no els faci falta de res. Així, els ocells petits se senten contents, protegits i ben guardats.

Davant del misteri admirable que avui som convidats a contemplar, també cada cristià, amb la seva petitesa i humilitat s’hauria de sentir content, animat, en pau, protegit, defensat, alimentat i ben guardat en el niu del Temple, com l’oroneta. És a dir, a l’Església, en la comunitat cristiana, al monestir.

Els monjos obrim els llavis per proclamar la lloança de Déu u i Tri, donem glòria al Pare i al Fill i a l’Esperit Sant, d’una manera connatural a la nostra vida monàstica amb la seva inclinació reverencial. Perquè, ens sentim en el nostre niu guardats, alimentats, defensats i protegits per la Santíssima Trinitat.

Avui la litúrgia ens presenta la reverència que hem de tenir vers Déu. Perquè ens perdona les culpes i els pecats i ens fa la seva heretat. Déu que essent Pare, ha volgut que cada fill seu, que cada home i dona que pul•lula i voleteja en aquest món se salvi. Més encara, vol que tot el món sigui salvat gràcies a ell, perquè Déu estima.

La propietat de Déu és estimar i això es manifesta en la Trinitat. Perquè estima se’ns presenta en les tres persones: se’ns manifesta com a Pare amorós, com a Fill, únic, Salvador i redemptor, com a do de l’Esperit Sant vivificador.

Déu estima i no pot deixar d’estimar mai. De part nostra correspon acceptar el seu amor, acceptar la seva voluntat, acceptar-lo a ell mateix amb tot el nostre amor.

Creure és acceptar-lo a ell tot sol, deixant de banda totes les altres coses que abans creiem que eren nostres i resulta que solament impedien trobar-nos amb Déu cara a cara. Són massa coses les que ens impedeixen veure i contemplar Déu.

El límit de l’amor de Déu, si és que podem encasellar-lo en límits, és la nostra salvació, la salvació de tothom. La bondat de Déu baixa a la nostra humanitat ferida amb la Santíssima Trinitat: amb el Pare que vol la nostra vida per sempre, que perquè no es perdi ningú ens ha donat el seu Fill únic per guiar-nos cap al Pare i amb el do de l’Esperit Sant que ens encoratja a continuar la vida obrint el nostre cor per viure contents.

Déu, que és u és tri, se’ns ha manifestat Trinitat, Pare, Fill i Esperit Sant, per encerclar-nos, acorralar-nos en el seu amor, en el seu niu, l’Església, la comunitat per protegir-nos i defensar-nos de qualsevol mal. Els monjos hem cregut i vam fer una acte de fe, per això vam venir al niu del monestir. És del niu del monestir des d’on hem de buscar la seva presència, la presència de Déu. Com l’ocell que piula famolenc demanant el seu aliment, també nosaltres volem saciar-nos de l’Amor de Déu.

És Déu, només Déu qui pot saciar-nos. Per això ens cal buscar Déu que se’ns atansa en el seu Fill per l’Esperit Sant en cada Eucaristia a lloança del Pare, se’ns atansa en la Lectio amb la Paraula de Déu i el do de l’Esperit Sant, se’ns atansa en les hores litúrgiques i en el treball de cada dia i com no en el moment de recreació.

Déu vol la nostra vida, la nostra fe, la nostra esperança, el nostre amor, la nostra caritat, la nostra bondat, perquè vol alliberar-nos de qualsevol mal.

De part nostra està la voluntat de creure, de viure contents a l’ombra de Santa Maria, Mare de Déu, agomboiats pels sants, pels altres creients que ens han precedit, pels monjos que ens van acollir en aquesta comunitat concreta, pels qui tenim al costat ben avinguts, per viure en pau, pacificats, amb la paciència del qui espera la manifestació de Déu el darrer dia. I encara, nosaltres ara, tenim la responsabilitat de ser testimonis de fe pels qui comencen a obrir-se al coneixement de Déu.

Xiuxiuegen els ocells, escoltem la veu del Pare i seguim a Jesús, el nostre mestre, encoratjats per l’Esperit Sant.

Glòria i lloança al Pare, al Fill i a l’Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.

1 de juny de 2020

BENAURADA VERGE MARIA MARE DE L’ESGLÉSIA

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Jn 19,25-34

Les antífones del Benedictus i del Magníficat que cantem avui ens donen la clau de comprensió del significat d’aquesta memòria de la Mare de Déu que, fa ben poc, n’ha vingut a augmentar el nombre que ja en celebrem.

«Nuptiae facte sunt». A les noces de Canà Maria voldrà usar el seu privilegi de mare per forçar l’hora de Jesús, l’hora de la seva manifestació, de la seva glorificació, davant la mancança i el destret: «No tenen vi». Jesús li ho impedeix amb una resposta dura i contundent: «Dona, a tu i a mi què ens importa». Malgrat tot, Maria posa en exercici la seva confiança de dona i de mare, i marca la pauta per a l’autèntic deixeble de Jesús: «feu tot el que ell us digui».

L’itinerari de Maria, la mare de Jesús que n’ha d’esdevenir deixebla, a partir d’ara fluirà com un corrent d’aigua amagat que espera l’esvoranc per fluir de nou a la superfície, i s’anirà teixint misteriosament en el silenci de l’evangeli, en aquest fer tot el que ell, Jesús, li digui. Es tracta d’un procés de gestació, per a Maria, perquè aquesta dona, per a esdevenir nova, haurà de morir com a mare i ressuscitar com a deixebla de Jesús, en l’Esperit, per la fe i en la fe.

«Cum vidisset Iesus». Aquest procés es resol als peus de la Creu. Jesús trenca la seva relació de fill amb la seva mare, i la confia com a deixebla a l’Església, a la nova comunitat, representada pel Deixeble estimat: «Dona, aquí tens el teu fill... fill, aquí tens la teva mare». A partir d’ara la maternitat de Maria serà la maternitat del discipulat, i esdevindrà mare de Jesús en la mesura que el farà néixer en ella i en la comunitat per l’acolliment de la fe. Maria, la Dona, és rebuda pel Deixeble estimat, això és, admesa a l’àmbit del discipulat. Quan diem que Maria és Mare de l’Església volem dir sobretot que és Mare de la fe dels deixebles, de la nostra fe, i que, en la seva fe, sota les ales de l’Esperit, agombola una nova comunitat de fe.

Això, Damià Forment, ho va expressar molt bé en el sisè goig de la Mare de Déu que tenim representat en el segon pis del nostre retaule, damunt mateix de la imatge de santa Úrsula. També en la mateixa representació de la Pentecosta del Breviari del rei Martí, que contemplàvem ahir en el quadernet de Matines. Maria hi apareix com a dona orant, gestant, amb la seva pregària, amb la seva fe, amb la seva esperança, una nova comunitat de deixebles, l’Església.

Demanem-li que ens acompanyi en el nostre camí, amb la mateixa fortalesa i amb la mateixa tendresa amb què acompanyà Jesús als peus de la creu, i la comunitat naixent al Cenacle. Santa Maria, Mare de l’Església, pregueu per nosaltres. Amén.

31 de maig de 2020

SOLEMNITAT DE LA PENTECOSTA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 2,1-11; Sl 103; 1C 12,3b-7,12-13; Jo 20,19-23

La por envaïa als deixebles, por als possibles perseguidors que havien aconseguit matar al mestre a la creu, per això havien tancat les portes. La por feia que també els cors dels apòstols restessin tancats. El regne tal com ells l’esperaven havia acabat en un absolut fracàs i s’havien reclòs per por a córrer la mateixa sort que el mestre. També aquestes setmanes la por ens ha envaït, també aquestes setmanes ens hem tancat, ens hem confinat, per por a allò que desconeixem, que no dominem. Por a una mort que també ens ha acompanyat aquests darrers dies, mort moltes vegades en solitud com la de Crist a la creu. Però hi ha una força molt superior a la mort, una força que és vida i que cap creu ni cap pandèmia pot vèncer. És aquella que esdevé confort en el treball, conhort en les penes, temperi en la calor, rec en la sequera, endolciment en allò indòmit, calentor en el fred, seny en l’esgarriament i guarició en la malaltia.

La presència i l’acció de l’Esperit és el missatge de la plenitud de la Pasqua. Aquell vent de Déu que batia les ales sobre les aigües, mentre la superfície de l’oceà era coberta de foscor, un vent que vencé el caos i crea les condicions per a la creació; aquell alè de vida que el Senyor Déu va infondre sobre un tros de fang, l’home que havia modelat i que el convertí en un ésser viu, imatge seva; aquest mateix vent ha esdevingut com una ventada violenta que omplí tota la casa on eren els apòstols i ha completat una nova creació.

La presència de l’Esperit canvia el rumb de la història; amb l’alè de l’Esperit s’inicià la creació, l’home adquirí la vida, Crist vencé la mort i amb els deixebles tots junts, reunits en un mateix lloc, naixia l’Església. L’Esperit és la força creadora de Déu que converteix aquell grup esporuguit en gent capaç d’anunciar per tot el món la bona nova de l’Evangeli. Per la força de l’Esperit la por ha esdevingut valentia, decisió; els deixebles se senten capaços de tot per Crist, fins i tot ara de donar la vida, aquella vida que intentaven defensar com fos tancant les portes.

Ens ho ha dit l’Apòstol Pau, ningú no pot confessar que Jesús és el Senyor si no és per un do de l’Esperit. Un Esperit que actua en la petita part de la creació que som cadascun de nosaltres, atorgant-nos dons diversos, confiant-nos serveis diversos, que cal que posem en bé de tots, en bé d’aquest cos que és l’Església i que té a Crist per cap. La pau, l’alegria ompli als apòstols quan reconegueren a Jesús, i aquest els confià el servei d’anar per tot arreu proclamant la bona nova de l’Evangeli i perdonant o retenint els pecats. La força per a fer-ho els vingué per l’Esperit.

Avui la litúrgia ens condueix de nou a aquella estança superior el vespre del dia de la Resurrecció; allí on els deixebles es van reunir, a porta tancada, probablement amb Maria, la mare, morts de por i és que el divendres sant era encara ben recent. Tot i que la noticia de que la tomba era buida els havia arribat i alguns l’havien vist, tot i que s’havia dit ja: «realment ha ressuscitat», la por encara els envaïa i els feia sentir insegurs. Cal la força de l’Esperit per vèncer-la i els apòstols en rebre-la, foren empesos a la missió redemptora i salvífica de Crist: «Tal com el Pare m’ha enviat, jo també us envio».

