29 de setembre de 2019

DIUMENGE XXVI DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

On és l’abisme? És a dir, la fosa immensa que ens separa. Hi ha un abisme entre el cel i la terra, hi ha un abisme entre el cel i l’infern. Hi ha un abisme entre els homes rics i pobres, els qui ho tenen tot i els no els manca de tot. La mort fa el triatge, separa el bé del mal i mai més ja no es pot barrejar.

Amb aquesta paràbola de l’home ric i del pobre Llàtzer, Jesús ens dona un toc d’atenció. Nosaltres encara tenim aquests dies de treva, ens són donats aquests dies perquè ens convertim, ens convertim seriosament.

Som dels vividors, tranquils, que no ens fa cap pena el desastre de les tribus d’immigrants, que van deixant la vida, cercant una dignitat de vida? Som dels qui surem com l’oli per damunt del bé i del mal? Passem olímpicament dels altres, germans nostres, fills d’un mateix Pare?

Jesús et toca: Pensa, medita, discerneix, que si et sents cristià en l’altre, en el necessitat, pobre, desvalgut, afamat i desgraciat, hi és Crist.

Ens cal una conversió profunda del cor, del cor calcificat al cor obert que flueix vida. Ens cal lluitar en la fe, diu sant Pau, en el noble combat de la fe, per guanyar no riqueses enganyoses i fugisseres, com el poder, l’honor i la glòria mundana, sinó una cosa molt més valuosa: la mateixa vida, la vida eterna.

Per això, ens cal ser practicants de la justícia, de la pietat, de la fe, de l’amor, de la paciència, de la mansuetud. De fet si som cristians és per a la vida eterna que hem estat cridats, convocats, exhortats.

La mort la tenim molt a prop. Encara que no volem saber-ne res, sempre la tenim al davant. Jesús ens ensenya la necessitat de convertir-nos a ell. Ja que després de la mort, ja no hi ha temps, el destí final del qui ha fet el bé i del qui ha fet el mal és completament oposat i definitiu.

El pobre Llàtzer és al sí d’Abraham, pare del poble d’Israel, com a símbol en definitiva del sí de Déu que ens acull com a Pare. Així, el ric vividor des del lloc de turments, demana ser refrescat per Llàtzer, demana fins i tot que ja que ell no té remei, Llàtzer vagi a avisar els seus germans.

Però, ja hi ha Moisès i els Profetes, ja hi ha la paraula de Déu que ha de ser la guia, la regla de vida. A nosaltres l’evangeli de Jesús ens ha de guiar pas a pas, dia rere dia, en la nostra actitud davant la vida.

Què ens cal? Escoltar.

Perquè, no hem d’esperar que se’ns manifestin esdeveniments prodigiosos, sinó que, més bé, ens cal fer un bon temps de silenci, per purificar el nostre cor, per poder escoltar ben bé en l’orella del cor la paraula de Déu i posar-la en pràctica.

Pràctica sí, perquè els cristians no podem ser teòrics. Hem de ser pràctics, no podem passar, no podem desentendre’ns de l’altre, perquè l’altre és la clau, sí, la clau que ens obrirà sempre la porta de la vida, la vida per sempre, la vida eterna amb Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant. Amén.

22 de setembre de 2019

DIUMENGE XXV DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Am 8,4-7; Sl 112; 1Tim 2,1-8; Lc 16,1-13

«Escolteu aquesta paraula». Així comença el profeta Amós la primera lectura. Una crida d’atenció al seu poble que està de festa, però que no té el cor a la festa, ja que estan dient: «Quan passarà la festa de la lluna, per poder vendre els queviures?, quan haurà passat el dissabte per obrir els graners?»

És que és un poble poc amant de la festa i ho és més del comerç, i d’una vida de treball? No ho sembla així. Observeu el que pensen: «Passada la festa vendrem el gra amb unes mesures més petites i cobrarem més de l’establert. Farem trampes amb les balances, vendrem el gra barrejat amb el rebuig, comprarem amb un parell de sandàlies el pobre».

En temps de festa estan maquinant aquestes injustícies. Amb premeditació i traïdoria.

Ja veieu, en temps d’Amós no hi havia ni defensa del consumidor, ni data de caducitat en els aliments, ni defensor del poble o sindicats autèntics que defensessin el pobre.

L’únic defensor serà Déu. Que els diu per mitjà del profeta Amós: «juro per la glòria de Jacob que no oblidaré mai tot això».

I no ho oblida, certament, ja que aquesta serà la gran i permanent advertència de tots els profetes: una crida al poble, sobre tots als dirigents perquè practiquin la justícia. Un subratllar permanent la injustícia dels responsables del poble. Però aquesta és una predicació que no té, que mai ha tingut, bona premsa. Així els va anar als profetes: són perseguits, i molts d’ells morts.

Però, veritablement, Déu no oblida la injustícia, i es farà present enmig del seu poble, a través de Jesucrist, el Just. Ve, no a treure la llei sinó a dur-la a la perfecció, i ens mostra la veritable saviesa de la vida, encara no apresa del tot, fins i tot pel poble creient, perquè ja heu sentit l’evangeli d’avui, la severa advertència de Jesucrist: «Ningú no pot servir dos amos: si estima l’un, no estimarà l’altre, si fa cas de l’un, no en farà de l’altre. No podeu ser servidors de Déu i dels diners».

Sentint aquest ensenyament de Jesús, diu l’evangeli a continuació que els fariseus, que són amics dels diners es burlaven d’ell. Però Jesús els contesta: vosaltres feu veure que sou irreprotxables, però Déu coneix els vostres cors; i allò que és admirable entre els homes, és detestable als ulls de Déu.

Parlarà Jesús en aquesta línia del «diner injust», o de les «riqueses injustes». Sembla que no coneix un «diner net». La riquesa d’aquells poderosos és injusta perquè ha estat pastada de manera injusta i perquè la gaudeixen sense compartir-la amb els pobres i famolencs. Lluc ha conservat aquestes paraules de Jesús: «Jo us dic: guanyeu-vos amics amb el diner injust perquè quan us manqui, us rebin a les estances eternes».

Mitjançant aquest ensenyament ve a dir als rics: feu servir vostra riquesa injusta en ajudar els pobres; guanyeu-vos la seva amistat compartint amb ells els vostres béns; ells seran els vostres amics i, quan en l’hora de la mort els diners no us serveixi de res, ells us acolliran a la casa del Pare.

Que podria expressar d’una altra manera: la millor forma de «blanquejar» els diners injustos davant Déu és compartir-lo amb els pobres.

Però aquest ensenyament de Jesús és dur i difícil d’acceptar en una societat on encara hi trampes en les balances, i tota la resta de corrupcions a què feia al·lusió Amós. És dur i difícil d’acceptar en una societat on, pràcticament, tots els dies venen notícies al voltant de la corrupció i dels vaivens d’una economia que posa en perill la pau i la bona relació entre els pobles.

Així que us recordo la invitació de l’apòstol Pau a la segona lectura: «feu a Déu oracions, súpliques i accions de gràcies per tots els homes, perquè puguem portar una vida tranquil·la i serena. Pregar així és bo i agradable a Déu».

Escolta la Paraula, ella amaga la saviesa de Déu, acolliu aquesta saviesa, guardeu-la al cor, porteu-la a la vida.

15 de setembre de 2019

DIUMENGE XXIV DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ex 32,7-11.13-14; Sl 50; 1Tm 1,12-17; Lc 15,1-32

Les paràboles de la misericòrdia de Déu

Estimats germans i germanes,

En aquestes tres paràboles contemplem l’amor misericordiós de Déu. No caldria cap comentari perquè Jesús ho diu tot molt clarament: ens ha mostrat el rostre de Déu que parla d’acolliment i de perdó, però també de respecte i paciència envers l’ésser humà. En la nostra vida intercanviem constantment els dos extrems en que ens movem: la mort pel pecat i la Vida per la Gràcia. Ho veiem en la ovella perduda i en els dos germans, l’un que s’ha perdut i l’altre que mai s’ha trobat.

La tercera paràbola no vol descriure el procés d’una conversió, sinó la sorprenent reacció del pare quan torna el fill. Ens apartem de “la casa del pare”, és a dir de Déu, perquè ens resulta difícil, incòmode, i se’ns escapa dels nostres càlculs. ¡Pobres de nosaltres!: pretenem pensar en un Déu a la nostra mentalitat i adaptar-lo a la nostra mida. Volem que vagi apuntant els nostre mèrits per tal de rebre les recompenses. I, naturalment, volem que no ens demani coses difícils. Jesús, però, ve a arrancar-nos de les mans aquesta caricatura que tenim de Déu, i ens parla d’un Déu Pare. Quan diem que Déu és infinit, no ens adonem que potser infinit vol dir incomprensible. Més que de dubtes, jo parlaria d’un enlluernament que ens encega. Podem abandonar la recerca, però arribem si ens mantenim en la tossuderia de la fidelitat. Cal contemplar, agraïts, la realitat manifestada per Jesús: Déu és Pare, Déu és Amor.

Contemplem Déu sempre dispost a sorprendre’ns, sempre imprevisible i diferent, sempre Pare. Podem comprendre-ho acompanyats per Santa Teresa de l’Infant Jesús. Ella va dir abans de morir: «tot és Gràcia», que és una manera de dir que «tot és Amor». De vegades ens quedem reduïts en un cercle estret, tancats en els nostre propis límits, però Jesús ve per conduir-nos a la immensitat del Déu que ens fa lliures. Altres vegades deixem de creure en l’amor, però allí en el silenci i la foscor podem escoltar la veu del Senyor que ens crida a l’esperança. Si vivim un moment interior de màxima pobresa, si no veiem ni comprenem res... aquest res també és un moment de Gràcia, perquè el Senyor ens prepara un moment o un temps de Gràcia especial. Considerem un altre cas: quan falta la fe. L’anhel de creure és aleshores l’única expressió de la fe. Estimats germans: «Tot és Gràcia» perquè Déu és el nostre Pare i ens espera, i quan tornem a Ell no cal explicar-li res perquè el seu Amor de tendresa maternal només vol estimar-nos. «Tot és Gràcia» perquè Jesús, Bon Pastor, ve a cercar-nos i ens diu: «hi haurà més alegria per un sol pecador convertit, que no per noranta-nou justos, que no tenen necessitat de convertir-se».

L’escriptor francès Georges Bernanos, va més enllà i escriu:«Tot és Gràcia, TOT ÉS MIRACLE». Sant Pau diu, a la segona lectura, que ell «blasfemava, perseguia i injuriava». Un passat que fou del tot cancel·lat per la Misericòrdia de Déu, per la creu de Crist. «Jesucrist vingué al món a salvar els pecadors, i entre els pecadors jo sóc el primer». Déu va demostrar en Pau «tota la grandesa de la seva paciència». El miracle de l’Amor va manifestant-se cada dia de la forma més inesperada i sorprenent. «Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen». Si la maduresa espiritual implica trencar amb moltes seguretats i obrir-se a l’aventura, és veritat també que no podem començar a ser homes i dones com cal si no hem tastat abans el sofriment. El camí sol ser dur; fet d’abnegació, de renuncies i de venciment propi. I experimentem el miracle, no un miracle acompanyat de música i a primera pàgina, sinó un miracle tan humil que no ho sembla, però que és meravellós pels efectes de la Gràcia de Déu en nosaltres: en Jesús esdevenim forts i valents; en Ell tenim la salvació i l’esperança. Quan tornem a «casa nostra» per la conversió, el Pare se’ns tira al coll, ens besa i ens perdona; i Jesús ens prepara el Banquet de l’Eucaristia. Es produeix el gran miracle quan descobrim que l’únic que compta és l’Amor.

14 de setembre de 2019

EXALTACIÓ DE LA SANTA CREU

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Nm 21,4b-9; Sl 77,1-2.34-35.36-37.38 i Jo 3,13-17

Stat Crux dum volvitur orbis, la Creu roman mentre la terra gira, diu el bell lema cartoixà. És allí on Jesús és l’obedient al Pare fins a acceptar la mort i una mort de creu. Ens hem acostumat tant a visualitzar, a conviure amb la creu, que correm el perill de perdre el sentit darrer i fonamental que té per a nosaltres els creients. La creu significa la dura experiència de mort per part d’aquell que ha baixat del cel per estimar-nos fins a l’extrem i donar-nos la vida. La foscor, la por dels deixebles al capvespre del Divendres Sant quan l’han vist condemnat a mort i executat a la creu, suplici reservat als esclaus i als pitjors enemics de l’imperi; no podia sinó portar-los a la desesperança.

