11 de juliol de 2019

EL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT, PATRÓ D’EUROPA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Pr 2,1-9; Sl 1; Col 3,12-17; Mt 19,27-30

Benet, un home de Déu

Sant Benet desitjava de tot cor la intel·ligència, es delia per ella. Nascut en una família noble de Núrsia prop de Roma, gaudí d’una formació i d’una posició social elevada per l’època, però això no l’envaní sinó que l’empenyé a cercar un gènere de vida santa. Cercava trobar el coneixement de Déu, el seu cor era amatent a entendre i a la fi el Senyor li donà una saviesa com aquella que reserva per als homes rectes, justos i fidels.

La recerca del monjo no comença sobre quelcom que desconeix. El punt de partida és la fe, la fe en Jesucrist i l’esperança en el regne promès. Sant Benet, home de fe, ens proposa seguir aquest camí cercant la pau, corrent per aconseguir-la. La veritable pau és la que ve de Déu i es fonamenta en Ell. Per això el qui busca la pau, busca a Déu, viu des de la bondat de Déu, des de l’amor, és capaç de veure com Déu veu, de veure’s a si mateix, la seva pròpia vida, i als altres des de l’amor infinit de Déu. I l’amor exclou tot temor. El que obre el seu cor a la bondat de Déu, no tem, no se sent en perill de ser humiliat, viu intensament la mansuetud i el seu cor es troba pacificat perquè troba en el Senyor la seva seguretat i no desitja altra cosa que cercar-lo.

Aquesta recerca demana renúncies, sant Benet ens diu que els monjos no hem de ser amos ni del nostre propi cos, no pas enemics del cos, sinó posar-ho tot al servei del Crist. Som de Déu per la creació, som creatures de Déu redimides per Crist. Els monjos hem optat lliurement a esdevenir homes de Déu, per això sant Benet, en viure intensament aquesta pertinença, és considerat home de Déu. La seva Regla ens convida a endinsar-nos en aquesta idea, que passa necessàriament per la renúncia a pertànyer-nos a nosaltres mateixos. Si som capaços de viure això, desapareix l’abatiment pel que ens succeeix o deixem de banda, les enveges, la gelosia, els enfrontaments. Si els monjos esdevenim realment homes de Déu, vivim segons el cor de Déu, som a prop de la comunió d’aquells qui se senten una cosa amb Crist, malgrat tantes limitacions i febleses que sempre ens acompanyaran.

Benet, un cercador de Déu cridat per Déu

Els escollits per Déu han de tenir sentiments de compassió, de bondat, de serenor, d’humilitat, de paciència, s’han de suportar els uns als altres, s’han de perdonar. Sant Benet fou cridat per Déu a seguir aquest camí. La vocació monàstica suposa que Déu és aquell qui es revela a nosaltres mitjançant la Paraula, aquell qui ens crida. Perquè seguir la vida monàstica es respondre a algú en concret, a Crist. Déu ens adreça una paraula que demana una resposta, la vocació monàstica és una resposta a una crida o no és res. Els setanta-tres capítols de la Regla estant escrits per permetre a un grup d’homes o dones de viure en comunitat amb una finalitat precisa, respondre a aquesta crida consagrant la totalitat de la seva vida a Déu a l’espera de retornar al Pare, després de la mort, ja que el pecat original ha allunyat a l’home de la seva vertadera pàtria. Per aconseguir-ho sant Benet a la Regla ens proposa un seguit de mitjans que són presentats com la transcripció dels principis evangèlics que tenen per referent i font l’exemple per excel·lència, Jesucrist l’únic model, l’únic mestre vertader. Perquè a l’esguard de sant Benet Ell és el model perfecte d’obediència, de caritat, model de pobresa, de paciència i d’humilitat i alhora per la seva vida pública, per la seva mort i la seva resurrecció és l’iniciador de les comunitats cristianes. Crist és aquell qui renunciant a la seva pròpia voluntat, més que cap altre, va fer la voluntat del Pare. La Regla s’adreça a tots aquells que havent sentit la crida divina, hem escollit abraçar la vida monàstica. Una crida lliurement acceptada, perquè la llibertat en la resposta posa en valor la idea fonamental de la vocació i del nivell d’exigència d’aquesta nostra resposta. Sols portant una vida honrada, intentant esdevenir homes rectes, el Senyor guardarà els nostres camins, vetllarà per les nostres rutes i entenent llavors la bondat i la justícia encertarem sempre el bon camí.

El vertader sentit de la vida monàstica és la relació entre Déu i l’home a través d’aquell qui és Déu i home, Jesucrist, l’únic mitjancer, l’únic model. El sentit de la nostra vida, com la de tot cristià, és cercar que Crist creixi en nosaltres per l’acció de l’Esperit Sant, emprant com a eines l’obediència i la humilitat. Res absolutament res s’ha d’anteposar a l’amor de Crist. Tota l’espiritualitat de sant Benet és cristocèntrica. Cercar a Déu és conèixer a Crist, deixar-nos revestir de Crist, seguir-lo; Crist és el que dona sentit a la nostra vida, a les renúncies, als sacrificis. El monjo tot ho suporta per amor al Crist, perquè Crist és el camí, el nostre ideal de vida, la meta cap a la qual ens dirigim i tant sols viure amb Crist condueix a la plenitud de vida, a la vida eterna.

Benet, un home per Déu

Benet ho deixà tot per seguir al Crist, deixa casa, germans i germanes, pare i mare, camps i riqueses per cercar la vida eterna. Sant Gregori el Gran escriu en els seus diàlegs que qui vulgui entendre millor la personalitat de sant Benet cal que s’acosti a la Regla, on el mestre ensenya allò que no pot ensenyar de cap altra manera que havent-ho viscut. Una escola del servei diví, fundada sobre la idea de posar en pràctica els principis evangèlics en totes les tasques i moments de la nostra vida de monjos, tant espirituals com materials, tan individuals com comunitàries. Tot allò que els monjos portem a terme està centrat en Déu, en la idea de la presència continuada de Déu al nostre costat. La Regla és molt més que un text que organitza la vida d’una comunitat, d’un monestir; és l’experiència vital d’un home cercador de Déu, que ha centrat la seva vida en Déu, en definitiva un home per a Déu.

7 de juliol de 2019

DIUMENGE XIV DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

«El Regne de Déu és a prop». El Regne de Déu és a prop nostre, encara que de vegades no ens n’adonem.

Però, si esbrinem la nostra vida, igual com si meditem les Escriptures ens n’adonem que de part de Déu ens ve el consol, la pau i el benestar. Perquè només ell ens consola i, més encara, ens consolarà. És el que el profeta Isaïes experimenta i nosaltres experimentem cada vegada que venim a l’Eucaristia amb cor humil. Perquè és en el cor humil on la gràcia de nostre Senyor Jesucrist fa estada.

Sant Pau ens ajuda a discernir, a veure de què ens hem de gloriar, on hem de posar el nostre valor. La creu de nostre Senyor Jesucrist, ací està, és l’única cosa en que ens podem gloriar, perquè és gràcies a la creu que per Jesucrist hem estat creats de nou. És a dir, és per Jesucrist que som salvats de la nostra misèria per la misericòrdia de Déu que ens ha donat la pau, la seva pau, el perdó i la reconciliació amb ell.

Ara bé, si anem discernint que vol Déu de nosaltres, ens n’adonem que vol que ens posem en camí, en marxa, que anunciem, que prediquem: «El Regne de Déu és a prop vostre».

Perquè no ens podem conformar en que som cristians, bons o dolents però cristians; sinó que Jesús ens envia a anar més lluny de nosaltres mateixos, per anunciar la Bona Nova de la qual som portadors. Cal comunicar el Regne de Déu ara i en tot moment, començant des del nostre testimoni de fe.

Evidentment hi ha moltes dificultats per esdevenir apòstol, enmig de la nostra cultura, com anyells enmig de llops. Però, el valor, la força, el coratge sols el rebem de la fe en la creu de nostre Senyor Jesucrist.

Perquè el qui ens envia, Jesús, ens dóna la gràcia i el poder per superar serps i escorpins, és a dir, totes les dificultats més enrevessades. El do que hem rebut no el podem amagar. Per això, l’enviament que fa Jesús és el de donar el que hem rebut. La fe, l’esperança, l’amor que hem rebut de part de Déu, Jesús ens envia a donar-ho als altres. Com a malalts que som, si hem estat curats; podem esdevenir instruments de guarició de part de Déu.

Posem l’accent en la pregària, com a cristians que som sempre hem de pregar perquè el Senyor enviï més segadors als seus sembrats, els sembrats de la nostra societat secularitzada, la cultura de la poca fe.

També hem de pregar perquè no ens manqui el coratge de viure, viure com a cristians convençuts i contents de sentir-nos estimats de Déu, confiats que els nostres noms estiguin escrits en el cel.

El cel, el trobament definitiu amb Déu, aquesta és la nostra meta. Ara és temps de treva per col·locar-nos en bon camí acceptant el do de Déu que ens ha estat confiat. Obrim els ulls de la fe perquè el Regne de Déu és molt a prop nostre.

6 de juliol de 2019

DISSABTE DE LA SETMANA XIII DURANT L’ANY (I)

DIADA DE LA GERMANDAT DE POBLET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 27,1-5.15-29; Salm 134,1-2.3-4.5-6; Mt 9,14-17

Al llarg de la història de la salvació hi ha coses noves i coses velles. La naturalesa humana presenta al llarg dels temps trets similars, entremig d’aquests, respectant la nostra llibertat, el pla de Déu es va obrint camí.

La història dels bessons Jacob i Esaú, fills d’Isaac i de Rebeca que topaven entre ells ja dins les entranyes de la mare, recull tots els ingredients per atreure la nostra atenció: ambició, engany, males jugades; diríem que s’adaptaria a moltes de les notícies que publica la premsa en els nostres dies. I és que la divisió no és pas nova, acompanya tota la història de la humanitat i malgrat tot Déu actua en la història i es val a vegades d’històries ben humanes. També avui l’engany i l’ambició semblen triomfar, en tants aspectes de la nostra societat. Com amb Jacob que li va llevar al seu germà bessó Esaú la primogenitura a canvi d’un plat de llenties i després li arrabassà amb engany la benedicció del seu pare Isaac, ja molt ancià, aprofitant-se de la seva ceguesa i emprant una disfressa. Una història tant antiga i tant nova, perquè l’ambició humana no té límits, i pot emprar qualsevol mitjà per aconseguir els seus fins.

Davant d’això el missatge de Jesús és la gran novetat, bé a trencar vells costums i antigues pràctiques. Els deixebles compartiren una part de la vida de Jesús de ben a prop, la denominada vida púbica. El seguiren, l’escoltaren, el veieren ressuscitar morts, sanar malalts, alliberar endimoniats. El nuvi, l’espòs era amb ells. Aquesta setmana celebràvem la festa de sant Tomàs apòstol, el patró dels descreguts, certament, però també i sobretot patró dels creients, perquè de la seva boca surt una de les més grans professions de fe «Senyor meu i Déu meu», ni Pere s’havia atrevit a anar tant lluny reconeixent en Jesús de Natzaret a Déu mateix, en la persona del Fill. Però al final d’aquest episodi i del quart Evangeli Jesús ens diu que és més sortós aquell qui creurà sense haver vist.

Nosaltres no veiem, a un primer cop d’ull diríem que no tenim el nuvi entre nosaltres, de fet estem convidats al casament, hi estem pel baptisme, però no participem encara de les noces. Però tanmateix el nuvi, Crist, és present entre nosaltres de diverses maneres, diferents de com estava amb els apòstols certament, però el tenim enmig nostre en la seva Paraula, en l’Eucaristia, de manera fonamental i privilegiada, i en la seva Església, per imperfectes que siguem els seus membres. Així d’una altra manera el nuvi també és amb nosaltres.

La vinguda de Jesús, la novetat de la redempció s’estén al llarg dels segles. És quelcom absolutament nou, que no es pot contenir amb ritualismes antics, d’aquí els símils de la roba nova i vella, dels bots vells i els nous. Les coses d’abans han passat per donar lloc a una nova presència tant antiga i tant nova, que diria sant Agustí, la de Crist vencedor de la mort, glorificat pel Pare i a qui esperem a la fi dels temps, el nostre particular i el de tots plegats.

El nuvi, és Crist i la seva presència no es fonamenta sols en normes i en dejunis; perquè Ell és plenitud, do, gratuïtat. Però participar del seu banquet no pot fer-se de qualsevol manera, no es tracta de posar un pedaç a allò que fem, ni de pretendre acceptar i acomodar la seva proposta als nostres capricis. Ell ens crida a transformar de manera radical la nostra vida. No s’hi val posar un pedaç de tela nova al vestit envellit que portem per a quedar més o menys bé davant dels altres o fins i tot davant de nosaltres mateixos, cal acollir el seu vi nou no pas en un cor envellit per l’acumulació d’usos i rutines que no generen il·lusió, alegria, pau, amor, sinó en un cor nou.

