27 d’abril del 2015

LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT, PATRONA DE CATALUNYA

Homilia predicada per fra Octavi Vilà, diaca
Ac 1,12-14; Sl 86,1-2.3-4.6-7; Ef 1,3-6.11-12; Lc 1,39-56

Maria és la icona de l’amor. L’amor de Maria per Jesús és un primer amor que mai no minva. Pel seu amor a Jesús, Maria és el centre de la comunitat apostòlica, el centre de la primera comunitat cristiana.

L’amor de Maria és en primer lloc fe; ella és la primera en creure, en fiar-se de l’àngel que li anunciava que concebria un Fill i així ha estat plena de gràcia i ha esdevingut la serventa del Senyor i en qui s’ha complert la Paraula i en qui la Paraula s’ha fet home. Elisabet posa de relleu la fe de Maria i amb les seves paraules revela que la veritat de Maria és que ha arribat a estar plenament present en el misteri de Crist perquè ha cregut i Maria creu per amor.

Maria que és Senyora, Mare i Mestre puja decidida a la muntanya, alegre en el desig, religiosament prompta al deure, delerosa en el goig, com escriu sant Ambròs. L’amor de Maria en fa una peregrina vers la muntanya i allí l’Esperit es manifesta de nou, fent saltar de goig a Joan en el si de la seva mare, omplint de llum divina a Isabel i arrabassant Maria fins al cim de la muntanya on el seu càntic esdevé el ressò de l’experiència sublim del pelegrinatge. Maria esdevé pelegrina i la virtut del pelegrí és l’esperança i l’amor en Maria és pelegrinatge vers l’esperança.
Maria és la pelegrina moguda pel desig de servei, la qui puja a la muntanya per acompanyar a Elisabet i posar-se al seu servei. L’amor en Maria és servei, i ella portant al salvador en les seves entranyes va a visitar a aquella qui porta en les seves el qui es declararà indigne de deslligar-li les sandàlies. Jesús, ja des del ventre de Maria i amb Maria, inicia el seu ministeri de servei.

En Maria l’amor i el servei es fan disponibilitat i Déu s’hi fa present, ja que Déu que és amor es fa present allí on l’home i la dona estant disponibles i són capaços d’estimar, de servir. És quan estimen que fem present a Déu i Maria que el porta en les seves entranyes és tota ella amor, fe, servei i disponibilitat

El Senyor ha cridat a Maria i ella, amb el seu fiat ha obert de bat a bat el seu cor donant pas així a la realització del pla de salvació que Déu ofereix a l’home. Maria ha obert el seu cor al Redemptor i l’ha acollit en les seves entranyes. Per amor ha esdevingut el primer testimoni de la resurrecció i el model a seguir; la primera que ha cregut en el compliment de la Paraula de Déu i amb la seva relació concreta, tendre i intensa amb Jesús, avança en la fe en Ell fins a participar amb amor de mare en la missió redemptora del seu Fill. Maria que ha engendrat al Fill de Déu, que ha cregut en Ell des del primer dia, també forma part de la primera comunitat i esdevé així per sempre més mare en l’Església i exemple d’amor, de fe, de servei i de disponibilitat per a tots nosaltres.

25 d’abril del 2015

SANT MARC, EVANGELISTA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè

Creure i no creure.
«Jesús, el Senyor, després de parlar-los, fou endut al cel i s’assegué a la dreta de Déu».

Creure i no creure.
«Els qui creuran i es faran batejar se salvaran; els qui no creuran seran condemnats».

Creure i no creure.
Som batejats. Però, som en el camí de la salvació? Som en el camí en la mesura que la nostra vida està centrada, concentrada i activada en l’escolta de la Paraula de Déu. De fet, si Crist és el centre de la vida, no podem fer altra cosa que com ens diu sant Pere: «Deixeu el vostre destí a les seves mans i ell s’ocuparà de vosaltres». Qui viu aquesta fe personifica la Bona Nova de l’evangeli. Ell mateix de fet proclama i predica amb el seu testimoniatge el veritable do de Déu que és Crist.
Què significa predicar l’evangeli? Significa creure i no quedar-nos tancats en el marc de la nostra existència. Cal sentiments d’humilitat. Cal eixamplar el cor. Perquè la humiliació i l’anorreament ens apropa més directament a Déu i si tenim el cor eixamplat Déu podrà fer-hi estada en nosaltres.

