20 de novembre de 2020

DIVENDRES DE LA SETMANA XXXIII / ANY II

SANT OCTAVI, MÀRTIR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ap 10-8-11; Sl 118; Lc 19,45-48

El cercle sobre Jesús va essent cada cop més estret, els grans sace
rdots, els mestres de la llei i els dirigents del poble ja han decidit que a aquell home, que els fa tanta nosa, tant sols matant-lo el poden fer callar i l’episodi que avui ens relata l’Evangeli és la gota que ha fet vessar el vas. Jesús ha posat en qüestió el mateix temple i la seva dinàmica de sacrificis atacant als venedors de moltons i cabrits, bolcant taules i tractant-los de lladres. I és que Jesús està edificant una altra mena de temple, l’Església, una veritable casa d’oració que el té a Ell com a pedra angular i no edificada per mans d’homes sinó que és obra de Déu.

Fins i tots els grans sacerdots, els mestres de la llei i els dirigents del poble arribaran a creure que han guanyat la partida i és que ho semblava, perquè el migdia d’aquell divendres al calvari aquell home restaria sol a la creu i encerclat de burles i juguesques, prop seu tant sols hi hauria la seva mare, algunes de les dones que el seguien, no pas totes, i un sol dels apòstols prou foll d’amor pel seu mestre com per ser capaç de cometre la inconsciència de reconèixer-s’hi deixeble i amic seu enmig d’aquella derrota total, quan tota la resta dels seus amb més por que fidelitat havia fugit, l’havia traït, l’havia negat o s’havia amagat.

Però el que poc es deurien pensar aquells conspiradors que cercaven de matar a Jesús i que van acabar per aconseguir-ho, aquells grans sacerdots, mestres de la llei i dirigents del poble, és que la mort ja no té la darrera paraula i que amb la mort de Jesús Déu hi deia la seva de paraula, una paraula definitiva, una paraula de vida eterna.

Precisament per aquell home abandonat de tots, vexat i menyspreat Déu havia vingut al món per vèncer la mort i donar-nos la vida. Potser aquells conspiradors assaboriren la mort de Jesús i la trobaren dolça com la mel, però acabaria per esdevenir plena d’amargor pels seus propòsits. Perquè aquell amb qui pretenien acabar, acabaria per vèncer-los i ells acabarien baixant al país dels morts per sempre més, com diu l’escriptura «El cuc que els devora no morirà ni s’apagarà el foc que els crema. Serà un espectacle repugnant als ulls dels mortals» (Is 66,24).

Les nostres mires són a vegades tant humanes com aquella estàtua del somni de Nabucodonosor, d’aparença formidable, d’aspecte terrible, amb cap d’or, pit de plata i cuixes de bronze, però amb peus part d’argila que Déu pot fer caure amb una sola pedra despresa sense intervenció de cap mà.

De la mateixa manera els màrtirs són víctimes de l’odi a la fe, màrtirs d’ahir i d’avui, i els qui els assassinen creuen que fent-ho estan acabant amb l’Església, quan de fet el martiri és llavor de vida eterna.

Aquells grans sacerdots, mestres de la llei i dirigents del poble tot sortint del temple no sabien encara com fer-s’ho, però tenint ja el motiu per acabar amb Jesús, acabarien per trobar el moment i la manera; mentre que una part o tot aquell poble que estava pendent del que Ell deia, acabaria per girar-se-li en contra i demanar la seva mort.

Però el pla de Déu era i és sempre un altre, així com d’una cova de lladres en fa una casa d’oració, de la mort en fa vida, de la traïdoria en fa perdó, de la derrota en fa victòria, de la desesperança en fa esperança.