14 de maig de 2019

SANT MATIES, APÒSTOL

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 1,15-17.20-26; Sl 112; Jn 15,9-17

Estimats germans,

Hi ha visitants que, contemplant la nostra gran sagristia, la veuen més aviat com una església dins d’una altra església encara més gran. Amb un gran contrast d’estil, que la fa més sorprenent i impactant. El Crist crucificat i la col·lecció de l’Apostolat atreuen la nostra atenció. No hem de mirar les dotze imatges com figures hietàtiques i distants, sinó representant persones valentes, que han sabut respondre generosament amb un sí no sempre fàcil, enmig de vacil·lacions i dubtes. De dalt estant, no són uns simples observadors de les nostres vides, sinó propers a nosaltres, a la nostra complexa realitat; participants de tot el que hi ha: els nostres sofriments, alegries, penes, i la felicitat que ens ve del Senyor. A Poblet tenim sant Pau, no sant Maties, que si que es troba a l’Apostolat del museu catedralici de Valladolid, pintat pel mateix artista i la seva escola. Per altra banda, és curiós contemplar 13 apòstols en una caixa policromada gòtica a la Catedral d’Astorga, provinent del monestir de Carrizo: Sant Pau i sant Maties, més petits, perquè tots dos, com a bons germans, junts ocupen el mateix lloc que tenen els altres individualment. No és en va citar les manifestacions artístiques, perquè la vida espiritual també és un art.

Estem en comunió amb tots ells perquè contemplem el Crist que ens beneeix, que ens parla i ens cerca, que ens salva en la creu pel seu Amor. Recordem les tres representacions de Crist a la nostra sagristia. Primerament, el Nen Jesús a la falda de la Mare, en actitud de beneir als qui entren i surten, als qui s’atansen i s’allunyen d’Ell. De lluny estant només veiem Maria, Jesús només si ens apropem. La Mare ens condueix al Fill, la Paraula del Pare, que ens allibera de la nostra tendència al mal, que trenca les cadenes que ens volen lligar a la mediocritat i a lo fàcil, que guareix la arrítmia del nostre cor que no sap estimar sempre i a tothom. La tendresa de Jesús està unida a l’amor del Pare del Cel. «Jo us estimo tal com el Pare m’estima». Jesús és com un pare afectuós que s’inclina maternalment sobre nosaltres per aixecar el nostre ànim amb les seves paraules i silencis, pronunciant el nostre nom quan més ho necessitem.

Segona imatge: Jesús, el Bon Pastor que dona la vida per les ovelles, les cerca quan es perden, quan ens perdem, quan sembla que tot està perdut i l’esperança només és una paraula. Ve perquè som importants per a Ell, i aquest convenciment inicia la nostra recuperació. Jesús no ens deixa en pau. El camí espiritual és exigent, però qui s’arrisca trobarà la pau i el sentit. «Això us mano: que us estimeu els uns als altres».

Finalment, contemplem la paret central, on penja la creu, sempre present i alliberadora, incomprensible però necessària. «Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics».Veiem el rostre seré de Jesús perquè mira cap a dalt, al Pare. La creu és, alhora, el símbol de tots els contrastos d’aquest món. La creu mostra el món de la Gràcia, el perdó i la misericòrdia de Déu. Els braços de Jesús oberts a la creu són una invitació a obrir-los nosaltres a l’amor fratern i a una vida més humana, més cristiana, perquè Ell viu en nosaltres. Quan experimentem Crist, com la realitat més estimada, aleshores entrem en contacte amb el misteri de la vida, el misteri de Déu i el nostre misteri. Tot el que és pobre, fràgil i trencat pot ser transformat perquè el Ressuscitat fa camí amb nosaltres, parteix el pa per nosaltres. Un monjo escriu: «Crist Ressuscitat em dóna esperança perquè està amb mi. Només m’he d’aturar un instant i prestar atenció a allò que vol de mi. Canviarà la meva vida». «Sigui beneït el nom del Senyor, ara i per tots els segle».

L’Apòstol Sant Maties és un referent per a tots nosaltres. Com ell, el cristià es reconeix elegit gratuïtament pel Déu que coneix la interioritat de les persones. Com ell, es acollit per la pregària de la comunitat. Com a ell, a tot cristià es confiat el tresor de l’Evangeli.

5 de maig de 2019

DIUMENGE III DE PASQUA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 5,27b-32.40b-41, Sl 29,2 i 4.5-6.11 i 12a i 13b; Ap 5,11-14 i Jn 21,1-19

Pere, Tomàs, Natanael, Jaume, Joan i dos deixebles més intenten recuperar la normalitat de la seva vida, aquella anterior i perduda arrel de l’encontre amb Jesús. Surten a pescar, és de nit i la foscor ho omple tot, també les seves ànimes. Tan bon punt apunta la llum de l’albada algú, a qui no reconeixen, de la vora estant els interpel·la i el que havia estat una pesca fracassada esdevé tant de peix que ni les xarxes el poden treure. En el marc d’una simbologia profètica és el símbol de la fecunditat de la missió confiada per Crist a aquells pescadors, als deixebles. «És el Senyor», diu el deixeble estimat, realment és cosa del Senyor convertir en èxit el que era un fracàs; en fe el que era dubte; en joia el que era desencís; en coratge el que era por.

És la tercera aparició de Crist ressuscitat que narra el quart Evangeli. De nou és Jesús qui surt a l’encontre dels seus; ara al llac entremig dels neguits més mundans, més quotidians dels seus deixebles. Com la seva vida les xarxes són buides, però l’encontre amb el Senyor ressuscitat omple xarxes y vides. De nou la perspicàcia del deixeble estimat que mira sempre al Senyor amb ulls enamoradissos fa que altre cop, com vora el sepulcre aquell primer diumenge quan Maria Magdalena els havia esverat, vegi i cregui i creient manifesti públicament la seva fe dient: «és el Senyor». Aleshores Pere vestint-se, revestint-se de l’home nou, es llença a l’aigua, símbol del baptisme; posant-se de nou el vestit de la fe que havia perdut aquell divendres en un pati vora un foc, és capaç de llençar-se a l’aigua i no defallir i nedant arribar fins on és Jesús i quan estan tots reunits, símbol de la comunitat, sense ni gosar a preguntar-li per la seva identitat, comparteixen amb Ell pa i peixos, com en aquella multiplicació a la muntanya.

La fe demana accions radicals i com Pere es llança de la barca, Pau caurà del cavall, perquè aquesta és la força del Senyor. És Déu qui marca els temps, el Senyor sap quan li cal intervenir en la vida dels deixebles, en les nostres vides. Sap que quan defallim, quan ho donem tot per perdut no pas tot està perdut, si de nou calem les xarxes potser ara les omplirem; cal fe, cal fiar-se de la seva veu; sense la seva ajuda no ens en sortim, si l’escoltem tot és possible. Certament Ell és l’Anyell que ha estat degollat, Ell és qui és digne de rebre tot poder, riquesa, saviesa, força, honor, glòria i lloança. La fe dels apòstols defallia, la temptació de tornar a la rutina, a la falsa comoditat, els guiava; sols l’aparició de Jesús ressuscitat canvià la seva feblesa en fortalesa, el seu dubte en certesa.

La fe no és una camí recte o planer, està ple de giravolts i de solcs, Pere ho sap molt bé, hi ha caigut més d’una vegada; ell que havia promès una fidelitat a tota prova davant una simple criada el va negar tres cops. Però Pere l’estima i Jesús sap que l’estima i com l’estima. Per això li diu: «Simó, fill de Joan, m’estimes?» Certament el seu amor no és, no pot ser pas un amor sense límits, sense reserves, total, incondicional perquè ja ha experimentat la seva pròpia debilitat. Pere l’estima com sap i com pot, sense arribar a l’extrem com Jesús arribà aquell darrer vespre amb els deixebles rentant-los els peus. Però Pere sap que tant sols estimant-lo serà capaç de pasturar les ovelles; sap que tant sols estimant-lo un dia acceptarà que el cenyeixi un altre i el porti allà on no voldrà anar; sap que tant sols estimant-lo serà capaç de seguir-lo.

Pere sap bé que ha de posar tota la seva confiança només en Crist, per això ens acosta a Jesús, ens el fa proper, accessible perquè el nostre amor tampoc arriba mai a ser incondicional, total, sinó que és fràgil i a voltes poruc, com el de Pere; però és Jesús qui s’adapta al nostre amor i això ens dona esperança. Les nostres mancances, les nostres infidelitats no són obstacle per a ser estimats pel Senyor si quan Ell ens mira, si quan Ell ens crida, si quan Ell ens parla sabem reconèixer-lo i dir «és el Senyor» i seguir-lo. Si en som testimonis i som capaços d’obeir-lo a Ell abans que als homes; de la resposta de Pere al sanedrí en deduirem que obeir-lo vol dir ser fidels a la causa de la veritat, seguir aquell qui és la veritat; vol dir en definitiva seguir a Crist. Aquesta veritat, és la veritat salvífica, la que ens mostra el Crist ressuscitat, anunciada en el seu ensenyament i que el mateix Pare amb l’Esperit han confirmat amb la resurrecció del Fill.

Al qui seu al tron i a l’Anyell sigui donada la lloança, l’honor, la glòria i el poder pels segles dels segles. Anem amb Ell, seguim-lo.

4 de maig de 2019

SANTA MARIA VERGE, REINA DELS APÒSTOLS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Vimbodí, ermita dels Torrents

75 ANIVERSARI DE LA RECONSTRUCCIÓ
DE L’ERMITA DE LA MARE DE DÉU DELS TORRENTS

Ac 1,12-14;2,1-4 i Jn 19,25-27

Maria, la mare, la dona; estava al peus de la creu de Jesús, adolorida pel sofriment del seu fill. Maria s’havia refiat de Déu, des de que l’àngel li anuncià que concebria un fill sabia que aquest no tindria una vida fàcil, que la seva no seria una vida com la dels altres nois de Natzaret perquè ja des de la seva concepció estava assenyalat per Déu. Però als peus de la creu, veient al seu Fill abandonat per tots, vexat, escarnit, traït, negat i sol; el seu cor adolorit deuria pensar si calia tot allò, si no s’hagués pogut fer d’una altra manera sense tant sofriment. Maria és la mare, la dona, que pateix en silenci, que ho va conservant tot en el seu cor, que sovint no entén el per què, però que sempre confia en Déu. Als peus de la creu Jesús lliurà Maria, com a mare, al deixeble estimat, la seva maternitat s’estén així a tots els deixebles, significada en aquest deixeble no tant per l’afecte especial que Jesús li tenia, sinó en tant que personifica el deixeble perfecte, aquell que no l’ha abandonat, aquell qui en arribar al sepulcre el matí del primer dia de la setmana, ha vist i ha cregut. Però als peus de la creu sorgeix també una maternitat eclesial, Maria es converteix en mare i icona de l’Església, la seva maternitat corporal respecte a Jesús esdevé maternitat espiritual respecte a tota l’Església.

Som al temps pasqual, el temps de l’esperança, de la joia; Crist ha ressuscitat d’entre els morts; primer alguns han vist la tomba buida, després d’altres, poc a poc quan els ulls se’ls han anat obrint, l’han vist, l’han reconegut, han menjat amb Ell, els ha explicat el sentit messiànic de les Escriptures. No ha els ha estat fàcil reconèixer-lo, perquè no ho podien fer amb els ulls del cos, els calien els ulls de la fe. Però Maria com ha viscut la resurrecció del seu Fill? Els Fets dels Apòstols ens la situen convivint, pregant amb els apòstols, formant part activa, amb les altres dones, de la primera comunitat cristiana; però malgrat això no ens parlen de que Jesús s’hagués aparegut a la seva mare; enlloc Jesús diu als seus: «Correu, aneu a dir-li a la meva mare que soc viu, que he ressuscitat, que no li cal patir.» No fa falta, Maria sempre ha sabut que la missió del seu Fill conclouria amb la nostra redempció, no ha sabut mai certament com seria tot això, però ja l’àngel li va comunicar que per a Déu coses que als homes semblen impossibles són possibles.

Maria es presentada en els relats pasquals com a arca de l’aliança i alhora com a model per a tota l’Església, model de fe. «Ja a l’albada de l’Església, en començar el llarg camí per mitjà de la fe que començava a la Pentecosta a Jerusalem, Maria estava amb tots els qui constituïen la llavor del nou Israel. Estava present enmig d’ells com un testimoni excepcional del misteri de Crist. I l’Església perseverava constantment en la pregària amb ella i, alhora, la contemplava a la llum de la Paraula feta carn. (...) Maria pertany indissolublement al misteri de Crist i pertany a més al misteri de l’Església des del inici, des del seu començament. (...) Aquesta fe de Maria, que assenyala el inici de la nova i eterna Aliança de Déu amb la humanitat en Jesucrist, aquesta heroica fe seva, precedeix el testimoni apostòlic de l’Església, i roman en el cor de l’Església.», en paraules de sant Joan Pau II (RMa, 27)

Maria és la icona de l’esperança, de la confiança, de la fe, de l’Església. Ella la sempre callada, un xic temorosa, a vegades superada per les reaccions del seu Fill, però sempre ferma en la seva fe. A Natzaret, a Canà, al peu de la creu o al cenacle; Maria sempre confia i estima al seu Fill per damunt de qualsevol altre cosa perquè sap que estimant-lo a Ell, estima a Déu. És per tot això que la figura de Maria se’ns fa tant propera, la tenim tant propera, per això són tantes les advocacions sota les quals la venerem, perquè ella és la nostra mare. Ja que Jesús la confià com a tal al seu deixeble estimat, a tots nosaltres.

