19 de febrer del 2017

DIUMENGE VII DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Lv 19,1-2,17-18; Sl 102;1Co 3,6-23; Mt 5,38-48

Estimats germans i germanes,

Permeteu-me començar la homilia citant un record de la meva infància. Quan era nen m’agradava anar al circ. Em fascinava aquest món de colors, fantasia, originalitat i valor. El presentador anava presentant els números dels artistes i la seva progressiva manifestació de coratge. Deia: «I ara encara més difícil».

Talment com la mateixa vida, amb atractius i perills, i que cada dècada sembla més difícil. Si som cristians compromesos, el grau d’exigències serà més gran. No hi ha a l’Evangeli d’avui una exigència que supera les forces humanes? Crist ens crida a estimar, a l’amor; aquesta paraula ens atrau i, amb l’ajut de la força dels sagraments, podem anar endavant i superar els nostres límits. Jesús invita sempre a superar límits: anar més enllà de la norma i de la prudència.

L’Evangeli ens obre un únic camí vàlid per vèncer el mal, la guerra, la fam, la corrupció, i tots els mals que existeixen i veiem. El camí de l’amor, del perdó, de la misericòrdia... sense límits. Sense dir: «encara més difícil». Dient: «encara millor». La primera recompensa és la pau al cor; la segona, la millora de les relacions; la tercera, sentir-nos fills estimats del Pare de bondat i de misericòrdia. Si reflexionem més, trobarem altres bons resultats. Ho podem anar reflexionant personalment.

Quan Jesús parla de l’amor als enemics, crec que no ens demana sentiments d’afecte i simpatia vers ells, sinó un canvi d’actituds. Els sentiments del cor no són fàcils de canviar. Estimar l’enemic significa, sobretot, no fer-li mal, ni desitjar fer-li mal, fent tot lo possible per canviar la situació. No ens hem d’estranyar si els nostres sentiments no són positius si ens sentim ferits i humiliats. El primer pas és superar actituds d’odi i ressentiments. El segon pas és estar disposats a fer-li el bé si el veiem necessitat. El tercer pas és no jutjar-lo, intentar veure’l com Jesús el mira. El quart pas és trencar el mur de separació amb la força de la pregària i guarir les ferides amb l’oli de l’amor. Diu el salm: «El Senyor et perdona les culpes i et guareix de tota malaltia... et sacia d’amor entranyable».

Segons sant Pau, som «temple de Déu i l’Esperit de Déu habita en nosaltres». Per això, la grandesa de l’ésser humà està en la nostra capacitat d’estimar que ens uneix més i més al Déu-Amor. Hi ha formes molt concretes de viure-ho: Estimar perdonant. Perdonant i oblidant. Recordem que hem de ser imitadors de Déu, que sempre ens perdona i espera. Recordem Jesús que va perdonar de la creu estant. Si ens sentim fills de Déu, anirem destruint els sentiments i actituds negatius. És important que els sentiments siguin raonables, i que la raó no sigui freda i sense sentiments. La raó i els sentiments han d’estar conjugats amb la paraula amor per tal de no caure ni en la superficialitat ni en l’egoisme.

I quin és el secret? Escoltem la primera lectura: «Sigueu sants, perquè jo, el Senyor, el vostre Déu, sóc sant... Estima els altres com a tu mateix». Estem parlant de la santedat real i quotidiana de les persones bones, amb defectes però amb capacitat de superació, que els costa però que ho tornen a intentar. El Papa Francesc diu que vol sants que viuen amb normalitat la vida, que riuen i ploren, que cauen i s’aixequen, que estimen sense condicions, que tinguin capacitat d’estimar amb naturalitat els fets normals de cada dia i les persones que els envolten, que el seu amor joiós doni pas a l’esperança. Escriu: «Aneu sempre més enllà, vers les coses grans. Poseu en joc la vostra vida pels grans ideals». Aquesta és la proposta que Jesús ens fa, n’estic convençut!

Com el circ, la vida és un art, un aprenentatge. Fa falta coordinació, equilibri, esforç i ganes de superar les dificultats. Encara que la vida cada vegada pot resultar més difícil, tot ho podem perquè el Senyor ens «sacia d’amor entranyable».

5 de febrer del 2017

DIUMENGE V DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà
Is 58,7-10; Sl 111,4-5.6-7.8a. i 9; 1C 2,1-5; Lc 2,22-40

«Al principi, (...) Déu digué: Que existeixi la llum. I la llum va existir. Déu veié que la llum era bona, i separà la llum de les tenebres. Déu va donar a la llum el nom de dia, i a les tenebres, el de nit. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el primer dia» (Gn 1,1-5).