Nosaltres, l’Església, som enviats a proclamar la bona nova, som convidats a vèncer les pors particulars i col·lectives; a recuperar la confiança, a portar arreu un missatge d’esperança. Som convidats a obrir les portes dels nostres cors a la ventada de l’Esperit, a la pau del Senyor ressuscitat. L’home és aquesta criatura que venint de la pols, malgrat la seva petitesa és capaç de rebre l’alè de l’Esperit, la vida que ve de Déu i fa estada en nosaltres.

La por que ens ha envaït aquestes setmanes, el desànim que ens ha atordit; l’angoixa que ens ha paralitzat; la podem transformar per la gràcia del Pare, pel sacrifici del Fill i per la força de l’Esperit en renovada força. Canviar la por en valentia perquè quan envia el Senyor el seu alè, reneix la creació i es renova la vida sobre la terra.

24 de maig de 2020

ASCENSIÓ DEL SENYOR (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 1,1-11; Sl 46,2-3.6-7.8.9; Ef 1,17-23 i Mt 28,16-20

Al matí del diumenge de Pasqua fora del sepulcre estant Maria Magdalena plorava perquè el cos del seu Senyor havia desaparegut. Allí mateix Jesús li digué «Corre, deixa’m. Encara no he pujat al Pare, però ves a trobar els meus germans i digue’ls: Pujo al meu Pare, que és també el vostre Pare, al meu Déu que és també el vostre Déu». L’Ascensió del Senyor és l’acompliment del pla redemptor de Déu. El seu Fill fet home compartí els nostres sofriments i també la nostra mort, però ressuscitant vencé la mort i després de manifestar-se als seus pujà al Pare, tornà al Pare, d’allí on venia i hi ha anat per preparar-nos-hi estada. L’Ascensió clou allò que en l’encarnació havia començat.

En el cor encara massa terrenal dels apòstols hi ha però espai per a la nostàlgia de l’absència del Senyor, de la seva presència corporal i glorificada. Mirant bocabadats al cel albiraven encara la possibilitat de retenir-lo amb ells. Crist és amb nosaltres cada dia, fins a la fi del món, però d’una manera totalment nova, per mitjà de la missió que Ell ha confiat als seus, la d’anar per tot arreu convertint i batejant a tots els pobles en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant; ensenyant a guardar el que Crist ha ensenyat i manat. En pujar al cel, el Senyor ens obre el camí vers la nostra pàtria definitiva mentre que ens promet l’Esperit Sant que ens ha de sostenir en el nostre camí per la terra. Així els apòstols tot mirant al cel, el seu objectiu, tenen els peus ben arrelats a la terra on han de realitzar la seva missió. Per donar a conèixer al Crist, ens diu l’Apòstol, cal una comprensió profunda, conèixer i creure de veritat qui és Ell; saber a quina esperança ens crida, quines riqueses espirituals ens té reservades i això tant sols ens pot venir per la força de l’Esperit Sant. Aquesta és la missió confiada als apòstols, confiada a l’Església que és aquell cos que té a Crist per cap, que va cap al Pare i és moguda per l’Esperit Sant.

A punt de ser endut Crist al cel els deixebles encara tenien nostàlgia pel regne. Estaven preocupats, per si era finalment aquell el moment de restablir la reialesa d’Israel. Jesús ha insistit molt en el seu discurs final, recollit en el quart Evangeli, sobre la tornada al Pare, una tornada que no va de regnes terrenals, sinó que significa l’acompliment del pla de Déu. Ell vingué al món per portar-nos amb Ell cap al Pare, aquest era l’objectiu, retornar-nos la imatge de Déu perduda pel pecat. La seva vinguda esdevé així el nou èxode, l’èxode definitiu, que Crist va protagonitzar personalment aquí a la terra, un èxode que recorre el desert de la mort i acaba a la terra promesa de la pàtria celestial. Aquest camí passa per l’abaixament, passa per tornar a pujar des de la petitesa cap a la grandesa; en aquest camí la humilitat enalteix i tant sols aquest camí ens du a la vida vertadera i plena. Perquè aquell qui no podia ni enlairar-se més, ni exalçar-se més amunt, perquè és ja Déu, volgué per la humilitat exalçar-nos a nosaltres, i així encarnant-se, patint i morint ens guanyà la victòria sobre la mort i acabada la cursa sobre la terra, el Pare el ressuscità, el glorificà i l’exalçà per a portar-lo de nou allí d’on havia vingut, a la seva dreta.

El seu davallament és la nostra exaltació, no ha pujat pas al cel per apartar-se de la nostra petitesa, sinó per donar-nos l’esperança d’arribar també nosaltres allí on ha arribat el nostre cap i pastor. S’abaixà per compartir la nostra humanitat, se’n pujà al cel per obrir-nos les portes de la filiació divina; s’abaixà per compartir la nostra mort, se’n pujà al cel havent-la vençut i fou glorificat per donar-nos la immortalitat.
El primer dia de la setmana, el primer dia de la nova creació, això és el dia de Pasqua, també fou apartada la pedra del nostre sepulcre i se’ns obriren les portes de la vida vertadera. Avui en pujar-hi Crist, se’ns obren les portes del cel. Sabem qui és el camí que hi porta, Crist el Senyor. Aquell qui és camí amb l’exemple, veritat en les promeses i vida en el premi (Cf. Sant Bernat Sermó 3 en l’Ascensió del Senyor).

17 de maig de 2020

DIUMENGE VI DE PASQUA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Salvador Batet
Fets 8,5-8.14-17; Sl 65,1-3a.4-5.6-7a.16 i 20 (R.: 1); 1Pe 3,15-18; Jn 14,15-21

«Si m’estimeu, guardareu els meus manaments». L’amor de que ens parla Jesús en l’evangeli d’avui no és un sentiment, sinó que és “donació gratuïta” que ens exigeix una vida fidel a la Paraula amb majúscules. L’amor del que ens parla l’Escriptura es concreta en una persona, en Jesús de Natzaret, el Fill de Déu enviat al món pel Pare i íntimament unit a Ell, és Déu mateix. L’Esperit Sant és qui uneix el Fill amb el Pare en l’eternitat i és qui ha estat vessat en el cor dels creients. Aquest és el nostre concret horitzó de vida, de salvació, d’eternitat en el si de la Trinitat, en el si de Déu. Cap aquí ens dirigim com a pelegrins que som cap a la casa del Pare.

Diumenge passat Jesús se’ns presentava com el Camí, la Veritat i la Vida. Jesús ens parlava de la seva estreta relació amb el Pare. Jesús és el camí que porta al Pare, i qui veu el Fill veu el Pare. Nosaltres estem de camí com església militant cap l’església triomfant de la qual Jesús ens ve a preparar el camí. Confortats amb el do de l’Esperit Sant que és la gran promesa que Jesús avui ens fa en l’evangeli.

«No us deixaré orfes». «Jo pregaré al Pare que us donarà un altre defensor, l’Esperit de la veritat, perquè es quedi amb vosaltres per sempre». L’Esperit de Jesús sempre és amb nosaltres, encara que ens costi de descobrir la seva presència. Aquesta és la promesa que ens fa Jesús: que Ell anirà a viure amb aquells que s’esforcen per ser-li fidels. Nosaltres no tenim un Déu llunyà, fred. Nosaltres tenim un Déu que ens estima i que vol mantenir una comunió íntima amb cadascun de nosaltres. I no es tracta d’una presència esporàdica, circumstancial: “vindrem a viure”, ens ha dit. Es tracta d’una presència permanent, que ens permet de mantenir un diàleg constant que ens va unint cada cop més al Senyor.

Jesús, abans de la seva ascensió al cel i com a preludi de la Pentecosta, ens promet l’Esperit Sant perquè comprenguem el significat de tot el que Ell unit al Pare ens ha dit. I amb la seva llum prenguem consciència més clara que Déu realment habita en nosaltres. Cadascun de nosaltres és Temple de Déu, on habita tant el Pare com el Fill com l’Esperit Sant, mentre romanguem en la seva gràcia. D’aquí la nostra gran dignitat i el respecte que ens devem els uns als altres. I d’aquí la responsabilitat que tenim com a cristians i com a monjos de saber viure a la manera de Déu, emmirallant-nos en el nostre model Jesús, el seu Fill. Perquè mentre el portem al cor, nosaltres estimarem i actuarem com un altre Jesús. És a dir, serem salvació per a totes les persones amb qui ens relacionem i convivim. Serem imatge i bona olor del Crist en la nostra vida de cada dia.

Jesús mateix ens diu que pregarà al Pare que ens doni el seu Esperit, el Paràclit, com a “advocat defensor”, com a “testimoni creïble i favorable”, com a “Consolador”; “perquè es quedi amb vosaltres per sempre”. Jesús és l’envia’t del Pare, el Fill de Déu que retornant al Pare intercedeix davant Déu perquè ens enviï “un altre Paràclit” que romandrà per sempre en aquells que l’acullin. Quina confiança ens ha de donar això! Des del moment del nostre baptisme, l’Esperit de Jesús ve a habitar en nosaltres i, si nosaltres no el rebutgem, no se n’anirà mai més. «Jo soc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28,20).

Demanem-li, com a preparació de la gran solemnitat de la Pentecosta, que l’Esperit Sant ens condueixi a la veritat completa, a la dolcesa de la comunió, a la seguretat de la pau, perquè tots els homes, en veure-ho, sàpiguen i comprenguin que Jesús estima al Pare i compleix la seva voluntat, i que aquest amor és l’únic que salva el món.

14 de maig de 2020

SANT MATIES, APÒSTOL

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 1,15-17.20-26; Sl 112; Jn 15,9-17

Estimats germans,

Recordar els sants durant l’any litúrgic és un estímul i una oportunitat. La por, la feblesa o la manca de fe ens llencen a les forces que maten en nosaltres l’esperança. Segons Sant Ambròs, la Paraula de Déu ens «dóna el consol necessari per a suportar les angunies de la vida present». La Paraula ha d’envair tota la nostra vida «fins al més íntim del nostre ésser, als sentiments, a les preocupacions, als pensaments i a les accions, de manera que els nostres actes corresponguin a les paraules de l’Escriptura» (sermó 7, sobre el salm 118). Aquest és el secret del camí de la santedat, que l’apòstol Maties va recórrer. No sense dificultats, segurament; però amb la alegria profunda i inexplicable de ser fidel al Senyor, encara que comporti proves i sofriments. El cristià viurà feliç, i amb una serena alegria, si assumeix els esdeveniments de la vida sentint-se fill de Déu. La alegria i la pau són dons de l’Esperit Sant, qui actua en nosaltres quan acollim la Paraula i acceptem l’amistat amb Jesús.