Tot donant gràcies pels 75 anys de la restauració de l’ermita de la Mare de Déu dels Torrents donem-ne també pel pontificat del qui ha estat el nostre arquebisbe Jaume i demanem avui de manera especial a la Mare de Déu dels Torrents que beneeixi i il·lumini a l’arquebisbe electe Joan i no deixi mai de protegir a Vimbodí i a tota l’Església de Tarragona.

1 de maig de 2019

SOLEMNITAT TRASLLADADA DE SANT JORDI, PATRÓ DE CATALUNYA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

S.O.S. cristians. La persecució dels cristians en el món d’avui, una realitat silenciada, per Pilar Rahola.

No, no m`he equivocat, ja sé que no estic al Refetor, a l’hora de dinar. Però, és veritat que aquest llibre que estem llegint aquests dies és un reguitzell d’exemples d’arreu del món que et deixen corsecat.

Per què? Perquè avui, en el nostre segle XXI, en molts llocs, Corea del Nord, Índia, Somàlia, i tants altres països, ser cristià és estar exposat al martiri.

Sant Jordi, el nostre patró, va ser martiritzat per la seva fe. Perquè com tants cristians d’avui en dia, estava empeltat al cep veritable. I empeltat al Crist, ha vençut per la sang de l’Anyell el món, ha estimat Déu, ha guardat els seus manaments, ha estimat els fills de Déu, i essent el seu deixeble va donar fruit, aquest fruit que dura en la fe de la nostra església catalana.

Ara bé, a nosaltres que vivim sense grans complicacions la nostra fe, la sang dels màrtirs d’avui ens pregunta: Estem en el Crist? Estem veritablement empeltats en la seva saba salvadora?

Perquè tal vegada aquest cristianisme fàcil que vivim ens impedeix conscienciar-nos de: Per qui vivim? Per qui ens movem? Per qui existim? Perquè només el cep veritable, el Crist, pot donar-nos vida. Sense ell no podem fer res. Separats com les sarments tallades, ens assecarem i només serem bons per cremar.

Així passa en els cristians i en els monjos, que deixen l’evangeli de banda, tal vegada pensant-se que saben més que la Paraula de Déu, que es conformen en una vida comunitària mediocre, on realment el rostre, la veu, el cor, s’asseca, ja que s’han separat del cep, el Crist, el rei veritable, i no hi queda saba salvadora que hi doni vida.

El màrtir, qui vol ser testimoni de la fe, de la intimitat, de la relació profunda i ben fonamentada en Déu, no pot separar-se del Crist, per això, pot donar tota la vida, tota sencera, sense reserves.

Aquest cristià, aquest monjo, com sant Jordi, com els màrtirs del segle XX, com els màrtirs actuals tenen clar per qui viuen, tenen clar qui és la vida veritable, per això el martiri no pot matar-los. Perquè com a veritables deixebles donen glòria al Pare i fruits per a la comunitat cristiana, fruits d’al·leluia.

30 d’abril de 2019

SOLEMNITAT TRASLLADADA DE LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT, PATRONA DE CATALUNYA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Mare, «ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes». Mare, has pogut cantar el «Magnificat», perquè has fet experiència, experiència interna, intensa, immediata de Déu.

Feliç, Mare, perquè has cregut. La fe t’ha donat, t’ha obert, t’ha omplert de totes les benediccions, de totes i cadascuna de les meravelles de Déu. Per això, Mare de Déu, et veiem que encara la teva gràcia no pot restar quieta i visites Elisabet, en el goig de dues mares, en el goig de dos fills.

Per tu Mare, per tu ha vingut el Salvador del món, i per tu, només per tu, el teu poble, només per tu pot cantar que Déu ens salva.

Perquè també nosaltres hem estat elegits: «en ell abans de crear el món, perquè, fóssim sants».

Mare, ets Mare de Déu. Mare, ets Mare nostra. I, nosaltres en la mesura que també com els primers cristians assistim unànimement, sens falta, a les hores de pregària, també nosaltres ens anem endinsant en les benediccions espirituals que ens vénen per Jesucrist.

Mare, des del teu tron a la muntanya, que com serrada pels àngels se’ns presenta al bell mig de Catalunya, ets seu del teu Fill, Jesucrist Nostre Senyor, que en els braços ens el manifestes.

Mare, si ets Mare de servei, ajuda’ns a viure en el servei gratuït en bé de tothom que necessita una persona que els ajudi. Mare, som fills en el teu Fill, ajuda’ns a tenir posada en Crist la nostra esperança, com tu Mare, la vas tenir. Perquè, la nostra part en l’herència sigui fructuosa en la voluntat de Déu i en el do de la gràcia que hem rebut, per poder també amb el teu exemple: anar, caminar, arribar, ajudar, visitar, treballar, lliurar el temps, donar la vida pel qui més ho necessita.

Mare, que puguem ser una mica mares en la nostra donació als altres. I així, Mare, entonarem el «magnificat» per lloar amb tu, el nostre Déu que ens salva, Mare.

25 d’abril de 2019

DIJOUS DE L’OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Ac 3, 11-26; Sl 8, 2a i 5. 6-7. 8-9 (R.: 2ab); Lc 24, 35-48

«Quan encara era amb vosaltres, us havia dit que s’havia de complir tot el que hi ha escrit de mi en el llibre de la Llei de Moisès, i en els dels Profetes i dels Salms». Sant Agustí, en el seu comentari al salm 150, el darrer, diu: «L’ordre dels salms em sembla que conté el secret d’un gran sagrament». El sagrament és Crist. La lectura contínua del salteri ens va revelant el rostre i el misteri de Crist, sagrament del Déu que crea i salva.

Tot naturalment l’església primitiva va recórrer al salteri per tal de comprendre la identitat profunda de Jesús de Natzaret i el significat del seu pas, de la seva Pasqua.
Avui la litúrgia de l’església, filla d’aquella sinagoga i d’aquell temple al qual anaven a pregar Pere i Joan, ens proposa la lectura del salm 8: «Senyor, sobirà nostre, que n’és de gloriós». És el sisè salm del primer grup de salms de David, ja que fa referència al sisè dia de la Creació, en el qual fou creat l’home, a imatge de Déu, com a coronament i sentit de tota l’obra, bona, que Déu havia fet. L’home hi és presentat, en forma de pregunta, com a objecte del record i de la visita de Déu: «Què és l’home perquè el visitis, què és un fill d’Adam perquè te’n recordis?»; i també hi és presentat com a intèrpret de la Creació, una Creació plena de significat, que, com a llenguatge de Déu, és portadora de la seva visita i del seu record. La seva bellesa, el seu ordre suscita en l’home l’admiració capaç d’obrir-lo a la bellesa del misteri de Déu. El salm situa l’home en el seu estat primigeni, en plena comunió amb els altres éssers, i alhora, partícip del senyoriu del Creador. Només el pecat fa que la lluna i els estels deixin d’admirar-nos, només el pecat ens torna insensibles a la bellesa i a la joia.

Aquest home del salm 8, aquest «Què?» ple d’amiració obert a la immensitat de Déu, és Jesucrist, l’Home nou, el Ressuscitat, posat un moment per sota dels àngels, i ara enlairat per la dreta de Déu com a Rei de tota la Creació: el qui ens porta la pau i ens obre el camí de la vida.

És el Servent enaltit i glorificat, que Déu ens envia per a beneir-nos i perquè ens convertim de la nostra maldat. Potser de tanta alegria no ens ho acabem de creure, però ara ell mateix se’ns dona com a menjar i com a beguda en el pa i en el vi, símbols de la Creació. Acollim amb fe la seva visita, i siguem-ne testimonis. Començant per Jerusalem, que és la mare de tots els començaments. Amén, al·leluia.

23 d’abril de 2019

DIMARTS DE L’OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Ac 2, 36-41; Sl 32, 4-5. 18-19. 20 i 22 (R.: 5b); Jn 20, 11-18

El divendres sant, mentre acompanyàvem Jesús en el camí de la seva creu, li dèiem aquesta aclamació: «Anyell de Déu, que ens crideu pel nostre nom, tingueu pietat de nosaltres». Un dels fruits de la Pasqua és el nom nou, el nom de la nostra pertinença al Ressuscitat: «Al qui surti vencedor, li donaré el mannà amagat i una pedra blanca amb un nom nou inscrit que ningú no coneix, fora del qui el rep» (Ap 2,17).

L’evangeli segons sant Joan conté un detall ben significatiu en relació al nom de les dones que en són protagonistes. Fixem-nos-hi breument: A Maria, la mare, a Canà i al Calvari, a la dona samaritana del pou de Jacob, a la dona sorpresa en adulteri al Temple, Jesús no les crida mai pel nom, sinó per aquest mot: «dona». Tampoc Marta i Maria de Betània no són mai anomenades pel seu nom. Només a una dona, una deixebla, la que avui ens surt a l’encontre, Jesús la crida pel nom «Maria!», després, això sí, d’haver-la anomenada «dona»: «Dona, per què plores, qui busques?». Aquesta dona sense nom, moltes dones en una de sola, personificació del poble d’Israel, és l’estimada del Càntic dels Càntics, que tampoc no tenia nom: el seu nom era el seu amor, el seu nom era la seva recerca i el seu desig. Ho llegíem en la llarga sinaxi didàctica de la Nit Santa de Pasqua: «Perquè el qui t’ha creat és espòs teu, el seu nom és “Senyor de l’univers”. El qui t’allibera és el Sant d’Israel, anomenat “Déu de tota la terra”. El Senyor et crida com a una esposa abandonada i afligida. Diu el teu Déu: “Qui abandonaria l’esposa de la joventut? Et vaig abandonar sols per un moment, i ara et torno a prendre amb un amor immens. En un esclat d’indignació et vaig amagar un moment la mirada, però ara t’estimo amb un amor etern.”» (Is 54,5-8).

Aquest nom nou, que expressa l’amor etern amb què ens estima el Senyor, el nostre Creador i el nostre Espòs, és el fruit salubèrrim de la Pasqua, i es troba al final d’un camí, el camí de la fe. Ni la mare de Jesús, ni la dona samaritana, ni l’adúltera, ni les germanes de Betània no senten de llavis de Jesús el seu nom, sinó després d’haver rebut el seu esperit als peus de la Creu i d’haver foradat, amb la seva fe, l’absència del sepulcre buit. I aquest nom és un triple nom: «Gravaré en ell el nom del meu Déu i el nom de la ciutat del meu Déu, la nova Jerusalem que baixa del cel venint del meu Déu, i també el meu nom nou» (Ap 3,12). El Nom que no es pot pronunciar, Jesús el grava en el nostre cor amb el foc nou de la Resurrecció. Per sempre.

Siguem-li fidels. Perquè és en el nom de Jesús que hem estat batejats, nosaltres que érem lluny, i que el Senyor ha cridat. Amén, al·leluia.

21 d’abril de 2019

DIUMENGE DE PASQUA. MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 10,34a.37-43; Salm 117,1-2.6ab-17.22-23; Col 3,1-4; Jo 20,1-9

Sabeu que ha passat? Ens pregunta Pere. Ens ho pregunta precisament Pere, quan encara ressonen a les nostres oïdes les seves negacions del Divendres. Diríem col·loquialment que n’ha passat una de grossa, de fet el que ha passat és el més important des de la creació del món. Tot ha succeït de manera senzilla, parlo de Jesús de Natzaret, a qui mataren penjant-lo d’un patíbul. Doncs bé, una de les dones que l’acompanyaven, Maria Magdalena, aquella de la que havien sortit set dimonis, anava de bon matí, tant que encara era fosc, cap al sepulcre, perquè tot havia anat tant de presa que ni tant sols havia donat temps a amorosir el cos de Jesús amb aromes i quina ha estat la seva sorpresa, la pedra que tancava el sepulcre era treta i el sepulcre estava buit. No s’havia confós de sepulcre, ella mateixa havia estat vora la creu i havia vist després com Josep d’Arimatea i Nicodem posaven el cos allí. El mateix Pere hi ha arribat tot seguit, amb aquell deixeble que Jesús tant estimava, han vist el sepulcre sense el mort, el llençol d’amortallar aplanat i el mocador que havien posat al cap del cos de Jesús encara al mateix lloc. Anaven errats perquè buscaven entre els morts el qui és viu, buscaven entre els morts el qui és la vida, no cercaven allò que és de dalt sinó allò que és de la terra. El deixeble estimat de seguida ho veié i cregué, a Pere li costà una mica més però a la fi entengué que Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts i que un cop ressuscitat per Déu, pel Pare, s’apareixeria, menjaria i beuria amb uns testimonis escollits des d’abans, els seus deixebles i els encarregaria d’anunciar la bona nova atot al món, l’esperança arreu del món.

Dic nobis María, quid vidisti in via?
Digueu-nos oh Maria, què heu vist en el camí?

Ella és la primera que ha vist a Crist vencedor de la mort. Maria Magdalena ha estat la primera en arribar al sepulcre, ella no només va estar present en la Passió, sinó que es va convertir també en el primer testimoni i anunciadora del Ressuscitat. Per això a María Magdalena sant Tomàs d’Aquino li dóna el singular qualificatiu “d’apòstol dels Apòstols” i afegeix «de la mateixa manera que una dona havia anunciat al primer home paraules de mort, així també una dona va ser la primera a anunciar als Apòstols paraules de vida» (Super Ioannem, Lectio 3).