La llum és segurament una de les realitats més vitals, ens permet veure-hi, conèixer i reconèixer; per això és també la primera de les coses que Déu creà per poder acabar amb el caos originari, com ens explica el relat del Gènesi. També en l’inici de la nostra redempció la llum hi és ben present quan «el poble que vivia en la fosca ha vist una gran llum; una llum ha resplendit per als qui vivien al país de mort i de tenebra» (Mt 4,16), perquè ha nascut el Salvador, Crist el Senyor que digué d’ell mateix que era la llum del món (cf. Jn 8,12). Ell és «el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes» (Jn 1,9).

Nosaltres, que hem estar cridats a ser testimonis d’aquesta llum, podem potser tancar els ulls davant d’ella, ser cecs espirituals, incapaços de copsar la llum divina. Aleshores la nostra fe esdevé insípida i apagada, perd el seu gust i no és bona per a res. Perquè la nostra sigui una fe lluminosa i salada cal que es fonamenti, no pas en la saviesa dels homes, sinó en el poder de Déu, en el poder convincent de l’Esperit. Sols aleshores la nostra fe serà llum per al món, una llum que res, ni cap dificultat, ni cap contratemps, no podrà amagar, i la nostra llum, que és la llum de Crist, resplendirà davant la gent. Aquesta resplendor es mostra quan esdevenim compassius i benignes, quan prestem de bon grat i disposem a consciència els nostres afers; quan vivim sense por de les males noves perquè ens sentim ferms i confiats en el Senyor; quan tenim el cor incommovible i res no temem, perquè allò que tenim ho compartim amb el qui no en té i podem alçar així el front amb la dignitat dels qui segueixen veritablement Crist. Ens ho concreta també el profeta Isaïes: compartir el pa amb els qui passen fam, acollir els vagabunds, vestir el qui va despullat, no defugir cap dels nostres germans ni intentar de fer-los caure.

Isaïes convida el poble d’Israel a no conformar-se amb el formalisme del culte sinó a practicar el restabliment de la justícia allí on aquesta és escarnida. Ha estat també aquesta l’experiència de l’apòstol Pau a qui el poder de Déu ha convertit de ferotge perseguidor fariseu en apòstol, testimoni de la llum, no volent saber res més que Crist i encara clavat en creu. La nostra llum, la nostra fe, no la podem amagar sota la mesura de la nostra comoditat; ha de resplendir davant la gent i sols podrà fer-ho si ens veuen obrar el bé. Certament no és fàcil, massa sovint els qui formem l’Església de Crist esdevenim més escandalitzadors i pedra d’ensopec que llum veritable que il·lumini el nostre món; és perquè aleshores darrere nostre no hi ha Crist, ja que sols d’Ell podem rebre la salabror i la claror.

Som testimonis de la gran novetat de la salvació, Déu ens ha enviat el seu Fill, fet home igual que nosaltres llevat del pecat. Ell patí com els homes i molt més que molts homes, morint a la creu per tal de ressuscitar vencent la mort i fer-nos a tots els homes i dones partícips de la vida eterna. Aquest és el gran misteri de la nostra fe que recordem en reunir-nos en cada assemblea dominical on Crist es fa present entre nosaltres en la Paraula, en el pa i el vi de l’Eucaristia i també ha de fer-se present en nosaltres mateixos en les nostres bones obres. Aquesta és la gran noticia que ha de transformar les nostres vides, dia rere dia, tot i que sovint ens sentim febles, esporuguits i tremolosos. Els nostres actes han d’esdevenir signes de Déu per als homes. Aprenent de bell nou a escoltar, a compartir, a perdonar, a rebre i a donar. Descobrint en els altres la imatge de Crist, però molt especialment en els més febles, ens els qui tenen gana, no tenen roba ni casa, estan tristos, decebuts de la vida, desencoratjats, desorientats. Sols així la resplendor de la llum de la nostra fe podrà il·luminar el món i tindrem per avantguarda la bondat i per rereguarda la glòria del Senyor.

Al principi Déu creà la llum per acabar amb el caos i la tenebra; ara al nostre món, on la foscor massa sovint ho envaeix tot, som nosaltres els qui hem de portar la llum que Crist ens ha confiat. Com escriu sant Joan Crisòstom, «en aquest dia en què la mort va ser abolida i els homes reconciliats amb Déu, és just que ho celebrem espiritualment compartint, encara que sigui petita, una part del que tenim amb els nostres germans necessitats; no limitant-nos a aprovar-ho amb lloances, sinó imitant a Crist veritable llum i sal de la terra».