Si la rivalitat és tan antiga com la mateixa humanitat, ho veiem en Cain i Abel, en Jacob i Esaú; la novetat de Crist és tant nova avui com ho era per als apòstols. Una novetat que ens crida a superar divisions, a renunciar als maximalismes, a no voler imposar-nos els uns als altres, sinó a cercar que per damunt de tot cal que hi posem l’amor a Crist i als germans. Una novetat que ens crida a vèncer la temptació de sentir-nos per sobre dels altres i de voler sotmetre’ls per vanaglòria, tenint la presumpció de ser millors, cercant de deixar-nos servir en lloc de servir.

«La vida que Jesús ens regala és una història d’amor, una història de vida, la seva, que vol barrejar-se amb la nostra i arrelar en el cor de cadascun. (...) La salvació que Déu ens regala és una invitació a formar part d’una història d’amor que s’entreteixeix amb les nostres històries; que viu i vol créixer entre nosaltres perquè donem fruit allí on estiguem, com estiguem i amb qui estiguem.» en paraules del Papa Francesc (Papa Francesc, 26 de gener de 2019).

29 de juny de 2019

SANTS PERE I PAU, APÒSTOLS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 12,1-11; Sl 33,2-3.4-5.6-7.8-9; 2Tm 4,6-8.17-18; Mt 16,13-19

Pere és la roca sobre la que es fonamenta l’Església. No és la pedra angular, que és Crist, però Pere i Pau esdevenen les dovelles més properes a Ell, les que són al seu costat mateix, en contacte directe.

Però tanmateix Pere és una roca feble, capaç fins i tot de plorar, una roca que plora, en expressió del nostre P. Alexandre. És el Pere que fa camí durant tres anys al costat mateix de Crist, és aquell qui cridat per Andreu, el seu germà, per a conèixer a Jesús i que deixant xarxes i barca bora el mar de Galilea va i veu. És el Pere que fa el tast del Crist glorificat al mont Tabor en l’episodi de la transfiguració. El Pere que benintencionat vol evitar-li a Jesús la seva passió i mort sense adonar-se de que ens hauria privat de la salvació a tota la humanitat. El Pere de fe feble que s’enfonsa en l’aigua prop de Genesaret. El que comparteix endormiscat l’angoixa de Getsemaní. El que té alhora el coratge de treure l’espasa per defensar al mestre i al cap de poc plora amargament per no haver-lo tingut per reconèixer-se el seu seguidor al pati de la casa del gran sacerdot. El Pere que no té plata ni or però que havent vist el sepulcre buit, havent fet experiència del Crist ressuscitat i havent rebut l’Esperit Sant és capaç de fer aixecar un invàlid de la seva prostració o una morta del seu taüt.

Avui l’Evangeli de Mateu ens presenta la seva professió de fe, breu, clara, contundent. «Vós sou el Messies, el Fill de Déu viu». Per això Pere és sortós, perquè això que confessa no ha sabut pas de cap home, és fruït de la seva experiència de fe, li ha estat revelat pel Pare del cel en la persona del Fill. Pere i Pau no són pas el centre de la història de la salvació, que sols ho és Crist, però esdevenen peces imprescindibles sense les quals la història de la salvació hauria anat d’una altra manera, perquè ells varen tenir molt present que cal obeir primer a Déu que als homes (Ac 5,29).

Si Pere és el fonament, Pau és el gran missatger, aquell a qui el Senyor ha donat la força per proclamar l’Evangeli arreu i que es convertí en un instant, la seva fe no la va aprendre de cap home, sinó que li vingué per una revelació de Jesucrist. Pau és el qui passa de perseguidor a Evangelitzador i qui arribada l’hora de desfer les amarres i deixar el port d’aquest vida, havent lluitat en aquest noble combat, finida la cursa, es manté fidel i esdevé mereixedor d’una corona, la del martiri. Com Pere, el martiri completa en ell l’obra de Déu i els obre les portes del Regne. Han experimentat de debò com el Senyor ha enviat al seu àngel a ajudar-los, el Senyor els ha escoltat i no han tingut por de ser portats allí on no volien anar.

Pere i Pau potser són difícils d’imitar, però ens són un exemple, ens marquen un camí. Després de l’encontre de Pere bora el llac de Galilea i de Pau camí de Damasc amb Jesús les seves vides canviaren radicalment. Fins al punt de fer exclamar a Pere: «Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna, i nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu.» (Jn 6,68)

A tots dos els mogué la fe en el Senyor. Una fe transformada en una confiança sense límits que va fer que no perdessin mai l’entusiasme i la valentia en la predicació de l’Evangeli. Tots dos van patir, en el cos i en l’ànima, tots dos van ser empresonats, fuetejats, escarnits, perseguits i condemnats a mort. Però res els va llevar la ferma voluntat de seguir a Crist fins al darrer moment. La força els venia de llur fe en el Senyor ressuscitat, el sentien a prop, al seu costat i això els va alliberar, a la fi, de qualsevol por.

Pere i Pau ens són model de confiança davant les nostres pors i les nostres inseguretats, fruits d’una fe insegura, acomodatícia, poc fonamentada, inestable. Si Déu està amb nosaltres, si vertaderament creiem que Ell és el Messies el Fill de Déu viu, no podran res les dificultats, ni el dolor, ni la mort. Pere i Pau no eren perfectes i va ser aquesta la seva força, arrelats en llur debilitat, quan eren febles era quan realment eren forts. Perquè, en paraules del Papa Benet «L’Església no és una comunitat de perfectes, sinó de pecadors que s’han de reconèixer necessitats de l’amor de Déu, necessitats de ser purificats per mitjà de la Creu de Jesucrist.», com s’hi reconegueren Pere i Pau. La feblesa de Pere i de Pau ens manifesta que l’Església es fonamenta sobre la potència infinita de la gràcia de Déu i gràcies a ella va fent camí.

Envigorits per la solida fe de Pere, capdavanter en la confessió de la fe, i Pau, que la posà a plena llum, com ells que reconegueren en Jesús al Messies, al Fill del Déu viu, recordem avui el ministeri del bisbe de Roma que té confiat el nostre Papa Francesc, preguem per ell i encomanem-lo al Senyor perquè com Pere esdevingui roca sòlida i com Pau testimoni de l’Evangeli arreu. Preguem també pel nostre Arquebisbe Joan que havent-li estat confiada la seu de Tarragona, de llarga tradició paulina, rebrà avui de mans del successor de Pere el pali, símbol del pastor i de comunió amb la seu de Roma.

28 de juny de 2019

SAGRAT COR DE JESÚS

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

On tenim el cor? Ja sabem que allí on tenim el cor tenim la vida.

El nostre cor bomba, bomba la sang que és vida. Però, el cor de Jesús bomba més, molt més, infinitament més. Perquè el cor de Jesús és un cor pur, puríssim, d’amor. Perquè el cor de Jesús es commou. El cor de Jesús és essència de bondat, d’humilitat, de misericòrdia.

Déu donà prova de l’amor que ens té quan Crist morí per nosaltres, quan encara érem pecadors, vam ser reconciliats amb Déu, gràcies a Jesucrist.

La bondat i l’amor de Déu ens acompanyen tota la vida. Però, ens cal posar atenció, molta atenció. Perquè sovint no ens n’adonem i el nostre cor es pot transformar en un roc.

Jesús ve a buscar el pecador perdut. Al cel mentrestant festa, hi ha festa per un sol pecador convertit.

Jesús és pastor, Jesús és guia, Jesús és qui es preocupa per fer-nos justos, per reconciliar-nos amb el Pare i amb els altres. Jesús ens mostra i ens ensenya la capacitat de perdonar, una capacitat que nosaltres no l’exercitem tan ràpidament com ell i de vegades ens encantem massa.

Per això, ens convindria reposar el nostre cor en el cor de Jesús. És a dir, aproximar-nos en la pregària del cor, en la pregària íntima al ritme del cor de Jesús, perquè el cor de Jesús bategui en el nostre cor.

Sols així, podrem aprendre la capacitat de reconciliació, la facultat de perdonar, l’habilitat de sortir de nosaltres mateixos per anar a l’encontre de l’altre cor que ens interpel•la.

Sí, el cor de Jesús ens qüestiona la relació amb el cor del proïsme, ja que la reconciliació amb Déu passa per la reconciliació amb el germans, els altres, els qui ens interpel•len.

Les qualitats de Jesús, el cor bo, humil, obert, predisposat a ajudar, a cercar, a guarir, a encoratjar, les hauríem de tenir com a pròpies si volem dir-nos cristians, monjos, persones espirituals.

Hem d’oferir el nostre cor al cor de Jesús, a la seva voluntat. Perquè el nostre batec, el nostre ritme, tendeixi, s’elevi més i més cap a Déu.

I així, podrem donar el nostre cor als altres, donant la vida pels altres. Així, recobrarem la vida per sempre, per viure per sempre més.

Sols hi ha dos camins, dues opcions en la vida: viure segons el nostre cor, viure segons el cor de Jesús.

On tenim el cor? On tenim la vida?

24 de juny de 2019

NAIXEMENT DE SANT JOAN BAPTISTA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Hauríem de estar tot el dia donant gràcies, perquè som monjos, perquè, com hem escoltat en el salm, el Senyor ens ha fet tan admirables.

Déu mateix, ens ha teixit en les entranyes de la mare, ens ha format des del si de la mare, com Isaïes proclama, per esdevenir els seus servents.

Cal posar atenció en el teixit. No es tracta de veure si hem estat teixits de nylon, cotó, llana, lli o tergal, perquè no som ninots de drap. Però, si que hauríem d’esbrinar en el nostre camí de conversió si encara ens queden teixits de supèrbia, enveja, ira, luxúria, peresa, gola, avarícia, vanaglòria; i, adonar-nos si aquests teixits predominen més en el nostre interior que la humilitat, la benvolença, la paciència, la castedat, la diligència, la temprança, la caritat, l’esperança i la fe.

Si som monjos, si vivim com a cristians ens hem de preguntar: Què hem fet en el teixit que el Senyor ens ha format des del si de la mare? 

Som servents del Senyor? Com a monjos, com a cristians. Perquè Isaïes és servent, Joan és servent. Cada cristià és servent. Tenim una missió encomanada en la nostra relació amb Déu. Hem d’esbrinar quina és.

Els monjos som servents. Servents que no cal predicar amb crits i moltes paraules, sinó amb el nostre testimoni de vida. Amb el testimoni prediquem la joia de la conversió, conversió del cor. Perquè el més gran, Jesús, pugui fer estada en nosaltres, en la nostra comunitat. 

Predicar què? El missatge de salvació, un baptisme de conversió perquè el Senyor és favorable. Joan serà qui anunciarà la salvació, el favor que Déu ens dona, si ens convertim de veritat.

Si de veres ens convertim també el Senyor ens farà llum de tots els pobles, perquè també en la nostra petitesa i humilitat podem esdevenir llum perquè la salvació arribi als altres, als més necessitats. Som servents, instruments del Senyor per al món, des de la vida monàstica, des de la presència en la pregària litúrgica.

Quan admetem que només Déu té la darrera paraula, quan admetem la salvació de Déu, els dubtes s’esvaeixen i recuperem la veu per proclamar la benedicció del Senyor, que s’estén a tots els pobles de la terra. Així Zacaries, així Elizabet: S’ha de dir Joan, perquè és el favor que el Senyor ens ha concedit quan ja no teníem esperança en tenir un noi, un fill, un hereu.

La gent del poble es qüestiona el nom, no acaba de comprendre: Què serà aquest noi?

Què serà de la meva relació amb Déu? Què és de la meva relació amb Déu? Què és de la meva vida de monjo, de cristià? De què estem teixits? Sóc servent?

Assumeixo ser servent? Predico amb el meu testimoniatge de vida?

Joan ens anuncià l’esdevenidor, la salvació que vol romandre en el nostre cor. Joan ens qüestiona ara la nostra vida com la va qüestionar als seus contemporanis.

23 de juny de 2019

SANTÍSSIM COS I SANG DE CRIST (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 14,18-20; Sl 109,1.2.3.4; 1C 11,23-26; Lc 9,11b-17

«Déu és aquí» cantava l’himne del Congrés Eucarístic de 1911. Aquest és el gran misteri que avui celebrem. La presència real de Crist en l’Eucaristia sota les espècies del pa i del vi. Sabem que Crist és present quan dos o tres dels seus es reuneixen en el seu nom, sabem que és present a través de la seva paraula, i sabem que nosaltres el fem present, o l’hauríem de fer present, al mig del món mitjançant les nostres obres. Però està present de manera singular, especialíssima i real en l’Eucaristia.

El centre ja no són els ritus ni els sacrificis antics, ara és Crist mateix, la seva persona, la seva vida, la seva mort i resurrecció la qui es fa present. Els sacrificis antics, com l’ofert per Melquisedec, rei de Salem, han estat portats al ple acompliment per mitjà d’aquell qui és sacerdot per sempre. Ens ho relata l’apòstol sant Pau, ell n’ha rebut la tradició, tradició que s’ha anat transmeten fins avui; Jesús, el Senyor, digué als seus que calia celebrar el seu memorial per tal de que es fes present, cada vegada, sempre, fins al seu retorn gloriós quan ja no serà necessària la seva presència velada sota les dues espècies del pa i del vi.