Aquest és el marc de la nostra vida, marc del creient que com els sants han deixat tot per seguir les petjades del Crist. També nosaltres volem arribar a la dreta de Déu en el cel. Que sant Marc ens sigui intercessor en la nostra vida de monjos i de cristians. Amén. Al·leluia!

19 d’abril del 2015

DIUMENGE III DE PASQUA (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Rafel Barrué

Al·leluia, som al temps Pasqual, Al·leluia. «Jesús mateix es presentà enmig d'ells i els digué: La pau sigui amb vosaltres». La pau és el signe de la Pasqua, Al·leluia.

Però, dubtes tal vegada? Front als dubtes cal creure. Creure per poder viure la pau que se'ns demana, alliberats de tot mal, gràcies a la centralitat del Crist en la nostra vida.

Dubtes hi ha, sempre dubtes, i així busquem entre les ombres i les fantasmes del nostre egoisme una certesa enganyosa i fugissera. Sempre els dubtes ens retenen empresonats en les nostres manies, en els nostres egoismes, en la nostra poca fe. Front als dubtes cal creure.

Creure en aquest temps és jugar-se la vida. Jesús ressuscitat és real, visible i palpable. Mira i toca! Ell obre tots els nostres ulls de la fe per comprendre tot el sentit de les Escriptures. Per això té tant de valor la lectio divina, la lectura pausada i meditada de la Sagrada Escriptura. De fet la Paraula de Déu és l'aliment del monjo i del cristià compromès. I també és presència juntament amb l'Eucaristia, on mengem la mateixa Paraula de Déu, la presència real del mateix Crist, el seu cos i la seva sang, sota les espècies de pa i vi que ara consagrarem. Cal creure per poder viure.

Viure la centralitat del Crist implica una conversió, un canvi de sentit en la vida, complint els seus manaments de l'amor a Déu i al proïsme. És sentir-se segur només en ell, el Senyor. És a dir, col·locar l'eix de la vida en el Crist. De manera que el Crist ressuscitat sigui el centre de la nostra vida. Hi ha pecat, doncs si Jesús el Servent, el defensor, l'innocent i el sant hi és al centre de la nostra vida, el pecat s'esmunyirà per les vores.

La pau és el signe del Crist ressuscitat. La persona que vol tenir com a eix vertebrador el Crist, serà la pau personificada. La pau és el nostre signe vital. I amb el signe de la pau rebem el missatge que Jesús ens adreça: cal predicar a tothom la conversió i el perdó dels pecats. Com? Des del nostre propi interior, des del nostre testimoniatge, des de la nostra vida encarnada en la Pasqua de Jesús ressuscitat. Ell és l'únic que ens obre el camí de la vida, ara i per tota l'eternitat.

Al·leluia, al·leluia, Al·leluia!

12 d’abril del 2015

DIUMENGE DE L’OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Ac 4,32-35; 1Jn 5,1-6; Jn 20,19-31

Tomàs no era amb els deixebles el diumenge de la resurrecció de Jesús quan aquest, estant tancades les portes de la casa on eren per por dels jueus, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Quan Tomàs es reuní amb els deixebles i aquests li digueren: «Hem vist el Senyor», ell els contestà: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fico el dit dins la ferida dels claus, i la mà dins el costat, no m’ho creuré pas». Sovint pensem que aquesta tossuderia de Tomàs de no creure sense veure és un mal exemple per la nostra fe, especialment si, a més, hi afegim les paraules que Jesús li adreçà: «No siguis tan incrèdul. Sigues creient. Feliços els qui creuran sense haver vist».

