2 de novembre de 2020

COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS FIDELS DEFUNTS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Jb 19,1.23-27a, Sl 22, 1Te 4,13-18 i Jo 12,23-28

No ens hem d’entristir davant de la mort, la tristesa davant la mort és signe de desesperança. Avui que recordem a tots els fidels difunts, als qui hem conegut i encara avui enyorem i als qui ni hem conegut ni sabem tant sols de la seva existència; veiem que la mort certament agermana, anivella, davant la mort no s’hi valen fortunes, ni títols de cap mena; davant de la mort tots som iguals. Però no pas tots la veiem i ens hi enfrontem igual. Davant la mort hi ha qui hi veu tant sols el final de tot; aleshores hi ha angoixa, desencís i por. Però els qui creiem en el Senyor, els qui confiem en Ell, tot i caure en la torbació, com es torbà el mateix Jesús davant la seva pròpia mort, tot i fer-nos basarda el traspàs, fer-nos por passar per aquest barranc tenebrós, sols podem veure-hi la porta a la vida vertadera si tenim al Senyor vora nostre.

Job estava cert de que el seu defensor vivia, que li faria costat, que els seus ulls arribarien a contemplar a Déu. Enmig de tots els seus mals i desgràcies, que el portaren al límit, la confiança, la fe li donava esperança. Si creiem que Jesús morí i ressuscità hem de creure que també Déu s’endurà amb Jesús als qui han mort en ell, ens diu l’apòstol. Aleshores si tenim la certesa de que els qui han mort en Crist ressuscitaran, no s’hi val a estar tristos davant la mort, si no podem estar-hi joiosos perquè l’enyorança pels qui han marxat ens pot, si que hem de mirar-la esperançats, confiats com hi estava Job; certs de la resurrecció guanyada per nosaltres pel Crist, com n’estava l’apòstol sant Pau.

Quina mena de creients seriem si no confiéssim en el nucli central de la fe que professem? Déu va enviar al seu propi Fill al món i aquest va patir, va morir, va davallar al país dels morts, perquè en tot volgué ser igual a nosaltres llevat del pecat; però havia vingut per vèncer la mort i ressuscitant ens ofereix la vida que és el més gran regal que Déu ens pot fer, una vida plena i que no acaba. La desesperança davant la mort és el gran pecat del món perquè vol dir que estima tant sols aquesta vida terrena i imperfecte pel pecat, una vida caduca, que tard o d’hora acabarà per perdre’s, com tota cosa mundana. La vida que Déu ens ha donat l’hem d’estimar, perquè és un regal de Déu, però no acaba pas aquí la nostra existència. Som llavor de vida i la llavor ha de caure a terra, ha de morir per poder donar molt de fruit.

Avui preguem pels nostres difunts, per tots els difunts, la fe dels quals tant sols Déu ha conegut. Ho fem potser enyoradissos, però confiats i esperançats; sabent que ni que potser les seves ànimes hagin hagut de ser d’alguna manera purificades, el Pare honora als qui es fan servidors seus; tot i que hagin estat servidors imperfectes és per a salvar-nos que Crist vingué i la seva hora és l’hora de la salvació oferta a tots. Avui preguem perquè els nostres difunts estiguin ja on el Senyor està.

Avui també hem de pensar en la nostra pròpia mort, en la nostra pròpia hora, que més tard o més prompte ens arribarà i hem de pensar-hi amb esperança, amb confiança, mirant de servir al Senyor ara i aquí de la millor manera que sapiguem, seguint-lo, perquè seguint-lo arribarem on Ell està, a la gloria a la dreta del Pare, amb els sants i preguem perquè hi estiguem en companyia de tots els difunts pels qui avui preguem.

La nostra societat amaga la mort, és la por a allò desconegut que acaba per fer-nos nosa i no volem ni tant sols veure-ho i acabem per considerar-la una excepció, una desgràcia que afecta a alguns, quan de fet ens toca a tots perquè la mort forma part indissoluble de la mateixa naturalesa humana. En el fons tenim por al no-res, a quelcom que no coneixem, que ignorem. D’aquí el rebuig a la mort perquè, en paraules del Papa Benet XVI, sentim que l’amor requereix i demana eternitat, i no es pot acceptar que la mort el destrueixi en un moment (Audiència General 2 de novembre de 2011). Però la mort no és la fi de l’amor, és tant sols la fi d’una manera d’estimar però és la porta a l’amor en plenitud perquè és la porta a la proximitat amb el Pare i Déu és amor, Déu és l’amor.

Nosaltres per la fe no desconeixem que hi ha després de la mort. Certament no ho hem experimentat personalment encara, com tants altres punts de la nostra fe. És la fe és la que ens dona esperança en la vida més enllà de la mort, la que ens mostra la mort no com a final sinó com a inici de la vida en plenitud prop del Pare.

Demanem avui confiats i esperançats que els nostres germans hagin arribat ja a la plenitud d’aquest amor, el més gran que pot existir i que nosaltres puguem gaudir-ne també quan sigui la nostra hora.

O potser no és per arribar a aquesta hora que vingueren al món els nostres difunts, que hi hem vingut també nosaltres a aquesta vida?