En l’Eucaristia, Crist està realment present entre nosaltres i la seva presència no és una presència testimonial, sinó activa, una presència dinàmica, que ens mou a la conversió, a sortir de nosaltres mateixos per a actuar com a fills de la nova aliança, aquella que ha estat segellada amb la seva sang. Si el pa significa la seva donació radical a la creu, lliurant el seu propi cos com a aliment per a tota la humanitat; el vi és signe de comunió. Ja en aquella primera celebració dels apòstols amb Crist compartiren un sol calze i compartiren així una mateixa missió; per extensió el calze és ara símbol de comunió de l’Església, de tots nosaltres amb Crist. «El poble sant i fidel de Déu s’ha de fonamentar en l’Eucaristia, perquè ella és «la font i cimal de tota la vida cristiana», com ho afirma el Concili Vaticà II (Lumen gentium, 11).» (Arquebisbe Joan, Carta dominical 23 de juny 2019).

La presència de Crist en l’Eucaristia, relacionada amb les altres presències, es dona acomplint el manament del Senyor als apòstols. Ara i aquí, en cada celebració, davallant la força de l’Esperit Sant durant l’epiclesi, Crist es fa present entre nosaltres de manera singular, amb més força que de qualsevol altre manera. Una presència per creure, viure i celebrar en paraules del Papa Benet XVI (Sacramentum Caritatis, 93). Una presència que no es repeteix, ni es renova, sinó que és permanent memorial del sacrifici de la creu i de la resurrecció. «Quan l’Església celebra l’Eucaristia, memorial de la mort i resurrecció del seu Senyor, es fa realment present aquest esdeveniment central de salvació i es realitza l’obra de la nostra redempció.» (Ecclesia de Eucharistia, 11), en paraules de sant Joan Pau II.

En l’Eucaristia es fa present aquell qui parlava del Regne de Déu a la gent, aquell qui curava als quin en tenien necessitat, aquell qui beneïa, partia i donava el pa als afamats. A una multitud repartida en grups, prefiguració de les esglésies locals i símbol de comunió amb el col·legi apostòlic amb Crist com a centre. Aquesta presència ens ha de moure el cor, si Ell és aquí és per a que nosaltres en donem testimoni de paraula i d’obra. Eucaristia i caritat són dos termes inseparables.

Diu el Papa Francesc: «L’Eucaristia ens fa forts per a donar fruits, (...) per a viure com a cristians. Cada vegada que nosaltres combreguem, ens assemblem més a Jesús, ens transformem més en Jesús. Com el pa i el vi es converteixen en Cos i Sang del Senyor, així els qui el reben amb fe són transformats en eucaristia vivent. Quan el sacerdot que, distribuint l’eucaristia, et diu: «El Cos de Crist», tu respons: «Amén», reconeixes la gràcia i el compromís que comporta convertir-se en Cos de Crist. Perquè quan tu reps l’eucaristia et converteixes en cos de Crist.» (Papa Francesc, Audiència general 21 de març de 2018).

Celebrem amb joia aquesta solemnitat, ben conscients de que Ell és realment aquí, enmig nostre. Que aquest fet meravellós, no per habitual, ens deixi de sorprendre i de transformar els nostres cors.

21 de juny de 2019

DIVENDRES DE LA SETMANA XI DURANT L’ANY (I)

Dia 21 de juny: sant Lluís Gonzaga

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
2C 11,18.21b-30; Sl 33,2-3.4-5.6-7 (R.: cf. 18b); Mt 6,19-23

Es pot ben dir que la història de la salvació a la Sagrada Escriptura comença amb un tresor amagat dins un sac. Els atribolats germans de Josep, quan se’n tornen d’Egipte de comprar gra, es troben amagats dins el sac els diners amb què havien pagat. Josep, l’autor del fet, els tranquil·litza amb aquestes paraules meravelloses: «El vostre Déu, el Déu del vostre pare, és qui va posar un tresor als vostres sacs».

Déu ha posat un tresor al nostre sac de viatge, per al viatge de la vida. I aquest tresor és la santedat, la santedat entesa com la crida a participar d’allò que Déu és, entesa com aquell impuls gratuït que ens mena a ser allò que hem de ser en el projecte amorós de Déu. I tanmateix és un tresor per al viatge de la vida, ens el juguem en el viatge de la vida, en les seves trifulgues i esperances.

En el cas de Pau és ben clar allò que considera el seu tresor: treballs, presons, cops i ferides, assots, bastonejades, cops de roc, naufragis, llargues caminades, perills de rius i de lladres, insídies de la gent, cansament, son, gana i set, fred, preocupacions, febleses al capdavall, febleses que són la seva glòria i, doncs, el seu tresor.

Enmig dels afalacs i les possibilitats de la seva època i de la seva posició, el jove Lluís Gonzaga conservà el seu ull bo, net, íntegre i transparent, i la claror de la paraula de Jesús l’il·luminà en el seu discerniment. Va triar la Companyia de Jesús per quatre raons, explica: perquè conservava encara el fervor primigeni, perquè els seus membres no podien ser obligats a acceptar dignitats eclesiàstiques, perquè amb la seva activitat docent feia un gran servei a la formació de la joventut, i pel coratge del seu impuls missioner. Quatre raons, tanmateix, que podien tornar-se-li encara un tresor guardat a les arques de la terra, a mercè de les arnes i del rovell, quatre raons que podien afalagar la seva vanitat i el seu urc de perfecció. Serà en el servei humil i anònim als empestats de Roma que trobarà finalment el tresor que Déu havia amagat en el seu sac de viatge, i fins i tot el banc segur on dipositar-lo.

Poc abans de morir, el provincial li preguntà: «—Com estem, germà Lluís? —Ens n’anem, pare, contestà ell. —Cap a on?, li feu el provincial. —Cap al cel. —Com que al cel? —Sí pare, així ho espero de la misericòrdia de Déu i si els meus pecats no ho destorben». Tan senzill, i tan sublim.

Germans, germanes: «El nostre Déu ha posat un tresor als nostres sacs». Donem-ne gràcies, i invertim-lo bé.

19 de juny de 2019

MISSA EXEQUIAL I ENTERRAMENT DEL P. ALEXANDRE MASOLIVER

Homilia publicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Lm 3,17-26; Salm 22; Jn 3,14.16 i Jn 12, 23-28

Davant del silenci de la mort se’ns presenta el misteri i ens posem las llavis les preguntes; és això el final? aquí s’acaba tot? La mort ens interroga profundament sobre ella mateixa, el seu sentit i també sobre el sentit mateix de la vida; perquè no hi ha res més cert que si naixem, morim. Però al morir naixem vertaderament, perquè pels creients la mort és la porta de l’esperança. No hi ha res tant angoixant com la desesperança, res de tant mortal per a l’ànima. Al llarg de les nostres vides se’ns presenten moltes ocasions per desesperar de la misericòrdia de Déu, utilitzant l’expressió de sant Benet a la Regla. Ens ho diu avui el profeta Jeremies, aquell pobre Jeremies que se sentia massa jove i indigne de rebre la vocació profètica, al Llibre de les Lamentacions. La desesperança porta a l’amargor i a l’enverinament, al replegament sobre nosaltres mateixos i al tancament a Déu. Perquè per als creients la desesperança és sobretot allunyament de Déu, és transitar sense esma per a sortir-se’n dels barrancs tenebrosos, és no reconèixer l’únic pastor, el Senyor, que és bo amb els qui hi confien, amb els qui el cerquen. L’esperança és bona i silenciosa i té un únic fi, la salvació en el Senyor.

La nostra esperança està fonamentada en la sòlida roca de l'amor de Déu, és sobre d’ella que creiem que la vida d'aquells que moren en Crist és transformada, com el gra de blat; i que quan desapareix l'estatge terrenal, de fet se’ns en dona un d’etern en el cel. Si la por porta a la desesperació per la fe ens ve l’esperança, posem la nostra vida en mans de Déu, amb absoluta confiança.

Jesús, el Fill de Déu fet home igual en nosaltres en tot llevat del pecat, compartí el nostre sofriment, la nostra angoixa i vencent la mort ens donà l’esperança. Getsemaní és el moment més clar on Jesús es fa més humà encara, si es pogués utilitzar aquesta expressió. El nostre germà el P. Alexandre ho descrivia així «pregonament abatut, fins a suar sang, grans gotes que queien a terra, prega al seu Pare, en allò que gosa pensar que sembla una momentània fractura de la unió d’ambdues naturaleses en el déu fet home (...) Realment era l’hora de les tenebres.» (Pere, la roca que plora, p. 66-67).

L’esperança ens ve de Crist, l’esperança ens ve per Crist; com Crist sobreposant-se a l’angoixa, confiant-se a la voluntat del Pare, passà de la mort a la vida, nosaltres tenim l’esperança certa de que morint realment vivim, arribem a aquella vida que és vida eterna. Hi arribem no pas per un saber empíric, sinó a través de l’amor que ve pel coneixement de Jesucrist. Si aquesta és l’esperança de tot creient, com no la del monjo, la d’aquell qui deixant-ho tot cerca Crist en el clos del monestir, perquè «el monjo quan ho és a consciència no vol sinó ésser senzillament un cristià que cerca ser-ho de veritat, a fons» (Si cerques Déu de veritat, pàg. 20).

El nostre germà Alexandre es volgué fer servidor de Crist, va voler seguir-lo per estar-se ara on Ell està. No és pas aquest un camí fàcil, ans al contrari és un camí estret, ens diu sant Benet, i pel nostre germà no ha estat pas fàcil, ans al contrari, els darrers anys han estat difícils, feixucs, durs; un autèntic Getsemaní. Però compartí amb Crist la voluntat d’acceptar allò que el Pare li havia destinat a viure i que Crist assumí dient-li al Pare: «Què he de dir? Pare, salveu-me d’aquesta hora? No, és per arribar a aquesta hora, que he vingut.»

Déu és l’origen de la vida, sempre està de part de la vida, d’aquella vida vertadera, plena a la que s’hi arriba a voltes per camins tortuosos, cert, però que al cap i a la fi porten a Déu. Crist ens mostra el camí que hi porta, Ell és el camí i per la seva resurrecció, ens obre les portes de la vida. Ell és el gra de blat que caigut a terra no ha mort pas, sinó que ha donat lloc a la vida.

Encomanem avui al nostre germà a la misericòrdia del Senyor, que ell que mantingué l’esperança ferma en Crist pugui ara compartir la vida eterna, aquella que Crist ens guanyà ressuscitant d’entre els morts.

Que la Verge, sota l’advocació de santa Maria de Poblet, sant Benet, els sants fundadors de Cister i sant Bernat l’acompanyin al Regne de la llum i de la pau, aquell regne que tant esperà.

9 de juny de 2019

DIUMENGE DE PENTECOSTA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 2,1-11; Salm 103,1ab i 24ac.29bc-30.31 i 34; Rm 8,8-17; Jo 14,15-16.23b-26

Escriu sant Joan Crisòstom: «Després d’haver celebrat la festa de la Passió, de la Resurrecció i de l’Ascensió al cel de nostre Senyor Jesucrist, avui, finalment, hem arribat al punt culminant dels dons, al fruit mateix de les promeses del Senyor». (Homilia 2 de Pentecosta).

Davant de l’acompliment de l’obra de la Redempció Crist prometé als seus un paràclit. Jesús defineix a l’Esperit com el consolador, l’intercessor. No és pas l’únic, el mateix Crist és de fet el primer paràclit, el primer a portar-nos la bona nova. L’Esperit promès pel Fill ve darrera d’Ell i gràcies a Ell, ve per fer-se present en el món, per mitjà de l’Església de Crist, i mantenir així l’obra de la salvació en el món. El mateix Jesús, en l’Evangeli d’avui, defineix l’Esperit com aquell que ens farà recordar tot el que Crist ens ha dit i ens ho farà entendre. L’Esperit és qui obra el coneixement de Jesucrist com a Fill de Déu, qui ens el presenta com l’únic mitjancer. És aquell que s’uneix al nostre propi esperit per donar testimoni de que som fills de Déu i com a fills, hereus amb Crist; com ens diu l’apòstol. Com Jesús va ser promès en les Escriptures, anunciat pels profetes i després es va manifestar segons la carn a l’espera del seu retorn final; també l’Esperit, promès pel Pare i anunciat pel Fill, acompleix les promeses, però no per això posa fi a l’espera. És l’espera de la plenitud. Ara de l’amor de Déu en fem un tast després en la vida eterna, en el Regne, el posseirem en plenitud.

L’Esperit ens mou a romandre vigilants i en atenta espera del retorn definitiu de Crist. «Ell us anunciarà el que ha de venir», diu Jesús del Paràclit (Jn 16,13). L’Esperit ens mou a l’esperança, a l’espera de l’acompliment, de la instauració definitiva del nou ordre sorgit de la Pasqua, del Regne de Déu. L’Esperit Sant és, per tant, qui manté a l’Església en tensió, en atenta espera del retorn del Senyor. L’Esperit no és només una promesa en sentit estàtic, sinó que és la força de la promesa, que ens fa sentir la realitat de la salvació.