No podem contradir les paraules del Senyor, certament. Però jo em pregunto si l’actitud de Tomàs i la seva insistència a tocar, a palpar, a veure és tan reprovable com sembla a primera vista.

Jesús havia mort; els deixebles l’havien abandonat i ara estaven tancats atemorits dels jueus, és a dir, dels dirigents del poble. En aquestes circumstàncies el grup de deixebles que era aquell diumenge a casa assegura a Tomàs que han vist viu el Senyor. Com pot creure’ls? Tenen por, estan tancats: s’ho deuen haver imaginat, hauran tingut una al·lucinació que els consoli una mica de la pèrdua tan gran que han tingut. No podrien ser aquests els pensaments de Tomàs respecte els seus germans quan li deien que havien vist el Senyor? Al·lucinacions, espiritualització del dolor, imaginació... res d’això podria fer tornar a la vida el Senyor que havia estat crucificat, clavat a la creu per les mans i els peus i que havia estat traspassat per la llança d’un soldat. Tomàs no podia creure perquè no havia vist: hauria estat temerari fer altrament. Hauria significat confiar en una il·lusió, posar l’esperança en una fantasia. Tomàs no volia jugar a aquest joc, no estava disposat a viure d’un engany. Si no veia, no podria creure!

No és aquest una de les objeccions més punyents que ens fan a nosaltres, els cristians? No ens diuen sovint que la nostra fe és pura fantasia, pura xerrameca enganyosa basada en una la invenció de la resurrecció de Jesús? No surt cada any, per aquestes dates, un article als diaris que demostra haver trobat el sepulcre de Jesús amb els seus ossos a dintre en algun lloc de Palestina? No se’n invita a deixar de creure en històries per nens i a fer-nos adults? Que no ho veieu –ens diuen- que això de la resurrecció no pot ser?

És aquí on rau la grandesa de Tomàs. Ell era un home simple: gens propens a les al·lucinacions ni donat a la imaginació fantasiosa. Per això havia de veure per poder creure. I va veure... i va tocar. Va veure la marca dels claus a les mans i va posar la mà a la ferida del costat: va veure i va tocar! I va veure que veia i tocava aquell mateix que havien crucificat i foradat amb la llança; va veure que el qui li mostrava les mans i la ferida del costat no era cap altre sinó Jesús de Natzaret, el Mestre, que havia estat crucificat i traspassat. I veient-lo i palpant-lo veia que no era un fantasma, una il·lusió, una al·lucinació. I, veient i tocant, va creure! I va creure perquè veia i tocava. Benaurada fe la de Tomàs! Gràcies a ella, a aquesta fe que creia per haver tocat i vist, constatava la fidelitat de Déu a les seves promeses i podia posar tota la seva esperança en el seu Senyor que viu. A partir d’aleshores, es jugaria la vida per Jesús i el seu Evangeli.

I la seva fe és benaurada per nosaltres que som feliços per creure sense haver vist. No hem vist? Sí i no. No hem vist directament però hem vist en Tomàs. La fe ens ve per l’oïda, per la predicació, i per la vista, per l’exemple dels nostres germans que ens l’ham transmesa. I aquests els vingué també per l’oïda i l’exemple d’altres germans.... fins arribar ala apòstols que, com Tomàs no van creure fins que van veure i van tocar el cos gloriós de Crist ressuscitat. Per això la nostra fe no és una il·lusió fantasiosa. Per això la nostra fe es refà a la fe apostòlica, a la fe dels apòstols i la fe es transmet, sobretot, per la credibilitat del qui creu, que comunica la seva fe amb la paraula i amb el seu exemple. I si hem cregut perquè hem vist hem de viure de manera tal que també els altres creguin perquè han vist que en nosaltres viu i actua el Senyor Jesús, ressuscitat d’entre els morts per salvar-nos!