Sols essent enlairat el Fill de l’home, tal com Moisès havia enlairat la serp de coure al desert per guarir al poble castigat per la seva infidelitat; sols donant aquesta prova d’amor fins a l’extrem, Déu podia oferir-nos la salvació perquè el Fill s’ha fet un com nosaltres, igual que nosaltres llevat del pecat, així ha patit i ha mort com nosaltres. El pas de la fe desencisada del Divendres Sant a la fe joiosa del Diumenge de Pasqua, passa per la creu, necessita de la creu; sols ella li dona sentit a allò que és escàndol per als jueus i absurd o bogeria pels als grecs, en paraules de l’Apòstol. El nostre Salvador, Déu fet home va ser clavat a la creu i des de llavors aquest instrument d’oprobi, aquesta fusta de mort, ha esdevingut, més que cap altre símbol, senyera d’alliberament i de salvació, arbre de la vida. Com deia el Papa Benet a Lourdes l’any 2008 «El senyal de la Creu és d’alguna manera el compendi de la nostra fe, perquè ens diu com ens ha estimat Déu; ens diu que, en el món, hi ha un amor més fort que la mort, més fort que les nostres febleses i pecats» (14 de setembre de 2008).

Potser avui hi ha qui empra esforços per eliminar aquest símbol dels cims de les muntanyes o de la vora dels camins, però això no el farà desaparèixer pas dels nostres cors ni oblidar-la. Mentre hi ha qui voldria amagar la creu, els creients hi hem de descobrir de nou el profund sentit d’aquest signe; en ell podem contemplar-hi a Jesús, l’innocent, clavat per la nostra salvació, per fer morir el nostres pecats. De la creu estant, del cos de Crist brolla sang i aigua; de la creu estant Crist ens confia Maria com a mare; de la creu neix la força de l’Església. Contemplant la creu podrem tenir l’energia suficient per testimoniar, amb la nostra vida i amb la nostra esperança, un missatge que és per a tota la humanitat. Com deia el Papa Benet XVI en aquella seva visita a Lourdes el 14 de setembre de 2008: «Girem la nostra mirada cap a Crist. Ell ens farà lliures per a estimar com Ell ens estima i per a construir un món reconciliat. Perquè, amb la creu, Jesús va carregar el pes de tots els sofriments i injustícies de la nostra humanitat.» (14 de setembre de 2008). Stat Crux dum volvitur orbis, la creu roman, sols la creu roman mentre tot gira i canvia, roman com a símbol de la nostra salvació, símbol de l’amor immens de Déu per la humanitat, un amor fins a l’extrem ofert als qui creuen en Ell.

8 de setembre de 2019

NAIXEMENT DE LA BENAURADA VERGE MARIA

25 ANYS DE PROFESSIÓ MONÀSTICA DEL P. FRANCESC MARTÍNEZ-SORIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Mi 5,1-4a; Sl 12,6ab.6cd; Rm 8,28-30 i Mt 1,1-25

Els orígens de Jesús són certament llunyans, des dels temps eterns, com ens diu el profeta Miquees, perquè Ell és des de sempre, engendrat abans de tota la creació. Amb Jesús, pel Fill, Déu entra en la història humana, perquè Déu ho disposa sempre tot en bé dels qui l’estimen, en bé dels qui crida per disposició seva, com ens diu l’apòstol; ell ens coneix des de sempre i ens ha destinat a ser imatges vives del seu Fill, Jesucrist nostre Senyor. Imatges vives de Déu però alhora enterbolides pel pecat. El misteri de Crist, el misteri de la salvació, la nostra redempció no s’entén sense Maria, passa per Maria i en ella troba la seva perfecte realització; concebuda neta de pecat per a preparar-la com a arca de la nova aliança se’ns mostra com a model a imitar, ja que per ella ens ha vingut la salvació. La genealogia de Jesús que ens presenta l’evangelista sant Mateu és una cadena on no totes les anelles són irreprensibles, n’hi ha d’or, de plata i més d’una rovellada pel pecat, perquè Déu entra en l’autèntica i vertadera història de la humanitat, plena de clarors i de foscors per tal d’il·luminar-la definitivament; perquè Ell, el Crist, és la llum que apunta en la fosca. En l’encarnació acció divina i acció humana s’uneixen; Déu es fa carn, Maria l’acull i n’esdevé mare; invisibilitat i visibilitat es fan una sola cosa en Jesús, el Crist, Déu vertader i home perfecte.

Avui que celebrem la nativitat de la sempre Verge Maria, nou mesos després de celebrar la seva concepció immaculada, ens hem de preguntar que és Maria per a nosaltres. Sabem per la fe que és la Mare de Déu, sempre verge, mare de l’Església i per tant mare nostra; perquè ella participa de l’obra de la redempció i de santificació d’aquell qui és l’únic mitjancer, Crist, Jesús el seu fill. Maria ha de ser per a nosaltres el model de seguiment perfecte de Crist, model molt especialment per al monjo.

Avui estimat P. Francesc s’acompleixen 25 anys de la seva professió solemne, de la seva segona professió solemne, després d’una primera com a escolapi l’any 1961. Seixanta tres anys de religiós, des d’aquella primera professió a Moià, cinquanta set de prevere i ara vint-i-cinc de monjo cistercenc. És el moment de mirar un xic enrere per a veure el camí recorregut, certament, però sobretot per mirar endavant, de mirar cap a Crist que és el nostre objectiu com a monjos i com a cristians. La nostra vida no es completarà sinó arribem a veure la claror de la seva mirada. Avui estimat P. Francesc, ple de goig i sobretot de respecte confirmarà la seva santa professió, confiat en el futur que és Crist, en la seva immensa misericòrdia. Qui millor que Maria pot ser la nostra ajuda en aquest noble objectiu d’arribar a Crist, qui millor que ella que va portar en les seves entranyes al Salvador del món, que el va criar, que el va educar, important aquesta seva tasca, i que el va acompanyar fins a la creu; aquesta creu més gran o més petita que tots en un moment o altre de la nostra vida hem de compartir amb Crist.

Maria és per a nosaltres model d’obediència, ella que acceptà la voluntat de Déu manifestada per l’arcàngel en l’anunciació. Maria és per a nosaltres model de castedat, verge abans, durant i després del part, però alhora la dona més fecunda de la terra per ser fruit de les seves entranyes el Salvador del món. Maria és per a nosaltres model d’estabilitat, sempre al costat de Jesús a Natzaret, a Cana o a Jerusalem, al peu de la creu quan Jesús ens la dona per mare.  Maria és per a nosaltres model de pobresa, la més humil de les serventes i alhora la més afortunada.

Emmirallant-nos en Maria allò que sembla impossible d’assolir esdevé possible, perquè fou la força de l’amor la que la mogué, la fe la que l’ajudà i la confiança la que l’enfortí en la tribulació.

Ens diu sant Bernat: «Tu, siguis qui siguis si et sens arrastrat pel corrent d’aquest món, nàufrag en la tempesta, sense estrep a la terra ferma, no apartis la teva vista del resplendor d’aquest estel si no vols enfonsar-te sota les aigües. Si s’aixequen els vents de les temptacions, si et sents arrastrat contra les roques de l’abatiment, mira l’estrella, invoca a Maria.»

La nostra vida és certament com una barca enmig de la mar a mercè de les onades de la dificultat i dels corrents de l’adversitat que la fan trontollar i amenacen en fer-la naufragar. Però un estel sempre brilla per poder veure el rumb cap al port de la salvació que és Crist i aquest estel del mar és Maria.

Ella que fou per a nosaltres l’inici de la salvació ens mostra sempre el port segur on cercar recer davant l’huracà del pecat, i l’únic port segur és Crist. Si per ella i en ella tot es va acomplir, tal com el Senyor havia anunciat al profeta,  per ella Déu se’ns fa proper, Déu és realment amb nosaltres.

Que per intercessió de la benaurada i sempre verge Maria, el Senyor beneeixi i acompanyi al nostre germà Francesc i pugui seguir corrent amb el cor eixamplat pel camí dels manaments fins arribar al port de salvació eterna i a tots nosaltres també.

2 de setembre de 2019

SANTS BERNAT, MONJO DE POBLET, MARIA I GRÀCIA, MÀRTIRS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sir 51,1-12; Sl 12; 1Pe 3,14-17; Mt 10,17-32

«Un germà trairà un altre», les paraules de Jesús als apòstols s’acompleixen en els màrtirs que avui recordem i celebrem, Bernat, Maria i Gràcia, morts a mans del seu germà.

Bernat nasqué al món a l’alqueria de Pintarrafes, a la vall de Carlet, com a Ahmet Ibn al-Mansur, segon dels fills del cap dels pobles que allí residien. Ho tenia tot; despert, dotat per l’estudi, havia rebut una formació molt per sobre dels altres joves de la seva època; ho tenia tot però de fet no tenia res. Essent un home inquiet, desitjós de conèixer noves terres, altres cultures, volia viure amb intensitat. Però fins i tot ell, algú avesat a viatjar, estava perdut, de fet es perdé en els boscos vora el monestir de Poblet i perdent-se en el garbuix de les seves vanes il·lusions es trobà definitivament amb Crist i al-Mansur esdevingué Bernat.

Bernat nasqué de bell nou en Crist pel baptisme a Poblet on havia trobat Déu i una comunitat on seguir-lo sota la Regla de sant Benet. Però de nou ho deixà tot, una vida estable, perquè Déu li tenia reservada encara una altra missió, engendrar en la fe a les seves germanes Maria i Gràcia; l’havia escollit per sembrar la llavor de Déu en terres musulmanes. No era una tasca fàcil, de fet li costaria la vida, però el Senyor li havia confiat de ser evangelitzador. No el deixà sol, tenia a Déu per protector, quan contra d’ell van tramar enganys i calumnies, quan es girà al seu voltant i veia que ningú no l’ajudava; podia creure’s perdut. Però allò que espanta a la gent a ell no l’espantà, guardant neta la seva consciencia, donant testimoni amb serenor i respecte de la seva esperança, tot i que als ulls dels altres semblava que queia a l’entranya més fonda del país dels morts, Déu era amb ell, era el seu salvador i el seu ajut i la fe la seva força.

A Alzira Bernat nasqué de nou pel martiri ara a aquella vida que és eterna i que és vida vertadera. La mort dels màrtirs és llavor de cristians, certament. Així quan el 6 de desembre de 1242 el rei Jaume I arribava a aquelles terres, la fe ja havia estat sembrada. Calia cercar les brases de la fe de Bernat, Maria i Gràcia per encendre de nou el foc de la presència de Déu en aquelles terres; perquè la fe que es fonamenta en els màrtirs és una fe sòlida, abrandada, provada com l’or al gresol.

Els màrtirs són els qui tenen posada la confiança en el Senyor, comprenen la veritat i estant al seu costat. Per això Déu els elegeix, reben la gràcia i la misericòrdia, tenen l’esperança segura de la immortalitat i troben la pau. Són missatgers de pau perquè el Senyor ha estat a favor d’ells. Deia sant Pau VI que «l’home contemporani escolta més a gust als qui donen testimoniatge que als qui ensenyen, o si escolten als qui ensenyen, és perquè donen testimoniatge» (Pau VI, Discurs als membres del Consilium de Laicis, 2 octubre 1974); escolta als qui davant els tribunals, Déu els dona la força necessària, sense caldre’s preocupar pel que han de dir, ni de com dir-ho; perquè per la seva boca parla l’Esperit. El màrtir és aquell sempre a punt per a donar la resposta definitiva, per a ser testimoni de la veritat amb llur vida. Aquell qui sofrint per haver obrat el bé obté la gloria no tant sols per a ell sinó per a tot aquell qui en ell s’emmiralla i arrela.

«El màrtir és el suprem testimoniatge de la veritat de la fe; designa un testimoniatge que arriba fins a la mort. El màrtir dóna testimoniatge de Crist, mort i ressuscitat, al qual està unit per la caritat. Dóna testimoniatge de la veritat de la fe i de la doctrina cristiana. Suporta la mort mitjançant un acte de fortalesa.» (CEC 2473). El màrtir ens fa present d’una banda la injustícia, l’abús d’autoritat i la crueltat, el dolor, la misèria i la maldat humana; però sobretot ens fa present la fortalesa de la fe que ni la mort pot vèncer, una fe que és llavor de vida en Crist, de vida eterna. El martiri és un drama però és per damunt de tot un acte d’amor i de fidelitat a Crist; un exemple, un testimoniatge, un missatge als homes d’ahir, d’avui i de demà. El martiri és llavor de fe.

Bernat vingué al món a Carlet, deixà el món i nasqué a la fe a Poblet i es guanyà la vida eterna a Alzira. Aquest any s’acompleixen seixanta del pelegrinatge dels fidels d’Alzira i Carlet a Poblet, testimonis vius de que la llavor d’aquells sants màrtirs segueix donant fruits enmig d’un món cada cop més escèptic, però que tot i que no n’és conscient necessita a Déu, té set de Déu. Que els sants màrtirs Bernat, Maria i Gràcia ens il·luminin i envigoreixin la nostra fe en Crist.

20 d’agost de 2019

SANT BERNAT, ABAT DEL NOSTRE ORDE I DOCTOR DE L’ESGLÉSIA

Homilia predicada pel senyor arquebisbe Joan Planellas i Barnosell
Sa 7,7-10.15-16; Sl 62,2.3-4.5-6.8-9 (R: 2b); Fl 3,17-4,1; Mt 5,13-19

Molt estimat pare Abat Fra Octavi. [Molt estimat pare Prior Fra Rafel] Molt estimats monjos. Molt estimat Poble sant de Déu.