Davant del fet de la resurrecció és normal que els primers testimonis dubtin, no acabin d’entendre, perquè «si Jesús ha ressuscitat, llavors ha succeït una cosa realment nova, que canvia la condició de l’home i del món» (Benet XVI 8 d’abril de 2012). Ja el mal, la injustícia i la mort no tenen la darrera paraula; la vida no és quelcom sense sortida perquè a la vida l’espera la vida vertadera, a la mort l’espera la resurrecció.

Potser poc s’imaginaven Maria Magdalena, Pere i el deixeble estimat que eren testimonis privilegiats del més gran esdeveniment de la història de la humanitat. La mort en creu de Jesús semblava que havia deixat les coses clares, un pretès messies més que havia fracassat, Ell que es deia Fill de Déu havia mort sol, abandonat pels seus i de manera ben cruel. Potser alguns el podien considerar un home bo, però era en el fons un il·lús que anava errat.

Amb la seva resurrecció no tant sols Crist ha vençut la mort, no tant sols ens fa participar de la seva filiació divina, perquè ara el seu Pare és el nostre Pare, el seu Déu és el nostre Déu; sinó que també el seu missatge de salvació i de perdó adquireix ple sentit.

La resurrecció de Crist dona sentit i sosté la nostra fe, és l’esdeveniment cabdal i decisiu per la nostra fe. Ens permet creure en Déu d’una manera nova i esperançada. Amb la resurrecció de crist descobrim que el darrer sentit de la història no és el fracàs, no caminem cap un final fosc, sense sortida. La vida dels homes no és un breu espai entre dos silencis, entre dos buits, sinó camí cap la vida vertadera.

«La fe neix de la resurrecció. Acceptar que Crist ha mort, i ha mort crucificat, no és un acte de fe, és un fet històric. En canvi, creure que ha ressuscitat sí. La nostra fe neix en aquesta nit de Pasqua.» (Papa Francesc 19 d’abril de 2017).

DIUMENGE DE PASQUA. VETLLA PASQUAL EN LA NIT SANTA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà
Gn 1,1-2,2; Gn 22,1-13.15-18; Ex 14,15-15,1a; Is 54,5-14; Is 55,1-11; Ba 3,9-15.32-4,4; Ez 36,16-17a.18-28; Rm 6,3-11; Lc 24,1-12

En aquesta nit santa, nostre Senyor Jesucrist ha passat de la mort a la vida; en aquesta nit santa la vida ha vençut la mort, en aquesta nit santa Déu ens ha donat la vida eterna.

No ha estat un fet puntual, tota la història de la salvació conflueix en la resurrecció de Crist, tots aquets prodigis que hem escoltat i que Déu ha anat fent al llarg de la història, creant el món, alliberant al seu poble de l’esclavatge, deixant-se trobar pels homes, per emprar l’expressió del profeta Isaïes. Ho han anunciat des de sempre els profetes. Una història no pas fàcil, plena d’infidelitats del poble i de desencontres amb Déu. Tot culminà aquell diumenge molt de matí, quan les dones, certes de que podrien acabar la tasca inconclusa el divendres, d’amorosir amb perfums el cos de Jesús amb herbes aromàtiques; es troben la pedra de l’entrada al sepulcre apartada i el cos absent, al interior del sepulcre no hi ha ningú, tant sols l’absència del cos.

La resurrecció tingué lloc al tercer dia, el primer dia de la setmana, el primer dia de la nova creació. Tot el misteri de la redempció es llegeix avui en clau d’acompliment, el que deia l’Escriptura s’ha acomplert, seguint els designis del pla salvífic de Déu. Les dones, tot preguntant-se que ha passat, s’esglaien davant de dos homes resplendents i aquell qui cerquen com a mort, aquell qui cerquen entre els morts no és allí perquè es viu, ha ressuscitat al tercer dia com ho havia anunciat.

Certament tot sembla una quimera, com diuen els apòstols. Ho ha vist Pere, la tomba és buida, però ningú sap del cert que ha succeït. Els evangelistes Lluc i Marc destaquen el fet de la tomba buida i de l’absència del cos; és tant sols un primer pas, constatar que el cos no hi és i que quelcom ha succeït. L’experiència de la resurrecció ve tot seguit. És sempre una experiència particular, de cada persona, avui diríem que personalitzada. Veiem en el relat de l’evangelista Lluc com Maria Magdalena, Joana i Maria, la mare de Jaume, s’esglaien; en canvi Pere veu però se’n torna a casa preguntant-se amb estranyesa que és el que ha passat.

La nova realitat tant sols pot ser percebuda amb els ulls de la fe, en la relació personal amb el ressuscitat. Jesús més que definir-ho com aparicions, es manifesta des de la seva nova realitat. Les manifestacions del Crist ressuscitat es donen en el marc de la fe i la promouen; aquesta fe que és la nostra, que hem rebut pel baptisme i que tot seguit renovarem a la llum de la resurrecció. Aquell qui fou crucificat per les autoritats jueves i romanes ha estat exaltat d’entre els morts per part de Déu. L’autoritat amb que Jesús actuava ha estat legitimitzada per la resurrecció i a partir d’aquella nit comença quelcom nou, no tant sols per Crist, no tant sols pels apòstols i els deixebles, sinó per a tota la humanitat.

Crist ha ressuscitat, viu i viu en plenitud. El Déu dels nostres pares, el Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob, el Déu de l’èxode i de l’exili, ha glorificat al seu fill estimat, confirmant l’esperança de tota la humanitat i complint la promesa anunciada per l’Escriptura.

Costa potser creure en el testimoni inicial de dues o tres dones, en la paraula d’alguns apòstols. Cal ser agosarats per creure que Jesús està viu, per creure que la vida prevaldrà finalment sobre les forces de destrucció, l’odi i la mort; sobre tot allò que ens sembla que guanya la partida dia rere dia. Cal ser agosarats per esdevenir profetes de la resurrecció i de la vida enmig de tants mals i desgràcies.

També els deixebles que han passat per l’experiència de la creu i de la tomba buida, han hagut de veure i creure. Han passat pel gresol com l’or, han conegut la nit fosca de dubte, i l’han superat amb la seva pròpia fe.

Aquesta nit, tot recordant el nostre baptisme, volem renovar la nostra fe en un Déu que ens parla i ens estima. Volem renovar la nostra fe en Jesucrist, el nou Adam, que va patir la seva passió i ens convida a renéixer amb Ell, de nou per l’aigua i l’Esperit. I volem renovar la nostra fe en l’Esperit vivificant i consolador, que alena sobre la seva Església, salvats ja per la mort i la resurrecció del Fill de Déu, Crist nostre Senyor.

En aquesta nit de la gran Pasqua, ens alegrem, la llum ha vençut la tenebra, la vida ha vençut la mort, Crist ha ressuscitat, Crist viu entre nosaltres. «La Redempció s’ha complert en el misteri pasqual que a través de la creu i la mort condueix a la resurrecció.» (Joan Pau II, Redemtor hominis, 10).


19 d’abril de 2019

DIVENDRES SANT. LA PASSIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 52,13-53,12; Sl 30,2 i 6.12-13.15-16.17 i 25; He 4,14-16;5,7-9; Jo 18,1-19,42

El salvador del món morí a l’arbre de la creu. Si pel fruit d’un arbre entrà el pecat al món, pel fruit d’un altre arbre ha arribat la salvació. Darrera la debilitat d’una creu, darrera la feblesa del crucificat s’hi amaga la força de Déu. Jesús feble i pres, no cedeix a la desesperació, no sucumbeix a la temptació de revelar-se, ni tampoc a la d’afalagar als seus captors dient-los el que volen sentir dels seus llavis per defugir del seu destí. Ell ja ha parlat prou, ho ha fet obertament, ha actuat sempre a plena llum del dia, ha ensenyat al temple i a la sinagoga. Ara ens parla des de la creu i en escoltar-lo, en paraules del beat Guerric, esdevenim savis, justos, sants i lliures, esdevenim fills de Déu.

L’arbre de la creu ens dona el fruit de la redempció. Aquesta ens arriba per la sang de la creu, però aquest misteri fonament de la nostra fe, és ja present en tota la vida de Jesús, des de l’encarnació, en la seva pobresa, guarint malalts i alliberant endimoniats; carregant en suma totes les nostres flaqueses. Per rebatre els seus arguments no rep sinó malèvoles acusacions, cops, assots i bufetades. Fins i tot el valent Pere, que no acceptava que la seva lleialtat fos posada en dubte ni pel mateix Jesús, aquell valent que ha tallat l’orella a Malcus el criat del summe sacerdot, l’ha negat esporuguit davant de l’acusació de la criada que cuidava la porta i d’un altre dels criats del gran sacerdot i parent del mateix Malcus. La força del poder de la gran Roma, la conjura dels caps del poble i la cridòria de la multitud fanatitzada acusant al just, s’uneixen per intentar matar l’esperança de la humanitat.

No se’n sortiran pas perquè l’arbre de la creu dona com a fruit el Regne. Però el seu rei te poc a ulls vista de reialesa, ara més aviat inspira rebuig, animadversió o en el millor dels casos, compassió, això sí manifestada en la distància i en la més absoluta discreció. Jesús és rei, la seva reialesa és destacada pel quart evangelista amb força. Davant de Pilat, coronat d’espines i amb un mantell porpra mentre és saludat burlescament per la soldadesca o al cartell que corona la creu; el seu títol reial apareix amb claredat. Però el seu regne no és d’aquest món i alhora és ben humà.

Avui en el relat de la passió que acabem d’escoltar, Jesús apareix més home que mai, la seva història es confon amb la de tants altres homes i dones torturats, flagel·lats, desterrats, humiliats o bufetejats físicament i anímicament per la nostra societat, per nosaltres mateixos. En el rostre de Jesús hi podem reconèixer molts altres rostres, tota la humanitat sofrent, que no és poca. Jesús s’agermana així amb tot aquell qui pateix, el Fill de Déu sofrint com un de nosaltres obre d’aquesta sorprenent manera el misteri de la redempció. Ha viscut en plenitud la vida humana, ja no li podrem retreure mai més a Déu que no sap com és de dura la nostra vida, l’ha viscut i ara a la creu amb els braços oberts al món, quan experimenta la mort, ens convida a l’amor i al perdó, perquè el seu sofriment i la seva mort són la prova màxima del seu amor.

A través de la creu de Jesús, estem convidats a meditar sobre el patiment humà, sobre el nostre patiment. Per a molts, se l’anomena llarga malaltia, trauma, fracàs, violència, dol. Per a altres, se l’anomena persecució, emigració i fins i tot tortura. La creu de Crist ens convida a revisar la nostra conducta personal. Quan les traïcions per egoisme i materialisme ens transformen en un Judes que ens impulsa a trair-nos els uns als altres per obtenir qui sap que, sempre fugisser. Quan per protegir-nos o salvar el nostre honor esdevenim en el fons un petit Pere que ens encoratja a negar la nostra fe rebuda dels apòstols perquè l’Església ja no és rellevant, perquè hi ha escàndols, hi ha dificultats. O ens fem semblants a la multitud que, malgrat tots els béns rebuts de Jesús, demana la seva mort, quan fa tot just uns dies el volien fer rei. Quan tot ens va bé ens és fàcil cantar la creu de Jesús; però quan van maldades i hem de portar una creu, sovint ni ens recordem del Divendres Sant.

L’arbre de la creu dona també com a fruit l’Església. Del seu costat, brollà sang i aigua, prefiguració dels sagraments, prefiguració de la mateixa Església. Si Déu obrí amb delicadesa el costat d’Adam per crear Eva carn de la seva carn, com relata el Gènesis, un soldat amb una cruel llançada feu brollar del costat del nou Adam la font de l’Església, la nova Eva.

No celebrem avui ni el sofriment ni la mort. Celebrem el signe de l’immens amor de Jesucrist i de Déu, el nostre Pare, per a tots els homes sense excepció. No és una creu ignominiosa, és una creu gloriosa, és la creu de l’amor. En belles paraules de sant Joan Pau II: «La creu és la inclinació més profunda de la Divinitat cap a l’home i tot allò que l’home, de manera especial en els moments difícils i dolorosos, anomena el seu infeliç destí. La creu és com un toc de l’amor etern sobre les ferides més doloroses de l’existència terrenal de l’home, és el compliment, fins al final, del programa messiànic.» (Dives in Misericordia, 7)

La creu ens agermana. Avui en la creu el Fill de Déu s’agermana amb tota la humanitat; demà en la resurrecció la humanitat s’agermanarà amb el Fill de Déu.

18 d’abril de 2019

DIJOUS SANT. MISSA DE LA CENA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ex 12,1-8.11-14; Sl 115,12-13.15-16.17-18; 1C 11,23-26; Jo 13,1-15

«Enteneu això que us acabo de fer?». Les lectures d’aquesta celebració de la Cena del Senyor ens parlen de la institució de la Pasqua, és a dir del pas del Senyor, en primer lloc com a memorial de l’alliberament del poble de Déu de l’esclavatge d’Egipte. Ens parlen també de la institució de l’Eucaristia per Jesús, en el relat de l’apòstol sant Pau, el més antic dels existents. En definitiva ens parlen de l’aliança de Déu amb els homes, de la voluntat de Déu de trobar-se amb els homes.