L’Esperit surt del Pare i ve al món. El Pare envia l’Esperit en nom del seu Fill, Jesús de Natzaret, el Crist, i és el Fill qui prega al Pare que enviï l’Esperit al món. La missió de l’Esperit Sant està sempre unida al Fill que no revela plenament l’Esperit fins que no ha estat glorificat; sols aleshores, assegut a la dreta del Pare, pot enviar l’Esperit als qui creuen en Ell.

Romandre junts va ser la condició que va posar Jesús per a acollir el do de l’Esperit Sant. Per això no podem acontentar-nos amb retenir l’esperança només per a nosaltres. L’Esperit Sant ha de fer de nosaltres sembradors d’esperança.

Ens deia ahir l’arquebisbe Joan «Cal indicar que la propietat de l’Esperit és la de ser principi de comunió en la vida eclesial. I és en la comunió amb tot el cos, quan es pot albirar la veritat total. (...) Siguem, doncs, servidors de l’Esperit. Es tracta de deixar espai a l’Esperit i no ofegar-lo en els altres. Per contra, és necessari captar les seves manifestacions més subtils. Per això, cal silenci, oració i, a més, la major part de les vegades, de la capacitat de perdonar, de la virtut heroica del perdó, virtut tan necessària en aquests moments tant a nivell eclesial, com social i polític.»
Demanem avui l’ajut de l’Esperit per la nostra Església de Tarragona. Tot agraint al Senyor el pontificat de l’arquebisbe Jaume, exemple de proximitat, de senzillesa i d’humanitat; demanem al Senyor que faci davallar el seu Esperit Sant sobre l’arquebisbe Joan perquè guiï els seus passos i vetlli pel seu ministeri.

Que l’Esperit sigui la nostra vida, l’Esperit de la veritat que ens fa proclamar les grandeses de Déu.

8 de juny de 2019

DISSABTE VII DE PASQUA

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Fets 28,16-20.30-31; Sl 10,4.5 i 7 (R.: cf. 7b); Jo 21,20-25

«Iam non deerit vobis pastor». Avui es compleixen aquestes paraules de sant Fructuós, «no us mancarà pastor». Avui la nostra església de Tarragona es disposa a rebre un nou pastor. Es disposa a rebre un nou pastor, i un nou espòs: el nou bisbe serà per a tots nosaltres un sagrament, un signe de l’amor esponsal de Crist per la seva església, i la seva vida quedarà indefectiblement lligada a la d’aquesta església tan venerable i tan antiga, l’església de Pau i la seu de Fructuós.

Com a pastor i guia del ramat, rebrà el bàcul, i com a espòs fidel l’anell, i la seva missió serà la de vetllar per les dues dimensions del seguiment de Crist que avui ens ensenya l’evangeli, sota el simbolisme de Pere (el pastor) i de Joan (l’espòs). Són els dos pols de la vida eclesial, del seguiment de Crist: Pere, l’evangelització, i Joan l’estar amb Jesús, el quedar-se amb ell. Amb paraules més planeres, l’acció i la contemplació. Són dos pols en tensió, i la comesa principal del nostre nou arquebisbe serà la de convertir aquesta tensió en una fecunda interrelació. La tensió, el problema, l’expressa prou bé el nostre Pere desconcertat d’avui: «Senyor, i aquest què?». I Jesús: «Si vull que es quedi fins que vindré, què hi tens a dir? Tu segueix-me». Joan s’ha de quedar, ha de romandre, Pere en canvi és cridat al seguiment i al compromís. Ja ho havia indicat Jesús en l’evangeli de Marc quan va cridar els primers deixebles: «En designà dotze, als quals donà el nom d’apòstols, perquè estiguessin amb ell i per enviar-los a predicar». L’estar amb Jesús (Joan) i el ser enviat (Pere), són els dos aspectes de l’única missió dels apòstols: una església que no estigui amb Jesús, que no aprengui a asseure’s als seus peus per a escoltar-lo, no pot ser enviada a la missió del servei, a la missió d’encarnar la paraula i de fer-ne un missatge fecund de llibertat i de vida per a tothom. Això, avui, ho veiem realitzat en el passatge dels Fets dels Apòstols que hem proclamat, on contemplem el Pau incansable missioner aprofundint el seu estar amb Jesús en el recer tranquil de Roma, des d’on tant desitja venir a trobar-nos.

Avui tot acaba —el llibre dels Fets, l’evangeli de Joan, el temps pasqual de la nostra joia—, i tot comença, amb el do abrusador de l’Esperit que rejoveneix i vivifica l’Església. Tot recomença, per al nostre nou bisbe. I nosaltres recomencem amb ell. Acompanyem-lo amb la nostra pregària, i fem-ho també amb el bisbe Jaume, ell que ens ha acompanyat amb tant d’afecte aquests darrers quinze anys.

2 de juny de 2019

ASCENSIÓ DEL SENYOR (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 1,1-11; Sl 46,2-3.6-7.8.9; He 9,24-28;10,19-23 i Lc 24,46-53

«Crist ha inaugurat l’entrada (al santuari), obrint-nos un camí nou». Tot és novetat en la vida i la missió de Crist. Ell s’ha ofert una sola vegada com a víctima per abolir el pecat; perquè l’obra de la redempció és única i irrepetible, per ella Déu Pare enviant al seu Fill, fent-lo home com qualsevol de nosaltres, llevat del pecat, ens ha fet partícips de la seva divinitat, ens ha fet fills de Déu. L’obra de la redempció és una i indivisible; Crist ha compartit la nostra humanitat, els nostres sofriments i la nostra mort; ressuscitant ha vençut la mort i ens ha fet partícips de la vida vertadera i eterna i ara, avui ho recordem, pujant al cel ens obre de nou les portes del paradís.

Ja bora el mateix sepulcre, amb la pedra tot just rodolada a un costat i el seu interior buit, Jesús digué a Maria Magdalena: «Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu.» Hi puja enmig d’aclamacions, al so dels corns puja el Senyor, ens diu avui el salmista, i hi puja per a preparar-nos-hi l’estada. Ens obre així les portes del cel com ens ha anunciat tot dient: «Creieu en Déu, creieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a molts; si no n’hi hagués, ¿us podria dir que vaig a preparar-vos-hi estada? I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré amb mi, perquè també vosaltres estigueu allà on jo estic. I allà on jo vaig, ja sabeu quin camí hi porta.» (Jn 14,2-4). Ell és el camí, la veritat i la vida.

Als deixebles, a nosaltres, ens costa d’entendre-ho: «Senyor, és ara que restablireu la reialesa d’Israel?», li diuen ells i Crist respon deixant-los sols, pujant als cels. Ara que l’havien recuperat, que s’havien acostumat a la seva presència glorificada, ben real, ara els torna a deixar i de manera definitiva. No els fou fàcil, segurament, acostumar-se a llur absència. No podrien ja escoltar-lo, compartir pa i peix amb Ell, veure’l fer miracles. Però malgrat tot, plens d’una alegria immensa, se’n tornaren a Jerusalem i al temple donaven gràcies a Déu. L’evangelista Lluc inicia el seu relat al temple amb un incrèdul Zacaries davant l’anunci del naixement del seu fill, el precursor; i el finalitza al temple quan ja tot s’ha acomplert i la nostra redempció és un fet.

El Fill essent veritablement Déu, es va fer home, l’home perfecte, carn de la nostra carn i sang de la nostra sang i ens deixà per a anar-se’n al cel, al Pare. Crist deixà al Pare per venir al món, ara deixa el món per tornar al Pare, la seva estada terrenal no ha estat endebades, ha sigut llavor de la nostra salvació i ara torna amb el Pare per preparar-nos-hi una estada a casa seva.

De fet no ens deixa, està ben present en la seva Paraula, aquella que ja de temps antics anunciava la seva vinguda; està ben present en la missió confiada als seus apòstols, és a dir a l’Església, missió de testimoni destinada a tot el món. És present especialment en l’Esperit promès. Nosaltres estem cridats a continuar la tasca que el Senyor va confiar als Apòstols, nosaltres els qui formem part de l’Església i hem rebut el do de l’Esperit Sant.

L’ascensió del Senyor ens convida a madurar en la fe i amb la vinguda de l’Esperit, promès, se’ns obre el camí de la plenitud futura. «Ara me’n vaig al qui m’ha enviat, i cap de vosaltres no em pregunta on vaig, encara que teniu el cor ple de tristesa perquè us he dit això. Amb tot, us dic la veritat: us convé que me’n vagi, perquè, si no me’n vaig, el Defensor no vindrà a vosaltres; en canvi, si me’n vaig, us l’enviaré.» (Jn 16, 5.7). Jesús revela així la plenitud de la vida, de la vida en el Pare. Si en la creu, venç a la mort, i ressuscitant ens dona la vida; pujant al cel ens mostra el camí definitiu cap al Pare i amb la vinguda de l’Esperit promès ens dona la força necessària per recórrer-lo.

Avui revivim el moment en què Crist, acomplerta la seva missió a la terra, tornà al Pare. És el coronament de la glorificació de Crist, acomplerta en la Pasqua i és l’anunci del do de l’Esperit Sant, que succeirà en la Pentecosta.

L’Ascensió del Senyor no és un episodi aïllat, sinó part integrant de l’únic i irrepetible misteri, el de la redempció per la qual Crist ens ha fet fills del Pare. Com escriu sant Agustí «Va baixar del cel per misericòrdia, però no hi va pujar ja tot sol, perquè nosaltres pujàrem amb Ell per la gràcia» (Sermó sobre l’Ascensió 98).

19 de maig de 2019

DIUMENGE V DE PASQUA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Ac 14,21-27; Sl 144; Ap 21,1-5; Jn 13,35

Fa unes setmanes conversant amb una persona va sortir el tema de l’amor. I tot just començar va fer aquesta pregunta: ¿i què és l’amor? Jo, a punt de respondre, em vaig quedar, però, callat, i tots dos vam quedar en un breu silenci, per passar a parlar d’altres temes. Vaig callar, perquè vaig intuir el perill de caure jo o ell, o tots dos, en les paraules rutinàries de sempre. És perillós parlar de l’amor, o arriscat, perquè tots som conscients que aquesta paraula està molt adulterada, i de la infinitat de versions que hi ha de l’amor. I avui, més que mai, és molt urgent que donem a les paraules el valor que tenen, i que les visquem en allò que mereixen.

Avui, en aquest diumenge V de Pasqua, l’evangeli ens situa en el Darrer Sopar, és a dir, al llindar de la Creu, que és el moment de la veritable expressió de l’amor. L’amor fins a l’extrem. L’amor que venç la mort.

Ens anirà bé recordar unes lluminoses paraules del papa Benet XVI en la seva encíclica “Deus caritas est”: «Déu és amor; el que està en l’amor està en Déu i Déu està en ell. Aquestes paraules expressen amb claredat meridiana el cor de la fe cristiana. “Hem cregut en l’amor de Déu”, així expressa la seva vida cristiana, la seva fe, un cristià. No es comença a ser cristià per una decisió ètica o per una gran idea, sinó per la trobada amb una Persona, que dona un nou horitzó a la vida».

Hi ha aquest nou horitzó en la nostra vida? Existeix aquesta novetat profunda de vida que dona esperança d’un cel nou i una terra nova? Això és el que suggereix la segona lectura quan anuncia un baixar del cel la ciutat santa, el cel nou i la terra nova, el temple on Déu es trobarà amb els homes i que donarà lloc a viure conscients que Déu és el nostre Déu i nosaltres som el seu poble.

Però això pot quedar en unes idees que vam poder aprendre en el catecisme, o en un estudi de teologia. No podem caure en aquesta ingenuïtat. Així que tornem a les paraules de Benet XVI: «La vida cristiana, la fe d’un cristià es mostra en què ha cregut en l’amor. Però l’amor per a un cristià no pot ser una abstracció; l’amor per a un cristià no pot diluir-se en la multitud d’amors que professa o manifesta la nostra societat. L’amor per a un cristià té un rostre, és una persona molt concreta: Jesucrist. Solament en Jesucrist podem contemplar el veritable amor, l’amor de Déu». I, ¿quines són les paraules de Jesucrist?

«Us dono un manament nou, que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat». I ho repeteix: «Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres els uns als us altres».

Aquest és el testament de JESÚS.

Així ho van comprendre i ho van viure els seus primers deixebles, i així ens ho mostra el llibre dels Fets a la primera lectura: els seus deixebles es llancen a obrir camins nous, més humans, més justos, més fraterns, animant a viure això en comunitats on se subratlli veritablement la igualtat i el suport mutu.

Perquè així els havia estimat Jesús: com AMICS. I això els recorda Jesús. Ho recorda en aquest Darrer Sopar.

Què va fer, o com va viure la seva amistat Jesús? No posant-se per damunt sinó com fa un amic amb un altre amic: una relació de servei i de col·laboració. Així va passar Jesús entre nosaltres, i els seus deixebles arriben a descobrir aquesta veritable amistat de Jesús, o aquest amor de Déu

Segurament em direu que no és fàcil viure aquesta amistat. Hi estic d’acord. Però Jesús no es va quedar en les paraules, sinó que és conseqüent i dona la seva vida. Una vida lliurada per amor. Però una vida lliurada per amor venç la mort.

