Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Sv 6,12-16; Sl 62; 1Te 4,13-18; Mt 25,1-13
«Bon dia!, li va dir, quin barret més estrany porta vostè. —És per saludar quan m’aclamen, li va respondre el vanitós. —Desgraciadament, per aquí no hi passa mai ningú. —I què cal fer perquè caigui el barret, li va dir el Petit Príncep. Però el vanitós no el va sentir. Els vanitosos només senten les alabances. —De veritat, m’admires molt?, li va dir el vanitós. —Què vol dir admirar? Li va respondre el Petit Príncep. —Admirar vol dir reconèixer que soc l’home més guapo, el més ben vestit, el més ric i intel·ligent del planeta. El millor en tot... —Però, si estàs tot sol al planeta! —Dona’m aquest gust, admira’m malgrat tot. —T’admiro, va dir el Petit Príncep tot encongint-se d’espatlles. —Però, perquè pot interessar això? I el Petit Príncep va marxar. —Per descomptat, els grans, la gent gran, són molt rars, es va dir a si mateix durant el viatge.»
Evident. Els humans, la gent gran, som molt rars. Fixeu-vos, acabem d’escoltar la Paraula de Déu que ens deia que la saviesa mai no s’apaga, que la troben els qui la busquen; que no has de cansar-te per trobar-la, ja que està asseguda a les portes de casa, i a més que està rondant sempre buscant-nos.
Però despleguem la mirada sobre el món i la vida dels humans, sobre la nostra vida, i reconeixem que no sabem cap a on anem. Que ens falta aquesta saviesa. I cada dia anem més desorientats, més perduts, amb més foscor, més avorrits...
Però, vanitosos, molt: volem ser els millors en tot, ser més feliços, més rics, més intel·ligents... com el vanitós del conte. Volem que ens admirin...
Evident. Els grans som molt rars. Sembla que sortim de casa per la finestra, i, és clar, així no trobem aquesta saviesa que està asseguda a la porta. O ni tan sols, potser, sortim per la finestra, sinó que baixem ràpidament al soterrani per sortir a tota velocitat per la porta del garatge.
Anem amb pressa, amb molta pressa. No tenim temps; vivim en una societat sense temps. Tenim necessitat de trobar el Petit Príncep de torn que ens admiri, que ens reconegui com els millors... Treballem eficaçment per donar lloc a una nova societat: la societat de la bogeria.
Per això, tota aquesta fatiga nostra no arriba a posar pau al cor. Perquè el cor humà té altres desitjos, altres preocupacions: el cor, com hem cantat en el salm, té set. «Set de Déu, com una terra eixuta, resseca, sense una gota d’aigua». Tota aquesta fatiga de la vida de l’home, de la nostra vida, per ser reconeguts els millors, ens porta a transformar-nos en una terra seca, buida, sense una gota d’aigua, però no amb una set de Déu, sinó amb aquesta set de ser admirats com els millors. I això ens porta a la desorientació, a la crispació ... No obstant això, el cor humà no està configurat per a ser admirat i ser reconegut com el millor en tot, sinó que està configurat per contemplar la glòria, el poder, l’amor de Déu. Llavors, Déu és l’únic que pot saciar la nostra set.
Cal sortir per la porta on ens espera la saviesa que posa a les nostres mans la llum de l’Evangeli i de la Regla, per caminar amb seguretat a comprar l’oli per a la nostra torxa, i tornar de nou a casa, a recollir-nos en la quietud de casa nostra, a l’espera de l’Espòs, que no té una hora exacta anunciada, que sembla que li agrada sorprendre’ns, perquè ja heu sentit que arriba a mitjanit. Hem de tenir preparades les torxes. Té oli la teva torxa?
Enguany hi ha una bona collita d’oli. Sortim a comprar-ne mentre és de dia. Sortim per la porta. I retornem a casa nostra. A la intimitat del nostre espai interior. A esperar l’Espòs, que ve a casa nostra, a la nostra cambra, que és també la seva.
No perdem el temps buscant que ens admirin, tornem amb promptitud al recolliment de casa nostra. A agençar la nostra torxa amb una llum ben bella. Abans de mitjanit. Avivem el nostre desig de trobar-nos amb Aquell que vol saciar la nostra set. La set del nostre cor ressec, «com una terra eixuta, sense una gota d’aigua».