Al darrer sopar Jesús institueix una nova aliança, una aliança definitiva segellada pel seu cos i la seva sang i aquest memorial és el que ens demana que celebrem fins que Ell torni. L’hora de Crist s’acosta, ja és a les portes, Ell ho sap i arribada aquesta hora llega als seus, a tots nosaltres, el seu memorial. Fer memòria de Crist no es limita a celebrar una cerimònia ritual, potser a semblança de la Pasqua que Ell mateix havia celebrat tants cops amb els seus i aquell dia celebrà per darrera vegada, a les portes de la passió. Jesús es lliura Ell mateix com a víctima i ens deixa el seu exemple tot mostrant-nos fins a quin punt ens estima, fins a l’extrem. Ens estima fins al punt de donar la seva vida, fins al punt de fer-se servidor nostre.

El final de la vida terrena de Jesús s’acosta, el darrer sopar és un moment d’intimitat amb els seus, poques hores després perdrà aquesta seva intimitat essent detingut, humiliat, vexat i exposat a les burles de tothom qui vulgui acarnissar-se amb un home indefens. Però ara és un moment solemne, d’enllaç entre l’antiga i la nova aliança. Jesús sap que ha arribat la seva hora, la seva Pasqua, és l’hora de tornar cap a Déu, Ell que ha vingut de Déu, que és Déu. És el moment del pas de Jesús cap al Pare que completa la Pasqua antiga. En aquesta hora solemne, la litúrgia ens destaca una idea i aquesta és la del servei perquè sense servei no hi ha Pasqua.

Participar del memorial del Senyor, menjar el pa i beure el vi, el seu cos i la seva sang, asseure’s a taula amb Ell és participar de la seva mort, participar d’aquest amor portat fins a l’extrem. L’amor que ens transmet Jesús va més enllà de la filantropia, és caritat, perquè on hi ha caritat i amor allí hi ha Déu. L’amor del cristià brolla de l’Eucaristia, font i cimal de la nostra fe.

Jesús institueix el seu memorial, en el darrer sopar amb els seus, amb la traïció d’un a les portes, amb la negació d’un altre anunciada i l’abandó de tots profetitzat. A les portes de tot plegat Jesús institueix l’Eucaristia i tot seguit s’ajup, s’aclofa fins a terra, per rentar els peus als seus. Dos gestos forts a través dels quals Jesús ens vol mostrar que la caritat és un do gratuït atorgat per Déu i que ens l’ha donat per compartir-lo també gratuïtament amb els germans. Participar de la seva taula no s’ha de limitar a acostar—nos a rebre el seu cos i la seva sang, ha de transformar-nos, fer nostres cadascuna de les seves paraules i dels seus gestos. Donar de menjar al afamat i de beure a l’assedegat, acollir als forasters, assistir als malalts, visitar als empresonats, consolar als afligits, perdonar les ofenses, suportant amb paciència les que ens facin. Són coses que hem escoltat mil vegades i que en participar en cada Eucaristia ens han de ressonar al nostre interior com una crida permanent a la conversió. Si compartir la taula amb Crist no mou els nostres cors, no serveix de res, és com si no la compartíssim realment, gestos buits per apaivagar les nostres consciències.

A les portes de la passió Crist s’ofereix a sí mateix com l’anyell pasqual definitiu, aquell ofert d’una vegada per sempre. Es dona en cos i sang, es fa el nostre servidor i ens crida a la conversió del cor. Déu sempre cerca a l’home, alliberant-lo de l’esclavatge a l’Egipte, lliurant-se Ell mateix en la persona del seu Fill unigènit, deixant-nos el seu memorial, servint-nos, estimant-nos fins a l’extrem.

Ell ens convida a rebre el seu cos i la seva sang amb amor i ens convida, també, a estimar-lo i servir-lo en els germans, seguint el seu exemple i fent-ne així memòria. Ara ens toca a nosaltres anar cap a Ell recordant-lo i reconeixent-lo en els germans.

Demanem al Senyor que obtinguem d’un sagrament tant gran la plenitud de la caritat i de la vida, d’Ell que ens ha salvat i ens ha alliberat. Si potser ara no entenem això que fa Jesús; ho entendrem després.

14 d’abril de 2019

DIUMENGE DE RAMS. LA PASSIÓ DEL SENYOR (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 50,4-7; Sl 21,8-9.17-18a.19-20.23-24; Fl 2,6-11; Lc 22,14-23,56

Ha arribat l’hora, però no per a tots és la mateixa hora. Hi ha una hora per a Jesús i una hora per les tenebres. Una és l’hora per a aquell a qui el Senyor ha parlat a cau d’orella, per aquell qui no s’ha resistit ni s’ha fet enrere, per aquell qui essent de condició divina es va fer no res i es feu obedient fins acceptar una mort de creu. L’hora de Crist és l’hora de l’angoixa, de la traïció, de l’abandó, de la solitud, de l’escarni, de la mort en creu. No és pas una hora estèril, sinó que anuncia l’exaltació, aquell moment en que tothom al cel, a la terra i sota la terra doblegarà el genoll al nom de Jesús i reconeixerà que Ell és el Senyor a gloria de Déu Pare.

L’hora de la tenebra, en canvi, és l’hora d’assotar, d’arrencar la barba, d’ofendre i d’escopir, de disputar sobre qui ha de ser considerat el primer, l’hora de trair, de negar, de menysprear, de no trobar cap culpa però de condemnar igualment o de jugar-se la roba del desvalgut als daus. Cadascú tria la seva hora, l’hora en que vol estar, en l’hora de Déu o en l’hora dels homes, en l’hora de la salvació o en l’hora de la foscor i del pecat.

Als peus de la creu hi ha qui tria l’hora de la tenebra, així les autoritats se’n riuen de Jesús, els soldats se’n burlen mentre Jesús no obre la boca, no diu res, no fa res. Però també hi ha qui davant del crucificat veu que Crist no ha fet res de mal, fins i tot i hi ha qui en veure tot el que ha passat reconeix que era vertaderament innocent; hi ha qui se’n torna donant-se cops al pit i qui fins i tot té el coratge d’anar a trobar a Pilat demanar-li el cos del condemnat, d’amortallar-lo amb un llençol i posar-lo en un sepulcre tallat a la roca. Hi ha dones que se’n planyen, que tot i mirar-s’ho a distància el segueixen fins a la sepultura i corren a comprar ungüents i perfums per ungir aquell cos un cop passi el repòs del dissabte.

L’hora de Jesús no sembla pas massa afalagadora, no és la imatge del Messies aclamat en entrar a Jerusalem, no és la imatge d’un Déu omnipotent, majestuós, immutable i per damunt del sofriment humà. És un Déu impotent, angoixat, vexat, humiliat, que comparteix el dolor dels homes i comparteix, fins i tot, la nostra mort. Sembla talment com si l’hora de la tenebra hagés pres el poder. Ha estat molt fàcil agafar-lo, sols un dels seus l’ha defensat amb l’espasa i encara després l’ha negat tres cops, tots l’han deixat i fins i tot un l’ha traït.

Però tot allò que sembla el més important, no ho és pas, ho ha dit Ell mateix, el més important s’ha de comportar com el qui serveix. El més important no és ni l’encuriosit Herodes, ni el poruc Pilat, ni els malèvols grans sacerdots. El més important és aquell qui pateix per nosaltres i amb nosaltres, aquell qui comparteix el sofriment dels homes, la solitud de tantes víctimes de la nostra societat. Jesús va morir com va viure, enmig dels qui sofreixen, perdonant i estimant. Camí cap a la creu té més present el sofriment d’aquelles dones que li surten al pas, que representen tota la humanitat, que el seu mateix sofriment. A la creu té temps per a compadir i perdonar els pecats d’aquell qui pateix al seu costat. Jesús fins i tot clavat en creu, sap estimar, perdonar i donar la seva pau als qui el crucifiquen sense saber el que fan.

Davant el crucificat comencem a intuir que Déu és algú que sofreix amb nosaltres i per nosaltres. La nostra misèria l’afecta, el nostre sofriment l’esquitxa. No és un Déu la vida del qual transcorre al marge de les nostres penes, llàgrimes i desgràcies. Ell està present en tots els calvaris del nostre món. Per això ens demana no pas una fe egoista que cerca un déu al servei dels nostres capritxos i pretensions. Sinó una fe en aquest Déu que es posa cara a cara amb el sofriment, l’abandó i el desemparament de tantes víctimes de la injustícia i de les desgràcies. La seva hora ens acosta al sofriment de qualsevol crucificat, i en són molts al nostre voltant. Però la seva és també l’hora de l’esperança, passant pel desconcert de la creu, per la incertesa de la seva mort, anuncia la llum de la vida vertadera que Crist instaura vencent la mort.

No podem aixecar la nostra mirada cap a la Creu del Senyor sense esperança ni tampoc desviant-la dels crucificats que estan davant els nostres ulls. Això seria optar per l’hora de la tenebra i de la incomprensió. La creu de Crist, l’hora de Crist, és el cimal de l’amor, és voler convertir el sofriment en crit d’amor, d’esperança i de misericòrdia envers el proïsme. Crist ens ho ha mostrat fent-se servidor dels homes, donant la seva vida, deixant-nos el seu memorial.

Per això també a nosaltres Crist ens diu com a Pere «I tu quan sigui l’hora, conforta els teus germans.»

7 d’abril de 2019

DIUMENGE V DE QUARESMA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Poblet, 7 abril 2019

Jesús prega a la muntanya de les oliveres. Jesús assegut, com a mestre, ensenya. Jesús s’ajup i s’entreté dibuixant a terra amb el dit. Jesús alça el cap i diu: «Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres». Jesús es queda sol amb la dona. Jesús alça el cap i diu: «On són? Ningú no t’ha condemnat? Tampoc jo no et condemno. Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més».

I així, nosaltres com si fóssim la dona adultera, Jesús ens ensenya de no pecar més, ens demana convertir el nostre cor. Perquè ens resulta fàcil situar-nos, com a fariseus i mestres de la Llei, per acusar i ser jutges de tothom. Però, també Jesús vol que els fariseus es converteixin. De fet, els fa reconèixer que són pecadors i marxen començant pels més vells.

Nosaltres ens podem considerar vells en la vida monàstica, en la vida cristiana, sense haver perdut mai la fe, però precisament avui Jesús ens interpel·la perquè en lloc de mirar el nostre exterior, posem en el nostre interior la mirada del Crist, el desig de compartir la seva passió, per arribar a la resurrecció. És a dir, compartir tots els sofriments i la mort, per arribar a la vida eterna.

Jesús escriu a terra, una terra tova que li permet dibuixar. Els mestres i els fariseus pensen amb les taules de pedra dura de la Llei mosaica. Mentrestant Jesús ens convida a que el cor de pedra, que se’ns pot endurir en el nostre historial de vida cristiana, el transformem en un cor tou, de carn. Un cor en el qual ell pugui escriure el manament de l’amor, del perdó i de la reconciliació amb Déu i amb el proïsme.

Aquella Llei cosificada pels mestres i els fariseus, ara Jesús l’escriu a terra. Perquè no quedi tancada al Temple, sinó que quedi gravada a la terra perquè tots els pobles del món necessiten ser salvats. Salvats per la gràcia que només ell pot donar-nos. I és Jesús, el Crist, el Fill de Déu qui pot perdonar els pecats i donar-nos novament l’oportunitat de la vida.

Correm doncs aquest darrers dies de Quaresma, amb esperança, per guanyar el premi de la cursa que Déu ens ha convocat allà dalt en Jesucrist. La Pasqua ens espera.

31 de març de 2019

DIUMENGE IV DE QUARESMA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 5,9a.10-12; Salm 33; 2Co 5,17-21; Lc 15,1-3.11-32

«Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu». No tots tenen el valor de tornar a casa del Pare i dir aquestes paraules. Molts van errants per les grans ciutats, víctimes de la marginació, ferits de cos i d’ànima, rebutjats, motiu de riota o de compassió humiliant, i solitaris: menyspreats segurament també per nosaltres, perquè van mal vestits, o borratxos, o parlant sols, i sense cap seguretat econòmica ni afectiva. Estimats germans i germanes: El Pare, en majúscules, espera el retorn dels fills. No pregunta res perquè el seu Amor i delicadesa són més grans que la seva curiositat i dolor. Per a Ell tots continuem essent persones, encara que estiguem marcats per la societat. «Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor».

La paràbola del pare amorós és una bella descripció de Déu, que ens submergeix en el misteri del seu cor. Segurament comprendrà millor l’amor del Pare el fill perdut i reconciliat, que el fill fidel que no sap gaudir de l’amor paternal perquè mai se n’ha vist privat. El germà pecador percep l’abraçada del Pare amb tremolor i llàgrimes. El germà de casa no sap valorar el que ja considera normal. Els creients rebem el missatge de reconciliació que ens ve de Déu; i representem, en el teatre de la vida, cadascun dels papers de la paràbola. Ens podem identificar amb els personatges, perquè tots tres conviuen dins nostre. Com a fills pròdigs, hem d’aixecar-nos i posar-nos en camí de conversió cap a la casa del Pare, vencent la vergonya i el sentiment de fracàs. Com a fills grans hem de saber comprendre la generositat del Pare i voler compartir el seu amor, i perdre els privilegis adquirits. Com a pares, hem de saber acollir una i altra vegada els nostres germans esgarriats. Lo més difícil és perdonar-se a si mateix. La joia de sentir-se perdonat i perdonar, la joia de veure com els altres són perdonats ens fan comprendre per què Déu és ric en misericòrdia.