M’ha plagut moltíssim acceptar la invitació a presidir l’eucaristia avui, en la solemnitat de sant Bernat, en aquesta meva primera visita com a bisbe de la diòcesi a aquest estimat monestir de Santa Maria de Poblet i a vosaltres, monjos, que en sou les seves pedres vives. És un gran goig per a mi, poder celebrar avui amb vosaltres aquesta eucaristia.

Bernat de Claravall, monjo cistercenc i pare de monjos, fou gairebé un dels personatges més importants de l’Europa occidental de la primera meitat del segle XII. Home contemplatiu, predicador i també escriptor, intervingué en molts dels problemes teològics, eclesials i, en gran part, també, polítics del seu temps. Gaudia de la saviesa lloada en la primera lectura. Aquella saviesa que avui, tots els qui participem d’aquesta celebració, hauríem de demanar per a nosaltres i per a la mateixa vida d’aquest monestir.

Tal com se’ns deia al final de la primera lectura, «demanem al Senyor que se’ns concedeixi de parlar assenyadament i pensar d’una manera digna dels dons que hem rebut d’ell, que guia cap a la Saviesa i fa tornar els savis al camí dret». El que ens cal és que nosaltres i les nostres paraules, amb tot l’enteniment i amb tota la destresa, ens posem a les mans de Déu.

Gaudint d’aquesta saviesa, cercada i trobada d’una manera fonamental en la contemplació de Déu, Bernat de Claravall parlava i escrivia gairebé sempre vivament. El seu estil, la seva paraula, sortien de la convicció dels grans valors cristians. L’abat de Claravall havia tastat la gran força espiritual de la pobresa, l’energia d’ànima i la claror d’esperit que brollen d’un ésser que s’ha pres seriosament les consignes del Crist. Per això tenia tanta seguretat quan blasmava les desviacions, les marrades espirituals o les desviacions dels seus mateixos monjos o d’altres persones que coincidien en el seu camí. Bernat tenia la mateixa força de sant Pau a la Carta als Filipencs quan denuncia a aquells que han esdevingut enemics de la creu de Crist. Ho hem escoltat avui a la segona lectura: «La seva fi serà la perdició, el seu déu és el ventre, i posen la seva glòria en les parts vergonyoses. Tot el que aprecien són coses terrenals». En un sermó adreçat als clergues, Sant Bernat afirma que si aquests viuen de Déu evangelitzaran quasi espontàniament. Igualment, en alguna de les seves cartes, Bernat adoctrina els laics, homes i dones, blasmant-los la seva vida ostentosa i poc evangèlica, donat que amb les seves exhibicions luxoses són contraris a la humilitat, que els allunya de poder ajudar més acuradament els pobres. De fet, sobre aquest punt, hi ha expressions de sant Bernat que ens recorden la doctrina de sant Joan Crisòstom sobre la pobresa, sobretot quan afirma que els rics roben als pobres allò que despenen inútilment o supèrfluament.

En Sant Bernat hi trobem l’home savi i l’home just lloats en l’Escriptura. Anant a l’Evangeli d’avui que ens parla de ser sal i de ser llum, podríem parafrasejar aquell salm que diu que «l’home just és llum que apunta en la fosca». La fraternitat cristiana és molt més que un eslògan, és una actitud evangèlica substancial que té les seves arrels en una justícia impregnada d’amor universal. Els qui cerquen en els altres el propi benefici són els qui esdevenen expressió d’injustícia. L’home just i savi, és el qui s’entrega al germà desinteressadament. És aleshores quan comença a esdevenir llum enmig de moltes situacions enfosquides per la cobdícia o la rivalitat. El qui s’entrega sense més ni més, encara que no se n’adoni instantàniament, capgira el món tal com Déu l’ha capgirat a través del seu Fill. La justícia de Déu beu de l’amor, no dels raonaments estratègics. Així en pren nota també l’home just, l’home savi, l’home bo, l’home de Déu.

No hi ha major alegria per a un cristià que la descobrir-se com a senzill instrument de l’amor de Déu, i per tant, de la seva justícia. És aleshores que el cristià anhela trobar i realitzar la justícia ja en el moment present —com desitjava sant Bernat—, sense tancar els ulls a aquelles realitats mancades d’amor, de justícia, de coherència, de vida, de fe.

Som cridats a fonamentar la nostra justícia en l’amor, a esdevenir imatge viva de l’esperança de Déu, presència significativa en el nostre present. És a dir, hem de ser llum, hem de ser sal. De fet, el nostre ser testimonis de Crist en la nostra jornada laboral, i per a vosaltres, els monjos, en l’«ora et labora» aquí en el monestir, té molt a veure en la recerca d’aquell equilibri que hem de trobar entre la manifestació evident de vida cristiana —ser llum—, i la presència significativa enmig de la realitat i la rutina diària —ser sal—. Es tractarà de cuidar la missió cercant de compaginar de manera senzilla, amb esforç i sacrifici, aquests dos elements —ser llum i ser sal— que provenen d’una vida arrelada en la Paraula de Déu i d’una existència moguda per l’Esperit. El papa Francesc, en la recent Exhortació apostòlica sobre la santedat cristiana en la vida ordinària, afirma que «no és sa estimar el silenci i defugir el trobament amb l’altre, desitjar el descans i rebutjar l’activitat, cercar la pregària i menysprear el servei. Tot pot ser acceptat i integrat com a part de la pròpia existència en aquest món, i s’incorpora en el camí de santificació. Som cridats a viure la contemplació també enmig de l’acció, i ens santifiquem en l’exercici responsable i generós de la pròpia missió» (núm. 26). I afegeix encara que «l’Esperit Sant» no «pot llançar-nos a complir una missió i al mateix temps demanar-nos que la defugim, o que evitem de lliurar-nos-hi totalment per preservar la pau interior» (núm. 27).

La vida interior d’un cristià i més encara la d’un monjo, no anirà deslligada de la seva expressió visible: siguem, doncs, llum i sal en les nostres ocupacions diàries. Aleshores, la vida pública del cristià serà un record constant de l’invisible que habita en el nostre cor.

En el final del llibre De consideratione ad Eugenium papam, un escrit sublim de sant Bernat, dirigit al papa Eugeni III que havia estat cistercenc i deixeble de Bernat mateix, el sant monjo es fa la pregunta de com podem assolir la contemplació de Déu. Com podem copsar els seus atributs, es pregunta. I la resposta que dóna és clara i nítida: per la santedat, no pas pel simple raonament. I la santedat es troba composta per dos elements: pel sant temor de Déu i també per l’amor sant. I l’amor sant foragita la por que podria anar embolcallada en el temor. I és aleshores quan parla dels quatre modes de contemplació que —tot i que ara no és el moment d’explanar— corresponen als atributs que abans ha donat a Déu. I aquests quatre modes de contemplació són: l’admiració per la majestat de Déu, la consideració dels judicis de Déu que colpeix l’ànima i en foragita els vicis per la humilitat, la recordança dels beneficis divins, i el repòs en l’esperança de les promeses divines. Aplicar aquestes quatre menes de contemplació, afegeix sant Bernat, ens ajudaria a continuar cercant Aquell que encara no hem trobat prou i que mai no cercarem massa. I afegeix encara: potser Déu serà cercat més dignament i més fàcilment per mitjà de la pregària que no pas per la simple discussió.

Estimats, qui és capaç de cercar Déu per mitjà d’aquesta contemplació us asseguro que és sal i és llum, tal com demana Jesús avui a l’Evangeli. Us asseguro que és un home que es deixa d’històries i que va a totes. Us asseguro que és algú que ha començat a viure en el seu cor l’evangeli de les benaurances, i que anhela, treballa, es desviu i manifesta un gran desfici perquè els qui l’envolten puguin viure la mateixa experiència.

Que aquesta Eucaristia d’avui, memorial de la mort del Senyor per fidelitat a Déu i a nosaltres, ens ajudi a viure amb més coherència la nostra vida cristiana per tal que resplendeixi las nostra llum davant els qui ens envolten. Llavors, com succeí als qui conegueren i compartiren la vida amb Bernat de Claravall, «en veure el bé que hem obrat, glorificaran el nostre Pare del cel».

Que Santa Maria, patrona d’aquest monestir, ella que va saber combinar amb una extraordinària finor espiritual la contemplació de Déu i l’esperit de servei, ens ajudi en aquest bon propòsit.

18 d’agost de 2019

DIUMENGE XX DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Jesús ha vingut ha calar foc a la terra. Aquest és el missatge de la bona nova: foc, que la terra fos foc, que la creu enlairada, la mort, la resurrecció i la vinguda de l’Esperit Sant, cremés i purifiqués tota la nostra existència.

Perquè el baptisme que Jesús ha de passar és la mort en creu, la sang que ha de vessar és el baptisme per a la nostra salvació.

Diu Jesús: és la divisió, el que he vingut a portar. Divisió entre parents, perquè encara que resulta difícil d’entendre, el seguiment de Jesús comporta radicalitat, incomprensió, un cert tall d’un abans i d’un després, un discerniment d’esperit, una guerra interna fins i tot, on en el procés de conversió Jesús sura per damunt de tot, de tota afecció humana i afany de vanitat.

Del missatge que Jesús ens va exposant en la bona nova nosaltres som els receptors. Però, hem estat bons receptors? Hem acollit amb tot el seu valor, el missatge de Jesús, encara que resulti estrany? M’he adonat que aquest missatge és per a mi? He entès bé que el meu baptisme també ha de ser una assimilació a la creu de Jesucrist? Estic preparat per a la prova que ens ha estat proposada?

Jesús és el camí, nosaltres tenim divisions i en tindrem, divisions tal vegada que seran per conseqüència del seu seguiment. He d’experimentar la divisió, el tall entre el vici i la virtut, la guerra espiritual que se’ns presenta en la nostra quotidianitat, entre el bé que voldria fer i el mal que faig. Però Jesús és a qui hem de seguir per damunt de tot, per discernir el bé que necessito experimentar per caminar a la presència de Déu.

Ens cal posar la nostra voluntat a la disponibilitat de la seva voluntat, perquè Jesús és qui divideix, obre, secciona i extirpa el mal amb la seva mort en creu i amb la seva resurrecció. I només ell, ens dona la vida desitjada, nova, santa i eterna, que necessitem com a fills estimats del Pare.

Cadascú de nosaltres, a més de receptors de la bona nova esdevenim transmissors de la fe que hem rebut. Ara bé, en sóc bon testimoni? Perquè se’ns exigeix viure la nostra fe amb una coherència exquisida. No podem caure en un conformisme, el do que hem rebut ens exigeix donar-lo a conèixer amb tota la seva amplitud. Com la Lluna reflecteix el Sol, també jo he de reflectir Jesús amb tot el seu missatge.

Jesús és qui talla i cus, separa i rejunta, divideix i uneix. Per això se’ns demana estimar Déu en tot i per damunt de tot. Per això, tenim la necessitat de discernir, de treure i separar tot el dolent de dins nostre per viure la fe, l’esperança i la caritat, en la llibertat de fills de Déu.

15 d’agost de 2019

ASSUMPCIÓ DE LA BENAURADA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ap 11,19a;12,1-6a.10ab; Sl 44,10bc.11-12ab.16; 1C 15,20-27a; Lc 1,39-56

Maria, la serventa

Maria, una dona decidida, pujà a la muntanya per visitar la seva cosina Elisabet. L’àngel li havia dit que la que era tinguda per estèril, ara estava esperant un fill, un fill que ja dins les seves entranyes saltà de joia davant la presència anunciada del Salvador; és la joia de tota la humanitat. Per a Déu no hi ha res d’impossible, la verge portà al Fill de Déu en les seves entranyes, l’estèril concebé un fill. Davant de la disponibilitat, de la caritat, com la que Maria mostrà en anar a Judà per ajudar a Elisabet, ben bé es pot exclamar «feliç tu que has cregut»; perquè és la fe la força que mou a Maria a servir i a estimar. La fe en Déu mou a obrar el bé; perquè qui escolta a Déu es fa savi, prudent i, al mateix temps, bo; es fa fort i valent, i la força de Déu, fa que resisteixi al mal i faci el bé.

Maria ocupa un lloc singular i especialíssim en la història de la salvació. Per acollir la seva maternitat virginal fou preservada de tot pecat i portant en les seves entranyes al Fill de Déu, essent la Mare de Déu, uní la seva persona a l’obra redemptora del seu fill. En ella es dona ja allò que Crist ha guanyat per a tota la humanitat, la vida eterna, i es dona per la perfecte unió entre mare i Fill; unió carnal i espiritual fruit de la gràcia. Maria és la capdavantera en gaudir de la vida al costat de Déu Pare, Fill i Esperit Sant, i d’allí estant és coronada. Escriu sant Bernat: «Al seu cap, diu, tenia una corona de dotze estrelles. Digna, sens dubte, de ser coronada amb estrelles aquella el cap de la qual, brillant molt més lluïdament que elles, més aviat les adornarà que serà per elles adornada.»