Segons el Papa Francesc el nostre destí és viure com amics de Jesús. Una amistat, moltes vegades, exigent. Cal ser fidel a l’amistat abraçats a la Creu, estimant la seva Paraula, no anteposant res al seu Amor, i contemplant agraïts la Llum del Ressuscitat. L’amistat amb Jesús implica la transformació interior de les nostres ànimes i els bons resultats, els fruits que perduren. Estima qui dóna la seva vida. Pot semblar literatura, però no ho és: qui perd la vida, la guanya. Es tracta, germans, de la heroïcitat dels sants, que viuen la infinita força d’un amor que no pensa en recompenses perquè no busca la seva pròpia conveniència. La felicitat arriba a la seva plenitud quan ens deixem estimar i acceptem conscientment aquest amor, acompanyats per Jesús i tots els seus sants. Així podem caminar segurs i esperançats, preparats per a tot -si voleu, quasi tot- en el nostre compromís amb Déu qui ens estima. La relació dels deixebles amb Jesús es concreta en el marc humà de l’amistat.

Això requereix estar units a Jesús com els sarments al cep. En aquests moments difícils ens sentim esclafats com els grans de raïm, en una imatge molt expressiva del Papa Benet. Segons ell, units a Crist ens convertim en un bon vi. Diu el Senyor: «Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit». Déu sap transformar en amor el que, sense Ell, seria com a palla escampada pel vent. Déu dóna un nou sentit a les situacions difícils de la nostra vida. Per la força del seu Esperit, de les situacions extremes poden néixer la solidaritat i la generositat, com ho podem observar. L’amor es multiplica quan es dóna, es fa fort quan creix en donar-se als altres. Els sants han descobert, i nosaltres amb ells, que la santedat no és qüestió d’èxits sinó de constància, no sols de qualitats atractives sinó de virtuts amagades, no d’exigències sinó de confiança i amistat amb el Senyor. Pensem que Sant Maties així ho va comprendre. Per això s’ha convertit en una columna de l’Església.

10 de maig de 2020

DIUMENGE V DE PASQUA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 6,1-7; Salm 32,1-2.4-5.18-19; 1Pe 2,4-9; Jo 14,1-12

Tomàs i Felip estan davant Jesús, estan davant d’aquell qui està en el Pare i el Pare està en ell. Però els manca confiança, els seus cors no s’han asserenat encara i tot i que fa tant de temps que estant amb Ell no són capaços de saber encara com s’arriba al Pare, perquè no han reconegut plenament a Jesucrist com aquell que ha vingut per portar-nos a casa seva, per convidar-nos a seguir-lo per viure amb Ell a la casa del Pare.

Tomàs és el model d’aquells que no creuen fàcilment, d’aquells que no es deixen portar pel primer impuls. Alhora és el Tomás decidit que diu als altres: «Anem també nosaltres a morir amb ell» (Jn 11, 16); determinat a seguir-lo amb total disponibilitat fins a voler córrer la seva mateixa sort i compartir amb ell la mort. Però ara acabant-se el sopar, havent escoltat la bona nova dels mateixos llavis de Jesús, no ha entès encara on va, ni encara menys per on hi va; sembla que ha comprés poc o res. Però aquesta seva feblesa de fe dona a Jesús l’ocasió per pronunciar una de les més clares definicions de sí mateix: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida» (Jn 14, 6). Tomàs no creurà en plenitud fins a no tenir la possibilitat de posar el dit al forat dels claus i la mà a la ferida del costat i sols llavors exclamarà «Senyor meu i Déu meu». Aquestes paraules posen de manifest la convicció que a Jesús ressuscitat ja no se l’ha de reconèixer pel rostre, sinó per les nafres de la passió, perquè no és reconeix al Crist ressuscitat sinó reconeixent la seva passió i la seva mort; que revela fins a quin punt ens ha estimat. No s’arriba a la veritat i a la vida guanyada per a nosaltres per la seva resurrecció, sense recórrer el camí de la creu.

Felip, que era de Betsaida el poble de Pere i Andreu, és el qui digué a Natanael: «Hem trobat a aquell de qui va escriure Moisès en la Llei, i també els profetes: Jesús el fill de Josep, de Natzaret» (Jn 1, 45). Davant l’escepticisme de Natanael que diu si «De Natzaret pot sortir una cosa bona?», Felip no es fa enrere, insisteix i replica amb decisió: «Vine i ho veuràs» (Jn 1, 46). No es limita a presentar la bona nova com una teoria, sinó que ho fa com una experiència personal que interpel•la directament a l’interlocutor. És el Felip que es mostra realista i amb sentit pràctic, que sap jutjar les implicacions d’una situació, quan escèptic pregunta com donar de menjar a aquella multitud que ni gastant dos-cents denaris quedaria satisfeta i veu com en queda de satisfeta amb uns pocs pans i uns pocs peixos. És aquell que abans de la Passió, alguns grecs que es trobaven a Jerusalem amb motiu de la Pasqua, li demanen de veure a Jesús i ell els hi porta, els porta al camí que condueix a la veritat i a la vida. Grecs com els que se senten desatesos pels apòstols i davant l’augment del nombre dels creients donen lloc a l’elecció de set homes fiats al servei de la primitiva Església, al servei de la Paraula que es va estenent. Felip acabarà essent testimoni de la resurrecció i rebent l’Esperit amb els dotze, amb una fe ja consolidada, serà guiat per l’Espert i convertirà a l’eunuc que servia a la reina de Candaca.

Són les experiències de Felip i Tomàs. I les seves experiències, com la nostra, són experiències personals, perquè la fe és una fe personal, en un doble sentit. Primer perquè és un camí que hem de recórrer cadascun de nosaltres, com Tomàs i com Felip; amb dubtes, a vegades sense entendre però a la fi joiós i afortunat quan rebem la gràcia de l’Esperit, la gràcia de la fe. Perquè al cap i a la fi la veritat és que Felip i Tomàs van lliurar-se totalment, van donar la seva vida per la veritat encarnada, que és Crist.

És fonamentalment una fe personal perquè Déu s’ha fet home, i per a nosaltres creure en Déu és creure en aquell a qui el Pare ha enviat, aquell sense el qual ningú no pot arribar al Pare, aquell qui ha dit de sí mateix que és el camí, la veritat i la vida. La clau està en la confiança, en la fe en aquesta pedra vivent de la que ens parla Pere, la pedra angular que ara corona l’edifici, que esdevé pedra d’ensopec i fa caure als qui la rebutgen, els qui no volen formar part del poble escollit, del reialme sacerdotal, de la nació sagrada, els qui rebutgen esdevenir possessió personal de Déu. Perquè la nostra fe personal la vivim en plenitud en comunitat, esdevenint cadascun de nosaltres pedres vives del temple espiritual que és l’Església.

És el Pare qui està en Crist i és Crist qui està en el Pare. Ja fa temps que ho hem sentit això també nosaltres, però, hem vist ja al Pare veient al Crist? O encara ens cal quelcom més?

Confiem en Déu, confiem en Crist. Emprenguem el camí cap a la veritat que és Crist, per viure a la casa del Pare. Sols hi ha un camí, Crist; sols hi ha una veritat, Crist, sols hi ha una vida; la vida que Crist ha guanyat per a nosaltres morint i ressuscitant.

27 d’abril de 2020

MARE DE DÉU DE MONTSERRAT, PATRONA DE CATALUNYA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

D’una cova una imatge, d’una imatge una devoció, d’una devoció una pietat, d’una pietat un poble, de Catalunya una Mare, Santa Maria Verge, Mare de Déu de Montserrat, pregueu per nosaltres.

Entre muntanya i oliveres, peregrins i pregàries, apareix Montserrat envoltat d’oliveres símbol de pau, la pau que ens dona Jesús ressuscitat.

Hi és aquest palau de glòria, a la muntanya santa, el lloc de pregària i de peregrinacions, lloc on Déu és lloat per monjos de generació en generació. I nosaltres rebem de Déu la seva benedicció. Déu ens beneeix a nosaltres amb tota mena de benediccions espirituals.

Volem la seva benedicció? Quina és la vocació del monjo? Quina és la vocació d’aquest temps Pasqual? És la santedat, perquè «fóssim sants» ens diu sant Pau. No hi ha altra vocació per al monjo, per al cristià, per a l’home de Déu, que la santedat. I si el camí és costerut i dificultós com els «Degotalls» de Montserrat, hem de deixar-nos visitar i ajudar com Elisabet es va deixar visitar i ajudar per Maria la Verge.

Ens hem de deixar ajudar en el camí cap a la santedat. Perquè com sabem el cristià no se salva sol, com altres religions poden oferir, el budisme per exemple. En el cristianisme sempre tenim la interpel•lació de l’altre. Jo cap a l’altre i l’altre cap a mi, tenint present que en l’altre és Crist.

Elisabet i Maria ens interpel•len i ens ajuden a veure en l’evangeli d’avui la necessitat de la relació recíproca. Dues dones amb dos fills a les entranyes, i quins fills, el precursor i el salvador, la veu i la Paraula de Déu. L’Esperit Sant va omplint aquests dipòsits de la fe que són aquestes dones, per això criden d’agraïment la salvació que ve, que ens ve a tota la humanitat.

«Feliç tu que has cregut». Sí Maria, has cregut per a donar-nos el Salvador. Exultes de joia perquè Déu et salva i salvant-te saps que ens salva a nosaltres. Elisabet ho sap, per això et beneeix perquè no pot contenir la força de l’Esperit Sant, la força de Déu dintre d’ella, ni la veu del seu fill, que encara no pot parlar i per això salta dins les seves entranyes.

Elisabet amb la veu a les entranyes han tingut la visita de la Mare i el Fill, la Paraula encarnada que és el nostre salvador, l’alegria s’expandeix amb la benedicció i la santedat.

Per això, demanem la intercessió de Maria perquè augmenti la nostra fe.

Nosaltres hem d’esdevenir Joans i Elisabets, veus que criden la benedicció que ve de Déu, malgrat els sofriments del món present.

Cal silenciar-nos per escoltar Déu, per contemplar les meravelles que ha fet en la Verge Maria, per deixar-se mirar i mirar els altres, deixar-se escoltar i escoltar els altres, deixar-se sorprendre i sorprendre els altres, deixar-se ajudar i ajudar els altres, deixar-se estimar i estimar els altres. Tot amb els dons de l’Esperit Sant que ens santifica i ens fa sants. D’Elisabet hem d’aprendre a beneir els altres, a veure les gràcies que han rebut de Déu, els dons de l’Esperit Sant que tenen.

Dels dons de l’Esperit Sant es forma una comunitat. Visquem en comunitat amb santedat, com els apòstols, amb Maria enmig nostre. Deixem-nos visitar per Maria, deixem-nos visitar per Crist, per l’altre que t’interpel•la en la teva capacitat de caritat. Maria ens vol ajudar en el nostre camí cap a la santedat. Ella és la nostra vida, la nostra dolcesa i la nostra esperança com diem cada dia al cantar la Salve.

