DIUMENGE DE PASQUA DE LA RESURRECCIÓ DEL SENYOR

VETLLA PASQUAL EN LA NIT SANTA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet

«Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi» (Ap 3,19).

Aquesta nit estem asseguts a la taula del Senyor. L'Eucaristia. El sopar de Senyor. Amb una perllongada sobretaula. Un sopar amb uns interessants relats de família; relats que ens parlen de la relació de Déu amb nosaltres els homes, relats entranyables que ens parlen de l'amor de Déu, del que Déu ha fet i continua fent per nosaltres.

El primer relat ens ha parlat de la creació d'un planeta ple de bellesa, com la casa que Déu ens va preparar amb tota la seva tendresa perquè l'habitem feliçment, però de la qual no tenim cura com es mereix.

Després, endinsant-nos en la història humana, hem escoltat dos relats d'amistat de Déu amb l'home. Déu cerca l'amistat de la seva criatura més estimada: la persona humana. Déu sempre és fidel, de vegades posa a prova la nostra fidelitat com ho va fer amb Abraham. Renovarà la seva amistat al llarg de la història com ho va fer amb Moisès anomenat també «l'amic de Déu» i ens fa conèixer que l'horitzó diví, la seva voluntat és que els homes vagin sempre pels camins de la llibertat. En Déu trobem el veritable camí de llibertat.

Dos profetes: Isaïes i Baruc ens dibuixen el camí de la nostra amistat amb Déu que es mostra com un marit eternament enamorat, que de vegades, juga amb nosaltres, en el seu amor amb la humanitat, amagant la seva mirada, per revifar el nostre desig d'ell, que ens vol guardar com en un recinte de pedres precioses, en un ambient de permanent bellesa. Així és el designi de Déu, un Déu de pau, de vida llarga, bona, eterna, banyada de llum esplendent de migdia, que desitja el mateix per a nosaltres els seus amics.

Un altre relat d'Isaïes en aquesta nit ens recorda que Déu fa un pacte, una nova aliança amb la humanitat, perquè mai ens falti la confiança de cercar la seva presència, de saciar-nos de la seva presència, d'escoltar, perquè els nostres pensaments siguin els seus, i els nostres camins siguin els d'ell. Per això dirà un Pare de l'Església, sant Hilari, que «Déu ve a habitar en la ment dels creients, no amb una vinguda corporal, sinó penetrant dins el cor, purificant-nos de les nostres passions, amb una força espiritual que ens il·lumina com una llum. Un Déu, un amic que no retornarà a la seva estada celestial fins que el cor de l'home es converteixi en la casa del Senyor» (Comentari al salm 131,6-7).

És a dir, fins que faci del cor humà un cor nou, com ens recorda Ezequiel, perquè visquem sempre amb l'alegria que el Senyor és el nostre Déu i nosaltres som el poble, o com diu el Càntic: «jo sóc per al meu estimat i el meu estimat és per a mi».

Aquest és el nostre camí en la nostra història, que va començar amb el baptisme, com un camí de morir al que és vell, al que és contrari a Déu, i un camí per deixar que neixi en nosaltres un cor nou. Per això aquesta nit recordem aquell moment del baptisme i renovem el nostre compromís com a cristians.

Així serem aquesta aroma que les dones de l'evangeli portaven al sepulcre de Crist.  Però ell ja no ho necessitava, perquè havia sortit ressuscitat del sepulcre. Nosaltres sí que necessitem aquest aroma de l'evangeli, l'aroma d'aquests relats d'amor de Déu i guardar-los al cor, com un foc que ens escalfa o una llum que ens il·lumina.

Déu t'estima i ha ressuscitat per tu. Canta AL·LELUIA.