8 de desembre del 2019

IMMACULADA CONCEPCIÓ DE LA BENAURADA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 3,9-15.20; Sl 97,1.2-3ab.3c-4; Rm 15,4-9; Lc 1,26-38

La Verge Maria en la seva creació i en la infusió en el cos, fou plena de la gràcia de l’Esperit sant i preservada del pecat original, així ho diu l’any 1661 el Breu Sollicitudo omnium eclesiarum del Papa Alexandre VII, que ve a confirmar la doctrina establerta pels seus predecessors Sixte IV, Pau V i Gregori XV. La concepció immaculada de la Verge Maria és un dogma proclamat finalment pel Papa Pius IX el 1854 amb la butlla Inefabilis Deus, que tancava segles de debat, a vegades no pas fàcil. El nostre sant Bernat, per exemple, expressava als canonges de Lió que si ve cal honorar a la Mare de nostre Senyor, cal ponderació, honorant la integritat de la seva humanitat, la seva vida santa i així admirant-la a ella, admirar al fill.

Com explicar que Maria estava predestinada a acollir en el seu ventre virginal al Fill de Déu fet home? Com expressar que Déu l’havia elegit i l’havia preparat per a ser l’arca de la nova aliança? La nova Eva no podia ser inferior a la primera Eva; perquè d’ella havia de néixer el nou Adam, aquell qui revertiria la situació de la humanitat retornant-la a la proximitat amb Déu. Maria, tota pulcra i perfecte, reuneix en ella tota la santedat que Déu vol per a la humanitat, preservada per Déu del pecat, en ser concebuda immaculada i de la corrupció del seu cos en ser assumpta al cel en cos i ànima. Per això fou preservada immune de tota taca des de la seva mateixa concepció, un do del Pare en atenció als mèrits de Crist, Jesús, Salvador del món.

Tot això, la història de la nostra salvació, passa per Natzaret, per aquella noia promesa a un descendent de David, anomenat Josep. Maria no té por, es torba, pensa per què li diuen aquestes coses, però es confia a la voluntat de Déu expressada per l’àngel. Tota la vida de Maria és una vida de confiança, de servei i d’espera atenta; primer espera sense saber ben bé que està esperant l’encontre amb aquell enviat que li comunicarà la seva missió per la qual ha estat destinada des de sempre. Després espera entre confiada i neguitosa que aquell qui porta al seu ventre virginal neixi i finalment espera entre sorpresa, adolorida i expectant com es farà realitat allò que el seu fill ha vingut a fer; sap que serà gran i que l’anomenaran Fill de l’Altíssim, que Déu li donarà el tron de David i que serà rei del poble d’Israel; però no sap pas com s’esdevindrà tot això; segurament serà de manera tan misteriosa per a ella com la seva concepció.

Maria és la viva imatge de l’espera de l’adveniment del Salvador i com Crist es posà al servei del poble jueu per mantenir la veracitat de Deu, com ens diu l’apòstol, ella es posa al servei de Crist per a servir així a tota la humanitat. Maria ha sentit la veu de Déu que li porta l’àngel, però si Eva va sentir por perquè sabia que estava en fals davant de Déu, Maria perd la por per convertir-la en confiança perquè ella és la que està plenament d’acord en Jesucrist, i va avançant en la peregrinació de la fe, fidel fins a la unió amb el seu Fill als peus de la creu. En paraules de sant Bernat gràcies a ella tota mortalitat emergí a la vida.

L’anunciació a Maria inicià la plenitud dels temps, tot allò que Déu havia anat anunciant per mitjà dels profetes començà a fer-se realitat, Déu es feu carn en el ventre virginal de Maria. Per completar l’inici de l’obra de la salvació cal la col·laboració de la humanitat; així com la humanitat s’allunyà de Déu per la seva ambició per esdevenir divina; així Déu s’apropa a l’home per l’encarnació i Maria esdevé així la humil porta de la redempció.

En aquella casa de Natzaret es jugà el futur de la nostra salvació, Maria digué sí, tot i torbar-se, tot i tenir un xic de por, tot i no saber com podria ser tot això si ella no tenia marit encara. El pla de Déu passava per Maria, el Senyor era amb ella i el seu sí, el seu fiat, és el sí de tota la humanitat.

Quin millor exemple d’esperança que Maria per a aquest temps d’Advent, que ella ens ajudi a mantenir l’esperança, ella que per a nosaltres monjos és exemple de pregària, de pobresa, d’humilitat, de silenci, d’acolliment, en definitiva de servei confiat.

«Aprenguem d’Ella, dona de l’Advent, a viure els gestos quotidians amb un esperit nou, amb el sentiment d’una espera profunda, que només la vinguda de Déu pot omplir.» (Benet XVI).