12 d’abril de 2015

DIUMENGE DE L’OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Ac 4,32-35; 1Jn 5,1-6; Jn 20,19-31

Tomàs no era amb els deixebles el diumenge de la resurrecció de Jesús quan aquest, estant tancades les portes de la casa on eren per por dels jueus, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Quan Tomàs es reuní amb els deixebles i aquests li digueren: «Hem vist el Senyor», ell els contestà: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fico el dit dins la ferida dels claus, i la mà dins el costat, no m’ho creuré pas». Sovint pensem que aquesta tossuderia de Tomàs de no creure sense veure és un mal exemple per la nostra fe, especialment si, a més, hi afegim les paraules que Jesús li adreçà: «No siguis tan incrèdul. Sigues creient. Feliços els qui creuran sense haver vist».

No podem contradir les paraules del Senyor, certament. Però jo em pregunto si l’actitud de Tomàs i la seva insistència a tocar, a palpar, a veure és tan reprovable com sembla a primera vista.

Jesús havia mort; els deixebles l’havien abandonat i ara estaven tancats atemorits dels jueus, és a dir, dels dirigents del poble. En aquestes circumstàncies el grup de deixebles que era aquell diumenge a casa assegura a Tomàs que han vist viu el Senyor. Com pot creure’ls? Tenen por, estan tancats: s’ho deuen haver imaginat, hauran tingut una al·lucinació que els consoli una mica de la pèrdua tan gran que han tingut. No podrien ser aquests els pensaments de Tomàs respecte els seus germans quan li deien que havien vist el Senyor? Al·lucinacions, espiritualització del dolor, imaginació... res d’això podria fer tornar a la vida el Senyor que havia estat crucificat, clavat a la creu per les mans i els peus i que havia estat traspassat per la llança d’un soldat. Tomàs no podia creure perquè no havia vist: hauria estat temerari fer altrament. Hauria significat confiar en una il·lusió, posar l’esperança en una fantasia. Tomàs no volia jugar a aquest joc, no estava disposat a viure d’un engany. Si no veia, no podria creure!

No és aquest una de les objeccions més punyents que ens fan a nosaltres, els cristians? No ens diuen sovint que la nostra fe és pura fantasia, pura xerrameca enganyosa basada en una la invenció de la resurrecció de Jesús? No surt cada any, per aquestes dates, un article als diaris que demostra haver trobat el sepulcre de Jesús amb els seus ossos a dintre en algun lloc de Palestina? No se’n invita a deixar de creure en històries per nens i a fer-nos adults? Que no ho veieu –ens diuen- que això de la resurrecció no pot ser?

És aquí on rau la grandesa de Tomàs. Ell era un home simple: gens propens a les al·lucinacions ni donat a la imaginació fantasiosa. Per això havia de veure per poder creure. I va veure... i va tocar. Va veure la marca dels claus a les mans i va posar la mà a la ferida del costat: va veure i va tocar! I va veure que veia i tocava aquell mateix que havien crucificat i foradat amb la llança; va veure que el qui li mostrava les mans i la ferida del costat no era cap altre sinó Jesús de Natzaret, el Mestre, que havia estat crucificat i traspassat. I veient-lo i palpant-lo veia que no era un fantasma, una il·lusió, una al·lucinació. I, veient i tocant, va creure! I va creure perquè veia i tocava. Benaurada fe la de Tomàs! Gràcies a ella, a aquesta fe que creia per haver tocat i vist, constatava la fidelitat de Déu a les seves promeses i podia posar tota la seva esperança en el seu Senyor que viu. A partir d’aleshores, es jugaria la vida per Jesús i el seu Evangeli.

I la seva fe és benaurada per nosaltres que som feliços per creure sense haver vist. No hem vist? Sí i no. No hem vist directament però hem vist en Tomàs. La fe ens ve per l’oïda, per la predicació, i per la vista, per l’exemple dels nostres germans que ens l’ham transmesa. I aquests els vingué també per l’oïda i l’exemple d’altres germans.... fins arribar ala apòstols que, com Tomàs no van creure fins que van veure i van tocar el cos gloriós de Crist ressuscitat. Per això la nostra fe no és una il·lusió fantasiosa. Per això la nostra fe es refà a la fe apostòlica, a la fe dels apòstols i la fe es transmet, sobretot, per la credibilitat del qui creu, que comunica la seva fe amb la paraula i amb el seu exemple. I si hem cregut perquè hem vist hem de viure de manera tal que també els altres creguin perquè han vist que en nosaltres viu i actua el Senyor Jesús, ressuscitat d’entre els morts per salvar-nos!