Però tenim un altre punt important en el gest d’amor de Jesús: que lliura el seu Esperit, el torna al Pare perquè aquest el vessi al cor de tots nosaltres, perquè puguem viure aquesta mateixa capacitat d’amistat, en el servei i en la col·laboració amb els qui convivim.

I només quan ens situem en aquest camí del servei i la col·laboració, de passar fent el bé, és quan donem lloc al fet que es desperti en nosaltres la força de l’Esperit de Jesús. I és quan vivim el seu manament d’estimar-nos mútuament. I, llavors, fem possible que ens reconeguin com a deixebles seus.

14 de maig de 2019

SANT MATIES, APÒSTOL

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 1,15-17.20-26; Sl 112; Jn 15,9-17

Estimats germans,

Hi ha visitants que, contemplant la nostra gran sagristia, la veuen més aviat com una església dins d’una altra església encara més gran. Amb un gran contrast d’estil, que la fa més sorprenent i impactant. El Crist crucificat i la col·lecció de l’Apostolat atreuen la nostra atenció. No hem de mirar les dotze imatges com figures hietàtiques i distants, sinó representant persones valentes, que han sabut respondre generosament amb un sí no sempre fàcil, enmig de vacil·lacions i dubtes. De dalt estant, no són uns simples observadors de les nostres vides, sinó propers a nosaltres, a la nostra complexa realitat; participants de tot el que hi ha: els nostres sofriments, alegries, penes, i la felicitat que ens ve del Senyor. A Poblet tenim sant Pau, no sant Maties, que si que es troba a l’Apostolat del museu catedralici de Valladolid, pintat pel mateix artista i la seva escola. Per altra banda, és curiós contemplar 13 apòstols en una caixa policromada gòtica a la Catedral d’Astorga, provinent del monestir de Carrizo: Sant Pau i sant Maties, més petits, perquè tots dos, com a bons germans, junts ocupen el mateix lloc que tenen els altres individualment. No és en va citar les manifestacions artístiques, perquè la vida espiritual també és un art.

Estem en comunió amb tots ells perquè contemplem el Crist que ens beneeix, que ens parla i ens cerca, que ens salva en la creu pel seu Amor. Recordem les tres representacions de Crist a la nostra sagristia. Primerament, el Nen Jesús a la falda de la Mare, en actitud de beneir als qui entren i surten, als qui s’atansen i s’allunyen d’Ell. De lluny estant només veiem Maria, Jesús només si ens apropem. La Mare ens condueix al Fill, la Paraula del Pare, que ens allibera de la nostra tendència al mal, que trenca les cadenes que ens volen lligar a la mediocritat i a lo fàcil, que guareix la arrítmia del nostre cor que no sap estimar sempre i a tothom. La tendresa de Jesús està unida a l’amor del Pare del Cel. «Jo us estimo tal com el Pare m’estima». Jesús és com un pare afectuós que s’inclina maternalment sobre nosaltres per aixecar el nostre ànim amb les seves paraules i silencis, pronunciant el nostre nom quan més ho necessitem.

Segona imatge: Jesús, el Bon Pastor que dona la vida per les ovelles, les cerca quan es perden, quan ens perdem, quan sembla que tot està perdut i l’esperança només és una paraula. Ve perquè som importants per a Ell, i aquest convenciment inicia la nostra recuperació. Jesús no ens deixa en pau. El camí espiritual és exigent, però qui s’arrisca trobarà la pau i el sentit. «Això us mano: que us estimeu els uns als altres».

Finalment, contemplem la paret central, on penja la creu, sempre present i alliberadora, incomprensible però necessària. «Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics».Veiem el rostre seré de Jesús perquè mira cap a dalt, al Pare. La creu és, alhora, el símbol de tots els contrastos d’aquest món. La creu mostra el món de la Gràcia, el perdó i la misericòrdia de Déu. Els braços de Jesús oberts a la creu són una invitació a obrir-los nosaltres a l’amor fratern i a una vida més humana, més cristiana, perquè Ell viu en nosaltres. Quan experimentem Crist, com la realitat més estimada, aleshores entrem en contacte amb el misteri de la vida, el misteri de Déu i el nostre misteri. Tot el que és pobre, fràgil i trencat pot ser transformat perquè el Ressuscitat fa camí amb nosaltres, parteix el pa per nosaltres. Un monjo escriu: «Crist Ressuscitat em dóna esperança perquè està amb mi. Només m’he d’aturar un instant i prestar atenció a allò que vol de mi. Canviarà la meva vida». «Sigui beneït el nom del Senyor, ara i per tots els segle».

L’Apòstol Sant Maties és un referent per a tots nosaltres. Com ell, el cristià es reconeix elegit gratuïtament pel Déu que coneix la interioritat de les persones. Com ell, es acollit per la pregària de la comunitat. Com a ell, a tot cristià es confiat el tresor de l’Evangeli.

5 de maig de 2019

DIUMENGE III DE PASQUA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 5,27b-32.40b-41, Sl 29,2 i 4.5-6.11 i 12a i 13b; Ap 5,11-14 i Jn 21,1-19

Pere, Tomàs, Natanael, Jaume, Joan i dos deixebles més intenten recuperar la normalitat de la seva vida, aquella anterior i perduda arrel de l’encontre amb Jesús. Surten a pescar, és de nit i la foscor ho omple tot, també les seves ànimes. Tan bon punt apunta la llum de l’albada algú, a qui no reconeixen, de la vora estant els interpel·la i el que havia estat una pesca fracassada esdevé tant de peix que ni les xarxes el poden treure. En el marc d’una simbologia profètica és el símbol de la fecunditat de la missió confiada per Crist a aquells pescadors, als deixebles. «És el Senyor», diu el deixeble estimat, realment és cosa del Senyor convertir en èxit el que era un fracàs; en fe el que era dubte; en joia el que era desencís; en coratge el que era por.

És la tercera aparició de Crist ressuscitat que narra el quart Evangeli. De nou és Jesús qui surt a l’encontre dels seus; ara al llac entremig dels neguits més mundans, més quotidians dels seus deixebles. Com la seva vida les xarxes són buides, però l’encontre amb el Senyor ressuscitat omple xarxes y vides. De nou la perspicàcia del deixeble estimat que mira sempre al Senyor amb ulls enamoradissos fa que altre cop, com vora el sepulcre aquell primer diumenge quan Maria Magdalena els havia esverat, vegi i cregui i creient manifesti públicament la seva fe dient: «és el Senyor». Aleshores Pere vestint-se, revestint-se de l’home nou, es llença a l’aigua, símbol del baptisme; posant-se de nou el vestit de la fe que havia perdut aquell divendres en un pati vora un foc, és capaç de llençar-se a l’aigua i no defallir i nedant arribar fins on és Jesús i quan estan tots reunits, símbol de la comunitat, sense ni gosar a preguntar-li per la seva identitat, comparteixen amb Ell pa i peixos, com en aquella multiplicació a la muntanya.

La fe demana accions radicals i com Pere es llança de la barca, Pau caurà del cavall, perquè aquesta és la força del Senyor. És Déu qui marca els temps, el Senyor sap quan li cal intervenir en la vida dels deixebles, en les nostres vides. Sap que quan defallim, quan ho donem tot per perdut no pas tot està perdut, si de nou calem les xarxes potser ara les omplirem; cal fe, cal fiar-se de la seva veu; sense la seva ajuda no ens en sortim, si l’escoltem tot és possible. Certament Ell és l’Anyell que ha estat degollat, Ell és qui és digne de rebre tot poder, riquesa, saviesa, força, honor, glòria i lloança. La fe dels apòstols defallia, la temptació de tornar a la rutina, a la falsa comoditat, els guiava; sols l’aparició de Jesús ressuscitat canvià la seva feblesa en fortalesa, el seu dubte en certesa.

La fe no és una camí recte o planer, està ple de giravolts i de solcs, Pere ho sap molt bé, hi ha caigut més d’una vegada; ell que havia promès una fidelitat a tota prova davant una simple criada el va negar tres cops. Però Pere l’estima i Jesús sap que l’estima i com l’estima. Per això li diu: «Simó, fill de Joan, m’estimes?» Certament el seu amor no és, no pot ser pas un amor sense límits, sense reserves, total, incondicional perquè ja ha experimentat la seva pròpia debilitat. Pere l’estima com sap i com pot, sense arribar a l’extrem com Jesús arribà aquell darrer vespre amb els deixebles rentant-los els peus. Però Pere sap que tant sols estimant-lo serà capaç de pasturar les ovelles; sap que tant sols estimant-lo un dia acceptarà que el cenyeixi un altre i el porti allà on no voldrà anar; sap que tant sols estimant-lo serà capaç de seguir-lo.

Pere sap bé que ha de posar tota la seva confiança només en Crist, per això ens acosta a Jesús, ens el fa proper, accessible perquè el nostre amor tampoc arriba mai a ser incondicional, total, sinó que és fràgil i a voltes poruc, com el de Pere; però és Jesús qui s’adapta al nostre amor i això ens dona esperança. Les nostres mancances, les nostres infidelitats no són obstacle per a ser estimats pel Senyor si quan Ell ens mira, si quan Ell ens crida, si quan Ell ens parla sabem reconèixer-lo i dir «és el Senyor» i seguir-lo. Si en som testimonis i som capaços d’obeir-lo a Ell abans que als homes; de la resposta de Pere al sanedrí en deduirem que obeir-lo vol dir ser fidels a la causa de la veritat, seguir aquell qui és la veritat; vol dir en definitiva seguir a Crist. Aquesta veritat, és la veritat salvífica, la que ens mostra el Crist ressuscitat, anunciada en el seu ensenyament i que el mateix Pare amb l’Esperit han confirmat amb la resurrecció del Fill.

Al qui seu al tron i a l’Anyell sigui donada la lloança, l’honor, la glòria i el poder pels segles dels segles. Anem amb Ell, seguim-lo.

4 de maig de 2019

SANTA MARIA VERGE, REINA DELS APÒSTOLS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Vimbodí, ermita dels Torrents

75 ANIVERSARI DE LA RECONSTRUCCIÓ
DE L’ERMITA DE LA MARE DE DÉU DELS TORRENTS

Ac 1,12-14;2,1-4 i Jn 19,25-27

Maria, la mare, la dona; estava al peus de la creu de Jesús, adolorida pel sofriment del seu fill. Maria s’havia refiat de Déu, des de que l’àngel li anuncià que concebria un fill sabia que aquest no tindria una vida fàcil, que la seva no seria una vida com la dels altres nois de Natzaret perquè ja des de la seva concepció estava assenyalat per Déu. Però als peus de la creu, veient al seu Fill abandonat per tots, vexat, escarnit, traït, negat i sol; el seu cor adolorit deuria pensar si calia tot allò, si no s’hagués pogut fer d’una altra manera sense tant sofriment. Maria és la mare, la dona, que pateix en silenci, que ho va conservant tot en el seu cor, que sovint no entén el per què, però que sempre confia en Déu. Als peus de la creu Jesús lliurà Maria, com a mare, al deixeble estimat, la seva maternitat s’estén així a tots els deixebles, significada en aquest deixeble no tant per l’afecte especial que Jesús li tenia, sinó en tant que personifica el deixeble perfecte, aquell que no l’ha abandonat, aquell qui en arribar al sepulcre el matí del primer dia de la setmana, ha vist i ha cregut. Però als peus de la creu sorgeix també una maternitat eclesial, Maria es converteix en mare i icona de l’Església, la seva maternitat corporal respecte a Jesús esdevé maternitat espiritual respecte a tota l’Església.

Som al temps pasqual, el temps de l’esperança, de la joia; Crist ha ressuscitat d’entre els morts; primer alguns han vist la tomba buida, després d’altres, poc a poc quan els ulls se’ls han anat obrint, l’han vist, l’han reconegut, han menjat amb Ell, els ha explicat el sentit messiànic de les Escriptures. No ha els ha estat fàcil reconèixer-lo, perquè no ho podien fer amb els ulls del cos, els calien els ulls de la fe. Però Maria com ha viscut la resurrecció del seu Fill? Els Fets dels Apòstols ens la situen convivint, pregant amb els apòstols, formant part activa, amb les altres dones, de la primera comunitat cristiana; però malgrat això no ens parlen de que Jesús s’hagués aparegut a la seva mare; enlloc Jesús diu als seus: «Correu, aneu a dir-li a la meva mare que soc viu, que he ressuscitat, que no li cal patir.» No fa falta, Maria sempre ha sabut que la missió del seu Fill conclouria amb la nostra redempció, no ha sabut mai certament com seria tot això, però ja l’àngel li va comunicar que per a Déu coses que als homes semblen impossibles són possibles.

