DIMECRES SANT

Homilia predicada per fra Octavi Vilà
Is 50,4-9a; Sl 68,8-10.21-22.31 i 33-34; Mt 26,14-25

«No soc pas jo, Senyor?»

Mateu ens presenta avui el relat de la preparació de la Pasqua i l'anunci de la traïció, tot just abans de la institució de l'Eucaristia.

Ens presenta tota una trama ben organitzada contra Jesús: Un complot dels grans sacerdots i dels notables del poble; un traïdor que ven al seu mestre per trenta monedes, de fet ni tant sols regateja la quantitat que li ofereixen d'antuvi els grans sacerdots, i uns deixebles que sembla que no tenen pas del tot la consciència tranquil·la de que en el fons del seu cor no hi surti també la llavor de la traïció i un darrera l'altre pregunten si són ells. A la fi és qui suca amb el Senyor el pa en el mateix plat, signe de familiaritat i confiança, aquell qui ara l'anomena Rabí; per Judes Jesús ja no és el seu Senyor sinó un mestre i així també el saludarà poc després a Getsemaní en lliurar-lo amb un bes.

El pla de Déu segueix el seu curs segons el que diuen les Escriptures però això no treu pas responsabilitat a qui el traeix voluntàriament; el desenvolupament del pla de Déu al llarg de la història no ens treu pas als homes la responsabilitat dels nostres actes realitzats lliurament. Tot i el caràcter gratuït del seu sacrifici, Jesús es plany de tenir tant a prop qui el traeixi, que sigui un dels dotze, un amic que manca a l'amor i a la fidelitat degudes en una relació de confiança. Jesús, però, no es farà enrere, parant l'esquena als qui l'assotin, ni amagarà la cara davant ofenses i escopinades; certament el Pare el defensarà però no de la manera que els homes podem entendre-ho; sinó de manera que el pla de Déu s'acompleixi. Si el redemptor hagués evitat els sofriments, si hagués baixat de la creu, si no hagués compartit realment els patiments de la humanitat, no ens hauria estat tant proper com ho ha estat Jesús, que es feu un de nosaltres, igual en tot llevat del pecat. Jesús anorreant-se i fent-se obedient fins a la mort i una mort de creu, vergonyant, humiliant i en solitud, serà mereixedor de l'exaltació i així vencent Ell la seva pròpia mort ens donarà a nosaltres la vida eterna. Els qui s'asseuen ara al voltant de la taula intueixen que quelcom d'important està a punt de succeir, es nota en l'atmosfera; però malgrat tot serà ben diferent del que segurament esperaven. Déu no estableix el Regne amb poder, sinó deixant clavar el seu Fill a la creu; el signe del nou Regne i de la nova aliança, és la sang, testimoni d'una vida lliurada sense condicions. El Fill s'adreçarà al Pare, que el pot salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo i Déu l'escoltarà, com diu la Carta als Hebreus, però per la seva submissió. Tot i ser el Fill, serà en els sofriments i en l'obediència que arribarà a la plenitud, convertint-se en font de salvació eterna per a tots els qui obeeixin al Pare. La gran i darrera lliçó de Jesús és l'obediència i el lliurament a la voluntat del Pare.