D’una cova una imatge, d’una imatge una devoció, d’una devoció una pietat, d’una pietat un poble, de Catalunya una Mare, Santa Maria Verge, Mare de Déu de Montserrat, en aquests moments de la nostra història de dolor i sofriment, pregueu per nosaltres.

26 d’abril de 2020

DIUMENGE III DE PASQUA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 2,14.22b-33; Sl 15; 1Pe 1,17-21; Lc 24,13-35

Estimats germans,

El relat de l’Evangeli d’avui presenta gran riquesa literària i teològica, ens sorprèn i commou. Un text preciós, inspirador de reflexions sempre obertes perquè avancem en el nostre camí i tot passa i canvia, com els dos deixebles, caminant al costat de Jesús: escoltant, meditant i comprenent. El drama que viuen pot ser un mirall de les nostres situacions. Havien cregut en Jesús, esperaven la salvació d’Ell, però no entenien el per què del que ha passat i ara es senten decebuts i perduts. Acompanyats per Jesús, qui ens fa veure persones abatudes per les cunetes dels camins de la vida, que necessiten el nostre ajut i consol. Si entrem a les poblacions, ara veiem els desconeguts anònims darrera les finestres o als balcons, confinats, malalts; alguns, enterrats. Altres, servint, ens recorden al Crist, metge de les nostres ànimes i infermer sol·lícit. Camins i carrers solitaris on Crist ens cerca: Paraula de vida, silenci respectuós, Pa partit i compartit. Penjat a la nostra creu per amor; o parlant, camina al nostre costat. Escolta, parla, pregunta, ens invita a un canvi de perspectiva i de comportament. Un exemple per a nosaltres: cal apropar-se als altres, escoltar el seu punt de vista, sentir els seus problemes i cercar solucions. Quan experimentem vida, i Vida en abundància (cf Jn 10,10), és que l’Esperit de Déu actua en nosaltres.

Segons el Papa Francesc, quan l’home toca fons en la seva experiència de fracàs i d’incapacitat, quan s’allibera de la il·lusió de ser millor, de ser més capaç i útil... Déu li dóna la mà per a transformar la seva nit en albada, la seva aflicció en alegria, el seu camí de fugida en retorn on la creu espera. Després de reconèixer el Senyor tornen plens d’alegria i confiança i en donen testimoni, compartint el que han vist i sentit. El Ressuscitat ens treu de la tomba de la incredulitat i la aflicció. El Papa Benet diu que la trobada amb el Ressuscitat fa fecunda la nostra esterilitat. Recordem el relat d’avui: els dos deixebles tornen a la seva vida diària. El Mestre ha mort i és inútil esperar res. Volen allunyar-se de l’experiència dolorosa del Crucificat. Però Jesús transforma la seva desesperança, els ajuda a descobrir la saviesa amagada al cor, on Ell resideix esperant ser descobert. «Ensenyeu-nos, Senyor, el camí que duu a la vida».

Les explicacions del desconegut obren els ulls. La Paraula dóna sentit al que abans ens semblava incomprensible i ens retrobem Jesús quan parteix el Pa del seu Amor. La fe es fa madura i s’enforteix amb el coneixement. Descobrim Jesús quan l’escoltem, canviem quan ens fiem d’Ell, quan la confiança ens fa abandonar-nos a les seves mans. Segons sant Pere, «tenim posada en Déu la fe i l’esperança». Això ha de tenir conseqüències en la nostra manera de viure: «cal vetllar sobre la nostra conducta durant l’estada en aquest món». El coneixement ens porta a l’amor. L’Eucaristia és el Sagrament de l’amor. El temps de la pregària és el moment en que la Paraula entra al fons del nostre cor. Hi va consumint els nostres egoismes i temors, deixant només la flama que vol abrusar el nostre cor. «Quedeu-vos amb nosaltres, Senyor!»

23 d’abril de 2020

SANT JORDI, MÀRTIR, PATRÓ DE CATALUNYA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

«Qui està en mi i jo en ell dona molt de fruit»

On estem? En quin món estem? En qui estem?

Sembla que estem al monestir de Poblet. Pot ser que algú tingui el cap en qualsevol altre lloc, perquè està preocupat per la seva família, pel seus coneguts, per la gent que en definitiva estima. Ara en aquesta crisi sanitària es normal que ens preocupi la situació dels nostres estimats.

Ara bé, hem d’aixecar una mica més la mirada cap a dalt, cap a Jesús ressuscitat, l’Anyell immolat que ha vençut el món.

Podem viure a Poblet, podem viure a Barcelona, però la qüestió és veure on tenim el cor, el pensament i la nostra acció. «Tasteu, i veureu que n’és de bo el Senyor, feliç l’home que s’hi refugia».

Hem de col·locar-nos en el nivell de la fe. Hem d’estar arrelats en aquest món, però tot en perspectiva al regne de Déu. «Si estimem Déu i complim els seus manaments, no hi ha dubte que estimem els fills de Déu». Sí, estem en aquest món, però tenim l’esperança en el regne del cel. Així, podem viure en la serenor, la confiança i la joia de sentir-nos salvats, reconciliats amb Déu i amb tots els fills de Déu.

En qui hem d’estar? «Si us quedeu en mi, i el que jo us he dit queda en vosaltres, podreu demanar tot el que desitgeu, i ho tindreu». L’evangeli ens indica clarament en qui hem d’estar.

Jesús ens vol com a deixebles estimats seus. Nosaltres que som cristians, que som monjos, ens podem fer la pregunta: Estem amb Jesús? Podem contestar ràpidament: Sí, clar que sí! Però, en aquest temps Pasqual, ens convé reflexionar què significa romandre amb Jesús.

Primer significa creure que Jesús és el Messies, el Fill de Déu que ha vingut a reconciliar-nos amb el Pare, és l’Anyell immolat que treu fora el pecat del món. Perquè Jesús ha vençut el món, nosaltres també podem vèncer aquest món amb tots els seus dracs esfereïdors de por, de maldat, d’injustícia, de sofriment.

Després ens cal reflexionar on posem la nostra fe. Si posem tota la nostre fe en Jesús podrem dir que estem en ell. Com a cristians, com a monjos, se’ns demana una unió amb Jesús, cep veritable.

Això, vol dir que la nostra vida interior, la nostra vida exterior, la nostra vida interpersonal, la nostra vida social, la nostra vida comunitària ha d’estar amarada per la Paraula de Déu. És a dir, tot el nostre ésser ha d’estar oxigenat per la Paraula de Déu.

Per això, hem d’estar units a Jesús, a la seva creu, a la seva passió, mort i resurrecció. Hem d’estar units a tota la seva predicació, a totes les seves accions sanadores vers els més desfavorits i necessitats.

Perquè amb una petita esquerda ja estem en procés d’assecar-nos i no donar fruit. En només que hi hagi un clivell la nostra unió amb Jesús estarà amenaçada, i la nostra vida emmalaltirà ràpidament.

El lenitiu de la humilitat és el que identifica en veritat el qui està unit a Jesús. Jesús ha vingut ha reconciliar-nos amb el Pare, per donar fruits, molts fruits en aquest món a glòria de Déu Pare.

Volem ser testimonis, màrtirs? O no volem ser? Volem donar la vida, perquè realment estem units a Jesús?

El model del màrtir és Jesús en totes les seves conseqüències, on la unió amb Jesús ha estat total, sense fissura. L’amor per Jesús s’ha fos en la pròpia vida lliurada sense por a la mort, essent vencedor del món com Jesús.

Les lluites d’aquest món, són pols i cendra. Sant Jordi, es va unir a Jesús, a la milícia de Crist, el Rei veritable. Va descobrir qui és l’Únic per qui lluitar, va descobrir la veritable milícia. I així, va donar el testimoni de la seva fe amb la seva sang.

Nosaltres que estem sota el patronatge de Sant Jordi, hem de descobrir cada dia la veritat de Jesús ressuscitat, per poder donar-nos de cor en unió íntima per ell, amb ell, en ell i amb tots els altres fills de Déu.

Benaurat Sant Jordi protegiu la vostra terra catalana i pregueu pel vostre Poble!

19 d’abril de 2020

DIUMENGE II DE PASQUA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

«Senyor meu i Déu meu!»

Havíem estat tan junts, caminant pels camins, escoltant les paraules de tanta autoritat, veien els miracles, respirant l’ambient de misericòrdia de part de Déu vers el seu poble elegit; però, la creu ens ha desconcertat.

La creu, l’anorreament del Messies ens ha cegat els ulls, la memòria, la joia de viure, la il·lusió per un ideal que semblava que ens portaria a un canvi de món.

La mort ha creat el seu silenci, silenci de mort. I ara, què serà de nosaltres, que havíem abandonat tot per seguir-lo?

És la pregunta del deixeble esporuguit, que podria ser la nostra pregunta davant de la por, que es podria fer amb una incògnita de futur.

Si l’han clavat a la creu, què serà de nosaltres? Por si, por als jueus, perquè no tenen qui els defensi. Els deixebles estan nus, buits, plens de por. Tanquen les portes, fins i tot les portes del cor, perquè veure al Messies a la creu els ha deixat fets pols.

«Senyor meu i Déu meu!»

Per molt que et tanquis, hi ha un de sol, que no li calen claus per entrar al teu cor. Així, es presenta al bell mig dels deixebles: “Pau a vosaltres”, mireu les ferides, les mans i el costat, sóc jo, el qui sóc: “Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres”. “Rebeu l’Esperit Sant”. L’Esperit Sant amb poder de perdonar els pecats, que us donarà força davant de jueus i pagans, mai més no tindreu por, sempre tindreu la pau que jo us he transmès de part del Pare.

«Senyor meu i Déu meu!»

Vuit dies després els deixebles segueixen amb les portes tancades. Si que costa acceptar que Jesús ha ressuscitat. Quina falta de fe i duresa de cor. Si Tomàs és un incrèdul, tal vegada els altres deixebles encara no s’ho acaben de creure. Tal vegada per això Tomàs no s’ha convençut del que li han anunciat ells.

Però la incredulitat ha portat a Tomàs a pronunciar l’afirmació més clara en tot el Quart Evangeli: El reconeixement de Jesús com a Déu.

«Senyor meu i Déu meu!»

Reconèixer a Jesús com a Déu mateix és el que ens portarà a poder obrir les portes del nostre cor, a reconèixer de qui ens hem fiat. Perquè nosaltres som dels feliços que hem cregut sense haver vist. Nosaltres som dels qui ens hem fiat de tota la tradició apostòlica i per això vivim en comunitat a exemple de la comunitat apostòlica.