Maria es presentada en els relats pasquals com a arca de l’aliança i alhora com a model per a tota l’Església, model de fe. «Ja a l’albada de l’Església, en començar el llarg camí per mitjà de la fe que començava a la Pentecosta a Jerusalem, Maria estava amb tots els qui constituïen la llavor del nou Israel. Estava present enmig d’ells com un testimoni excepcional del misteri de Crist. I l’Església perseverava constantment en la pregària amb ella i, alhora, la contemplava a la llum de la Paraula feta carn. (...) Maria pertany indissolublement al misteri de Crist i pertany a més al misteri de l’Església des del inici, des del seu començament. (...) Aquesta fe de Maria, que assenyala el inici de la nova i eterna Aliança de Déu amb la humanitat en Jesucrist, aquesta heroica fe seva, precedeix el testimoni apostòlic de l’Església, i roman en el cor de l’Església.», en paraules de sant Joan Pau II (RMa, 27)

Maria és la icona de l’esperança, de la confiança, de la fe, de l’Església. Ella la sempre callada, un xic temorosa, a vegades superada per les reaccions del seu Fill, però sempre ferma en la seva fe. A Natzaret, a Canà, al peu de la creu o al cenacle; Maria sempre confia i estima al seu Fill per damunt de qualsevol altre cosa perquè sap que estimant-lo a Ell, estima a Déu. És per tot això que la figura de Maria se’ns fa tant propera, la tenim tant propera, per això són tantes les advocacions sota les quals la venerem, perquè ella és la nostra mare. Ja que Jesús la confià com a tal al seu deixeble estimat, a tots nosaltres.

Tot donant gràcies pels 75 anys de la restauració de l’ermita de la Mare de Déu dels Torrents donem-ne també pel pontificat del qui ha estat el nostre arquebisbe Jaume i demanem avui de manera especial a la Mare de Déu dels Torrents que beneeixi i il·lumini a l’arquebisbe electe Joan i no deixi mai de protegir a Vimbodí i a tota l’Església de Tarragona.

1 de maig de 2019

SOLEMNITAT TRASLLADADA DE SANT JORDI, PATRÓ DE CATALUNYA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

S.O.S. cristians. La persecució dels cristians en el món d’avui, una realitat silenciada, per Pilar Rahola.

No, no m`he equivocat, ja sé que no estic al Refetor, a l’hora de dinar. Però, és veritat que aquest llibre que estem llegint aquests dies és un reguitzell d’exemples d’arreu del món que et deixen corsecat.

Per què? Perquè avui, en el nostre segle XXI, en molts llocs, Corea del Nord, Índia, Somàlia, i tants altres països, ser cristià és estar exposat al martiri.

Sant Jordi, el nostre patró, va ser martiritzat per la seva fe. Perquè com tants cristians d’avui en dia, estava empeltat al cep veritable. I empeltat al Crist, ha vençut per la sang de l’Anyell el món, ha estimat Déu, ha guardat els seus manaments, ha estimat els fills de Déu, i essent el seu deixeble va donar fruit, aquest fruit que dura en la fe de la nostra església catalana.

Ara bé, a nosaltres que vivim sense grans complicacions la nostra fe, la sang dels màrtirs d’avui ens pregunta: Estem en el Crist? Estem veritablement empeltats en la seva saba salvadora?

Perquè tal vegada aquest cristianisme fàcil que vivim ens impedeix conscienciar-nos de: Per qui vivim? Per qui ens movem? Per qui existim? Perquè només el cep veritable, el Crist, pot donar-nos vida. Sense ell no podem fer res. Separats com les sarments tallades, ens assecarem i només serem bons per cremar.

Així passa en els cristians i en els monjos, que deixen l’evangeli de banda, tal vegada pensant-se que saben més que la Paraula de Déu, que es conformen en una vida comunitària mediocre, on realment el rostre, la veu, el cor, s’asseca, ja que s’han separat del cep, el Crist, el rei veritable, i no hi queda saba salvadora que hi doni vida.

El màrtir, qui vol ser testimoni de la fe, de la intimitat, de la relació profunda i ben fonamentada en Déu, no pot separar-se del Crist, per això, pot donar tota la vida, tota sencera, sense reserves.

Aquest cristià, aquest monjo, com sant Jordi, com els màrtirs del segle XX, com els màrtirs actuals tenen clar per qui viuen, tenen clar qui és la vida veritable, per això el martiri no pot matar-los. Perquè com a veritables deixebles donen glòria al Pare i fruits per a la comunitat cristiana, fruits d’al·leluia.

30 d’abril de 2019

SOLEMNITAT TRASLLADADA DE LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT, PATRONA DE CATALUNYA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Mare, «ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes». Mare, has pogut cantar el «Magnificat», perquè has fet experiència, experiència interna, intensa, immediata de Déu.

Feliç, Mare, perquè has cregut. La fe t’ha donat, t’ha obert, t’ha omplert de totes les benediccions, de totes i cadascuna de les meravelles de Déu. Per això, Mare de Déu, et veiem que encara la teva gràcia no pot restar quieta i visites Elisabet, en el goig de dues mares, en el goig de dos fills.

Per tu Mare, per tu ha vingut el Salvador del món, i per tu, només per tu, el teu poble, només per tu pot cantar que Déu ens salva.

Perquè també nosaltres hem estat elegits: «en ell abans de crear el món, perquè, fóssim sants».

Mare, ets Mare de Déu. Mare, ets Mare nostra. I, nosaltres en la mesura que també com els primers cristians assistim unànimement, sens falta, a les hores de pregària, també nosaltres ens anem endinsant en les benediccions espirituals que ens vénen per Jesucrist.

Mare, des del teu tron a la muntanya, que com serrada pels àngels se’ns presenta al bell mig de Catalunya, ets seu del teu Fill, Jesucrist Nostre Senyor, que en els braços ens el manifestes.

Mare, si ets Mare de servei, ajuda’ns a viure en el servei gratuït en bé de tothom que necessita una persona que els ajudi. Mare, som fills en el teu Fill, ajuda’ns a tenir posada en Crist la nostra esperança, com tu Mare, la vas tenir. Perquè, la nostra part en l’herència sigui fructuosa en la voluntat de Déu i en el do de la gràcia que hem rebut, per poder també amb el teu exemple: anar, caminar, arribar, ajudar, visitar, treballar, lliurar el temps, donar la vida pel qui més ho necessita.

Mare, que puguem ser una mica mares en la nostra donació als altres. I així, Mare, entonarem el «magnificat» per lloar amb tu, el nostre Déu que ens salva, Mare.

25 d’abril de 2019

DIJOUS DE L’OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Ac 3, 11-26; Sl 8, 2a i 5. 6-7. 8-9 (R.: 2ab); Lc 24, 35-48

«Quan encara era amb vosaltres, us havia dit que s’havia de complir tot el que hi ha escrit de mi en el llibre de la Llei de Moisès, i en els dels Profetes i dels Salms». Sant Agustí, en el seu comentari al salm 150, el darrer, diu: «L’ordre dels salms em sembla que conté el secret d’un gran sagrament». El sagrament és Crist. La lectura contínua del salteri ens va revelant el rostre i el misteri de Crist, sagrament del Déu que crea i salva.

Tot naturalment l’església primitiva va recórrer al salteri per tal de comprendre la identitat profunda de Jesús de Natzaret i el significat del seu pas, de la seva Pasqua.
Avui la litúrgia de l’església, filla d’aquella sinagoga i d’aquell temple al qual anaven a pregar Pere i Joan, ens proposa la lectura del salm 8: «Senyor, sobirà nostre, que n’és de gloriós». És el sisè salm del primer grup de salms de David, ja que fa referència al sisè dia de la Creació, en el qual fou creat l’home, a imatge de Déu, com a coronament i sentit de tota l’obra, bona, que Déu havia fet. L’home hi és presentat, en forma de pregunta, com a objecte del record i de la visita de Déu: «Què és l’home perquè el visitis, què és un fill d’Adam perquè te’n recordis?»; i també hi és presentat com a intèrpret de la Creació, una Creació plena de significat, que, com a llenguatge de Déu, és portadora de la seva visita i del seu record. La seva bellesa, el seu ordre suscita en l’home l’admiració capaç d’obrir-lo a la bellesa del misteri de Déu. El salm situa l’home en el seu estat primigeni, en plena comunió amb els altres éssers, i alhora, partícip del senyoriu del Creador. Només el pecat fa que la lluna i els estels deixin d’admirar-nos, només el pecat ens torna insensibles a la bellesa i a la joia.

Aquest home del salm 8, aquest «Què?» ple d’amiració obert a la immensitat de Déu, és Jesucrist, l’Home nou, el Ressuscitat, posat un moment per sota dels àngels, i ara enlairat per la dreta de Déu com a Rei de tota la Creació: el qui ens porta la pau i ens obre el camí de la vida.

És el Servent enaltit i glorificat, que Déu ens envia per a beneir-nos i perquè ens convertim de la nostra maldat. Potser de tanta alegria no ens ho acabem de creure, però ara ell mateix se’ns dona com a menjar i com a beguda en el pa i en el vi, símbols de la Creació. Acollim amb fe la seva visita, i siguem-ne testimonis. Començant per Jerusalem, que és la mare de tots els començaments. Amén, al·leluia.

23 d’abril de 2019

DIMARTS DE L’OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Ac 2, 36-41; Sl 32, 4-5. 18-19. 20 i 22 (R.: 5b); Jn 20, 11-18

El divendres sant, mentre acompanyàvem Jesús en el camí de la seva creu, li dèiem aquesta aclamació: «Anyell de Déu, que ens crideu pel nostre nom, tingueu pietat de nosaltres». Un dels fruits de la Pasqua és el nom nou, el nom de la nostra pertinença al Ressuscitat: «Al qui surti vencedor, li donaré el mannà amagat i una pedra blanca amb un nom nou inscrit que ningú no coneix, fora del qui el rep» (Ap 2,17).

L’evangeli segons sant Joan conté un detall ben significatiu en relació al nom de les dones que en són protagonistes. Fixem-nos-hi breument: A Maria, la mare, a Canà i al Calvari, a la dona samaritana del pou de Jacob, a la dona sorpresa en adulteri al Temple, Jesús no les crida mai pel nom, sinó per aquest mot: «dona». Tampoc Marta i Maria de Betània no són mai anomenades pel seu nom. Només a una dona, una deixebla, la que avui ens surt a l’encontre, Jesús la crida pel nom «Maria!», després, això sí, d’haver-la anomenada «dona»: «Dona, per què plores, qui busques?». Aquesta dona sense nom, moltes dones en una de sola, personificació del poble d’Israel, és l’estimada del Càntic dels Càntics, que tampoc no tenia nom: el seu nom era el seu amor, el seu nom era la seva recerca i el seu desig. Ho llegíem en la llarga sinaxi didàctica de la Nit Santa de Pasqua: «Perquè el qui t’ha creat és espòs teu, el seu nom és “Senyor de l’univers”. El qui t’allibera és el Sant d’Israel, anomenat “Déu de tota la terra”. El Senyor et crida com a una esposa abandonada i afligida. Diu el teu Déu: “Qui abandonaria l’esposa de la joventut? Et vaig abandonar sols per un moment, i ara et torno a prendre amb un amor immens. En un esclat d’indignació et vaig amagar un moment la mirada, però ara t’estimo amb un amor etern.”» (Is 54,5-8).

Aquest nom nou, que expressa l’amor etern amb què ens estima el Senyor, el nostre Creador i el nostre Espòs, és el fruit salubèrrim de la Pasqua, i es troba al final d’un camí, el camí de la fe. Ni la mare de Jesús, ni la dona samaritana, ni l’adúltera, ni les germanes de Betània no senten de llavis de Jesús el seu nom, sinó després d’haver rebut el seu esperit als peus de la Creu i d’haver foradat, amb la seva fe, l’absència del sepulcre buit. I aquest nom és un triple nom: «Gravaré en ell el nom del meu Déu i el nom de la ciutat del meu Déu, la nova Jerusalem que baixa del cel venint del meu Déu, i també el meu nom nou» (Ap 3,12). El Nom que no es pot pronunciar, Jesús el grava en el nostre cor amb el foc nou de la Resurrecció. Per sempre.

Siguem-li fidels. Perquè és en el nom de Jesús que hem estat batejats, nosaltres que érem lluny, i que el Senyor ha cridat. Amén, al·leluia.

21 d’abril de 2019

DIUMENGE DE PASQUA. MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 10,34a.37-43; Salm 117,1-2.6ab-17.22-23; Col 3,1-4; Jo 20,1-9

Sabeu que ha passat? Ens pregunta Pere. Ens ho pregunta precisament Pere, quan encara ressonen a les nostres oïdes les seves negacions del Divendres. Diríem col·loquialment que n’ha passat una de grossa, de fet el que ha passat és el més important des de la creació del món. Tot ha succeït de manera senzilla, parlo de Jesús de Natzaret, a qui mataren penjant-lo d’un patíbul. Doncs bé, una de les dones que l’acompanyaven, Maria Magdalena, aquella de la que havien sortit set dimonis, anava de bon matí, tant que encara era fosc, cap al sepulcre, perquè tot havia anat tant de presa que ni tant sols havia donat temps a amorosir el cos de Jesús amb aromes i quina ha estat la seva sorpresa, la pedra que tancava el sepulcre era treta i el sepulcre estava buit. No s’havia confós de sepulcre, ella mateixa havia estat vora la creu i havia vist després com Josep d’Arimatea i Nicodem posaven el cos allí. El mateix Pere hi ha arribat tot seguit, amb aquell deixeble que Jesús tant estimava, han vist el sepulcre sense el mort, el llençol d’amortallar aplanat i el mocador que havien posat al cap del cos de Jesús encara al mateix lloc. Anaven errats perquè buscaven entre els morts el qui és viu, buscaven entre els morts el qui és la vida, no cercaven allò que és de dalt sinó allò que és de la terra. El deixeble estimat de seguida ho veié i cregué, a Pere li costà una mica més però a la fi entengué que Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts i que un cop ressuscitat per Déu, pel Pare, s’apareixeria, menjaria i beuria amb uns testimonis escollits des d’abans, els seus deixebles i els encarregaria d’anunciar la bona nova atot al món, l’esperança arreu del món.