No ha estat pas fàcil per a Maria acomplir la missió que Déu, per mitjà de l’àngel li havia anunciat. Més d’una espasa de dolor li ha travessat el cor, des de la fugida a Egipte per evitar la mort del fill fins a contemplar la seva agonia al peu de la creu. Però res de tot això ha estat causa d’abandó, de desesperació. Ha cridat molts cops amb dolor, el gran drac del dolor l’ha sacsejat amb força; però ella sabia que el fill que havia posat al món tenia per missió governar totes les nacions amb el ceptre de ferro; que a la fi seria endut cap a Déu i cap al seu setial, perquè l’hora de la victòria del nostre Déu, l’hora del seu poder i del seu Regne, passa per Maria i així ara el Messies ja governa. La fe de Maria li ha mantingut la confiança plena en Déu i en el pla de salvació per Déu establert.

Maria, la benaurada

Per això aquella que no va ser tacada pel pecat i que fou preservada de tota màcula per tal d’acollir en les seves entranyes al primogènit d’entre els morts; fou preservada també de la corrupció del seu cos. El seu fill que ressuscitant havia vençut la mort, volgué que ella, la seva mare, participés com a primícia del que ens ha estat promès a tota la humanitat. Crist que ha ressuscitat d’entre els morts, el primer d’entre tots els qui han mort és aquell per qui vindrà la resurrecció dels morts, i a Maria ja li ha arribat. Per verbalitzar aquesta excepcionalitat de Maria, el 1 de novembre de 1950 el Papa Pius XII deia: «pronunciem, declarem i definim ser dogma de revelació divina que la Immaculada Mare de Déu, sempre Mare de Déu, acomplert el curs de la seva vida terrena, va ser assumpta en cos i ànima a la glòria celestial.» (Munificentissimus Deus, 44). Així totes les generacions li diem benaurada, perquè Déu ha obrat meravelles en ella; la humil ha estat exalçada; la pobre s’ha omplert dels millors béns, aquells que no s’arnen ni passen mai. S’ha acomplert així la promesa feta a Israel, allò que Déu havia promès als nostres pares; s’ha manifestat l’amor de Déu a la seva descendència ja per sempre.

Maria, en qui el Totpoderós ha obrat meravelles

Avui celebrem un aspecte molt particular de Maria, la seva preservació en cos i ànima que anuncia allò que Déu ens ofereix a tots. Per això aquella dona pogué cridar amb tota la seva força: «Sortoses les entranyes que us van dur i els pits que us van criar»; sortosa realment Maria perquè escoltà la paraula de Déu i la guardà.
Maria parla amb nosaltres, ens parla a nosaltres i parlant-nos ens convida a conèixer la paraula de Déu, que ella acollí en el seu ventre virginal, a estimar-la, a viure amb ella, a pensar amb la paraula de Déu. Qui pensa amb Déu, pensa bé; i qui parla amb Déu, parla bé, té criteris de judici vàlids per a totes les coses del món, es fa savi, prudent i, al mateix temps, bo; també es fa fort i valent, gràcies a la força de Déu, que resisteix al mal i promou el bé en el món.

Maria mare de Déu, mare de l’Església i mare nostra, és mare d’esperança perquè el que Déu ha obrat en ella ens mostra el camí que ens porta al Pare. Per Déu tot és pur do, per a nosaltres, com per Maria, tot és gràcia. Crist per la seva passió, mort i resurrecció ens obri les portes del cel; avui celebrem que Maria, de nou la capdavantera de tota la humanitat, les ha traspassat en cos i ànima. Allò que el Senyor li havia fet saber, s’ha complert.

25 de juliol de 2019

SANT JAUME, APÒSTOL

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Qui desitja un lloc al Regne? La mare com a cap de casa, la que mana, exigeix un lloc per als seus fills. El negoci familiar ja l’han descartat. Les xarxes, el peix i la barca, ha passat a la història. Ho han deixat tot, tot per seguir Jesús. Aleshores és normal que com a mare vulgui col·locar els seus fills en una bona posició per al futur.

Però Jesús els fa una pregunta: ¿Podeu beure el calze que jo he de beure? Implica si poden seguir-lo en totes les seves conseqüències, passió imminent, creu. És a dir, donar la vida i tot. Com Jesús ha de donar-la per la salvació de tots.

I Jesús els ho confirma: Sí, però, els llocs, les preferències al cel no n’heu de fer cabal. Deixa, el Pare és qui dirà la seva paraula, no et capfiques i segueix-me.

La nostra vida diària se situa en aquest punt d’inflexió: Beure el calze per Crist, configurar-nos a la seva passió, mort i resurrecció, seguir Jesús en el camí traçat per l’evangeli, la Regla de sant Benet, el magisteri de l’Església; o bé, deixar de banda, deixar passar el calze per assimilar-nos al nostre propi orgull, configurar-nos a la nostra pròpia voluntat per sobre dels altres.

De lluites i d’enveges pels primers llocs oblida-te’n. Segueix el Fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres. Jesús no ha vingut a donar premis, recompenses, regals. Jesús és el qui serveix. Jesús ha vingut a donar la seva vida com a preu de rescat per tots els homes. Jesús és el qui paga el rescat, el deute que la persona té amb la justícia divina. Jesús ve a alliberar l’ésser humà de l’esclavitud del pecat i de la mort.

Hi ha molta mort al món. Herodes feu matar amb l’espasa Jaume. I Jesús ha donat la vida per Jaume, per Herodes, pels qui maten en nom de Déu, pels qui no creuen, pels màrtirs actuals, per la nostra comunitat monàstica, per cadascun de nosaltres i pels nostres amics i familiars.

Aquest és el servei del Fill de l’home. Així, el nostre camp de treball, la nostra actitud davant la vida que ens donarà l’entrada per al seient desitjat al cel és el servei, el servei als altres, a tots els homes.

El Fill de l’home és l’exemple que com a monjos hem de seguir, el seguiment de Crist.

I és així, com el monjo quan entra al monestir, quan fa la professió monàstica en una comunitat concreta, es posa a l’escolta del Mestre, es posa en el mateix camí que Jesús va recórrer amb els seus deixebles.

Davant de les aspiracions humanes, davant de la possibilitat de reeixir en el Regne, Jesús és clar, molt clar, encara que els apòstols no ho tinguin molt clar. Nosaltres, que sabem una mica més de la història, també ens costa acceptar el calze, la creu, la dura realitat de la nostra història de salvació.

El seguiment de Jesús implica un calze, una creu, un davallament, un abaixar-se per poder arribar a l’alçada real del Fill de l’home, el servidor que ha donat la vida per tu, per mi.

Per això, se’ns demana molta humilitat per ser els darrers, els esclaus de tothom, posant-nos a la disposició lliure, voluntària, a l’escola del servei del Senyor.

El cristià és el servidor de tots. El màrtir com sant Jaume és el testimoni de la veritat. La veritat que és Crist.

Siguem servidors fidels, no tinguem por del calze que ens toca beure, que la fe en el Pare que ressuscità Jesús, ens porti per l’Esperit a confiar en que també ens ressuscitarà a nosaltres juntament amb Jesús i ens portarà a la seva glòria amb tots vosaltres, on tenim el lloc reservat al Regne del cel.

14 de juliol de 2019

DIUMENGE XV DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Dt 30,10-14, Sl 68,14 i 17.30-31.33-34.36-37; Col 1,15-20 i Lc 10,25-37

Un sacerdot tornava de Jerusalem pel camí cap a Jericó i de lluny estant veié un home mig mort, nu i ensangonat i pensà que aquell pobre home podria ser un destorb per a ell, el faria retardar i potser arribaria tard a casa i ves a saber quines complicacions més li portaria o potser fins i tot era un parany i l’assaltarien a ell mateix; decidí de passar de llarg per l’altra banda del camí tant de pressa com pogués i fer com si res hagués vist. Tanmateix un levita quasi es topà amb el pobre home tirat pel terra, però també pensà que era millor no complicar-se la vida i feu via, no fos que se li refredés el dinar i total potser aquell pobre home ja era mort i no s’hi podia fer res; tot plegat millor fer com si no se n’hagués adonat de la seva presència. Tots dos coneixien la Llei, sabien que el Levític diu «estima els altres com a tu mateix» (Lv 19,18), però aquestes paraules no les tenien ni als llavis, ni al cor i procuraren primer per la seva comoditat i el seu benestar que per cap altre cosa.

També hi passà un samarità pel mateix camí de Jericó a Jerusalem. Cal recordar que els jueus no es fan amb els samaritans, i que Jesús mateix havia dit als apòstols: «no us encamineu a terra de pagans ni entreu en cap població samaritana» (Mt 10,5); tot i que és cert que fou un samarità l’únic dels deu endimoniats que quan s’adonà que havia estat guarit, va tornar enrere glorificant Déu amb grans crits, es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies (Lc 17,15-16). Un samarità doncs també veié aquell pobre home nu i ferit, no pensà pas si era jueu o no, no l’esquivà, ni es feu el desentès, sinó que s’hi arribà i se’n compadí, s’hi acostà, li embenà les ferides, després d’amorosir-les amb oli i vi, el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l’hostal i se n’ocupà.

Per al sacerdot i per al levita la llei que el Senyor els va donar els era massa difícil i fora del seu abast. Anaven al temple i a la sinagoga i fins i tot, com aquell fariseu de l’Evangeli de Lluc, donaven gràcies al Senyor (Lc 18,9-14) per no ser com un pobre samarità; però ni escoltaven al Senyor, ni guardaven els seus manaments, ni s’havien convertit. Al Senyor, per qui han estat creades totes les coses, plenitud de tot el que existeix, no li val de res que sapiguem que hi ha escrit a la llei sinó ho llegim amb els ulls del cor. Si sabem que cal estimar a Déu amb tota l’ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament i als altres com a nosaltres mateixos; cal que obrem així per poder viure en plenitud i veritat, que fem com el bon samarità.

Tant individualment com socialment, masses cops, per no dir quasi sempre, passem de llarg del necessitat, accelerem el pas, no fos cas que la seva mala sort fos encomanadissa. De tant sentir-ho, llegir-ho o veure-ho ja no ens toca al cor la notícia de tants morts al mar cercant una vida una mica millor, de tantes dones víctimes de la violència, de tanta gent gran que viu en la solitud, de tanta gent presonera d’alguna dependència, dels qui són a la presó, per la raó que sigui, o fora de casa i de la seva pàtria, pel motiu que sigui. Els nostres cors van esdevenint insensibles sense adonar-nos-en de que també nosaltres som o serem en algun moment uns pobres sofrents.

Diu el Papa Francesc «no us mireu la vida guaitant des del balcó, fiqueu-vos-hi en ella, Jesús no es va quedar al balcó, s’hi va ficar; no guaiteu mirant la vida, fiqueu-vos-hi en ella com va fer Jesús.» (Vetlla de la XXVIII Jornada Mundial de la Joventut, 27 de juliol 2013). El sacerdot i el levita s’ho van mirar de lluny, des de tant lluny com van poder, guaitaven des del balcó estant; tant sols el bon samarità s’hi va implicar fins al coll.

Passar de llarg, amb indiferència, no és el que ens demana Jesús, vol que ens hi aturem, perquè el bon samarità és aquell home o dona, que s’atura al costat del qui sofreix, sigui el sofrent de qualsevol raça, religió, gènere o condició social que sigui. No s’hi atura per fer el tafaner, sinó per disponibilitat, per servir i no per ser servit. El bon samarità de la paràbola no es queda en la mera commoció i compassió, les converteix en acció i en ajuda. El bon samarità és el que socorre al qui sofreix, de qualsevol classe que sigui, en la mesura de les seves possibilitats, eficaç, posant-hi tot el seu cor sense estalviar mitjans; donant-se a sí mateix. L’home no pot «trobar la seva pròpia plenitud si no és en el lliurament sincer de si mateix als altres» (GS 24), com el bon samarità, un home capaç de donar-se a si mateix (cf. Sant Joan Pau II, Salvifici Doloris, 28).

Què hi ha escrit a l’Evangeli? Què hi llegim? Doncs fem-ho i viurem en plenitud, igual que el bon samarità. Vessem sobre les ferides l’oli del consol i el vi de l’esperança, a la llum i esguard de crist mort i ressuscitat per a salvar tots els homes de bona voluntat.

11 de juliol de 2019

EL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT, PATRÓ D’EUROPA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Pr 2,1-9; Sl 1; Col 3,12-17; Mt 19,27-30

Benet, un home de Déu

Sant Benet desitjava de tot cor la intel·ligència, es delia per ella. Nascut en una família noble de Núrsia prop de Roma, gaudí d’una formació i d’una posició social elevada per l’època, però això no l’envaní sinó que l’empenyé a cercar un gènere de vida santa. Cercava trobar el coneixement de Déu, el seu cor era amatent a entendre i a la fi el Senyor li donà una saviesa com aquella que reserva per als homes rectes, justos i fidels.