Déu coneix prou bé la nostra condició. Som febles, però tenim un cor que pot arribar a estimar molt. L’amor ens salva, perquè encara que no siguem capaços d’estimar com cal, sempre podem sentir-nos estimats. El reencontre amorós, el penediment, la prova d’un amor sense límits, sempre són un motiu d’alegria i d’equilibri psicològic. El Pare ens fa revestir: amb la túnica del seu Amor i protecció; amb les sandàlies, que simbolitzen la llibertat de fills per caminar al seu costat; i ens col·loca l’anell de la seva aliança, d’aquest compromís de fidelitat i reciprocitat, que si trenquem ens converteix en éssers desgraciats, abocats a errar com a fills pròdigs sense orientació ni esperança.

La força de l’amor no te en compte el pecat. El món actual té moltes qualitats, i algunes són veritablement excepcionals; però no sap trobar-lo o no té la necessitat d’aquest Déu-Pare, potser perquè no ens sentim fills. Cada persona tenim moltes facetes que cal potenciar. Cal obrir camins que ens facin viure amb plenitud la nostra rica identitat. El camí de la persona vers Déu, el respecte als altres, el món, la cultura, l’art, la contemplació de la creació, la pregària filial... ens permeten entrar millor dins el cor de Déu, que en Jesús ens fa viure «la creació nova», el «món nou» que comença dins nostre. De quina manera? Quan fem cas a Sant Pau que, en la segona lectura, diu: «Reconcilieu-vos amb Déu». La paràbola escoltada és molt suggeridora. A tots ens pertoca meditar-la i completar-la. Les preguntes les hem de respondre amb la nostra pròpia vida. Ara estem invitats a aquest banquet de l’Eucaristia. El Pare ens hi convida. Celebrem-lo, doncs, com a bons germans. Si no estimem, perdem el temps i la vida. Déu, Pare bo i misericordiós, sempre amb els braços oberts, estima i perdona. Alegrem-nos i estiguem contents!

25 de març de 2019

ANUNCIACIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Vine Àngel i explica’ns tot això. Perquè els ulls se’ns entelen i necessitem clarividència per creure, creure en un misteri tan gran, tenir certesa de l’existència de Déu, fiar-se completament a la voluntat de Déu, Déu que és amb nosaltres. Hi ha promesa. Hi ha senyal. Hi ha presència.

Cert és que hi ha una promesa. La promesa que Déu vol que tothom arribi al coneixement de la veritat i se salvi. Per això avui celebrem l’encarnació del Fill de Déu, Jesucrist, el Fill etern del Pare. Déu mateix es fa home perquè nosaltres puguem participar de la seva naturalesa divina. Jesucrist, que pel seu cos i la seva sang ens allibera de tot pecat.

Però, a la promesa de Déu, la gent demana un senyal. I el Senyor mateix ens dona un senyal: «La noia tindrà un fill i li posarà Emmanuel, que vol dir Déu-és-amb-nosaltres».

Ni vedells, ni bous, ni oblacions, ni sacrificis fan desaparèixer els pecats. Però, l’Esperit Sant ha vingut sobre Maria, i el poder de l’Altíssim l’ha coberta amb la seva ombra. Per això, el fruit sant engendrat ha nascut per salvar-nos de tot pecat. És fill de Déu, és Déu amb nosaltres. Aquest és el senyal.

Per Maria, en el nostre temps s’ha obert un espai per poder trobar-nos a la presència de Déu. Presència que ens ofereix Jesús, el nostre salvador. Perquè si Déu és amb nosaltres ja estem salvats. És la presència de Déu en Jesús que farà desaparèixer els nostres pecats.

És per voluntat de Déu que ha vingut Jesús a fer estada en els nostres cors. Ha vingut per alliberar-nos de la foscor del pecat i donar-nos llum per poder viure alliberats de qualsevol mal, viure en el compliment de la seva voluntat i tenir l’oportunitat així de ser salvats.

Per això, hem de demanar en la pregària aquest dies de recés: Beneïu-nos Senyor i que nosaltres rebem la benedicció de la vostra promesa. Parleu-nos i que nosaltres acollim el senyal de la vostra Paraula. Obriu els nostres cors perquè puguem esdevenir lloc d’estada de la vostra presència enmig del món. I que nosaltres com Maria acceptem la vostra voluntat i restem units a Vós per sempre més. Amén.

21 de març de 2019

TRÀNSIT DEL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 12,1-4a; Sl 15,1-2 i 5.7-8.11; Jo 17,20-26

Fuit vir, una vegada hi hagué un home de vida venerable, beneït per la gracia i de nom Benet; així encapçala els seus diàlegs sant Gregori Magne. Sant Benet fou sobretot això, un home, un simple home però la seva vida fou venerable perquè el Senyor el beneí amb la seva gràcia. Per això la seva petjada ha perdurat, però tanmateix era un home, un home per als altres. Deia sant Pau VI que la set de vida personal que sent tothom conserva en l’ideal monàstic tota la seva actualitat. Així sant Benet assedegat tota la seva vida per Crist tot i ser tant sols un home, que no perdé mai la seva humanitat sota la cogulla del monjo, visqué la vida cristiana com una vida humana plenament viscuda en el seguiment del Crist i servint-lo a Ell en els germans; perquè l’home no acompleix assolir la seva humanitat plena sinó és en Crist. Sant Benet, com Abram, marxà del seu país, de casa seva cap allí on l’indicà el Senyor, se n’anà tal com el Senyor li havia dit, per cercar-lo amb tot el seu afany.

Han passat més de catorze segles i aquest home no ha acabat de passar del tot, ha perllongat llur presència en la continuïtat d’un esperit que ha estat molt més fort que la seva mateixa mort. Dir que sant Benet viu en nosaltres seria pretensiós per a nosaltres està clar, perquè la nostra vida no és sovint venerable i si Déu ens beneeix és per la seva gran misericòrdia. Per ajudar-nos Sant Benet escriví i ens deixà unes orientacions, una guia per poder assolir la nostra pròpia humanitat plenament en Crist. La vocació a la vida cristiana viscuda amb radicalitat és sempre un regal de Déu, que potser no valorem com cal, i viure-la en plenitud depèn de la nostra resposta, de com l’acollim. Si Déu ens surt al pas a la nostra vida, si ens marca un camí, la Regla, si ens posa uns mitjans a l’abast, la pregària, el treball i el contacte amb la Paraula de Déu, un lloc, el monestir i unes persones, la comunitat, és per poder servir-nos-en per arribar a Ell. No ens ha cridat pas perquè en siguem dignes, Ell crida a qui vol, quan vol i on vol; cal però que nosaltres com sant Benet escoltant la seva veu el vulguem seguir. El seguirem si la crida de Déu marca un canvi rotund en la nostra vida, ens fa trencar amb tot, amb tota seducció, amb tot egoisme, per estar disponibles i oberts davant de Déu. No és pas un camí fàcil, sant Benet l’ha fet i sap que no és fàcil, que se’ns presenta estret i feixuc, sobretot al començament, però que fixant la mirada en Déu s’eixampla si es corre per la via dels seus manaments en la inefable dolcesa de l’amor.

Sant Benet, fuit vir de vida venerable que havent estat beneït per la gràcia de Déu segueix essent avui per a nosaltres mestre principal de la vida monàstica, no havent-se preferit a sí mateix i donant-se al servei de l’únic rei veritable, rebé la gloria del Senyor i ens mostra aquí i ara el camí per fer-nos-en participar, per fer-nos-hi córrer per aconseguir allò que ens aprofiti per sempre en l’escola del servei diví.

19 de març de 2019

SANT JOSEP, ESPÒS DE LA BENAURADA VERGE MARÍA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
2Sm 7,4-5.12-14.16; Sl 88,2-5.17.29; Rm 4,13.16-18.22; Mt 1,16.18-21.24

«Quan una veu ve de Déu no arriba a les oïdes de tots, sinó a aquells que hi estan interessats, perquè es comprengui que el so no és a través de la llengua sinó de la guia d’un signe celestial». (Sant Ambròs, Hom. Gen. III, 2)

S’acaba de proclamar la Paraula de Déu. Una veu de Déu que no arribarà a les oïdes de tots, sinó tan sols als interessats. ¿I quin interès pot tenir avui per a mi aquesta paraula que acabem d’escoltar?

Avui celebrem la solemnitat de sant Josep, una persona humana privilegiada per Déu que li va fer el do singular de dipositar en ell el seu Misteri d’amor.

L’Escriptura ens ensenya que Déu es deixa trobar dels qui el busquen (cf. Sl 9,11). Però en aquest cas, sembla ser que sant Josep no buscava Déu, sinó formar una família amb Maria de Natzaret. En aquest cas, doncs, és Déu el qui cerca l’home. I contemplem com l’home es deixa trobar per Déu. Aquest gest, ja diu molt de com era el cor de sant Josep: un cor senzill, just, ple d’amor; un amor que es deixa trobar per l’Amor diví.

«Un home bo», ens diu l’evangeli d’avui, un home bo que no vol causar cap dany a la seva promesa Maria. Una ànima enamorada. Una ànima enamorada que és, com escriu sant Joan de la Creu, «tova, mansa, humil i pacient» (Proverbis de llum i d’amor, 29).

Tot aquest afer del Misteri diví que des de segles intentava arribar al cor dels homes, com ens ensenya la Sagrada Escriptura, en la seva Història de salvació, va haver d’ocupar força temps del fuster de Natzaret. Temps d’una reflexió silenciosa. I, evidentment, arribà a trobar-se amb el cor de Déu. Ja ho hem sentit moltes vegades: que Déu parla en el silenci del cor. Sant Joan de la Creu també ho expressa molt gràficament quan escriu: «Una paraula va parlar el Pare, que va ser el seu Fill, i aquesta parla sempre en etern silenci, i en silenci ha de ser escoltada ànima endins» (Punts d’amor, 21).

El seu silenci, contemplant el Misteri de Déu que ja apuntava en la seva promesa Maria, el porta a incorporar-se al mateix Misteri d’amor.

El va decidir a això el somni en què s’apareix un àngel? O el seu somni va ser un somiar despert en el silenci del cor i escoltar l’àngel en els gestos i la vida de Maria. El contemplem tot ell dins del Misteri de Déu. Però aquest Misteri es mou sempre i es comunica mitjançant el silenci.

Així que si us interessen aquestes paraules de l’Evangeli, contempleu la figura de Josep, la figura de Maria a Natzaret, i quedeu-vos amb aquella que us hagi arribat a commoure els vostres cors, guardeu-la en silenci, tot esperant que Déu us parli en la vostra vida.

Però en relació amb el Misteri de Déu en la vida de sant Josep, podeu contemplar altres dues figures bíbliques: Abraham i David. La Paraula de Déu ha proclamat sobre ells paraules importants que us poden interessar per a la vostra vida.

Abraham. Tampoc ens diu clarament que buscava Déu. Déu el va buscar i el va animar a emprendre un nou camí, fent-li la promesa d’una gran descendència. I Abraham es va fiar de la Paraula de Déu i va emprendre una nova vida. Però quan Déu entra en la vida d’una persona, sap que l’aventura està assegurada. Perquè Déu és Amor i l’amor obre mil camins. I així fou per a Abraham, que va haver de viure altres moments difícils i apassionants en la seva vida. Però li interessaven les paraules de Déu, no les va deixar en l’oblit, i Abraham tampoc va caure en l’oblit, i és per a nosaltres un exemple de confiança en Déu, d’acceptar el Misteri de l’Amor en la seva vida.

David. També pot ser una bona referència per a nosaltres. Vol dur a terme una iniciativa amb Déu construir-li un temple i Déu no l’escolta. David és una persona amb molts contrastos com podeu llegir a la Sagrada Escriptura: guerres, violències domèstiques, inclòs l’adulteri, exili... però sensible al perdó, a l’amor. I Déu va anar incorporant a poc a poc el seu Misteri d’amor en la seva vida

Quines paraules ens interessen més? Tots tres personatges són interessants i tots tres ens porten a trobar-nos amb Déu, o tots tres ens diuen, en definitiva, que Déu vol trobar-te.

Jo avui donaria preferència a sant Josep, perquè tenim l’oportunitat de comptar també amb l’ajuda de santa Maria, dona especialment sensible a l’Amor diví.

10 de març de 2019

DIUMENGE I DE QUARESMA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Dt 26,4-10; Sl 90,1-2.10-11.12-13.14-15; Rm 10,8-13 i Lc 4,1-13

El temps quaresmal ens prepara, lliurats més intensament a la pregària i a l’escolta de la Paraula de Déu, aquella que tenim molt a prop nostre, al llavis i al cor com ens diu l’apòstol, per celebrar el misteri pasqual donant particular relleu al doble caràcter d’aquest temps: baptismal i penitencial, com ens diu el Concili Vaticà II (Cf. SC, 109). Així la litúrgia ens proposa avui, tot començant el camí quaresmal, de fer-ho de vell antuvi amb Jesús, acompanyant-lo en la seva pujada cap a Jerusalem i sortint des de la feixuguesa del desert, on ha estat portat per l’Esperit, que ha davallat sobre d’Ell després de rebre el baptisme de Joan al Jordà. El desert és el lloc de la pregària i del silenci, de la solitud; allí Jesús resta cara a cara amb el Pare, durant quaranta dies evocant els quaranta anys de travessia pel desert del poble d’Israel quan el Senyor l’alliberà, el feu sortir d’Egipte amb mà forta i amb braç poderós, enmig de senyals, de prodigis i d’un gran pànic, i el va portar fins al país que regalima llet i mel; com ens diu el llibre del Deuteronomi.