5 d’abril del 2015

DIUMENGE DE PASQUA DE LA RESURRECCIÓ DEL SENYOR

MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 10,14.37-43; Sl 117,1-2.16-17.22-23; Col 3,1-4; Jn 20,1-9

«Déu ha ressuscitat Jesucrist i se'ns ha aparegut a nosaltres que hem menjat i hem begut amb ell després que ell hagué ressuscitat d'entre els morts».

Vosaltres també heu menjat amb ell, oi? Recordeu la invitació de la Paraula de Déu al principi d'aquesta Gran Setmana?

«Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi» (Ap 3,19).

Li has obert la porta, perquè pugui asseure's a taula amb tu? Què fa Pere en el seu primer testimoni de Jesús Ressuscitat? Ens dibuixa un senzill plànol de la trajectòria de Jesús durant la seva vida humana:

«Déu el va consagrar ungint-lo amb l'Esperit Sant i amb poder, i va passar per tot arreu fent el bé, i donant la salut a tots els qui estaven sota la dominació del diable, ... després el mataren penjant-lo en un patíbul; però Déu el ressuscità el tercer dia».

Avui, després d'aquests dies de la Setmana Santa, pots dir i cantar des del cor l'antífona: «Realment el Senyor ha ressuscitat, al·leluia. A ell la glòria i el poder pels segles dels segles, al·leluia, al·leluia». Perquè, veritablement només es pot cantar de veritat aquest al·leluia si el Senyor ha passat també aquesta setmana curant i guarint el teu cor.

I llavors podrem dir i cantar el salm: «Avui és el dia en què ha obrat el Senyor, alegrem-nos i celebrem-lo».

Aquesta experiència es resol en una profunda i íntima alegria que es manifesta en un cant de comunió amb els germans. Ens ho posen de relleu les paraules del gran poeta Joan Maragall: «És l'alegria del Ressuscitat, la més forta que pot haver-hi, perquè brolla del dolor i de la mort. Aquest és el dia que va fer el Senyor; alegrem-nos amb ell. El dia que va fer el Senyor; el món torna a ser tal qual va sortir de les mans de Déu. Oh la sempre renovada visió del primer dia del món! Oh l'eterna visió de primavera al fons de l'ànima humana! Heus aquí que ressorgeix com a nou en els aires el dia de la Resurrecció del Senyor. Avui és també el primer dia de la primavera. No importa que hi hagi entrat ja en el temps fa uns dies, si avui la divina solemnitat de la Pasqua la va omplir de sentit. Avui l'home sap el que és primavera, i per primera vegada dignament la canta. Quan van sonar les campanes de Pasqua tot va prorrompre en goig, la nit es va omplir d'estrelles i de cants, el dia va començar amb una altra llum... Els camps eren els mateixos d'ahir, igual la seva verdor, igual el sol i els núvols el mateix; però nosaltres ho vèiem ja tot d'una manera nova. ¿Què ha passat? Era la resurrecció, era la festa que portàvem dins, que ens il·luminava tot el de fora. La primavera es fa Resurrecció, s'ha humanitzat. És el dia que va fer el Senyor, alegrem-nos amb ell. Nosaltres ho veiem tot d'una manera nova».

«Ho veiem tot d'una manera nova». Aquestes paraules de Maragall em porten el record d'una experiència profunda, bellíssima, que vaig viure a la Parròquia en una Vetlla Pasqual en la qual hi va haver el bateig d'alguns infants. En un moment de la celebració vaig mirar al primer banc de l'església i vaig contemplar una de les mares mirant el seu fill recolzat en un bressol. Es va quedar gravada al meu cor la mirada d'aquella mare... Era la mirada d'una mare que continua donant escalf de vida al fill. La mirada de la mare, sempre és una font de vida per al seu fill.

No dubteu que aquesta és també la mirada de Déu a l'interior del vostre cor. Aquesta mirada de Déu en el nostre interior ens omple de festa el cor, i la seva Paraula ens dóna capacitat per il·luminar allò que és de fora.