La comunitat monàstica és un far d’esperança, d’esperança posada en Jesús: Senyor nostre i Déu nostre! Comunitat cristiana que viu provada per la fe. Però, malgrat totes les circumstàncies que poden enfosquir la nostra fe en Jesús ressuscitat, no desesperant mai de la misericòrdia de Déu, tenim posada l’esperança en el més enllà, en la salvació de les nostres ànimes.

«Senyor meu i Déu meu!»

De moment siguem unànimes en la pregària, partint el pa de l’Eucaristia, posant en comú els nostres béns, el nostres dons, els nostres talents, amb senzillesa i alegria, cantant les lloances de Déu, obrint el nostre cor a la joia de Jesús ressuscitat. Malgrat la situació del món actual, de dolor, de sofriment, d’incertesa; sols ell pot donar-nos la pau.

I nosaltres, pel baptisme que ens ha purificat, per l’Esperit Sant que ens ha regenerat, per la sang de Jesús que ens ha redimit; som enviats a ser portadors de la seva pau, del seu perdó, de la seva divina misericòrdia.

Perquè no podem tampoc deixar d’anunciar el que, per la fe i gràcies a la fe, hem vist, hem sentit, hem tocat, hem fet experiència que Jesús és el nostre Senyor i el nostre Déu, l’Únic que porta la salvació.

«Senyor meu i Déu meu!» Senyor nostre i Déu nostre! Salveu-nos!

12 d’abril de 2020

DIUMENGE DE PASQUA. MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 10,34a.37-43; Sl 117,1-2.6ab-17.22-23; 1C 5,6b-8; Jo 20,1-9

Avui és el dia en que ha obrat el Senyor. Aquella pedra rebutjada pels constructors, abandonada a les ombres de la mort, ara corona l’edifici; no ha mort, viu i viu per sempre. Què ha vist Maria en el camí? Proclama la Seqüència. Ha vist al Crist, la nostra esperança, que ha obert la tomba i ha tornat a la vida amb una gloria sense fi. Maria Magdalena va veure ben bé com enterraven al seu Senyor, ella que havia estat molt a prop seu als peus de la creu, que l’havia vist morir i presencià com davallaven el seu cos, veié també com una gran pedra cloïa la sepultura i ara quan encara és fosc, quan encara la llum no ha arribat al seu cor, arriba al sepulcre veu la pedra retirada i neguitosa va a cercar als apòstols, ja de camí també ells vers la tomba buida. Hi ha una evidència, el sepulcre és buit, el llençol d’amortallar està aplanat i el mocador sí que és al mateix lloc on segueix lligat, però el cos no hi és. Se l’han endut? Maria l’únic cert que sap es que el cos era allà i ara ja no hi és i no sap ni qui ho ha fet, ni on l’han posat. És desconcertant el que veu Maria, no sap ben que ha passat, encara no ha vist ningú més; però on havia d’haver trobat mort, tot sembla parlar de vida, de resurrecció, de triomf; la mort no hi sembla pas present.

Al costat del sepulcre hi ha Maria, Pere i l’altre deixeble. Tres testimonis, amb papers ben diferents durant la passió i la mort del mestre; però tots ells ben propers a Jesús, dels més propers. L’amor, la fidelitat i la precaució esporuguida els van guiar aquell divendres. Per això ara, en acostar-se ella quan encara era fosc i ells corrents, alertats pel que els ha dit Maria, de bon matí al sepulcre, quan despunta un nou dia que ells encara ni imaginen que significa; hi ha qui s’avança, hi ha qui mira i veu, hi ha qui entra i hi ha qui veu i creu. Maria i Pere veuen signes, però tant sols l’altre deixeble en aquell mateix moment veu i creu. Per a un n’hi ha prou amb el que veu; per Maria caldrà que el Mestre li surti al pas i l’anomeni pel seu nom. Per Pere caldrà una mica més de temps, sempre li ha calgut una mica més de temps que als altres, però a la fi esdevindrà el missatger de la bona nova, de la resurrecció, de la vida.

Hi nosaltres, què hem vist pel camí? Certament no hi hem estat al sepulcre presencialment; però a través de la litúrgia hem viscut el llarg camí, la pujada, cap a Jerusalem, durant la Quaresma; hem vist entrar al Mestre entre aclamacions a la ciutat santa i nosaltres ens hi hem ajuntat; hem compartit la taula amb Ell, hem celebrat i recordat la seva passió, mort i sepultura. I avui davant del sepulcre buit, què hi veiem? Els ulls de la fe, com els de l’altra deixeble ens han de fer veure i creure. L’encontre amb el ressuscitat és una experiència personal, que cadascú ha de viure en la mesura de les seves forces, de les particularitats de la seva fe i sempre amb l’ajut de la gràcia de Déu.

Déu ha ressuscitat Crist al tercer dia, com ja ho anunciaven les escriptures, però els que hi eren no ho han entès a la primera; tot i haver estat testimonis escollits. És tal el misteri que caldrà parlar, menjar i beure amb el ressuscitat per arribar a creure i creient proclamar-ho. Ells veuen al sepulcre signes materials, mundans; l’absència del cos; però darrera d’aquest fet hi ha un gran misteri; hi ha la mà de Déu que ha arrancat al seu Fill de les ombres de la mort per retornar-lo a la vida, no pas a la vida que tenia abans de morir, sinó a la vida plena, a la vida amb Déu.

Aquesta fe no neix tant sols del cor de Simó, de Maria o de l’altre deixeble; ve impulsada per una força molt més gran que la que pugui sortí del nostre interior. Ens ho ha dit el mateix Pere en els Fets dels Apòstols; és per la força de l’Esperit Sant que Déu consagrà a Crist. És per la força de l’Esperit Sant que Maria, Pere i l’altre deixeble creuen, cadascun quan pertoca, en el moment i en la mesura en que la gràcia de l’Esperit actua sobre d’ells.

El qui reposava al sepulcre ja no hi és, ha ressuscitat; ha tornat al Pare, que ara és també el nostre Pare, ah entrat en el regne de Déu i pel poder de l’amor, de l’amor de Déu que ha arribat fins a l’extrem, es manifesta ara a uns escollits, als seus. Ara sí que l’amor és més fort que la mort perquè ara l’amor ha vençut a la mort d’una vegada per totes.

DIUMENGE DE PASQUA. VETLLA PASQUAL EN LA NIT SANTA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 1,1-2,2; Gn 22,1-13.15-18; Ex 14,15-15,1a; Is 54,5-14; Is 55,1-11; Ba 3,9-15.32-4,4; Ez 36,16-17a.18-28; Rm 6,3-11; Mt 28,1-10

Aquesta és la nit santa, la nit en que la foscor ha esdevingut llum, la mort vida. Pel Fill, aquell que és principi i fi, de qui són els temps i els segles, que era ahir i és avui; el Pare ens ha donat la llum del foc nou, la llum de la vida. Aquesta nit sona la trompeta victoriosa perquè Crist ha trencat els lligams de la mort. Déu no ha abandonat mai als homes, tota la història de la salvació conflueix, arriba a la seva plenitud, en la victòria de Crist sobre la mort. Aquest és el primer dia de la nova creació, aquella que té per Crist el seu inici i en Crist el seu final.

Jesús, com Abraham, digué al Pare, «Aquí em teniu» i estimant-nos amb un amor etern, com profetitzava Isaïes; Ell que és la Paraula que existia des del principi, que era amb Déu i que era Déu, es va fer carn i ha acomplert la missió que el Pare li havia confiat; i ara en ell es troba la vida llarga i bona, que descrivia Baruc, ja que per Ell Déu ens dona un cor nou, ens posa un esperit nou dins nostre, com profetitzava Ezequiel. La nostra mort esdevinguda mort amb Crist, en compartir Ell la nostra humanitat i la nostra finitud, s’ha transformat en vida en Ell i per Ell. Un cop Crist ha ressuscitat d’entre els morts la mort ha perdut tot poder sobre nosaltres i ara la vida és vida en Déu; si morim al pecat per viure en Jesucrist, com ens diu l’Apòstol.

L’albada de la nova creació ja clareja, com el llamp que resplendí a la porta del sepulcre causant sobresalt als guardes que de l’esglai quedaren com a morts. És l’hora de perdre la por, en aquest temps en que el dolor, l’angoixa i el desànim ens envaeixen; perquè la llum de la resurrecció és sempre signe d’esperança, però ho ha de ser més que mai avui. No tingueu por, diu l’àngel a les dones, no tingueu por els diu Jesús en sortir-los al pas; elles muden la por en alegria per anunciar als deixebles que aquell que havien vist dipositar al sepulcre, ja no hi és, que el lloc on havia estat posat ara es buit; elles buscaven al crucificat i s’han trobat amb el ressuscitat, cercaven un cos camí de la descomposició i els ha sortit al pas un cos gloriós; anaven a trobar-se amb la mort i els ha sortit a l’encontre aquell qui és la vida.

El missatge de la Pasqua és un missatge d’esperança, de joia. També nosaltres com les dones, com els apòstols ens sentim atordits, no ens ho acabem d’explicar, no ho podem entendre; però realment Crist ha ressuscitat. No tinguem por, ara que la por ens envaeix; no perdem l’esperança, ara que la desesperança ens aclofa; no estiguem tristos, ara que la tristesa per tants morts, tants malalts i tanta solitud ens atordeix.

La Pasqua no és passat, és etern present i també avui enmig de tota aquesta situació que ens envolta, Crist ha ressuscitat i omple de vida la història de la humanitat. Creure en la resurrecció, creure en Crist, no és creure en una experiència única, personal i intransferible; no és recordar una història passada, és entendre la vida en plenitud i viure el present amb esperança. Això no ens ho podem quedar per a nosaltres sols, ens cal dir-ho als germans, que Crist ha destruït la mort i ressuscitant ens ha tornat la vida. La mort ja no té la darrera paraula, la paraula definitiva és aquella que es va fer home i fent-se home, compartint el nostre dolor i la nostra mort, l’ha vençuda per a compartir amb nosaltres la filiació divina, és a dir la vida vertadera i plena.

Viure això en aquests temps d’incertesa no és fàcil; tant sols si estem certs de que Crist ha pres la creu dels nostres sofriments, ha patit la solitud i ha compartit la mort; podrem estar-ho també de que és el vencedor de la mort i que per Ell la vida assoleix el seu sentit vertader. Ara, en aquesta nit santa, a la llum del ciri pasqual, renovarem les promeses del baptisme, i renunciant a Satanàs, les seves obres i les seves seduccions, això és a la mort; renovarem la nostra fe en aquell que patí, fou sepultat i ressuscità d’entre els morts; es a dir la fe en la resurrecció i la vida perdurable. Com ens diu l’Apòstol si pel baptisme hem estat sepultats amb Crist en la mort; per la seva resurrecció podrem emprendre també nosaltres la vida nova; perquè si morim amb Crist, viurem també amb Ell.