La recerca del monjo no comença sobre quelcom que desconeix. El punt de partida és la fe, la fe en Jesucrist i l’esperança en el regne promès. Sant Benet, home de fe, ens proposa seguir aquest camí cercant la pau, corrent per aconseguir-la. La veritable pau és la que ve de Déu i es fonamenta en Ell. Per això el qui busca la pau, busca a Déu, viu des de la bondat de Déu, des de l’amor, és capaç de veure com Déu veu, de veure’s a si mateix, la seva pròpia vida, i als altres des de l’amor infinit de Déu. I l’amor exclou tot temor. El que obre el seu cor a la bondat de Déu, no tem, no se sent en perill de ser humiliat, viu intensament la mansuetud i el seu cor es troba pacificat perquè troba en el Senyor la seva seguretat i no desitja altra cosa que cercar-lo.

Aquesta recerca demana renúncies, sant Benet ens diu que els monjos no hem de ser amos ni del nostre propi cos, no pas enemics del cos, sinó posar-ho tot al servei del Crist. Som de Déu per la creació, som creatures de Déu redimides per Crist. Els monjos hem optat lliurement a esdevenir homes de Déu, per això sant Benet, en viure intensament aquesta pertinença, és considerat home de Déu. La seva Regla ens convida a endinsar-nos en aquesta idea, que passa necessàriament per la renúncia a pertànyer-nos a nosaltres mateixos. Si som capaços de viure això, desapareix l’abatiment pel que ens succeeix o deixem de banda, les enveges, la gelosia, els enfrontaments. Si els monjos esdevenim realment homes de Déu, vivim segons el cor de Déu, som a prop de la comunió d’aquells qui se senten una cosa amb Crist, malgrat tantes limitacions i febleses que sempre ens acompanyaran.

Benet, un cercador de Déu cridat per Déu

Els escollits per Déu han de tenir sentiments de compassió, de bondat, de serenor, d’humilitat, de paciència, s’han de suportar els uns als altres, s’han de perdonar. Sant Benet fou cridat per Déu a seguir aquest camí. La vocació monàstica suposa que Déu és aquell qui es revela a nosaltres mitjançant la Paraula, aquell qui ens crida. Perquè seguir la vida monàstica es respondre a algú en concret, a Crist. Déu ens adreça una paraula que demana una resposta, la vocació monàstica és una resposta a una crida o no és res. Els setanta-tres capítols de la Regla estant escrits per permetre a un grup d’homes o dones de viure en comunitat amb una finalitat precisa, respondre a aquesta crida consagrant la totalitat de la seva vida a Déu a l’espera de retornar al Pare, després de la mort, ja que el pecat original ha allunyat a l’home de la seva vertadera pàtria. Per aconseguir-ho sant Benet a la Regla ens proposa un seguit de mitjans que són presentats com la transcripció dels principis evangèlics que tenen per referent i font l’exemple per excel·lència, Jesucrist l’únic model, l’únic mestre vertader. Perquè a l’esguard de sant Benet Ell és el model perfecte d’obediència, de caritat, model de pobresa, de paciència i d’humilitat i alhora per la seva vida pública, per la seva mort i la seva resurrecció és l’iniciador de les comunitats cristianes. Crist és aquell qui renunciant a la seva pròpia voluntat, més que cap altre, va fer la voluntat del Pare. La Regla s’adreça a tots aquells que havent sentit la crida divina, hem escollit abraçar la vida monàstica. Una crida lliurement acceptada, perquè la llibertat en la resposta posa en valor la idea fonamental de la vocació i del nivell d’exigència d’aquesta nostra resposta. Sols portant una vida honrada, intentant esdevenir homes rectes, el Senyor guardarà els nostres camins, vetllarà per les nostres rutes i entenent llavors la bondat i la justícia encertarem sempre el bon camí.

El vertader sentit de la vida monàstica és la relació entre Déu i l’home a través d’aquell qui és Déu i home, Jesucrist, l’únic mitjancer, l’únic model. El sentit de la nostra vida, com la de tot cristià, és cercar que Crist creixi en nosaltres per l’acció de l’Esperit Sant, emprant com a eines l’obediència i la humilitat. Res absolutament res s’ha d’anteposar a l’amor de Crist. Tota l’espiritualitat de sant Benet és cristocèntrica. Cercar a Déu és conèixer a Crist, deixar-nos revestir de Crist, seguir-lo; Crist és el que dona sentit a la nostra vida, a les renúncies, als sacrificis. El monjo tot ho suporta per amor al Crist, perquè Crist és el camí, el nostre ideal de vida, la meta cap a la qual ens dirigim i tant sols viure amb Crist condueix a la plenitud de vida, a la vida eterna.

Benet, un home per Déu

Benet ho deixà tot per seguir al Crist, deixa casa, germans i germanes, pare i mare, camps i riqueses per cercar la vida eterna. Sant Gregori el Gran escriu en els seus diàlegs que qui vulgui entendre millor la personalitat de sant Benet cal que s’acosti a la Regla, on el mestre ensenya allò que no pot ensenyar de cap altra manera que havent-ho viscut. Una escola del servei diví, fundada sobre la idea de posar en pràctica els principis evangèlics en totes les tasques i moments de la nostra vida de monjos, tant espirituals com materials, tan individuals com comunitàries. Tot allò que els monjos portem a terme està centrat en Déu, en la idea de la presència continuada de Déu al nostre costat. La Regla és molt més que un text que organitza la vida d’una comunitat, d’un monestir; és l’experiència vital d’un home cercador de Déu, que ha centrat la seva vida en Déu, en definitiva un home per a Déu.

7 de juliol de 2019

DIUMENGE XIV DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

«El Regne de Déu és a prop». El Regne de Déu és a prop nostre, encara que de vegades no ens n’adonem.

Però, si esbrinem la nostra vida, igual com si meditem les Escriptures ens n’adonem que de part de Déu ens ve el consol, la pau i el benestar. Perquè només ell ens consola i, més encara, ens consolarà. És el que el profeta Isaïes experimenta i nosaltres experimentem cada vegada que venim a l’Eucaristia amb cor humil. Perquè és en el cor humil on la gràcia de nostre Senyor Jesucrist fa estada.

Sant Pau ens ajuda a discernir, a veure de què ens hem de gloriar, on hem de posar el nostre valor. La creu de nostre Senyor Jesucrist, ací està, és l’única cosa en que ens podem gloriar, perquè és gràcies a la creu que per Jesucrist hem estat creats de nou. És a dir, és per Jesucrist que som salvats de la nostra misèria per la misericòrdia de Déu que ens ha donat la pau, la seva pau, el perdó i la reconciliació amb ell.

Ara bé, si anem discernint que vol Déu de nosaltres, ens n’adonem que vol que ens posem en camí, en marxa, que anunciem, que prediquem: «El Regne de Déu és a prop vostre».

Perquè no ens podem conformar en que som cristians, bons o dolents però cristians; sinó que Jesús ens envia a anar més lluny de nosaltres mateixos, per anunciar la Bona Nova de la qual som portadors. Cal comunicar el Regne de Déu ara i en tot moment, començant des del nostre testimoni de fe.

Evidentment hi ha moltes dificultats per esdevenir apòstol, enmig de la nostra cultura, com anyells enmig de llops. Però, el valor, la força, el coratge sols el rebem de la fe en la creu de nostre Senyor Jesucrist.

Perquè el qui ens envia, Jesús, ens dóna la gràcia i el poder per superar serps i escorpins, és a dir, totes les dificultats més enrevessades. El do que hem rebut no el podem amagar. Per això, l’enviament que fa Jesús és el de donar el que hem rebut. La fe, l’esperança, l’amor que hem rebut de part de Déu, Jesús ens envia a donar-ho als altres. Com a malalts que som, si hem estat curats; podem esdevenir instruments de guarició de part de Déu.

Posem l’accent en la pregària, com a cristians que som sempre hem de pregar perquè el Senyor enviï més segadors als seus sembrats, els sembrats de la nostra societat secularitzada, la cultura de la poca fe.

També hem de pregar perquè no ens manqui el coratge de viure, viure com a cristians convençuts i contents de sentir-nos estimats de Déu, confiats que els nostres noms estiguin escrits en el cel.

El cel, el trobament definitiu amb Déu, aquesta és la nostra meta. Ara és temps de treva per col·locar-nos en bon camí acceptant el do de Déu que ens ha estat confiat. Obrim els ulls de la fe perquè el Regne de Déu és molt a prop nostre.

6 de juliol de 2019

DISSABTE DE LA SETMANA XIII DURANT L’ANY (I)

DIADA DE LA GERMANDAT DE POBLET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 27,1-5.15-29; Salm 134,1-2.3-4.5-6; Mt 9,14-17

Al llarg de la història de la salvació hi ha coses noves i coses velles. La naturalesa humana presenta al llarg dels temps trets similars, entremig d’aquests, respectant la nostra llibertat, el pla de Déu es va obrint camí.

La història dels bessons Jacob i Esaú, fills d’Isaac i de Rebeca que topaven entre ells ja dins les entranyes de la mare, recull tots els ingredients per atreure la nostra atenció: ambició, engany, males jugades; diríem que s’adaptaria a moltes de les notícies que publica la premsa en els nostres dies. I és que la divisió no és pas nova, acompanya tota la història de la humanitat i malgrat tot Déu actua en la història i es val a vegades d’històries ben humanes. També avui l’engany i l’ambició semblen triomfar, en tants aspectes de la nostra societat. Com amb Jacob que li va llevar al seu germà bessó Esaú la primogenitura a canvi d’un plat de llenties i després li arrabassà amb engany la benedicció del seu pare Isaac, ja molt ancià, aprofitant-se de la seva ceguesa i emprant una disfressa. Una història tant antiga i tant nova, perquè l’ambició humana no té límits, i pot emprar qualsevol mitjà per aconseguir els seus fins.

Davant d’això el missatge de Jesús és la gran novetat, bé a trencar vells costums i antigues pràctiques. Els deixebles compartiren una part de la vida de Jesús de ben a prop, la denominada vida púbica. El seguiren, l’escoltaren, el veieren ressuscitar morts, sanar malalts, alliberar endimoniats. El nuvi, l’espòs era amb ells. Aquesta setmana celebràvem la festa de sant Tomàs apòstol, el patró dels descreguts, certament, però també i sobretot patró dels creients, perquè de la seva boca surt una de les més grans professions de fe «Senyor meu i Déu meu», ni Pere s’havia atrevit a anar tant lluny reconeixent en Jesús de Natzaret a Déu mateix, en la persona del Fill. Però al final d’aquest episodi i del quart Evangeli Jesús ens diu que és més sortós aquell qui creurà sense haver vist.

Nosaltres no veiem, a un primer cop d’ull diríem que no tenim el nuvi entre nosaltres, de fet estem convidats al casament, hi estem pel baptisme, però no participem encara de les noces. Però tanmateix el nuvi, Crist, és present entre nosaltres de diverses maneres, diferents de com estava amb els apòstols certament, però el tenim enmig nostre en la seva Paraula, en l’Eucaristia, de manera fonamental i privilegiada, i en la seva Església, per imperfectes que siguem els seus membres. Així d’una altra manera el nuvi també és amb nosaltres.

La vinguda de Jesús, la novetat de la redempció s’estén al llarg dels segles. És quelcom absolutament nou, que no es pot contenir amb ritualismes antics, d’aquí els símils de la roba nova i vella, dels bots vells i els nous. Les coses d’abans han passat per donar lloc a una nova presència tant antiga i tant nova, que diria sant Agustí, la de Crist vencedor de la mort, glorificat pel Pare i a qui esperem a la fi dels temps, el nostre particular i el de tots plegats.

El nuvi, és Crist i la seva presència no es fonamenta sols en normes i en dejunis; perquè Ell és plenitud, do, gratuïtat. Però participar del seu banquet no pot fer-se de qualsevol manera, no es tracta de posar un pedaç a allò que fem, ni de pretendre acceptar i acomodar la seva proposta als nostres capricis. Ell ens crida a transformar de manera radical la nostra vida. No s’hi val posar un pedaç de tela nova al vestit envellit que portem per a quedar més o menys bé davant dels altres o fins i tot davant de nosaltres mateixos, cal acollir el seu vi nou no pas en un cor envellit per l’acumulació d’usos i rutines que no generen il·lusió, alegria, pau, amor, sinó en un cor nou.

Si la rivalitat és tan antiga com la mateixa humanitat, ho veiem en Cain i Abel, en Jacob i Esaú; la novetat de Crist és tant nova avui com ho era per als apòstols. Una novetat que ens crida a superar divisions, a renunciar als maximalismes, a no voler imposar-nos els uns als altres, sinó a cercar que per damunt de tot cal que hi posem l’amor a Crist i als germans. Una novetat que ens crida a vèncer la temptació de sentir-nos per sobre dels altres i de voler sotmetre’ls per vanaglòria, tenint la presumpció de ser millors, cercant de deixar-nos servir en lloc de servir.

«La vida que Jesús ens regala és una història d’amor, una història de vida, la seva, que vol barrejar-se amb la nostra i arrelar en el cor de cadascun. (...) La salvació que Déu ens regala és una invitació a formar part d’una història d’amor que s’entreteixeix amb les nostres històries; que viu i vol créixer entre nosaltres perquè donem fruit allí on estiguem, com estiguem i amb qui estiguem.» en paraules del Papa Francesc (Papa Francesc, 26 de gener de 2019).