I la festa del cor ens proporciona una mirada maternal, ens dóna la capacitat de mirar fora de nosaltres mateixos amb tendresa, la tendresa d'un Déu ressuscitat. És la mirada que ens permet humanitzar totes les coses, la nostra vida, la nostra relació amb els altres.

Reconeix la teva mirada i descobreix si la notícia de la resurrecció ha arribat al teu cor. En aquests 50 dies de les festes de Pasqua, a més de cantar amb fe l'Al·lELUIA, posa atenció a si veus les coses, les mateixes coses d'abans, amb una mirada nova, amb una mirada humanitzadora. Serà una bella garantia de la teva fe en el Ressuscitat.

DIUMENGE DE PASQUA DE LA RESURRECCIÓ DEL SENYOR

VETLLA PASQUAL EN LA NIT SANTA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet

«Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi» (Ap 3,19).

Aquesta nit estem asseguts a la taula del Senyor. L'Eucaristia. El sopar de Senyor. Amb una perllongada sobretaula. Un sopar amb uns interessants relats de família; relats que ens parlen de la relació de Déu amb nosaltres els homes, relats entranyables que ens parlen de l'amor de Déu, del que Déu ha fet i continua fent per nosaltres.

El primer relat ens ha parlat de la creació d'un planeta ple de bellesa, com la casa que Déu ens va preparar amb tota la seva tendresa perquè l'habitem feliçment, però de la qual no tenim cura com es mereix.

Després, endinsant-nos en la història humana, hem escoltat dos relats d'amistat de Déu amb l'home. Déu cerca l'amistat de la seva criatura més estimada: la persona humana. Déu sempre és fidel, de vegades posa a prova la nostra fidelitat com ho va fer amb Abraham. Renovarà la seva amistat al llarg de la història com ho va fer amb Moisès anomenat també «l'amic de Déu» i ens fa conèixer que l'horitzó diví, la seva voluntat és que els homes vagin sempre pels camins de la llibertat. En Déu trobem el veritable camí de llibertat.

Dos profetes: Isaïes i Baruc ens dibuixen el camí de la nostra amistat amb Déu que es mostra com un marit eternament enamorat, que de vegades, juga amb nosaltres, en el seu amor amb la humanitat, amagant la seva mirada, per revifar el nostre desig d'ell, que ens vol guardar com en un recinte de pedres precioses, en un ambient de permanent bellesa. Així és el designi de Déu, un Déu de pau, de vida llarga, bona, eterna, banyada de llum esplendent de migdia, que desitja el mateix per a nosaltres els seus amics.

Un altre relat d'Isaïes en aquesta nit ens recorda que Déu fa un pacte, una nova aliança amb la humanitat, perquè mai ens falti la confiança de cercar la seva presència, de saciar-nos de la seva presència, d'escoltar, perquè els nostres pensaments siguin els seus, i els nostres camins siguin els d'ell. Per això dirà un Pare de l'Església, sant Hilari, que «Déu ve a habitar en la ment dels creients, no amb una vinguda corporal, sinó penetrant dins el cor, purificant-nos de les nostres passions, amb una força espiritual que ens il·lumina com una llum. Un Déu, un amic que no retornarà a la seva estada celestial fins que el cor de l'home es converteixi en la casa del Senyor» (Comentari al salm 131,6-7).

És a dir, fins que faci del cor humà un cor nou, com ens recorda Ezequiel, perquè visquem sempre amb l'alegria que el Senyor és el nostre Déu i nosaltres som el poble, o com diu el Càntic: «jo sóc per al meu estimat i el meu estimat és per a mi».

Aquest és el nostre camí en la nostra història, que va començar amb el baptisme, com un camí de morir al que és vell, al que és contrari a Déu, i un camí per deixar que neixi en nosaltres un cor nou. Per això aquesta nit recordem aquell moment del baptisme i renovem el nostre compromís com a cristians.

Així serem aquesta aroma que les dones de l'evangeli portaven al sepulcre de Crist.  Però ell ja no ho necessitava, perquè havia sortit ressuscitat del sepulcre. Nosaltres sí que necessitem aquest aroma de l'evangeli, l'aroma d'aquests relats d'amor de Déu i guardar-los al cor, com un foc que ens escalfa o una llum que ens il·lumina.