Jesús al desert viu les primícies de la seva missió en intimitat amb el Pare; iniciant un nou i definitiu èxode que aquest cop portarà al nou poble d’Israel, a tota la humanitat redimida, cap a la plenitud de la vida. Cara a cara davant del Pare, Jesús ens mostra que l’home per salvar-se ha de lluitar constantment contra la temptació. El desert, el lloc de l’encontre amb Déu, és també l’escenari de la prova, de la temptació a fer-se enrere. Jesús, el Fill de Déu fet home, com a home és temptat per alliberar-nos a nosaltres de la temptació, com demanem en el Parenostre. Tres cops el diable intenta que desisteixi de la seva missió i prengui un altre camí, oferint-li aliment quan està extenuat de fam, poder quan està sol i desvalgut i prodigis quan està abatut. El tempta perquè adopti un messianisme terrenal; amb el domini de tots els reialmes de la terra; un messianisme de grans gestos, com tirar-se daltabaix del temple per ser endut pels àngels; un messianisme que Jesús rebutja perquè ens vol mostrar que des de la humilitat, des de la nostra humanitat, des de la nostra fragilitat, podem vèncer la temptació, vèncer al maligne i salvar-nos. Jesús sap perquè ha vingut al món, sap que és del Pare i que al Pare ha de tornar. No es deixa temptar, no sucumbeix a poders efímers, resta fidel a la seva missió, ple de confiança en el Pare, feliç d’acomplir la seva voluntat.

L’Evangeli segons sant Lluc ens presenta la peculiaritat de que Jesús és temptat al llarg dels quaranta dies que passa al desert, mostrant-nos així que és temptat com nosaltres mateixos ho som, perquè la temptació ens surt al pas a cada passa de la nostra vida, ens espera rere cada cantonada, perquè el diable s’allunya però tant sols per esperar que arribi una oportunitat millor per poder temptar-nos de nou i amb més força si pot. Jesús ens mostra que el dejuni i la pregària lluny d’afeblir-lo l’enforteixen i així amb la força de la Paraula, ple de l’Esperit Sant i la confiança infinita en el Pare, ens mostra que vèncer la temptació és possible, que a vèncer al diable ens hi ajuda el dejuni, la pregària i la força de la Paraula de Déu. A cada temptació, a cada provocació per demostrar que és el Fill de Déu, Jesús respon amb una cita de l’Escriptura i ens ensenya així, que pouant en la Paraula i plens de l’Esperit Sant, obtindrem la força necessària per a seguir endavant, per a rebatre els enganys del maligne i treure llevat de la malicia.

Les temptacions de Crist al desert no són un parlar per parlar, un relat anecdòtic, Jesús ens hi mostra que Ell ha vingut per a vèncer al diable, per a vèncer el mal i poder esdevenir així nosaltres fills del Pare, lliures del poder del maligne. Jesús ens mostra que és possible vèncer al mal, ens ensenya com fer-ho si amb els llavis reconeixem que Jesús és el Senyor i creiem de tot cor que Déu l’ha ressuscitat d’entre els morts; sols així serem salvats, perquè la fe que ens fa justos la portem al cor, i la professió de fe que ens duu a la salvació la tenim als llavis. Si creiem que Ell és el Fill de Déu, no serem defraudats; perquè tothom qui invoca el nom del Senyor serà salvat (Cf. Rm 8,10-13). En aquesta crida no hi ha diferències socials, ètniques o culturals; tots tenim el mateix Senyor, que enriqueix als qui l’invoquen amb sinceritat de cor.

En l’inici d’aquest exercici de la milícia cristiana, d’aquest camí cap a Jerusalem, d’aquest combat contra el maligne; deixem-nos tocar per la Paraula de Déu; demanem-li que no permeti que caiguem en la temptació o, encara pitjor, de ser temptadors dels altres i visquem de tota paraula que surt de la boca de Déu.

6 de març de 2019

DIMECRES DE CENDRA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Jl 2,12-18; Salm 50,3-4.5-6a.12-13.14 i 17; 2C 5,20-6,2; Mt 6,1-6.16-18

«Ara convertiu-vos amb tot el cor» ens diu la profecia de Joel. La Quaresma és el camí de conversió per excel·lència, un temps per lluitar contra l’esperit del mal, per reconciliar-nos amb Déu, per morir al pecat i poder compartir la victòria sobre la mort que ens dona la resurrecció de Jescrist. La Quaresma és el temps en el qual Déu ens convida a esdevenir cada cop més justos, esquinçant-nos els cors i no els vestits. Convertir-nos significa no tancar-nos en la cerca del propi prestigi sinó en fer que cada dia, en les petites coses, la veritat, la fe en Déu i l'amor es converteixin en el més important, en el motor de la nostra vida.

Jesús evoca en l’Evangeli tres pràctiques religioses jueves, habituals entre els fidels: L’almoina, la pregària i el dejuni. Unes pràctiques que el mateix Jesús va realitzar al llarg de la seva vida en aquesta terra i que l’Església ens convida ara, en aquest temps de conversió a compartir. «Dejunar, o sigui, aprendre a canviar la nostra actitud amb els altres i amb les criatures: de la temptació de “devorar-ho” tot, per sadollar la nostra avidesa, a la capacitat de patir per amor, que pot curullar el buit del nostre cor. Pregar per saber renunciar a la idolatria i a l’autosuficiència del nostre jo, i declarar-nos necessitats del Senyor i de la seva misericòrdia. Donar almoina per sortir de la niciesa de viure i acumular-ho tot per a nosaltres mateixos, i creure que així ens assegurem un futur que no ens pertany. I tornar a trobar així l’alegria del projecte que Déu ha posat en la creació i en el nostre cor, és a dir, estimar-lo, estimar els nostres germans i el món sencer, i trobar en aquest amor la veritable felicitat.» (Missatge del Papa Francesc per a la Quaresma de l’any 2019).

Així la novetat que aporta Jesús és la manera de viure-les aquestes pràctiques, de no cercar-hi el reconeixement dels altres, dels que ens veuen, sinó el del nostre Pare del cel. No viure la nostra fe per ser vistos, admirats i aplaudits pels homes. No viure per la gloria dels homes, perquè aquesta ens allunya de Déu i és tant sols la seva recompensa la que salva. Jesús ens diu que deixem de tocar trompetes cercant la lloança del món, que deixem de quedar-nos palplantats a les cantonades perquè tothom ens vegi pregant, que deixem de dejunar fent un posat trist i hipòcrita cercant el reconeixement dels altres.

Hem de viure sentint-nos tothora observats per l’amor del Pare, cercant la recompensa que el mateix Jesús, per la seva passió, mort i resurrecció, guanyà per a tots nosaltres, ser fills de Déu. Els fills de Déu cerquen que el seus gestos quedin en el secret, es tanquen amb pany i clau per a pregar, es renten la cara i es posen perfum perquè la gent no sàpiga que dejunen, sols el Pare que veu en el secret sap que fem realment. La conversió és sortir de nosaltres mateixos per posar-nos en camí cap al Pare.

La celebració d’avui ens recorda que som pols, que la nostra vida actual acabarà un dia i tornarem a la pols d’on vàrem sortir; ens recorda la nostra finitud, certament, però alhora i fonamentalment és una crida a esdevenir fills de Déu amb Jesús i a participar amb Ell de la íntima relació amb el Pare. Ens convida a convertir-nos lliurement i a creure en l’Evangeli, perquè si creiem en l’Evangeli, en que Jesús és el Fill de Déu fet home per a nosaltres, que és l’amor, lliurament ens convertirem i la nostra vida canviarà.

La Quaresma és el temps de la llibertat; Crist es feu home lliurament, predicà i realitzà miracles lliurament, patí, fou crucificat i morí lliurament; és la llibertat que li permeté de vèncer les temptacions al desert, de superar l’agonia de Getsemaní i de lliurar-se plenament al Pare per tal de salvar-nos. La Quaresma ens revela que tota la vida de Jesús, de principi a fi, fou un sí lliure al Pare, per tal d’alliberar-nos del pecat i mostrar-nos el camí cap a la salvació. Malgrat tot nosaltres ens entestem en escollir de fer el mal, que potser no voldríem fer però que fem. Deixem de fer el mal i aprenguem a fer el bé, ens diu el profeta Isaïes (Is 1,16-17). En aquesta Quaresma, com sempre però més que mai, hem de convertir-nos, satisfer tot el mal  amb el qual hem embrutat l’Església de Crist. L’Església no és pecadora, és santa, som nosaltres els pecadors i pecant embrutem la casa de Déu, entelem la imatge de Déu de tal manera que els homes no poden reconèixer-la i això és un greu pecat, molt greu. De pensament, paraula, obra o omissió manquem i fem mal als homes, a l’Església i a Déu.

«Us ho demano en nom de Crist: reconcilieu-vos amb Déu» ens diu l’apòstol. El Pare ha fet el primer pas, ens ha enviat al seu Fill únic, i el fa sempre, constantment, la seva mà està sempre estesa esperant amatent que virem el nostre rumb i anem cap a Ell. En qualsevol època el Senyor ens concedeix l’oportunitat de penedir-nos si veritablement ens volem convertir a Ell (Cf. Sant Climent primer de Roma, Carta als cristians de Corint). Avui, en aquest temps de Quaresma, ens demana de nou la nostra conversió de cor, lliure, sincera, neta i clara. «Ara és l'hora favorable, ara és el dia de la salvació» (2Co 6,2), convertim-nos i creguem en la bona nova.

17 de febrer de 2019

DIUMENGE VI DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

La societat avança amb uns canvis molt ràpids. Ens trobem en una època marcada per la velocitat de les xarxes socials. Sembla com si hom no està posat al dia, no sigui d’aquest món.

La bona nova de Jesús no canvia, ni fa rebaixes. La bona nova de Jesús és clara. El mal és mal i el bo és bo. No es pot disfressar. Ai els rics, ai els qui posen tot el seu afany en la panxa plena, en la mofa i en la vanaglòria. Maleït serà el qui fa això perquè el seu cor s’allunya de Déu. El mal porta al mal i això és el seu premi mateix.

Però de vegades, tot i no ser molt de carnestoltes, els cristians ens agrada la disfressa, ens agrada considerar bo allò del reconeixement per part dels homes, el poder, la fama, el gaudi de tot el que es pugui pagar amb talonari. Però aquests béns són efímers del tot i no porten al bo i millor, perquè allunyen de Déu.

Per això ens hem de preguntar: On tenim posada l’esperança? Perquè d’esperança en tenim una miqueta tots. Però en qui la tenim posada?

Jesús capgira el pensament de la seva societat, però a nosaltres encara ens convida a la conversió. Ens convida a capgirar els nostres desitjos, les nostres felicitats i la nostra esperança.

Jesús diu clarament: El Regne de Déu és per als feliços. I qui segons ell és feliç, benaurat, o està en camí de ser-ho: el qui te posada la confiança en el Senyor, el pobre, el qui pateix ofenses, sofreix i viu en el plor. Aquests són els hereus del Regne del cel.

«Si l’esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d’aquesta vida, som els qui fem més llàstima de tots els homes». Ai dels qui no posen la confiança en la vida eterna. Crist ha ressuscitat per portar-nos amb ell al Regne de Déu, lloc d’esperança i felicitat eterna.

Ara no ens hem de descuidar del moviment dels nostres passos. Perquè les nostres accions estiguin dirigides vers la íntima relació amb el Senyor. Estima de cor la llei del Senyor, medita-la i siguis feliç de tenir posada l’esperança en la vida eterna.

10 de febrer de 2019

DIUMENGE V DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 6,1-2a.3-8; Sl 137; 1Co 15,1-11; Lc 5,1-11

Estimats germans i germanes,

Tota acció humana transcorre en escenaris, que han de ser oberts per tres motius: perquè no quedem reduïts als propis límits; perquè les idees, suggeridores, ens inviten a aprofundir; perquè Déu, en la seva immensitat, ens crida a un amor sense fronteres. Dos personatges ens representen a tots nosaltres. Isaïes, en l’escenari magnífic del temple, queda impressionat davant de la pròpia petitesa i de la grandesa de Déu: «Sant, sant, sant és el Senyor de l’univers...». La nostra reacció, com la del profeta, és la mateixa: «Ai de mi, no podré parlar». O amb altres paraules: No em comprometis, Senyor, sóc ben poca cosa; em contemplo al mirall i reconec que no avanço, que hi ha molt de camí a recórrer. Però pot passar que de vegades ens sentim còmodes en la tranquil·litat o en la resignació per no qüestionar-nos temes importants. Pere, en el bell escenari natural del llac, davant de Jesús, Déu fet home, reconeix el que som tots: «Senyor, allunyeu-vos de mi, que sóc un pecador». Sense Vós, res no podem. «Veniu, Senyor Jesús!»