29 de juny de 2019

SANTS PERE I PAU, APÒSTOLS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 12,1-11; Sl 33,2-3.4-5.6-7.8-9; 2Tm 4,6-8.17-18; Mt 16,13-19

Pere és la roca sobre la que es fonamenta l’Església. No és la pedra angular, que és Crist, però Pere i Pau esdevenen les dovelles més properes a Ell, les que són al seu costat mateix, en contacte directe.

Però tanmateix Pere és una roca feble, capaç fins i tot de plorar, una roca que plora, en expressió del nostre P. Alexandre. És el Pere que fa camí durant tres anys al costat mateix de Crist, és aquell qui cridat per Andreu, el seu germà, per a conèixer a Jesús i que deixant xarxes i barca bora el mar de Galilea va i veu. És el Pere que fa el tast del Crist glorificat al mont Tabor en l’episodi de la transfiguració. El Pere que benintencionat vol evitar-li a Jesús la seva passió i mort sense adonar-se de que ens hauria privat de la salvació a tota la humanitat. El Pere de fe feble que s’enfonsa en l’aigua prop de Genesaret. El que comparteix endormiscat l’angoixa de Getsemaní. El que té alhora el coratge de treure l’espasa per defensar al mestre i al cap de poc plora amargament per no haver-lo tingut per reconèixer-se el seu seguidor al pati de la casa del gran sacerdot. El Pere que no té plata ni or però que havent vist el sepulcre buit, havent fet experiència del Crist ressuscitat i havent rebut l’Esperit Sant és capaç de fer aixecar un invàlid de la seva prostració o una morta del seu taüt.

Avui l’Evangeli de Mateu ens presenta la seva professió de fe, breu, clara, contundent. «Vós sou el Messies, el Fill de Déu viu». Per això Pere és sortós, perquè això que confessa no ha sabut pas de cap home, és fruït de la seva experiència de fe, li ha estat revelat pel Pare del cel en la persona del Fill. Pere i Pau no són pas el centre de la història de la salvació, que sols ho és Crist, però esdevenen peces imprescindibles sense les quals la història de la salvació hauria anat d’una altra manera, perquè ells varen tenir molt present que cal obeir primer a Déu que als homes (Ac 5,29).

Si Pere és el fonament, Pau és el gran missatger, aquell a qui el Senyor ha donat la força per proclamar l’Evangeli arreu i que es convertí en un instant, la seva fe no la va aprendre de cap home, sinó que li vingué per una revelació de Jesucrist. Pau és el qui passa de perseguidor a Evangelitzador i qui arribada l’hora de desfer les amarres i deixar el port d’aquest vida, havent lluitat en aquest noble combat, finida la cursa, es manté fidel i esdevé mereixedor d’una corona, la del martiri. Com Pere, el martiri completa en ell l’obra de Déu i els obre les portes del Regne. Han experimentat de debò com el Senyor ha enviat al seu àngel a ajudar-los, el Senyor els ha escoltat i no han tingut por de ser portats allí on no volien anar.

Pere i Pau potser són difícils d’imitar, però ens són un exemple, ens marquen un camí. Després de l’encontre de Pere bora el llac de Galilea i de Pau camí de Damasc amb Jesús les seves vides canviaren radicalment. Fins al punt de fer exclamar a Pere: «Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna, i nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu.» (Jn 6,68)

A tots dos els mogué la fe en el Senyor. Una fe transformada en una confiança sense límits que va fer que no perdessin mai l’entusiasme i la valentia en la predicació de l’Evangeli. Tots dos van patir, en el cos i en l’ànima, tots dos van ser empresonats, fuetejats, escarnits, perseguits i condemnats a mort. Però res els va llevar la ferma voluntat de seguir a Crist fins al darrer moment. La força els venia de llur fe en el Senyor ressuscitat, el sentien a prop, al seu costat i això els va alliberar, a la fi, de qualsevol por.

Pere i Pau ens són model de confiança davant les nostres pors i les nostres inseguretats, fruits d’una fe insegura, acomodatícia, poc fonamentada, inestable. Si Déu està amb nosaltres, si vertaderament creiem que Ell és el Messies el Fill de Déu viu, no podran res les dificultats, ni el dolor, ni la mort. Pere i Pau no eren perfectes i va ser aquesta la seva força, arrelats en llur debilitat, quan eren febles era quan realment eren forts. Perquè, en paraules del Papa Benet «L’Església no és una comunitat de perfectes, sinó de pecadors que s’han de reconèixer necessitats de l’amor de Déu, necessitats de ser purificats per mitjà de la Creu de Jesucrist.», com s’hi reconegueren Pere i Pau. La feblesa de Pere i de Pau ens manifesta que l’Església es fonamenta sobre la potència infinita de la gràcia de Déu i gràcies a ella va fent camí.

Envigorits per la solida fe de Pere, capdavanter en la confessió de la fe, i Pau, que la posà a plena llum, com ells que reconegueren en Jesús al Messies, al Fill del Déu viu, recordem avui el ministeri del bisbe de Roma que té confiat el nostre Papa Francesc, preguem per ell i encomanem-lo al Senyor perquè com Pere esdevingui roca sòlida i com Pau testimoni de l’Evangeli arreu. Preguem també pel nostre Arquebisbe Joan que havent-li estat confiada la seu de Tarragona, de llarga tradició paulina, rebrà avui de mans del successor de Pere el pali, símbol del pastor i de comunió amb la seu de Roma.

28 de juny de 2019

SAGRAT COR DE JESÚS

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

On tenim el cor? Ja sabem que allí on tenim el cor tenim la vida.

El nostre cor bomba, bomba la sang que és vida. Però, el cor de Jesús bomba més, molt més, infinitament més. Perquè el cor de Jesús és un cor pur, puríssim, d’amor. Perquè el cor de Jesús es commou. El cor de Jesús és essència de bondat, d’humilitat, de misericòrdia.

Déu donà prova de l’amor que ens té quan Crist morí per nosaltres, quan encara érem pecadors, vam ser reconciliats amb Déu, gràcies a Jesucrist.

La bondat i l’amor de Déu ens acompanyen tota la vida. Però, ens cal posar atenció, molta atenció. Perquè sovint no ens n’adonem i el nostre cor es pot transformar en un roc.

Jesús ve a buscar el pecador perdut. Al cel mentrestant festa, hi ha festa per un sol pecador convertit.

Jesús és pastor, Jesús és guia, Jesús és qui es preocupa per fer-nos justos, per reconciliar-nos amb el Pare i amb els altres. Jesús ens mostra i ens ensenya la capacitat de perdonar, una capacitat que nosaltres no l’exercitem tan ràpidament com ell i de vegades ens encantem massa.

Per això, ens convindria reposar el nostre cor en el cor de Jesús. És a dir, aproximar-nos en la pregària del cor, en la pregària íntima al ritme del cor de Jesús, perquè el cor de Jesús bategui en el nostre cor.

Sols així, podrem aprendre la capacitat de reconciliació, la facultat de perdonar, l’habilitat de sortir de nosaltres mateixos per anar a l’encontre de l’altre cor que ens interpel•la.

Sí, el cor de Jesús ens qüestiona la relació amb el cor del proïsme, ja que la reconciliació amb Déu passa per la reconciliació amb el germans, els altres, els qui ens interpel•len.

Les qualitats de Jesús, el cor bo, humil, obert, predisposat a ajudar, a cercar, a guarir, a encoratjar, les hauríem de tenir com a pròpies si volem dir-nos cristians, monjos, persones espirituals.

Hem d’oferir el nostre cor al cor de Jesús, a la seva voluntat. Perquè el nostre batec, el nostre ritme, tendeixi, s’elevi més i més cap a Déu.

I així, podrem donar el nostre cor als altres, donant la vida pels altres. Així, recobrarem la vida per sempre, per viure per sempre més.

Sols hi ha dos camins, dues opcions en la vida: viure segons el nostre cor, viure segons el cor de Jesús.

On tenim el cor? On tenim la vida?

24 de juny de 2019

NAIXEMENT DE SANT JOAN BAPTISTA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Hauríem de estar tot el dia donant gràcies, perquè som monjos, perquè, com hem escoltat en el salm, el Senyor ens ha fet tan admirables.

Déu mateix, ens ha teixit en les entranyes de la mare, ens ha format des del si de la mare, com Isaïes proclama, per esdevenir els seus servents.

Cal posar atenció en el teixit. No es tracta de veure si hem estat teixits de nylon, cotó, llana, lli o tergal, perquè no som ninots de drap. Però, si que hauríem d’esbrinar en el nostre camí de conversió si encara ens queden teixits de supèrbia, enveja, ira, luxúria, peresa, gola, avarícia, vanaglòria; i, adonar-nos si aquests teixits predominen més en el nostre interior que la humilitat, la benvolença, la paciència, la castedat, la diligència, la temprança, la caritat, l’esperança i la fe.

Si som monjos, si vivim com a cristians ens hem de preguntar: Què hem fet en el teixit que el Senyor ens ha format des del si de la mare? 

Som servents del Senyor? Com a monjos, com a cristians. Perquè Isaïes és servent, Joan és servent. Cada cristià és servent. Tenim una missió encomanada en la nostra relació amb Déu. Hem d’esbrinar quina és.

Els monjos som servents. Servents que no cal predicar amb crits i moltes paraules, sinó amb el nostre testimoni de vida. Amb el testimoni prediquem la joia de la conversió, conversió del cor. Perquè el més gran, Jesús, pugui fer estada en nosaltres, en la nostra comunitat. 

Predicar què? El missatge de salvació, un baptisme de conversió perquè el Senyor és favorable. Joan serà qui anunciarà la salvació, el favor que Déu ens dona, si ens convertim de veritat.

Si de veres ens convertim també el Senyor ens farà llum de tots els pobles, perquè també en la nostra petitesa i humilitat podem esdevenir llum perquè la salvació arribi als altres, als més necessitats. Som servents, instruments del Senyor per al món, des de la vida monàstica, des de la presència en la pregària litúrgica.

Quan admetem que només Déu té la darrera paraula, quan admetem la salvació de Déu, els dubtes s’esvaeixen i recuperem la veu per proclamar la benedicció del Senyor, que s’estén a tots els pobles de la terra. Així Zacaries, així Elizabet: S’ha de dir Joan, perquè és el favor que el Senyor ens ha concedit quan ja no teníem esperança en tenir un noi, un fill, un hereu.

La gent del poble es qüestiona el nom, no acaba de comprendre: Què serà aquest noi?

Què serà de la meva relació amb Déu? Què és de la meva relació amb Déu? Què és de la meva vida de monjo, de cristià? De què estem teixits? Sóc servent?

Assumeixo ser servent? Predico amb el meu testimoniatge de vida?

Joan ens anuncià l’esdevenidor, la salvació que vol romandre en el nostre cor. Joan ens qüestiona ara la nostra vida com la va qüestionar als seus contemporanis.

23 de juny de 2019

SANTÍSSIM COS I SANG DE CRIST (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 14,18-20; Sl 109,1.2.3.4; 1C 11,23-26; Lc 9,11b-17

«Déu és aquí» cantava l’himne del Congrés Eucarístic de 1911. Aquest és el gran misteri que avui celebrem. La presència real de Crist en l’Eucaristia sota les espècies del pa i del vi. Sabem que Crist és present quan dos o tres dels seus es reuneixen en el seu nom, sabem que és present a través de la seva paraula, i sabem que nosaltres el fem present, o l’hauríem de fer present, al mig del món mitjançant les nostres obres. Però està present de manera singular, especialíssima i real en l’Eucaristia.

El centre ja no són els ritus ni els sacrificis antics, ara és Crist mateix, la seva persona, la seva vida, la seva mort i resurrecció la qui es fa present. Els sacrificis antics, com l’ofert per Melquisedec, rei de Salem, han estat portats al ple acompliment per mitjà d’aquell qui és sacerdot per sempre. Ens ho relata l’apòstol sant Pau, ell n’ha rebut la tradició, tradició que s’ha anat transmeten fins avui; Jesús, el Senyor, digué als seus que calia celebrar el seu memorial per tal de que es fes present, cada vegada, sempre, fins al seu retorn gloriós quan ja no serà necessària la seva presència velada sota les dues espècies del pa i del vi.

En l’Eucaristia, Crist està realment present entre nosaltres i la seva presència no és una presència testimonial, sinó activa, una presència dinàmica, que ens mou a la conversió, a sortir de nosaltres mateixos per a actuar com a fills de la nova aliança, aquella que ha estat segellada amb la seva sang. Si el pa significa la seva donació radical a la creu, lliurant el seu propi cos com a aliment per a tota la humanitat; el vi és signe de comunió. Ja en aquella primera celebració dels apòstols amb Crist compartiren un sol calze i compartiren així una mateixa missió; per extensió el calze és ara símbol de comunió de l’Església, de tots nosaltres amb Crist. «El poble sant i fidel de Déu s’ha de fonamentar en l’Eucaristia, perquè ella és «la font i cimal de tota la vida cristiana», com ho afirma el Concili Vaticà II (Lumen gentium, 11).» (Arquebisbe Joan, Carta dominical 23 de juny 2019).