2 de febrer del 2017

PRESENTACIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ml 3,1-4; Sl 23,7.8.9.10; He 2,14-18; Lc 2,22-40

Els ulls de Simeó i els d’Anna han vist la llum que es revelarà a totes les nacions, han vist el Salvador. Han sabut reconèixer-lo en aquell petit infant que, portat pels seus pares, és presentat i ofert a Déu segons el que prescriu la Llei, perquè Ell no ha vingut a abolir-la sinó a completar-la. Passats els dies del seu naixement és portat a complir allò que mana la Llei de Moisès referent al rescat del primogènit i a la purificació de la mare. Josep i Maria presenten el sacrifici prescrit, un parell de tórtores o dos colomins per pagar el preu del rescat d’aquest noi en qui es manifesta la gràcia i que, oferint-se a si mateix en sacrifici, un sacrifici que superarà tot altre i servirà d’una vegada per sempre, Ell serà el preu del rescat per a tota la humanitat; Ell mateix que ara anirà creixent fort, entenimentat i amb el favor de Déu. La Llei a la qual Jesús se sotmet, demana per a garantir l’autenticitat d’un fet dos testimonis. Simeó, un home just i pietós que esperava l’hora, que té sobre d’ell l’Esperit Sant i és guiat per aquest cap al temple, veu acomplerta la revelació que no moriria sense veure el Messies, el Senyor; Simeó prendrà en braços la salvació, perquè la salvació és ara a l’abast de tots els homes. També Anna, a la mateixa hora, ella profetessa i lliurada en cos i ànima al culte amb la pregària i el dejuni, parlarà del nen a tots els qui esperaven el temps en què Jerusalem seria redimida.

La salvació, el pla de Déu, està en marxa cap la seva plenitud, partint de l’antiga Llei per arribar a la plenitud de la Llei, tal com Jesús dirà «no us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud» (Mt 5,17). L’acompliment de la Llei ha arribat ara, perquè la humanitat ha entrat en l’hora de Déu, en l’etern present, en l’ara de Simeó que és també el nostre ara si ens deixem guiar per l’Esperit Sant i som capaços també nosaltres de reconèixer el Salvador, el Senyor. Per reconèixer-lo tal volta ens calgui compartir amb Ell la humiliació i el sofriment, aquells que Simeó anuncia a Maria com una espasa de dolor que li traspassaran l’ànima.

L’àngel de l’aliança desitjat pel poble d’Israel entra avui al seu temple. El temple on Jesús deixarà embadalits els mestres de la Llei, escoltant-los i fent-los preguntes; allí on tots els qui el sentiran es meravellaran de la seva intel·ligència i de les seves respostes; el temple des d’on el diable el reptarà a desafiar Déu tirant-se des de la seva teulada; allí on cada dia ensenyarà; on, consumit pel zel, agafarà un fuet de cordes per treure’n fora mercaders, canvistes, moltons i vedells, tirant-los per terra les monedes i abocant-los les taules.

Jesús, que esdevindrà el gran sacerdot compassiu i acreditat davant Déu per expiar els pecats del poble i que passarà per la prova del sofriment, per tal de confortar els altres que som provats. Avui la salvació ha entrat al temple, però els seus no l’han reconeguda, sols Simeó i Anna, eixamplant el seu cor, guiats per l’Esperit, han vist el Salvador perquè ells esperaven l’hora de Déu. Avui la llum de la salvació ha arribat a tots els pobles. Mentre Maria i Josep han quedat meravellats del que diuen del seu fill, Simeó i Anna han vist recompensada la seva vida de pacient espera, amatents sempre als signes de l’Esperit i han pogut contemplar per si mateixos la salvació, prendre-la en braços i contar-ne les meravelles.

El Salvador entra al temple, a la casa del seu pare, i Josep i Maria paguen el preu del seu rescat marcat per l’antiga Llei. Ell, el nou i definitiu temple, aixecat en tres dies en vèncer la mort per la seva resurrecció, entra al temple de l’antiga Llei, fet per mans d’homes, que no trigarà a desaparèixer. El qui amb la seva sang rescatarà la humanitat per sempre més, paga el preu marcat pel rescat dels primogènits en un sacrifici caduc. Déu ens ha enviat el seu Fill, Déu ens ha enviat la salvació perquè també nosaltres, a la mateixa hora, en l’etern present de Déu, puguem abraçar-la. Guiats per l’Esperit com Simeó anem a l’encontre de Crist, ara i aquí present en la seva Paraula, en el pa i en el vi de l’Eucaristia, en l’assemblea reunida en el seu nom. Pregant com Anna, acollim-lo valent i poderós, victoriós en el combat contra la mort, que, havent-se fet semblant a nosaltres, havent passat la prova del sofriment, ens ha confortat i ens ha fet lliures.