Isaïes queda tocat pel foc de l’Esperit que el purifica: «Ja ha desaparegut la teva culpa, el teu pecat ja ha estat esborrat». Pere escolta de Jesús: «No tinguis por: des d’ara seràs pescador d’homes». Tenim por de no donar la talla pels propis defectes. Tenim por també per les dificultats que se’ns poden presentar. Tenim por al compromís. Déu veu la nostra pobra realitat, però ens veu també com a fills... i confia malgrat tot. Ens invita a revisar la nostra vocació de cristians amb un cor il·luminat per la raó i per la llum del discerniment. També amb un cor ple d’amor i de sentiments. Mirada de foc, profunda i amorosa de Jesús, que inspira confiança en Pere i ens la renova en nosaltres. Crist no ens deixa sols, el seu Esperit està en nosaltres.

Podem contemplar el tercer escenari. El nostre propi: monestir, ambient familiar o laboral. L’escenari de la nostra lluita diària, de les nostres relacions i fidelitats. El llac sembla buit perquè les xarxes no treuen el que esperem. Si ens tanquem en nosaltres, caiem en el desànim. Si mirem Jesús, escoltem la seva invitació provocadora: «Tira endins, intenta-ho de nou». Amb confiança sentiríem l’acció de l’Esperit de Déu i la nostra resposta seria més positiva. Voldríem dir com Sant Pau: «La gràcia que Déu m’ha donat no ha estat infructuosa».

Unim, finalment, els tres escenaris. Podem convertir el nostre ambient quotidià en lloc d’escolta de la Paraula de Déu, com en aquell llac on parlava Jesús i tots tenien en comú el mateix interès en trobar la Saviesa que respon als nostres interrogants. Podem fer de la nostra vida un lloc de pregària, en el temple del nostre cor. Demanen al Senyor que en aquesta triple dimensió visquem amb joia i pau la nostra vocació. «El vostre amor perdura sempre».

3 de febrer de 2019

DIUMENGE IV DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Jr 1,4-5. 17-19; Sl 70; 1Co 12,31-13,13; Lc 4,21-30

L’evangelista sant Lluc ens diu al començament del seu evangeli que es proposa escriure una història ordenada de la vida de Jesús, però l’evangeli que acabem d’escoltar ens parla ja del rebuig de Jesús al començament de la seva vida pública, la qual cosa succeeix al final del camí, a Jerusalem, amb la seva mort a la Creu.

Lluc es planteja tot l’evangeli com una pujada a Jerusalem, però el rebuig i mort a Jerusalem ja apareix anticipat aquí en el seu propi poble de Natzaret. Al llarg de la pujada a Jerusalem anirà manifestant el seu amor enmig d’una creixent conspiració per matar-lo, però no impediran que segueixi portant la bona nova als pobres, fins proclamar-la en l’amor extrem de la Creu.

Aquest és el gran servei de Jesús: el de l’amor. Ens diu l’amor del Pare Déu amb la seva vida i les seves obres, amb un llenguatge i unes obres d’amor. Un amor que venç la mort. Aquest projecte d’amor és el que ens transcriu sant Pau en la seva carta als cristians de Corint: «Un amor pacient, bondadós, sense enveja, sense orgull, no és groller ni egoista, no s’irrita ni porta comptes del mal, no simpatitza amb la injustícia, sinó amb la veritat. Disculpa sempre, es refia sempre, espera sempre, aguanta sempre». Aquest projecte, diu Pau, no passa mai.

Però viure de veritat aquest projecte d’amor és morir, és anar fent el camí de la vida, de cada dia morint-se a si mateix. L’amor és vida, però és també mort. Un morir per recrear nova vida. Però és dur morir. La nostra naturalesa es resisteix a morir. Estem més aferrats a la vida, a una vida que no sempre és veritable vida. No arribem a comprendre que només el morir és garantia de nova vida. És l’exemple sempre viu i actual que trobem en la persona de Jesucrist. I que no arribarem mai a comprendre fins que no ho fem per la nostra part, una experiència viva. Viure i morir, dos verbs que sempre van junts.

El podem percebre i viure en la mateixa naturalesa quan, contemplant el sol del capvespre que mor a l’horitzó donant un relleu especial als colors de tardor de les vinyes, donant lloc que el nostre esperit s’enlairi, com diu el poeta, «en la seva nostàlgia fins a la barbeta de Déu».

Percebre en aquest matrimoni que celebra els seus 50 anys. Van començar el seu amor mirant-se als ulls, somiant i vivint junts i morint junts fins convertir les seves mirades en una sola mirada. Una mirada nova, en la mateixa direcció.

Percebre en el monjo que ja no murmura les deficiències d’una comunitat o d’un superior, sinó que en el seu camí monàstic ha anat morint a si mateix, enriquint la seva vida tot contemplant la Paraula i la vida dels seus germans fins a no estar ja àvid sinó de vessar la riquesa del seu cor en un servei generós i desinteressat.

Aquest va ser el camí de Jesús durant la seva vida històrica. Aquest és el camí de Jesús que ara estem cridats a fer i viure els qui vivim de la fe en ell.

Però és un camí que fa por. Com ha escrit algú: «La prepotència que dona la infal·libilitat que s’ha adjudicat a si mateixa l’Església, i la por que li produeix l’amor que li demana el seu fundador la bloquegen en un patètic exercici d’impotència, mentre pensa que ha sobreviscut a totes les crisis de la humanitat». O escrivia, també, Urs von Balthasar: «va caure sobre l’esperit profètic de l’Església una gebrada que no ha tornat a treure’s del tot del damunt».

D’aquesta manera es compleixen les paraules del Senyor a Jeremies: «Digues-los tot el que jo et manaré. No els tinguis por o jo et faré tenir por d’ells».

No creieu que vivim una fe de mínims, o a la defensiva?, una fe de compliment d’una norma o llei. Però mai des de la llei del cor, la llei de l’amor.

Tenim necessitat d’assumir aquest projecte d’amor, que és foc, per fondre aquesta gebrada que ens congela, o desbloquejar la nostra impotència.

Assumir aquest amor. És la targeta de presentació de Crist. Aquest amor que no és un somni, un impossible, sinó la llei bàsica de les criatures que hem estat creades lliures per donar-se, per participar de la infinita abundància de vida que ens ve de Déu. L’amor és el cor i el veritable centre del dinamisme creador que anomenem vida. L’amor és la vida mateixa en el seu estat de maduresa i de perfecció.

2 de febrer de 2019

PRESENTACIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ml 3,1-4; Sl 23,7.8.9.10; He 2,14-18; Lc 2,22-40

Un home just i pietós i una dona dedicada nit i dia al culte de Déu amb dejunis i pregàries. A ells els ha estat revelada la vertadera identitat d’aquest noi que va creixent, es va fent fort i entenimentat. Simeó i Anna, com abans els pastors la nit de Nadal o uns mags vinguts de llunyanes terres, són escollits per reconèixer en aquest infant a aquell a qui Déu ha concedit el seu favor; molt més encara, aquell a qui el Pare ha enviat, el seu mateix Fill que per obra de l’Esperit Sant s’ha fet carn de la nostra carn en el si virginal de Maria. En l’encarnació el Fill de Déu emparenta amb la humanitat, esdevé el sacerdot compassiu i acreditat davant de Déu per expiar el pecat, perquè Ell mateix és Déu.

El Fill de Déu s’ha fet home per compartir el nostre dolor, aquest dolor que en Maria esdevindrà com una espasa que li traspassarà l’ànima. Però aquest sofriment no serà pas en va; Crist ha vingut a destruir el nostre dolor en el seu dolor, la nostra mort amb la seva mort; ha vingut a fer-nos lliures, a desvetllar els sentiments amagats als cors; a vèncer el temor a la mort vencent així la mateixa mort. Per Ell ara sabem que la mort no és pas el final, que la mort no és pas la derrota total sinó ans el contrari és l’inici de la vida vertadera i eterna. Que en són d’insignificants un parell de tórtores i dos colomins, com estableix l’antiga llei, al costat del sacrifici que oferirà el mateix Pare per la humanitat, la passió i mort del seu propi Fill.

Mogut per l’Esperit Sant els ulls de Simeó han vist al Salvador, la llum que es revela a les nacions; a la mateixa hora que Anna dona gràcies a Déu i canta les meravelles d’aquest nen, que tot i ser vertaderament un ésser indefens, és aquell qui esperaven tantes generacions durant tant de temps i que havia de venir per redimir Jerusalem; però Jerusalem no el reconeixerà i morint en creu a la ciutat santa la llum de la resurrecció il·luminarà tot el món. De la mà d’uns pares sorpresos de tot allò que senten a dir d’aquell infant, la nova aliança, la redempció entrà al temple per primer cop; aquell qui d’una vegada per sempre servirà de sacrifici per tota la humanitat; es presentat oferint el que prescriu l’antiga llei i prenuncia així un sacrifici per sempre.

El Pare ha enviat al seu Fill únic. Que n’és d’admirable l’obra de la redempció, que n’és d’admirable l’amor de Déu. El Fill s’ha fet home per la nostra salvació, és l’amor de Déu que fa que el Pare enviï al seu Fill perquè qui cregui en Ell tingui vida eterna; perquè l’home estant en comunió amb la Paraula feta carn, rebi la filiació divina i esdevingui Fill de Déu. En expressió de sant Atanasi «si el Fill no hagués sigut Déu veritable, no hauria pogut ser divinitzat, i l’home no hagués pogut estar a la presència del Pare si el qui s’havia revestit del seu cos no era per naturalesa el Verb veritable del Pare.»

Simeó mogut per l’Esperit Sant va al temple, allí reconeix en Jesús al Salvador. No és un infant qualsevol, si Jesús tant sols hagués estat un home bo, que hagués donat bon exemple, com tants d’altres, no molts però si alguns al llarg de la història de la salvació, tot hauria estat inútil. Simeó veu acomplerta la promesa de l’Esperit Sant, de que veuria abans de morir al Salvador. Ara, l’ara de Simeó, és l’ara de la definitiva, nova i vertadera aliança, la que culminarà amb la resurrecció passant pel sacrifici únic i veritable de la creu.

Per la creu de Crist hi passa el dolor de tot el món, tot el dolor de la història passada, present i futura; en la creu hi són representats hi són clavats tots els qui sofreixen: els oprimits, els innocents injustament acusats, les víctimes d’abusos o de qualsevol mena de violència, els qui pateixen fam i set, els empresonats, els qui naveguen en fràgils embarcacions tot cercant treball, habitatge i aliment, els qui pateixen dolor o solitud; crucificats de mil maneres diferents, espases de dolor clavades en les ànimes de tants homes i dones. Amb la resurrecció de Crist tota la humanitat venç la mort i obté la vida eterna.

Que en són de sortosos Simeó i Anna reconeixent en aquell infant al Salvador, veient amb els seus propis ulls com l’eternitat entra en la història, en expressió de sant Joan Pau II. «On es manifesta la humanitat de Déu, la seva benignitat ja no pot restar oculta», diu Sant Bernat. La humanitat glorificada és la font de la nostra salvació, la salvació preparada per presentar-la a tots els pobles, llum que es revela a les nacions, glòria del poble de Déu. La salvació que Simeó i Anna, els fou donada de reconèixer al temple en veure a Jesús, la salvació que Simeó abraçà en prendre en braços a aquell infant, la Paraula feta carn per la nostra salvació.

26 de gener de 2019

SANTS ROBERT, ALBERIC I ESTEVE, ABATS DE CISTER

PROFESSIÓ MONÀSTICA SOLEMNE DE F. JOAQUIM CERVERA I PAVIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sir 44,1-10-15; Sl 149; He 11,1-2.8-16; Mc 10, 24b-30

Germans, germanes, benvolguts tots en el Senyor.

És una gràcia, un do del Senyor haver estat cridats a seguir-lo i aquesta gràcia la rebem tots pel baptisme. Els monjos, moguts per l’Esperit Sant, volem viure-la d’una manera concreta, en el clos del monestir; al que també ha estat cridat el nostre germà Joaquim i pel que avui, primer que tot en donem gràcies. Avui estimat fra Joaquim aquella obra bona que el Senyor va començar en tu quan reberes les aigües del baptisme, la vols portar a terme fins al dia de Jesucrist consagrant-te més estretament a Déu. Demanes de ser rebut pel Senyor i tanmateix li ofereixes la teva professió, la teva vida, amb el pa i el vi de l’Eucaristia. Estabilitat, conversió de costums i obediència com a vots; l’Evangeli i la Regla com a guies; la caritat, la solitud i el silenci com a mitjans; la pregària, la penitència joiosa i el treball humil com a normes de vida i tot amb l’auxili de l’Esperit Sant. Com aquells homes piadosos que avui recordem i celebrem, la bondat dels quals no hem oblidat, aquells qui gràcies a la fe cercaren la pàtria definitiva, la pàtria celestial.

Avui estimat fra Joaquim et compromets solemnement a seguir a Crist sota el guiatge de l’Evangeli, confiat que Ell, malgrat les nostres febleses tant físiques com morals, ens pot salvar, perquè per a Ell res no és impossible, Déu ho pot tot. Per Ell deixes la teva vida anterior, no pas perquè aquesta que ara tries sigui més planera o millor, sinó per cercar Déu de veritat, en la comunió fraterna i en la pregària. Així et compromets davant de Déu, davant d’aquesta comunitat, davant de l’assemblea aquí reunida, que representa a tot el poble de Déu; i el teu compromís ens compromet també a nosaltres, perquè vols abraçar la nostra vida, en aquest monestir i en aquesta comunitat, estimant la Regla i el lloc. T’ho has pensat bé, has tingut temps per a fer-ho i ara vols cercar Déu d’una manera especial, concreta, no desitjant altra cosa que ser monjo, que viure com a monjo.