Déu t'estima i ha ressuscitat per tu. Canta AL·LELUIA.

3 d’abril del 2015

DIVENDRES SANT DE LA MORT DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 52,13-52,12; Sl 30,2.6.12-17.25; He 4,14-16; 5,7-9; Jn 18,1-19.42

«Jo reprenc i corregeixo tots aquells que estimo; sigues zelós i converteix-te. Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi» (Ap 3,19).

Avui la taula és especial. Una taula feta de dues fustes creuades. Avui la taula és una creu. Són molts, innombrables, els qui estan asseguts en aquesta taula. Caldria afegir alguna cosa més, o millor: pensar que som fabricants de taules de creu.

Per ventura no és fabricar creus, innombrables creus, vendre més de 3.900 milions d'armes l'any, després de passar en 10 anys de 400 a 3.900, i ser els setens en el món en la venda d'aquestes creus?

Per ventura no és fabricar creus que el nostre planeta tingui 218 milions de nens entre 5 i 17 anys, en condicions d'esclavitud, en treballs forçosos, explotació sexual, nens soldats...?

Per ventura no és fabricar creus que al nostre planeta hi hagi 870 milions enfonsats en la misèria de la fam i cridin també que tenen set de saciar-se, quan al planeta som 7.000 milions però encara es produeixen aliments per a alimentar 12.000 milions?

Aquesta és una petita mostra de la immensa fabricació de creus de la nostra societat. Perquè hi ha molts altres espais de la nostra societat on es fabriquen creus. Aquí, per desgràcia, no hi ha atur.

Fabriquem moltes creus però no perquè quedin buides. Immediatament les omplim de crucificats.

I avui Divendres Sant tornem a escoltar el crit en la celebració litúrgica:

«Mireu l'arbre de la creu, on morí el Salvador del món. Veniu i adorem-lo».

Però, potser, abans hauríem de canviar el verb d'aquesta frase perquè ens arribi el ressò amb més actualitat, i dir:

«Mireu l'arbre de la creu on mor el Salvador del món. Veniu i adorem-lo».

Perquè el qui va estar clavat com a salvació del món va dir també: «El que fèieu a un d'aquests germans meus més humils a mi m'ho fèieu».

Per tant si ahir vam estar asseguts a la taula de l'Eucaristia amb el Senyor, que ens va manifestar el més profund i entranyable amor, avui hem de tenir el coratge de mirar l'arbre de la creu. Ahir Crist en el Darrer Sopar ens ensenyava la necessitat del servei per ser cristià. Avui ens demana mirar l'arbre de la Creu, la seva Creu. Avui hem de saber aguantar el silenci de Déu i mirar l'arbre de la creu on mor el Salvador del món, és a dir la teva salvació, la meva, la de tota persona humana.

Avui hem d'aguantar el silenci de Déu i mirar l'arbre de la creu i deixar que la seva fusta tacada de sang taqui també el nostre cor. I que allà dins, la paraula del profeta il·lustri el retrat del crucificat amb la seva paraula dura, però plena de vida, en la nostra existència:

Desfigurat ni tan sols semblava un home; tothom s'esglaià de veure'l...
Davant d'ell els governants no badaran la boca, miren a una altra banda...
No tenia ni figura, sense bellesa, ni res que fes admirar...
No tenia l'aspecte atractiu, era menyspreat, rebuig entre els homes...
Home fet al dolor... Davant d'ell busquem altres figures, altres belleses...
Traspassat, triturat pels nostres crims. És dura la paraula del profeta: diu que traspassat els nostres crims.
Molts crucificats, muts, sense defensa, sense justícia.

Aquesta es la figura del Crucificat, avui, traspassat pels nostres crims... I el Crucificat ens mira a tots...