La presència de Crist en l’Eucaristia, relacionada amb les altres presències, es dona acomplint el manament del Senyor als apòstols. Ara i aquí, en cada celebració, davallant la força de l’Esperit Sant durant l’epiclesi, Crist es fa present entre nosaltres de manera singular, amb més força que de qualsevol altre manera. Una presència per creure, viure i celebrar en paraules del Papa Benet XVI (Sacramentum Caritatis, 93). Una presència que no es repeteix, ni es renova, sinó que és permanent memorial del sacrifici de la creu i de la resurrecció. «Quan l’Església celebra l’Eucaristia, memorial de la mort i resurrecció del seu Senyor, es fa realment present aquest esdeveniment central de salvació i es realitza l’obra de la nostra redempció.» (Ecclesia de Eucharistia, 11), en paraules de sant Joan Pau II.

En l’Eucaristia es fa present aquell qui parlava del Regne de Déu a la gent, aquell qui curava als quin en tenien necessitat, aquell qui beneïa, partia i donava el pa als afamats. A una multitud repartida en grups, prefiguració de les esglésies locals i símbol de comunió amb el col·legi apostòlic amb Crist com a centre. Aquesta presència ens ha de moure el cor, si Ell és aquí és per a que nosaltres en donem testimoni de paraula i d’obra. Eucaristia i caritat són dos termes inseparables.

Diu el Papa Francesc: «L’Eucaristia ens fa forts per a donar fruits, (...) per a viure com a cristians. Cada vegada que nosaltres combreguem, ens assemblem més a Jesús, ens transformem més en Jesús. Com el pa i el vi es converteixen en Cos i Sang del Senyor, així els qui el reben amb fe són transformats en eucaristia vivent. Quan el sacerdot que, distribuint l’eucaristia, et diu: «El Cos de Crist», tu respons: «Amén», reconeixes la gràcia i el compromís que comporta convertir-se en Cos de Crist. Perquè quan tu reps l’eucaristia et converteixes en cos de Crist.» (Papa Francesc, Audiència general 21 de març de 2018).

Celebrem amb joia aquesta solemnitat, ben conscients de que Ell és realment aquí, enmig nostre. Que aquest fet meravellós, no per habitual, ens deixi de sorprendre i de transformar els nostres cors.

21 de juny de 2019

DIVENDRES DE LA SETMANA XI DURANT L’ANY (I)

Dia 21 de juny: sant Lluís Gonzaga

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
2C 11,18.21b-30; Sl 33,2-3.4-5.6-7 (R.: cf. 18b); Mt 6,19-23

Es pot ben dir que la història de la salvació a la Sagrada Escriptura comença amb un tresor amagat dins un sac. Els atribolats germans de Josep, quan se’n tornen d’Egipte de comprar gra, es troben amagats dins el sac els diners amb què havien pagat. Josep, l’autor del fet, els tranquil·litza amb aquestes paraules meravelloses: «El vostre Déu, el Déu del vostre pare, és qui va posar un tresor als vostres sacs».

Déu ha posat un tresor al nostre sac de viatge, per al viatge de la vida. I aquest tresor és la santedat, la santedat entesa com la crida a participar d’allò que Déu és, entesa com aquell impuls gratuït que ens mena a ser allò que hem de ser en el projecte amorós de Déu. I tanmateix és un tresor per al viatge de la vida, ens el juguem en el viatge de la vida, en les seves trifulgues i esperances.

En el cas de Pau és ben clar allò que considera el seu tresor: treballs, presons, cops i ferides, assots, bastonejades, cops de roc, naufragis, llargues caminades, perills de rius i de lladres, insídies de la gent, cansament, son, gana i set, fred, preocupacions, febleses al capdavall, febleses que són la seva glòria i, doncs, el seu tresor.

Enmig dels afalacs i les possibilitats de la seva època i de la seva posició, el jove Lluís Gonzaga conservà el seu ull bo, net, íntegre i transparent, i la claror de la paraula de Jesús l’il·luminà en el seu discerniment. Va triar la Companyia de Jesús per quatre raons, explica: perquè conservava encara el fervor primigeni, perquè els seus membres no podien ser obligats a acceptar dignitats eclesiàstiques, perquè amb la seva activitat docent feia un gran servei a la formació de la joventut, i pel coratge del seu impuls missioner. Quatre raons, tanmateix, que podien tornar-se-li encara un tresor guardat a les arques de la terra, a mercè de les arnes i del rovell, quatre raons que podien afalagar la seva vanitat i el seu urc de perfecció. Serà en el servei humil i anònim als empestats de Roma que trobarà finalment el tresor que Déu havia amagat en el seu sac de viatge, i fins i tot el banc segur on dipositar-lo.

Poc abans de morir, el provincial li preguntà: «—Com estem, germà Lluís? —Ens n’anem, pare, contestà ell. —Cap a on?, li feu el provincial. —Cap al cel. —Com que al cel? —Sí pare, així ho espero de la misericòrdia de Déu i si els meus pecats no ho destorben». Tan senzill, i tan sublim.

Germans, germanes: «El nostre Déu ha posat un tresor als nostres sacs». Donem-ne gràcies, i invertim-lo bé.

19 de juny de 2019

MISSA EXEQUIAL I ENTERRAMENT DEL P. ALEXANDRE MASOLIVER

Homilia publicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Lm 3,17-26; Salm 22; Jn 3,14.16 i Jn 12, 23-28

Davant del silenci de la mort se’ns presenta el misteri i ens posem las llavis les preguntes; és això el final? aquí s’acaba tot? La mort ens interroga profundament sobre ella mateixa, el seu sentit i també sobre el sentit mateix de la vida; perquè no hi ha res més cert que si naixem, morim. Però al morir naixem vertaderament, perquè pels creients la mort és la porta de l’esperança. No hi ha res tant angoixant com la desesperança, res de tant mortal per a l’ànima. Al llarg de les nostres vides se’ns presenten moltes ocasions per desesperar de la misericòrdia de Déu, utilitzant l’expressió de sant Benet a la Regla. Ens ho diu avui el profeta Jeremies, aquell pobre Jeremies que se sentia massa jove i indigne de rebre la vocació profètica, al Llibre de les Lamentacions. La desesperança porta a l’amargor i a l’enverinament, al replegament sobre nosaltres mateixos i al tancament a Déu. Perquè per als creients la desesperança és sobretot allunyament de Déu, és transitar sense esma per a sortir-se’n dels barrancs tenebrosos, és no reconèixer l’únic pastor, el Senyor, que és bo amb els qui hi confien, amb els qui el cerquen. L’esperança és bona i silenciosa i té un únic fi, la salvació en el Senyor.

La nostra esperança està fonamentada en la sòlida roca de l'amor de Déu, és sobre d’ella que creiem que la vida d'aquells que moren en Crist és transformada, com el gra de blat; i que quan desapareix l'estatge terrenal, de fet se’ns en dona un d’etern en el cel. Si la por porta a la desesperació per la fe ens ve l’esperança, posem la nostra vida en mans de Déu, amb absoluta confiança.

Jesús, el Fill de Déu fet home igual en nosaltres en tot llevat del pecat, compartí el nostre sofriment, la nostra angoixa i vencent la mort ens donà l’esperança. Getsemaní és el moment més clar on Jesús es fa més humà encara, si es pogués utilitzar aquesta expressió. El nostre germà el P. Alexandre ho descrivia així «pregonament abatut, fins a suar sang, grans gotes que queien a terra, prega al seu Pare, en allò que gosa pensar que sembla una momentània fractura de la unió d’ambdues naturaleses en el déu fet home (...) Realment era l’hora de les tenebres.» (Pere, la roca que plora, p. 66-67).

L’esperança ens ve de Crist, l’esperança ens ve per Crist; com Crist sobreposant-se a l’angoixa, confiant-se a la voluntat del Pare, passà de la mort a la vida, nosaltres tenim l’esperança certa de que morint realment vivim, arribem a aquella vida que és vida eterna. Hi arribem no pas per un saber empíric, sinó a través de l’amor que ve pel coneixement de Jesucrist. Si aquesta és l’esperança de tot creient, com no la del monjo, la d’aquell qui deixant-ho tot cerca Crist en el clos del monestir, perquè «el monjo quan ho és a consciència no vol sinó ésser senzillament un cristià que cerca ser-ho de veritat, a fons» (Si cerques Déu de veritat, pàg. 20).

El nostre germà Alexandre es volgué fer servidor de Crist, va voler seguir-lo per estar-se ara on Ell està. No és pas aquest un camí fàcil, ans al contrari és un camí estret, ens diu sant Benet, i pel nostre germà no ha estat pas fàcil, ans al contrari, els darrers anys han estat difícils, feixucs, durs; un autèntic Getsemaní. Però compartí amb Crist la voluntat d’acceptar allò que el Pare li havia destinat a viure i que Crist assumí dient-li al Pare: «Què he de dir? Pare, salveu-me d’aquesta hora? No, és per arribar a aquesta hora, que he vingut.»

Déu és l’origen de la vida, sempre està de part de la vida, d’aquella vida vertadera, plena a la que s’hi arriba a voltes per camins tortuosos, cert, però que al cap i a la fi porten a Déu. Crist ens mostra el camí que hi porta, Ell és el camí i per la seva resurrecció, ens obre les portes de la vida. Ell és el gra de blat que caigut a terra no ha mort pas, sinó que ha donat lloc a la vida.

Encomanem avui al nostre germà a la misericòrdia del Senyor, que ell que mantingué l’esperança ferma en Crist pugui ara compartir la vida eterna, aquella que Crist ens guanyà ressuscitant d’entre els morts.

Que la Verge, sota l’advocació de santa Maria de Poblet, sant Benet, els sants fundadors de Cister i sant Bernat l’acompanyin al Regne de la llum i de la pau, aquell regne que tant esperà.

9 de juny de 2019

DIUMENGE DE PENTECOSTA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 2,1-11; Salm 103,1ab i 24ac.29bc-30.31 i 34; Rm 8,8-17; Jo 14,15-16.23b-26

Escriu sant Joan Crisòstom: «Després d’haver celebrat la festa de la Passió, de la Resurrecció i de l’Ascensió al cel de nostre Senyor Jesucrist, avui, finalment, hem arribat al punt culminant dels dons, al fruit mateix de les promeses del Senyor». (Homilia 2 de Pentecosta).

Davant de l’acompliment de l’obra de la Redempció Crist prometé als seus un paràclit. Jesús defineix a l’Esperit com el consolador, l’intercessor. No és pas l’únic, el mateix Crist és de fet el primer paràclit, el primer a portar-nos la bona nova. L’Esperit promès pel Fill ve darrera d’Ell i gràcies a Ell, ve per fer-se present en el món, per mitjà de l’Església de Crist, i mantenir així l’obra de la salvació en el món. El mateix Jesús, en l’Evangeli d’avui, defineix l’Esperit com aquell que ens farà recordar tot el que Crist ens ha dit i ens ho farà entendre. L’Esperit és qui obra el coneixement de Jesucrist com a Fill de Déu, qui ens el presenta com l’únic mitjancer. És aquell que s’uneix al nostre propi esperit per donar testimoni de que som fills de Déu i com a fills, hereus amb Crist; com ens diu l’apòstol. Com Jesús va ser promès en les Escriptures, anunciat pels profetes i després es va manifestar segons la carn a l’espera del seu retorn final; també l’Esperit, promès pel Pare i anunciat pel Fill, acompleix les promeses, però no per això posa fi a l’espera. És l’espera de la plenitud. Ara de l’amor de Déu en fem un tast després en la vida eterna, en el Regne, el posseirem en plenitud.

L’Esperit ens mou a romandre vigilants i en atenta espera del retorn definitiu de Crist. «Ell us anunciarà el que ha de venir», diu Jesús del Paràclit (Jn 16,13). L’Esperit ens mou a l’esperança, a l’espera de l’acompliment, de la instauració definitiva del nou ordre sorgit de la Pasqua, del Regne de Déu. L’Esperit Sant és, per tant, qui manté a l’Església en tensió, en atenta espera del retorn del Senyor. L’Esperit no és només una promesa en sentit estàtic, sinó que és la força de la promesa, que ens fa sentir la realitat de la salvació.

L’Esperit surt del Pare i ve al món. El Pare envia l’Esperit en nom del seu Fill, Jesús de Natzaret, el Crist, i és el Fill qui prega al Pare que enviï l’Esperit al món. La missió de l’Esperit Sant està sempre unida al Fill que no revela plenament l’Esperit fins que no ha estat glorificat; sols aleshores, assegut a la dreta del Pare, pot enviar l’Esperit als qui creuen en Ell.

Romandre junts va ser la condició que va posar Jesús per a acollir el do de l’Esperit Sant. Per això no podem acontentar-nos amb retenir l’esperança només per a nosaltres. L’Esperit Sant ha de fer de nosaltres sembradors d’esperança.