Demanem amb paraules del Papa Benet: «Senyor, feu que ens convertim en persones pasquals, en homes i dones de la llum, plens del foc del teu amor» (22 de març de 2008). Perquè avui més que mai el nostre món necessita d’aquesta llum, d’aquesta esperança que tant sols el Crist ressuscitat pot portar-nos.

10 d’abril de 2020

DIVENDRES SANT. LA PASSIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 52,13-53,12; Sl 30,2 i 6.12-13.15-16.17 i 25; He 4,14-16;5,7-9; Jo 18,1-19,42

Els braços de Crist, clavats a la creu, estesos entre el cel i la terra, fan el signe de l’aliança eterna. Com profetitzava Isaïes s’ha elevat, ha estat posat molt amunt; però de la manera més inaudita, d’una manera que mai no s’havia contat i que fins i tot deixa als governadors i als reis bocabadats. Sense atractiu, sense res que el faci admirar, menyspreat i rebutjat; però tanmateix quan haurà donat la vida veurà una descendència, viurà llargament i per Ell, que ara veiem com un home castigat, assotat i humiliat, el designi del Senyor arribarà a bon terme. Tant sofriment, un davallament tal, no és estèril; ens ho diu la Carta als Hebreus, per la creu Ell no és incapaç de compadir-se de les nostres febleses; a la creu s’ha fet igual que nosaltres, ha provat el dolor, la misèria i el sofriment i per això, aquell a qui els seus botxins tenien per una eina que ja no era bona per a res, és aquell a qui ens podem apropar confiats, que ens compadeix, ens acull i ens concedeix l’auxili que ens cal. I avui també nosaltres tenim molta set de compassió, de confiança, d’acolliment, de que algú prengui damunt seu els nostres dolors, les nostres malalties i intercedeixi a favor nostre.

Ara, amb els braços estesos a la creu, símbol de la nova aliança entre el cel i la terra, quan tot allò que havien anunciat les escriptures s’ha anat acomplint; de la creu estant Crist té encara temps, seguint el relat de l’Evangeli de Joan, de mirar al seu voltant. Als peus de la creu veu a qui està més a prop dels crucificats i són les dones, sempre les més properes a Jesús. Mentre que d’altres s’ho miraven de lluny estant i els deixebles ni això. Bora la creu hi havia la seva mare, la germana de la seva mare, Maria, dona de Cleofàs i Maria Magdalena i amb elles el deixeble estimat. Com Moisès tingué dalt al turó a Aaron i Hur per sostenir-lo; Crist té a Maria i al deixeble estimat als peus de la creu, mentre Ell enlaira els braços en signe de la nova aliança eterna. I Jesús confià la Mare al deixeble i el deixeble a la Mare. Paraules que signifiquen d’una banda confiar la Mare que quedava sola, per tant desatesa en la cultura jueva, a aquell deixeble que no ha abandonat al mestre i roman fidel als peus de la creu. Però per damunt de tot la Mare passa a ser la mare de tot aquell deixeble objecte de l’amor de Crist, passarà a ser la Mare de l’Església simbolitzada ara pel deixeble estimat i fidel. Maria als peus de la creu és més que la mare, és la nova Eva bora el nou Adam, la nova dona al costat del nou home; significant així que la creu és l’arbre de la vida i que si al paradís sota un arbre la humanitat perdé la seva igualtat amb Déu, al calvari sota aquest arbre, aparentment mort i sense futur, neix una vida que no tindrà fi. I avui també nosaltres tenim molta set de vida, de futur, d’esperança.

Jesús a la creu és conscient de que s’ha realitzat tot el que calia, i per tal d’acomplir-ho no s’ha fet enrere en cap moment. Certament s’ha angoixat, amb una angoixa de mort; però no ha rebutjat de beure el calze que el Pare li ha ofert. I ara és l’hora de que s’acabi d’acomplir el que anunciava l’Escriptura. A la creu Jesús té set, set pel sofriment que la creu suposa i que maldestrament volen satisfer amb una esponja xopa de vinagre; però també set de fidelitat. Des de la creu Crist pot veure, pot endevinar a Judes, el traïdor, traient-se la vida. Pot veure a Pere ben amagat després d’haver-se lliurat del perill al pati del palau del gran sacerdot, al que en mala hora s’acostà acompanyant a l’altre deixeble conegut d’aquells que interrogaven a Jesús i ben bé li costà desempallegar-se d’aquella criada pesada i d’aquell criat, parent del qui li havia tallat l’orella, que no volien més que comprometre’l i perdre’l; i al quart Evangeli canta el gall, però Pere no plora. De la creu estant Crist veu als gran sacerdots satisfets de que com ha anat tot plegat i impacients de que tot acabi l’abans possible i puguin celebrar la Pasqua tranquils, amb el fals messies oblidat i ben tancat en un sepulcre. Des de la creu veu a Pilat no massa satisfet pel paper que li ha tocat jugar en aquesta història en no haver-se’n sortit amb la seva de deixar-lo lliure i haver de carregar amb el remordiment de la seva crucifixió. Des de la creu Crist veu com una part d’aquells que l’havien aclamat diumenge, llançant rams al seu pas, i que poc després amb tanta força han demanat la seva mort, ara s’ho miren de lluny entre burletes i entretinguts per l’espectacle. Hi veu uns soldats amb pressa per acabar la feina encomanada que n’han tret una túnica, sense costura, teixida d’una sola peça de dalt a baix, com a tota recompensa, jugada als daus com deia l’Escriptura. Clavat a la creu Crist té set de fidelitat, la mateixa que li demostren aquelles dones encapçalades per la seva Mare, o fins i tot Josep d’Arimatea i Nicodem que esperen en la distància poder recollir el cos del mestre i retornar-li en alguna mesura la dignitat perduda. Hi veu al deixeble estimat l’únic que l’ha acompanyat en el seu periple judicial i ara acull la seva mare. Ens veu també a nosaltres, perquè la creu no és passat sinó que és sempre present. I nosaltres qui som? el Judes traïdor? L’esporuguit Pere? Els satisfet Caifàs? El qui se’n renta les mans com Pilat? El fidel, com el deixeble estimat? A la creu Crist té set, sobretot d’amor. I avui també nosaltres estem assedegats d’amor.

Tot s’ha acomplert, l’amor s’ha portat fins a l’extrem, fins a les seves últimes conseqüències i ha arribat a la seva plenitud. La missió de Crist és una obra d’amor que arriba al seu cim donant la seva vida al calvari. En acceptar Jesús la mort i una mort de creu, respon a la voluntat d’aquell qui el va enviar per a la nostra salvació. I així quan tot s’ha acomplert, del costat ferit per la llançada d’un dels soldats, de Crist ja mort en brolla sang i aigua; al qui no li han trencat cap os, l’han traspassat, com anunciava l’Escriptura, i en dona fruit. La sang és símbol del sacrifici i de la donació que Crist ha fet de sí mateix, sang de la que nosaltres participem en cada Eucaristia. L’aigua és símbol de l’Esperit, del nou naixement, del baptisme; aquella aigua viva que Jesús va anunciar a la samaritana. Sang i aigua que són símbol de l’Església que neix de l’arbre de la creu, que esdevé així arbre de vida i de vida eterna, de vida en esperit i en veritat. I avui també nosaltres tenim molta set de vida en esperit i en veritat.

Al capvespre d’aquell divendres quan començava el repòs entre els jueus; en aquell sepulcre nou, amortallat amb un llençol de lli i amb unes herbes aromàtiques, a l’espera de d’anar-hi les dones quan hagi passat el repòs d’aquell dissabte tant solemne, hi reposa la llavor de la vida; el gra de blat que caigut a terra ha mort i està a punt de donar molt de fruit, com un rebrot, com una soca tallada que reviu en una terra eixuta donarà fruit de salvació. I avui nosaltres més que mai tenim set de salvació.

9 d’abril de 2020

DIJOUS SANT. MISSA DE LA CENA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ex 12,1-8.11-14; Sl 115,12-13.15-16.17-18; 1C 11,23-26; Jo 13,1-15

Ha arribat l’hora, l’hora de tornar al Pare havent passat per aquest món i Crist és conscient de que totes les coses que el Pare li ha deixat a les mans s’han d’acomplir per tal de tornar a dalt, al qui l’ha enviat, de qui ve i a qui pertany. Les peces poc a poc van encaixant, cadascú acompleix el paper que li ha estat assignat i a la vegada lliurament ha volgut representar. Judes ja té en el seu cor la ferma resolució de trair al mestre, ho farà aviat, i Jesús tot i saber-ho, comparteix la taula també amb ell. En les vigílies de la Pasqua tots plegats es disposen a complir de manera anticipada, allò que està prescrit. Recorden la sortida d’Egipte, l’alliberament del poble; també ara hauran de menjar a corre-cuita perquè l’hora del vertader alliberament s’acosta i comença una llarga nit on cal que tot es vagi acomplint.

Som a les portes de la nova i definitiva Pasqua i Jesús, que està a punt de ser entregat, es lliura fins a l’extrem, donant el seu cos i la seva sang i convidant als seus, convidant a l’Església, convidant-nos a nosaltres, a celebrar així el seu memorial, a tenir-lo present, en presència ben real i actual, d’aquesta manera singular fins que Ell torni. En el relat que ha rebut i transmès l’apòstol Pau es destaca aquest caràcter comunitari, eclesial. Els àpats de les primeres comunitats cristianes estaran marcats pels signes del pa i del calze amb el vi i per les paraules que, vint anys i escaig després dels fets, recull l’apòstol, paraules que encara avui repetim: «això és el meu cos», «aquest calze és la meva sang» és el seu memorial ràpidament integrat en la tradició cristiana. En paraules de sant Joan Pau II (Ecclesia de Eucharistia, 11) el relat de l’apòstol ens porta a les circumstàncies dramàtiques en que va néixer l’Eucaristia, inscrita de manera indissoluble dins dels esdeveniments de la passió i mort del Senyor, no tant sols els evoca, sinó que els fa presents de manera sacramental; així el sacrifici de la creu, prenunciat per Crist al cenacle, es manté i perpetua en ve de la nostra salvació. Cada vegada que celebrem el seu memorial, el sacrifici del Fill es fa de nou present i per mitjà d’ell tota l’obra de la redempció.