«L'Amat es va mostrar al seu Amic vestit amb nous hàbits color porpra, i va estendre els braços perquè l'Amic pogués abraçar-lo, i va inclinar el cap perquè el pogués besar, i la Creu era al cel perquè els seus ulls poguessin trobar-lo sempre» (Llibre de l'Amic i l'Amat, 90).

Sí, l'Amat se'ns mostra avui amb nous vestits també de color porpra i amb aquest perfil dramàtic que ens descriu la paraula del profeta Isaïes. I aquest Estimat continua amb els seus braços estesos i el cap inclinat cap a nosaltres, perquè puguem abraçar-lo. Així, doncs, no n'hi ha prou de mirar l'arbre de la creu, cal també abraçar-la.

2 d’abril del 2015

DIJOUS SANT: MISSA VESPERTINA DE LA CENA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ex 1-8.11-14; Sl 115,12-18, 1Co 11,23-26; Jn 13,1-15

«Jo reprenc i corregeixo tots aquells que estimo; sigues zelós i converteix-te. Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi» (Ap 3,19).

L'Església obre avui la porta al qui està trucant: «obre'm, germana meva, estimada meva, coloma meva, el meu tot; el meu cap és ple de rosada, els meus rulls, de la serena de la nit» (Ct 5,2).

Tu ets Església, Ell, el teu Amat, vol asseure's a la teva taula i dir-te el seu amor; en la nostàlgia d'un capvespre especial vol fer-te confidències d'amor; vol tenir amb tu paraules i gestos inoblidables. Són molts, aquest Estimat que ve amb el cap ple de rosada, amb el fred de la nit i que necessiten seure a taula. L'Estimat, «el Crist, ho es tot i és en tots» (Col 3,11).

No deixis llocs buits a la teva taula. Si cal, crida altres famílies, crida altres convidats. A la taula del Senyor no hi pot haver llocs buits, ni Ell vol que sobri menjar. Com una mare que vol que el seu fill petit mengi de tot i s'ho acabi tot.

«Jo reprenc i corregeixo tots aquells que estimo». I això fa Jesús aquest vespre únic: reprèn Pere, el corregeix... «Tant de temps que estàs amb mi i encara no em coneixes, Pere!» No s'ha adonat, durant tot el temps que ha conviscut amb Jesús, que la vida, l'autèntica vida és servei. Que la vida veritable és aquella que porta a passar fent el bé, servint el bé, amb la paraula i amb el gest. La paraula i el gest capaços d'arribar al cor i cremar com comenta el poeta:

«Amor de tu ens crema
amor que és fam
de les entranyes.
Fam de la Paraula creadora
que es va fer carn; amor ferotge de vida.
Només menjar-te ens apaga el desig,
pa d'immortalitat, carn divina.»

No tan sols ens crema aquest amor, sinó que ens porta a morir:

«D'amor es mor
i tot morint d'amor vida recobra
vida que mai no mor.»

«Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi». Obre-li. És l'Amor que et crida. Deixa que el teu cor senti i aculli l'Amat. Perquè necessites aprendre el llenguatge de l'amor. D'amor es mor sí, però morint d'amor es recobra la vida que mai no mor. Sacia avui en aquesta taula de l'Eucaristia la teva nostàlgia de vida i d'amor. Seu a la seva taula. Però no deixis llocs buits, crida'n molts a aquesta taula, a contemplar el gest del teu Amat.

«Compreneu el que he fet amb vosaltres ... Vosaltres heu de fer el mateix. Us he donat exemple. Sereu feliços si ho feu». Feu el mateix, tal com jo ho he fet.

El món, l'home d'avui necessita aquest servei.

Quant de temps fa que ets cristià, que ets monjo...? Hem après la lliçó de l'amor?  ¿Hem après aquest gest del servei?