Dic nobis María, quid vidisti in via?
Digueu-nos oh Maria, què heu vist en el camí?

Ella és la primera que ha vist a Crist vencedor de la mort. Maria Magdalena ha estat la primera en arribar al sepulcre, ella no només va estar present en la Passió, sinó que es va convertir també en el primer testimoni i anunciadora del Ressuscitat. Per això a María Magdalena sant Tomàs d’Aquino li dóna el singular qualificatiu “d’apòstol dels Apòstols” i afegeix «de la mateixa manera que una dona havia anunciat al primer home paraules de mort, així també una dona va ser la primera a anunciar als Apòstols paraules de vida» (Super Ioannem, Lectio 3).

Davant del fet de la resurrecció és normal que els primers testimonis dubtin, no acabin d’entendre, perquè «si Jesús ha ressuscitat, llavors ha succeït una cosa realment nova, que canvia la condició de l’home i del món» (Benet XVI 8 d’abril de 2012). Ja el mal, la injustícia i la mort no tenen la darrera paraula; la vida no és quelcom sense sortida perquè a la vida l’espera la vida vertadera, a la mort l’espera la resurrecció.

Potser poc s’imaginaven Maria Magdalena, Pere i el deixeble estimat que eren testimonis privilegiats del més gran esdeveniment de la història de la humanitat. La mort en creu de Jesús semblava que havia deixat les coses clares, un pretès messies més que havia fracassat, Ell que es deia Fill de Déu havia mort sol, abandonat pels seus i de manera ben cruel. Potser alguns el podien considerar un home bo, però era en el fons un il·lús que anava errat.

Amb la seva resurrecció no tant sols Crist ha vençut la mort, no tant sols ens fa participar de la seva filiació divina, perquè ara el seu Pare és el nostre Pare, el seu Déu és el nostre Déu; sinó que també el seu missatge de salvació i de perdó adquireix ple sentit.

La resurrecció de Crist dona sentit i sosté la nostra fe, és l’esdeveniment cabdal i decisiu per la nostra fe. Ens permet creure en Déu d’una manera nova i esperançada. Amb la resurrecció de crist descobrim que el darrer sentit de la història no és el fracàs, no caminem cap un final fosc, sense sortida. La vida dels homes no és un breu espai entre dos silencis, entre dos buits, sinó camí cap la vida vertadera.

«La fe neix de la resurrecció. Acceptar que Crist ha mort, i ha mort crucificat, no és un acte de fe, és un fet històric. En canvi, creure que ha ressuscitat sí. La nostra fe neix en aquesta nit de Pasqua.» (Papa Francesc 19 d’abril de 2017).

DIUMENGE DE PASQUA. VETLLA PASQUAL EN LA NIT SANTA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà
Gn 1,1-2,2; Gn 22,1-13.15-18; Ex 14,15-15,1a; Is 54,5-14; Is 55,1-11; Ba 3,9-15.32-4,4; Ez 36,16-17a.18-28; Rm 6,3-11; Lc 24,1-12

En aquesta nit santa, nostre Senyor Jesucrist ha passat de la mort a la vida; en aquesta nit santa la vida ha vençut la mort, en aquesta nit santa Déu ens ha donat la vida eterna.

No ha estat un fet puntual, tota la història de la salvació conflueix en la resurrecció de Crist, tots aquets prodigis que hem escoltat i que Déu ha anat fent al llarg de la història, creant el món, alliberant al seu poble de l’esclavatge, deixant-se trobar pels homes, per emprar l’expressió del profeta Isaïes. Ho han anunciat des de sempre els profetes. Una història no pas fàcil, plena d’infidelitats del poble i de desencontres amb Déu. Tot culminà aquell diumenge molt de matí, quan les dones, certes de que podrien acabar la tasca inconclusa el divendres, d’amorosir amb perfums el cos de Jesús amb herbes aromàtiques; es troben la pedra de l’entrada al sepulcre apartada i el cos absent, al interior del sepulcre no hi ha ningú, tant sols l’absència del cos.

La resurrecció tingué lloc al tercer dia, el primer dia de la setmana, el primer dia de la nova creació. Tot el misteri de la redempció es llegeix avui en clau d’acompliment, el que deia l’Escriptura s’ha acomplert, seguint els designis del pla salvífic de Déu. Les dones, tot preguntant-se que ha passat, s’esglaien davant de dos homes resplendents i aquell qui cerquen com a mort, aquell qui cerquen entre els morts no és allí perquè es viu, ha ressuscitat al tercer dia com ho havia anunciat.

Certament tot sembla una quimera, com diuen els apòstols. Ho ha vist Pere, la tomba és buida, però ningú sap del cert que ha succeït. Els evangelistes Lluc i Marc destaquen el fet de la tomba buida i de l’absència del cos; és tant sols un primer pas, constatar que el cos no hi és i que quelcom ha succeït. L’experiència de la resurrecció ve tot seguit. És sempre una experiència particular, de cada persona, avui diríem que personalitzada. Veiem en el relat de l’evangelista Lluc com Maria Magdalena, Joana i Maria, la mare de Jaume, s’esglaien; en canvi Pere veu però se’n torna a casa preguntant-se amb estranyesa que és el que ha passat.

La nova realitat tant sols pot ser percebuda amb els ulls de la fe, en la relació personal amb el ressuscitat. Jesús més que definir-ho com aparicions, es manifesta des de la seva nova realitat. Les manifestacions del Crist ressuscitat es donen en el marc de la fe i la promouen; aquesta fe que és la nostra, que hem rebut pel baptisme i que tot seguit renovarem a la llum de la resurrecció. Aquell qui fou crucificat per les autoritats jueves i romanes ha estat exaltat d’entre els morts per part de Déu. L’autoritat amb que Jesús actuava ha estat legitimitzada per la resurrecció i a partir d’aquella nit comença quelcom nou, no tant sols per Crist, no tant sols pels apòstols i els deixebles, sinó per a tota la humanitat.

Crist ha ressuscitat, viu i viu en plenitud. El Déu dels nostres pares, el Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob, el Déu de l’èxode i de l’exili, ha glorificat al seu fill estimat, confirmant l’esperança de tota la humanitat i complint la promesa anunciada per l’Escriptura.

Costa potser creure en el testimoni inicial de dues o tres dones, en la paraula d’alguns apòstols. Cal ser agosarats per creure que Jesús està viu, per creure que la vida prevaldrà finalment sobre les forces de destrucció, l’odi i la mort; sobre tot allò que ens sembla que guanya la partida dia rere dia. Cal ser agosarats per esdevenir profetes de la resurrecció i de la vida enmig de tants mals i desgràcies.

També els deixebles que han passat per l’experiència de la creu i de la tomba buida, han hagut de veure i creure. Han passat pel gresol com l’or, han conegut la nit fosca de dubte, i l’han superat amb la seva pròpia fe.

Aquesta nit, tot recordant el nostre baptisme, volem renovar la nostra fe en un Déu que ens parla i ens estima. Volem renovar la nostra fe en Jesucrist, el nou Adam, que va patir la seva passió i ens convida a renéixer amb Ell, de nou per l’aigua i l’Esperit. I volem renovar la nostra fe en l’Esperit vivificant i consolador, que alena sobre la seva Església, salvats ja per la mort i la resurrecció del Fill de Déu, Crist nostre Senyor.

En aquesta nit de la gran Pasqua, ens alegrem, la llum ha vençut la tenebra, la vida ha vençut la mort, Crist ha ressuscitat, Crist viu entre nosaltres. «La Redempció s’ha complert en el misteri pasqual que a través de la creu i la mort condueix a la resurrecció.» (Joan Pau II, Redemtor hominis, 10).


19 d’abril de 2019

DIVENDRES SANT. LA PASSIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 52,13-53,12; Sl 30,2 i 6.12-13.15-16.17 i 25; He 4,14-16;5,7-9; Jo 18,1-19,42

El salvador del món morí a l’arbre de la creu. Si pel fruit d’un arbre entrà el pecat al món, pel fruit d’un altre arbre ha arribat la salvació. Darrera la debilitat d’una creu, darrera la feblesa del crucificat s’hi amaga la força de Déu. Jesús feble i pres, no cedeix a la desesperació, no sucumbeix a la temptació de revelar-se, ni tampoc a la d’afalagar als seus captors dient-los el que volen sentir dels seus llavis per defugir del seu destí. Ell ja ha parlat prou, ho ha fet obertament, ha actuat sempre a plena llum del dia, ha ensenyat al temple i a la sinagoga. Ara ens parla des de la creu i en escoltar-lo, en paraules del beat Guerric, esdevenim savis, justos, sants i lliures, esdevenim fills de Déu.

L’arbre de la creu ens dona el fruit de la redempció. Aquesta ens arriba per la sang de la creu, però aquest misteri fonament de la nostra fe, és ja present en tota la vida de Jesús, des de l’encarnació, en la seva pobresa, guarint malalts i alliberant endimoniats; carregant en suma totes les nostres flaqueses. Per rebatre els seus arguments no rep sinó malèvoles acusacions, cops, assots i bufetades. Fins i tot el valent Pere, que no acceptava que la seva lleialtat fos posada en dubte ni pel mateix Jesús, aquell valent que ha tallat l’orella a Malcus el criat del summe sacerdot, l’ha negat esporuguit davant de l’acusació de la criada que cuidava la porta i d’un altre dels criats del gran sacerdot i parent del mateix Malcus. La força del poder de la gran Roma, la conjura dels caps del poble i la cridòria de la multitud fanatitzada acusant al just, s’uneixen per intentar matar l’esperança de la humanitat.

No se’n sortiran pas perquè l’arbre de la creu dona com a fruit el Regne. Però el seu rei te poc a ulls vista de reialesa, ara més aviat inspira rebuig, animadversió o en el millor dels casos, compassió, això sí manifestada en la distància i en la més absoluta discreció. Jesús és rei, la seva reialesa és destacada pel quart evangelista amb força. Davant de Pilat, coronat d’espines i amb un mantell porpra mentre és saludat burlescament per la soldadesca o al cartell que corona la creu; el seu títol reial apareix amb claredat. Però el seu regne no és d’aquest món i alhora és ben humà.

Avui en el relat de la passió que acabem d’escoltar, Jesús apareix més home que mai, la seva història es confon amb la de tants altres homes i dones torturats, flagel·lats, desterrats, humiliats o bufetejats físicament i anímicament per la nostra societat, per nosaltres mateixos. En el rostre de Jesús hi podem reconèixer molts altres rostres, tota la humanitat sofrent, que no és poca. Jesús s’agermana així amb tot aquell qui pateix, el Fill de Déu sofrint com un de nosaltres obre d’aquesta sorprenent manera el misteri de la redempció. Ha viscut en plenitud la vida humana, ja no li podrem retreure mai més a Déu que no sap com és de dura la nostra vida, l’ha viscut i ara a la creu amb els braços oberts al món, quan experimenta la mort, ens convida a l’amor i al perdó, perquè el seu sofriment i la seva mort són la prova màxima del seu amor.

A través de la creu de Jesús, estem convidats a meditar sobre el patiment humà, sobre el nostre patiment. Per a molts, se l’anomena llarga malaltia, trauma, fracàs, violència, dol. Per a altres, se l’anomena persecució, emigració i fins i tot tortura. La creu de Crist ens convida a revisar la nostra conducta personal. Quan les traïcions per egoisme i materialisme ens transformen en un Judes que ens impulsa a trair-nos els uns als altres per obtenir qui sap que, sempre fugisser. Quan per protegir-nos o salvar el nostre honor esdevenim en el fons un petit Pere que ens encoratja a negar la nostra fe rebuda dels apòstols perquè l’Església ja no és rellevant, perquè hi ha escàndols, hi ha dificultats. O ens fem semblants a la multitud que, malgrat tots els béns rebuts de Jesús, demana la seva mort, quan fa tot just uns dies el volien fer rei. Quan tot ens va bé ens és fàcil cantar la creu de Jesús; però quan van maldades i hem de portar una creu, sovint ni ens recordem del Divendres Sant.

L’arbre de la creu dona també com a fruit l’Església. Del seu costat, brollà sang i aigua, prefiguració dels sagraments, prefiguració de la mateixa Església. Si Déu obrí amb delicadesa el costat d’Adam per crear Eva carn de la seva carn, com relata el Gènesis, un soldat amb una cruel llançada feu brollar del costat del nou Adam la font de l’Església, la nova Eva.