Però en aquest marc transcendent hi ha encara espai per a un gest que deixa bocabadats als deixebles. El mestre s’aixecà de la taula i es posà a rentar els peus als seus. Ell a qui Maria Magdalena li havia rentat els peus amb les seves llàgrimes, ungint-los amb perfum i eixugant-los amb els seus cabells; Ell a qui Maria, la germana de Marta i Llàtzer, els hi havia amorosit amb una lliure de car perfum de nard i eixugat amb la seva cabellera; ara quan ha arribat l’hora de la veritat ens deixa un gest que simbolitza i resumeix la missió que el Pare li havia confiat. Ha vingut a servir i no ha ser servit.

Crist la nova Pasqua, ens deixà el seu memorial, el seu cos i la seva sang, i ens demostrà fins a quin punt ens estima, fins a l’extrem i ho plasmà amb aquest gest. Ell el Senyor, que no es volgué guardar per a ell la seva condició divina, aquell qui s’abaixà i es feu obedient fins a la mort, i una mort de creu, pren la condició d’esclau i fa un gest d’esclau; rentar els peus als deixebles i eixugar-los-els amb la tovallola que portava cenyida. Amb aquesta manera de fer expressa, en primer lloc, com ho mostra la conversa amb Pere, la necessitat que tots tenim de ser rentats dels nostres pecats, cadascun en la mesura que ens cal; en segon lloc ens assenyala la voluntat de servir fins a l’extrem. No ho van entendre, ho entendrien després; però tot i així els va donar exemple perquè fessin com Ell havia fet; així ens ha donat exemple perquè també nosaltres fem tal com Ell va fer. En el seu memorial, en el gest del rentament de peus en tota la seva vida hi ha un fil conductor; que no es altre que l’amor de Déu, un amor fins al límit, fins a l’extrem.

L’amor de Déu transforma el cors, ja no es tracta d’un ritus ben acomplert. La celebració del memorial del Senyor, la participació en la seva taula, menjar el seu cos i beure la seva sang, és sagrament de salvació que ha de transformar les nostres vides. Aquest sacrifici nou i perenne, convit del seu amor ens ha de portar a la plenitud de la caritat i de la vida, com ens ha dit l’oració col·lecta. L’Eucaristia, font i cimal de tota la vida cristiana, com la defineix el Concili Vaticà II (LG, 11); és el sagrament de la nostra fe, pel qual anunciem la mort i proclamem la resurrecció de Crist. En l’Eucaristia Crist ens hi espera, és el moment privilegiat i únic de l’encontre amb el Senyor, amb aquell qui es lliurà per amor a nosaltres fins a l’extrem.

8 d’abril de 2020

DIMECRES SANT

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Is 50,4-9a; Sl 68,8-10. 21bcd-22,31 i 33-34 (R.: 14c i b); Mt 26,14-25

«Oh Déu, de qui Judes va rebre el càstig del seu pecat, i el lladre el premi de la seva confessió: feu-nos sentir l’efecte de la vostra misericòrdia per tal que així com Nostre Senyor Jesucrist va concedir a cadascun allò que mereixia, així a nosaltres, destruït l’error de l’home vell, ens concedeixi la gràcia de la seva resurrecció». Aquesta era la col·lecta de la missa de la Cena del Senyor, abans de la reforma litúrgica, i es tornava a repetir el divendres sant, després de la primera profecia. El missal de Pau VI la va suprimir. Aquest text ens parla de dues actituds possibles davant la Creu de Jesús: la del lladre, el bon lladre, que seria l’actitud creient, i que li comporta l’admissió al Paradís; i la de Judes, que és l’actitud del refús i del màxim tancament davant el missatge de Jesús i el llenguatge de la Creu. Nosaltres, però, no volem emetre cap judici, el confiem a la misericòrdia de Déu, de la qual volem sentir l’efecte. Farem només dues reflexions, com dues propostes de lectura.

La primera. Mirem de llegir la història de la traïció de Judes en el conjunt de tot el relat de la Passió; no com un fet aïllat. Judes, Pilat, la dona de Pilat, els sacerdots, els fariseus, la turba, els deixebles ..., considerats individualment, són com aquelles figuretes del famós rellotge astronòmic de Praga que van desfilant, sense cap connexió aparent entre elles. Ens cal integrar-les en el relat de la Passió per tal de poder-les comprendre en profunditat, cadascuna d’elles i les unes en relació amb les altres.

La segona. Mirem també de llegir la traïció de Judes a la llum d’altres històries de traïció de la Sagrada Escriptura. Penso en dos personatges rellevants: Josep, venut pels seus germans, i David, traït pel seu fill Absalom. Tant Josep com David són figures del Crist. Josep, que endegarà tot un treball de reconciliació i acceptació entre els seus germans, ens dona una clau importantíssima de lectura: «Jo soc Josep, el vostre germà, que vosaltres vau vendre a uns que anaven a Egipte.  Però no us dolgui ni us sàpiga greu d’haver-ho fet: és Déu qui m’ha enviat aquí abans que vosaltres, per conservar-vos la vida» (Gn 45,4-5). Aquesta frase la podríem aplicar també al misteri de la traïció de Judes. Déu, de la història de les nostres traïcions, en fa una història de tradició, de lliurament, de salvació, d’amor, fent realitat el doble significat del verb trair, en llatí i en grec, que significa en primer lloc lliurar, entregar: Judes lliura Jesús als jeus, els jueus el lliuren a Pilat, Pilat el lliura perquè el crucifiquin, i a la Creu Jesús assumeix aquest lliurament lliurant-se ell mateix al Pare i a la Humanitat. I és a través de tots aquests lliuraments que el Pare lliura el seu Fill per la nostra salvació. Lliurem també nosaltres la nostra llibertat i la nostra responsabilitat en braços del Crucificat, perquè ell les guareixi, les transformi i les purifiqui.

Misteri de lliurament i de salvació que reflecteix molt bé la nova col·lecta del Dijous Sant que recitarem demà: «Oh Déu, avui celebrem aquella Cena sacratíssima, en la qual el vostre Unigènit, abans de lliurar-se a la mort, confià a la seva Església el sacrifici nou i perenne, convit del seu amor; feu que obtinguem d’aquest gran sagrament la plenitud de la caritat i de la vida». La plenitud de la caritat i de la vida. Amén.

7 d’abril de 2020

DIMARTS SANT

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Is 49, 1-6; Sl 70, 1-2, 3-4a, 5-6ab, 15 i 17 (R.: 15); Jn 13, 21-33, 36-38

El Psalteri de Cîteaux, o de sant Robert, un bell manuscrit que es troba a la Biblioteca Municipal de Dijon, presenta, just abans dels salms, una imatge de Jesús lligat a la columna assotat per dos borrells. Quan el Salteri era encara el devocionari del poble fidel, els il·luminadors dels manuscrits sabien molt bé que calia llegir els salms com a sagrament del Crist sofrent i triomfant. Els salms són com el nard preuat de l’evangeli d’ahir, i escampen per totes les pàgines de l’Escriptura la bona olor del Crist, del seu misteri de mort i de vida per nosaltres.

Ahir, després de la 1a lectura, cantàvem el salm 26, Dominus illuminatio mea, avui el 70, In te Domine speravi, demà el 68, Salvum me fac Deus. Són salms de David, i els retrobem tots tres en la litúrgia vigiliar d’aquests dies sants, l’antic ofici de tenebres. El Crist lligat a la columna que contemplem en el Psalteri de Cîteaux, es va dibuixant, es va acolorint mentre preguem aquests salms. «Cal que es compleixi tot el que hi ha escrit de mi en la Llei de Moisès, en els Profetes i en els Salms» (Lc 24,44).

El salm d’avui, el 70, és ple de paraules de confiança, una confiança que es fonamenta en la realitat icommovible de Déu, com la columna a la qual lligaren Jesús. Un Déu que és castell de refugi, roca salvadora, penyal i plaça forta, a partir del qual hem d’aprendre a fonamentar la nostra pròpia esperança en la seva salvació, com ho fa Jesús, i ens ensenya a fer-ho a nosaltres, en el seu camí de la Passió, un camí que comença amb el cant dels salms del Hallel, després de sopar, i acaba també amb el cant de salms, a la Creu.

La confiança de Jesús en aquest Déu del qual es refia des de les entranyes de la mare és el fonament de la seva lloança i de la seva acció gràcies. I és que el sofriment del just en el Salteri duu amagada, com una llavor colgada, l’esperança de l’alegria i de la resurrecció: «el goig que m’heu posat al cor és més gran que el que tenen ells quan ha estat bona la collita de blat i de vi» (Sl 4,8).

L’Abat General, fent-se ressò del papa Francesc, ens convidada a abraçar en Crist l’esperança. Em ve al pensament aquella icona tan bonica i devota de l’amplexus de sant Bernat, que ben bé podria encapaçalar el nostre llibre dels salms. Deixem-nos abraçar pel Crucificat, que canta per boca de David en els salms, que és llum, esperança i salvació nostra. Demanem al qui regna eternament, l’inspirador de tot bé, que ompli els nostres llavis de les seves lloances i ens mantingui perseverants en la meditació del seu misteri pasqual. També en aquest temps de desert. Amén.

5 d’abril de 2020

DIUMENGE DE RAMS. LA PASSIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Mt 21,1-11; Is 50,4-7; Sl 21,8-9.17-18a.19-20.23-24; Fl 2,6-11; Mt 26,14-27,66

Escriu sant Agustí: «el qui era immortal va poder morir, d’aquesta manera va voler donar-nos la vida a nosaltres, als mortals; i això per fer-nos partícips del seu ésser, després d’haver-se fet ell partícip del nostre. Ja que de la mateixa manera que no hi havia en nosaltres cap principi de la vida, no hi havia en ell cap principi de la mort» (Sant Agustí, Sermó Güelferbytanus 3).

El moment del Senyor s’acosta i és alhora el moment del desengany. Poc es podien pensar els apòstols aquell diumenge en que Jesús era aclamat pels carrers de Jerusalem com a Fill de David i beneit per venir en nom del Senyor; que pocs dies després seria jutjat, condemnat i crucificat. Pere no és un mentider, certament al cenacle està segur de que arribat el cas donarà la vida pel seu mestre; fins i tot per defensar-lo arriba a tallar l’orella del criat del gran sacerdot; mentre el mateix Crist li retreu i li mana d’embeinar l’espasa; després vindrà la por a córrer la mateixa sort que el mestre, perquè per a Pere encara no és el moment. No es tracta d’un combat entre forces iguals, el regne del cel no ve per imposar-se amb legions, ni que siguin d’àngels, ve per entrar als nostres cors, d’allí on cap exèrcit per nombrós i poderós que sigui no el podrà arrancar si hi ha arrelat amb la força més gran que hi ha, l’amor de Déu.

