14 de novembre de 2020

COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS DIFUNTS QUE SERVIREN DÉU SOTA LA REGLA DEL NOSTRE PARE SANT BENET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà
Rm 8,14-23, Sl 102,8 i 10.13-14.15-16.17-18 i Jo 12,23-28

«Mortem cotidie ante oculos suspectam habere» (RB IV, 47).

Ens diu sant Benet que ens cal «tenir cada dia la mort present davant dels ulls», com un dels instruments de les bones obres. Enmig d’una societat que amaga, que té por de la mort això pot sonar socialment incorrecte. Els monjos no ens delectem en la mort, però si que l’hem d’entendre en el seu sentit ple, veure-hi la victòria de Crist, per tal d’arribar-hi els ulls fits en Ell que ens obre la porta a una vida en plenitud. Així la mort apareix en el text de la Regla amb un caràcter ambivalent. D’una banda sant Benet ens parla de la mort com a tenebres (RB Pròleg,13), com a càstig per les ovelles indòcils (RB II,10), com quelcom en poder de la llengua (RB VI,5) o apostada al llindar de la delectació (RB VII,24).

«Dominus dicit: Nolo mortem peccatoris, sed convertatur et vivat». (RB Pròleg 38) 

D’altra banda la mort, forma part de la imitació i del seguiment del Crist, fet Ell obedient fins a la mort (RB VII,34). La mort no és l’objectiu, el Senyor no vol pas la mort del pecador sinó que es converteixi i que visqui (RB Pròleg,38). La mort és d’una banda fi i de l’altra fita, porta cap al no res o bé vers la vida eterna a la qual tots hem de voler arribar-hi, perquè aquest és el vertader objectiu de la nostra vida com a monjos, com a seguidors del Crist, seguir-lo per poder arribar a estar on Ell està. Hem de mirar la mort amb esperança i esperar-la amb confiança. Ens ho diu l’apòstol, els sofriments d’aquest món no són res comparats amb la felicitat de la gloria i per arribar-hi ens cal morir, alliberar-nos dels lastres d’aquesta vida on el pecat hi té un paper no pas secundari. Ens cal morir per arribar a la vertadera llibertat que no és altra que la glorificació dels fills de Déu. Ens ho diu també el quart Evangeli, per donar fruit cal que la llavor mori, si no mora el gra de blat queda sol; així si nosaltres ens aferrem als valors mundans i caducs d’aquesta vida, si no estimem més la vida vertadera que hi ha després d’aquesta, no som vertaders servidors del Crist.

«Et de Dei misericordia numquam desperare». (RB 4,74)

Déu ens ha donat una vida per a gaudir-la, on treballar i caminar vers la vida plena i vertadera. És això el que van fer tants germans nostres, tots aquells a qui avui recordem, tots aquells per als qui demanem al Senyor que els aculli al seu Regne i que allí experimentin la misericòrdia de Déu, una misericòrdia que és expressió del seu amor infinit per l’home, un amor fins a l’extrem. Preguem per ells i demanem-li al Senyor també per a nosaltres la força de la fidelitat i una esperança ferma en la seva gran misericòrdia per tal de «no anteposar res absolutament al Crist, el qual ens dugui tots junts a la vida eterna» (RB 72,11-12).