19 de febrer de 2017

DIUMENGE VII DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Lv 19,1-2,17-18; Sl 102;1Co 3,6-23; Mt 5,38-48

Estimats germans i germanes,

Permeteu-me començar la homilia citant un record de la meva infància. Quan era nen m’agradava anar al circ. Em fascinava aquest món de colors, fantasia, originalitat i valor. El presentador anava presentant els números dels artistes i la seva progressiva manifestació de coratge. Deia: «I ara encara més difícil».

Talment com la mateixa vida, amb atractius i perills, i que cada dècada sembla més difícil. Si som cristians compromesos, el grau d’exigències serà més gran. No hi ha a l’Evangeli d’avui una exigència que supera les forces humanes? Crist ens crida a estimar, a l’amor; aquesta paraula ens atrau i, amb l’ajut de la força dels sagraments, podem anar endavant i superar els nostres límits. Jesús invita sempre a superar límits: anar més enllà de la norma i de la prudència.

L’Evangeli ens obre un únic camí vàlid per vèncer el mal, la guerra, la fam, la corrupció, i tots els mals que existeixen i veiem. El camí de l’amor, del perdó, de la misericòrdia... sense límits. Sense dir: «encara més difícil». Dient: «encara millor». La primera recompensa és la pau al cor; la segona, la millora de les relacions; la tercera, sentir-nos fills estimats del Pare de bondat i de misericòrdia. Si reflexionem més, trobarem altres bons resultats. Ho podem anar reflexionant personalment.

Quan Jesús parla de l’amor als enemics, crec que no ens demana sentiments d’afecte i simpatia vers ells, sinó un canvi d’actituds. Els sentiments del cor no són fàcils de canviar. Estimar l’enemic significa, sobretot, no fer-li mal, ni desitjar fer-li mal, fent tot lo possible per canviar la situació. No ens hem d’estranyar si els nostres sentiments no són positius si ens sentim ferits i humiliats. El primer pas és superar actituds d’odi i ressentiments. El segon pas és estar disposats a fer-li el bé si el veiem necessitat. El tercer pas és no jutjar-lo, intentar veure’l com Jesús el mira. El quart pas és trencar el mur de separació amb la força de la pregària i guarir les ferides amb l’oli de l’amor. Diu el salm: «El Senyor et perdona les culpes i et guareix de tota malaltia... et sacia d’amor entranyable».

Segons sant Pau, som «temple de Déu i l’Esperit de Déu habita en nosaltres». Per això, la grandesa de l’ésser humà està en la nostra capacitat d’estimar que ens uneix més i més al Déu-Amor. Hi ha formes molt concretes de viure-ho: Estimar perdonant. Perdonant i oblidant. Recordem que hem de ser imitadors de Déu, que sempre ens perdona i espera. Recordem Jesús que va perdonar de la creu estant. Si ens sentim fills de Déu, anirem destruint els sentiments i actituds negatius. És important que els sentiments siguin raonables, i que la raó no sigui freda i sense sentiments. La raó i els sentiments han d’estar conjugats amb la paraula amor per tal de no caure ni en la superficialitat ni en l’egoisme.

I quin és el secret? Escoltem la primera lectura: «Sigueu sants, perquè jo, el Senyor, el vostre Déu, sóc sant... Estima els altres com a tu mateix». Estem parlant de la santedat real i quotidiana de les persones bones, amb defectes però amb capacitat de superació, que els costa però que ho tornen a intentar. El Papa Francesc diu que vol sants que viuen amb normalitat la vida, que riuen i ploren, que cauen i s’aixequen, que estimen sense condicions, que tinguin capacitat d’estimar amb naturalitat els fets normals de cada dia i les persones que els envolten, que el seu amor joiós doni pas a l’esperança. Escriu: «Aneu sempre més enllà, vers les coses grans. Poseu en joc la vostra vida pels grans ideals». Aquesta és la proposta que Jesús ens fa, n’estic convençut!

Com el circ, la vida és un art, un aprenentatge. Fa falta coordinació, equilibri, esforç i ganes de superar les dificultats. Encara que la vida cada vegada pot resultar més difícil, tot ho podem perquè el Senyor ens «sacia d’amor entranyable».