Amb aquesta convicció Jesús és capaç de donar-nos-ho tot, fins a l’extrem de donar-nos la seva vida. Empès per aquesta força no amaga la cara davant ofenses i escopinades, no evita l’esquena als qui l’assoten, ni la galta als qui li arrenquen la barba. És el Pare qui està al seu costat, l’ajuda i li permet parar com una roca. En el pla de Déu està que el Fill arribi a fer-se no res, semblant als homes, que som ben poca cosa, abaixant-se i fent-se obeint fins a acceptar el que més lluny està de la seva divinitat, la mort, i una mort de creu, una mort d’oprobi. És aquest el calze que beu per a nosaltres i ho fa traït, abandonat, escarnit i vexat. Els seus no foren ni tant sols capaços de vetllar una hora amb Ell i quan arribà el moment clau, quan fou detingut com si d’un bandoler es tractés, el deixaren sol i fugiren, desenganyats tal com els hi havia dit i plens de por; com tots nosaltres davant el dolor i la mort.

Ha arribat l’hora, el moment de les preguntes; les dels apòstols que li diuen: «No sóc pas jo, rabí?» perquè potser se senten tots una mica traïdors. Però «Com es compliria el que anuncien les Escriptures afirmant que ha de ser així?» com pregunta Jesús a un Pere sorprès per la mansuetud del mestre, perquè no sap que cal que tot vagi així tal com el Pare ho havia establert. El moment de les preguntes dels acusadors, «No et vols defensar de res?» I de què serviria? Els grans sacerdots ja han decidit d’antuvi de matar-lo, perquè val més que un sol home mori pel poble que no pas buscar-se més problemes amb el poder de Roma, al que ben poc li costa iniciar una repressió contra Israel, aquest poble insignificant situat al límit de l’imperi. «Ets tu el rei dels jueus?» li pregunta un Pilat incòmode per la situació; ja li ha dit Jesús al gran sacerdot que Ell és el Messies, el Fill de Déu i tanmateix ara ho ratifica davant el governador romà. Ell és el rei d’Israel; però ningú dels qui el jutgen, cap dels qui amb les seves decisions o inhibicions arribaran a portar-lo a la creu, entén de quin regne és rei, de quin tipus de regne es tracta. Veritablement ni els seus ho entenen encara, ara estan desenganyats, perquè allò que semblava a tocar el diumenge en que Jesús fou rebut a Jerusalem amb tant gran entusiasme com a Messies, ara s’ha fos; els mantells i branques estesos al seu pas, els crits de joia s’han convertit en crits a favor de Barrabàs i en contra de Jesús. Ara els seus veuen perillar sinó desaparèixer, el seu lloc a la dreta i a l’esquerra del nou rei; però després ho entendran tot, a la llum de la resurrecció i amb la força de l’Esperit.

També ressona l’angoixa del mateix Crist davant el calze que li toca beure, la solitud a la creu en el moment de la mort. Angoixa, solitud i preguntes que avui tanta gent sent i es fa des del dolor ocasionat per la pandèmia, un dolor que Jesús coneix en primera persona. «Per què quin mal ha fet?», es pregunta Pilat abans de rentar-se’n les mans de tot allò. Cap, ha tornat la vista als cecs, l’oïda als sords, la parla als muts, ha fet caminar als coixos i als paràlics, ha alliberat als endimoniats, fins i tot ha tornat la vida als morts i ha predicat l’amor a Déu i al proïsme. Davant del dolor i de la mort hi ha moltes preguntes i això ens angoixa.

Hi ha una resposta, la que davant de tants interrogants, de tant desconcert, pronuncià el centurió, al peu de la creu estant, i que aporta llum enmig de tanta foscor, «És veritat: Aquest home era Fill de Déu». Aquesta és la veritat que ens ha de fer lliures. Jesús és el Fill de Déu, fet home com nosaltres igual en tot, llevat del pecat, per a compartir la nostra vida, el nostre dolor i la nostra mort i compartint-los vèncer-los; una victòria molt més gran que la que podria aconseguir qualsevol estol de legions, una victòria que és vida per sempre. Aquest és el sentit de tot plegat, l’eix del pla de salvació; no hi perdéssim pas el fil conductor que va de la divinitat a la humanitat per retornar a Déu com a fills seus; que va de la font de la vida a la vida eterna, passant per la mort del Fill de Déu.

En aquests dies d’incertesa i d’angoixa, en aquests temps en que dolorosament ens hem adonat de que no ho dominem pas tot, sinó que hi ha tantes coses que ens superen; és l’hora, és el moment d’acostar-se a Déu confiats i certs de que Ell és la font de la vida i que per amor, sols per amor podia fer-ho, ha lliurat al seu Fill a la nostra iniquitat i així poguéssim nosaltres guanyar la vida eterna. Ara arreu al nostre voltant hi ha dol, por i desconcert; molta gent viu una passió, vivim un autèntic Divendres Sant, on hi ha molta solitud com al calvari, molta tristesa i abatiment com a Guet-Semaní i masses sepulcres plens. Com a creients ens cal aportar-hi llum i esperança; aquella que sols pot venir del gran misteri que aquests dies celebrarem, la passió i mort, certament, però sobretot i per damunt de tot la resurrecció del Senyor, de Crist, el Fill de Déu. Aquell que essent immortal va voler morir, per donar-nos la vida als mortals; una vida, que sols pot néixer d’aquell on no hi ha cap principi de la mort, sinó en el que tot és vida. Perquè «Qui és, en efecte, Crist, sinó aquella Paraula que ja existia al començament, que estava amb Déu i que era Déu?» (Sant Agustí, Sermó Güelferbytanus 3).

29 de març de 2020

DIUMENGE V DE QUARESMA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ez 37,12-14; Sl 129,1-2.3-4.5-6.7-8; Rm 8,8-11 i Jo 11,1-45

«En aquell temps caigué malalt un home que es deia Llàtzer». Jesús està sempre proper, amatent als malalts; coixos i cecs, paralítics i sordmuts, dones amb pèrdues de sang i leprosos, s’acosten a Ell, cercant-hi consol i guarició i sempre moguts per la fe i la confiança en Ell. Jesús es deixa tocar, els parla, els imposa les mans. Malalts del cos i de l’esperit són acollits per Jesús i alliberats de les seves penes. Tres cops ens narren els evangelistes com Jesús fins i tot torna la vida a algú: la filla de Jaire, mentre la vetllaven, el fill de la vídua de Naïm, camí del cementiri, i el seu amic Llàtzer, després de restar quatre dies al sepulcre. Són preanunci de la vertadera resurrecció perquè tornen a una vida finita, Jesús els desperta del seu son i tornen a la vida, reprenen la seva existència en aquest món allí on la va deixar, per morir de nou més endavant.

No s’ha acomplert encara la missió del Fill de Déu, serà poc després quan morint vencerà la mort i ressuscitant ens donarà la vida eterna amb un cos gloriós, la que vertaderament és plena i no fineix. Crist ressuscitant donarà vida als nostres cossos mortals, aquella vida que ens ha de venir per l’Esperit, quan els nostres sepulcres seran oberts, com el de Llàtzer, i ens ser-nos infós l’Esperit recobrarem la vida, la guanyarem; com ens diuen el profeta Ezequiel i l’Apòstol.

A Betània clamen des de l’abisme; hi ha dol, hi ha plors, hi ha potser sinó retrets, si almenys laments per l’absència de Jesús en el moment de la malaltia i la mort de l’amic; però alhora hi ha afecte, hi ha commoció, hi ha esperança, hi ha fe. Jesús estimava aquella família; Maria, Marta i Llàtzer eren amics del Senyor i l’afecte mou a Jesús, l’empeny a anar-hi, corrent fins i tot un risc, ja que allí a Judea volien apedregar-lo. Però tant se val, Jesús estimava Llàtzer i fins i tot els seus deixebles, infosos d’una fugissera valentia que aviat els abandonarà, l’acompanyen diuen per morir allí amb Ell.

«Si haguéssiu estat aquí» li diu Marta al Senyor, «Si haguéssiu estat aquí el meu germà no s’hauria mort», li diu Maria; «No hauria pogut fer que Llàtzer no moris?» es pregunten els jueus. Davant del dolor, davant de la malaltia, davant de la mort també ens venen a nosaltres aquestes i altres preguntes. Ens hi venen aquets dies de dolor, d’incertesa, de neguit i de pors, ens hi venen i amb força. Fins i tot si estem certs, com Marta, de que ressuscitarem el darrer dia; si creiem com ella que Jesús és el Messies, el Fill de Déu que ha vingut al món; si estem certs de que els qui vivim i creiem en Ell encara que morim no morirem mai més; ens costa com Marta de confiar en que veurem la glòria de Déu enmig de tant dolor, de tanta solitud, de tanta mort com ens envolta.

Jesús davant el plor de Maria, davant el plor dels jueus que s’havien acostat amb les dones al sepulcre; es commogué una volta i es contorbà, se li negaren els ulls. Jesús anà al sepulcre a veure-ho i vora el sepulcre estant es commogué de nou. I Jesús, aquell a qui Déu concedeix tot el que li demana, com reconeix Marta, alçà els ulls al cel i pregant al Pare, tot donant-li gràcies li demanà de poder mostrar llur glòria. Aquesta es manifestà i Jesús cridà a Llàtzer i el mort sortí, com Jesús havia cridat a Maria i aquesta s’havia aixecat i havia anat a trobar-lo. I deslligat dels llaços de la mort, Llàtzer abandonà el sepulcre i anà cap a Jesús, cap a aquell qui és la resurrecció i la vida; caminà de la mort a la vida recobrada.

En aquets dies de dolor s’aixeca el clam i la súplica davant del Déu de la vida, en paraules del nostre arquebisbe Joan, i aquest clam que es fa pregunta que no obté ara per ara resposta, esdevé la recerca del per què de tant sofriment. Ara com mai potser abans en les nostres vides, cal que molts creguem en Ell, cal que molts donem testimoni de que Jesús és vertaderament la resurrecció i la vida i això esdevingui missatge d’esperança, confiada llavor de futur.

Jesús com a home veritable plorà Llàtzer el seu amic i com a Déu veritable el va fer aixecar del sepulcre. Nosaltres ara com a homes plorem, es preguntem i ens dolem per tant sofriment. Cal també que com a creients ens aixequem ara del sepulcre del nostre abatiment per córrer confiats cap a aquell que ens crida; aquell que és la llum i la vida. No ens resignem a caminar de nit, per no ensopegar fem-ho a la llum del dia, a la llum de la seva resurrecció i tot llançant-nos als seus peus com Maria, diguem-li «veniu a veure-ho» i ajudeu-nos, vos a qui el Pare us ha enviat i sempre us escolta, vos a qui el Pare us concedeix tot el que li demaneu, vos en qui creiem, confiats en les vostres paraules de que encara que morim, viurem.