Ens deia ahir l’arquebisbe Joan «Cal indicar que la propietat de l’Esperit és la de ser principi de comunió en la vida eclesial. I és en la comunió amb tot el cos, quan es pot albirar la veritat total. (...) Siguem, doncs, servidors de l’Esperit. Es tracta de deixar espai a l’Esperit i no ofegar-lo en els altres. Per contra, és necessari captar les seves manifestacions més subtils. Per això, cal silenci, oració i, a més, la major part de les vegades, de la capacitat de perdonar, de la virtut heroica del perdó, virtut tan necessària en aquests moments tant a nivell eclesial, com social i polític.»
Demanem avui l’ajut de l’Esperit per la nostra Església de Tarragona. Tot agraint al Senyor el pontificat de l’arquebisbe Jaume, exemple de proximitat, de senzillesa i d’humanitat; demanem al Senyor que faci davallar el seu Esperit Sant sobre l’arquebisbe Joan perquè guiï els seus passos i vetlli pel seu ministeri.

Que l’Esperit sigui la nostra vida, l’Esperit de la veritat que ens fa proclamar les grandeses de Déu.

8 de juny de 2019

DISSABTE VII DE PASQUA

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Fets 28,16-20.30-31; Sl 10,4.5 i 7 (R.: cf. 7b); Jo 21,20-25

«Iam non deerit vobis pastor». Avui es compleixen aquestes paraules de sant Fructuós, «no us mancarà pastor». Avui la nostra església de Tarragona es disposa a rebre un nou pastor. Es disposa a rebre un nou pastor, i un nou espòs: el nou bisbe serà per a tots nosaltres un sagrament, un signe de l’amor esponsal de Crist per la seva església, i la seva vida quedarà indefectiblement lligada a la d’aquesta església tan venerable i tan antiga, l’església de Pau i la seu de Fructuós.

Com a pastor i guia del ramat, rebrà el bàcul, i com a espòs fidel l’anell, i la seva missió serà la de vetllar per les dues dimensions del seguiment de Crist que avui ens ensenya l’evangeli, sota el simbolisme de Pere (el pastor) i de Joan (l’espòs). Són els dos pols de la vida eclesial, del seguiment de Crist: Pere, l’evangelització, i Joan l’estar amb Jesús, el quedar-se amb ell. Amb paraules més planeres, l’acció i la contemplació. Són dos pols en tensió, i la comesa principal del nostre nou arquebisbe serà la de convertir aquesta tensió en una fecunda interrelació. La tensió, el problema, l’expressa prou bé el nostre Pere desconcertat d’avui: «Senyor, i aquest què?». I Jesús: «Si vull que es quedi fins que vindré, què hi tens a dir? Tu segueix-me». Joan s’ha de quedar, ha de romandre, Pere en canvi és cridat al seguiment i al compromís. Ja ho havia indicat Jesús en l’evangeli de Marc quan va cridar els primers deixebles: «En designà dotze, als quals donà el nom d’apòstols, perquè estiguessin amb ell i per enviar-los a predicar». L’estar amb Jesús (Joan) i el ser enviat (Pere), són els dos aspectes de l’única missió dels apòstols: una església que no estigui amb Jesús, que no aprengui a asseure’s als seus peus per a escoltar-lo, no pot ser enviada a la missió del servei, a la missió d’encarnar la paraula i de fer-ne un missatge fecund de llibertat i de vida per a tothom. Això, avui, ho veiem realitzat en el passatge dels Fets dels Apòstols que hem proclamat, on contemplem el Pau incansable missioner aprofundint el seu estar amb Jesús en el recer tranquil de Roma, des d’on tant desitja venir a trobar-nos.

Avui tot acaba —el llibre dels Fets, l’evangeli de Joan, el temps pasqual de la nostra joia—, i tot comença, amb el do abrusador de l’Esperit que rejoveneix i vivifica l’Església. Tot recomença, per al nostre nou bisbe. I nosaltres recomencem amb ell. Acompanyem-lo amb la nostra pregària, i fem-ho també amb el bisbe Jaume, ell que ens ha acompanyat amb tant d’afecte aquests darrers quinze anys.

2 de juny de 2019

ASCENSIÓ DEL SENYOR (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 1,1-11; Sl 46,2-3.6-7.8.9; He 9,24-28;10,19-23 i Lc 24,46-53

«Crist ha inaugurat l’entrada (al santuari), obrint-nos un camí nou». Tot és novetat en la vida i la missió de Crist. Ell s’ha ofert una sola vegada com a víctima per abolir el pecat; perquè l’obra de la redempció és única i irrepetible, per ella Déu Pare enviant al seu Fill, fent-lo home com qualsevol de nosaltres, llevat del pecat, ens ha fet partícips de la seva divinitat, ens ha fet fills de Déu. L’obra de la redempció és una i indivisible; Crist ha compartit la nostra humanitat, els nostres sofriments i la nostra mort; ressuscitant ha vençut la mort i ens ha fet partícips de la vida vertadera i eterna i ara, avui ho recordem, pujant al cel ens obre de nou les portes del paradís.

Ja bora el mateix sepulcre, amb la pedra tot just rodolada a un costat i el seu interior buit, Jesús digué a Maria Magdalena: «Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu.» Hi puja enmig d’aclamacions, al so dels corns puja el Senyor, ens diu avui el salmista, i hi puja per a preparar-nos-hi l’estada. Ens obre així les portes del cel com ens ha anunciat tot dient: «Creieu en Déu, creieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a molts; si no n’hi hagués, ¿us podria dir que vaig a preparar-vos-hi estada? I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré amb mi, perquè també vosaltres estigueu allà on jo estic. I allà on jo vaig, ja sabeu quin camí hi porta.» (Jn 14,2-4). Ell és el camí, la veritat i la vida.

Als deixebles, a nosaltres, ens costa d’entendre-ho: «Senyor, és ara que restablireu la reialesa d’Israel?», li diuen ells i Crist respon deixant-los sols, pujant als cels. Ara que l’havien recuperat, que s’havien acostumat a la seva presència glorificada, ben real, ara els torna a deixar i de manera definitiva. No els fou fàcil, segurament, acostumar-se a llur absència. No podrien ja escoltar-lo, compartir pa i peix amb Ell, veure’l fer miracles. Però malgrat tot, plens d’una alegria immensa, se’n tornaren a Jerusalem i al temple donaven gràcies a Déu. L’evangelista Lluc inicia el seu relat al temple amb un incrèdul Zacaries davant l’anunci del naixement del seu fill, el precursor; i el finalitza al temple quan ja tot s’ha acomplert i la nostra redempció és un fet.

El Fill essent veritablement Déu, es va fer home, l’home perfecte, carn de la nostra carn i sang de la nostra sang i ens deixà per a anar-se’n al cel, al Pare. Crist deixà al Pare per venir al món, ara deixa el món per tornar al Pare, la seva estada terrenal no ha estat endebades, ha sigut llavor de la nostra salvació i ara torna amb el Pare per preparar-nos-hi una estada a casa seva.

De fet no ens deixa, està ben present en la seva Paraula, aquella que ja de temps antics anunciava la seva vinguda; està ben present en la missió confiada als seus apòstols, és a dir a l’Església, missió de testimoni destinada a tot el món. És present especialment en l’Esperit promès. Nosaltres estem cridats a continuar la tasca que el Senyor va confiar als Apòstols, nosaltres els qui formem part de l’Església i hem rebut el do de l’Esperit Sant.

L’ascensió del Senyor ens convida a madurar en la fe i amb la vinguda de l’Esperit, promès, se’ns obre el camí de la plenitud futura. «Ara me’n vaig al qui m’ha enviat, i cap de vosaltres no em pregunta on vaig, encara que teniu el cor ple de tristesa perquè us he dit això. Amb tot, us dic la veritat: us convé que me’n vagi, perquè, si no me’n vaig, el Defensor no vindrà a vosaltres; en canvi, si me’n vaig, us l’enviaré.» (Jn 16, 5.7). Jesús revela així la plenitud de la vida, de la vida en el Pare. Si en la creu, venç a la mort, i ressuscitant ens dona la vida; pujant al cel ens mostra el camí definitiu cap al Pare i amb la vinguda de l’Esperit promès ens dona la força necessària per recórrer-lo.

Avui revivim el moment en què Crist, acomplerta la seva missió a la terra, tornà al Pare. És el coronament de la glorificació de Crist, acomplerta en la Pasqua i és l’anunci del do de l’Esperit Sant, que succeirà en la Pentecosta.

L’Ascensió del Senyor no és un episodi aïllat, sinó part integrant de l’únic i irrepetible misteri, el de la redempció per la qual Crist ens ha fet fills del Pare. Com escriu sant Agustí «Va baixar del cel per misericòrdia, però no hi va pujar ja tot sol, perquè nosaltres pujàrem amb Ell per la gràcia» (Sermó sobre l’Ascensió 98).

19 de maig de 2019

DIUMENGE V DE PASQUA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Ac 14,21-27; Sl 144; Ap 21,1-5; Jn 13,35

Fa unes setmanes conversant amb una persona va sortir el tema de l’amor. I tot just començar va fer aquesta pregunta: ¿i què és l’amor? Jo, a punt de respondre, em vaig quedar, però, callat, i tots dos vam quedar en un breu silenci, per passar a parlar d’altres temes. Vaig callar, perquè vaig intuir el perill de caure jo o ell, o tots dos, en les paraules rutinàries de sempre. És perillós parlar de l’amor, o arriscat, perquè tots som conscients que aquesta paraula està molt adulterada, i de la infinitat de versions que hi ha de l’amor. I avui, més que mai, és molt urgent que donem a les paraules el valor que tenen, i que les visquem en allò que mereixen.

Avui, en aquest diumenge V de Pasqua, l’evangeli ens situa en el Darrer Sopar, és a dir, al llindar de la Creu, que és el moment de la veritable expressió de l’amor. L’amor fins a l’extrem. L’amor que venç la mort.

Ens anirà bé recordar unes lluminoses paraules del papa Benet XVI en la seva encíclica “Deus caritas est”: «Déu és amor; el que està en l’amor està en Déu i Déu està en ell. Aquestes paraules expressen amb claredat meridiana el cor de la fe cristiana. “Hem cregut en l’amor de Déu”, així expressa la seva vida cristiana, la seva fe, un cristià. No es comença a ser cristià per una decisió ètica o per una gran idea, sinó per la trobada amb una Persona, que dona un nou horitzó a la vida».

Hi ha aquest nou horitzó en la nostra vida? Existeix aquesta novetat profunda de vida que dona esperança d’un cel nou i una terra nova? Això és el que suggereix la segona lectura quan anuncia un baixar del cel la ciutat santa, el cel nou i la terra nova, el temple on Déu es trobarà amb els homes i que donarà lloc a viure conscients que Déu és el nostre Déu i nosaltres som el seu poble.

Però això pot quedar en unes idees que vam poder aprendre en el catecisme, o en un estudi de teologia. No podem caure en aquesta ingenuïtat. Així que tornem a les paraules de Benet XVI: «La vida cristiana, la fe d’un cristià es mostra en què ha cregut en l’amor. Però l’amor per a un cristià no pot ser una abstracció; l’amor per a un cristià no pot diluir-se en la multitud d’amors que professa o manifesta la nostra societat. L’amor per a un cristià té un rostre, és una persona molt concreta: Jesucrist. Solament en Jesucrist podem contemplar el veritable amor, l’amor de Déu». I, ¿quines són les paraules de Jesucrist?

«Us dono un manament nou, que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat». I ho repeteix: «Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres els uns als us altres».

Aquest és el testament de JESÚS.

Així ho van comprendre i ho van viure els seus primers deixebles, i així ens ho mostra el llibre dels Fets a la primera lectura: els seus deixebles es llancen a obrir camins nous, més humans, més justos, més fraterns, animant a viure això en comunitats on se subratlli veritablement la igualtat i el suport mutu.

Perquè així els havia estimat Jesús: com AMICS. I això els recorda Jesús. Ho recorda en aquest Darrer Sopar.

Què va fer, o com va viure la seva amistat Jesús? No posant-se per damunt sinó com fa un amic amb un altre amic: una relació de servei i de col·laboració. Així va passar Jesús entre nosaltres, i els seus deixebles arriben a descobrir aquesta veritable amistat de Jesús, o aquest amor de Déu

Segurament em direu que no és fàcil viure aquesta amistat. Hi estic d’acord. Però Jesús no es va quedar en les paraules, sinó que és conseqüent i dona la seva vida. Una vida lliurada per amor. Però una vida lliurada per amor venç la mort.

Però tenim un altre punt important en el gest d’amor de Jesús: que lliura el seu Esperit, el torna al Pare perquè aquest el vessi al cor de tots nosaltres, perquè puguem viure aquesta mateixa capacitat d’amistat, en el servei i en la col·laboració amb els qui convivim.

I només quan ens situem en aquest camí del servei i la col·laboració, de passar fent el bé, és quan donem lloc al fet que es desperti en nosaltres la força de l’Esperit de Jesús. I és quan vivim el seu manament d’estimar-nos mútuament. I, llavors, fem possible que ens reconeguin com a deixebles seus.