«L'Amic va trobar un home que moria sense amor. I l'Amic va plorar per l'ofensa que aquesta mort feia al seu Amat. Va dir al moribund: —Per què mors sense amor? L'home va respondre: —Perquè jo mai he trobat ningú que em ensenyés la doctrina de l'amor, perquè ningú ha nodrit el meu esperit per fer de mi un enamorat. I l'Amic va dir tot sospirant i plorant: —Oh devoció! Quan serà prou àmplia per fer fora el pecat i per donar al meu Amat una legió de fervents i valents enamorats per cantar per sempre les seves perfeccions?» (R. Llull, Llibre de l'Amic i de l'Amat, 209)

Mai ningú no m'ha ensenyat la doctrina de l'amor... Ningú no ha nodrit el meu esperit... El cristià, el monjo estem cridats a estar enamorats de l'Amor, i ser alhora testimonis de l'amor, instruments de l'Amor en aquest món. Aquesta setmana tenim unes celebracions per contemplar l'amor, i aprendre els camins de l'amor. Fonamentalment és el camí del servei.

1 d’abril del 2015

DIMECRES SANT

Homilia predicada per fra Octavi Vilà
Is 50,4-9a; Sl 68,8-10.21-22.31 i 33-34; Mt 26,14-25

«No soc pas jo, Senyor?»

Mateu ens presenta avui el relat de la preparació de la Pasqua i l'anunci de la traïció, tot just abans de la institució de l'Eucaristia.

Ens presenta tota una trama ben organitzada contra Jesús: Un complot dels grans sacerdots i dels notables del poble; un traïdor que ven al seu mestre per trenta monedes, de fet ni tant sols regateja la quantitat que li ofereixen d'antuvi els grans sacerdots, i uns deixebles que sembla que no tenen pas del tot la consciència tranquil·la de que en el fons del seu cor no hi surti també la llavor de la traïció i un darrera l'altre pregunten si són ells. A la fi és qui suca amb el Senyor el pa en el mateix plat, signe de familiaritat i confiança, aquell qui ara l'anomena Rabí; per Judes Jesús ja no és el seu Senyor sinó un mestre i així també el saludarà poc després a Getsemaní en lliurar-lo amb un bes.

El pla de Déu segueix el seu curs segons el que diuen les Escriptures però això no treu pas responsabilitat a qui el traeix voluntàriament; el desenvolupament del pla de Déu al llarg de la història no ens treu pas als homes la responsabilitat dels nostres actes realitzats lliurament. Tot i el caràcter gratuït del seu sacrifici, Jesús es plany de tenir tant a prop qui el traeixi, que sigui un dels dotze, un amic que manca a l'amor i a la fidelitat degudes en una relació de confiança. Jesús, però, no es farà enrere, parant l'esquena als qui l'assotin, ni amagarà la cara davant ofenses i escopinades; certament el Pare el defensarà però no de la manera que els homes podem entendre-ho; sinó de manera que el pla de Déu s'acompleixi. Si el redemptor hagués evitat els sofriments, si hagués baixat de la creu, si no hagués compartit realment els patiments de la humanitat, no ens hauria estat tant proper com ho ha estat Jesús, que es feu un de nosaltres, igual en tot llevat del pecat. Jesús anorreant-se i fent-se obedient fins a la mort i una mort de creu, vergonyant, humiliant i en solitud, serà mereixedor de l'exaltació i així vencent Ell la seva pròpia mort ens donarà a nosaltres la vida eterna. Els qui s'asseuen ara al voltant de la taula intueixen que quelcom d'important està a punt de succeir, es nota en l'atmosfera; però malgrat tot serà ben diferent del que segurament esperaven. Déu no estableix el Regne amb poder, sinó deixant clavar el seu Fill a la creu; el signe del nou Regne i de la nova aliança, és la sang, testimoni d'una vida lliurada sense condicions. El Fill s'adreçarà al Pare, que el pot salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo i Déu l'escoltarà, com diu la Carta als Hebreus, però per la seva submissió. Tot i ser el Fill, serà en els sofriments i en l'obediència que arribarà a la plenitud, convertint-se en font de salvació eterna per a tots els qui obeeixin al Pare. La gran i darrera lliçó de Jesús és l'obediència i el lliurament a la voluntat del Pare.