No celebrem avui ni el sofriment ni la mort. Celebrem el signe de l’immens amor de Jesucrist i de Déu, el nostre Pare, per a tots els homes sense excepció. No és una creu ignominiosa, és una creu gloriosa, és la creu de l’amor. En belles paraules de sant Joan Pau II: «La creu és la inclinació més profunda de la Divinitat cap a l’home i tot allò que l’home, de manera especial en els moments difícils i dolorosos, anomena el seu infeliç destí. La creu és com un toc de l’amor etern sobre les ferides més doloroses de l’existència terrenal de l’home, és el compliment, fins al final, del programa messiànic.» (Dives in Misericordia, 7)

La creu ens agermana. Avui en la creu el Fill de Déu s’agermana amb tota la humanitat; demà en la resurrecció la humanitat s’agermanarà amb el Fill de Déu.

18 d’abril de 2019

DIJOUS SANT. MISSA DE LA CENA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ex 12,1-8.11-14; Sl 115,12-13.15-16.17-18; 1C 11,23-26; Jo 13,1-15

«Enteneu això que us acabo de fer?». Les lectures d’aquesta celebració de la Cena del Senyor ens parlen de la institució de la Pasqua, és a dir del pas del Senyor, en primer lloc com a memorial de l’alliberament del poble de Déu de l’esclavatge d’Egipte. Ens parlen també de la institució de l’Eucaristia per Jesús, en el relat de l’apòstol sant Pau, el més antic dels existents. En definitiva ens parlen de l’aliança de Déu amb els homes, de la voluntat de Déu de trobar-se amb els homes.

Al darrer sopar Jesús institueix una nova aliança, una aliança definitiva segellada pel seu cos i la seva sang i aquest memorial és el que ens demana que celebrem fins que Ell torni. L’hora de Crist s’acosta, ja és a les portes, Ell ho sap i arribada aquesta hora llega als seus, a tots nosaltres, el seu memorial. Fer memòria de Crist no es limita a celebrar una cerimònia ritual, potser a semblança de la Pasqua que Ell mateix havia celebrat tants cops amb els seus i aquell dia celebrà per darrera vegada, a les portes de la passió. Jesús es lliura Ell mateix com a víctima i ens deixa el seu exemple tot mostrant-nos fins a quin punt ens estima, fins a l’extrem. Ens estima fins al punt de donar la seva vida, fins al punt de fer-se servidor nostre.

El final de la vida terrena de Jesús s’acosta, el darrer sopar és un moment d’intimitat amb els seus, poques hores després perdrà aquesta seva intimitat essent detingut, humiliat, vexat i exposat a les burles de tothom qui vulgui acarnissar-se amb un home indefens. Però ara és un moment solemne, d’enllaç entre l’antiga i la nova aliança. Jesús sap que ha arribat la seva hora, la seva Pasqua, és l’hora de tornar cap a Déu, Ell que ha vingut de Déu, que és Déu. És el moment del pas de Jesús cap al Pare que completa la Pasqua antiga. En aquesta hora solemne, la litúrgia ens destaca una idea i aquesta és la del servei perquè sense servei no hi ha Pasqua.

Participar del memorial del Senyor, menjar el pa i beure el vi, el seu cos i la seva sang, asseure’s a taula amb Ell és participar de la seva mort, participar d’aquest amor portat fins a l’extrem. L’amor que ens transmet Jesús va més enllà de la filantropia, és caritat, perquè on hi ha caritat i amor allí hi ha Déu. L’amor del cristià brolla de l’Eucaristia, font i cimal de la nostra fe.

Jesús institueix el seu memorial, en el darrer sopar amb els seus, amb la traïció d’un a les portes, amb la negació d’un altre anunciada i l’abandó de tots profetitzat. A les portes de tot plegat Jesús institueix l’Eucaristia i tot seguit s’ajup, s’aclofa fins a terra, per rentar els peus als seus. Dos gestos forts a través dels quals Jesús ens vol mostrar que la caritat és un do gratuït atorgat per Déu i que ens l’ha donat per compartir-lo també gratuïtament amb els germans. Participar de la seva taula no s’ha de limitar a acostar—nos a rebre el seu cos i la seva sang, ha de transformar-nos, fer nostres cadascuna de les seves paraules i dels seus gestos. Donar de menjar al afamat i de beure a l’assedegat, acollir als forasters, assistir als malalts, visitar als empresonats, consolar als afligits, perdonar les ofenses, suportant amb paciència les que ens facin. Són coses que hem escoltat mil vegades i que en participar en cada Eucaristia ens han de ressonar al nostre interior com una crida permanent a la conversió. Si compartir la taula amb Crist no mou els nostres cors, no serveix de res, és com si no la compartíssim realment, gestos buits per apaivagar les nostres consciències.

A les portes de la passió Crist s’ofereix a sí mateix com l’anyell pasqual definitiu, aquell ofert d’una vegada per sempre. Es dona en cos i sang, es fa el nostre servidor i ens crida a la conversió del cor. Déu sempre cerca a l’home, alliberant-lo de l’esclavatge a l’Egipte, lliurant-se Ell mateix en la persona del seu Fill unigènit, deixant-nos el seu memorial, servint-nos, estimant-nos fins a l’extrem.

Ell ens convida a rebre el seu cos i la seva sang amb amor i ens convida, també, a estimar-lo i servir-lo en els germans, seguint el seu exemple i fent-ne així memòria. Ara ens toca a nosaltres anar cap a Ell recordant-lo i reconeixent-lo en els germans.

Demanem al Senyor que obtinguem d’un sagrament tant gran la plenitud de la caritat i de la vida, d’Ell que ens ha salvat i ens ha alliberat. Si potser ara no entenem això que fa Jesús; ho entendrem després.

14 d’abril de 2019

DIUMENGE DE RAMS. LA PASSIÓ DEL SENYOR (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 50,4-7; Sl 21,8-9.17-18a.19-20.23-24; Fl 2,6-11; Lc 22,14-23,56

Ha arribat l’hora, però no per a tots és la mateixa hora. Hi ha una hora per a Jesús i una hora per les tenebres. Una és l’hora per a aquell a qui el Senyor ha parlat a cau d’orella, per aquell qui no s’ha resistit ni s’ha fet enrere, per aquell qui essent de condició divina es va fer no res i es feu obedient fins acceptar una mort de creu. L’hora de Crist és l’hora de l’angoixa, de la traïció, de l’abandó, de la solitud, de l’escarni, de la mort en creu. No és pas una hora estèril, sinó que anuncia l’exaltació, aquell moment en que tothom al cel, a la terra i sota la terra doblegarà el genoll al nom de Jesús i reconeixerà que Ell és el Senyor a gloria de Déu Pare.

L’hora de la tenebra, en canvi, és l’hora d’assotar, d’arrencar la barba, d’ofendre i d’escopir, de disputar sobre qui ha de ser considerat el primer, l’hora de trair, de negar, de menysprear, de no trobar cap culpa però de condemnar igualment o de jugar-se la roba del desvalgut als daus. Cadascú tria la seva hora, l’hora en que vol estar, en l’hora de Déu o en l’hora dels homes, en l’hora de la salvació o en l’hora de la foscor i del pecat.

Als peus de la creu hi ha qui tria l’hora de la tenebra, així les autoritats se’n riuen de Jesús, els soldats se’n burlen mentre Jesús no obre la boca, no diu res, no fa res. Però també hi ha qui davant del crucificat veu que Crist no ha fet res de mal, fins i tot i hi ha qui en veure tot el que ha passat reconeix que era vertaderament innocent; hi ha qui se’n torna donant-se cops al pit i qui fins i tot té el coratge d’anar a trobar a Pilat demanar-li el cos del condemnat, d’amortallar-lo amb un llençol i posar-lo en un sepulcre tallat a la roca. Hi ha dones que se’n planyen, que tot i mirar-s’ho a distància el segueixen fins a la sepultura i corren a comprar ungüents i perfums per ungir aquell cos un cop passi el repòs del dissabte.

L’hora de Jesús no sembla pas massa afalagadora, no és la imatge del Messies aclamat en entrar a Jerusalem, no és la imatge d’un Déu omnipotent, majestuós, immutable i per damunt del sofriment humà. És un Déu impotent, angoixat, vexat, humiliat, que comparteix el dolor dels homes i comparteix, fins i tot, la nostra mort. Sembla talment com si l’hora de la tenebra hagés pres el poder. Ha estat molt fàcil agafar-lo, sols un dels seus l’ha defensat amb l’espasa i encara després l’ha negat tres cops, tots l’han deixat i fins i tot un l’ha traït.

Però tot allò que sembla el més important, no ho és pas, ho ha dit Ell mateix, el més important s’ha de comportar com el qui serveix. El més important no és ni l’encuriosit Herodes, ni el poruc Pilat, ni els malèvols grans sacerdots. El més important és aquell qui pateix per nosaltres i amb nosaltres, aquell qui comparteix el sofriment dels homes, la solitud de tantes víctimes de la nostra societat. Jesús va morir com va viure, enmig dels qui sofreixen, perdonant i estimant. Camí cap a la creu té més present el sofriment d’aquelles dones que li surten al pas, que representen tota la humanitat, que el seu mateix sofriment. A la creu té temps per a compadir i perdonar els pecats d’aquell qui pateix al seu costat. Jesús fins i tot clavat en creu, sap estimar, perdonar i donar la seva pau als qui el crucifiquen sense saber el que fan.

Davant el crucificat comencem a intuir que Déu és algú que sofreix amb nosaltres i per nosaltres. La nostra misèria l’afecta, el nostre sofriment l’esquitxa. No és un Déu la vida del qual transcorre al marge de les nostres penes, llàgrimes i desgràcies. Ell està present en tots els calvaris del nostre món. Per això ens demana no pas una fe egoista que cerca un déu al servei dels nostres capritxos i pretensions. Sinó una fe en aquest Déu que es posa cara a cara amb el sofriment, l’abandó i el desemparament de tantes víctimes de la injustícia i de les desgràcies. La seva hora ens acosta al sofriment de qualsevol crucificat, i en són molts al nostre voltant. Però la seva és també l’hora de l’esperança, passant pel desconcert de la creu, per la incertesa de la seva mort, anuncia la llum de la vida vertadera que Crist instaura vencent la mort.

No podem aixecar la nostra mirada cap a la Creu del Senyor sense esperança ni tampoc desviant-la dels crucificats que estan davant els nostres ulls. Això seria optar per l’hora de la tenebra i de la incomprensió. La creu de Crist, l’hora de Crist, és el cimal de l’amor, és voler convertir el sofriment en crit d’amor, d’esperança i de misericòrdia envers el proïsme. Crist ens ho ha mostrat fent-se servidor dels homes, donant la seva vida, deixant-nos el seu memorial.

Per això també a nosaltres Crist ens diu com a Pere «I tu quan sigui l’hora, conforta els teus germans.»

7 d’abril de 2019

DIUMENGE V DE QUARESMA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Poblet, 7 abril 2019

Jesús prega a la muntanya de les oliveres. Jesús assegut, com a mestre, ensenya. Jesús s’ajup i s’entreté dibuixant a terra amb el dit. Jesús alça el cap i diu: «Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres». Jesús es queda sol amb la dona. Jesús alça el cap i diu: «On són? Ningú no t’ha condemnat? Tampoc jo no et condemno. Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més».

I així, nosaltres com si fóssim la dona adultera, Jesús ens ensenya de no pecar més, ens demana convertir el nostre cor. Perquè ens resulta fàcil situar-nos, com a fariseus i mestres de la Llei, per acusar i ser jutges de tothom. Però, també Jesús vol que els fariseus es converteixin. De fet, els fa reconèixer que són pecadors i marxen començant pels més vells.

Nosaltres ens podem considerar vells en la vida monàstica, en la vida cristiana, sense haver perdut mai la fe, però precisament avui Jesús ens interpel·la perquè en lloc de mirar el nostre exterior, posem en el nostre interior la mirada del Crist, el desig de compartir la seva passió, per arribar a la resurrecció. És a dir, compartir tots els sofriments i la mort, per arribar a la vida eterna.

Jesús escriu a terra, una terra tova que li permet dibuixar. Els mestres i els fariseus pensen amb les taules de pedra dura de la Llei mosaica. Mentrestant Jesús ens convida a que el cor de pedra, que se’ns pot endurir en el nostre historial de vida cristiana, el transformem en un cor tou, de carn. Un cor en el qual ell pugui escriure el manament de l’amor, del perdó i de la reconciliació amb Déu i amb el proïsme.

Aquella Llei cosificada pels mestres i els fariseus, ara Jesús l’escriu a terra. Perquè no quedi tancada al Temple, sinó que quedi gravada a la terra perquè tots els pobles del món necessiten ser salvats. Salvats per la gràcia que només ell pot donar-nos. I és Jesús, el Crist, el Fill de Déu qui pot perdonar els pecats i donar-nos novament l’oportunitat de la vida.

Correm doncs aquest darrers dies de Quaresma, amb esperança, per guanyar el premi de la cursa que Déu ens ha convocat allà dalt en Jesucrist. La Pasqua ens espera.