El monestir, segons la Regla de sant Benet, és una escola on s’hi ensenya a servir com va fer el Senyor, és a dir donant la vida per al servei de tots: «Com el fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la vida com a rescat per tothom.» (Mt 20,28). Aquesta vida amb els altres i per als altres se’ns explica en el llibre de text d’aquesta escola del servei del Senyor, és a dir, sota la guia de l’Evangeli (Cf. RB Pròleg, 21), i aquí el monjo ha de fer el seu camí, sense anteposar res a l’amor de Crist i posant la seva persona i els seus talents els uns al servei dels altres, cadascú segons els dons que ha rebut. Hem vingut al monestir, doncs, tot i ser homes febles i imperfectes, no per a ser servits sinó per servir i per donar els dons, talents i carismes, és a dir, la vida, servint als germans com ho va fer el Senyor. Sobre aquests dos extrems, dons, talents i carismes d’una banda i febleses físiques i morals, de l’altra, hi ha tres columnes o pilars per sobre dels quals passa el pont que els uneix: l’amor, el servei i la paciència.

No en podràs estar mai del tot cert de que Déu t’ha cridat, però Ell si que està segur d’haver-ho fet i per això ha volgut que nosaltres, pobres pecadors, tot creient-ho així com a comunitat t’hagin acceptat en el nom del Senyor; acceptat allò que has demanat al Senyor amb força, amb la força de la fe; que et rebi per viure amb la major plenitud de que siguis capaç, per viure uns valors que ajuden a conèixer per endavant allò que encara no veiem però en el que gràcies a la fe creiem. Has de mirar sempre fra Joaquim, de reconèixer l’acció de Déu en la teva vida, en la vida d’aquesta comunitat, en la vida de l’Església. Déu ens parla, potser a voltes ens sembla que la seva veu no ens arriba clara i diàfana, però és perquè l’ofeguem amb els nostres dubtes, amb les nostres pors i l’enfosquim amb els nostres pecats. Deixar-nos en mans de Déu, és atrevir-nos a fer el pas cap a Ell, com avui fas fra Joaquim; un pas valent, decidit, sense mirar enrere amb nostàlgia sinó amb agraïment per tot el que t’ha donat fins ara, els teus pares, la teva família, els teus amics i sobretot el que et promet a partir d’avui. Perquè el camí segueix i a partir d’avui, arrel d’aquest teu compromís, el teu futur està més que mai en mans de Déu i l’aniràs descobrint en cada gest, en cada signe que t’enviï el Senyor.

La conversió de costums implica una nova lògica per seguir a Crist al llarg del camí que resta de la teva vida i també de la nostra vida monàstica; teva com a monjo, nostra com a comunitat. Perquè el teu jo passa a ser un nosaltres, ja que aquest camí cap a Crist el vivim junts, en comunitat. La nostra història com a cistercencs és una història encarnada, feta de personatges, de rostres concrets i de comunitats concretes que al llarg dels segles han anat construint el nostre present i avui ens demanen a nosaltres, et demanen a tu fra Joaquim, de seguir el camí que ens ensenyaren. Son generacions de monjos les qui ens han precedit en les nostres comunitats, molts, la majoria, ho han fet anònimament, d’altres els recordem com a exemples; com avui als sants Robert, Alberic i Esteve que moguts per un amor immens a la humilitat, amb una gran capacitat de paternitat, una sensibilitat eclesial generosa i portant la llavor de la renovació i la reforma al desert de Cister; esdevenen per a nosaltres mestres en l’escola del servei diví.

El fonament és sempre Crist, a partir d’aquí podem construir-hi amb l’or de la perseverança, amb la plata de la persistència i amb les pedres precioses de la observança d’una vida de pregària, treball i contacte amb la Paraula. Però també podem construir-hi amb la fusta molla o corcada de l’incompliment de la Regla, amb l’herba seca de la mandra o amb la palla de la murmuració, tants cops esmentada per sant Benet com el pitjor dels mals. Serà al dia del judici quan es veurà què val l’obra de cadascú; quan es posarà en evidència, es manifestarà i es comprovarà el valor de cada obra. Així si l’obra resisteix, el qui l’ha construïda en rebrà la recompensa (Cf. 1Co 3, 13-14).

Que el Senyor ens hi acompanyi i que amb l’exemple dels qui ens han deixat un testimoni de vida monàstica i ens ha instruït amb la seva vida espiritual, maldem sempre en les bones obres tot posant en pràctica la fe per mitjà de la caritat, com ho feu Crist.

21 de gener de 2019

SANTS FRUCTUÓS, BISBE, I AUGURI I EULOGI, DIAQUES, MÀRTIRS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
He 10,32-36; Sl 33,2-3.4-5.6-7.8-9 i Jo 17,11b-19

Als anys centrals del segle III, el 21 de gener de l’any 259 foren cremats a l’amfiteatre de Tarragona el bisbe Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi. Eren els primers temps del cristianisme a les nostres terres, acabava d’arribar-hi la llum de la fe i els primers creients van haver de sostenir lluites i sofriments, foren insultats i maltractats públicament, foren injustament empresonats però gràcies a llur fe ho sofriren tot amb constància per complir la voluntat de Déu i a la fi obtingueren el que Ell els havia promès. El Senyor els guià, ells el seguiren i ara estan on Ell està, perquè el Senyor els va escoltar. Fructuós, Auguri i Eulogi gràcies a llur fe no tingueren por, no abaixaren els ulls avergonyits i meresqueren a la fi una digne estada al cel, a la dreta de Crist.

Sota els emperadors Valerià i Gal·liè, essent cònsols Emilià i Bassus; Fructuós, Auguri i Eulogi foren cridats a donar testimoni de la seva fe. «Soc cristià», digué Fructuós, «jo adoro l’únic Déu que ha fet el cel, la terra, el mar, i tot el que s’hi mou», afegí. «Jo adoro Déu omnipotent», respongué Auguri al governador; «jo adoro Aquell a qui Fructuós adora», afegí Eulogi. En el pensament de Fructuós hi tenia l’Església Catòlica, estesa d’orient a occident; en el seu cor la certesa de que l’amor i la promesa del Senyor no poden fallir mai ni en aquest món ni en l’altre.

Gràcies a llur fe segurs de la resurrecció i pregant amb els braços estesos, signe de la creu victoriosa del Senyor; posats dins el foc d’aquest món, on llur fe fou provada com l’or al gresol; el Pare no els abandonà, el Fill els ajudà i l’Esperit els acompanyà entre les flames del foc. No s’han perdut, tot i que el món no els estimà, malgrat ser perseguits no renunciaren a la veritat, que és la Paraula de Déu i a la fi foren consagrats en la veritat. Provats al foc, com l’or preciós, revestits amb la cuirassa de la fe i l’elm de la salvació, essent coronats amb la diadema reial i la corona immarcescible, foren així glorificats pel Pare.

Què ens deixen els màrtirs? El seu testimoni i el seu exemple, són llavor de fe. Al màrtir no el fa pena el mal que se li infringeix, sinó la causa que el motiva i la causa del martiri és l’odi a la seva fe en Crist, a la seva fidelitat i al seu amor a Crist i a la Paraula de Déu. El martiri està sempre lligat a la missió del cristià; on hi ha la Paraula hi ha el deixeble, on hi ha el deixeble hi ha la fidelitat, on hi ha la fidelitat, hi ha el testimoni; són aquesta fidelitat i aquest testimoni els que porten al martiri. Els màrtirs són els fidels testimonis de la Paraula, de la Paraula feta home, de Crist. Testimonis de fe per al món, exemples de fe per a nosaltres.

20 de gener de 2019

DIUMENGE II DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 62,1-5; Sl 95,1-2a.2b-3.7-8a.9-10a i c; 1C 12,5-11 i Jo 2,1-11

Jesús de Natzaret és el Fill de Déu fet home, la Paraula feta carn, vertaderament Déu i vertaderament home, enviat per a anunciar el Regne de Déu. La litúrgia de la Paraula d’aquests tres primers diumenges de l’any ens ha fet prestar atenció a tres manifestacions de Jesús. L’adoració dels mags presentava fonamentalment un signe de reialesa i prefigurava a més la divinitat i la humanitat de Jesús, amb les ofrenes de l’or, l’encens i la mirra. Al Jordà en ser batejat Jesús una veu del cel estant el reconegué com a Fill i estimat del cel. Avui a Canà Jesús, com un home qualsevol participa en unes noces on ha estat convidat amb la seva Mare i els seu deixebles, tot just cridats a la missió. En tots aquests relats es manifesta la gloria del Senyor, aquell raig de llum que anuncià el profeta Isaïes, i que ha estat el nostre bé.

«Dona, i jo què hi tinc a veure? Encara no ha arribat la meva hora.» diu Jesús a la seva Mare.

Era el tercer dia, ens diu el quart evangelista, quan Jesús anà a Canà. Encara no era la seva hora. L’hora de Jesús és un vertader fil conductor al llarg de tot el quart Evangeli; és l’hora que marca la plenitud de la realització de la seva missió, l’hora que tants cops anunciarà que ha d’arribar, així li dirà a la samaritana o a la gent vora la porta de les ovelles a la ciutat santa. L’hora que arribarà a Jerusalem després de la festiva entrada del diumenge de rams. L’hora presideix tota l’actuació de Jesús, és el seu horitzó, perquè és l’hora de la seva glorificació i exaltació, l’hora de la nostra salvació; perquè Ell és en qui hi ha la vida vertadera, que és la llum dels homes. L’hora de Jesús és l’hora que el Pare ha disposat perquè el pla de salvació s’acompleixi. A Canà encara no havia arribat l’hora, però malgrat això Jesús hi fa un signe.

«Feu tot el que ell us digui.» diu la Mare als servents.

A Canà hi ha la Mare, és ella la qui comenta al seu Fill que el vi s’ha acabat; una conversa ben col·loquial entre una Mare i un fill convidats a unes noces, un diàleg profundament humà. Però alhora que li confia una necessitat humana, és una Mare que exposa una situació compromesa per als nuvis, que vol intercedir davant del Fill a favor d’altri. Pròpiament no demana res a Jesús; simplement exposa una situació, li diu que no tenen vi, però no li demana que faci res en concret, ni que utilitzi el seu poder, ni encara menys que realitzi un miracle; simplement informa a Jesús i espera que ell decideixi que ha de fer. La Mare atén així la petició dels homes i ho fa com una mare amatent, disposada a ajudar. Per primera vegada en l’Escriptura, apareix la bondat i la disponibilitat a intercedir de la Mare. Però alhora que ho deixa confiadament tot en mans de Déu, amb el seu exemple ens ensenya a pregar a Déu, a confiar en Déu, a presentar-nos davant d’Ell i deixar que Ell decideixi el que cal fer, perquè tant sols Ell sap el que és millor per a nosaltres. Jesús no li diu Mare, li diu dona perquè amb aquest títol expressa el lloc que ocupa en la història de la salvació; el que ocuparà als peus de la creu quan tornant a dir-li dona, la lliuri a la protecció d’aquell deixeble que tant estimava. Indica així anticipadament l’hora en què Ell convertirà aquesta dona, la seva Mare, en Mare de tots els seus deixebles, de tots nosaltres. La Mare de Jesús representa la dona nova, la dona definitiva, és aquella que li va donar la carn i la sang, i que feu que una dona alcés la veu entre la gent i li digues a Jesús “Sortoses les entranyes que et van dur i els pits que vas mamar!” (Lc 11,27).

«Tu has guardat fins ara el vi millor.» digué el cap de servei al nuvi.

El mateix Jesús és el vi millor, aquell qui després dels profetes ha estat enviat pel Pare per acomplir el pla de salvació. Ell mai actua per agradar als altres; tot el que fa ve del Pare, i a Canà no fa un prodigi, no juga a mostrar el seu poder en un assumpte en el fons trivial; Ell realitza un signe, amb el qual anuncia la seva hora, que tot i que encara ha d’arribar, ja es prefigura. L’hora de les noces eternes, l’hora de la unió entre Déu i la humanitat. Transforma unes noces humanes en una prefiguració de les noces divines, imatge del moment en què Jesús portarà el seu amor fins a l’extrem, quan arribi l’hora.

Són diversos els signes que farà Jesús, però tots són obra d’un sol Déu, que els fa valent-se del Fill que ha rebut el do de donar la salut als malalts; el do de fer signes; el do de profecia; el de distingir si un esperit és fals o autèntic; el do de parlar llenguatges misteriosos; el do d’interpretar-los. També nosaltres, ens ho diu l’Apòstol, hem rebut un do de mans de Déu; ja sigui el do d’una paraula profunda; el do de desglossar les veritats o el do de la fe; cadascun de nosaltres n’ha rebut algun, gràcies a l’Esperit i com Crist hem de posar-los en bé de tots.

Que, per intercessió de la seva Mare, ens hi ajudi Jesús que començant els seus signes a Canà de Galilea, hi manifestà la seva glòria, tant que els seus deixebles cregueren en ell.